MOR EL PINTOR IGNASI ARAÑÓ

La barca ha salpat

Centelles. Aquesta nit a les 9 del vespre ens ha deixat l’artista centellenc Ignasi Arañó. Jove, se li ha complicat una malaltia imperdonable, amb molta rapidesa, . Pintor,  professor d’art al Institut Pere Barnils de Centelles, professor també a l’Escola Massana, ens ha deixat una extensa obra amb multitud de temes i etapes que serà  un gran llegat per no oblidar el seu nom. Tímid i reservat, no defugia el debat entorn a la seva obra i l’art en general.

La seva pintura parla del seu jo: paisatges marins desèrtics on cerca l’ambigüetat entre els plans de l’horitzó i franges cromàtiques. Dones d’esquena a la platja, que com un voyeur tímid recreava en les seves teles i fustetes. Paisatges familiars: Centelles, el Montgrí. Va anar desenvolupant un estil de “taca gasiva”, que podia deixar espais en blanc. Com l’estil expressionista de’n Musach –veure article anterior-, però portat a un extrem més existencialista. Però parlem d’una sola  etapa i caldria evocar també altres etapes anteriors de caire més surrealista o de traducció de visions interiors. Era un creador incansable, que trigarem el seu temps a digerir i a comprendre, igual com el seu buit es farà sentir entre els seus i els pròxims. Descansi en pau. 
L’enterrament serà demà divendres, 20 de juny, a dos quarts de quatre, a l’església parroquial de Centelles. La Capella Ardent estarà instal·lada al Tanatori centellenc.

El 2008 vaig escriure-li la següent  ressenya per una exposició, a Amics de Centelles:

Síntesis 

Ignasi Arañó desenvolupa el seu tema característic de dones a la platja. Des dels apunts «in situ» avança cap a terrenys més interessats pels volums i la síntesi, en un procés que l’artista qualifica de realisme o abstracció conceptual.
Darrera aquest tema, a més d’un interès formal, hi trobem una evocació de records i una reflexió sobre l’individu. La majoria de pintures representen figures femenines d’esquena, descansant o esperant soles, assegudes a la vora de la platja. Temes que no tenen una geografia concreta i que poden esdevenir tant a Barcelona com a Brighton.
Aleix Mataró Garriga
Centelles, 19 de juliol de 2008

SOL I PLUJA

Finals de curs i revisions


Aleix Art
Noies del Gimnàs de la Montse, ballant en l’espectacle
presentat el diumenge, 15 de juny, a la  tarda,  amb un
Casal Francesc Macià omplert fins al galliner.
Centelles. Aquest cap  de  setmana s’han concentrat varies finals de curs, en forma de festa, espectacles, sopars de colles, etc. Segurament la pluja ha fet que les activitats haguessin de cercar refugi a interiors,  però més aviat em consta que s’ha anat celebrant tot. El proper cap de setmana si ajunta un pont  que  va de diumenge  a dimarts,  i inclou ja la paradigmàtica revetlla de Sant Joan. Després el canvi de xip és ja total: molta canalla retrobarà el seu pati continu en els voltants de la Plaça Major i la sagrera. Com ha  canviat el nostre centre! Qui deia que la canalla només sabia jugar amb tauletes o encantar-se al mòbil. Se’ls  sent xisclar i còrrer sense alé pel terra adoquinat. Potser hi ha ganes o les necessitats fan reviure els carrers.
Ara al Casal hi ha el Gimnàs de la Montse Vilamajor que ballen. Els de Nou Estil ja van ballar. Són espectacles que porten a un bon públic. Ja no és només veure el seu nét, sino que ara ja es pot gaudir de bones coreografies, un atretzo acord i joven energètic i saludable. Qui aquest any canvia d’ubicació el seu espectacle és la Zenda, qui després de varis anys de reservar-se l’última  per presentar  els seus treballs orientals al Casal,  ara ho farà a l’espai ETC de Vic. A la Ciutat dels Sants hi té el seu estudi de dansa. Això serà  diumenge, 6 de juliol, a les 7 de la tarda. Enguany també hi ha la col·laboració d’una artista plàstica que s’ocupa  de l’escenografia.
A la Capella de Jesús ara  s’hi mostren els  treballs de patchwork.  Excel·lents obres de manualitat, paciència i gust que acabarà la tanda de mostres de finals  de curs. Després ja ve un  artista i a finals de mes la mostra de Jordi Sarrate, entorn a Vinyoli.
Els de ceràmica estem també acabant el curs. El dijous que ve fem la fornada de rakú,  que suposa  la jornada final i diferent de cada any,  a l’aire lliure i pica-pica. La Marta Postico ens ha animat a seguir-la al seu taller en  un curs de quatre jornades dedicat a provar de  treballar amb la porcellana.
Els de pintura també acaben  i el David Casals ha proposat ja d’aprofitar els mesos ociosos de juny i juliol amb les sessions de pintura a l’aire lliure, a plain  air.
Aleix Art
Avui el mossén, a missa, ens ha parlat de la Trinitat 
i això m’ha fet recordar que havia sentit  a dir, que 
perquè els irlandesos ho entenguessin els hi van
explicar amb una  fulla de trèbol, de tres fulles. Fins al
punt que sembla que aquesta forma de trébol sintetitzat
s’ha de trobar en finestres d’esglésies d’allà, representant
la Trinitat. 

Vida parroquial

Qui també tanca capítol i comença una plana nova és l’Assemblea Parroquial. Com sabreu aquest any s’ha fet una “consulta” als parroquians i gent del poble, per tal de saber que pensava la comunitat centellenca de la vida  generada entorn a l’església. Avui s’ha presentat el díptic amb les conclusions sorgides del ple de finals d’abril, que suposen  l’establiment de les premisses per desenvolupar, des d’ara en endavant. Podeu llegir el document clicant en el següent enllaç. Com veureu, la voluntat general és la d’implicar a més persones en la litúrgia, la formació, serveis als altres i altres afers,  que permetin donar nova saba a la comunitat i mantenir sa el seu servei. La comunitat vol prendre major paper.

Com a col·laborador del grup Baobab em  resulta curiós que el grup augmenti poc després de cada nova campanya  de comunions. La lògica  seria que la cosa anés creixent i implicant a més joves en la praxis dels valors cristians en el si  de la parròquia i per la comunitat. Però clar: hi ha molta “competència” i no es bo carregar als petits amb noves “obligacions” extraescolars. Però d’alguna manera, sembla que el grup Baobab hauria de ser una cantera de nous lectors, catequistes i voluntaris.
L’únic punt que trobo a faltar en el resum de conclusions, és el de reivindicar el propi patrimoni artístic parroquial  -des dels  temples, fins als millors bens mobles-, com a marc per generar sentiments i raons d’estima. Tenim una església molt bonica i  algunes pintures o imatges amb bona fortuna artística i això ens connecta amb la història mil·lenària del Cristianisme i el nostre país. El lloc hi fa molt.

JOSEP MUSACH

El pintor revisa setanta anys

Totes les fotos: Aleix Art
Josep Musach, parlant dels seus primers dibuixos



Centelles. L’altre dia a la tele es queixaven del prop apreci general per la Cultura, però acte seguit van posar la caràtula dels sports i es van posar en aquest tema. No podrien fer el mateix amb les muses i parlar de pintura, escultura, dibuix, gravat?
Els anys de formació passen  per dibuixar moltes models
o provar els pinzells amb temes propers, que acabarant
sent leit-motiv.
Centelles, dissabte, 7, a les  7 de la tarda: un bon  grup de gent s’aplega a l’entrada del Marçó vell. Esperen ansiosos per entrar a veure l’exposició de Josep Musach. El gran pintor, artista degà, mestre de mestre, promotor de grans iniciatives –com el puzle-, ha fet una tria de les obres dels seus 70 anys de carrera per presentar una retrospectiva. Una mostra limitada per les dimensions del Marçó, però que per això mateix resulta suficient per copçar les línies mestres i els grans temes que han  preocupat a l’artista centellenc: la figura, sobretot el retrat. El paisatge, sobretot el centellenc. Bodegons. Hi ha obra corresponent als anys de formació: dibuixos de model,  primeres pintures. En una làmina hi podem veure dibuixos d’infant intuïtiu, juntament amb d’altres dirigits per un bon mestratge.
En aquest dibuix, Musach es revela com un  bon
dibuixant urbà, amb tinta. 
A l’entrada hi ha un dibuix d’una model del que en destaca especialment el retrat del rostre i la mirada. Aquesta capacitat de captura  de l’expressió la retrobarem en d’altres retrats que l’artista ha dedicat al seu entorn familiar. Aquests dibuixos són amb  llapis o carbonet. La mostra testimonia també la versatilitat de Musach amb diferents tècniques: a la sala del mig hi trobem un grup de dibuixos amb tinta xina. El que és una vista urbana em sembla d’una qualitat excepcional. Pel  domini del traç i la capacitat sintetizadora per explicar l’ambient.
A prop d’aquest n’hi ha un parell que el mateix artista el qualifica d’abstracte. Però casi amb un aire despectiu: són dibuixos de fa cinquanta o seixanta anys. En Musach no ha tornat  mai més a una abstracció pura. Però en canvi sí que la seva pinzellada s’ha anat convertint més en taca. Els bodegons dels anys acadèmics són  pulcres, precisos, carnosos. 
Les vistes centellenques de Musach guarden cert
parantiu amb les de Labarta. Però Musach
acusa més els volums i aplana els colors.
En les vistes del passeig i sobretot en l’obra darrera, és la superposició  de taques el que ho explica tot. Per culminar l’exposició, Musach a preparat un conjunt de quatre quadres, dedicats a la línea de montanyes dels entorns de Centelles. Cada quadre representa un racó característic –Puigsagordi, Montseny, Tagamanent, Castell de Sant Martí. Els tons de cada un tenen una variant que es correspon amb una idea de les estacions de l’any. Tons apastal·lats, de cert aire serigràfic: és a dir, són paisatges fets amb forma de colors plans, sense volums ni sombrejats. I amb aquest aspecte taquejat, sense ser especialment expressionista, que Musach ha anat perfeccionant i que d’alguna manera s’ha convertit en el seu segell distintiu.

En els últims anys ens  hem  acostumat a veure en Musach passejant pel poble, casi com un veí anònim més. Però a la seva espatlla i si hom té l’oportunitat de revisar els arxius,  es retroba l’embranzida  d’un pintor que  va arribar a tenir cert prestigi entre els artistes catalans de la post-guerra. La seva pintura és hereva  de la que podien fer un Labarta o també Francesc Domingo o Josep Amat. En el fons de tot la gran influència que s’hi entreveu és Cezanne. Musach és com un neo-cezennià que ha portat la seva obra cap a terrenys més expressius, fins al punt que en els quatre quadres  de les estacions s’acosta perillosament a l’obra d’un Rothko, malgrat la disparitat dels punts de partida. 
Musach normalment defuig que se’l compari amb
l’abstracció, però si volguessim darrera aquestes
pintures dels entorns orogràfics de Centelles, ben bé
hi podem veure les franges de colors que feia  Rothko.
En tot cas, distingim en  l’obra  de Musach l’estil d’un home que s’ha arriscat i ha tingut el cuquet d’anar investigant, amb franquesa, el seu camí pictòric.  L’actual exposició del Centre d’art el Marçó vell és tota una lliçó d’art, per la constància i els anys dedicats a la recerca del “jo artístic”. Es podrà veure fins el 20 de juliol.  

FIRA DE LA RATAFIA

Crisol de cultura

Totes les fotos: Aleix Art
Moltes parades  semblaven iniciatives de
joves emprenadors.
Centelles. Ha acabat la fira de la ratafia. Les parades ja fa estona que deuen haver escampat el poll. No se res sobre el concurs. Només que eren pocs participants i que, per això,  es deuran  guardar moltes ratafies per l’any vinent (i seran més bones). Entre les parades n’hi havia unes poques que tocaven ben bé el tema d’aquesta beguda màgica. Les altres eren de formatges, embotits, cerveses artesanes, pa, etc. Una de les parades més maques era la d’O’Brothers. Un nom de so irlandés per un projecte  originat a les Borges Blanques, dedicat a fer licors amb tot tipus d’herbes i gustos. Portaven una bona col·lecció d’herbes aromàtiques fresques, que ressaltaven la font dels seus beuratges.
Els de la cerveza Terra no han fallat. Els del molí de la Llavina, tampoc. Hi havia els dels formatges Montbru. La sensació però és que els organitzadors tenen encara molt terreny per treballar l’especialització i intentar  atreure molts més comerciants i productors dels licors miraculosos. Però sembla que no és fácil.
No és fàcil implicar a la gent. Al restaurant Sushi Osona havíem organitzat el nostre Sopar Gastronòmic i Cultural. Ens ho vam passar molt bé, però érem molt pocs. Érem més els de la taula de presentadors culturals, que els dels oidors: això vol dir 7 a 2. Fora dels assistents de pas, esporàdics, o de la cuina. Ara bé: la idea va funcionar, es van teixir complicitats. Es posava  bastant l’accent en la producció literària i això va tenir els seus rèdits en forma de propostes de col·laboracions.
Marc Pujol, Xavi Vendranas i Anna Oliveras 
escoltant les explicacions de Jordi Sarrate
En aquest sopar els participants havien de presentar breument el seu projecte cultural: així ens vam enterar que la centellenca Anna Oliveras prepara una novel·la de gènere negre. Aquí hi va  haver una bona discussió entorn la dificultat del conte i de la novel·la. També va dir que ja es dedica exclusivament a escriure. Valenta, defensa la seva vocació i persegueix concursos i oportunitat de certamen on publicar els seus textos.  És una noia sincera, llesta,  que es mostra contenta pels feedbacks que genera la seva primera publicació, “Personatges”.  Però també vam aprendre que no és un camí fàcil. Per arribar a la rosa hi ha moltes espines.
Els del Tast Literari de Caldes van parlar d’aquest petit recull de textos. Normalment fan un  tiratge de 100 exemplars que el distribueixen al Café de Centre de Caldes. Si aquest projecte persegueix els nous duendes literaris, Jordi Sarrate, munta les seves exposicions a partir del contacte  amb els mestres de la poesía i la cultura. Ara tocarà Joan Vinyoli. El va conèixer: com a Espriu, Calders,  Martí Pol. 
Esther Cortiella també ens va explicar alguna coseta
del menú que havia preparat. I també ens van parlar
del sopar-espectacle que preparen pel dia 1 d’agost 
a El Mas Cerdà
Ara toquen els centenaris i Sarrate ho fa amb la interpretació plàstica de la seva poesia. Hi haurà  muntatges dramatitzats. Hi haurà obra feta amb col·laboració amb el poeta i obra feta recentment,  rellegint els versos.
Joan Serra i Marc Pujol en el  seu Tast fan més una tasca de present, motivant a participar i recollir als que tenen ganes d’escriure. Vinculats amb els tallers d’escriptura, atents a l’acció d’escriptors més anònims, ara procuren donar-los un  espai per fer visible la seva obra i no descarten fer un monogràfic, si tenen un  text bo a l’altura (de 32 pàgines).  Jordi Sarrate també prepara un llibre sobre els Caganers.
El sopar tenia molta dosis de cultura, però també hi havia espai per la gastronomia pura.  L’Esther Cortiella havia preparat un menú deliciós on es feia una especial atenció a la presencia de la ratafia i altres productes  de la terra. La llaminera era bona. 
El pastís de Ratafia, 
que fan al Café del Centre de Caldes
i que ahir vam tastar al Sushi
L’hora de les postres vam tenir doblet: l’estrella del sopar havia de ser el pastís de ratafia del Café del Centre de Caldes. En Xavi Vendranas, cuiner d’aquest històric local va venir i ens va deixar tastar el seu pastís. Una aportació personal que va plantejar per reintroduir a la cuina  calderina la presencia de la ratafia, que es trobava a faltar. Vendranas ens va parlar també del Café, el servei  gastronòmic d’un espai històric de Caldes, que és un Ateneu i ha estat un fidel testimoni de les pulsions socials i culturals d’aquella vila termal.
Com a altaveu de propostes va tenir la seva gràcia i diversitat. Però si volem que tingui sentit, caldrà trobar la manera, perqué en properes  edicions, hi hagi més taules reservades.

L‘Associació Contra 
el Càncer
de Centelles acaba de 
comunicar-nos 
que gràcies a la
generosa recaptació 
de diumenge, 8 de juny,
 al matí, en que varis 
voluntaris
repartien banderetes, 
s’han recollit una 
mica més de 2600€, 
uns 100 més que l’any passat.