CUINA FRESCA

Ja som a l’estiu

Dedicat a l’Ignasi Arañó
Aleix Art

No sabeu pas com de fàcil pot ser fer una
coca de Sant Joan… si es tenen
les bones eines i les bones mans.
Centelles. En Tomàs Molina diu que demà al vespre, quan es pongui el sol, desapareixeran les tempestes. Parla  d’un dia inestable, però sembla que ens vol arreglar la nit. A veure si li podem fer cas i les taules que el veïnat de la sagrera posarem a partir de les 4 de la tarda, podran fer el seu servei.  Segurament no serem només nosaltres. Em consta que molts altres centellencs també preparen la seva revetlla.
Demà dilluns molts tenen pont, però  d’altres treballem per cumplir amb el calendari o per satisfer els clients propers, però a partir de la tarda ja concentrarem els esforços a preparar la revetlla. I hi ha tres centellencs que si tinguessin temps i les eines necessàries inclús podríem fer la coca! Perquè ahir dissabte la Montse Uran, la del Rebost de la Montse, ens va convocar a un altre taller culinari a casa seva, a un grup petitet d’alumnes i entre altres coses vam preparar una coca de Sant Joan. La Montse ja havia preparat la massa amb una màquina panificadora que té, que sembla que és una magnífica eina culinària. Només vam haver  d’estendre la massa, posar-li  la fruita, el sucre i cap al forn!
Ahir el taller culinari tenia un menú  més casolà. El primer estava  dedicat a la cuinar oriental. Però ahir vam fer llom a la sal. Teníem un bon tros de llom que el vam cobrir de sal grossa, barrejada amb herbes. També cap al forn durant 45 minuts i després tast tebi amb una salseta d’oli de ceps i pinyons. Durant aquest temps vam preparar també uns ous farcits de gírgoles i salmorejo. Plats refrescants i relativament fàcils de fer i aconseguir-ne els ingredients que la  Montse ens va  deixar preparar sota el  seu savi mestratge i experiència. De moment la Montse fa aquests tallers en petit comitè  com si fossin una prova. Ahir érem tres alumnes. Fa un mes, 4. Ho fa perquè gaudeix compartint el seu art. Igual que un pintor troba gust mostrant la seva obra, ella troba continuïtat explicant les receptes i secrets. Es un sender de praxis gastronòmica que ara tanteja més enllà del seu blog i que qui sap si desitjaria convertir en el centre del  seu modus vivendi. De fet és habitual veure la Montse en concursos i altres  tasts que s’organitzen al poble o a fora. 
A.A.
Dissabte a la tarda es va sentir un gran
terrabastall.  Un helicopter del RAC va fer
acte de presència al cel de Centelles. Un rescat 
a la via ferrata? No. Va aterrar al pàrquing
dels horts dels Comtes. Algu s’havia fet mal
a la zona del pàdel/ guardaria. Quin mal ha de ser 
perquè aterri un helicòpter? El cas és que
els tres homes amb granota taronja que havien 
baixat de l’aeronau, van tornar amb les mans buides
i les helices es van tornar a posar en  marxa davant
l’admiració d’un bon grup de centellencs reunits a la 
zona per veure el moviment i el moment de 
l’enlairament.  
En motiu de l’exposició Col·lectiva Aleix Art,  s’ha convidat a la Montse a organitzar un taller dintre el marc de la capella de Jesús. Ensenyarà plats freds o aperitius.  Avui hem parlat amb ella dels detalls: esperarem un grup de 25 persones que s’hauran d’apuntar prèviament. Hi haurà una inscripció de 5 Euros per  cobrir despeses. És un cost raonable que permetrà conèixer trucs i tastar sense que els organitzadors ens endeutem.  Ferem plats que no necessitin foc o que se’n pugui explicar el procés previ. La Montse explicarà i convidarà a algun dels assistents a fer part del procés, perquè no és viable que tots  25 facin de cuiners al mateix temps. Però sí que podran mirar i preguntar. El Taller de la Montse en el sí de la Col·lectiva es farà dintre de l’horari  d’exposició, el divendres 8 d’agost, a partir de les 6 de la tarda.

MOR EL PINTOR IGNASI ARAÑÓ

La barca ha salpat

Centelles. Aquesta nit a les 9 del vespre ens ha deixat l’artista centellenc Ignasi Arañó. Jove, se li ha complicat una malaltia imperdonable, amb molta rapidesa, . Pintor,  professor d’art al Institut Pere Barnils de Centelles, professor també a l’Escola Massana, ens ha deixat una extensa obra amb multitud de temes i etapes que serà  un gran llegat per no oblidar el seu nom. Tímid i reservat, no defugia el debat entorn a la seva obra i l’art en general.

La seva pintura parla del seu jo: paisatges marins desèrtics on cerca l’ambigüetat entre els plans de l’horitzó i franges cromàtiques. Dones d’esquena a la platja, que com un voyeur tímid recreava en les seves teles i fustetes. Paisatges familiars: Centelles, el Montgrí. Va anar desenvolupant un estil de “taca gasiva”, que podia deixar espais en blanc. Com l’estil expressionista de’n Musach –veure article anterior-, però portat a un extrem més existencialista. Però parlem d’una sola  etapa i caldria evocar també altres etapes anteriors de caire més surrealista o de traducció de visions interiors. Era un creador incansable, que trigarem el seu temps a digerir i a comprendre, igual com el seu buit es farà sentir entre els seus i els pròxims. Descansi en pau. 
L’enterrament serà demà divendres, 20 de juny, a dos quarts de quatre, a l’església parroquial de Centelles. La Capella Ardent estarà instal·lada al Tanatori centellenc.

El 2008 vaig escriure-li la següent  ressenya per una exposició, a Amics de Centelles:

Síntesis 

Ignasi Arañó desenvolupa el seu tema característic de dones a la platja. Des dels apunts «in situ» avança cap a terrenys més interessats pels volums i la síntesi, en un procés que l’artista qualifica de realisme o abstracció conceptual.
Darrera aquest tema, a més d’un interès formal, hi trobem una evocació de records i una reflexió sobre l’individu. La majoria de pintures representen figures femenines d’esquena, descansant o esperant soles, assegudes a la vora de la platja. Temes que no tenen una geografia concreta i que poden esdevenir tant a Barcelona com a Brighton.
Aleix Mataró Garriga
Centelles, 19 de juliol de 2008

SOL I PLUJA

Finals de curs i revisions


Aleix Art
Noies del Gimnàs de la Montse, ballant en l’espectacle
presentat el diumenge, 15 de juny, a la  tarda,  amb un
Casal Francesc Macià omplert fins al galliner.
Centelles. Aquest cap  de  setmana s’han concentrat varies finals de curs, en forma de festa, espectacles, sopars de colles, etc. Segurament la pluja ha fet que les activitats haguessin de cercar refugi a interiors,  però més aviat em consta que s’ha anat celebrant tot. El proper cap de setmana si ajunta un pont  que  va de diumenge  a dimarts,  i inclou ja la paradigmàtica revetlla de Sant Joan. Després el canvi de xip és ja total: molta canalla retrobarà el seu pati continu en els voltants de la Plaça Major i la sagrera. Com ha  canviat el nostre centre! Qui deia que la canalla només sabia jugar amb tauletes o encantar-se al mòbil. Se’ls  sent xisclar i còrrer sense alé pel terra adoquinat. Potser hi ha ganes o les necessitats fan reviure els carrers.
Ara al Casal hi ha el Gimnàs de la Montse Vilamajor que ballen. Els de Nou Estil ja van ballar. Són espectacles que porten a un bon públic. Ja no és només veure el seu nét, sino que ara ja es pot gaudir de bones coreografies, un atretzo acord i joven energètic i saludable. Qui aquest any canvia d’ubicació el seu espectacle és la Zenda, qui després de varis anys de reservar-se l’última  per presentar  els seus treballs orientals al Casal,  ara ho farà a l’espai ETC de Vic. A la Ciutat dels Sants hi té el seu estudi de dansa. Això serà  diumenge, 6 de juliol, a les 7 de la tarda. Enguany també hi ha la col·laboració d’una artista plàstica que s’ocupa  de l’escenografia.
A la Capella de Jesús ara  s’hi mostren els  treballs de patchwork.  Excel·lents obres de manualitat, paciència i gust que acabarà la tanda de mostres de finals  de curs. Després ja ve un  artista i a finals de mes la mostra de Jordi Sarrate, entorn a Vinyoli.
Els de ceràmica estem també acabant el curs. El dijous que ve fem la fornada de rakú,  que suposa  la jornada final i diferent de cada any,  a l’aire lliure i pica-pica. La Marta Postico ens ha animat a seguir-la al seu taller en  un curs de quatre jornades dedicat a provar de  treballar amb la porcellana.
Els de pintura també acaben  i el David Casals ha proposat ja d’aprofitar els mesos ociosos de juny i juliol amb les sessions de pintura a l’aire lliure, a plain  air.
Aleix Art
Avui el mossén, a missa, ens ha parlat de la Trinitat 
i això m’ha fet recordar que havia sentit  a dir, que 
perquè els irlandesos ho entenguessin els hi van
explicar amb una  fulla de trèbol, de tres fulles. Fins al
punt que sembla que aquesta forma de trébol sintetitzat
s’ha de trobar en finestres d’esglésies d’allà, representant
la Trinitat. 

Vida parroquial

Qui també tanca capítol i comença una plana nova és l’Assemblea Parroquial. Com sabreu aquest any s’ha fet una “consulta” als parroquians i gent del poble, per tal de saber que pensava la comunitat centellenca de la vida  generada entorn a l’església. Avui s’ha presentat el díptic amb les conclusions sorgides del ple de finals d’abril, que suposen  l’establiment de les premisses per desenvolupar, des d’ara en endavant. Podeu llegir el document clicant en el següent enllaç. Com veureu, la voluntat general és la d’implicar a més persones en la litúrgia, la formació, serveis als altres i altres afers,  que permetin donar nova saba a la comunitat i mantenir sa el seu servei. La comunitat vol prendre major paper.

Com a col·laborador del grup Baobab em  resulta curiós que el grup augmenti poc després de cada nova campanya  de comunions. La lògica  seria que la cosa anés creixent i implicant a més joves en la praxis dels valors cristians en el si  de la parròquia i per la comunitat. Però clar: hi ha molta “competència” i no es bo carregar als petits amb noves “obligacions” extraescolars. Però d’alguna manera, sembla que el grup Baobab hauria de ser una cantera de nous lectors, catequistes i voluntaris.
L’únic punt que trobo a faltar en el resum de conclusions, és el de reivindicar el propi patrimoni artístic parroquial  -des dels  temples, fins als millors bens mobles-, com a marc per generar sentiments i raons d’estima. Tenim una església molt bonica i  algunes pintures o imatges amb bona fortuna artística i això ens connecta amb la història mil·lenària del Cristianisme i el nostre país. El lloc hi fa molt.

JOSEP MUSACH

El pintor revisa setanta anys

Totes les fotos: Aleix Art
Josep Musach, parlant dels seus primers dibuixos



Centelles. L’altre dia a la tele es queixaven del prop apreci general per la Cultura, però acte seguit van posar la caràtula dels sports i es van posar en aquest tema. No podrien fer el mateix amb les muses i parlar de pintura, escultura, dibuix, gravat?
Els anys de formació passen  per dibuixar moltes models
o provar els pinzells amb temes propers, que acabarant
sent leit-motiv.
Centelles, dissabte, 7, a les  7 de la tarda: un bon  grup de gent s’aplega a l’entrada del Marçó vell. Esperen ansiosos per entrar a veure l’exposició de Josep Musach. El gran pintor, artista degà, mestre de mestre, promotor de grans iniciatives –com el puzle-, ha fet una tria de les obres dels seus 70 anys de carrera per presentar una retrospectiva. Una mostra limitada per les dimensions del Marçó, però que per això mateix resulta suficient per copçar les línies mestres i els grans temes que han  preocupat a l’artista centellenc: la figura, sobretot el retrat. El paisatge, sobretot el centellenc. Bodegons. Hi ha obra corresponent als anys de formació: dibuixos de model,  primeres pintures. En una làmina hi podem veure dibuixos d’infant intuïtiu, juntament amb d’altres dirigits per un bon mestratge.
En aquest dibuix, Musach es revela com un  bon
dibuixant urbà, amb tinta. 
A l’entrada hi ha un dibuix d’una model del que en destaca especialment el retrat del rostre i la mirada. Aquesta capacitat de captura  de l’expressió la retrobarem en d’altres retrats que l’artista ha dedicat al seu entorn familiar. Aquests dibuixos són amb  llapis o carbonet. La mostra testimonia també la versatilitat de Musach amb diferents tècniques: a la sala del mig hi trobem un grup de dibuixos amb tinta xina. El que és una vista urbana em sembla d’una qualitat excepcional. Pel  domini del traç i la capacitat sintetizadora per explicar l’ambient.
A prop d’aquest n’hi ha un parell que el mateix artista el qualifica d’abstracte. Però casi amb un aire despectiu: són dibuixos de fa cinquanta o seixanta anys. En Musach no ha tornat  mai més a una abstracció pura. Però en canvi sí que la seva pinzellada s’ha anat convertint més en taca. Els bodegons dels anys acadèmics són  pulcres, precisos, carnosos. 
Les vistes centellenques de Musach guarden cert
parantiu amb les de Labarta. Però Musach
acusa més els volums i aplana els colors.
En les vistes del passeig i sobretot en l’obra darrera, és la superposició  de taques el que ho explica tot. Per culminar l’exposició, Musach a preparat un conjunt de quatre quadres, dedicats a la línea de montanyes dels entorns de Centelles. Cada quadre representa un racó característic –Puigsagordi, Montseny, Tagamanent, Castell de Sant Martí. Els tons de cada un tenen una variant que es correspon amb una idea de les estacions de l’any. Tons apastal·lats, de cert aire serigràfic: és a dir, són paisatges fets amb forma de colors plans, sense volums ni sombrejats. I amb aquest aspecte taquejat, sense ser especialment expressionista, que Musach ha anat perfeccionant i que d’alguna manera s’ha convertit en el seu segell distintiu.

En els últims anys ens  hem  acostumat a veure en Musach passejant pel poble, casi com un veí anònim més. Però a la seva espatlla i si hom té l’oportunitat de revisar els arxius,  es retroba l’embranzida  d’un pintor que  va arribar a tenir cert prestigi entre els artistes catalans de la post-guerra. La seva pintura és hereva  de la que podien fer un Labarta o també Francesc Domingo o Josep Amat. En el fons de tot la gran influència que s’hi entreveu és Cezanne. Musach és com un neo-cezennià que ha portat la seva obra cap a terrenys més expressius, fins al punt que en els quatre quadres  de les estacions s’acosta perillosament a l’obra d’un Rothko, malgrat la disparitat dels punts de partida. 
Musach normalment defuig que se’l compari amb
l’abstracció, però si volguessim darrera aquestes
pintures dels entorns orogràfics de Centelles, ben bé
hi podem veure les franges de colors que feia  Rothko.
En tot cas, distingim en  l’obra  de Musach l’estil d’un home que s’ha arriscat i ha tingut el cuquet d’anar investigant, amb franquesa, el seu camí pictòric.  L’actual exposició del Centre d’art el Marçó vell és tota una lliçó d’art, per la constància i els anys dedicats a la recerca del “jo artístic”. Es podrà veure fins el 20 de juliol.