Exposicions a la recta final

Tacar el paper

Barcelona/ Centelles. No es bo tornar de visites a Barcelona i anunciar exposicions que es troben a la recta final del seu curs. Però també és veritat, que un cop es despengen les obres, ni l’artista es mor, ni cremen les obres. De totes maneres, la pròxima vegada ja miraré de donar més marge. El cas és que aquest passat dissabte vaig visitar dos espais que feia temps, per no dir anys, que visitava. No és que me n’hagués oblidat. Simplement que de mica en mica vull anar recuperant i ampliant el repertori d’espais cronografiats.
Dolors Junyent Galeria d’Art
Aquarel·la de Josep Tapiró, que es pot veure
a  l’exposició de la galeria, dintre el certamen
“elpaper de l’art”. Hi ha un passaport que
es pot presentar a totes les galeries que hi participen.
Te’l segellen i al final sortegen premis.
Al carrer Aragó, davant de la Fundació Tàpies, però des de molt abans, s’hi troba la galeria de Dolors Junyent, una veterana i ex-presidenta del Gremi de Galeristes, de quan encara s’organitzaven Artexpos.  La galeria presenta a l’entrada una exposició de dibuixos i obra sobre paper. Vàries galeries de Barcelona participen aquesta temporada al monogràfic “el paper de l’art”. La Dolors Junyent ha posat obra de paper, “tacada” per les mans de Barceló, Tàpies, Palazuelo… De fet les ha posat en sentit cronològic, començant des del segle XIX. I d’aquell temps tenen dues peces d’aire orientalista, que us recordarant l’obra de Tapiró que es mostra al MNAC. És més, una de les aquarel·les ja és del mateix Tapiró. Un treball precís de retrat d’un personatge magrebí, que presenta un punt d’esbós i dóna un aire d’estudi al paperot.
Al final de la sala hi penja un quadre de Joan Ponç. Si ho demaneu, us faran baixar a una petita sala inferior on hi pengen un conjunt excel·lent de dibuixos “caligràfics” –no se si els hi puc dir així-, de l’artista barceloní. Aquesta exposició, mostra l’obra d’un artista especialment estimat per aquesta galeria, que li ha dedicat aquesta mostra durant un bon temps.  Però la sala petita, la  pintura a l’escala són la punta del iceberg: si us porteu bé, us poden ensenyar una altra part de la galeria –que s’exten com una casa de hobit en un nivell inferior al carrer Aragó-, on hi ha exposat una altra part de l’obra de Ponç: obra gràfica i dibuixos pertanyents a les seves etapes inicials. En conjunt es tracta d’un bon repàs d’aquest artista misteriós, pertanyent al grup Dau al Set, extremadament original, pacient, imaginatiu. Que va viure uns anys al Brasil, però que quan va conèixer aquella cultura, ja portava un background gràfic afí. L’exposició de baix acaba aquest proper dissabte.
Estela xinesa
Més o menys igual que l’altra exposició. La que tenen a la galeria Carles Taché, al carrer Consell de Cent, 290. Presenten una primera exposició de Stella Rahola (Barcelona, 1980). Exactament són com dues parts, que també semblen d’artistes diferents, però que tenen una aroma oriental. Això deu ser per l’estada de l’artista a la Xina, l’any passat, segons ens indiquen: les obres han estat produïdes a allà.  
Galeria Carles Taché
Els papers “tacats” de Rahola

La primera part exposa un gran mural fet de paper de seda, ajuntats, amb unes intervencions de tinta en els angles dels plegs. Suposo que quan els papers eren plegats i ben petit, l’artista els havia sucat en tinta: aquesta s’escampa de forma “artística pels plegs” i quan es desplega el paper queden esplèndides taques, irregulars i de diferents tons, que es repeteixen i creen grans estructures geomètriques. Hi ha atzar i idea.

La segona part és més escultòrica. Encara que també pot ser pictòrica i a més invita a l’espectador a formar-ne part. Del sostre de la galeria penjen un conjunt de boles translúcides. Exactament són: Esferes de vidre borosilicat bufat i galvanitzat. Està clar que l’estada de Rahola a la Xina l’hi ha servit per entrar en contacte amb materials i procediments.
El que em vaig trobar, és que des d’un punt baix i per sota de les boles, un servidor es reflectia a cada una d’elles, sempre al mig. I les boles, passaven, per tant, a ser com petites cèl·lules clonades.
Si en aquesta obra es parla de la multiplicitat, en les altres dues, la unicitat es fragmenta: es tracta de dues planxes grans d’acer inoxidable. Podrien funcionar com miralls. Però es presenten abonyegades i això fa que quan hom se situa al davant, la persona s’hi reflecteix distorsionada i reproduïda de diferents maneres sobre els plegs i bonys de la planxa. És com si l’espectador s’auto-pintés amb tubs de pintura o pinzellades d’espàtula, ben expressives i carregades, sobre la tela. Un autoretrat expressionista, exacte.  A veure si hi ha la sort de poder gaudir d’aquesta obra i de la trajectòria d’aquesta jove artista, ben aviat.  

ENTREVISTA [] Laura Marsal, ballarina

“La dansa és un viatge per la imaginació i l’expressió”

Aleix Art
La Laura Marsal, el vespre de l’entrevista
Centelles. Ja no és noticia que quan els centellencs veiem a la Laura Marsal ballar, se’ns queda el cor com un puny. És tant bona en el seu art! És del ram de la dansa clàssica i contemporània. Fa molts anys que segueix aquest sender, però no en fa tants que ho ha fet especialment públic i que ens deixa gaudir de la seva destresa. Per quan  un  concert solo de dansa sencer? Això no li vaig pensar demanar a l’entrevista que ens  va deixar fer, el passat diumenge. Una estona per conèixer millor el seu projecte  vital i la seva filosofia.
Aleix Mataró – Quan vas descobrir la dansa?
Laura Marsal- Quan tenia 14 anys vaig començar a ballar hip hop. M’agradava. I al cap de tres anys vaig començar a estudiar dansa  clàssica i contemporània a Vic. La dansa és un viatge  per la imaginació i l’expressió. No és només seguir uns passos, sino donar-hi la teva interpretació. La dansa vol dedicació,  autoexigència. És una carrera solitària on depens molt de tu i del teu esforç.
La Laura ens explica que primer l’hi agradava més la dansa clàssica, però que de mica en  mica ha anat descobrint i interessant-se per la contemporània, que resumit, equival a llibertat. Però es basa en la dansa clàssica i la Laura té en aquesta base els ingredients pels seus  exercicis d’escalfament i de base coreogràfica per fer els moviments més complexos de la  dansa contemporània. Viu la dansa com quelcom interelacionat amb l’art, amb l’essència i que al mateix temps li marca la manera  de viure. En un moment de la conversa ens dirà que és també com  una atleta que s’ha de cuidar i mantenir el seu cos en forma, perquè és aquest el seu instrument. Un bon tros de la seva formació el deu a una  estada important a Londres:
L.M.- Vaig consolidar la vocació de ballarina durant uns estudis de grau superior de dansa, de tres anys, a Londres –que equivalen a estudis universitaris -Allà, tot el dia fèiem dansa,  però també ens van ensenyar  moltes altres coses que potser no eren dansa, però que ens podien  ajudar, com temes d’il·luminació. Allà ens  van inculcar aquests valors artístics de la dansa.
A.M.- Però has trobat un bon entorn familiar per poder fer això?
L.M.-Sí, he trobat un bon suport en el meu entorn. Però al principi els meus pares no ho veien clar i volien que tirés cap a un altra cosa més segura. Quan va arribar l’hora de matricular-me a la universitat, vaig anar per inscriure’m a educació infantil. Però vaig tornar a casa, sense apuntar-me enlloc.
Laura Marsal

A.M.- I que fa ara la Laura?

L.M.- Estic preparant un duet amb una companya, per presentar-me a un concurs de Burgos. El premi són beques per estar en companyies de ballet. Això m’agradaria molt. Ara miro de participar també a moltes audicions, ja que si mai m’escullen accediré a un contracte temporal per treballar en un muntatge. Ara ja vaig a fer audicions invitada. Un cop em diguin sí, tot serà més fàcil, per continuar en altres projectes de dansa. Em cal estar al dia. A Sant Joan Despí vaig quedar segona en un premi. Vaig tenir que ballar sense música, perquè l’aparell no els hi anava bé. Però va ser bonic veure el moviment del cos sense el suport sonor. El premi és participar en un muntatge del Ballet Contemporani de Barcelona. Desitjo trobar sort aquí, on tinc la família, la parella, els amics. Però si aquí no va bé, no descarto marxar a fora, a Londres o Alemanya on la dansa està molt més valorada. Aquí està fatal. Però en tot. El meu xicot ha fet teatre i també li costa molt entrar. Tots dos hem presentat una proposta de fer teràpia de dansa i teatre a uns nens d’un centre d’atenció especial de Barcelona.

EXTRA: ENTREVISTA ALS BONOBOS

“Qui fa coses, anima a que n’hi passin més”

Centelles. Dimarts passat ens vam reunir amb tres integrants dels Bonobos -Jordi Ginesta, Irma i Pau-, per poder-los entrevistar arrel del seu primer i nou treball discogràfic, Animalanima. La caixa sorpresaa la van obrir el passat abril al Pasternak de Vic. Aquest passat dissabte tornaven a ser a la ciutat dels Sants. Ara comencen la tanda de bolos que els ha de portar per pobles de tot Catalunya. A Barcelona, tres cops. L’entrevista, en un ambient alegre i divertit, va anar bé per poder situar-los en la seva nova etapa i revisar la seva filosofia creativa. O el que n’anavem denominant “paisatge sonor”. Escoltant el cd o amb el llapis USB connectat a la ràdio del cotxe, hom se n’adona de que tenen un llenguatge propi i que disfruten d’una etapa de bons feelings. Valorem tot això en aquesta vídeo-entrevista, feta al Tapa Tapa de Centelles.


EXPOSICIÓ AL MUSEU PICASSO

Mostra del rastre de Picasso en els artistes posteriors


Barcelona/ Centelles. No és cap novetat que l’obra i el nom de Picasso es van fer sentir en vida i després del pas de l’artista per la Terra. El problema és  evitar-lo. Hi ha dues maneres d’entendre la seva influencia: a través de l’estil, que això abarca moltes possibilitats; o a través d’obres concretes. El Museu Picasso de Barcelona acull fins  el  29 de juny, l’exposició amb la que rebusca aquest adn picassià en l’obra d’artistes internacionals posteriors. El cas és que els exemples que han aportat, són d’obres on les coincidències són bastant evidents. És més: hi ha el interès de l’artista per citar l’obra del geni malagueny. I a mi em sembla que es podría anar més al fons. 
Obra d’ Ibrahim el-Salahi, L’inevitable(1984-1985)
Cortesia Herbert F. Johnson Museum of Art, 
Cornell University
© Ibrahim El-Salahi (Salahi), VEGAP, Barcelona, 2014
Hi ha apartats dedicats a la influencia d’obres determinants, com El Guernica o “Les senyoretes del carrer Avinyó”. Respecta les obres que citen la gran pintura que decorava un mur del Pavelló de la República Espanyola de la fira de París de 1936, cal subratllar que en la seva majoria són cites que reactualizen el missatge dramàtic, violent i crític de la peça i el situen en contextos o objectius  diferents: la violència racial, el cinisme de la política global, etc. En aquest apartat em van semblar interessants el grup de litografies –i crec que hi ha un aiguafort-, de Dia al-Azzaur.
Quan es tracta de les “Senyoretes…”, diria que les cites són de caire més anecdòtic: artistes que es fixen en la seva fama, amb els seus personatges ètnics, etc. Vik Muniz, aquí  i més endavant és qui potser en fa la lectura més interessant. “Les senyoretes…” anuncien  el cubisme. Muniz, si vol, amb la mida i forma o amb l’etiqueta, pot evocar obres dels mestres, però el  tema és que –o això és el que intueixo-, versiona el cubisme, ja que els eixos de  fusta del bastidor i el fons de la tela, evoquen una realitat geometritzada. La influència del cubisme la retrobem, més endavant, amb altres artistes, com Sean Scully, que treballa la superposició de faixes i formes de colors. Però aquí trobo a faltar que caldria fer esment també de l’expressionisme americà,  com a via més directa. Scully és una ramificació. Aquí potser és  més evident la influència de Rothko i no crec que sigui regar massa fora de test, si diem que sobre aquest és podria rastrejar l’aroma picassiana, al menys, en la geometrització dels plans i la recerca d’un estil lliure. No se si els comissaris han tingut por de posar pares estilístics als tòtems americans.
I els del país?
L’exposició temporal del Picasso inclou obres de grans noms de la pintura europea contemporània, com Baselitz o Basquiat. Però qui em sembla més interessant és l’obra escultòrica d’un grup d’artistes de Benin, repartits per la sala del museu, però que comparteixen uns trets i un record picassià clar. Es tracta de Dakpogan Hazoume i Calixte Ramouald, que fan escultures amb objectes reciclats. Són col·lages d’”objectes trouves”, qui sap si als abocadors, a la platja o per antics tallers, que els hi serveixen per donar forma  a caps i formes que recorden els monstres picassians.  

L’exposició és bastant extensa i variada amb obres que anomenen “post-picassianes”. Però hi trobo a faltar una bona representació d’artistes locals i espanyols. Segur que més d’un dels nostres paisanos artístics, han tingut la temptació de citar o aprendre de l’obra de Picasso.