L’artista obra temporada a la galeria, amb sèries completes, de gravat i pintura, inspirades per poemes
Fotos: Aleix Art
Corró d’Avall/ Centelles. Quan ha acabat de passar la Mercè, sembla de debò que el Montseny ha començat a carregar els núvols per fer ploure més, més amunt… Però es passegen núvols; cada cop el cel és més bonic. Però no hi ha manera…
Poema, poetes. Els que escriuen i acumulen versos, solen publicar llibres, poemaris. Aleshores, perquè un artista, té que mostrar el seu treball, aïllat d’uns versos, si també parteix de la lectura de tot un recull de poemes?
Neus Aller va per aquí. Fa uns deu anys, la vam trobar al Centre Cívic Pere Pruna, compartint exposició amb Pere Bruix i Laura Roca. Aleshores, els tres, feien una petita col·lectiva d’homenatge a Espriu (2013, Centenari). Ells i amb d’altres artistes formen part del grup Art-Tra, que de mica en mica, anem descobrint individualment.
Les dues noies eren les úniques que partien de poemes concrets, per crear obra nova. Bruix va trobar que el seu treball “astrofísic” connectava bé amb l’autor de “Final del Laberint”.
Pont de mar
Al Pere Pruna, Neus Aller hi tenia peces aïllades del seu treball. Pintura. A la galeria Artemisia, hi ha sèries senceres. Conjunts d’obres que la Neus treballa com a unitats temàtiques. Riques en matisos i possibilitats. Combinant, partint d’uns pocs materials similars o colors, que donen unitat: em fixo amb els treballs amb taques blanques sobre papers i cartrons enganxats. Les sèries, són casi indivisibles. Però les unitats, es poden dividir. Bruix, per exemple, es fixava amb els àtoms.
L’exposició amb la que Cristina Requena obra temporada a la seva galeria, reuneix pintura, gravat i combinació de tot i collage. Últimament les exposicions són d’obra petita, però expliquen molt bé un mètode de treball, bastant comú entre els artistes que toquen paper. Aller porta obra recent, però també de precedent. Que ara es pot contemplar amb suficient distància, per a ella i per a noves mirades.
Hi ha una peça que em crida l’atenció: una de blava, a la paret sobre un moble raconer. De lluny, amb les paraules del sr. Francesc Vinyes, que va glossar la inauguració, amb pocs segons la vaig relacionar amb Grècia i l’obertura del treball discogràfic “Voices” de Vàngelis. Un viatge d’homes/dones intrèpids i valents, per anar establir contactes amb l’altra banda del món, a cop d’esforços olímpics. Per mar. Exposició “El color de les paraules”, de Neus Aller, fins el 5 de novembre.
Imagineu la vida d’un lloc oblidat – Foto de l’artista
Anna Puigdomènech, urbex
Centelles. Falten poques hores, perquè els responsables de Promoció Econòmica i interessats en el “Mercat artesanal” –sigui com es digui- reprenguin les reunions per mirar d’engegar el projecte. Segurament la voluntat de l’administració municipal és fomentar el mercat dominical afegint l’incentiu d’oferta artística “local”, al menys, mensualment. I durant l’any. No puntualment, només per les fires o cites senyalades. Si bé, suposo que semblarà raonable que també en aquestes dates surtin parades d’arts (Nadal, Tòfona, etc). Locals o amb vincles amb Centelles, seria lògic.
El monogràfic que hem intentat formar en aquest blog en prou feines ha superat la desena. Però tot indica que seria possible sumar si es superen algunes situacions o males impressions, per part dels artistes que no ho acaben de veure clar.
No obstant, abans de la reunió del dimarts, afegirem un setè capítol. Aquesta una de disposada. Centellenca, fotògrafa, viu des de fa uns mesos a Monistrol. Però torna cada dia a la comarca i al poble. Pares i la feina, en l’àmbit terapèutic la tenen per aquí.
Anna Puigdomènech (@annapuigdo_photography) va ser una de les primeres artistes locals a exposar al Niu del Palau. Aquells dies de la pandèmia. El seu treball més important són fotografies de cases i edificis abandonats. Llocs propers i d’altres ben allunyat, inclús dintre països complicats, social o políticament.
Uns anys després de l’exposició amb la que va donar-se a conèixer al poble, l’Anna també pensa amb el mercat amb la idea de poder difondre les seves captures, que són com joies, entre persones interessades, col·leccionistes i gent del dia a dia, que després de comprar la fruita, quedarà atrapada per la contundència d’una foto amb els seus “verdets”.
Un te i un cafè
Dijous passat, fora al Portal, bar, vam tenir l’ocasió de conèixer millor el seu treball fotogràfic. Sempre amateur. I inscrit dintre d’una mena de “tribu urbana” –com els urban sketchers-, que en el seu cas van a la recerca de “llocs especials”: cases, hotels, balneari, estacions de busos, llocs… humans “abandonats”. Molts cops “residus” d’herències mal tancades o posposades. Que per no se sap què, queden per dintre, aturades, a mans només del Temps i la Natura. L’Anna parla, per exemple, d’un hotel gal, a punt d’inaugurar, amb tot a punt i disposat. Però com per art de màgia, es va quedar aturat. I abandonat. En aquella aventura de l’Àsterix, els arbres acabaven naixent ràpid_dintre el complex hoteler. Però en aquest cas del segle XX o XXI, el complex estava immaculat.
Així que ella, i com ella, la tribu dels “Urbex”, es dedica a cercar sigilosament aquest tipus d’arquitectures i capturar el seu interior. Però seguint unes normes que entre altres coses, exigeixen no entrar si no es pot. Entren si la porta està oberta. Sinó, miren per la finestra. Però no poden forçar res, ni trencar res. No tocar res. No robar res. Disparar l’objectiu i guillar.
Imagineu la vida d’un lloc oblidat – Foto de l’artista
Amb aquesta mena d’aventures fotogràfiques, sense tocar, l’Anna Puigdomènech ha viatjat per mig món. Molts cops sola, perquè quan sap d’algun lloc no dubte de perdre l’oportunitat, per si altres o les circumstàncies ho capgiren. Un cas. El cas: ens explica que va voler anar a Chernobil. I a Kiev. Ningú hi volia anar. Ella sí. A la tornada, les notícies ho van fer parlar entre la gent: “Ai, mira, un lloc xulo. Quan hi tornes, Anna?” –li deien. Una de les fotos que va fer a la capital era d’una mena de garatge amb centenars d’autobusos. La guerra imperdonable els ha desplaçat al mig dels carrers, per fer-los servir de barricades.
L’Anna, fent tàndem amb la Raquel, es pategen territori amb aquest hobby de passió. Cada una té la seva mirada i normalment es difonen via xarxes (com Instagram). Els hi cal cautela. Discreció. Però confiem que tenen sentit de respecte per la bellesa rara dels llocs abandonats. L’Anna, per exemple, entre les fotos que fa, l’hi agrada “capturar” verd, verdet. Exactament: fongs, les fulles, les herbes i la natura que amb la seva vivacitat s’ha imposat a la petjada dels homes deixats. Cuba, Tailàndia, França, Itàlia, Catalunya. A Centelles, va fer fotos del Palau dels Comtes. Però aquest immoble patrimonial esperem que ja li espera un millor futur. Crec que esperàvem la grua, per sobre les canyes.
Mostra de la sèrie pintada amb tempere sobre paper, que Selvaggio exposa amb el títol de “Nihon Red” – Foto facilitada per l’artista
Repassem propostes i endinsem en l’obra de Ferran Selvaggio
Centelles. Podríem dir que el curs artístic es torna a posar en marxa. Aquest cap de setmana a Barcelona, les galeries d’art engeguen amb la BGW –Barcelona Gallery Weekend-, en horaris inusuals, més o menys des de les 10 matí fins a les 8 vespre, inclús diumenge. Repassem per alt, les galeries que normalment seguim des de Badaluc: fotografia d’Irving Penn, a la Marlborough; Ana Peters, a la Marc Domènech; i Susana Solano a l’Artur Ramon. El Museu del Disseny també inaugura dijous vinent, exposició de joieria d’Enric Majoral. Al MNAC també ja deuen haver despenjat Turner.
Fa poc, parlàvem d’artistes de Colòmbia, en motiu de l’intercanvi “Intersecció” (Bucaramanga/Sant Pere de Vilamajor). Justament hem tingut notícia d’un altre colombià, que exposa a la Tasneem Gallery, Barcelona: Santiago Vélez, presenta un “Atlas de un continente que no existe”. Fixeu-vos que citem noms de perfil internacional.
Però també podem fer l’exercici a la inversa: artistes d’aquí cap a fora. N’hi ha per a històrics. Tenim dades d’una tercera exposició d’artistes del 1900, a la Colnaghi de Londres. Un altre combinat orquestrat en trio amb la Parés i l’Artur Ramon. La setmana vinent, entre el 22 i el 25, es fa un avançament a la seu de Colnaghi a Brussel·les. A Londres, es farà a partir del 6 d’octubre. Aquest cop la selecció delimita entre 1860 i 1936, amb artistes de Barcelona, que van fer el viatge a París: Marià Andreu, Ramon Casas, Pau Roig, Joaquim Sunyer, Olga Sacharoff. I altres que segurament tindreu a la punta de la boca.
També hi ha exposicions d’artistes locals en actiu. Sergi Barnils ens explicava ahir, que juntament amb uns altres artistes “fitxats” per la galeria Atelier, participen a la fira Estampa, Madrid, el mes vinent. Encara podem saltar més lluny.
Barcelona-Osaka
A Ferran Selvaggio l’hi agrada provar materials i experimentar. Escultura seva fotografiada davant el seu taller a Osaka – Foto de l’artista
Ferran Selvaggio és de Barcelona, però des de fa uns deu anys resideix al Japó. A Barna, els pares regenten una llibreria de vell, al carrer dels Comtes. El col·lega i professor que ens ha posat en contacte, ens explica que el Ferran treballa en reconstruccions virtuals. Però no l’hi hem pas demanat per això. Sinó per una exposició que fa per, primer cop, al país insular, a la ciutat on resideix: Osaka. El protagonista, un color.
Totes les obres estan dominades per un to vermellós, aplicat sense ombres, ni matisos, un to pla; Que recorda el del vi. Però el Ferran ens diu que és el color al que es converteix la tela vermellosa amb la que tapava o cobreix la parada pels llibres, a les fires de carrer. Aquest vermell, que anomena “Nihon Red”, a part d’un vincle personal, també l’hi serveix per connectar amb la cultura i la gent que l’ha acollit. “Vermell nihon” és el to vistós i agradable de les noves obres que es poden veure fins el 24 de setembre, a la Galerie Popelier (un nom una mica afrancesat, no?).
Selvaggio ens comenta que de fet, al Japó, els mercats artesanals són una cosa bastant important, per donar-se a conèixer i obrir-se camí econòmicament. Són imprescindibles pels artistes –ceràmica, bijuteria, ell llibres antics- , ja que és bastant difícil accedir a galeries professionals i viure de l’art.
Selvaggio viu a Osaka, amb la seva parella. Ja seguia una carrera artística i s’havia especialitzat per l’ofici familiar, en “el peritatge d’art i llibre antic” (Univ. Pompeu Fabra, prof. Bill Cole).
Una revista local va dedicar un reportatge a l’artista barceloní, que em sembla simpàtica per il·lustrar com s’està integrant a una altra cultura i com treballa, delicadament la seva obra sobre paper – Foto de reportatge d’Ikuno
La cura amb les coses, l’amor pels petits detalls dels bibliòfils, s’han adaptat als nous fusos. L’artista venia d’unes formes entrellaçades –potser sí, amb un aire celta-. I ara planteja una mena de neoexpressionisme, jugant amb el color nihon i el blanc i el negre com a delimitador. Però amb un referent formal clarament arquitectònic. Ell s’inspira en els habitatges tradicionals nipons, que poc a poc, van sent esborrats del mapa. És per això, que el Ferran aplica a la quadrícula altres formes geomètriques –corbes, cercles- i és fàcil evocar plànols o alçats, finestres, espais, etc.
Treballa amb temperes sobre paper i la sèrie es presenta exposada. Però realment, tots els papers els ha extreta d’una caixa de fusta, amb tapa. Una enquadernació, amb la beta de la senyera i un kanji que vol dir “Nihon”, que també significa “Japó”. Per l’artista, la caixa protegirà els dibuixos i per ell uneix terra natal i la d’acollida. Al contactar amb ell va deixar anar que allà les inauguracions tenen un altre concepte o filosofia. Però igualment es mostrava sorprès pel ritme de les visites a la galeria en un dia feiner. Si a fora el mercat de l’art funciona, perquè aquí ha de costar més?
badaluc 