badaluc

Retrat del temps perdut

Artistes amb mercat (VII)

*Imagineu la vida d’un lloc oblidat – Foto de l’artista*

Anna Puigdomènech, urbex

Centelles. Falten poques hores, perquè els responsables de Promoció Econòmica i interessats en el “Mercat artesanal” –sigui com es digui- reprenguin les reunions per mirar d’engegar el projecte. Segurament la voluntat de l’administració municipal és fomentar el mercat dominical afegint l’incentiu d’oferta artística “local”, al menys, mensualment. I durant l’any. No puntualment, només per les fires o cites senyalades. Si bé, suposo que semblarà raonable que també en aquestes dates surtin parades d’arts (Nadal, Tòfona, etc). Locals o amb vincles amb Centelles, seria lògic.

El monogràfic que hem intentat formar en aquest blog en prou feines ha superat la desena. Però tot indica que seria possible sumar si es superen algunes situacions o males impressions, per part dels artistes que no ho acaben de veure clar.

No obstant, abans de la reunió del dimarts, afegirem un setè capítol. Aquesta una de disposada. Centellenca, fotògrafa, viu des de fa uns mesos a Monistrol. Però torna cada dia a la comarca i al poble. Pares i la feina, en l’àmbit terapèutic la tenen per aquí.

Anna Puigdomènech (@annapuigdo_photography) va ser una de les primeres artistes locals a exposar al Niu del Palau. Aquells dies de la pandèmia. El seu treball més important són fotografies de cases i edificis abandonats. Llocs propers i d’altres ben allunyat, inclús dintre països complicats, social o políticament.

Uns anys després de l’exposició amb la que va donar-se a conèixer al poble, l’Anna també pensa amb el mercat amb la idea de poder difondre les seves captures, que són com joies, entre persones interessades, col·leccionistes i gent del dia a dia, que després de comprar la fruita, quedarà atrapada per la contundència d’una foto amb els seus “verdets”.

Un te i un cafè

Dijous passat, fora al Portal, bar, vam tenir l’ocasió de conèixer millor el seu treball fotogràfic. Sempre amateur. I inscrit dintre d’una mena de “tribu urbana” –com els urban sketchers-, que en el seu cas van a la recerca de “llocs especials”: cases, hotels, balneari, estacions de busos, llocs… humans “abandonats”. Molts cops “residus” d’herències mal tancades o posposades. Que per no se sap què, queden per dintre, aturades, a mans només del Temps i la Natura. L’Anna parla, per exemple, d’un hotel gal, a punt d’inaugurar, amb tot a punt i disposat. Però com per art de màgia, es va quedar aturat. I abandonat. En aquella aventura de l’Àsterix, els arbres acabaven naixent ràpid_dintre el complex hoteler. Però en aquest cas del segle XX o XXI, el complex estava immaculat.

Així que ella, i com ella, la tribu dels “Urbex”, es dedica a cercar sigilosament aquest tipus d’arquitectures i capturar el seu interior. Però seguint unes normes que entre altres coses, exigeixen no entrar si no es pot. Entren si la porta està oberta. Sinó, miren per la finestra. Però no poden forçar res, ni trencar res. No tocar res. No robar res. Disparar l’objectiu i guillar.

Amb aquesta mena d’aventures fotogràfiques, sense tocar, l’Anna Puigdomènech ha viatjat per mig món. Molts cops sola, perquè quan sap d’algun lloc no dubte de perdre l’oportunitat, per si altres o les circumstàncies ho capgiren. Un cas. El cas: ens explica que va voler anar a Chernobil. I a Kiev. Ningú hi volia anar. Ella sí. A la tornada, les notícies ho van fer parlar entre la gent: “Ai, mira, un lloc xulo. Quan hi tornes, Anna?” –li deien. Una de les fotos que va fer a la capital era d’una mena de garatge amb centenars d’autobusos. La guerra imperdonable els ha desplaçat al mig dels carrers, per fer-los servir de barricades.

L’Anna, fent tàndem amb la Raquel, es pategen territori amb aquest hobby de passió. Cada una té la seva mirada i normalment es difonen via xarxes (com Instagram). Els hi cal cautela. Discreció. Però confiem que tenen sentit de respecte per la bellesa rara dels llocs abandonats. L’Anna, per exemple, entre les fotos que fa, l’hi agrada “capturar” verd, verdet. Exactament: fongs, les fulles, les herbes i la natura que amb la seva vivacitat s’ha imposat a la petjada dels homes deixats. Cuba, Tailàndia, França, Itàlia, Catalunya. A Centelles, va fer fotos del Palau dels Comtes. Però aquest immoble patrimonial esperem que ja li espera un millor futur. Crec que esperàvem la grua, per sobre les canyes.

Més tons del vermell

*Mostra de la sèrie pintada amb tempere sobre paper, que Selvaggio exposa amb el títol de “Nihon Red” – Foto facilitada per l’artista*

Repassem propostes i endinsem en l’obra de Ferran Selvaggio

Centelles. Podríem dir que el curs artístic es torna a posar en marxa. Aquest cap de setmana a Barcelona, les galeries d’art engeguen amb la BGW –Barcelona Gallery Weekend-, en horaris inusuals, més o menys des de les 10 matí fins a les 8 vespre, inclús diumenge. Repassem per alt, les galeries que normalment seguim des de Badaluc: fotografia d’Irving Penn, a la Marlborough; Ana Peters, a la Marc Domènech; i Susana Solano a l’Artur Ramon. El Museu del Disseny també inaugura dijous vinent, exposició de joieria d’Enric Majoral. Al MNAC també ja deuen haver despenjat Turner.

Fa poc, parlàvem d’artistes de Colòmbia, en motiu de l’intercanvi “Intersecció” (Bucaramanga/Sant Pere de Vilamajor). Justament hem tingut notícia d’un altre colombià, que exposa a la Tasneem Gallery, Barcelona: Santiago Vélez, presenta un “Atlas de un continente que no existe”. Fixeu-vos que citem noms de perfil internacional.

Però també podem fer l’exercici a la inversa: artistes d’aquí cap a fora. N’hi ha per a històrics. Tenim dades d’una tercera exposició d’artistes del 1900, a la Colnaghi de Londres. Un altre combinat orquestrat en trio amb la Parés i l’Artur Ramon. La setmana vinent, entre el 22 i el 25, es fa un avançament a la seu de Colnaghi a Brussel·les. A Londres, es farà a partir del 6 d’octubre. Aquest cop la selecció delimita entre 1860 i 1936, amb artistes de Barcelona, que van fer el viatge a París: Marià Andreu, Ramon Casas, Pau Roig, Joaquim Sunyer, Olga Sacharoff. I altres que segurament tindreu a la punta de la boca.

També hi ha exposicions d’artistes locals en actiu. Sergi Barnils ens explicava ahir, que juntament amb uns altres artistes “fitxats” per la galeria Atelier, participen a la fira Estampa, Madrid, el mes vinent. Encara podem saltar més lluny.

Barcelona-Osaka

A Ferran Selvaggio l’hi agrada provar materials i experimentar. Escultura seva fotografiada davant el seu taller a Osaka – Foto de l’artista

Ferran Selvaggio és de Barcelona, però des de fa uns deu anys resideix al Japó. A Barna, els pares regenten una llibreria de vell, al carrer dels Comtes. El col·lega i professor que ens ha posat en contacte, ens explica que el Ferran treballa en reconstruccions virtuals. Però no l’hi hem pas demanat per això. Sinó per una exposició que fa per, primer cop, al país insular, a la ciutat on resideix: Osaka. El protagonista, un color.

Totes les obres estan dominades per un to vermellós, aplicat sense ombres, ni matisos, un to pla; Que recorda el del vi. Però el Ferran ens diu que és el color al que es converteix la tela vermellosa amb la que tapava o cobreix la parada pels llibres, a les fires de carrer. Aquest vermell, que anomena “Nihon Red”, a part d’un vincle personal, també l’hi serveix per connectar amb la cultura i la gent que l’ha acollit. “Vermell nihon” és el to vistós i agradable de les noves obres que es poden veure fins el 24 de setembre, a la Galerie Popelier (un nom una mica afrancesat, no?).

Selvaggio ens comenta que de fet, al Japó, els mercats artesanals són una cosa bastant important, per donar-se a conèixer i obrir-se camí econòmicament. Són imprescindibles pels artistes –ceràmica, bijuteria, ell llibres antics- , ja que és bastant difícil accedir a galeries professionals i viure de l’art.

Selvaggio viu a Osaka, amb la seva parella. Ja seguia una carrera artística i s’havia especialitzat per l’ofici familiar, en “el peritatge d’art i llibre antic” (Univ. Pompeu Fabra, prof. Bill Cole).

Una revista local va dedicar un reportatge a l’artista barceloní, que em sembla simpàtica per il·lustrar com s’està integrant a una altra cultura i com treballa, delicadament la seva obra sobre paper – Foto de reportatge d’Ikuno

La cura amb les coses, l’amor pels petits detalls dels bibliòfils, s’han adaptat als nous fusos. L’artista venia d’unes formes entrellaçades –potser sí, amb un aire celta-. I ara planteja una mena de neoexpressionisme, jugant amb el color nihon i el blanc i el negre com a delimitador. Però amb un referent formal clarament arquitectònic. Ell s’inspira en els habitatges tradicionals nipons, que poc a poc, van sent esborrats del mapa. És per això, que el Ferran aplica a la quadrícula altres formes geomètriques –corbes, cercles- i és fàcil evocar plànols o alçats, finestres, espais, etc.

Treballa amb temperes sobre paper i la sèrie es presenta exposada. Però realment, tots els papers els ha extreta d’una caixa de fusta, amb tapa. Una enquadernació, amb la beta de la senyera i un kanji que vol dir “Nihon”, que també significa “Japó”. Per l’artista, la caixa protegirà els dibuixos i per ell uneix terra natal i la d’acollida. Al contactar amb ell va deixar anar que allà les inauguracions tenen un altre concepte o filosofia. Però igualment es mostrava sorprès pel ritme de les visites a la galeria en un dia feiner. Si a fora el mercat de l’art funciona, perquè aquí ha de costar més?

Marededeus….!

Monument al Mil·lenari de Catalunya, Tarragona, Josep Maria Subirachs – Foto: Espai Subirachs

Al nostre país, tenim obres molt bones, d’artistes amb talent però una mena de mala sort els persegueix

Centelles. Teclat millorat via mòbil. Finalment!!

Casualitats sorprenents: al donar per acabada un visita estival a Tarragona, agafo el cotxe, surto cap al nord i a la primera rotonda, trobo l’escultura del Mil·lenari de Catalunya, de Josep Maria Subirachs (1989-1990) plantada, no massa lluny de la, Torra dels Escipions.

Comentant-ho, amb la Judit Subirachs-Burgaya, confirmem que aquest monument públic de formigó, pedra i bronze, del seu pare, l’han traslladat diverses vegades. La primera, des de La Rambla Vella (casc antic). La Rambla Nova és la del Teatre de Tarragona.

L’escultura del Mil·lenari es distingeix fàcilment perquè hi destaca un menhir, de bronze: l’escultor reprenia així una idea de juventud (del 1963) d’una de les peces que encara es poden veure a Can Mario, Fundació Vila Casas, a Palafrugell (fins l’11 de novembre):

”Horitzontal-Vertical”. Etapa de les “penetracions”, feta de pedra i fusta, peça prestada per la col·lecció Bassat, de Mataró.

Combinant materials i disposicions, en el monument remet als origens del nostre país. La base, formigó: la història. Menhir i dòlmen, obra primària dels humans.

Tarragona: volia veure, entre altres coses, el Tríptic de Josep Maria Rosselló, que presideix el vestíbul del Teatre, que es troba, a La Rambla Nova, prop del mirador al Mediterrani: l’horitzó, amb els blaus. A la dreta, el port; el Serrallo. Al…Tinglado-4, ara hi ha una selecció de fons principal del Museu Nacional Arqueològic. Segons Rossell aviat acabaran les reformes al lloc habitual.

Esperant, pencant:

Una altra casualitat. O potser més aviat, repetició amb resultat de “putada”. Dissabte passat el Francesc Artigau em va deixar veure algunes coses que està treballant: dibuixos, pintures. Té obra nova. L’Artigau no ha fet les vacances, perquè em va dir al començament de l’estiu que preparava una exposició a una galeria barcelonina. Però no es van escoltar prou bé, amb la galerista, i del setembre (les galeries comence ja), passa a la temporada vinent (2023). El que li va passar amb les il.lustracions pel ”Tirant-lo-Blanc”, es repeteix.

Detall del taller..de l’Artigau. Colors, temes, noies maques, fruita. El seu Café, coses en curs Foto: Aleix..Art

Penca com un tigre i després, algú no ho té prou en compte. Al taller vaig poder gipar una mica el nou políptic (amplada paret taller). Però l’Artigau no s’ha rendit: tres noves teles tapen la ”mala-pata”.

De fet aquest estiu hem anat veient que en el ram de les arts, tothom està actiu. Llàstima que a vegades no tothom ho sap veure i problemes dels altres; manies i l’afany de diners, ho espatllen. ”Però…quan…les…coses…importen…i…un…les…fa….de…gust,..es…tira…endavant,…fins…a..un…nou…horitzò”.

Com en les pintures d’Annibal Carracci i taller, per a la Capella Herrera. Van sortir d’Òstia / Roma, cap a Barcelona, en vaixell (s.XIX) i aquí les van repartir entre el Prado i l’Acadèmia per salvaguardar-les. Sabieu que alguns dels dibuixos d’esbossos de Carracci que s’expose al…Museu Nacional, MNAC, són un prèstec de la Corona Britànica?

Eulàlia Llopart guanya el LXXX Premi Centelles

Sergio Rocafort i Cecília Morales, s’emporten les primeres Mencions dotades amb premi econòmic. S’exposen vint-i-tres pintures.

Centelles. Avui a les 12 s’ha fallat el Premi Centelles. Al Centre d’art El Marçó Vell hi havia representants territorials i de Cultura de la Generalitat, Ajuntament, Comissió, membres del Jurat i entre el públic, aguantant-se d’emoció la Premiada i una de les Mencions. Tots dos guardons corresponents a dues pintores: Eulàlia Llopart, amb “Matriu”, s’ha endut el Premi. En motiu dels vuitanta anys s’ha dotat amb 4000€. I continua la promesa d’una exposició cap el juny. La Menció femenina ha estat per Cecilia Morales, de Sant Andreu de Llavaneres, i l’altra Menció Honorífica per Sergio Rocafort, de Torrent (València), que ha excusat l’absència. Ha estat la primera edició que les mencions estaven dotades amb premi econòmic, 500€.

El Marçó ple de públic, encuriosit podia ja intuir per on anirien les decisions del Jurat, amb les vint-i-tres obres penjades a la vista, comptant Premi, les dues Mencions i la resta de seleccionats: pintures de Catalunya, Madrid, Còrdova, San Pedro del Valle, Mula.

L’obra de Llopart destaca per un color –el vermell- i un treball personal, a base d’estructurar una mena de xarxa amb incisions. Llopart havia fet xilografia i continua amb la tècnica, utilitzant la planxa de fusta com una tela de pintura. La incorporació de “Matriu” al patrimoni pictòric local la consolida a ella i afegeix a la col·lecció un treball a mig camí, entra pintura i gravat, com vam veure amb la Conxa Sisquella.

La resta de mencions i les seleccions no premiades també semblen interessants. Un pro: la peça “Pensaments” de Cecilia Morales, tot i que amb conceptes s’assembla al Premi , crec que pertany més a l’àmbit d’obra gràfica, perquè està feta sobre paper. En sentit estricte. Clar que, l’aquarel·la “Costa” de Cesc Farré, seleccionada, també està feta sobre paper, com ja és comú en aquesta tècnica pictòrica. El paper.

L’exposició del Premi Centelles es podrà visitar fins el 12 d’octubre, dissabtes i diumenges, de 6 a 8 i els matins dels diumenges, de 12 a 2. Carrer Galejadors, 2.