AVUI CRÒNICA CASOLANA

I avui què?

Centelles. Aquest cap de setmana aquest redactor ha estat un xic desconnectat de la vidilla del poble. Ni teatre, ni concert, ni res de res. Avui sí que he pogut assistir, casi per casualitat, a la lectura del manifest de les dones del poble, en contra a la violència de gènere. Avui és el dia dedicat a aquesta xacra social i a la Plaça Major s’hi ha encès un llaç fet d’espelmes. També es projectava una peli al Casal. 
Aleix Mataró
El “Pastís exòtic de Cleopatre”, acabat de sortir del forn
i regat amb el suc de la pinya escalfat.
Ahir i abans d’ahir he tingut altres ocupacions i això fa que la Crònica d’avui es doti d’un tint més personal: Dissabte al matí era a Barcelona amb uns amics. I a la tarda estava ocupat fent un pastís. No n’havia fet mai cap. Però en tenia ganes i unes instruccions bastant fàcils. De manera que després de comprar els últims requisits, com pots per escalfar, em vaig tancar a la cuina i vaig començar a barrejar ingredients. Això eren quarts de nou, potser. Al cap d’unes trenta minuts era a casa d’un veí per aprofitar-me del seu forn amb números: vull dir que si la recepta diu, posar el forn a 180 graus, amb aquell del veí, ho podies fer. No amb el meu, que només té ratlletes. Però no trigaré a netejar-lo, provar-lo i potser equipar-lo amb algun tipus de termòmetre. Perquè ja hi ha altres fites culinàries de salats i dolços a la vista. 
El pastís en qüestió era de pinya en almíber, amb base com de magdalena, però no tant dens. Els tastadors l’han trobat bo i lleuger. El moment més emocionant va ser quan la base de farina, llevat i altres potingues, s’inflava al forn. Tot un misteri que ha acabat bé, i amb una gran fumarada, fora del forn. 
S’ha de dir també que el pastís del dissabte no hagués estat possible tampoc, sense el prestem d’un motlle i també d’uns 120 grams de farina que faltaven al meu rebost i que em van deixar veïns amics de l’entorn. 
El pastís era el postre d’un dinar que també em vaig cuidar de preparar ahir, amb uns amics amb els que hem fet com un club, que podríem anomenar “roda del diumenge”: cada quinze dies a casa d’un membre. Ha estat l’ocasió per provar coses noves, assegurar la versatilitat a la cuina i també, desplegar la taula rodona del meu menjador, que si vull es converteix en ovalada. Tothom va poder seure bé al petit menjador i tots van sortir d’empeus del pis. 
Diumenge al migdia hi va haver una missa familiar a la parròquia. No havia anat mai a cap: el mossèn es converteix més en profe de classe de religió, i amb una dialèctica vàlida per grans i petits desgrana els secrets de les lectures i guia en les pregàries i cants que es van entonant. Hi havia, realment un públic nombrós i es feia notar el més menut i trapella, així com pares i mares. Mans a unes guitarres van fer de la vetllada un bon moment de retrobament amb l’espiritualitat. Si no ho vaig entendre malament diumenge que ve comencem ja el temps d’advent. Avui falta un mes just per Nadal. 
També s’ha de ressenyar, que des de divendres, a l’antic emplaçament de la perruqueria del Jordi Garriga, al carrer Nou, al costat del Portal, s’hi ha instal·lat una botiga de pernils, ibèrics i delicatessens. Es tracta d’un establiment de la firma centellenca de pernils Girbau, que tenen la fàbrica a la Gavarra. Es veu que la gent ja tenia per costum anar a aquest polígon a comprar la cuixa bona dels porcs i ara s’han decidit a apropar-ho al poble amb una botiga de disseny molt fashion i urbanita. M’agrada el ròtul, amb el logo de fons blau, de fora la paret.
Aquesta tarda he portat a la Biblioteca els plafons d’una petita exposició entorn la relació d’Espriu i l’escultor Subirachs, que es van dedicar obres mútuament i van traslladar als seus àmbits, poemes i escultures. La mostra documental es podrà veure aviat, al primer pis de la biblioteca. Avisaré quan ja estigui instal·lat.
Diumenge es va acabar l’exposició de la Nova Cançó al Marçó. A la Capella no hi ha res. Suposo que el pròxim torn és ja el dels Pessebristes. Aquest any, fons informades expliquen que de llocs per anar a veure pessebres, a Centelles, n’hi haurà més que mai: la Capella, Can Manso. I també: Xavier Prims a l’antic Celler d’en Toni i Ramon Vitó al garatge de casa seva. Com els regnes de Taïfes.

BREVIARI

Música 7, Teatre 5


Aleix Art
Centelles. Què en penseu del cas de la pianista de Puigcerdà? Esteu d’acord amb la sentència que l’obliga a deixar de tocar el piano durant un temps i a pagar una bona suma de diners?. Creieu que s’ha d’arribar a aquest extrem? Quina lliçó de convivència volen que aprenguem? S’ha de tenir en compte tothom i moltes circumstàncies. No se si el pensament meu seria molt diferent al de la veïna, si és que es passava 8 hores sentin el piano. Però no hi havia altres maneres? Perquè tot s’acaba amb diners? I la feina de la pianista, com l’ha de fer i com ha d’assajar?
Aquest cap de setmana destaquen dos actes, que a més coincideixen en dia i hora: al Casal Francesc Macià, concert de Santa Cecília, a càrrec de l’orquesta infantil i juvenil de l’Escola de Música. Un tros més avall, al Centro, l’obra de teatre “El temps i els Conway”, de J.B. Priestley, a càrrec de la companyia Els Tai-a-treros de l’Esquirol. El cartell és xulo, però no n’abunden gaire pel poble. El concert, 7 Euros. El teatre, 5.
Aquests dies també estàvem planejant fer una escapada a Burgos. Dos o tres dies. Anàvem bé amb el tema de l’hotel. Però el tren ha doblat el preu des de que ho vam mirar inicialment. Perquè és tant car, moure’s per la Península, amb tren? Renfe no podria mantenir els preus fixes?

El diumenge s’acaba l’exposició de la Nova Cançó al Marçó vell. Ha durat 4 caps de setmana. El que ve després, és un misteri…

DESCOBRIM NOUS ARTISTES

Art que emergeix a Pop up Art Gallery


Fotos: Aleix Mataró
Els cubs autobiogràfics de José Rizzo
Centelles. El fet és que l’univers d’artistes és molt extens i la idea és que les galeries se’n ocupen, cada una, d’una porció, que no es pas tota. Però el que et trobes és que si surts de les galeries habituals i vas a una de nova i diferents, et pots trobar amb un equip d’artistes “nous”, desconeguts, per descobrir. Almenys a l’exposició d’ara de la jove galeria Pop up art, desconeixia el 90 per cent d’artistes en exposició. Només un tal Paco Aguilar em sonava, perquè una profe de gravat ens n’havia parlat. És un bon gravador, i casualment, ara resulta que a començaments de l’any nou, la galeria en qüestió li prepara una monogràfica. A Pop up Art tenen una carpeta amb obra gràfica i tenen varis gravats seus. Però el motiu de la visita va ser el de conèixer l’espai i també el material de l’exposició en curs. 
Pop up Art Gallery està situada al carrer Rector Ubach, 55 de Barcelona. La sala com a tal, va néixer a l’Hospitalet, no fa molt. El seu director és Antonio Climent. Volia ser una galeria cosmopolita situada en una ciutat “obrera”, seguint la idea de sales similars d’altres països. Però després d’uns mesos s’han instal·lat a la part baix de Sarrià-Sant Gervasi. Ja són a Barcelona, però en una àrea descentralitzada, seguint la filosofia de portar l’art a noves zones i públics. És un espai petit, però amb ganes d’oferir coses fresques, dinàmiques, generar caliu. «Pop up», en termes cibernètics vol dir “finestra emergent”. Quina és la finestra que emergeix ara? 
Aspecte de la galeria amb algunes obres de 
la col·lectiva. A primer terma una peça de
Ramón Lez
El comissari murcià Tono Brotons s’ha ocupat d’organitzar una exposició col·lectiva entorn a la idea de generació de l’art a través de la matèria, l’energia i l’emoció. La matèria pot esdevenir qualsevol cosa. L’artista pot transformar la matèria en qualsevol cosa i, sobretot amb art o en un objecte dotat de sentiments i missatge. La tria de Broto inclou varis paisanos, fet que ens permet fer una ullada al què es fa al sud-oest de la Península: vam veure dos escultors, un pintor-serigrafista i un graffiter. 
José Rizzo és l’autor d’uns cubs petits “encastats” a la paret. Són de polioretà, però semblen de bronze. amb les seves formes cúbiques, els detalls de les superfícies –llisos, buits, plens, rugositats, claus encastats-, expressa interrogants sobre el “jo”.  
Ramon Lez fa unes estructures que semblen espines d’os o altres formes orgàniques amb pasta de paper. La més voluminosa sembla això, una espina d’una balena o una fusta d’un vaixell recuperada del fons del mar.  En la seva obra prima l’efecte rugós i orgànic del treball aplicat en peces exemptes o relleus. 
Estructures antigues
Jerónimo Atienza és el pintor. Presenta dues teles grans amb dos treballs serigràfics diferents, que a més són tiratges únics. És potser una de les obres més interessants de la col·lectiva: en cada quadre hi veiem una imatge simplificada i bicolor –blanc i negre- de les ciutats de Cádiz i Lisboa, vistes des del cel. Però no es veuen tant teulades o jardins i terrasses, com l’esquema geomètric de cada edifici. Podríem dir que se’n veu una síntesi de la planta. I resulta que vist així, amb el treball simplificador que hi fa Atienza, es veuen les parts d’aquestes ciutats, com si fossin urbs antigues o generades amb estructures molt primàries, seguint els esquemes ibèrics primitius o la planimetria romana. De fet l’artista, titula “Gadir”, la vista de Cádiz, que era el nom en romà de la població. I el que es veu bastant bé, és els edifics, o la seva planta de forma rectangular, amb els patis al mig, centralitzant les estances. Es a dir, com en les domus romanes. En principi les vistes parteixen de fotografies que han passat per processos de artistificació. L’altra ciutat present a la sala és “Olisspo”, Lisboa. Es parla de la possibilitat de que l’artista presenti més endavant una col·lecció de ciutats, a veure que expliquen, vistes amb el seu ull.
Les serigrafies úniques de Jerónimo Atienza. 
A l’esquerra, “Gadir” i a la dreta “Olisspo”. Cádiz i Lisboa,
respectivament.
El graffiter de l’exposició és Lolo Sos. Presenta una tela pintada –crec que em van dir amb aerosols-, forman un teixit dens de línies de colors diversos. Com formant una cortina de fils de colors entrelligats. Si la tela es podés veure prou lluny es veuria com de la superfície en sobresurt un retrat, que d’aprop queda amagat.
L’exposició també inclou quadres de l’artista barceloní Estartús, que forma part de la cartera pròpia de la galeria. És un pintor, que em diuen que és més conegut a Madrid, però que ara vol recuperar terreny a casa seva. Fa un tipus de pintura d’arrel expressionista abstracte. Molt visceral i potent de colors. L’etapa barcelonina de Pop up Art Gallery va començar amb una individual d’aquest pintor. 
L’exposició d’ara, que pot anar variant a mesura que es venen peces, es podrà veure fins el 5 de desembre. Al cap d’una setmana, a partir del dia 12, si podrà veure una exposició amb obra de Núria Cátedra. 

LA PLUJA DE LA TROBADA



Montse Albàs i les quaranta dones

Centelles. Si ahir al blog Aleix Art narràvem l’exposició de pintura, més bona en mesos, avui tenim l’oportunitat de comunicar a la Crònica, una mica de la impressió positiva i electrificant de l’obra teatral “That’s not fair”, basada en el conte d’Espriu “Tereseta-que-baixava-les-escales”. Voldria pensar que és la millor obra estrenada a Centelles, aquest any, després del Tarzan del 2012. Molts dels assistents tenien la mateixa curiositat: que en fa la directora Montse Albàs, de quaranta dones dalt l’escenari? Doncs la resposta és prou senzilla: un joc. Un joc com de malabars, de situacions biogràfiques, del cicle de la vida de les dones, des de la infància fins a la mort. La Teresta és una i són totes. Som tots. La que juga, la que riu, la que balla, la que es casa, la que li marxa el marit per feina, la que està sola, la que plora, la que envelleix, etc. Les quaranta actrius són noies i dones de diferentes edats: n’hi ha que són molt joves, d’altres iaies. Hi trobem inclús dues generacions d’actrius familiars. Però totes comencen l’obra amb un to fresc, espontani, com si res fos assajat. Es diuen pels noms autèntics de pila. Consulten al google dels mòbils. I juguen a interpretar i crear imatges i metàfores entorn la vida femenina i sobretot el text d’Espriu, que no es deixa de banda, sino que s’explica amb descripcions visuals i excursos poètics. L’obra és un acte de poesia, ple de moments d’alt valor plàstic, com quan les noies rodolen i es deixen caure per l’entarimat, com quan de petits ho fèiem al marge de Viñolas. Però en elles semblen les onades del mar. Són tantes dones a l’escenari que qualsevol acció que desenvolupen, com una processó o els jocs del principi, tenen temps de desenvolupar-se, esplaiar-se i expressar-se. L’escenografia és discreta, per no dir inexistent. Però quan introdueixen les escales a l’escenari, no només fan un particular mirall del conte de l’Espriu, sino que també creen noves arquitectures i serveixen nous espais escenogràfics. L’actuació d’Ari Colomer que sembla encarnar una Teresta més innocent i solitària –entenc que és el retrat del personatge d’Espriu-, crea un doble relat a l’escenari, que resulta intrigant i trencador. 
Fotos: Aleix Mataró
Imatges de la sessió d’avui diumenge, de “That’s Not Fair”.
És un espectacle molt ric en tots els sentits. I seria bo que no quedés en dues representacions, sino que pogués tenir més bolos a altres llocs on tinguessin l’oportunitat de viure aquesta experiència teatral tant màgica. Entre l’alenc d’actrius hi trobem persones conegudes i habituals en el teatre centellenc: Anna Bartolomé, Ariadna Colomer, Assumpta Falgueras, Berta Pagès, Ester i Núria Roca. S’ajunten actrius de temps amb les de les noves fornades. I vàries ara veiem, que de fet han compartit la preparació de varis muntatges teatrals: la Jusi Ruiz la veiem fa poc fent d’Esperenceta Trinquis a la Capella.
La Tereseta era el plat fort de la Trobada de Teatre d’Osona que s’ha celebrat aquest cap de setmana al nostre poble. A la funció d’avui diumenge, a la tarda, érem força gent de públic. 
Si en el terreny cultural aquest cap de setmana hem estat ben servits, no podem pas dir diferent de les qüestions espirituals: la missa de dissabte al vespre va anar destinada a Confirmar vint joves del poble, amb l’ofici i benedicció del Bisbe Romà. Dintre d’aquest primer any litúrgic sencer que he conegut enguany, faltava encara aquest tercer pas de lligam dels cristians. I certament em va sorprendre la voluntat d’aquests joves de seguir fins al final aquests passos. Voldria creure que ens enfrontem amb una generació que viu la fe i el ser cristià des d’una perspectiva lliure activa i enriquidora. Personalment també intento enfortir l’estima per un credo espiritual i cultural que em sembla propi del nostre entorn i heredet de molts segles. 
Després de mesos aixuts, aquesta nit i ara plou amb ganes. A alguns punts del Pirineu s’hi ha presentat la neu. Conec a algú que ja netejava els esquís. Crec que és al carrer Peñaplata que ja hi ha els avets de llum penjats. Que tingueu una bona setmana!