SANTA COLOMA

Pólvora per tot arreu

Dibuix propi
Galajadors esperant a la plaça, avui al matí
Centelles. El dia acaba amb un núvol de pólvora voleiant Centelles, després de la descarrega vespertina dels Galajadors. Ja hi ha la feina feta i el dinar paït: el pi està penjat, cap per avall, en el seu lloc. Diuen que és molt gros i que han suat per pujar-lo i entrar-lo a l’església. Aquesta part i de fet el 70% de la Festa me l’he perdut voluntàriament. Avui només m’he llevat per veure una mica l’ambient, entrar a missa: l’objectiu començar a fer uns dibuixos, en pla seriós de la nostra diada. L’any passat vaig fer una crònica breu del moment en que els galajadors tallaven el pi. Els dibuixos eren molt esquemàtics. La idea és potenciar aquest tipus de reportatges d’esquetxos llampec. 
Ramon Xuriach
Globos de paper, ahir al llançament a la Plaça, 
contrael Càncer
Volia practicar amb els retoladors, combinar-ho amb l’aquarel·la líquida. He fet un esbós de la gent esperant a la plaça Major, a la font. Abans d’acabar-lo he entrat a Missa i he fet un esbós d’aquest moment de pregària. Reelaborant una idea de l’Artigau he fet tota la línia amb color rosa. No per potenciar la meva cara femenina, sinó perquè això havia de permetre fer tota la composició base i després remarcar-hi a sobre amb un altre retolador o eina de to més fort: vermell, lila i el pentel de tinta negre. He vist que si combinava el vermell amb el negre i el blanc del paper, feia servir els colors base dels galajadors. Això m’ha agradat, però també he perdut la paciència quan en el quart esbós no trobava els elements òptims: el tema era la gent anant al bosc. Però no hi havia caminants! Ja eren tots amunt! i no es podia treballar. Ho he deixat per l’any que ve. Aquí us presento els tres vàlids. Potser que si la tècnica amb retoladors es consolida, els torni a repetir. Amb aquestes eines els dibuixos tenen un aire naïf. Quan després he anat a un altre escenari a practicar més, he trobat nous handicaps i també aspectes interessants. 
D.p.
He provat els retoladors a Mataró. Aquí un dibuix
de l’antiga presó, dissenyada per Elies Rogent.
Ahir al vespre, a la Plaça Major es va fer l’acte de llançament de fanalets o globus de paper. El motiu era la lluita contra el càncer. La meitat dels beneficis també anaven a la Marató  de Tv3. Segons Mercé Vilar, l’any passat hi va haver 200 globus. Aquest any se’n van vendre més de 400. És un acte molt bonic. S’apaguen els llums de la plaça Major, s’encenen les espelmes dels globus. Aquests fan una llum molt “íntima”. I n’hi ha a centenars per tota la plaça: centenar de punts blancs, verds, vermells… I després comencen a pujar cap al cel. La pell es torna encara més de gallina quan mires amunt i veus tot “d’estrelles”, que es van movent a poc a poc, marxant cap a qui sap on. Com l’any passat, el llançament de globus el vaig gravar amb una càmera i també hi tenia el Ramon Xuriach fotografiant amb una càmera, per ajuntar-ho en un sol reportatge. Aquest document el penjaré aviat al youtube. De moment us avanço una foto del Ramon.
d.p.
Vista de la plaça de la basílica,
a l’hora del te.
Estem en plenes vacances de Nadal. Avui és la Festa del Pi. Demà Cap d’any. Les exposicions de pessebres ja estan en marxa. A Can Manso l’exposició dels bars està tenint èxit: la gent ho troba molt original i es pot entretindre a “endevinar” persones, com pertoca a cada bona exposició de la fundació que dirigeix en Francesc Mataró. A l’exposició de la Capella de Jesús hi ha també varis manetes. El pessebre comú està dedicat al Rossell. També hi ha unes figures prestades per Joan Proubasta, que pertanyen a un belem portuguès. Són de ceràmica de fons blanc, pintades de colors vius. Perquè el nen Jesús, sembla que estigui dormint al sofà de casa, enlloc d’una menjadora?
Entre les coses que han passat també es pot parlar de la presentació d’un llibre: “75 anys d’estiueig a Centelles (1895-1970)”, escrit per Francesc Roma, Xavier Ginesta, Manuel Llanas i Jordi de San Eugenio. Els autors ajunten recerques geogràfiques, històriques i culturals, així com entrevistes per documentar aquest aspecte que ha estat tant important en la història recent del nostre poble. Quan conegui millor el contingut del llibre, tindrem ocasió de parlar amb algun dels seus autors. El llibre, editat per l’Ajuntament de Centelles i el Portal, es va presentar ahir diumenge a la Sala de Vidre.
També s’acosta –pel què es veu- l’obertura del nou bar de La Palmera a l’antic local de Banc de Sabadell. Al carrer Jesús també s’ha arreglat un local per instal·lar-hi un taller de teràpies naturals. A quarts de set ja no és del tot fosc.

CRÒNICA DE NADAL

Tot revisant el rumb del blog

Aleix Mataró
La Plana des de la Creu de Gurb,  el 2006
Centelles. Aquests dies m’he saltat una mica la rutina setmanal del blog. En part ha passat que necessitava, alguna cosa així com canviar d’aires o redireccionar als articles. De tant en tant, passa com si s’esgotés el fil argumental. Entre els articles s’estableix una mena de lligam i al cap d’un temps aquest fil és com si es cremés. Fa la sensació que tot entra en una rutina i cal sortir-ne i cercar punts de vista nous. També són dies de Nadal i com que no tinc la pressió de temps dels dies de feina, la ment va més dispersa. Però com en el camp, al cap d’uns dies de terra erma, tornen a sortir brots verds i les paraules tornen a fluir, amb més o menys dificultat. Un text que s’està coent lentament per correspondre a un regal nadalenc, també està dotant l’ala literària del cervell de nous arguments, que poc a poc es van assimilant.
En una sobretaula vaig expressar que ara ens era molt fàcil dir noms de músics vius que ens agraden i en canvi –el públic en general-, no podia fer el mateix amb la pintura. Ja que de seguida s’esmenten els grans noms que paradoxalment resten incompresos. Em podríeu dir 10 pintors o escultors en actiu, de qui les obres col·leccionaríeu amb gust? En aquest blog ja es fa un repàs de coses que es fan per artistes vius i també de tot els temps. Però potser valdria la pena incrementar el paper del blog com a divulgador de l’art del nostre temps, i explica millor la filosofia de treball de cada artista, ja que no em sento amb forces de poder afirmar que hi hagi una autèntica cultura de pintura contemporània, al nostre país. I qui diu pintura, vol dir també, escultura, gravat, etc. Per tant, potser estaria bé accentuar això. Com els cargols encaminem un altre volta a l’espiral de sempre, però en aquest pas carreguem nous arguments i nous matisos. Tenim dos materials per provar el què estic reflexionant:


La botiga d’art

A.M.
Aspecta de l’exposició Art avui de la Pop up Art Gallery
Item 1: La meva particular “excursió” per l’art contemporani m’ha portat de nou a visitar la galeria Pop Up Art. Fa uns dies li dedicàvem uns articles per dues mostres consecutives. Ara hi vaig tornar per acabar de conèixer la filosofia d’aquest espai dirigit per l’Eduardo de Antonio. Podríem dir que funciona com una parada de mercat, que posa a la vista del públic el material més fresc i original que li passa per les mans. No s’espera a que l’exposició es consumeix-hi durant un mes. Va inaugurar l’exposició de la Núria Cátedra un dijous, i al cap d’una setmana ja hi té una nova exposició col·lectiva. L’excusa, les festes de Nadal. La voluntat: aportar un pica pica de noms diversos d’artistes: estils, tècniques i edats diferents es barregen al petit espai del carrer Rector Ubach, 55 de Barcelona. Dintre la mostra Art Avui trobem catorze artistes en actiu, seleccionats per l’equip galerístic. Toni Sebino,  Frederic Saint Pol, Albert Blanchart, Pilar Artero,  Goretti Pomer, Damace Arte, Núria Bolivar, Julián Romea, Laura Soler, Eduado Navarro, Inma Gibert, Cristina Pascual,  Katia Muñoz y Yolanda Balagué. Cada artista és un món: pintura figurativa, matèrica, simbòlica. Gravat, fotografia. Un tast. Com a observador, davant la “parada de mercat”, potser hem quedaria amb tres obres: a l’aparador hi ha una fotografia increïble. El seu autor, José Antonio Sancho,  afirma que era a dalt del Montseny un dia molt dora, molt dora i molt clar i que mirant al sud-est, va veure per sobre el mar i el mar de boires llunyanes, sobresortien unes muntanyes. Va calcular que per la posició havia de ser Mallorca! Va agafar la càmera i com el bon caçador va disparar a l’objectiu. Creia que Jaume I havia estat massa optimista!
Aquesta obra ja val la pena, pel tema, però també per la composició i la qualitat visual. Podria ser una pintura dels Santilari. Però és una fotografia càlida i màgica. 
En un altre indret de la galeria s’hi amaga un petit gravat, la planxa metàl·lica del qual ha estat estampada sobre el paper, sense tinta. Una peça de Yolanda Balagué. Això es coneix com a gofrat: només el dibuix en relleu de la planxa ha passat sobre el paper blanc. És una obra molt senzilla i simple, i per això plena d’una gran potència estètica.
L’última obra és també quelcom problemàtica, perquè hi ha qui pensa que està valorada per sobre del seu cost òptim. Però realment, com es posa preu a l’art? L’artista oculta el seu nom darrera el cognom Artero, per no fer evident el seu sexe i no fer determinant això per gaudir de les seves pintures. En el cas de Pop Up, ens porta una gran tela en que hi escampa i hi frega un blau mar elèctric molt potent. L’artista diu que expressa Ira, perquè així ho sentia quan ho va fer. Per mi no expressa pas aquest sentiment, ja que el color és pacífic i les formes drapajades, més que ira, semblen cercar esbossar un món oníric del més enllà. Però les interpretacions són lliures, igual que posar preu a un sentiment. 


Espremedores del gravat 

A.M.
Xilos d’Alicia Gallego
Item 2: Empremtes de Dones és una altra exposició que tinc a la reserva, des de dissabte passat, i que  lamentablement ja ha acabat. No tinc sort amb les exposicions on participa la Rosa Permanyer, ja que duren poc i no dóna temps de compartir-les completament. Però val la pena esmentar-les. Ara em refereix-ho a una mostra col·lectiva en la que Permanyer participava com a membre del grup Empremtes de Dones, juntament amb altres artistes femenines que comparteixen el gravat com a medi d’expressió. La mostra es va poder veure fins diumenge passat a la sala d’exposicions de la Residència d’Investigadors de Barcelona. Valia la pena pel muntatge en si, el material i per poder veure obra d’artistes que hem conegut abans de veure’n la producció i també per descobrir-ne de nous. Em refereixo a la Neus Colet, a l’Alícia Gallego i  la Pilar Masip. Aquestes tres formen el grup juntament amb la Rosa Permanyer. A la mostra també hi havia la Núria Guinovart, a qui ja coneixem i a qui havien convidat. Núria i Rosa presentaven material que ja hem comentat. Els “nous” són els altres tres: Colet no és molt diferent al camp de línies i textures lineals de Guinovart. Però li dóna un aire molt més orogràfic i introdueix altres elements, com textos i eixos cartesians. Alícia Gallego potser valdria la pena coneixences millor, ja que fa xilografia i és quelcom pròxim al linòleum i un possible destí tècnic. A la Residència presentava unes planxes normes, treballades amb unes formes orgàniques de cos profús d’arabescos i ritmes ornamentals. La mateixa matriu estampada en les dues direccions del paper, amb tinta grisa i negra, completava la composició de l’estampa. 
A.M.
Gravats de Pilar Masip
L’obra de Pilar Masip també em sembla molt interessant, si bé les seves estampes tenen més de pictòric que de gravat. Utilitza la tècnica del collagraf i altres recursos on es treballa el relleu i l’erosió. Introdueix més d’una tinta a les planxes i aconsegueix estampar unes marques molt riques de colors i textures. L’encert està en fer reproduïble aquesta idea cromàtica i de textures tant potent. Rosa Permanyer presenta una de les sèries que la setmana anterior es van poder veure a Caldes. En conjunt estem parlant d’unes gravadores, que donen nova vida a aquesta vella tècnica. Bon any!





ABANS DE LA MISSA DEL GALL

Últims retocs

Centelles. Estic esperant que comenci la Missa del Gall. He reservat aquests moments previs per passar revistes dels últims successos culturalment. Com que no tinc obligacions familiars importants, puc ocupar-me a actualitzar el blog centellenc. 
Aleix Mataró
Dibuix fet al Café del Born, a Barcelona, 
hores abans de la sessió de teatre
Hi ha dos temes a comentar: l’estrena a Barcelona, de l’obra Pacamambo, amb direcció de Montse Albàs i la participació de Montserrat Grau i la fira de la tòfona. Sobre aquesta darrera trobada de tofonaires i productes artesans, voldria destacar que: Els de la cervesa centellenca Terra, presentaven dues novetats de productes cervesers: dues mescles noves, que potencien el gust i també el grau d’alcohol. Amb el nom de Pólvora denominen aquesta nova solució més carregada. 
Els de la cervesa Terra participaven també amb els grups de productes centellencs, que exposen varis dies de Nadal, a l’antic local de Caixa de Manlleu. Els grups que integren la marca CentxCent Centelles l’han llogat per mostrar els seus productes: hi trobem CusCus, Visca-la-Santa i les Barretines de Joan Coromines, a més de les cerveses Terra. 
El grup Visca-la-Santa, format per David Casals, Marta Postico i Eulàlia Llopart han tornat a agafar branques i soques del pi de l’any passat per estampar-les sobre fang i oferir vàries gammes de productes ceràmica. Fang refractari que tractat amb una mica d’esmalt dóna uns acabats òxits i bruts, a la petjada. 
Entre els paradistes, a fora al Passeig, també hi hem trobat la Laura Ramos, il·lustradora i creadora d’objectes portables –pins, imants, etc- amb les seves criatures de conte. Aquest cop la Laura compartia stand amb una altra il·lustradora, la Laia Ferrate, que fa una mica el mateix i té com a logo un drac. Estaria bé que també participessin a la fira d’artistes, on entre tots podrem fer més pinya!
A.M.
La paradeta d’il·lustradores a la fira de la Tòfona
A la placeta amb el bust d’Anselm Clavé i un tros del seu carrer hi havia la concentració de moters. Hi havia força motos d’aquestes tonejades amb força ferro i cuir negre, així com parades de productes típics d’aquesta tribu de la carretera. Al migdia del diumenge, es ballava country. Em semblaven autòmats ballant tots al mateix pas i girant-se junts, al mateix temps. Però hi ha expressivitat individual, en aquest ball?
Balls solidaris
El diumenge a la tarda, Nou Estil havia organitzat una ballada dels alumnes petits i grans, en benefici de Càritas. Platea i galliner es van quedar plens per veure l’espectacle. Un servidor tenia ganes d’exercitar la mà i vaig poder “colar-me” dalt l’escenari, amagadet en un racó, per prendre nota gràfica del moviment coreogràfic. Dansaires de pocs anys i de més crescuts, tots amb una bona dosis de nervis, van anar desfilant a ritmes de diferents músiques actuals i de sempre. Dibuixar els moviments costa una mica, perquè d’entrada no saps massa què dibuixes: van sortir un parell de figures siluetejades amb un sol traç. I més tard vaig començar a detallar figures individualment. Però en general és un moment de batalla, que suposo amb el temps es pot anar educant i dirigint a fites concretes.  Al bar de La Sagrera aquest cap de setmana passat també han fet uns esmorzars solidaris. El 10% del recapte anava a Càritas. 
A la sessió de l’obra Pacamambo també vaig dibuixar. Però ben bé va ser per no perdre el costum. Però el text i la interpretació atrapen i a més el tipus d’escenari imposa: l’espai escènic es situa al mig i a banda i banda hi ha dues grades modestes de cadires. Hi vam anar a veure’ls amb uns amics, el dissabte al vespre. Ho havien estrenat el dimecres anterior.  El dissabte erem unes 10 persones. Normalment no deixen entrar un cop començat l’espectacle, però als dos minuts es va obrir la porta, i una parella va assaltar les grades, com si saltessin les balles d’un ruedo. Quina poca delicadesa!
A.M.
La botigueta dels de CentxCent Centelles. Vista de l’espai amb 
els productes de Visca-la-Santa.
L’espectacle tal i com havia anunciat l’Albàs s’havia adaptat a l’escenari. Però bàsicament és el mateix. Del text no han tocat pas res. Tot està molt ben estudiat, perquè els moviments dels personatges no s’espunteguin amb els elements d’atrezzo i perquè els actors es preparin per facilitar noves escenes. S’asseuen inclús al costat dels espectadors, sense sortir mai del seu discurs dramàtic. La Marta Parramón ho fa molt bé de Julie. Es posa molt en el personatge. Sembla que el visqui. Però al final del drama, hom es preguntava: la seva dicció no serà massa afectada? Tot i ser sensacional, potser hauria de llimar el registre, per adequar-ho al perfil d’una adolescent espantada i no semblar tant dona esverada. 
La Montserrat Grau feia d’iaia morta, en Jaume Roura de gos. En Jordi Arqués fa de psiquiatre i de la Mort. Aquesta, a l’Atlàntida apareixia amb un bastó, que li donava noblesa i poder. A l’Espai Brossa, apareix tapat amb un plàstic, de cua llarga. Com un fantasma. Potser a mi m’agradava més amb el bastó i també que feia més màgia. Quan es presentava, primer, a la Julie feia un truc amb el que es guanyava la seva confiança, abans no descobria qui era. A l’espectacle de Barcelona, La Mort, desperta a Julie i perd aquell joc de saber qui és i tot succeeix més ràpid. D’altra banda, Julie de seguida li treu el plàstic i es queda desmuntada. Tant poc costa debilitar La mort? Potser hi ha coses del text, que no es poden evitar.
Ramon Xuriach
Ball de country amb els moteros retrobats durant la fira
Falta una hora i mitja perquè ens trobem amb la Pilar Acín al local del costat de la Rectoria. Amb la Pilar hem de reunir totes les Nadales que hem estat preparant amb els nens del grup Baobab. Ahir els hi vaig donar una planxa de linòleum, la van ratllar –amb algun tall al dit i tot-, i la vam estampar amb un baren. Enlloc de tinta, fèiem servir acrílic. Han quedat postals bastant d’aspecte abstracte, si bé es veu bé el treball dels joves artistes. L’acrílic es posa per dintre els solcs i queda estampat com si fes un gruix, enlloc de deixar les línies en blanc. En vam fer més de 200. També vam anar a portar un petit pessebre al Castell de Sant Martí. Es veuen molt bé els treballs de neteja i consolidació, que deixen un bon tros de muralla visible. Qui vagi a la capella, trobarà el pessebre i pot deixar la seva reflexió o salutació en una llibreta adjunta. 
Avui el meu pare feia els últims retocs a l’exposició de bars i restaurants que tindrem a Can Manso. A baix ja hi ha a punt els pessebres. Capella de Jesús, Prims i Vitó suposo que estan igual d’avançats.

TEMPUS FUGIT: UNA EXPO QUE HA ACABAT

Rosa Permanyer: veni, vidi, vinci

Centelles. Rosa Permanyer és de Caldes de Montbui. És una de les responsables de l’Escola d’art i al mateix temps és una artista amb solera: sobretot pintora i gravadora. Però això només és la punta de l’iceberg. Es veu que feia temps que no exposava al seu poble. Li van oferir d’exposar a la Sala Delguer i allà hi va presentar el seu repertori actual, durant dos caps de setmana. L’exposició va finir el diumenge de la Puríssima. Però ara la recuperem a través d’aquesta crònica i també tenim esperances de que l’any vinent pugui venir a Centelles. 
Aleix Mataró
Pintures de Permanyer de la sèrie dedicada a Caldes de Montbui
El cas és que és una obra que amb només tres segons atrapa. Temps d’obrir la porta i mirar. Els colors són molt atractius: turqueses, terrossos, bordeus. Colors que protagonitzen teles i també que reapareixen sota cada fons dominat per un dels tons. Això a la planta de baix. La Sala Delguer té planta baixa i un primer pis. A la baixa, Permanyer hi exposava la col·lecció de pintures. No recordo bé si la pintura era acrílic o un tipus de tinta. El cas és que l’artista ho treballava com aquarel·la de grans camps tonals. O dit d’una altra manera: sobretot cerca efectes de transparències i baladures. Jocs de superposicions que es combinen amb textures i imatges transferides, que amb la seva pròpia marca sobreposada, crea una nova “cortina” de color i formes. 
Com a gravadora i aquarel·lista, Permanyer li agrada combinar ambdós llenguatges. En el terreny del gravat, és una especialista i podríem dir, artista de referència en el fotogravat. Per això les imatges transferides a les teles ens fan pensar que l’artista cita aquesta seva coneguda tècnica gràfica. Les imatges que veiem estampades ens parlen de mars, entorns urbans –hi ha una sèrie nova, dedicada a Caldes-, però crec que això és ben bé una excusa i que el veritable tema de les obres pictòriques de Permanyer està en el joc de capes o “cortines” pictòriques i els efectes que es creen d’orografies, textures i sobretot de llums i ombres. En aquest sentit, l’artista s’acosta també a la tècnica gràfica del collage de papers de seda, recurs que crec que també utilitza en algunes obres. 
Més cops
Segurament valdria la pena tornar a mirar les obres per acabar d’apreciar l’habilitat tècnica, perquè me n’adono que cuso el text amb vàries llacunes. Les obres tenen secrets! Però de fet, en tenim ben bé prou admirant la qualitat estètica de cada una d’elles. Permanyer les va col·locar formant grups, petites sèries unides pels tons i els motius. Hi havia peces grans, però s’estilaven més les de petit format. 
A.M.
Dos dels gravats de tema fitomòrfic
Això a la planta baixa. Pujant amunt les escales entrem en un altre registra: al primer pis hi ha els gravats. Una sèrie de fotogravats, de dos colors: negre i vermell intens. Tres colors si contem el blanc, que també juga. El negre, normalment actua com a generador d’uns perfils arboris i de fulles. Formes que semblen traços de tinta, però són fets amb planxes fotogravades. Però com arriba fins aquí? Hi ha molts secrets en l’origen d’aquestes obres! El vermell hi posa el fons i el conjunt resulta extremadament bell, poderós, vencedor. Té un aire orientalitzant. Però a més l’artista hi introdueix relleu: enganxa trossos de paper, que sobresurten uns mil·límetres de la base, amb la part corresponent de la marca de la planxa. D’aquesta manera, Permanyer dóna un valor més volumètric en els gravats on ho aplica. Em sembla, tot plegat un treball sensacional, a banda de polit i meticulós.
Ara les peces esperen una nova oportunitat expositiva en el taller de l’artista. Si bé algunes, tinc notícies de que es poden veure en una exposició col·lectiva que Permanyer fa a Barcelona, a la sala de la Residència d’Investigadors –prop de la Biblioteca de Catalunya. Una mostra amb el grup femení Empremtes, on hi trobem altres artistes com Neus Colet o Núria Guinovart, que hi ha estat convidada a participar. Aviat també tindreu notícies d’aquesta proposta, així com d’altres exposicions interessants que es poden veure a la Ciutat Comtal.