DESCOBRIM NOUS ARTISTES

Art que emergeix a Pop up Art Gallery


Fotos: Aleix Mataró
Els cubs autobiogràfics de José Rizzo
Centelles. El fet és que l’univers d’artistes és molt extens i la idea és que les galeries se’n ocupen, cada una, d’una porció, que no es pas tota. Però el que et trobes és que si surts de les galeries habituals i vas a una de nova i diferents, et pots trobar amb un equip d’artistes “nous”, desconeguts, per descobrir. Almenys a l’exposició d’ara de la jove galeria Pop up art, desconeixia el 90 per cent d’artistes en exposició. Només un tal Paco Aguilar em sonava, perquè una profe de gravat ens n’havia parlat. És un bon gravador, i casualment, ara resulta que a començaments de l’any nou, la galeria en qüestió li prepara una monogràfica. A Pop up Art tenen una carpeta amb obra gràfica i tenen varis gravats seus. Però el motiu de la visita va ser el de conèixer l’espai i també el material de l’exposició en curs. 
Pop up Art Gallery està situada al carrer Rector Ubach, 55 de Barcelona. La sala com a tal, va néixer a l’Hospitalet, no fa molt. El seu director és Antonio Climent. Volia ser una galeria cosmopolita situada en una ciutat “obrera”, seguint la idea de sales similars d’altres països. Però després d’uns mesos s’han instal·lat a la part baix de Sarrià-Sant Gervasi. Ja són a Barcelona, però en una àrea descentralitzada, seguint la filosofia de portar l’art a noves zones i públics. És un espai petit, però amb ganes d’oferir coses fresques, dinàmiques, generar caliu. «Pop up», en termes cibernètics vol dir “finestra emergent”. Quina és la finestra que emergeix ara? 
Aspecte de la galeria amb algunes obres de 
la col·lectiva. A primer terma una peça de
Ramón Lez
El comissari murcià Tono Brotons s’ha ocupat d’organitzar una exposició col·lectiva entorn a la idea de generació de l’art a través de la matèria, l’energia i l’emoció. La matèria pot esdevenir qualsevol cosa. L’artista pot transformar la matèria en qualsevol cosa i, sobretot amb art o en un objecte dotat de sentiments i missatge. La tria de Broto inclou varis paisanos, fet que ens permet fer una ullada al què es fa al sud-oest de la Península: vam veure dos escultors, un pintor-serigrafista i un graffiter. 
José Rizzo és l’autor d’uns cubs petits “encastats” a la paret. Són de polioretà, però semblen de bronze. amb les seves formes cúbiques, els detalls de les superfícies –llisos, buits, plens, rugositats, claus encastats-, expressa interrogants sobre el “jo”.  
Ramon Lez fa unes estructures que semblen espines d’os o altres formes orgàniques amb pasta de paper. La més voluminosa sembla això, una espina d’una balena o una fusta d’un vaixell recuperada del fons del mar.  En la seva obra prima l’efecte rugós i orgànic del treball aplicat en peces exemptes o relleus. 
Estructures antigues
Jerónimo Atienza és el pintor. Presenta dues teles grans amb dos treballs serigràfics diferents, que a més són tiratges únics. És potser una de les obres més interessants de la col·lectiva: en cada quadre hi veiem una imatge simplificada i bicolor –blanc i negre- de les ciutats de Cádiz i Lisboa, vistes des del cel. Però no es veuen tant teulades o jardins i terrasses, com l’esquema geomètric de cada edifici. Podríem dir que se’n veu una síntesi de la planta. I resulta que vist així, amb el treball simplificador que hi fa Atienza, es veuen les parts d’aquestes ciutats, com si fossin urbs antigues o generades amb estructures molt primàries, seguint els esquemes ibèrics primitius o la planimetria romana. De fet l’artista, titula “Gadir”, la vista de Cádiz, que era el nom en romà de la població. I el que es veu bastant bé, és els edifics, o la seva planta de forma rectangular, amb els patis al mig, centralitzant les estances. Es a dir, com en les domus romanes. En principi les vistes parteixen de fotografies que han passat per processos de artistificació. L’altra ciutat present a la sala és “Olisspo”, Lisboa. Es parla de la possibilitat de que l’artista presenti més endavant una col·lecció de ciutats, a veure que expliquen, vistes amb el seu ull.
Les serigrafies úniques de Jerónimo Atienza. 
A l’esquerra, “Gadir” i a la dreta “Olisspo”. Cádiz i Lisboa,
respectivament.
El graffiter de l’exposició és Lolo Sos. Presenta una tela pintada –crec que em van dir amb aerosols-, forman un teixit dens de línies de colors diversos. Com formant una cortina de fils de colors entrelligats. Si la tela es podés veure prou lluny es veuria com de la superfície en sobresurt un retrat, que d’aprop queda amagat.
L’exposició també inclou quadres de l’artista barceloní Estartús, que forma part de la cartera pròpia de la galeria. És un pintor, que em diuen que és més conegut a Madrid, però que ara vol recuperar terreny a casa seva. Fa un tipus de pintura d’arrel expressionista abstracte. Molt visceral i potent de colors. L’etapa barcelonina de Pop up Art Gallery va començar amb una individual d’aquest pintor. 
L’exposició d’ara, que pot anar variant a mesura que es venen peces, es podrà veure fins el 5 de desembre. Al cap d’una setmana, a partir del dia 12, si podrà veure una exposició amb obra de Núria Cátedra. 

LA PLUJA DE LA TROBADA



Montse Albàs i les quaranta dones

Centelles. Si ahir al blog Aleix Art narràvem l’exposició de pintura, més bona en mesos, avui tenim l’oportunitat de comunicar a la Crònica, una mica de la impressió positiva i electrificant de l’obra teatral “That’s not fair”, basada en el conte d’Espriu “Tereseta-que-baixava-les-escales”. Voldria pensar que és la millor obra estrenada a Centelles, aquest any, després del Tarzan del 2012. Molts dels assistents tenien la mateixa curiositat: que en fa la directora Montse Albàs, de quaranta dones dalt l’escenari? Doncs la resposta és prou senzilla: un joc. Un joc com de malabars, de situacions biogràfiques, del cicle de la vida de les dones, des de la infància fins a la mort. La Teresta és una i són totes. Som tots. La que juga, la que riu, la que balla, la que es casa, la que li marxa el marit per feina, la que està sola, la que plora, la que envelleix, etc. Les quaranta actrius són noies i dones de diferentes edats: n’hi ha que són molt joves, d’altres iaies. Hi trobem inclús dues generacions d’actrius familiars. Però totes comencen l’obra amb un to fresc, espontani, com si res fos assajat. Es diuen pels noms autèntics de pila. Consulten al google dels mòbils. I juguen a interpretar i crear imatges i metàfores entorn la vida femenina i sobretot el text d’Espriu, que no es deixa de banda, sino que s’explica amb descripcions visuals i excursos poètics. L’obra és un acte de poesia, ple de moments d’alt valor plàstic, com quan les noies rodolen i es deixen caure per l’entarimat, com quan de petits ho fèiem al marge de Viñolas. Però en elles semblen les onades del mar. Són tantes dones a l’escenari que qualsevol acció que desenvolupen, com una processó o els jocs del principi, tenen temps de desenvolupar-se, esplaiar-se i expressar-se. L’escenografia és discreta, per no dir inexistent. Però quan introdueixen les escales a l’escenari, no només fan un particular mirall del conte de l’Espriu, sino que també creen noves arquitectures i serveixen nous espais escenogràfics. L’actuació d’Ari Colomer que sembla encarnar una Teresta més innocent i solitària –entenc que és el retrat del personatge d’Espriu-, crea un doble relat a l’escenari, que resulta intrigant i trencador. 
Fotos: Aleix Mataró
Imatges de la sessió d’avui diumenge, de “That’s Not Fair”.
És un espectacle molt ric en tots els sentits. I seria bo que no quedés en dues representacions, sino que pogués tenir més bolos a altres llocs on tinguessin l’oportunitat de viure aquesta experiència teatral tant màgica. Entre l’alenc d’actrius hi trobem persones conegudes i habituals en el teatre centellenc: Anna Bartolomé, Ariadna Colomer, Assumpta Falgueras, Berta Pagès, Ester i Núria Roca. S’ajunten actrius de temps amb les de les noves fornades. I vàries ara veiem, que de fet han compartit la preparació de varis muntatges teatrals: la Jusi Ruiz la veiem fa poc fent d’Esperenceta Trinquis a la Capella.
La Tereseta era el plat fort de la Trobada de Teatre d’Osona que s’ha celebrat aquest cap de setmana al nostre poble. A la funció d’avui diumenge, a la tarda, érem força gent de públic. 
Si en el terreny cultural aquest cap de setmana hem estat ben servits, no podem pas dir diferent de les qüestions espirituals: la missa de dissabte al vespre va anar destinada a Confirmar vint joves del poble, amb l’ofici i benedicció del Bisbe Romà. Dintre d’aquest primer any litúrgic sencer que he conegut enguany, faltava encara aquest tercer pas de lligam dels cristians. I certament em va sorprendre la voluntat d’aquests joves de seguir fins al final aquests passos. Voldria creure que ens enfrontem amb una generació que viu la fe i el ser cristià des d’una perspectiva lliure activa i enriquidora. Personalment també intento enfortir l’estima per un credo espiritual i cultural que em sembla propi del nostre entorn i heredet de molts segles. 
Després de mesos aixuts, aquesta nit i ara plou amb ganes. A alguns punts del Pirineu s’hi ha presentat la neu. Conec a algú que ja netejava els esquís. Crec que és al carrer Peñaplata que ja hi ha els avets de llum penjats. Que tingueu una bona setmana!

RONDA D’ART AL RIPOLLÈS

Artigau presenta 
obra a Sant Joan de les Abadesses


Aleix Mataró
Vista del claustre del palau abacial amb l’exposició de l’Artigau
Centelles. Com que he anat a Ripoll aquest matí, m’ha estat fàcil arribar-me fins a Sant Joan. Allà, al Palau Abacial hi ha un claustre que hi fan exposicions. Des de dissabte passat hi tenen pintures a l’oli i aquarel·les de Francesc Artigau (Barcelona, 1940). Obres sobre tela i sobre paper de formats molt grans que són obres molt recents i que estan entrelligades entresi i amb altres del passat recent de l’artista. Tinc la sensació que l’Artigau, ara es dedica a plantejar grans batalles, reptes amb gust, per repescar i reelaborar temes i tècniques dels anys. Crec que de forma recent és capaç de penjar, no sé si obres mestres, però si fonamentals. Primer a nivell personal. I després que també poden sentar càtedra entre artistes i receptors. 
A.M.
“La ronda de Santa Caternia”, 162×342 cm
Anem per pams. A l’exposició hi ha dos grans temes: la gent i la natura morta. I hi ha una obra clau: La ronda de Santa Caterina. Per al·lusió al mercat del barri de la Ribera. L’obra sembla haver estat preparada, estudiada i continuada, en altres quadres amb oli i aquarel·les i també esbossos que es mostren al claustre abacial. L’obra té un parent recent: la pintura del carrer de Sant Pere, de fa un parell d’anys. Com dèiem, en aquesta obra i en les noves de l’exposició hi trobem un leimotiv: la gent, i especialment noies, que l’artista vol representar per la seva forma, expressió, gest, fisonomia, ètnia. Artigau, a qui hem anat a veure després de l’exposició, ens explica que no retrata sempre a ningú en concret. Molts rostres de les seves pintures estan fets de memòria. Parteixen del substrat del magí de l’artista. Quan va en metro o pels carrers, porta una llibreta i dibuixa tot el què pot: amb la seva retentiva traça aquella expressió, aquella silueta en marxa. Si la persona està dormint si pot dedicar més. Si és un familiar o un amic, pot anar estudiant les faccions amb més calma i temps. Si és una model del taller de Sant Lluc, pot aprofitar-ho per dibuixar més l’anatomia. Però quan es posa en l’obra seria, pensa amb el rostre que vol per cada personatge i si pot, hi fa sortir rostres d’aire boteccilià. Té manetes i recursos alhora de representar diferents cars. Si pinta a familiars i amics, és en casos concrets. 
Després hi ha el fet que en cada obra, els rostres estan representats d’una manera diferent. Són tot, petites lliçons de retrat. Els seus personatges de carrer es converteixen, no amb gent anònima, sino amb passetjos de retrats. 
A.M.
Un dels autoretrats de l’Artigau com a pintor de “La Ronda”
En unes de les pintures a l’oli hi apareix ell mateix, hi fa autoretrats. Artigau ens explica que va necessitar un mirall per fer unes mans en una pintura. I que es va veure reflectit en el mirall, a ell i a l’obra que estava fent. I aquest fet, li va agradar i li va suggerir de fer una sèrie que és una variant del gran quadre de “La ronda…”. En aquestes obres hi presenta detalls de la peça definitiva o reelabora alguns temes. També hi ha retrats concrets de néts seus, que es passegen pel taller i la pintura. I és pinta a ell mateix, pintant.
La reelaboració del tema central de “La ronda” és recurrent en les altres pintures i sobretot en les aquarel·les concentrades en la planta baixa del claustre. Són papers enormes. L’artista revisita els temes que persegueix per l’obra definitiva: la parada de formatges que surt a vàries teles i papers, ell mateix ens confirma que li serveix com a exercici per pintar diferents textures i tonalitats. I també perquè al pintar aquests productes, de forma bastant geomètrica i amb colors plans, li sembla que és com si pintés les arquitectures “ideals” dels fons dels quadres reinaxentistes de Fra Angelico. El Renaixement és un referent important en l’obra d’Artigau, que li inspira rostres, però també l’aire clàssic de les figures. Això i el tractament com de fresc erosionat que tenen les seves obres, tant d’olis com d’aquarel·la, ens fa imaginar que Artigau voldria ser com un nou Masaccio –pintor de frescos-, però del nostre temps i dels nostres espais. 
La pintura de “La ronda…” i les obres relacionades, ens parlen de la gent i també del mercat i sobretot dels productes. Fa dos anys l’Artigau ens parlava de que havia començat a pintar natures mortes. En la nova sèrie, l’artista resitua aquesta línia en el context del mercat i d’aquesta manera pot incloure la figura, a més que de parlar d’un espai barceloní que coneix prou bé. Però perquè n’hi diu “la Ronda”? 
A.M.
Les aquarel·les que Artigau presenta són d’una gran mida, complexitat
i bellesa. En aquesta aborda la pluja i la gent corrent de tort i través. 
Cada figura és un retrat.
En el cantó esquerra del gran trítpic de la Ronda, que amida 162×342 cm, s’hi veu representada la figura d’una nena a qui se li vol escapar un pollastre. Aquest detall, bastant integrat en l’escena general, disposa d’un tractament diferent: vestits voluminosos i drapejats,  pintura més delicada. El mateix Artigau ens explica que es tracta d’una cita de l’obra “La ronda de nit” de Rembrandt. I és a través d’aquest detall barroc que l’artista vol indicar que l’obra seva està agermanada amb aquella. Però no per tema, sino per esperit: Artigau ens diu que la “Ronda” holandesa, és com una imatge en pausa, una parada d’un moment que si s’apreta el “play”, es tornaria a posar en marxa. El moviment i  bullici humà, positiu i  congelat de l’obra de Rembrandt és el que Artigau vol traslladar a la seva obra de mercat. L’interès pel bullici de la gent, el moviment, la vida de la ciutat, les presses, queda encara més palès en l’aquarel·la dedicada a una pluja inesperada. La gent córrer a refugiar-se. Artigau els representa cada un amb la seva pressa i expressió, gestos i atrezzo. 
L’exposició ens posa al nostre abast l’obra d’un artista que és com un nou humanista, i que a més ens arriba a través d’un colorit molt poderós i uns temes i uns estils rics i interessants. Artigau en la seva etapa actual ha sabut reelaborar-se. L’exposició es podrà veure fins el 26 de gener del 2014 al Palau de l’Abadia de Sant Joan de les Abadesses, al costat del monestir.

RAPORT DE RIPOLL

500 xais

A.M.
Vista de l’exposició de Solé Vendrell al Museu Etnogràfic
La visita a Sant Joan de les Abadesses ha vingut després d’un matí a Ripoll. L’objectiu eren dues conferències entorn a l’scriptorium medieval del monestir i les Bíblies de Ripoll del segle XI, respectivament. Una de les dades més il·lustradores de tot, ha estat quan el conferenciant J.Antoni Iglesias-Fonseca, ha dit que per fer una de les Bíblies de Ripoll, s’havien necessitat 500 xais. De cada xai petit, s’en poden extreure 2 bifolis per fer pergamins. I per tant els 1000 folis dels que disposa una de les bíblies atlàntiques fetes a l’scriptori ripollès en temps de l’abat Oliba (s. XI). Gemma Puigvert també ha parlat dels textos del scriptorium i ha destacat un “Carmina Rivipullensia”, un recull de poemes amorosos i eròtics, fet per un monjo de l’època, que té un gran valor literari i que equipara en importància a d’altres més popularitzats com el “Carmina Burana”. També ens hem enterat que l’escenari real del monestir que surt al film “El nom de rosa” (sobre una novel·la de l’Umberto Ecco), és un monestir dit de Sant Miquel a Turí, Itàlia. 
La visita a Ripoll també ha permès donar una ullada a l’exposició de Carme Solé Vendrell a l’Etnogràfic. Solé és dibuixant de figures de contes i personatges amb màgia. Una espècia de ninotaire, però molt rica de color i formes. Però també té una obra més artística: a Ripoll presenta uns retrats de nens que són la seva imatge de crida per la crisi de la infància en diversos llocs del món: Síria, Iraq, etc. Són cares expressives i emotives. 
A la Biblioteca de Ripoll actualment s’hi pot veure una exposició d’en Leri i de la seva germana. Gravats i  aquarel·les dedicades a l’entorn del ripollès i peces amb dissenys abstractes i filigranosos. El dissabte és dia de mercat. Les conferències es feien a la sala de la “Lira”, un auditori nou, situat en un lloc que és com si l’haguessin assimilat els Borg: un caixal de ferro i fusta postmodern entremig de cases mitgeres antigues i davant d’un pont de ferro amb bancs, que travessa el Ter. M’ha faltat temps per treure el quadern.