I avui què?
Centelles. Aquest cap de setmana aquest redactor ha estat un xic desconnectat de la vidilla del poble. Ni teatre, ni concert, ni res de res. Avui sí que he pogut assistir, casi per casualitat, a la lectura del manifest de les dones del poble, en contra a la violència de gènere. Avui és el dia dedicat a aquesta xacra social i a la Plaça Major s’hi ha encès un llaç fet d’espelmes. També es projectava una peli al Casal.
 |
|
Aleix Mataró
El “Pastís exòtic de Cleopatre”, acabat de sortir del forn
i regat amb el suc de la pinya escalfat.
|
Ahir i abans d’ahir he tingut altres ocupacions i això fa que la Crònica d’avui es doti d’un tint més personal: Dissabte al matí era a Barcelona amb uns amics. I a la tarda estava ocupat fent un pastís. No n’havia fet mai cap. Però en tenia ganes i unes instruccions bastant fàcils. De manera que després de comprar els últims requisits, com pots per escalfar, em vaig tancar a la cuina i vaig començar a barrejar ingredients. Això eren quarts de nou, potser. Al cap d’unes trenta minuts era a casa d’un veí per aprofitar-me del seu forn amb números: vull dir que si la recepta diu, posar el forn a 180 graus, amb aquell del veí, ho podies fer. No amb el meu, que només té ratlletes. Però no trigaré a netejar-lo, provar-lo i potser equipar-lo amb algun tipus de termòmetre. Perquè ja hi ha altres fites culinàries de salats i dolços a la vista.
El pastís en qüestió era de pinya en almíber, amb base com de magdalena, però no tant dens. Els tastadors l’han trobat bo i lleuger. El moment més emocionant va ser quan la base de farina, llevat i altres potingues, s’inflava al forn. Tot un misteri que ha acabat bé, i amb una gran fumarada, fora del forn.
S’ha de dir també que el pastís del dissabte no hagués estat possible tampoc, sense el prestem d’un motlle i també d’uns 120 grams de farina que faltaven al meu rebost i que em van deixar veïns amics de l’entorn.
El pastís era el postre d’un dinar que també em vaig cuidar de preparar ahir, amb uns amics amb els que hem fet com un club, que podríem anomenar “roda del diumenge”: cada quinze dies a casa d’un membre. Ha estat l’ocasió per provar coses noves, assegurar la versatilitat a la cuina i també, desplegar la taula rodona del meu menjador, que si vull es converteix en ovalada. Tothom va poder seure bé al petit menjador i tots van sortir d’empeus del pis.
Diumenge al migdia hi va haver una missa familiar a la parròquia. No havia anat mai a cap: el mossèn es converteix més en profe de classe de religió, i amb una dialèctica vàlida per grans i petits desgrana els secrets de les lectures i guia en les pregàries i cants que es van entonant. Hi havia, realment un públic nombrós i es feia notar el més menut i trapella, així com pares i mares. Mans a unes guitarres van fer de la vetllada un bon moment de retrobament amb l’espiritualitat. Si no ho vaig entendre malament diumenge que ve comencem ja el temps d’advent. Avui falta un mes just per Nadal.
També s’ha de ressenyar, que des de divendres, a l’antic emplaçament de la perruqueria del Jordi Garriga, al carrer Nou, al costat del Portal, s’hi ha instal·lat una botiga de pernils, ibèrics i delicatessens. Es tracta d’un establiment de la firma centellenca de pernils Girbau, que tenen la fàbrica a la Gavarra. Es veu que la gent ja tenia per costum anar a aquest polígon a comprar la cuixa bona dels porcs i ara s’han decidit a apropar-ho al poble amb una botiga de disseny molt fashion i urbanita. M’agrada el ròtul, amb el logo de fons blau, de fora la paret.
Aquesta tarda he portat a la Biblioteca els plafons d’una petita exposició entorn la relació d’Espriu i l’escultor Subirachs, que es van dedicar obres mútuament i van traslladar als seus àmbits, poemes i escultures. La mostra documental es podrà veure aviat, al primer pis de la biblioteca. Avisaré quan ja estigui instal·lat.
Diumenge es va acabar l’exposició de la Nova Cançó al Marçó. A la Capella no hi ha res. Suposo que el pròxim torn és ja el dels Pessebristes. Aquest any, fons informades expliquen que de llocs per anar a veure pessebres, a Centelles, n’hi haurà més que mai: la Capella, Can Manso. I també: Xavier Prims a l’antic Celler d’en Toni i Ramon Vitó al garatge de casa seva. Com els regnes de Taïfes.
badaluc 