PREPARANT LA COL·LECTIVA

Leri retorna a l’Occità de Vic



Centelles. Avui comencem una sèrie de reportatges dedicats a preparar i anunciar la primera exposició que s’organitza des d’aquest blog. Una exposició col·lectiva que reunirà alguns dels artistes citats en aquestes pàgines, durant el curs anterior, tant a la portada, com a la Crònica de Centelles. Es va fer una crida entre quaranta referències i  n’han respost 24, entre pintors, dibuixants, músics, teatre, dansa i també de l’àmbit de la historiografia d’art. La idea és reflectir el caràcter interdisciplinari i obert d’aquest lloc web. L’exposició s’inaugurarà el proper 28 de juliol a la Capella de Jesús de Centelles. Els artistes que hi participen poden presentar una obra de tema lliure, dintre unes mides, per poder cabre a l’espai de la nau. Al presbiteri s’hi col·locaran unes obres que de forma comuna faran 25×25 cm i han d’estar dedicades al tema “Viure sol, viure en parella”. Més o menys tothom ja ho està plantejant i a finals de maig han d’anar entregant les imatges per poder preparar el catàleg que es publicarà amb la mostra.
Paral·lement amb l’exposició es faran algunes activitats. Aprofitant que participaran gent d’actuacions, tindrem concerts, representacions teatrals, dansa i conferències.
Per fer l’exposició possible comptem amb la col·laboració de varis sponsors. El principal és l’Ajuntament de Centelles. Després hi ha la col·laboració de diferents empreses i negocis, que amb la seva aportació faran possible completar l’organització de la mostra. 
Panorama
Perquè conegueu com serà l’exposició i sobretot qui hi trobareu, publicaré a aquesta portada diferents reportatges i vídeo-reportatges dedicats als artistes. Volia fer el repàs dels artistes seguint un esquema alfabètic, però m’he trobat que de cop, la majoria d’artistes que participen a la Col·lectiva d’Aleix Art, inauguren aquests dies les seves mostres particulars o amb col·lectivitat. De manera que he canviat el pla i –amb el permís dels primers entrevistats-, he anat a cercar els que obrien noves propostes expositives. 
Qui inaugura aquesta sèrie d’articles és en Leri. En Josep Làzaro, que s’estrenava en aquest blog per una exposició a l’Occità i hi torna per la tercera exposició al mateix local vigatà. La nova proposta és més heterogènia que les anteriors: pintura, model i aquarel·la. Aquarel·la vol dir “dibuix urbà”, però fet en els paisatges que Leri estima més, com són els del mar. En l’entrevista l’artista reforça el seu interès pels sketchcrawls i el dibuix urbà, gènere en el que es va iniciar molt al principi del moviment de dibuixants a Vic. Però en Leri pinta i grava, també. Fa dibuix de model. A l’exposició podem veure obres en diferents tècniques. Obres d’acabats més treballats, fetes quan la mà i el cap està ja “escalfat”. Dibuixar és com fer gimnàsia. S’ha de fer un escalfament. En gravat trobem un exemple de fotogravat, tècnica que Leri prova actualment. És un artista dels que compagina la feina amb el gaudi creatiu, però quan si posa, fa de tot. Potser en dibuix i gravat és on trobem el Leri més genuí. Les pintures, de gran realisme, potser les trobo més anodines. Però és qüestió de gustos.

DISSENY I ART RADICAL

Repàs dels dissenys de Jordi Benito 
a l’Arts Santa Mònica


Foto: Bego Antón, Arts Santa Mònica 2013
La mostra reuneix dissenys i obres il·lustratives
de l’esperit creatiu de Benito, més original i radical.
Centelles. Jordi Benito és un artista que, en aquest blog, anem descobrint de mica en mica. Fins ara el teníem com artista d’accions, instal·lacions radicals, molt compromès. Particularment visible els anys 70 i 80. Ara una exposició a l’Arts Santa Mònica de Barcelona ens descobreix –fins el proper 27 d’abril-, la seva faceta de dissenyador de mobles i altres objectes. Un repàs de les peces exposades ens mostra que hi ha una mica de tot, perquè també és el que s’ha trobat: moble per la música –per a discos-, una taula de marbre amb potes de ferro forjat, llums de roba. Trobem també obres de caràcter més escultòric –o com poesies visuals- que enllacen més amb el seu discurs plàstic: vàries tapes de piano, amb llibres, pedres i en un cas, un termòmetre. “La cadira de Déu”, una escultura ready-made, amb llums de neó, del 2005. Serigrafies, dibuixos, caixes. Potser aquesta part és la que a mi m’interessa més.
La mostra ens permet saber, per les explicacions de Beth Galí, que Benito va començar la seva carrera professional fent disseny d’interiorisme al taller del seu pare, Jordi Galí. Que en paral·lel es va endinsar en el mundillo artístic, animat aleshores per personatges com Alexandre Cirici. Que un bon dia, Benito, va desaparèixer del despatx de disseny i al cap d’uns anys el van retrobar protagonitzant accions provocadores i radicals. El cas és que tot i la faceta més artística de Benito –al començament va col·laborar amb el col·lectiu Grup de Treball-, va continuar lligat amb el món del disseny, ja sigui per contentar amics o col·laborar en projectes d’interiorisme de bars i locals. Joaquim Pibernat, comissari de la mostra, i els seus col·laboradors han intentat recuperar aquesta faceta, per documentar-ho i amb el material que han trobat han muntat aquesta exposició, possible gràcies a préstecs privats, l’ajuda de galeries i la col·laboració del Museu de Granollers, ciutat nativa de Benito, amb la que l’artista hi estava molt implicat en la dinàmica artística.

Bego Antón, Arts Santa Mònica 2013
Les obres de Benito són energètiques

En els objectes exposats retrobem els trets distintius de Benito: l’interès per la música. Per Wagner, per exemple. Benito va col·laborar amb Carles Santos alguns cops. De Wagner, Benito en va manllevar la idea d’art total, i potser és així com hem de veure un moble com la taula de fusta amb les potes de ferro, ja que trobem l’encontra entre dos disciplines artesanals. La mateixa aproximació a les arts artesanals i per tant el recurs als especialistes de cada saber, va ser també un ingredient característic dels dissenys de Benito. El gust simplificador, diria racionalista i la creació d’ambients amb l’ús dels llums de neó. L’artista ens va deixar fa cinc anys. 
Perill d’estisores
L’exposició es fa a l’Arts Santa Mònica –a la part de baix de la Rambla-, un centre molt actiu en la difusió expositiva de propostes artístiques, que els poders d’aquest país amenacen de mort, amb el pretext de la crisi. Igual com pretenen passar les estisores a Can Felipa i altres centres culturals. Crec que aquests espais ja estan fent un esforç per contenir les despeses i que finiquitar el seu projecte s’acosta més a un despropòsit o a un desig inconfessat d’empobrir l’oferta cultural del país, més que de contenir la despesa general. L’Arts Santa Mònica, per ubicació i dinàmica, rep visitants i veureu com se’n parla, quan d’aquí poques setmanes celebrin la fira dels llibres d’art. 

ARTISTA DE LA PASTA DE PAPER

Els “treballs sobre mullat” d’Alibau a l’Espai Volart

Foto: Fundació Vila Casas
Aquesta obra de Salvador Alibau
està molt lluny d’estar fet com una pintura normal

Centelles. La visita al Molí Paperer de Capellades sempre és positiva. La fabricació del paper té quelcom de màgic i místic. Salvador Alibau va ser un dels artistes que va passar per Capellades i es va deixar emportar per aquella màgia. I durant el seu període creatiu més llarg, va desenvolupar una obra basada en  la sedimentació de la “pols” de la cel·lulosa. 

Anem per pams: Salvador Alibau és un dels artistes que mostren la seva obra a l’Espai Volart, 2. Una exposició que arriba poc després del seu traspàs (2012) i que bé pot servir com a homenatge i alhora reivindicació d’un treball molt original. Alibau va néixer el 1925 a Barcelona. Es va iniciar en la praxis artística aviat. Amb vint-i-cinc anys explorava decidit l’art abstracte. Més tard es decanta per una línia més expressionista. Als anys seixanta però, s’inicia un parèntesi de deu anys en que Alibau s’aparta del taller –potser les obligacions familiars, o una altra feina-. Però el 1972 s’instal·la a Sant Llorenç d’Hortons (Alt Penedès). I des d’allà l’anada a Capellades no triga a arribar i la visita al Molí, tampoc. 
En el procés creatiu d’Alibau hi ha un concepte que em sembla clau, per entendre la seva recerca: li molesta la lògica tradicional de fons-figura, habitual. Interpreto que en una pintura de tota la vida, per exemple en un bodegó, hi ha una dicotomia clara entre el marc que limita la pintura. El marc supedita la imatge. Alibau cerca una altra manera de crear la imatge. D’alguna manera la cel·lulosa li permetrà integrar tots els elements i fer-los partícips de tot el discurs estètic, encara que l’obra tingui uns límits. Ell crea una obra agafant una pantalla reixada, per fils o un sedàs, seguint el procés de fabricació manual del paper. Quan es treu aquesta pantalla –que dona la forma al paper-, l’aigua cau i la pasta de cel·lulosa queda dipositada. Alibau hi afegeix tots els elements que imagina, sempre treballava amb el pasta de paper submergida amb uns quants dits d’aigua, perquè sino en séc no li anava bé.  Amb eines que ell va crear ho distribuïa tot, en controlava la composició, hi afegia els pigments i deixava que es vagin dipositant aquests elements, com els sediments d’un riu. Un cop treu la pantalla –o l’estructura amb fils que ell ha creat, per actuar de xarxa de pescar cel·lulosa – , s’escorre l’aigua i els elements de paper treballats queden enganxats i distribuïts un sobre l’altra, com si fossin un collage, però sense necessitat d’haver-los d’apretar amb la mà, ni utilitzar pegamento. 

Foto: Fundació Vila Casas
A l’Alibau li agradaven molt els cercles i les llunes

Amb aquesta idea creativa, Alibau va crear unes peces de gran bellesa, on regne un especial sentit de l’ordre, l’harmonia, el color. Alibau crea paisatges, fa composicions de concepte matemàtic, recrea la superfície lunar. Troba en la cel·lulosa una via especial per desenvolupar el seu univers, que a vegades recorda el concepte matèric del informalisme i en d’altres obres és més delicat. Diria més japonès. L’obra d’Alibau té un ingredient oriental. I em fa estereotipar el següent enquadrament:  sempre parlant del informalisme, Tàpies és com l’exponent de la pintura. Grau Garriga ho és en el tapís. Potser Subirachs ho és de l’escultura. Doncs Alibau en el paper. Tots en la seva mesura fan que el seu material “exageri” la seva materialitat i es converteix-hi en un element de gran contingut expressiu. Alibau fa el què vol amb el paper. I a vegades és més bast i a vegades més polit i sobretot és difícil inscriure’l en una tendència.  Per cert la mostra presenta obres fetes amb cel·lulosa i també escultures de ferro que Alibau va fer per respondre a encàrrecs. Per exemple té una escultura a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans. 
L’Espai Volart –c/ Ausiàs Marc, 22, Barcelona- és la sala d’exposicions temporals de la Fundació Vila Casas. Allà hi exposen artistes que tenen obra permanent al fons privat. La mostra es pot veure fins el 21 d’abril. No falta gaire, aprofiteu-ho.


Any Antoni Clavé
L’oficina de premsa de la Fundació Vila Casas ha informat avui que, aquesta mateixa tarda es descobriria una placa commemorativa dedicada a l’artista Antoni Clavé, al número 56 del carrer Valldonzella de Barcelona, on va viure entre els anys 1915 i 34, per tant la infantesa i l’adolescència. També han comunicat que el proper divendres, a les 7 de la tarda, al Palau de la Generalitat, tindrà lloc un acte d’homenatge a Clavé, presidit pel M. Hble. Conseller de Cultura, senyor Ferran Mascarell i comptarà amb la intervenció dels historiadors i crítics d’art Lourdes Cirlot, José Corredor-Matheos i Daniel Giralt-Miracle. També intervindran el galerista Joan Gaspar i l’artista Salvador Juanpere. Es tancarà l’acte amb una visita comentada a la Sala Clavé, situada al mateix palau, a càrrec de Josep Miquel García. Una ocasió bona per admirar els seus papers craft “arrugats” per l’acció d’un spray. 

FOTOGRAFIA CONTEMPORÀNEA

Química a les Basaltades

Foto: A.M.
Racó amb les fotos Polaroid de Miquel Galmes

Centelles. A les sis de la tarda a Castellfollit de la Roca feia un vent càlid. A la punta est de la gran llengua basàltica hi ha l’antiga església –suposo parroquial -. Allà a aquella hora si inaugurava una nova edició de les Basaltades, un certament especialitzat en la fotografia contemporània, que porta al petit municipi de la Garrotxa un tast del més granat que passa  -quan es celebra- per la Biennal  que s’organitza a Olot. Entre els participants d’enguany –i fins el 15 de maig-, hi trobem obra de l’Alba Tenas, a qui recentment dedicava un article, com a binomi de l’equip Alucinamandarina. Amb l’excusa de conèixer millor la seva obra personal, i de pas veure coses noves  d’altres persones, m’hi he arribat. Centelles-Castellfollit de la Roca són 45 minuts, 9 dels quals corresponen als túnels de Bracons. Només el paisatge del viatge val ja 10 punts. 

Foto: A. M.
Detall de les imatges de Màrius Gómez

Les Basaltades es divideixen en dos apartats: ara exposen nou artistes fotògrafs que comparteixen el treball amb “química”, és a dir, a l’antiga. Set artistes exposen a l’antiga parròquia, ara restaurada i utilitzada com a espai d’exposicions i actes. En un petit racó hi tenen escultura donades pels descendents d’un artista local. Dos altres fotògrafs exposen a Ox, que participa del projecte. 
D’aquí cinc mesos tocarà a una altra selecció de fotògrafs, als que treballen amb digital. La separació sembla tenir bastant a veure amb que l’ànima del projecte defensa una visió bastant purista de la fotografia. Com menys manipulació de la imatge, millor. Una de les persones al capdavant del projecte, Joan Puigdemont, que també participa a l’exposició, no exclou pas les noves tècniques digitals, però prefereix la feina i els resultats fotogràfics que passen pel laboratori. Com a aprenent de gravador ho entenc. No és el mateix treballar amb tintes i tòrcul, que amb el photoshop i una impressora. 

Foto: A.M.
Tots els fotògrafs participants al moment de la inauguració,
presidit per l’alcalde de Castellfollit de la Roca

Per tant, en l’exposició col·lectiva que es pot veure a l’antiga església de Castellfollit hi trobem obra que s’ha originat en rodets, en plaques de vidre, que ha hagut de ser rebel·lat i copiat sobre paper. Un procés que inclou molta química, paciència i sorpresa. No obstant aquestes pràctiques, no vol dir que totes les obres exposades siguin recents, ni que els seus autors treballin exclusivament amb l’analògic. Hi ha de tot. 
Foto: A.M.
Darrera de l’escala de cargol i en dos nivells hi ha els treballs 
de Joan Puigdemont, un dels organitzadors de les Basaltades, que
segons em deia, no volia exposar sol en aquest espai tan magnífic, on ell
hi havia jugat de petit, entre ruïnes.

Segurament el degà de l’exposició correspon a l’obra de Miquel Galmes. Ell treballava amb Poleroids. I encara ho faria si no s’haguessin “extingit” els materials i productes per fer-ho. Li agrada fer “obres úniques”  amb cert ingredient pictoricista. Per cert, diu que va conèixer a l’Ortiz Echague, el fotògraf que ara té exposició al MNAC, retratista del desert i la gent del Marroc amb un component molt pictòric. Ara lamenta no haver-li demanat cap obra. En les polaroids que mostra hi veiem, com a partir d’objectes com morros de cotxes, amb els llums i el radiador, recrea metàfores de desitjos de les persones –ara el cavall de cartró, ara el cotxe, ara…-. No us heu fixat mai que els morros dels cotxes a vegades semblen cares de persones –amb els ulls, la boca, una expressió -. Ell es fixa amb això i va formant el seu univers. Demà dissabte farà una conferència sobre les fotografies “irreproduïbles”, les peces úniques. A les Basaltades també s’hi fan conferències i tallers. 

A qui també he conegut a la mostra és al Màrius Gómez, fotògraf i dissenyador gràfic de Lliçà d’Amunt –propietari de la petita galeria d’art Espai Garum-. Ell treballa per sèries. Per exemple: actualment es dedica només –quan és per ell-, a retratar nus. Un tema que es va originar a un taller de les Besaltades de l’any passat i que ara desenvolupa. El mes de setembre passat es va dedicar a retratar el recorregut de la mitja Marató de Granollers. Enguany ha estat el fotògraf convidat pels corredors, per fotografiar la prova esportiva. I explica que enlloc de fotografiar els corred

Imatge de la sèrie fotogràfica “El recuerdo de ti” d’Alba Tenas

ors, es va dedicar a captar els llocs on aquells es podien aturar, per descansar, reflexionar i contemplar la cursa. Ha editat un llibre, n’ha fet una exposició –durant els dies de la marató-. A Castellfollit de la Roca, hi ha portat una sèrie fotogràfica de trenta imatges –i ja finiquitada – dedicades a pous dels voltants de Lliçà. La gràcia del treball és que un amic l’hi havia regalat una màquina Agfa de l’any 1957, amb un rodet amb fotogrames de 6×9 cm. Una càmera que “només podies cercar llum i sombres”. Sense més. L’amic el va reptar a fer-la funcionar bé. La resposta és aquesta sèrie, una excusa de treball més que un recull documental, com en Màrius s’afanya a advertir. Les imatges es mostren en el mateix tamany que es poden rebel·lar, sense ampliar  “tal i com es feia a l’època”. No s’ampliava i es presentaven les imatges amb un filet negre al voltant, un marc gruixudet. 

M’he endut un quadern, casi nou, dedicat a vistes panoràmiques.

He anat amb temps a Castellfollit i he dibuixat una fàbrica que 

es veu des del mirador de la punta de la roca basaltica. Pel

primer terma hi passa el Fluvià.

D’altres fotògrafs, com en Joan Puigdemont apliquen ja els recursos químics i òptics per ampliar la imatge i “estampar-la” sobre papers bonics. Ell fa una espècia de treball com d’aires romàntics, amb uns boscos i una dona nua. 
Ocupar l’espai
En quan a l’Alba Tenas, ella presenta una sèrie d’imatges, “El recuerdo de ti”, dedicades a parlar de la relació de les persones amb els espais, i clar estar, dels records. Utilitza una noia, nua per singularitzar els espais. És una figura que resta freda i distant dintre l’espai. A vegades sembla un objecte, a vegades desafia la lògica domèstica. Sobretot ocupa l’habitació o el terra, si bé casi sembla que hi sobri, que no el visqui i que estigui en un altre lloc –perquè dorm, o pensa-. És curiosa la sèrie. Tant en l’obra de l’Alba, com en la del Màrius i en Joan, la imatge és en blanc i negre, que és també el color de la majoria. Dels esmentats, en Miquel Galmes sí que toca el color.