MUSEU PICASSO DE BARCELONA

Selecció de punts-seques de Picasso

© Successió Pablo Picasso, 
VEGAP, Madrid 2012
Punta seca. 

Escultura, 
cap de Marie-Thérèse, 
París, 1933
Centelles. No descobrirem  res de nou si diem que Picasso era un tastaolletes de tècniques artístiques i que en totes va deixar bons exemples. En tenim un bon cas en les puntes-seques. Aquesta és una tècnica de gravat, moltes vegades la primera que s’ensenya per practicar gravat sobre coure o zenc. S’assembla al burí, però teòricament és més senzilla perquè només s’ha de ratllar la planxa amb un punxó. La punta-seca té la qualitat afegida, que al passar el punxó s’aixeca una rebava, que quan s’estampa dóna unes qualitats vellutades. El handicap està en desplaçar el punxó, per traçar el dibuix fent les línies rectes o corbes que corresponguin. Segons la pressió de la mà es fan ratlles més profundes o més fines. I una cosa es dibuixar filigranes sobre un paper i l’altre fer-ho sobre una superfície dura. Picasso comprovem que no tenia massa problema.
Unes quantes sales del Museu Picasso de Barcelona s’han destinat ara, a ensenyar una selecció dels fons exclusivament punta-seca. Es troben dintre el circuit de la col·lecció permanent. Tranquil·lament es poden observar de prop les obres picassianes dedicades als seus temes de sempre: dones, minotaures, retrats, etc. Observant només les obres que serveixen per il·lustrar aquest article ja podem veure per on van els “tiros”: agilitat en el dibuix sobre el metall i potenciació dels recursos tècnics per afavorir l’expressió i la plasticitat. En algunes planxes, quatre línies ben fetes, serveixen per definir la forma de la figura. A més, Picasso utilitza un recurs que és de “calaix”, i que potser donarà alguna idea a algun gravador: rascar la planxa. Ja hi ha eines per fer-ho. Però si fos fet amb paper de vidre o una llima… donaria bons resultats?
La selecció deixa veure alguna curiositat també: la majoria de planxes estan datades  a sobre, però Picasso ho va fer de dret, sense invertir-ho. Ja sabeu que quan s’estampa la imatge queda invertida respecta la planxa. Evidentment no cal pensar que l’artista plantejava el gravat sense tenir en compte, que a l’estampar-ho li quedaria al revés. Això ja ho sap i segons informen responsables del Museu, l’artista era conscient de que la data sortiria al revés, però ho feia així, senzillament. No devia voler trencar-se el cap a escriure el revés, desprès de tot l’esforç en el dibuix metàl·lic.
© Successió Pablo Picasso, VEGAP, Madrid 2012
Mussol, “plat espagnol”, 1957

I la ceràmica, un regal!
Parlàvem del Picasso tastaolletes. 
En tenim un altre exemple en la ceràmica. 
Picasso va posar-hi també les mans en aquesta 
tècnica i ara en tindrem un exemple 
en una nova exposició temporal, que també 
ens parla de la història del Museu Picasso 
de Barcelona. Concretament s’exposaran 
les quaranta una peces que va donar, 
fa trenat anys, Jacqueline Picasso, 
darrera esposa de l’artista. Segons informa 
el museu s’exposarà tota la col·lecció, però 
es donarà una importància especial als “plats longs” 
i les “empreintes originales”, base principal 
d’operacions de Picasso. 
Així com les “pignates” que recorden 
la ceràmica antiga i els “plats espagnols”, 
que recorden la ceràmica peninsular d’època barroca.
L’exposició s’inaugura el proper dijous, dia 25 d’octubre.
També veureu que les estampes que es mostren sempre són les primeres de cada tiratge. Els gravats sempre s’enumeren d’acord amb el tiratge que es fa d’una planxa. Es poden fer vàries edicions, però quan s’ha arribat a un màxim la planxa es ratlla. En linòleum o serigrafia no és important que sigui la primera o la última, però en calcografia la planxa sí que es va gastant estampada, darrera estampada i les primeres còpies tenen un valor major. Les estampes del museu barceloní sempre són I/XX, I/XII, etc.
Això és perque quan, Jaume Sabartés mor, Picasso es compromet a oferir una estampa de cada gravat que tiri en memòria del seu amic, i amb el proposit d’ajudar a crear el fons del museu barceloní. No totes les estampes tenen aquest origen però si moltes ja veureu que són primeres còpies i també n’hi algunes que estan dedicades a Sabartés.
Sembla ser que aquesta selecció de gravats anirà canviant periòdicament. Des d’aquest blog em permeto suggerir que en quan puguin facin un mostreig de linòleums, per veure bons exemples i també recordar la tècnica de la “planxa perduda”. El Museu Picasso disposa d’un fons de 1500 gravats de totes les tècniques: punta-seca, aiguaforts, aiguatintes, linòleums i litografies. 

CERÀMICA TURCA D’ÈPOCA OTOMANA

Ceràmica d’Iznik a Barcelona, de la fundació Calouste Gulbenkian
Foto: Fundació Calouste Gulbenkian
Gerra pertanyent als tallers d’Iznik, a Turquia. És de finals del segle XVI.
Observeu el caliu dels tons blaus, els vermellosos i el fons blanc.
Centelles. Al segle XV, la ciutat turca d’Iznik, va començar a fabricar una sèrie de productes ceràmics nous, que van rebre el finançament de la cort del sultà i va servir per proveir la cort otomana durant els segles de major poder. Aquesta ceràmica es caracteritzava per tenir de fons un blanc intens, que compatia amb qualitat i valor visual amb el de la prestigiosa porcel·lana. Però a més utilitzava una sèrie de colors de gran bellesa i originalitat dintre la ceràmica, com el blau turquesa, el vermell, el maragda o els porpres. Aquesta ceràmica coneguda amb el nom de la ciutat productora, Iznik, es va fer un lloc entre els col·leccionistes europeus i avui és signe de prestigi la seva presència en col·leccions.
La lisboeta Fundació Calouste Gulbenkian guarda un fons important d’aquesta ceràmica i ha deixat alguns dels seus fràgils tresors per organitzar una exposició monogràfica al Museu de la Ceràmica de Barcelona, ubicat a Pedralbes. L’exposició, que es va inaugurar el passat dilluns, reuneix peces d’entre els segles XVI i XVII, l’época d’or de la ceràmica d’Iznik. A part dels fons lusitans també hi ha peces procedents de col·leccions catalanes.
Els plats, gerros i utensilis fabricats amb la ceràmica turca d’Iznik es caracteritzen, com s’ha comentat, per utilitzar aquests tons vius sobre fons blanc. I també per dedicar-se a representar la flora regional: tulipes, clavellines, jacints, etc.
Lisboa, amb la Sé, la catedral i els seus típics trenvies. Foto: A.M.

Lisboa, bons records
El passat mes d’agost, justament vam descobrir 
amb unes companyes de viatge la seu lisboeta de 
la Fundació Calouste Gulbenkain. 
Fundada per un petroler d’origen armeni, 
es tracta d’una iniciativa privada, que a part d’una 
importantíssima col·lecció d’art, disposa també d’orquesta,
companyia de ballet i biblioteques. 
Al costat del modern edifici de les oficines, 
en mig d’un parc, s’hi troba la seu museística, 
una porció de la història de l’art. 
Guarda peces d’art egipci, mesopotami, islàmic 
i cristià de disciplines com l’escultura, la ceràmica, la 
pintura miniada, els teixits, etc. En una altra sala 
hi ha la col·lecció de pintura europea, amb una bona 
representació dels artistes italians, holandesos, francesos, 
anglesos, etc. Tot i que manquen els espanyols. 
També hi fan exposicions temporals.
El 1983, a l’altre extrem del parc s’hi va obrir el 
Centro Moderno de Arte José de Azeredo Perdigao, 
que guarda una representació de l’art portuguès realitzat 
des de principis del segle XX, cap a aquí. 
Hi mostren peces de la col·lecció permanent i 
també hi fan mostres temporals. Quan hi vam ser 
tenien una exposició amb obres i documents de l’artista 
barceloní Antoni Muntadas.
En resum la visita a Lisboa va ser origen de bons 
moments i records. Vam visitar els diversos barris que 
conformen la ciutat: Barrio Alto, l’Alfama, Belem, etc. 
Vam visitar també el Museu d’Art Antic, que guarda pintura 
i escultura portugesa, a part de col·leccions de ceràmica, vidre 
i altres arts. Fora de Lisboa, també vam arribar-nos fins a Cascais i Sintra.
Aquestes peces eren les utilitzades a la cort otomana fins que el segle XVIII, els tallers van entrar en decadència –sembla que van perdre el suport del sultanat- i després van agafar el relleu de la ceràmica de qualitat, altres centres turcs. De fet, el segle XVIII és també el de la creació dels primers tallers de porcel·lana a Europa, després de que s’en tragués l’entrellat de la seva fórmula, guardada gelosament pels xinesos. Potser la progressiva generalització de tallers de porcel·lana devia perjudicar als tallers dels productes imitatius.
L’exposició “Un jardí singular”, es podrà veure al museu ubicat al Palau de Pedralbes, fins el 3 de març. Serà l’última mostra que es celebrarà al palauet situat a aquell parc del capdamunt de la Diagonal. Després col·leccions i personal es traslladaran al nou centre Disseny Hub Barcelona, ubicat a les Glòries i dirigit per Pilar Vélez, anteriorment directora del Museu Frederic Marés. Maria Antonia Casanovas, actual directora del Museu de Ceràmica,  ha estat la comissaria de la mostra. Avui mateix han informat que el proper dimecres, 17, celebraran una conferència entorn a la ceràmica d’Iznik, a càrrec de l’experta Sitare Turan Bakir, de la Mimar Sinan Fine Arts University d’Istambul.

MUSEU NACIONAL D’ART DE CATALUNYA

Impuls al fons d’art modern al MNAC


Centelles. El Museu Nacional d’Art de Catalunya ha fet conèixer avui la seva programació cara l’any vinent. Un exercici on es nota l’adaptació al temps de crisis, i també l’impuls de la nova direcció, que accentua el coneixement del fons d’art modern.
Foto: MNAC
Dibuix de Fortuny, que representa Tetuan. Es podrà veure a l’exposició sobre l’artista de Reus, el març. 
Observeu la manera com l’artista afageix el blanc, 
sobre el paper de color beix, per crear els efectes atmosfèrics i de llum
Dintre l’any 2012, ara falta inaugurar una exposició sobre sorpreses i descobriments que es fan durant la restauració o la investigació del fons del museu. El MNAC acabarà l’any amb aquesta mostra organitzada amb recursos propis. I de fet aquesta serà una mica la tònica de les exposicions que acolliran el 2013. La primera exposició del 2013 obrirà el mes de febrer. Coorganitzada amb el Museo-Universidad de Navarra, permetrà revisar una sèrie fotogràfica de Ortiz Echagüe, dedicada al Nord d’Àfrica. Una obra que aglutina ingredients artístics i antropològics amb gran originalitat. Aquesta proposta serà paral·lela a una altra amb contingut nord africà: una mostra dedicada a la “Batalla de Tetuan” de Fortuny, que arribarà el març. L’artista compleix 175 anys i el MNAC es centrarà en l’estudi d’aquesta obra important i coneguda del fons d’art modern.
Foto: Joan Colom / Mnac
Una de les fotografies més populars
de Joan Colom
La tercera exposició farà evident la col·laboració entre el museu català i la Fundació Antoni Tàpies. Concretament organitzaran una mostra retrospectiva del gran artista, amb peces des dels inicis, als anys 40, fins abans de la seva mort. Paral·lelament a aquesta mostra, el MNAC en farà un altra dedicada al Grup Taüll, col·lectiu de vida efimer –es va acabar quan cada artista va començar a exposar per ell-, on Tàpies va participar també. La mostra estudiarà la relació de l’artista amb el seu moment i també la influència de l’art històric català, com el romànic.
Tàpies, el juny i a la tardor. Colom, al novembre d’aquí un any. Joan Colom és el fotògraf que fa poc va fer donació del seu fons d’imatges. Aquest importantíssim fons estarà en la base del recorregut i l’estudi retrospectiu que es presentarà sobre aquest fotògraf urbà de Barcelona.
Una altra mostra de petit format que es prepara girarà entorn a una talla romànica, procedent de Vilafranca. Es tracta d’un Sant Joan, una talla de fusta policromada, pertanyent al taller d’Erill, on també es va fer el Davallament, que conserven repartits el MNAC i el Museu Episcopal de Vic.  El Gabinet de Numismàtica també prepara una exposició dedicada a medalles històriques, d’àmbit europeu, que es presentarà a principis d’estiu del 2013.

ESPECIAL PIRANESI

Piranesi, doble visita a Barcelona
Foto: Artur Ramon
Un aiguafort de Piranesi
Centelles. Abans de l’aparició de la fotografia, el gravat era el mitjà idoni per difondre arreu imatges reproduïdes. Com Vicenç Furió ens diu en el seu recent llibre “Arte y reputación”, la majoria de gravadors que treballaven en l’àmbit artístic, es dedicaven a fer “gravats de traducció”, que eren aquells que adaptaven bàsicament obres d’art de pintura o escultura, per ensenyar a clients, acadèmies, etc. sense moure l’obra original. Per fer catàlegs. En canvi els gravadors que es dedicaven a fer gravats creatius, amb inventiva pròpia, eren pocs. Podríem dir que Piranesi va ser un d’aquests, però va saber unir la seva inventiva amb la capacitat divulgativa i repercutidora del gravat. Va utilitzar aquest mitjà, no només per difondre el seu gran tema, sino per elaborar un discurs, que va connectar amb el debat del segle XVIII, sobre el Classicisme. El seu tema va ser un: L’antiga Roma. I bàsicament les seves restes monumentals i els elements arquitectònics de pedra. El seu treball d’ensenyar el passat romà gloriós, el va a portar a publicar diversos treballs de gravats que van arribar a varis centres europeus i que van arribar a influir en el pensament del segles XVIII cap a aquí.
Goya era pintor i a més gravador. Rembrandt era molt bon gravador i pintor. Piranesi es va formar com a arquitecte, però va ser cent per cent gravador i teòric. Va traduir el seu pensament en imatges i va ser apòstol de la Roma antiga. Tit Livi ho va fer per escrit, a l’època d’August. Piranesi, amb gravats, el segle XVIII, el segle de la Il·lustració.
Foto: Obra Social “la Caixa”
Una de les “Carceri” de Piranesi
En total 310 aiguaforts
Dues exposicions que s’inauguren aquest dijous, dia 4 d’octubre a Barcelona ens apropen l’obra de Piranesi en grans dosis i ens ofereixen un passeig per la seva obra i la seva fortuna crítica, de maneres diferents. Caixaforum de Barcelona acull l’exposició provinent de la seu germana de Madrid, “Les arts de Piranesi”. La mostra posa èmfasis en les facetes, que al llarg de la seva carrera Piranesi va trepitjar, a més a més de l’arquitectura i el gravat: els comissaris descobreixen els seus dissenys de mobiliari, formulats en les seves estampes i també recorden la seva tasca com a antiquari i “vedutisti”.
L’altre exposició s’inaugura a la galeria Artur Ramon. Experts consumats en l’obra del gravador italià, a qui han dedicat diverses exposicions i estudis, ara posen els seus aiguaforts en relació amb el seu temps. Així reuneixen objectes originals de l’època i propers en estil i forma als que Piranesi representava, inspirant-se en el món romà antic.
L’Artur Ramon reuneix seixanta gravats, pertanyents a diverses sèries, que tenen el valor afegit d’haver estat tirats en vida de l’artista. L’exposició de Caixaforum reuneix dos-cents cinquanta estampes, així com una sèrie d’objectes i fotografies, fetes actualment, que materialitzen els dissenys i el món de l’artista italià. De fet, en aquesta exposició, es tant important l’obra de Piranesi, com la relectura que n’han fet Factum Arte o les fotografies romanes de Gabriele Basilico.
Giovanni Battista Piranesi era d’origen venecià. Es va instal·lar a Roma, després d’acompanyar una ambaixada de la seva ciutat a la ciutat del Capitol. De Venècia també era Canaletto, vint-i-tres anys més gran, que faria fortuna amb les seves “vedutes” de la Serenissima. Les “vedute”, són “vistes”, podrím dir, les postals del segle XVIII. Canaletto feia pintures, Piranesi, gravats. Piranesi potser es va inspirar en aquesta tradició “de casa” per representar els monuments romans, amb vistes que no són científiques, ni classicistes. Sino que tendeixen a emfatitzar els volums i les formes, juguen amb diversos punts de fuga i envolten el conjunt de detalls exuberants i que remarquen la contundència del motiu antic. Els edificis, les ruïnes, etc, es mostren en mig dels paisatges que l’artista va trobar al seu temps, embellint, però demostrant el pas de les centúries i la pervivència d’aquells testimonis de pedra.
Foto: A. Ramon
Un peveter romà, segons Piranesi

Aiguaforts

Piranesi treballava amb la tècnica de l’aiguafort, que com la punta-seca o l’aigua-tinta, utilitza planxes de metall, normalment de coure. Les planxes es tapen amb barnís, es dibuixa a sobre amb un punxó i es posen en àcid. La solució es menja la línia de coure, netejada amb el punxó per fer el dibuix, i forma els solcs que s’ompliran de tinta per estampar. En aquest sentit, seria interessant saber si Piranesi feia esbossos, in-situ, dels monuments i detalls, ja que tot i el toc romàntic, són d’una gran precisió realista.
L’exposició de Caixaforum es completa amb dos cicles de conferències, que posen Piranesi, en relació amb el seu temps i amb el futur. L’artista italià va polemitzar, amb els seus gravats amb Winckelmann, l’historiador de l’art alemany, resident a Roma, que defensava la superioritat de l’antiga Grècia.
L’exposició de Caixaforum i també la de l’Artur Ramon mostren, a més a més, estampes pertanyents a la sèrie de les “Carceri”. A més de recrear els monuments romans, Piranesi va dedicar una obra gràfica a imaginar un món subterrani fet de passadissos i ponts elevats, una espècia d’infern humà, que ha tingut el seu ressò entre escriptors romàntics o directors de cinema. L’exposició de l’Artur Ramon es podrà veure fins el 24 de novembre. La de Caixaforum fins el 20 de gener.