MÉS GRAVAT

Sobre Piranesi i les exposicions


Foto: Obra Social “La Caixa”
Vista de l’espai urbà romà a la zona de la montanya capitolina, 
segons Piranesi
Centelles. Que poc acollidora és l’Estació de Sants! El parc de vies i les andanes ocupen molt espai, però els viatgers que s’esperen o arriben, tampoc tenen tant espai per moure’s i hi falten cadires. Hi ha costats, que entre columnes i parets, només queda un passadís estret per passar. És fosca, desencantada. I només descric la part soterrània. Una “Carceri” de Piranesi seria més humanitzada!
Les seves particulars presons i una bona selecció de les “vedutes” i detalls arquitectònics de l’antiga Roma, es poden veure encara a l’exposició que Caixaforum dedica a l’artista Italia. Una de les virtuts de l’exposició és que es poden veure ordenats per llibres o àlbums de gravats les diferents estampes que es postren de Piranesi. Una bona manera per entrar a valorar l’evolució del seu discurs gràfic sobre la ciutat, així com les anades endavant o les preocupacions que es van retrobant. Potser el que resulta més avorrit de l’exposició és l’extensa presència de models de xemeneies. A la meva opinió aquesta part i les reproduccions actuals d’objectes ideats per Piranesi, em semblen anecdòtiques i innecessàries, ja que les pròpies estampes ja ensenyen clarament com són els objectes en qüestió. No calen ajudes materials.
A nivell més personal, m’hagués agradat més que m’expliquessin com s’ho feia Piranesi per captar de forma tan realista els monuments i entorns urbans. Si feia esbossos al natural. Si s’ajudava d’alguna de les tècniques que hi ha per passar dibuixos a la planxa de coure, preparada amb vernís. Si s’ajudava d’algú.
Això ho he demanat una mica a l’Artur Ramon, responsable de l’altre exposició que tenim a Barcelona, sobre Piranesi. Ramon ens diu que Piranesi sí que dibuixava abans, i que potser ho feia sobre paper vegetal, que era una part totalment accessòria del procés i per això no s’ha conservat. Ramon també ens explica que Piranesi va tenir un col·laborador cap al final de la seva carrera, que va ser el seu fill Francesco.
En quan a l’exposició de l’Artur Ramon, cal valorar l’esforç que han fet aquests galeristes per aconseguir estampes tirades en època de l’artista, que a més ocupen un espai ampli del seu espai expositiu. Es pot dir que tot l’Artur Ramon respira els “somnis de pedra” piranesians.  En quan als objectes coetanis, em va agradar veure unes petites escultures que reprodueixen escultures grans d’artistes reconeguts. D’aquestes figures petites, en parla Vicenç Furió, en el seu recent llibre “Arte y reputación”. Explica que eren habituals entre col·leccionistes i amants de l’art i testimonien el prestigi que l’escultura d’origen inspiració clàssica tenia aleshores.

L’ART EN TEMPS DE CRISI

 Can Xalant, 
a una cruïlla inesperada

Foto: Can Xalant
Aspecte de l’edifici que acull 
el Centre de Creació i Pensament Contemporani de Mataró
Centelles. Un email enviat per l’equip que actualment gestiona Can Xalant, el Centre de Creació i Pensament Contemporani de Mataró, alertava ahir de la intenció de l’ajuntament local de tancar el projecte a finals d’any. A la carta diuen que s’ha “decidit el tancament unilateral del servei que s’ofereix des de Can Xalant…”. Una primera lectura em va donar a entendre, que Can Xalant desapareixeria del mapa, però el contacte amb col·legues del ram i la consulta a l’ajuntament mataroní i a Can Xalant mateix, a permès precisar que el que vol fer el consistori del Maresme, és prescindir de l’externalització de la programació que actualment es genera des del centre de producció artística. És a dir que Can Xalant, d’alguna manera seguirà, tot i que no es precisa com.
En un comunicat de premsa emès pels responsables de cultura de l’ajuntament mataroní expliquen que les circumstàncies econòmiques i pressupostàries obliguen a repensar la forma de fer viable Can Xalant i que per això s’ha decidit, en primer lloc, prescindir de les tasques que fins ara, i des de la creació del centre el 2006, havia portat l’empresa cultural Trànsit. L’Ajuntament assumirà ara el control i li donarà un nou impuls, mirant de mantenir el seu compromís amb aquest centre que forma part de la xarxa pública d’arts visuals, estructurada per la Generalitat fa uns anys.
L’equip Trànsit de Can Xalant, explica que des de l’Ajuntament ningú no els hi ha pas dit que ho fessin malament, ni s’ha plantejat un canvi de direcció del programa. Simplement els hi van dir que, com que a finals d’any s’acabava el seu contracte, que no els hi renovarien. Així el “tancament” es refereix, en principi, a la fi del projecte que hem conegut fins ara, però no de l’entitat com a tal.
En la nota de premsa, l’ajuntament mataroní valora la tasca que s’ha anat fent de promoció i divulgació de l’activitat artística, durant els sis anys que fa que funciona. Valoren la projecció que ha permès portar lluny a artistes mataronins, així com rebre visites internacionals. Els responsables actuals de Can Xalant també aporten com a aval de la seva gestió, un extens currículum d’activitats, que inclouen tallers, beques, exposicions, etc, que han anat fent paulatinament i amb serietat.
Potser fora bo que d’alguna manera la tasca de l’equip actual tingui certa continuïtat, però això ja forma part del diàleg de Trànsit amb els responsables de cultura i d’un debat que pertoca als professionals.  El que em sembla important és que Can Xalant no perdi la seva posició de referència dintre la creació de l’art contemporani i que no haguem de lamentar una nova pèrdua cultural per culpa de la crisi.

TREBALLS D’ESTIU (I 5)

El quadern 
de l’Índia de Marta Castro
Marta Castro
Shaadu, persona india, retratada per la jove artista
Centelles. Marta Castro és una jove artista de Berga, resident a Barcelona. Conec que és docent d’anglès i que es pot dedicar a l’art quan pot.  Ella mateixa a vegades m’ha explicat que de tant en tant fa una exposició a un bar del seu barri adoptiu. No conec més obra d’ella que els dibuixos que li he vist durant el curs de dibuix urbà. Però un viatge a un país llunyà, de llarga estada –un mes-, i la promesa de tornar amb un quadern  de viatge ple de dibuixos va oferir una excel·lent treball per ser reflectit a la sèrie de “treballs d’estiu”, que s’han editat a aquest blog, durant els mesos d’agost i setembre. Amb Marta Castro deixem endarrere, definitivament la crònica dels estius artístics. Castro ja té el quadern i amb ell ha organitzat una exposició a Mailuna –c/ Valldonzella, 48, Barcelona-. Primer coneixerem la seva experiència en el dibuix urbà, en una entrevista que ens va deixar fer. Després, en una crònica us explicaré una mica com dibuixa i què si pot veure. 


ENTREVISTA:

Marta Castro, artista i docent
“Allà dibuixaré, 
que ho tinguis present!”
Marta Castro
Un dels dibuixos del viatge a l’Índia de Castro
Barcelona / Centelles. Fa uns quants caps de setmana vaig entrevistar a la Marta Castro. Ella és una de les companyes del curs de dibuix urbà de Sant Lluc. Aquest estiu va viatjar a un país llunyà i es va endur el quadern per fer el seu primer “bloc de viatge”. De tornada tenia ganes de parlar amb ella, perquè m’ensenyés el seu treball. Va acceptar fer una entrevista per publicar a Aleix Art, però em va demanar que mantingués en secret el lloc de destí del viatge i no em va deixar veure més dibuixos que els que m’ha enviat per publicar. La Marta volia mantenir el factor sorpresa cara a una exposició que estava preparant. Avui l’exposició ja està inaugurada. En podreu llegir un testimoni més avall. Publico l’entrevista mantenint el secret, tot i que alguns noms i referències us ubicaran de seguida. El viatge que va fer va ser un itinerari pel país, per diverses ciutats i regions, incloent un petit endinsament a l’Himàlaia (primera pista).
Aleix Mataró.- Quin va ser el teu últim dibuix a allà?
Marta Castro.- El deu Haunnman. Té cos de persona i el cap té una barreja de mono. Allà hi ha molts déus. Quan vam arribar, entraves als temples i et perdies. No tenies ni idea de quin era cada un. A una botiga que hi havia a un poble, vaig veure un llibre sobre l’hinduisme i hi havia una explicació sobre els déus principals. Al final del viatge, quan ja sabíem millor de què anava tot, vaig dedicar una part de la llibreta a fer la meva visió dels déus. Llegia la descripció del llibre i segons el que em deien anava dibuixant. Al final comparava el meu dibuix amb les seves representacions. He fet al Brahama, al Vishnu, al Shiva i al fill d’aquest, el Ganesh, que és molt famós i té cap d’elefant.
A.M.- Quan dibuixaves en el teu dia a dia?
M.C.- Quan veia una cosa interessant, m’hi posava. Anava sempre a dins la motxilla, amb el bloc, les aquarel·les i els colors. El meu xicot es dedicava a tirar fotos i jo a dibuixar. Clar, hi havia dibuixos que jo tardava una hora. Ell s’espavilava i jo em quedava allà dibuixant. De fet ja ho havíem decidit així: jo volia fer aquest quadern de viatge. Era el meu primer i la condició era: “dibuixaré en aquest viatge, que ho tinguis present…”. I ell no hi va posar cap problema. Ell se n’anava a voltar pels carrerons a veure més coses i al cap d’una estona tornava a veure com ho portava. És un viatge que ens l’hem pres amb molta calma.
A.M.- La gent d’allà et deia algú, quan et veia dibuixar?
M.C.- La gent d’allà, feia molt riure! No estan acostumats a veure a dibuixar. Mentre vas dibuixant, vas notant que la presència al teu voltant va incrementant. I quan et gires, veus tot de gent que et mira i et tira fotos. Si dibuixava una persona en concret, sempre li demanava permís. Alguns et deien que no i altres que sí.
A.M.- Com definiries el dibuix urbà?
M.C.- Sempre m’ha agradat més el tema orgànic: persones, animals i coses així, que no pas el tema urbà. L’únic que a l’haver fet el curs de Sant Lluc, clar, ens dediquem molt a dibuixar la ciutat. Durant el viatge he dibuixat edificis, també. Però el tema de la perspectiva el tinc… entravessat.
Fent el curs de dibuix urbà descobreixes detalls dels edificis i en descobreixes, que quan t’hi pares, quedes sorprès del què hi ha. Per mi la idea de dibuix urbà són edificis. Les persones no les incloc dintre el dibuix urbà. Faig com una separació. Em costa molt incloure la persona en el dibuix d’edificis. Com que estan en moviment… Em costa agafar l’essència de la persona en aquell moment i incloure-la. Potser em costa més la persona que l’edifici, en aquell moment.
A.M.- Has conegut altres dibuixants urbans a allà?
M’esperava trobar més gent amb llibretes d’artista. No em vaig trobar a ningú, accepta a una ciutat. Estava en el “ghats”, que són aquestes escales que van directament al riu, on la gent fa les ofrenes i es va a banyar. Un dia estava a allà i vaig veure que a davant meu estava tot ple de persones del país que estaven dibuixant gent. Devien ser d’alguna escola, estaven tots concentrats anant dibuixant i no els vaig voler molestar. Al sud vam conèixer un noi que també era del país, que hi vam tenir més contacte i em va ensenyar dibuixos que feia ell, d’aquarel·la. Ell es sorprenia que jo primer dibuixés i després pintés. Ell pintava directament amb l’aquarel·la. 

EXPOSICIÓ DE MARTA CASTRO

Un viatge de formació

Centelles. El viatge indi es pot reviure a l’exposició dels dibuixos que la Marta ha inaugurat a Mailuna. Un espai del número 48, del carrer Valldonzella, que és una botiga amb servei de bar, que ofereix productes i serveix de teràpies naturals i inspiració hindú, budista, etc.
Deia al principi que conec l’obra de Marta Castro, només a través dels seus dibuixos. Una mirada crítica em fa dir que els seus primers dies al curs van ser de dibuixos tímids, provatures, encerts i errades. Però des d’aleshores s’ha anat enriquint –una mica el que em va passar a mi, també-. Conec poc a la Marta, però parlant amb ella, i amb l’entrevista, es pot veure que és una noia que sol voler dibuixar posant atenció a tots els detalls. Diria que li costava deixar-se anar. L’Índia l’ha canviat!
Si no amagava cartes, aquell país fascinant l’hi ha obert la ment i la mà. Li veiem dibuixos de línia segura i descriptiva, expressiva. Veiem que ha consolidat la superposició de figures siluetejades, una característica que ja l’hi havíem vist, però que aquí es desenvolupa. Veiem vida, colors, gent. Suposo que el bullici demogràfic de l’Índia hi haurà ajudat. Diria que s’ha fet un lloc entre els dibuixants urbans, capaços de copsar l’’entorn.
L’exposició es presenta d’una manera original. Com que el quadern original, no es pot desmuntar, la Marta ha escanejat alguns dels dibuixos i els ha imprès sobre fusta, directament, que està tallada a la mida del paper del quadern, encara que una mica més gran. Diria que el quadern original, el paper fa uns 10×15 cm. Els dibuixos exposats són com de mig foli –15×21-, si bé hi ha dibuixos de doble pàgina –15×42, aprox-. La proposta permet gaudir del traç, els colors. De l’experiència a l’Índia, de la jove artista.
La tria de l’exposició deixa fora la majoria de dibuixos dedicats als déus, dels que parla a l’entrevista i es centra en els veritables “urban sketch”.  Dibuixos que denoten experiència i gaudi. La Marta s’ha deixat anar!