GRAVATS DE PAISATGES

Pau Roig 
i grans gravadors del paisatge, 
a Palau Antiguitats

                      Foto: Palau d’Antiguitats, Barcelona
                     Aiguafort i punta seca de Pau Roig, del 1929. 
                     Dedicat a la costa de Varengeville, França. 
Centelles. Com deia fa uns dies ara abunden les exposicions de gravats. Però al Palau Antiguitats de Barcelona, no és una tècnica que ensenyin per primera vegada. El que sí mostren per primer cop, perquè costa molt de preparar, és una exposició amb una bona col·lecció de gravats de Pau Roig i una bona dosis d’altres gravats dedicats al paisatge, dels segles XVII al XIX.
Com mostren les calcografies exposades, als segles més llunyans, primer el paisatge és l’escenari d’un paisatge bíblic o de caire narratiu. Encara que molts cops, realment les figures semblen un pretext per desenvolupar el dibuix de l’entorn arbori, rural, d’horitzons accidentats, de cases agrícoles. De mica en mica els artistes van focalitzant l’atenció a la representació d’un paisatge existent i les figures tindran un paper més anecdòtic o servirant per contextualitzar l’entorn, ajudar a la percepció de les proporcions, etc.
L’exposició de Palau Antiguitats reuneix una bona representació de gravadors que tocaren el paisatgisme, que en molts casos potser seran un descobriment pel públic en general: Jan van de Velde II, Lucas van Uden, Anthonie Waterloo. Potser els noms de Carlos de Haes i Jean-Baptiste Camille Corot us seran més familiars. Carlos de Haes era un artista hispano-belga, que el 1857 va ocupar la Càtedra de Paisatge, fundada el 1844 per l’Acadèmia de San Fernando de Madrid.
La galeria també reuneix una petita representació d’aiguaforts d’Enric Galway. Un artista català, que visqué a cavall dels segles XIX i XX i que va passar per l’Escola d’Olot. Era pintor i també va experimentar amb el gravat. Visqué a la Garriga, on pintà diverses vistes.
Tots els gravats exposats a Palau Antiguitats són calcografies. En molts casos es poden veure gravats resultats de la col·laboració entre un dibuixant i un gravador. És el cas, per exemple, d’una de les estampes que si fem cas a algun expert, era un dels exercicis més ben considerats entre artistes del gravat: un nocturn. Es tracta d’una “Fugida a Egipte”, dibuixada per Adam Elsheimer (1578-1620) i gravada per Hendrick Goud (1583-1648)
Foto: Palau d’Antiguitats, Barcelona
Gravat al burí de Jacob Matham a partir d’un dibuix
de Abraham Bloemaert, fet el 1603 a Haarlem. Representa 
l’escena bíblica en que Abraham expulsa a Agar.
També destaca la presència considerable, a l’exposició, de burins. Gravats fets amb una eina de punta angular, que serveix per obrir solcs directament sobre la planxa –una mica com la punta seca-. L’estampa “Abraham expulsa a Agar” n’és un bon exemple. Està dibuixada per Abraham Bloemaert i gravada per Jacob Matham, artistes del canvi de segle entre el XVI i el XVII. El burí és una eina difícil de dominar alhora de fer girs i detalls. Segons la pressió, la línia resulta més fosca o més clara i per tant s’ha de saber controlar. Dürer n’era un bon mestre, però Matham també. Resulta interessant veure com van enfosquin parts ombrívoles, amb la superposició de trames.
En aquests gravats i en general, està bé fixar-se com s’ho fa cada artista per representar els arbres, i veure si a vegades canvien el tipus de trama o línia seriada per representar diferents espècies. Normalment és una feina de molta paciència. El que si veiem és que hi ha gravadors que presenten una naturalesa “ordenada” i altres, com Anthonie Waterloo (1609-1690) que s’atreveixen a donar-li un aire més exuberant.
A una gran part de l’exposició hi trobem artistes dels Països Baixos i germànics, ordenats cronològicament. En quan als aiguaforts d’Enric Galwey, destaca una tempesta, que també és una estampa única, ja que combina aiguafort i monotip. Si bé no hi he sapigut distingir llamps, el plantejament és un bon exercici per combinar plans i objectes i recrear les atmosferes que recorda les que regala el Montseny al seu voltant.
Premià-París
Pau Roig domina una sola sala. La seva obra està representada no només per una col·lecció extensa de paisatges, sino per diferents estats d’un mateix gravat, que permeten enriquir l’exposició. Roig és un pintor silenciós pel nostre país. Era molt respectat per gravadors locals com Jaume Pla, però, de fet tant de l’un com de l’altre se n’han fet poques exposicions aquí . Roig va gaudir de major reconeixement a França. De fet els seus gravats estan dedicats a pobles normands, bàsicament de paisatges rurals i també costaners. També veiem, però paisatges del Maresme. Roig era de Premià de Mar. Nascut el 1879 va morir el 1955. 76 anys.
SEMINARI SOBRE MECENATGE
Fa uns anys vaig assistir a un seminari al Museo Picasso 
sobre els dies del pintor a Gòsol. 
Van ser uns dies memorables, no només per les lliçons, 
sino també per l’ambient familiar que es va generar entre assistents, 
on hi havia especialiastes, directors de museus, galeristes, 
crítics, estudiants i curiosos.
Ara el Picasso, juntament amb la Fundació Godia 
organitzen un nou seminari dedicat al mecenatge 
en l’àmbit de les col·leccions públiques. 
Sota el títol “Col·leccions públiques gràcies a l’esforç privat”, 
els propers dijous, dies 15, 22 i 29 de novembre 
es reuniran diversos 
especialistes per parlar d’aquest tema. 
El seminari forma part de les activitats 
de l’exposició muntada a partir de la ceràmica donada 
per Jacquelin Picasso, que es pot veure actualment 
al museu del carrer Montcada. 
Les sessions són de lliure accés, 
si bé les places són limitades. 
Es faran els dijous esmentats, 
a partir de les 7 de la tarda 
a la sala d’actes del Museu Picasso. 
Més informació a www.museupicasso.bcn.cat
Pau Roig va marxar a París el 1901, on va conèixer Luc-Albert Moreau, que l’introdueix al gravat i a la influència de Rembrandt. Sagot serà el marxant de Roig. Molts dels gravats exposats corresponen a edicions seves. El 1931, Roig patirà una ferida ocular que li impedirà dedicar-se a gravar. No obstant, aleshores, ja era autor d’una obra que hauria de tenir una fama comparable a la de Manolo Hugué o Xavier Nogués, per citar dos altres artistes moderns i catalans
Els paisatges de Roig traspuen com un desig de documentar unes arquitectures pageses o uns paisatges, que potser per nosaltres són estranyes o allunyades de la vida Mediterrània. Però el mateix veiem en les vistes del Maresme. Roig tenia com un afany de documentar, potser una vida que ja nota la pressió de la industrialització i que amb els anys transformarà el camp. Segons com les seves “vedutes” rurals semblen copiades dels artistes europeus antics que trobem al costat de l’exposició, però no hem d’oblidar que tots ens parlen d’un món on els canvis no són tan ràpids. Hi ha qui també hi veu una visió romàntica, nostàlgica, etc, en les vistes de Roig. Certament tenen una aparença trista, silenciosa. També són gravats tranquils. En qualsevol cas estan fets d’una manera molt precisa i delicada.
L’exposició de Pau Roig i els artistes europeus moderns, es pot veure a la sala del Palau Antiguitats, fins el 18 de gener. La sala està al carrer Gràcia, 1 de Barcelona. És un carrer perpendicular, al començament del de Major de Gràcia, al capdamunt dels Jardinets. A veure quants entreu a l’ascensor.

EXPOSICIÓ

Fa setanta anys 

del Taller Torres-Garcia  

Sala Dalmau
Obra “Composición con mirada” de José Gurvich, del 1962
Centelles. Al nostre país, ja tenim un bon record de l’artista Joaquim Torres-Garcia, un personatge entregat a l’art i gran divulgador. Primer va travesser el llac del noucentisme, però es va apartar d’aquesta estètica i més tard va abraçar les avantguardes per la via del constructivisme. Però de cop, ens va marxar i després de voltar per Europa, al cap dels anys va retornar al seu país natal, Uruguai. Segurament ja sabreu que a Montevideo volia modernitzar la praxis artística nacional i la manera com ho va aconseguir va ser creant un taller d’ensenyament artístic adreçat a creadors joves. El Taller Torres-Garcia va ser una realitat entre el 1942 i el 1967. Enguany fa setanta anys de la fundació. La seva activitat a través de les classes, publicacions -com la revista “Removedor”- i propostes va marcar el rumb d’un bon grapat d’artistes i també va aconseguir influir en l’art americà, sobretot de l’àrea llatina.
Sala Dalmau
Pintura de Antonio Pezzino, “Constructivo”, de 1952
Una representació de les obres fetes, per varis deixebles sota el mestratge del Taller es poden veure encara, fins la setmana vinent, a la Sala Dalmau de Barcelona. Aquesta galeria ha dedicat ja monogràfiques a diversos artistes vinculats amb Torres-Garcia i el  1998 també va fer ja un primer repàs de la història del grup en conjunt, com a Taller. En la selecció actual podem veure obres d’artistes com Alceu Ribeiro, José Gurvich, Elsa Andrada, Manuel Pailos o Augusto Torres, fill del mestre. Guido Castillo va ser el crític i divulgador del grup. Després de tancar l’escola alguns d’aquests artistes van seguir amb el que havien aprés o van evolucionar cap a altres cotes estilístiques. El que també és bo saber és que molts d’aquests artistes encara són vius.
Torres-Garcia els hi feia agafar objectes, destriats de la vida moderna, la naturalesa, etc i encaixar-los i treballar-los en relació a una estructura compositiva on primen les formes planes, les siluetes, les regles estructurals, i gammes de colors primaris i complementaris nets. És un estil que en certa manera recorda el cubisme, però directament aplanen els objectes i no cerquen més visions, que les que expliquen les coses clarament com són, per la seva forma estereotipada.
Petita prova
Sala Dalmau
Pintura d’Augusto Torres, “Urbano” un oli sobre cartró
Sala Dalmau
Gaston Olalde és l’autor d’aquesta fusta perforada, del 1954. Casi bé podria 
servir per fer un gravat xilogràfic.
He fet la meva “prova del cotó” particular i he demanat a dues persones de l’altre cantó de l’Atlàntic, si els hi sonava el Taller Torres-Garcia. Primer ho vaig demanar a una noia artista que viu a la República Dominicana. Em va dir que sí que ho coneixia, perquè quan estudiava, un professor que era un gran amant del Taller uruguaià els n’hi parlava molt i només els hi volia ensenyar allò L’altre persona és un mercader de roba, natural de Montevideo, que actualment viu a Centelles. Ell si que coneix el taller i parla de Torres-Garcia, com d’un artista de relleu nacional, que ha conegut sobretot perquè, de petit ja havia anat al museu de l’artista. I també perquè hi ha hagut diverses iniciatives de decorar cases de la ciutat inspirades amb els colors de les obres torres-garcianes. Per exemple, ens parla del barri de Reus, on hi ha aquestes intervencions. Amb aquesta referència, l’amic també m’explica que Montevideo és un conglomerat d’immigrants i per això els barris i carrers reflecteixen els orígens dels colons. 
L’exposició del Taller Torres-Garcia, es pot veure a la Sala Dalmau, fins el dimarts vinent. La sala es troba al carrer Consell de Cent, 349 de Barcelona.


LLIBRES

Els grans artistes d’avui,
no tenen perque ser els de demà


Aleix Art








Autor: Vicenç Furió, professor titular de teoria de l’art a la Universitat de Barcelona.
Títol: Arte y reputación. Estudios sobre el reconocimiento artístico
Editorial: UAB, UB, UdG, UdL, UPC, URV I MNAC
Col·lecció: Memoria artium, XII
Pàgines: 250
Preu: 35 € (La Central)



Centelles. Amb un estil amè i dotat d’empatia, Vicenç Furió posa al dia sis estudis dedicats a la valoració crítica d’artistes i obres. Els treballs s’apleguen en el nou llibre coeditat entre vàries universitats i institucions catalanes, dintre la col·lecció “Memoria Artium”.
Sintetitzant al màxim podríem dir que el comú denominador del llibre és analitzar el procés de construcció dels judicis i la fama respecte artistes i obres, bàsicament de l’Edat Moderna. Furió tan agafa la “Mona Lisa” com el “Gato” de Botero, per escodrinyar els orígens de la seva “reputació” a nivell de crítica, historiografia, museografia i públic en general.
Una idea que es va retrobant és que els processos de “reputació” segueixen diverses variants, i no sempre una obra aconsegueix l’èxit immediat i si és coneguda al seu temps, potser que en el futur sigui oblidada. Un cas del primer, que Furió, va citant en els seus estudis, són les “Demoiselles d’Avignon” de Picasso, que quan l’artista la va presentar, només ho va fer entre un nucli reduït d’amics. No va ser fins al cap de trenta anys que, gràcies a una operació del MOMA, que l’havia comprat, va començar a ocupar el lloc que ocupa avui. Furió analitza els processos subjacents en aquest i altres casos, que mai són arbitraris.
Una altre de les idees més repetides és que la historiografia de l’art no resta al marge d’una lectura subjectiva de les dades i documents. Aquesta mà del investigador també fa que es destaquin i marginin artistes o estils.
Personalment m’ha agradat molt l’estudi dedicat a les escultures antigues amb més renom, durant els segles XVI-XIX. Explica molt bé com cinc escultures trobades entre les ruïnes antigues –com el Laocoont, l’Apol·lo Belvedere, la Venus de Medicis, etc- van iniciar una nova vida en mans de col·leccionistes, i a partir d’aquí van esdevenir claus en el coneixement i la influència del gust i l’art de l’època. Un episodi curiós és que l’afany per conèixer els secrets d’aquestes escultures canòniques va comportar que Napoleó s’endugués a París algunes d’aquestes peces, que després van haver de ser retornades.

GRAVAT CATALÀ D’ÈPOCA MODERNA

El MNAC revisa el Fortuny gravador
Marià Fortuny, Ronda nocturna. 
C.1863-65
Foto: ©MNAC, 
Fotografia Calveras/Mèrida/Sagristà
Centelles. Últimament el gravat ha agafat un relleu important en aquest blog. Però és que també abunden com bolets les exposicions d’aquesta tècnica i a més val la pena ressenyar-les. Ens falta comentar encara l’exposició de Pau Roig i altres gravadors més antics que tenen, a Barcelona, al Palau d’Antiguitats; la col·lecció d’aiguaforts de Rembrandts que mostra el Museu Diocesà. A Caldes d’Estrac també en fan una altra de gravats, amb obra dels fons propi. I per exemple, entre altres noms reconeguts, em crida l’atenció que tenen una calcografia de Jacques Callot.
Avui però comentarem una altra exposició: les calcografies de Fortuny que ha seleccionat el MNAC i que mostra, des de ja fa un temps, a la petita sala dedicada a aquesta tècnica. La visita no va ser normal. Vaig entrar a la sala seguint un guia, un historiador de l’art que conduïa un grup d’Amics del MNAC, que assistien a una visita comentada de tres gravats del fons. Els Amics organitzen varies activitats durant cada mes i aquesta era lliure. Si t’hi apuntaves amb antel·lació, podies afegir-hi encara que no fossis Amic.
Haig de confessar que m’havia imaginat que visitaríem una zona més exclusiva del museu, perquè en el programa es deia que visitaríem el Gabinet de gravat. Per això m’imaginava que ens farien passar a una sala reservada als conservadors i experts, amb una gran taula, on podríem analitzar detingudament alguns gravats escollits. Fer una mica com el col·leccionista d’estampes del quadre de Fortuny. Però realment la visita va ser aprofitar l’exposició temporal de gravats de l’artista de Reus. Una àrea d’accés públic, però que val a dir, acull un material de primera magnitud.
L’encant de la mostra no només és presentar estampes de l’artista, sino també diverses proves d’estat, que l’artista tirava per controlar l’evolució del treball, després de cada cremada de l’àcid. Alguns papers amb la petjada de tinta, varen ser material de treball de Fortuny, ja que un cop imprès, hi esbossava amb llapis o aiguada correccions o afegits que l’artista volia aconseguir en el pas següent. Tot aquest material ens mostra no només el procés i el domini tècnic, sino que de rebot ens evidencia que el MNAC disposa d’uns tresors impagables i que moltes vegades no valorem prou.
El guia-historiador de l’art Martí Casas, primer es va centrar en un aiguafort de l’etapa de formació de Fortuny, com a gravador. Després va explicar una de les obres mestres, “la ronda de nit” i finalment un tema galant, dedicat a un botànic. Les tres obres eren aiguaforts, si bé la “ronda” utilitzava també l’aiguatinta. Ambdues técniques van ser generosament utilitzades per Fortuny.
La visita del dissabte al MNAC també em va servir per visitar 
el fons d’art modern i fixar-me amb les escultures, especialment 
les que estaven fetes en fang o venien d’un origen moldejat, 
així com els relleus. Estic fent uns peces petites de ceràmica amb relleus i volia 
veure exemples. Em vaig fixar i vaig dibuixar un alt relleu de fang cuit, 
un “Crist Jacent”, fet per Agapit Vallmitjana, el 1869. 
Martí Casas va explicar que l’artista potser hauria tingut una formació auto-didacte en el gravat. Però veien l’obra de formació, dedicada a una família marroquí, es veuen molt bé i ben fetes, les línies de trama i es fa difícil pensar que no hauria tingut algú que li ensenyés verbalment els primers passos. En certa manera és una estampa com molt “formal”. En les altres obres la línia és molt més descriptiva i fresca. Va saber agafar el “trunquillo” de dibuixar amb el punxó sobre la planxa recoberta de vernís, talment com si ho fes sobre paper.
Casas va explicar que a Fortuny li agradava molt el gravat, però que no sempre si va poder dedicar prou, ja que havia de complir amb la tanda de quadres per entregar al seu marxant. Un artista d’èxit lligat a les lleis de mercat, que però devia ser com un Messi de la pintura, perquè no se’n cansava i va fer una obra enorme i important. El gravat va acabar sent l’entreteniment de les hores ocioses, però caram, quin gravador!