EXPOSICIÓ DE PINTORA XINESA

Els paisatges interiors 
de Yang Shun
Foto: Aleix Mataró
Aspecte d’unes obres de Shun, tal com es podien veure 
el dia de la inauguració, que va ser un dissabte, a les 12 del migdia.
Centelles. Fins el proper divendres es pot veure encara una nova proposta artística de la galeria nòmada CiS Art Lodgers. Ara ocupen un antic taller de confecció de bates escolars al carrer Aribau, 32. Carmina Gaudes, responsable de la galeria explica que van haver de treballar de valent per netejar i posar a punt l’espai, que ocupa uns baixos allargats i un primer pis més petit. Els dos àmbits serveixen per organitzar les pintures, els dibuixos i la instal·lació de l’artista xinesa Yang Shun.
Les pintures de Shun es divideixen en dos tipus: per una banda escenes que l’artista capta dels mitjans de comunicació visuals: fotos, vídeo, etc. Shun les captura i les passa pel seu sedàs expressiu. Així veiem imatges amb tons potenciats, de caràcter costumista, de visió una mica distorsionada. Potser ho podríem comparar amb una de les línies de treball de  Gerard Richter, però aquí amb tons més pastels i contrastats.
La segona sèrie de Shun, més actual, és també la més personal. Es tracta de “paisatges interiors”.  Visons imaginaries, sense origen concret, que transmuten en atmosferes i poesies de colors. Hi ha diverses proves i experiments, amb diferents tons i taques. Però més que taques són mocadors de paper de colors. L’objecte és indiferent, el què importa són les emocions que inspiren.
El primer pis de l’antic taller, a on s’accedeix per una estreta escala, hi ha una instal·lació i els dibuixos. La instal·lació juga amb pantalles de paper japó, llums, obres i moviment. Els dibuixos és el que em sembla més interessant: seguint la idea de les pintures, l’artista treballa superposant papers transparents, que ataca amb eines de punta prima. L’aspecte aquós i atmosfèric de les pintures aquí agafa un camí més lineal, si bé al fons també l’hi agrada posar-hi una base nuvolosa. En definitiva, em sembla una proposta d’elements plàstics simples –no ho definiria com un treball recarregat i complicat- però molt ben utilitzats. 

GRAVAT CONTEMPORANI

Mestres del gravat a 
El Carme Vic Galeria d’Art

Foto: El Carme Vic Galeria d’Art
Detall de l’exposició. 
Podem veure l’escultura i un gravat de Riera i Aragó, a l’esquerra.
A mig la sèrie de gravats que combinen aiguafort i serigrafia
de Vernis, així com la seva escultura de bronze.  
A la dreta de tot, un dels aiguaforts de Miró.
Centelles. A Vic sobreviu als avatars dels nostres dies El Carme Vic Galeria d’Art. És de les veteranes i una de les últimes que queden a la Ciutat dels Sants. Periódicament inaugura una exposició i actualment en tenen una de gravat i escultura, que pel que sembla és una de les cites fixes de cada any: Una exposició d’unes tècniques no tan populars com la pintura. Per tant, tenim una galeria solitària proposant temes arriscats. Però es rodeja de noms destacats i d’obres encara més excel·lents: Miró, Guinovart, Plensa, Riera i Aragó, Palazuelo, etc. També trobem figures destacades de Vic: Ricart i Vernis.  Alguns artistes aporten gravat o escultura i d’altres obres de les dues tècniques.
En quan a les propostes de gravat dominen les matrius grans i el negre. Però enganyaríem al lector si no diguéssim que és un fosc contrastat amb taques de color –sobretot amb el Miró-, afegits per mitjà de més planxes o manualment. Es tracta d’obres que comparteixen el fet de combinar vàries tècniques, com el fet d’il·luminar manualment o com el cas de Vernis que utilitza aiguafort i serigrafia. D’altres proven tècniques desconegudes, com la “menina” de Manolo Valdés, que més que un gravat és com un baix relleu. Aquesta és una de les obres més maques de l’exposició.
La presència dels dos Miro’s permet apreciar d’aprop l’us del carborúndum. Sempre m’havia pensat que es tractava d’una patina negra intensa, granulosa i uniforme. Però aquí descobrim textures i “aigües” dintre el negre petroli d’aquestes parts de la planxa calcogràfica. 
L’obra de Palazuelo ens demostra uns interessos plàstics molt concrets de l’artista, per superfícies planes i geomètriques, sense més concessions. És difícil de comparar amb la profunditat creativa de la planxa de Guinovart, per exemple. Però va bé la seva presència per relacionar-ho amb el paper del gravat, com a eina divulgadora de la seva poètica, molt més important en altres llenguatges com la pintura o l’escultura. Tot i que són imatges potents i identificatives del seu estil. És també el cas dels gravats de Chillida, tot i que en aquest cas s’aconsegueix una relació més evocadora entre escultura i gravat.
En quan a les escultures, igual que en el gravat, barregen tècniques. Es tracta molts cops de peces que es poden reproduir, perquè són de bronze o ferro fos. Però incorporen elements com pedres o fusta que les individualitzen. El Carme Vic Galeria d’Art es troba al carrer Davallades, 21 de Vic.

MUSEU PICASSO DE BARCELONA

Selecció de punts-seques de Picasso

© Successió Pablo Picasso, 
VEGAP, Madrid 2012
Punta seca. 

Escultura, 
cap de Marie-Thérèse, 
París, 1933
Centelles. No descobrirem  res de nou si diem que Picasso era un tastaolletes de tècniques artístiques i que en totes va deixar bons exemples. En tenim un bon cas en les puntes-seques. Aquesta és una tècnica de gravat, moltes vegades la primera que s’ensenya per practicar gravat sobre coure o zenc. S’assembla al burí, però teòricament és més senzilla perquè només s’ha de ratllar la planxa amb un punxó. La punta-seca té la qualitat afegida, que al passar el punxó s’aixeca una rebava, que quan s’estampa dóna unes qualitats vellutades. El handicap està en desplaçar el punxó, per traçar el dibuix fent les línies rectes o corbes que corresponguin. Segons la pressió de la mà es fan ratlles més profundes o més fines. I una cosa es dibuixar filigranes sobre un paper i l’altre fer-ho sobre una superfície dura. Picasso comprovem que no tenia massa problema.
Unes quantes sales del Museu Picasso de Barcelona s’han destinat ara, a ensenyar una selecció dels fons exclusivament punta-seca. Es troben dintre el circuit de la col·lecció permanent. Tranquil·lament es poden observar de prop les obres picassianes dedicades als seus temes de sempre: dones, minotaures, retrats, etc. Observant només les obres que serveixen per il·lustrar aquest article ja podem veure per on van els “tiros”: agilitat en el dibuix sobre el metall i potenciació dels recursos tècnics per afavorir l’expressió i la plasticitat. En algunes planxes, quatre línies ben fetes, serveixen per definir la forma de la figura. A més, Picasso utilitza un recurs que és de “calaix”, i que potser donarà alguna idea a algun gravador: rascar la planxa. Ja hi ha eines per fer-ho. Però si fos fet amb paper de vidre o una llima… donaria bons resultats?
La selecció deixa veure alguna curiositat també: la majoria de planxes estan datades  a sobre, però Picasso ho va fer de dret, sense invertir-ho. Ja sabeu que quan s’estampa la imatge queda invertida respecta la planxa. Evidentment no cal pensar que l’artista plantejava el gravat sense tenir en compte, que a l’estampar-ho li quedaria al revés. Això ja ho sap i segons informen responsables del Museu, l’artista era conscient de que la data sortiria al revés, però ho feia així, senzillament. No devia voler trencar-se el cap a escriure el revés, desprès de tot l’esforç en el dibuix metàl·lic.
© Successió Pablo Picasso, VEGAP, Madrid 2012
Mussol, “plat espagnol”, 1957

I la ceràmica, un regal!
Parlàvem del Picasso tastaolletes. 
En tenim un altre exemple en la ceràmica. 
Picasso va posar-hi també les mans en aquesta 
tècnica i ara en tindrem un exemple 
en una nova exposició temporal, que també 
ens parla de la història del Museu Picasso 
de Barcelona. Concretament s’exposaran 
les quaranta una peces que va donar, 
fa trenat anys, Jacqueline Picasso, 
darrera esposa de l’artista. Segons informa 
el museu s’exposarà tota la col·lecció, però 
es donarà una importància especial als “plats longs” 
i les “empreintes originales”, base principal 
d’operacions de Picasso. 
Així com les “pignates” que recorden 
la ceràmica antiga i els “plats espagnols”, 
que recorden la ceràmica peninsular d’època barroca.
L’exposició s’inaugura el proper dijous, dia 25 d’octubre.
També veureu que les estampes que es mostren sempre són les primeres de cada tiratge. Els gravats sempre s’enumeren d’acord amb el tiratge que es fa d’una planxa. Es poden fer vàries edicions, però quan s’ha arribat a un màxim la planxa es ratlla. En linòleum o serigrafia no és important que sigui la primera o la última, però en calcografia la planxa sí que es va gastant estampada, darrera estampada i les primeres còpies tenen un valor major. Les estampes del museu barceloní sempre són I/XX, I/XII, etc.
Això és perque quan, Jaume Sabartés mor, Picasso es compromet a oferir una estampa de cada gravat que tiri en memòria del seu amic, i amb el proposit d’ajudar a crear el fons del museu barceloní. No totes les estampes tenen aquest origen però si moltes ja veureu que són primeres còpies i també n’hi algunes que estan dedicades a Sabartés.
Sembla ser que aquesta selecció de gravats anirà canviant periòdicament. Des d’aquest blog em permeto suggerir que en quan puguin facin un mostreig de linòleums, per veure bons exemples i també recordar la tècnica de la “planxa perduda”. El Museu Picasso disposa d’un fons de 1500 gravats de totes les tècniques: punta-seca, aiguaforts, aiguatintes, linòleums i litografies. 

CERÀMICA TURCA D’ÈPOCA OTOMANA

Ceràmica d’Iznik a Barcelona, de la fundació Calouste Gulbenkian
Foto: Fundació Calouste Gulbenkian
Gerra pertanyent als tallers d’Iznik, a Turquia. És de finals del segle XVI.
Observeu el caliu dels tons blaus, els vermellosos i el fons blanc.
Centelles. Al segle XV, la ciutat turca d’Iznik, va començar a fabricar una sèrie de productes ceràmics nous, que van rebre el finançament de la cort del sultà i va servir per proveir la cort otomana durant els segles de major poder. Aquesta ceràmica es caracteritzava per tenir de fons un blanc intens, que compatia amb qualitat i valor visual amb el de la prestigiosa porcel·lana. Però a més utilitzava una sèrie de colors de gran bellesa i originalitat dintre la ceràmica, com el blau turquesa, el vermell, el maragda o els porpres. Aquesta ceràmica coneguda amb el nom de la ciutat productora, Iznik, es va fer un lloc entre els col·leccionistes europeus i avui és signe de prestigi la seva presència en col·leccions.
La lisboeta Fundació Calouste Gulbenkian guarda un fons important d’aquesta ceràmica i ha deixat alguns dels seus fràgils tresors per organitzar una exposició monogràfica al Museu de la Ceràmica de Barcelona, ubicat a Pedralbes. L’exposició, que es va inaugurar el passat dilluns, reuneix peces d’entre els segles XVI i XVII, l’época d’or de la ceràmica d’Iznik. A part dels fons lusitans també hi ha peces procedents de col·leccions catalanes.
Els plats, gerros i utensilis fabricats amb la ceràmica turca d’Iznik es caracteritzen, com s’ha comentat, per utilitzar aquests tons vius sobre fons blanc. I també per dedicar-se a representar la flora regional: tulipes, clavellines, jacints, etc.
Lisboa, amb la Sé, la catedral i els seus típics trenvies. Foto: A.M.

Lisboa, bons records
El passat mes d’agost, justament vam descobrir 
amb unes companyes de viatge la seu lisboeta de 
la Fundació Calouste Gulbenkain. 
Fundada per un petroler d’origen armeni, 
es tracta d’una iniciativa privada, que a part d’una 
importantíssima col·lecció d’art, disposa també d’orquesta,
companyia de ballet i biblioteques. 
Al costat del modern edifici de les oficines, 
en mig d’un parc, s’hi troba la seu museística, 
una porció de la història de l’art. 
Guarda peces d’art egipci, mesopotami, islàmic 
i cristià de disciplines com l’escultura, la ceràmica, la 
pintura miniada, els teixits, etc. En una altra sala 
hi ha la col·lecció de pintura europea, amb una bona 
representació dels artistes italians, holandesos, francesos, 
anglesos, etc. Tot i que manquen els espanyols. 
També hi fan exposicions temporals.
El 1983, a l’altre extrem del parc s’hi va obrir el 
Centro Moderno de Arte José de Azeredo Perdigao, 
que guarda una representació de l’art portuguès realitzat 
des de principis del segle XX, cap a aquí. 
Hi mostren peces de la col·lecció permanent i 
també hi fan mostres temporals. Quan hi vam ser 
tenien una exposició amb obres i documents de l’artista 
barceloní Antoni Muntadas.
En resum la visita a Lisboa va ser origen de bons 
moments i records. Vam visitar els diversos barris que 
conformen la ciutat: Barrio Alto, l’Alfama, Belem, etc. 
Vam visitar també el Museu d’Art Antic, que guarda pintura 
i escultura portugesa, a part de col·leccions de ceràmica, vidre 
i altres arts. Fora de Lisboa, també vam arribar-nos fins a Cascais i Sintra.
Aquestes peces eren les utilitzades a la cort otomana fins que el segle XVIII, els tallers van entrar en decadència –sembla que van perdre el suport del sultanat- i després van agafar el relleu de la ceràmica de qualitat, altres centres turcs. De fet, el segle XVIII és també el de la creació dels primers tallers de porcel·lana a Europa, després de que s’en tragués l’entrellat de la seva fórmula, guardada gelosament pels xinesos. Potser la progressiva generalització de tallers de porcel·lana devia perjudicar als tallers dels productes imitatius.
L’exposició “Un jardí singular”, es podrà veure al museu ubicat al Palau de Pedralbes, fins el 3 de març. Serà l’última mostra que es celebrarà al palauet situat a aquell parc del capdamunt de la Diagonal. Després col·leccions i personal es traslladaran al nou centre Disseny Hub Barcelona, ubicat a les Glòries i dirigit per Pilar Vélez, anteriorment directora del Museu Frederic Marés. Maria Antonia Casanovas, actual directora del Museu de Ceràmica,  ha estat la comissaria de la mostra. Avui mateix han informat que el proper dimecres, 17, celebraran una conferència entorn a la ceràmica d’Iznik, a càrrec de l’experta Sitare Turan Bakir, de la Mimar Sinan Fine Arts University d’Istambul.