ESPECIAL PIRANESI

Piranesi, doble visita a Barcelona
Foto: Artur Ramon
Un aiguafort de Piranesi
Centelles. Abans de l’aparició de la fotografia, el gravat era el mitjà idoni per difondre arreu imatges reproduïdes. Com Vicenç Furió ens diu en el seu recent llibre “Arte y reputación”, la majoria de gravadors que treballaven en l’àmbit artístic, es dedicaven a fer “gravats de traducció”, que eren aquells que adaptaven bàsicament obres d’art de pintura o escultura, per ensenyar a clients, acadèmies, etc. sense moure l’obra original. Per fer catàlegs. En canvi els gravadors que es dedicaven a fer gravats creatius, amb inventiva pròpia, eren pocs. Podríem dir que Piranesi va ser un d’aquests, però va saber unir la seva inventiva amb la capacitat divulgativa i repercutidora del gravat. Va utilitzar aquest mitjà, no només per difondre el seu gran tema, sino per elaborar un discurs, que va connectar amb el debat del segle XVIII, sobre el Classicisme. El seu tema va ser un: L’antiga Roma. I bàsicament les seves restes monumentals i els elements arquitectònics de pedra. El seu treball d’ensenyar el passat romà gloriós, el va a portar a publicar diversos treballs de gravats que van arribar a varis centres europeus i que van arribar a influir en el pensament del segles XVIII cap a aquí.
Goya era pintor i a més gravador. Rembrandt era molt bon gravador i pintor. Piranesi es va formar com a arquitecte, però va ser cent per cent gravador i teòric. Va traduir el seu pensament en imatges i va ser apòstol de la Roma antiga. Tit Livi ho va fer per escrit, a l’època d’August. Piranesi, amb gravats, el segle XVIII, el segle de la Il·lustració.
Foto: Obra Social “la Caixa”
Una de les “Carceri” de Piranesi
En total 310 aiguaforts
Dues exposicions que s’inauguren aquest dijous, dia 4 d’octubre a Barcelona ens apropen l’obra de Piranesi en grans dosis i ens ofereixen un passeig per la seva obra i la seva fortuna crítica, de maneres diferents. Caixaforum de Barcelona acull l’exposició provinent de la seu germana de Madrid, “Les arts de Piranesi”. La mostra posa èmfasis en les facetes, que al llarg de la seva carrera Piranesi va trepitjar, a més a més de l’arquitectura i el gravat: els comissaris descobreixen els seus dissenys de mobiliari, formulats en les seves estampes i també recorden la seva tasca com a antiquari i “vedutisti”.
L’altre exposició s’inaugura a la galeria Artur Ramon. Experts consumats en l’obra del gravador italià, a qui han dedicat diverses exposicions i estudis, ara posen els seus aiguaforts en relació amb el seu temps. Així reuneixen objectes originals de l’època i propers en estil i forma als que Piranesi representava, inspirant-se en el món romà antic.
L’Artur Ramon reuneix seixanta gravats, pertanyents a diverses sèries, que tenen el valor afegit d’haver estat tirats en vida de l’artista. L’exposició de Caixaforum reuneix dos-cents cinquanta estampes, així com una sèrie d’objectes i fotografies, fetes actualment, que materialitzen els dissenys i el món de l’artista italià. De fet, en aquesta exposició, es tant important l’obra de Piranesi, com la relectura que n’han fet Factum Arte o les fotografies romanes de Gabriele Basilico.
Giovanni Battista Piranesi era d’origen venecià. Es va instal·lar a Roma, després d’acompanyar una ambaixada de la seva ciutat a la ciutat del Capitol. De Venècia també era Canaletto, vint-i-tres anys més gran, que faria fortuna amb les seves “vedutes” de la Serenissima. Les “vedute”, són “vistes”, podrím dir, les postals del segle XVIII. Canaletto feia pintures, Piranesi, gravats. Piranesi potser es va inspirar en aquesta tradició “de casa” per representar els monuments romans, amb vistes que no són científiques, ni classicistes. Sino que tendeixen a emfatitzar els volums i les formes, juguen amb diversos punts de fuga i envolten el conjunt de detalls exuberants i que remarquen la contundència del motiu antic. Els edificis, les ruïnes, etc, es mostren en mig dels paisatges que l’artista va trobar al seu temps, embellint, però demostrant el pas de les centúries i la pervivència d’aquells testimonis de pedra.
Foto: A. Ramon
Un peveter romà, segons Piranesi

Aiguaforts

Piranesi treballava amb la tècnica de l’aiguafort, que com la punta-seca o l’aigua-tinta, utilitza planxes de metall, normalment de coure. Les planxes es tapen amb barnís, es dibuixa a sobre amb un punxó i es posen en àcid. La solució es menja la línia de coure, netejada amb el punxó per fer el dibuix, i forma els solcs que s’ompliran de tinta per estampar. En aquest sentit, seria interessant saber si Piranesi feia esbossos, in-situ, dels monuments i detalls, ja que tot i el toc romàntic, són d’una gran precisió realista.
L’exposició de Caixaforum es completa amb dos cicles de conferències, que posen Piranesi, en relació amb el seu temps i amb el futur. L’artista italià va polemitzar, amb els seus gravats amb Winckelmann, l’historiador de l’art alemany, resident a Roma, que defensava la superioritat de l’antiga Grècia.
L’exposició de Caixaforum i també la de l’Artur Ramon mostren, a més a més, estampes pertanyents a la sèrie de les “Carceri”. A més de recrear els monuments romans, Piranesi va dedicar una obra gràfica a imaginar un món subterrani fet de passadissos i ponts elevats, una espècia d’infern humà, que ha tingut el seu ressò entre escriptors romàntics o directors de cinema. L’exposició de l’Artur Ramon es podrà veure fins el 24 de novembre. La de Caixaforum fins el 20 de gener.

GALERIES D’ART:

Art jove darrera els balcons de Setba

Foto: Setba
“Inhabit #0”, una de les pintures de Jan Monclús
Centelles. Un petit lapsus circular, a vegades em fa confondre la Plaça del Rei amb la plaça Reial de Barcelona. La primera és on hi ha el Saló del Tinell i l’església de Santa Àgata. La segona és la plaça rectangular, propera a la Rambla, on hi ha una font, el restaurant Taxidermista, una pensió i hi tenia la seva vivenda el cantautor Lluís Llach. L’autor de “L’Estaca” fa uns anyets que ja no viu a Barcelona i ara el seu pis l’ocupa una galeria d’art, Setba, que ha mantingut els colors de les parets. I també ha mantingut unes pintures murals que hi va fer en una habitació en José Pérez Ocaña (Cantillana, 1947-1983).
Segons ens explica Cristina Sampere, directora de projectes culturals, Setba vol dir “Set balcons”, que són els que miren a la Plaça Reial. Ofereixen diferents propostes expositives durant l’any i també han generat una fundació, en la que poden continuar apostant per l’art i per els altres dos pilars fundacionals: la integració de persones en risc d’exclusió social i la preservació del medi ambient. Precisament, des d’ahir dimarts, fins el 5 d’octubre –divendres de la setmana vinent-, al CACIS de Calders, hi fan uns tallers escultòrics amb alumnes de Susoespai, en que faran servir les heures invasores del bosc per fer obres d’art. Els tallers estaran dirigits per l’artista canadenca Sharon Kallis i hi haurà el cineasta Daniel Ferrer que ho filmarà. Demà dijous comença una altra proposta de caire antropològica, amb col·laboració amb l’Associació Mexicano-Catalana. La sala Ocaña de Setba acollirà l’exposició “El arquetipo de Renato”, del mestre mexicà Renato González. Fins el 3 d’octubre, en aquest cas.
Foto: Setba/ Raquel Rappini
Raquel Rappini parla dels que “pateixen el silenci institucionalitzat”, 
a les seves fotografies
7×14
La major part de l’espai expositiu de Setba a Barcelona, està dedicat a catorze artistes menors de trenta anys, que mostren un parell o tres d’obres, cadascú, característiques del seu treball i, també, representatives de diferents disciplines: escultura, gravat, fotografia, dibuix, instal·lació i música. Els artistes, com des de fa cinc anys, provenen d’una selecció que s’ha fet d’entre els artistes que participen a la mostra Stripart que es fa anualment al Centre Cívic del Guinardó.
Trobem obres d’artistes com Paula Alonso (escultura), Mónica Campoy (fotografia). Aquesta noia ha fet una sèrie de retrats d’estudi de gossos, capturats des del cap fins la meitat del cos. Una sèrie que sembla endinsar-se en la psicologia d’aquestes mascotes. Una altra artista que trobem és Carmen Carrasco (serigrafia) o el binomi Eloi Costilludo i Helena Costa (instal·lació). La gravadora que he esmentat fa servir la fusta com a paper i hi estampa una sèrie de paisatges treballats a base de línea. Catalina Cueto trambé treballa la  fotografia. En el seu cas veiem uns altres retrats, en aquest cas de cuiners i operaris, capturats una mica a la manera de Richard Avedon, peró amb un tractament diferent de la imatge, més experimental. Sonia Ferre és la pintora que intenta embellir el caos, la multiplicitat. Les idees que li bullen al cap, plasmar-les com un mosaic geométric i de colors sobre la tela.
Foto: Setba
Una de les propostes escultòriques de Carles Piera,
amb el títol “Autòmates de la Paraula”
Kika Moragues treballa els materials nobles de l’escultura. A Setba presenta un alabastre, però la seva forma és un nas, casi diria de Cyrano, que per ella és una “piràmide infinita”. Carles Piera és un altre escultor present. Raquel Rappini, fotògrafa. Javier Rubin és el dibuixant. Parla de la vida cotidina, a través del llapis, toquets de color i d’un sombrejat fet amb trama paral·lela, de gran precisió i resultat. Esteban Rubira és l’autor d’una instal·lació que combina una cuina vitroceràmica amb música.
Aquesta proposta de Setba es pot veure fins el 9 de novembre.
La propera exposició serà la del cinqué aniversari de la galeria i després –gener-, en ve una altra dedicada a Leopoldo i Juliet Pomés, pare i filla, fotògraf i pintora, que establiran un diàleg dintre els balcons galerístics. Una proposta d’actualitat, ja que el reconegut fotògraf barceloní és objecta d’una mostra individual a Foto Colectania, on es presenten les imatges del seu llibre inèdit sobre Barcelona, que també finalment s’ha editat. Paciència. La galeria Setba és a la Plaça Reial, 10, 1r,2a. Tel. 934.813.696. Més informació a www.fundaciosetba.org

EXTRA: ABSTRACCIÓ LLATINOAMERICANA

L’Artur Ramon proposa una revisió de set artistes llatinoamericans

Centelles. No falten gaires dies perquè s’acabi l’exposició d’estiu de la galeria Artur Ramon. Concretament cinc dies, descomptant avui, demà i dilluns, a més de les hores tancades. Es tracta d’una mostra protagonitzada per set artistes llatinoamericans que treballen l’abstracció: Rafel Barradas, Sarah Grilo, Esteban Lisa, César Paternosto, Gustavo Pérez, Vicente Rojo i Torres-García.
[Dibuix de Santa Maria del Mar, de l’octubre del 2011]
Visitar Barcelona sol ser una bona ocasió per conèixer bones propostes
artístiques d’aquí i de fora, tant de galeries, com de museus. En les 
pròximes setmanes coneixereu les propostes de les sales que he visitat
avui: fotografia i art de joves, menors de 30 anys, bàsicament. 
Avui i fins dilluns també són les Festes de la Mercé i alguns museus 
obren gratuïtament les seves portes. El Museu Picasso, per exemple, ha
posat a les sales una sèrie d’esbossos de Picasso dedicats a les Menines,
que acompanyen un treball de Goya, també dedicat al quadre de Velázquez.
D’aquesta manera el Picasso participa de la celebració dels tres-cents 
anys de la Biblioteca Nacional. Visitar el museu del carrer Montcada per
veure tot el museu, potser no cal. Però si teniu l’oportunitat d’accedir-hi de
franc per veure quatre obres expresses, potser val la pena. L’exposició 
temporal que el museu ofereix és del pintor Vilató, nebot de Picasso. 
Podeu llegir la crònica corresponent d’aquesta mostra varis articles més
a vall. 
Barradas i Torres-Garcia ens són familiars perquè varen viure un temps a Catalunya. Són artistes amb un pas important per les vanguradies. Torres-Garcia va tenir un destacat passat com a pintor noucentista, però també va engegar la branca llatina del constructivisme. Barradas era un dels impulsors del vibracionisme. Rojo encara viu a Barcelona. Fa un tipus de pintura que combina la geometria policromada i el relleu.
La resta d’artistes seleccionats, potser no són tant coneguts aquí, però són habituals d’individuals a l’Artur Ramon i tenen algun reconeixement major als seus països d’origen o altres indrets. Com Esteban Lisa, que també es mou per una via vanguardista, direcció expressionisme abstracte i geometria.
César Paternosto és argentí i encara és viu. És l’autor d’uns quadres que, podríem dir, cerquen la intervenció mínimalista de la pintura, amb línies i franges que a vegades sembla que es vulguin amagar. En algunes teles, necessita utilitzar altres materials per construir uns volums geomètrics rectangulars, que surten en relleu, estan pintats en blanc i tenen color viu a les parts laterals i no directament visibles per l’espectador.
Sarah Grilo és la dona de l’exposició. Conrea un estil en que hi intervé una altra via d’abstracció expressionista. Veiem que s’interessa més pel traç, la cal·ligrafia i els tons terrosos. Gustavo Pérez és el ceramista. Autor de peces de perfil escultòric, cercant l’excel·lencia visual i tàctil amb els gresos, els esmalts que donen formes sinuoses i de jocs volumètrics. És un autor que coneixia per una individual que s’havia fet a la sala d’art modern que tenia la galeria, al mateix carrer de la Palla.
Aquest carrer, avui feia pinta d’abandonat: botigues tancades, poca gent. L’Artur Ramon es recent de la situació de crisis i troba a faltar els col·leccionistes. Tot i això, continua proposant bones exposicions, com aquesta “Abstracció Llatinoamericana” i continua editant catàlegs. Prepara també una exposició important: Piranesi. Artista, podríem dir “marca de la casa”, ja que han exposat varies vegades els seus gravats. A partir de primers d’octubre la proposta galerística farà companyia a l’aposta de Caixaforum, dedicada al gran gravador venecià del segle XVIII.
Vidre artístic
Al sortir de la galeria, el carrer s’ha animat una mica més, hi havia més gent i també han obert una altra botiga: concretament un local que venen objectes de vidre i ceràmica, treballats per grans artistes-artesants d’aquí o de fora (Venècia, per exemple). Carme Coral sap un pou de tècniques i processos i és un gust deixar-se guiar per ella i que t’expliqui com estan elaborades algunes de les peces tant delicades. Diria que les peces tenen un perfil més artístic, que no pas artesà, tot i que beuen de molts segles d’experiències. 

TREBALLS D’ESTIU (5)

Nuri Manent: Centelles-Meski
Foto: Arxiu Nuri Manent
Una pintura de l’estiu del 2011, feta a Meski
Centelles. La Nuri Manent és una noia emprenedora: quan acabava la carrera de Belles Arts va anar al Marroc, va conèixer al qui seria el seu marit i va començar a estudiar filologia àrab. Els nous coneixements, el marit, el fill i la feina a una escola de Granollers l’han tinguda apartada durant un temps de la faceta més artística. Ben bé deu anys. Finalment, el 2010 s’hi va tornar a posar: va tornar a agafar les teles, els pinzells… Però el seu taller no és a Centelles o a Granollers, o la seva Ametlla natal. Sino que només pinta, periòdicament, quan va a Meski, el poble marroquí d’on és el seu marit.
Meski es troba en una zona desèrtica a molts kilometres del mar –potser hi ha veïns que no l’han vist mai i en canvi deuen saber tots els secrets del desert-.
Foto: Arxiu Nuri Manent
Meski, població marroquina
A vint quilometres de Meski hi ha una altra població més important que s’anomena Erraichidia. A centenars de quilometres més a l’oest s’hi troba una altra població, amb una imponent muralla de fang, que s’anomena Kasbah. El fang, la terra, que domina el paisatge és el material tradicional de construcció de les cases i la mesquita de Meski. El poble s’aixeca a la ribera d’un riu on hi ha un oasis. Tenen una piscina d’aigua corrent, que aprofita les canalitzacions.

Temps de pintar
Nuri Manent acostuma a pintar a l’estiu, però aquest any diu que ho farà més endavant, potser el gener. L’agost s’ha dedicat a descansar. El interès pel Marroc es nota en l’art i en les aficions: els bons contactes l’han permès organitzar una botigueta de productes marroquins que encara té a la Plaça Vella de Centelles.

Foto: Arxiu Nuri Manent
Una pintura del 2009
La traducció personal de l’ambient nord-africà es nota de seguida en els motius geomètrics que extreu, per exemple dels tapissos i catifes que fan a allà. Però també en els colors potents i sensuals que es van superposant i van construint un paisatge i unes atmosferes amb tons, certament diferents als dels nostres ulls, encara que també amb molts blaus. La visió del desert, dels paisatges abruptes, de les teles i tints, dels productes… tot això ho tradueix en un univers de contrastos i expressió. Manent treballa amb pinzells grans, inclús n’utilitza els pals per reconduir la fisonomia de les taques. Primer comença per plantejar el fons i va afegint. Manent va construint els seus paisatges interiors d’acord amb el que li dicta la intuïció. No segueix cap pla establert, sino que creu amb l’atzar.
Foto: Aleix Mataró
Nuri Manent retratada a un parc de Centelles
De moment l’artista, que actualment viu a Centelles, no es planteja exposar l’obra ni vincular-se en galeries. Pinta per ella, pel gust de fer-ho. Prefereix vies alternatives d’exhibició: la seva obra la vam descobrir en una fira d’art que es va fer a Centelles l’abril passat. Si no fos per això, no sabríem que darrera de la botiguera de la Plaça Vella hi havia totes aquestes vivències.