EXTRA: ABSTRACCIÓ LLATINOAMERICANA

L’Artur Ramon proposa una revisió de set artistes llatinoamericans

Centelles. No falten gaires dies perquè s’acabi l’exposició d’estiu de la galeria Artur Ramon. Concretament cinc dies, descomptant avui, demà i dilluns, a més de les hores tancades. Es tracta d’una mostra protagonitzada per set artistes llatinoamericans que treballen l’abstracció: Rafel Barradas, Sarah Grilo, Esteban Lisa, César Paternosto, Gustavo Pérez, Vicente Rojo i Torres-García.
[Dibuix de Santa Maria del Mar, de l’octubre del 2011]
Visitar Barcelona sol ser una bona ocasió per conèixer bones propostes
artístiques d’aquí i de fora, tant de galeries, com de museus. En les 
pròximes setmanes coneixereu les propostes de les sales que he visitat
avui: fotografia i art de joves, menors de 30 anys, bàsicament. 
Avui i fins dilluns també són les Festes de la Mercé i alguns museus 
obren gratuïtament les seves portes. El Museu Picasso, per exemple, ha
posat a les sales una sèrie d’esbossos de Picasso dedicats a les Menines,
que acompanyen un treball de Goya, també dedicat al quadre de Velázquez.
D’aquesta manera el Picasso participa de la celebració dels tres-cents 
anys de la Biblioteca Nacional. Visitar el museu del carrer Montcada per
veure tot el museu, potser no cal. Però si teniu l’oportunitat d’accedir-hi de
franc per veure quatre obres expresses, potser val la pena. L’exposició 
temporal que el museu ofereix és del pintor Vilató, nebot de Picasso. 
Podeu llegir la crònica corresponent d’aquesta mostra varis articles més
a vall. 
Barradas i Torres-Garcia ens són familiars perquè varen viure un temps a Catalunya. Són artistes amb un pas important per les vanguradies. Torres-Garcia va tenir un destacat passat com a pintor noucentista, però també va engegar la branca llatina del constructivisme. Barradas era un dels impulsors del vibracionisme. Rojo encara viu a Barcelona. Fa un tipus de pintura que combina la geometria policromada i el relleu.
La resta d’artistes seleccionats, potser no són tant coneguts aquí, però són habituals d’individuals a l’Artur Ramon i tenen algun reconeixement major als seus països d’origen o altres indrets. Com Esteban Lisa, que també es mou per una via vanguardista, direcció expressionisme abstracte i geometria.
César Paternosto és argentí i encara és viu. És l’autor d’uns quadres que, podríem dir, cerquen la intervenció mínimalista de la pintura, amb línies i franges que a vegades sembla que es vulguin amagar. En algunes teles, necessita utilitzar altres materials per construir uns volums geomètrics rectangulars, que surten en relleu, estan pintats en blanc i tenen color viu a les parts laterals i no directament visibles per l’espectador.
Sarah Grilo és la dona de l’exposició. Conrea un estil en que hi intervé una altra via d’abstracció expressionista. Veiem que s’interessa més pel traç, la cal·ligrafia i els tons terrosos. Gustavo Pérez és el ceramista. Autor de peces de perfil escultòric, cercant l’excel·lencia visual i tàctil amb els gresos, els esmalts que donen formes sinuoses i de jocs volumètrics. És un autor que coneixia per una individual que s’havia fet a la sala d’art modern que tenia la galeria, al mateix carrer de la Palla.
Aquest carrer, avui feia pinta d’abandonat: botigues tancades, poca gent. L’Artur Ramon es recent de la situació de crisis i troba a faltar els col·leccionistes. Tot i això, continua proposant bones exposicions, com aquesta “Abstracció Llatinoamericana” i continua editant catàlegs. Prepara també una exposició important: Piranesi. Artista, podríem dir “marca de la casa”, ja que han exposat varies vegades els seus gravats. A partir de primers d’octubre la proposta galerística farà companyia a l’aposta de Caixaforum, dedicada al gran gravador venecià del segle XVIII.
Vidre artístic
Al sortir de la galeria, el carrer s’ha animat una mica més, hi havia més gent i també han obert una altra botiga: concretament un local que venen objectes de vidre i ceràmica, treballats per grans artistes-artesants d’aquí o de fora (Venècia, per exemple). Carme Coral sap un pou de tècniques i processos i és un gust deixar-se guiar per ella i que t’expliqui com estan elaborades algunes de les peces tant delicades. Diria que les peces tenen un perfil més artístic, que no pas artesà, tot i que beuen de molts segles d’experiències. 

TREBALLS D’ESTIU (5)

Nuri Manent: Centelles-Meski
Foto: Arxiu Nuri Manent
Una pintura de l’estiu del 2011, feta a Meski
Centelles. La Nuri Manent és una noia emprenedora: quan acabava la carrera de Belles Arts va anar al Marroc, va conèixer al qui seria el seu marit i va començar a estudiar filologia àrab. Els nous coneixements, el marit, el fill i la feina a una escola de Granollers l’han tinguda apartada durant un temps de la faceta més artística. Ben bé deu anys. Finalment, el 2010 s’hi va tornar a posar: va tornar a agafar les teles, els pinzells… Però el seu taller no és a Centelles o a Granollers, o la seva Ametlla natal. Sino que només pinta, periòdicament, quan va a Meski, el poble marroquí d’on és el seu marit.
Meski es troba en una zona desèrtica a molts kilometres del mar –potser hi ha veïns que no l’han vist mai i en canvi deuen saber tots els secrets del desert-.
Foto: Arxiu Nuri Manent
Meski, població marroquina
A vint quilometres de Meski hi ha una altra població més important que s’anomena Erraichidia. A centenars de quilometres més a l’oest s’hi troba una altra població, amb una imponent muralla de fang, que s’anomena Kasbah. El fang, la terra, que domina el paisatge és el material tradicional de construcció de les cases i la mesquita de Meski. El poble s’aixeca a la ribera d’un riu on hi ha un oasis. Tenen una piscina d’aigua corrent, que aprofita les canalitzacions.

Temps de pintar
Nuri Manent acostuma a pintar a l’estiu, però aquest any diu que ho farà més endavant, potser el gener. L’agost s’ha dedicat a descansar. El interès pel Marroc es nota en l’art i en les aficions: els bons contactes l’han permès organitzar una botigueta de productes marroquins que encara té a la Plaça Vella de Centelles.

Foto: Arxiu Nuri Manent
Una pintura del 2009
La traducció personal de l’ambient nord-africà es nota de seguida en els motius geomètrics que extreu, per exemple dels tapissos i catifes que fan a allà. Però també en els colors potents i sensuals que es van superposant i van construint un paisatge i unes atmosferes amb tons, certament diferents als dels nostres ulls, encara que també amb molts blaus. La visió del desert, dels paisatges abruptes, de les teles i tints, dels productes… tot això ho tradueix en un univers de contrastos i expressió. Manent treballa amb pinzells grans, inclús n’utilitza els pals per reconduir la fisonomia de les taques. Primer comença per plantejar el fons i va afegint. Manent va construint els seus paisatges interiors d’acord amb el que li dicta la intuïció. No segueix cap pla establert, sino que creu amb l’atzar.
Foto: Aleix Mataró
Nuri Manent retratada a un parc de Centelles
De moment l’artista, que actualment viu a Centelles, no es planteja exposar l’obra ni vincular-se en galeries. Pinta per ella, pel gust de fer-ho. Prefereix vies alternatives d’exhibició: la seva obra la vam descobrir en una fira d’art que es va fer a Centelles l’abril passat. Si no fos per això, no sabríem que darrera de la botiguera de la Plaça Vella hi havia totes aquestes vivències.

EXPOSICIÓ DE DIBUIXOS

Núria Segura esprem el carbonet al Temple Romà
Foto: A.Mataró
Alguns dels dibuixos de la Núria Segura. 
A primer terme una espècia d’autoretrat
Centelles. Fa uns mesos hi havia una exposició al Temple Romà de Vic, amb peces de varis artistes dedicades a la poesia de Núria Albó. Una de les peces que hi havia i que més cridava l’atenció, era la d’un nadó, enterrat a terra i del que sortien unes arrels. Aquesta obra inquietant pertany a Núria Segura i es tracta d’un dibuix, una obra immensa, sobre dos papers grans, feta amb carbonet. Segons com, sembla una litografia, però realment està feta amb carbonet i diferents “eines”, com gomes, draps, difuminadors i també els dits. L’obra no és res més que el resultat d’anar dibuixant, traçant línies sobre el paper i anar matisant i enriquint la gradació de tons, passant per totes les games possibles que hi ha en un univers en blanc i negre.
Aquesta peça inspirada en un poema és la més gran i centra l’exposició de Núria Segura que actualment acull el Temple Romà. Però les altres tampoc són peces petites: es tracta d’una sèrie de grans dibuixos de carbonet, creada al llarg de varis anys, que parlen de somnis, naturalesa, persones i d’ella, amb un estil que podríem qualificar de naturalista, però en una òrbita més tenebrista i menys científica. L’artista afirma que li agrada mirar i fixar-se en detalls, que té objectes de tota mena al taller –cargols, arrels, etc-, però que tampoc mira de representar-los mimèticament, sino que els interpreta.
Foto: A.M.
L’exposició dintre el Temple Romà
Repàs
Núria Segura (1968) viu actualment a la Garriga, va estudiar Belles Arts i podríem dir que ha superat el parèntesis obligat pels requeriments maternals. Des de fa uns anys ha recuperat la seva vocació i explica que ho ha fet amb el món propi i la tècnica que sempre l’havien atret. Parteix d’experiències i sentiments personals, que metaforitza. A vegades ha sentit recolzat el seu treball amb textos d’altres artistes, però no cerca tant una inspiració literària com podria semblar. Escolta música quan treballa. Abans de fer l’obra definitiva, prepara esbossos i quan ataca el paper gran, sempre es concedeix llibertats, però segueix una idea i, afirma que espera que l’obra l’envolti i “l’emocioni”. Ens diu convençuda que per ella el dibuix és una “necessitat” i una “teràpia”. I per això en el títol de la mosta parla de “catarsi onírica”.
Els moments de catarsi, són moments d’experiència sublim d’una obra d’art, fins al punt que  pot provocar canvis psíquics i emocionals. Els grecs antics en parlaven per definir moments de gran potència en la representació de les tragèdies teatrals.
 Segura ens explica que treballa tranquil·lament. Mira de treballar sense pressió tot i que a vegades l’estimula preparar obres per una exposició o per un concurs. S’ha presentat, per exemple, a l’última edició del Ynglada-Guillot. La mostra de Vic es va presentar primer, en una versió ampliada, a Puigcerdà.
Foto: A.M.
L’artista Núria Segura
Per tant tenim al Temple una mostra d’un artista que estima el seu do, que en treu el màxim rendiment tècnic, visual, estètic i que a més fa un tipus de técnica que no és gaire habitual fora de les classes de model. Tot i que coneixem altres artistes que també fan us de les barres de carbonet, al seu aire, podem dir que són quatre gats. La mostra acaba el 23 de setembre.

TREBALLS D’ESTIU (4)

Marta Postico: ceràmica delicada

Fotos: A. Mataró. Imatges del taller de la Marta.

Centelles. Com cada any un grup d’artistes centellencs s’han ajuntat per celebrar una nova edició dels Estudis Oberts. A semblança de la iniciativa que es fa a altres llocs, aquests artistes deixen que durant unes hores, d’uns dies, el públic pugui entrar als seus laboratoris d’idees i tafanejar el què fan, com ho fan i com ho tenen. Una de les artistes que participa d’aquesta activitat que es fa durant els dies de Festa Major d’Estiu de Centelles, és la ceramista Marta Postico. Enguany s’han fet del 30 d’agost al 2 de setembre.
La Marta fa anys que té el taller amb el forn al barri de Sant Pau, una zona apartada del nucli. El camí per anar-hi ara està bastant arreglat i a més s’ha de passar per una zona bonica del municipi, amb camps, boscos d’alzines i cases pairals com el Rossell, amb la seva particular torre.
Conec a la Marta des de que fa sis o set anys vaig ajudar-la a organitzar una exposició al Centre d’art el Marçó vell, on hi va presentar una sèrie de làmpades fetes amb fang. Quan la vaig conèixer passava temps bolcada al seu art i anava a fires a vendre les seves obres. La Marta, tant fa obra de valor més escultòric i objectes, com peces utensilis. Disposa d’un catàleg ampli.
No obstant aquella època s’ha…. interromput, i ara la crisi ha estancat el seu mercat. Així que el seu treball d’estiu, no ha pogut tenir tantes hores d’art com potser voldria. No obstant, a la visita en motiu de l’Estudi Obert, trobem obra nova. Crec que és des de l’any passat que va investigant la porcellana. Compra una pasta que ve de França i es dedica a explorar i fer peces: sobretot tasses, de capa molt fina, amb incisions lineals ennegrides d’estil geomètric. Una decoració simple però que fa joc amb la senzillesa i fragilitat de les peces d’un color blanc trencat.
Per l’exposició col·lectiva que els set artistes van organitzar, dedicades als pecats capitals, la Marta ha fet una espècia de tasses dobles, enganxades pel peu, com una peça d’una barana.
El seu taller em recorda una botiga romana, una “tabernae”, com les que es troben als jaciments: un volum geomètric de façana lluminosa i porta gran, planta baixa quadrada, dedicada al taller i exposició. I un nivell elevat on hi té el forn i un petit magatzem.
Suposo que les habilitats ceramistes de la Marta li venen de beure molts colacaos, perquè té tota una estentaria plena de potets d’aquests polvos de cacao, omplerts actualment d’arenes i materials ceràmics. En altres estentaries o aparcades a les taules hi trobem els seus fills d’argila: una espècia d’escultures d’humans sobre plats girats, les làmpades que queden de l’exposició, tasses d’aspecte més ruda, grans plats i tot d’idees escultòriques que esperen un nou dia.
No retrospectives
Li pregunto a la Marta, perquè no fa cap exposició retrospectiva. I em respon que s’estima més treballar amb el què li interessa a cada moment i oblidar-se de fer revisions de coses, que potser ja no li interessen. Però no estaria per demés que de tant en tant fes alguna exposició. Tot i que és evident que ara és difícil llençar-se en segons quines aventures.
Però sí que està oberta a fer coses concretes per exposicions col·lectives, i en cada cas descobrim una tasta-tècniques. Per l’exposició de les “Danses de la Mort” que vam presentar a Centelles el febrer passat, va fer unes provatures de gravar amb ceràmica. Utilitzava tinta sobre un paper de pasta ceràmica. També assegura que es pot traslladar bé el linòleum sobre una base d’argila tova. Total són dos materials flexibles que es poden passar per una premsa i després, la ceràmica es cou i queda perfecte. 
Es clar, el seu cap és com el d’un alquimista: per aconseguir blaus o verds ha de saber d’on a de partir, sense tenir el pot “blau marí” o “verd oliva· a les mans. Els materials canvien de colors i ha de passar molta estona abans no sap si el forn ha acabat bé la seva intervenció. Temps, al temps.
 A més de la Marta Postico, participaven en els Estudis Oberts de Centelles, d’enguany: David Casals, Jordi Sarrate, Jordi Díez, Eulàlia Llopart i Pere Bruix. El darrer i Sarrate eren les dues incorporacions. Sarrate és un històric de Centelles, antic membre del grup Tarot i agitador cultural de la vila. Bruix és un artista interessat en l’art òptic i cinètic. Parlarem d’ells i dels altres artistes en properes edicions de la Crònica de Centelles (vegeu pàgines laterals).