GALERIES D’ART:

Art jove darrera els balcons de Setba

Foto: Setba
“Inhabit #0”, una de les pintures de Jan Monclús
Centelles. Un petit lapsus circular, a vegades em fa confondre la Plaça del Rei amb la plaça Reial de Barcelona. La primera és on hi ha el Saló del Tinell i l’església de Santa Àgata. La segona és la plaça rectangular, propera a la Rambla, on hi ha una font, el restaurant Taxidermista, una pensió i hi tenia la seva vivenda el cantautor Lluís Llach. L’autor de “L’Estaca” fa uns anyets que ja no viu a Barcelona i ara el seu pis l’ocupa una galeria d’art, Setba, que ha mantingut els colors de les parets. I també ha mantingut unes pintures murals que hi va fer en una habitació en José Pérez Ocaña (Cantillana, 1947-1983).
Segons ens explica Cristina Sampere, directora de projectes culturals, Setba vol dir “Set balcons”, que són els que miren a la Plaça Reial. Ofereixen diferents propostes expositives durant l’any i també han generat una fundació, en la que poden continuar apostant per l’art i per els altres dos pilars fundacionals: la integració de persones en risc d’exclusió social i la preservació del medi ambient. Precisament, des d’ahir dimarts, fins el 5 d’octubre –divendres de la setmana vinent-, al CACIS de Calders, hi fan uns tallers escultòrics amb alumnes de Susoespai, en que faran servir les heures invasores del bosc per fer obres d’art. Els tallers estaran dirigits per l’artista canadenca Sharon Kallis i hi haurà el cineasta Daniel Ferrer que ho filmarà. Demà dijous comença una altra proposta de caire antropològica, amb col·laboració amb l’Associació Mexicano-Catalana. La sala Ocaña de Setba acollirà l’exposició “El arquetipo de Renato”, del mestre mexicà Renato González. Fins el 3 d’octubre, en aquest cas.
Foto: Setba/ Raquel Rappini
Raquel Rappini parla dels que “pateixen el silenci institucionalitzat”, 
a les seves fotografies
7×14
La major part de l’espai expositiu de Setba a Barcelona, està dedicat a catorze artistes menors de trenta anys, que mostren un parell o tres d’obres, cadascú, característiques del seu treball i, també, representatives de diferents disciplines: escultura, gravat, fotografia, dibuix, instal·lació i música. Els artistes, com des de fa cinc anys, provenen d’una selecció que s’ha fet d’entre els artistes que participen a la mostra Stripart que es fa anualment al Centre Cívic del Guinardó.
Trobem obres d’artistes com Paula Alonso (escultura), Mónica Campoy (fotografia). Aquesta noia ha fet una sèrie de retrats d’estudi de gossos, capturats des del cap fins la meitat del cos. Una sèrie que sembla endinsar-se en la psicologia d’aquestes mascotes. Una altra artista que trobem és Carmen Carrasco (serigrafia) o el binomi Eloi Costilludo i Helena Costa (instal·lació). La gravadora que he esmentat fa servir la fusta com a paper i hi estampa una sèrie de paisatges treballats a base de línea. Catalina Cueto trambé treballa la  fotografia. En el seu cas veiem uns altres retrats, en aquest cas de cuiners i operaris, capturats una mica a la manera de Richard Avedon, peró amb un tractament diferent de la imatge, més experimental. Sonia Ferre és la pintora que intenta embellir el caos, la multiplicitat. Les idees que li bullen al cap, plasmar-les com un mosaic geométric i de colors sobre la tela.
Foto: Setba
Una de les propostes escultòriques de Carles Piera,
amb el títol “Autòmates de la Paraula”
Kika Moragues treballa els materials nobles de l’escultura. A Setba presenta un alabastre, però la seva forma és un nas, casi diria de Cyrano, que per ella és una “piràmide infinita”. Carles Piera és un altre escultor present. Raquel Rappini, fotògrafa. Javier Rubin és el dibuixant. Parla de la vida cotidina, a través del llapis, toquets de color i d’un sombrejat fet amb trama paral·lela, de gran precisió i resultat. Esteban Rubira és l’autor d’una instal·lació que combina una cuina vitroceràmica amb música.
Aquesta proposta de Setba es pot veure fins el 9 de novembre.
La propera exposició serà la del cinqué aniversari de la galeria i després –gener-, en ve una altra dedicada a Leopoldo i Juliet Pomés, pare i filla, fotògraf i pintora, que establiran un diàleg dintre els balcons galerístics. Una proposta d’actualitat, ja que el reconegut fotògraf barceloní és objecta d’una mostra individual a Foto Colectania, on es presenten les imatges del seu llibre inèdit sobre Barcelona, que també finalment s’ha editat. Paciència. La galeria Setba és a la Plaça Reial, 10, 1r,2a. Tel. 934.813.696. Més informació a www.fundaciosetba.org

EXTRA: ABSTRACCIÓ LLATINOAMERICANA

L’Artur Ramon proposa una revisió de set artistes llatinoamericans

Centelles. No falten gaires dies perquè s’acabi l’exposició d’estiu de la galeria Artur Ramon. Concretament cinc dies, descomptant avui, demà i dilluns, a més de les hores tancades. Es tracta d’una mostra protagonitzada per set artistes llatinoamericans que treballen l’abstracció: Rafel Barradas, Sarah Grilo, Esteban Lisa, César Paternosto, Gustavo Pérez, Vicente Rojo i Torres-García.
[Dibuix de Santa Maria del Mar, de l’octubre del 2011]
Visitar Barcelona sol ser una bona ocasió per conèixer bones propostes
artístiques d’aquí i de fora, tant de galeries, com de museus. En les 
pròximes setmanes coneixereu les propostes de les sales que he visitat
avui: fotografia i art de joves, menors de 30 anys, bàsicament. 
Avui i fins dilluns també són les Festes de la Mercé i alguns museus 
obren gratuïtament les seves portes. El Museu Picasso, per exemple, ha
posat a les sales una sèrie d’esbossos de Picasso dedicats a les Menines,
que acompanyen un treball de Goya, també dedicat al quadre de Velázquez.
D’aquesta manera el Picasso participa de la celebració dels tres-cents 
anys de la Biblioteca Nacional. Visitar el museu del carrer Montcada per
veure tot el museu, potser no cal. Però si teniu l’oportunitat d’accedir-hi de
franc per veure quatre obres expresses, potser val la pena. L’exposició 
temporal que el museu ofereix és del pintor Vilató, nebot de Picasso. 
Podeu llegir la crònica corresponent d’aquesta mostra varis articles més
a vall. 
Barradas i Torres-Garcia ens són familiars perquè varen viure un temps a Catalunya. Són artistes amb un pas important per les vanguradies. Torres-Garcia va tenir un destacat passat com a pintor noucentista, però també va engegar la branca llatina del constructivisme. Barradas era un dels impulsors del vibracionisme. Rojo encara viu a Barcelona. Fa un tipus de pintura que combina la geometria policromada i el relleu.
La resta d’artistes seleccionats, potser no són tant coneguts aquí, però són habituals d’individuals a l’Artur Ramon i tenen algun reconeixement major als seus països d’origen o altres indrets. Com Esteban Lisa, que també es mou per una via vanguardista, direcció expressionisme abstracte i geometria.
César Paternosto és argentí i encara és viu. És l’autor d’uns quadres que, podríem dir, cerquen la intervenció mínimalista de la pintura, amb línies i franges que a vegades sembla que es vulguin amagar. En algunes teles, necessita utilitzar altres materials per construir uns volums geomètrics rectangulars, que surten en relleu, estan pintats en blanc i tenen color viu a les parts laterals i no directament visibles per l’espectador.
Sarah Grilo és la dona de l’exposició. Conrea un estil en que hi intervé una altra via d’abstracció expressionista. Veiem que s’interessa més pel traç, la cal·ligrafia i els tons terrosos. Gustavo Pérez és el ceramista. Autor de peces de perfil escultòric, cercant l’excel·lencia visual i tàctil amb els gresos, els esmalts que donen formes sinuoses i de jocs volumètrics. És un autor que coneixia per una individual que s’havia fet a la sala d’art modern que tenia la galeria, al mateix carrer de la Palla.
Aquest carrer, avui feia pinta d’abandonat: botigues tancades, poca gent. L’Artur Ramon es recent de la situació de crisis i troba a faltar els col·leccionistes. Tot i això, continua proposant bones exposicions, com aquesta “Abstracció Llatinoamericana” i continua editant catàlegs. Prepara també una exposició important: Piranesi. Artista, podríem dir “marca de la casa”, ja que han exposat varies vegades els seus gravats. A partir de primers d’octubre la proposta galerística farà companyia a l’aposta de Caixaforum, dedicada al gran gravador venecià del segle XVIII.
Vidre artístic
Al sortir de la galeria, el carrer s’ha animat una mica més, hi havia més gent i també han obert una altra botiga: concretament un local que venen objectes de vidre i ceràmica, treballats per grans artistes-artesants d’aquí o de fora (Venècia, per exemple). Carme Coral sap un pou de tècniques i processos i és un gust deixar-se guiar per ella i que t’expliqui com estan elaborades algunes de les peces tant delicades. Diria que les peces tenen un perfil més artístic, que no pas artesà, tot i que beuen de molts segles d’experiències. 

TREBALLS D’ESTIU (5)

Nuri Manent: Centelles-Meski
Foto: Arxiu Nuri Manent
Una pintura de l’estiu del 2011, feta a Meski
Centelles. La Nuri Manent és una noia emprenedora: quan acabava la carrera de Belles Arts va anar al Marroc, va conèixer al qui seria el seu marit i va començar a estudiar filologia àrab. Els nous coneixements, el marit, el fill i la feina a una escola de Granollers l’han tinguda apartada durant un temps de la faceta més artística. Ben bé deu anys. Finalment, el 2010 s’hi va tornar a posar: va tornar a agafar les teles, els pinzells… Però el seu taller no és a Centelles o a Granollers, o la seva Ametlla natal. Sino que només pinta, periòdicament, quan va a Meski, el poble marroquí d’on és el seu marit.
Meski es troba en una zona desèrtica a molts kilometres del mar –potser hi ha veïns que no l’han vist mai i en canvi deuen saber tots els secrets del desert-.
Foto: Arxiu Nuri Manent
Meski, població marroquina
A vint quilometres de Meski hi ha una altra població més important que s’anomena Erraichidia. A centenars de quilometres més a l’oest s’hi troba una altra població, amb una imponent muralla de fang, que s’anomena Kasbah. El fang, la terra, que domina el paisatge és el material tradicional de construcció de les cases i la mesquita de Meski. El poble s’aixeca a la ribera d’un riu on hi ha un oasis. Tenen una piscina d’aigua corrent, que aprofita les canalitzacions.

Temps de pintar
Nuri Manent acostuma a pintar a l’estiu, però aquest any diu que ho farà més endavant, potser el gener. L’agost s’ha dedicat a descansar. El interès pel Marroc es nota en l’art i en les aficions: els bons contactes l’han permès organitzar una botigueta de productes marroquins que encara té a la Plaça Vella de Centelles.

Foto: Arxiu Nuri Manent
Una pintura del 2009
La traducció personal de l’ambient nord-africà es nota de seguida en els motius geomètrics que extreu, per exemple dels tapissos i catifes que fan a allà. Però també en els colors potents i sensuals que es van superposant i van construint un paisatge i unes atmosferes amb tons, certament diferents als dels nostres ulls, encara que també amb molts blaus. La visió del desert, dels paisatges abruptes, de les teles i tints, dels productes… tot això ho tradueix en un univers de contrastos i expressió. Manent treballa amb pinzells grans, inclús n’utilitza els pals per reconduir la fisonomia de les taques. Primer comença per plantejar el fons i va afegint. Manent va construint els seus paisatges interiors d’acord amb el que li dicta la intuïció. No segueix cap pla establert, sino que creu amb l’atzar.
Foto: Aleix Mataró
Nuri Manent retratada a un parc de Centelles
De moment l’artista, que actualment viu a Centelles, no es planteja exposar l’obra ni vincular-se en galeries. Pinta per ella, pel gust de fer-ho. Prefereix vies alternatives d’exhibició: la seva obra la vam descobrir en una fira d’art que es va fer a Centelles l’abril passat. Si no fos per això, no sabríem que darrera de la botiguera de la Plaça Vella hi havia totes aquestes vivències.

EXPOSICIÓ DE DIBUIXOS

Núria Segura esprem el carbonet al Temple Romà
Foto: A.Mataró
Alguns dels dibuixos de la Núria Segura. 
A primer terme una espècia d’autoretrat
Centelles. Fa uns mesos hi havia una exposició al Temple Romà de Vic, amb peces de varis artistes dedicades a la poesia de Núria Albó. Una de les peces que hi havia i que més cridava l’atenció, era la d’un nadó, enterrat a terra i del que sortien unes arrels. Aquesta obra inquietant pertany a Núria Segura i es tracta d’un dibuix, una obra immensa, sobre dos papers grans, feta amb carbonet. Segons com, sembla una litografia, però realment està feta amb carbonet i diferents “eines”, com gomes, draps, difuminadors i també els dits. L’obra no és res més que el resultat d’anar dibuixant, traçant línies sobre el paper i anar matisant i enriquint la gradació de tons, passant per totes les games possibles que hi ha en un univers en blanc i negre.
Aquesta peça inspirada en un poema és la més gran i centra l’exposició de Núria Segura que actualment acull el Temple Romà. Però les altres tampoc són peces petites: es tracta d’una sèrie de grans dibuixos de carbonet, creada al llarg de varis anys, que parlen de somnis, naturalesa, persones i d’ella, amb un estil que podríem qualificar de naturalista, però en una òrbita més tenebrista i menys científica. L’artista afirma que li agrada mirar i fixar-se en detalls, que té objectes de tota mena al taller –cargols, arrels, etc-, però que tampoc mira de representar-los mimèticament, sino que els interpreta.
Foto: A.M.
L’exposició dintre el Temple Romà
Repàs
Núria Segura (1968) viu actualment a la Garriga, va estudiar Belles Arts i podríem dir que ha superat el parèntesis obligat pels requeriments maternals. Des de fa uns anys ha recuperat la seva vocació i explica que ho ha fet amb el món propi i la tècnica que sempre l’havien atret. Parteix d’experiències i sentiments personals, que metaforitza. A vegades ha sentit recolzat el seu treball amb textos d’altres artistes, però no cerca tant una inspiració literària com podria semblar. Escolta música quan treballa. Abans de fer l’obra definitiva, prepara esbossos i quan ataca el paper gran, sempre es concedeix llibertats, però segueix una idea i, afirma que espera que l’obra l’envolti i “l’emocioni”. Ens diu convençuda que per ella el dibuix és una “necessitat” i una “teràpia”. I per això en el títol de la mosta parla de “catarsi onírica”.
Els moments de catarsi, són moments d’experiència sublim d’una obra d’art, fins al punt que  pot provocar canvis psíquics i emocionals. Els grecs antics en parlaven per definir moments de gran potència en la representació de les tragèdies teatrals.
 Segura ens explica que treballa tranquil·lament. Mira de treballar sense pressió tot i que a vegades l’estimula preparar obres per una exposició o per un concurs. S’ha presentat, per exemple, a l’última edició del Ynglada-Guillot. La mostra de Vic es va presentar primer, en una versió ampliada, a Puigcerdà.
Foto: A.M.
L’artista Núria Segura
Per tant tenim al Temple una mostra d’un artista que estima el seu do, que en treu el màxim rendiment tècnic, visual, estètic i que a més fa un tipus de técnica que no és gaire habitual fora de les classes de model. Tot i que coneixem altres artistes que també fan us de les barres de carbonet, al seu aire, podem dir que són quatre gats. La mostra acaba el 23 de setembre.