EXPOSICIÓ DE DIBUIXOS

Núria Segura esprem el carbonet al Temple Romà
Foto: A.Mataró
Alguns dels dibuixos de la Núria Segura. 
A primer terme una espècia d’autoretrat
Centelles. Fa uns mesos hi havia una exposició al Temple Romà de Vic, amb peces de varis artistes dedicades a la poesia de Núria Albó. Una de les peces que hi havia i que més cridava l’atenció, era la d’un nadó, enterrat a terra i del que sortien unes arrels. Aquesta obra inquietant pertany a Núria Segura i es tracta d’un dibuix, una obra immensa, sobre dos papers grans, feta amb carbonet. Segons com, sembla una litografia, però realment està feta amb carbonet i diferents “eines”, com gomes, draps, difuminadors i també els dits. L’obra no és res més que el resultat d’anar dibuixant, traçant línies sobre el paper i anar matisant i enriquint la gradació de tons, passant per totes les games possibles que hi ha en un univers en blanc i negre.
Aquesta peça inspirada en un poema és la més gran i centra l’exposició de Núria Segura que actualment acull el Temple Romà. Però les altres tampoc són peces petites: es tracta d’una sèrie de grans dibuixos de carbonet, creada al llarg de varis anys, que parlen de somnis, naturalesa, persones i d’ella, amb un estil que podríem qualificar de naturalista, però en una òrbita més tenebrista i menys científica. L’artista afirma que li agrada mirar i fixar-se en detalls, que té objectes de tota mena al taller –cargols, arrels, etc-, però que tampoc mira de representar-los mimèticament, sino que els interpreta.
Foto: A.M.
L’exposició dintre el Temple Romà
Repàs
Núria Segura (1968) viu actualment a la Garriga, va estudiar Belles Arts i podríem dir que ha superat el parèntesis obligat pels requeriments maternals. Des de fa uns anys ha recuperat la seva vocació i explica que ho ha fet amb el món propi i la tècnica que sempre l’havien atret. Parteix d’experiències i sentiments personals, que metaforitza. A vegades ha sentit recolzat el seu treball amb textos d’altres artistes, però no cerca tant una inspiració literària com podria semblar. Escolta música quan treballa. Abans de fer l’obra definitiva, prepara esbossos i quan ataca el paper gran, sempre es concedeix llibertats, però segueix una idea i, afirma que espera que l’obra l’envolti i “l’emocioni”. Ens diu convençuda que per ella el dibuix és una “necessitat” i una “teràpia”. I per això en el títol de la mosta parla de “catarsi onírica”.
Els moments de catarsi, són moments d’experiència sublim d’una obra d’art, fins al punt que  pot provocar canvis psíquics i emocionals. Els grecs antics en parlaven per definir moments de gran potència en la representació de les tragèdies teatrals.
 Segura ens explica que treballa tranquil·lament. Mira de treballar sense pressió tot i que a vegades l’estimula preparar obres per una exposició o per un concurs. S’ha presentat, per exemple, a l’última edició del Ynglada-Guillot. La mostra de Vic es va presentar primer, en una versió ampliada, a Puigcerdà.
Foto: A.M.
L’artista Núria Segura
Per tant tenim al Temple una mostra d’un artista que estima el seu do, que en treu el màxim rendiment tècnic, visual, estètic i que a més fa un tipus de técnica que no és gaire habitual fora de les classes de model. Tot i que coneixem altres artistes que també fan us de les barres de carbonet, al seu aire, podem dir que són quatre gats. La mostra acaba el 23 de setembre.

TREBALLS D’ESTIU (4)

Marta Postico: ceràmica delicada

Fotos: A. Mataró. Imatges del taller de la Marta.

Centelles. Com cada any un grup d’artistes centellencs s’han ajuntat per celebrar una nova edició dels Estudis Oberts. A semblança de la iniciativa que es fa a altres llocs, aquests artistes deixen que durant unes hores, d’uns dies, el públic pugui entrar als seus laboratoris d’idees i tafanejar el què fan, com ho fan i com ho tenen. Una de les artistes que participa d’aquesta activitat que es fa durant els dies de Festa Major d’Estiu de Centelles, és la ceramista Marta Postico. Enguany s’han fet del 30 d’agost al 2 de setembre.
La Marta fa anys que té el taller amb el forn al barri de Sant Pau, una zona apartada del nucli. El camí per anar-hi ara està bastant arreglat i a més s’ha de passar per una zona bonica del municipi, amb camps, boscos d’alzines i cases pairals com el Rossell, amb la seva particular torre.
Conec a la Marta des de que fa sis o set anys vaig ajudar-la a organitzar una exposició al Centre d’art el Marçó vell, on hi va presentar una sèrie de làmpades fetes amb fang. Quan la vaig conèixer passava temps bolcada al seu art i anava a fires a vendre les seves obres. La Marta, tant fa obra de valor més escultòric i objectes, com peces utensilis. Disposa d’un catàleg ampli.
No obstant aquella època s’ha…. interromput, i ara la crisi ha estancat el seu mercat. Així que el seu treball d’estiu, no ha pogut tenir tantes hores d’art com potser voldria. No obstant, a la visita en motiu de l’Estudi Obert, trobem obra nova. Crec que és des de l’any passat que va investigant la porcellana. Compra una pasta que ve de França i es dedica a explorar i fer peces: sobretot tasses, de capa molt fina, amb incisions lineals ennegrides d’estil geomètric. Una decoració simple però que fa joc amb la senzillesa i fragilitat de les peces d’un color blanc trencat.
Per l’exposició col·lectiva que els set artistes van organitzar, dedicades als pecats capitals, la Marta ha fet una espècia de tasses dobles, enganxades pel peu, com una peça d’una barana.
El seu taller em recorda una botiga romana, una “tabernae”, com les que es troben als jaciments: un volum geomètric de façana lluminosa i porta gran, planta baixa quadrada, dedicada al taller i exposició. I un nivell elevat on hi té el forn i un petit magatzem.
Suposo que les habilitats ceramistes de la Marta li venen de beure molts colacaos, perquè té tota una estentaria plena de potets d’aquests polvos de cacao, omplerts actualment d’arenes i materials ceràmics. En altres estentaries o aparcades a les taules hi trobem els seus fills d’argila: una espècia d’escultures d’humans sobre plats girats, les làmpades que queden de l’exposició, tasses d’aspecte més ruda, grans plats i tot d’idees escultòriques que esperen un nou dia.
No retrospectives
Li pregunto a la Marta, perquè no fa cap exposició retrospectiva. I em respon que s’estima més treballar amb el què li interessa a cada moment i oblidar-se de fer revisions de coses, que potser ja no li interessen. Però no estaria per demés que de tant en tant fes alguna exposició. Tot i que és evident que ara és difícil llençar-se en segons quines aventures.
Però sí que està oberta a fer coses concretes per exposicions col·lectives, i en cada cas descobrim una tasta-tècniques. Per l’exposició de les “Danses de la Mort” que vam presentar a Centelles el febrer passat, va fer unes provatures de gravar amb ceràmica. Utilitzava tinta sobre un paper de pasta ceràmica. També assegura que es pot traslladar bé el linòleum sobre una base d’argila tova. Total són dos materials flexibles que es poden passar per una premsa i després, la ceràmica es cou i queda perfecte. 
Es clar, el seu cap és com el d’un alquimista: per aconseguir blaus o verds ha de saber d’on a de partir, sense tenir el pot “blau marí” o “verd oliva· a les mans. Els materials canvien de colors i ha de passar molta estona abans no sap si el forn ha acabat bé la seva intervenció. Temps, al temps.
 A més de la Marta Postico, participaven en els Estudis Oberts de Centelles, d’enguany: David Casals, Jordi Sarrate, Jordi Díez, Eulàlia Llopart i Pere Bruix. El darrer i Sarrate eren les dues incorporacions. Sarrate és un històric de Centelles, antic membre del grup Tarot i agitador cultural de la vila. Bruix és un artista interessat en l’art òptic i cinètic. Parlarem d’ells i dels altres artistes en properes edicions de la Crònica de Centelles (vegeu pàgines laterals).

EXTRA: VIATGE D’ESTIU

Val la pena tornar-hi

Foto: A. Mataró
Entrada del palau de Pena, a las muntanyes de Sintra

Lisboa. Avui s’acaba l’estada de cinc dies a Lisboa. Ens sembla que ens ho hem patejat tot. Ahir vam anar a Sintra i dilluns a Cascais. Ahir vam acabar la jornada amb un sopar-fi-de-viatge a un restaurant que cantaven  fados. A l’Assu, que sabia d’una fado d’una tal “Maria la portuguesa” li van dedicar i cantar. 
Avui anem a veure una important col.lecció d’art antic i modern. Després dinar, fer temps i a última hora tornada a l’aeroport per volar, de nou cap a Barna. Aviat oferiré una crònica més extensa, detallant alguns dels llocs més interessants que hem visitat.

TREBALLS D’ESTIU (3)

Marina Berdalet & No Parfum: contundència

Fotos: A. Mataró

Centelles. En aquest blog he parlat diverses vegades de la Marina Berdalet i no puc ser menys per ressenyar la performance amb la que, d’alguna manera, va posar la cirereta al seu gran treball d’estiu: preparar i inaugurar una exposició a Manresa. La mostra es pot veure a la sala de la Plana de l’Om, seu de la Fundació Caixa de Manresa, coorganitzadors del premi Tendències que entrega el diari Regió 7 i la televisió manresana. El guardó Tendències era el primer any que es fallava i va tenir dos guanyadors: la Marina, com a artista plàstica “emergent” i el mateix reconeixement per la parella musical “No Parfum”, integrada per Martí Bracons, de Gironella i Samuel Mateos de Berga.
Pintora i músics tenien com a premi una exposició. Marina mostra un repàs per les seves etapes més característiques i importants. No és una antològica total, sino una selecció de peces significatives i relacionades amb el seu gran tema: la naturalesa. Motiu que ha anat encadenant en diferents etapes i que l’ha portat a fer diferents anàlisis del seu estil de dibuix i de pintura. 
Els No Parfum posen la banda sonora a la sala de la Plana de l’Om. Fent una comparativa dolenta, podria dir que és com la música electrònica de Vangelis, però versió heavy-metal. Però amb el mateix sentit per la poètica dels sons i la generació d’estructures musicals belles i contundents.
I de fet la “contundència” va ser el nexe, la impressió dominant, de la performance irrepetible que els primers premis Tendències van tenir com a acte inaugural, el passat dimecres 22 d’agost. La proposta que van fer els organitzadors del premi és que músics i artista, mostressin i combinessin els seus arts a l’escenari. Així que els No Parfum van posar en marxa les seves taules de so, gravacions i la guitarra elèctrica i la Marina Berdalet es va posar a pintar empesa per l’onada simfònica dels músics. L’espectacle era multisensorial: si els músics posaven al límit les capacitats auditives, la pintora no va ser menys amb la sorpresa de generar una obra nova, que revivia el seu estil característic de finals dels anys 90, en que feia participar els regalims i les taques de pintura carregada d’aiguarràs. Potser el més abstracte i expressiu dels estils que ha trobat i que ha revisitat en altres ocasions (“El ventre de la terra”, 2008). Gent del públic es va arribar a aixecar, no per aplaudir la potència i bellesa del conjunt, sino per considerar-ho massa estrident. La meva humil opinió és que ni els No Parfum, ni la Marina podien rebaixar propostes, perquè per alguna cosa se’ls hi havia donat el premi. I si hi havia un lloc públic on podien manifestar-se amb llibertat, era aquell, aquell dia. Llibertat i sinceritat és el que més valoro dels artistes i el que fa honor al seu esperit creatiu. Menys volum, com menys abstracció haurien significat, com a mínim, deu passes endarrere a la història de l’art català del segle XXI. Se suposa que tots sabíem on anàvem i, almenys a mi, em va aportar unes bones dosis de plaer.


Un espai noble

Tornem a l’exposició: la sala de la Plana de l’Om és un espai amb passat gòtic, que conserva arcs apuntats de pedra a cada tram de la seva planta rectangular, llarga i estreta. La Marina ha organitzat la seva revisió d’acord amb el circuit que formen  els trams i hi ha sumat una vitrina amb quaderns i llibres d’artista, així com un pedestal amb un vitrall. La mostra es centra amb el dibuix i la pintura, amb la mateixa franquesa com ambdós llenguatges formen part de la biografia de la Marina. Hi trobem des de les grans obres pictòriques i tintes amb regalims i intervencions de caràcter filiforme, com representants de la seva etapa de grans dibuixos de “Traços del gest”.
Les obres més recents estan representades pels dibuixos més depurats i sintètics de la sèrie de paisatges interiors, amb xipressos filiformes que projecten l’ombra. També hi trobem les pintures sobre paper que Marina va començar a fer fa poc. També hi trobem la pintura del 1997 “Estructura I” (amb perfil d’una brancada negre sobre un fons blau mar) que tant bé explica la bifurcació que va portar a l’artista a tirar per un camí molt diferent al de la simple mimesis formal de la naturalesa. En definitiva es tracta d’un catàleg físic excel·lent per conèixer i valorar els “hits” artístics de l’artista.
I també hi ha un catàleg de paper. L’exposició a Manresa, la Marina l’ha complementat amb l’autoedició del “Quadern de natura”, un catàleg de fotografies de les seves obres, representatives del seu interès per deconstruir el seu motiu estrella . El volum és d’edició limitada i es reproduirà a mesura que el pressupost de l’artista ho permeti. En aquest sentit, crec que és d’agrair que hi hagi iniciatives de promoció d’artistes a tot Catalunya. Espero que hi hagi continuïtat i també que l’empenta permeti als tres artistes arribar a tenir el plat a taula, gràcies a l’esforç de la seva principal vocació.