EXTRA: VIATGE D’ESTIU

Val la pena tornar-hi

Foto: A. Mataró
Entrada del palau de Pena, a las muntanyes de Sintra

Lisboa. Avui s’acaba l’estada de cinc dies a Lisboa. Ens sembla que ens ho hem patejat tot. Ahir vam anar a Sintra i dilluns a Cascais. Ahir vam acabar la jornada amb un sopar-fi-de-viatge a un restaurant que cantaven  fados. A l’Assu, que sabia d’una fado d’una tal “Maria la portuguesa” li van dedicar i cantar. 
Avui anem a veure una important col.lecció d’art antic i modern. Després dinar, fer temps i a última hora tornada a l’aeroport per volar, de nou cap a Barna. Aviat oferiré una crònica més extensa, detallant alguns dels llocs més interessants que hem visitat.

TREBALLS D’ESTIU (3)

Marina Berdalet & No Parfum: contundència

Fotos: A. Mataró

Centelles. En aquest blog he parlat diverses vegades de la Marina Berdalet i no puc ser menys per ressenyar la performance amb la que, d’alguna manera, va posar la cirereta al seu gran treball d’estiu: preparar i inaugurar una exposició a Manresa. La mostra es pot veure a la sala de la Plana de l’Om, seu de la Fundació Caixa de Manresa, coorganitzadors del premi Tendències que entrega el diari Regió 7 i la televisió manresana. El guardó Tendències era el primer any que es fallava i va tenir dos guanyadors: la Marina, com a artista plàstica “emergent” i el mateix reconeixement per la parella musical “No Parfum”, integrada per Martí Bracons, de Gironella i Samuel Mateos de Berga.
Pintora i músics tenien com a premi una exposició. Marina mostra un repàs per les seves etapes més característiques i importants. No és una antològica total, sino una selecció de peces significatives i relacionades amb el seu gran tema: la naturalesa. Motiu que ha anat encadenant en diferents etapes i que l’ha portat a fer diferents anàlisis del seu estil de dibuix i de pintura. 
Els No Parfum posen la banda sonora a la sala de la Plana de l’Om. Fent una comparativa dolenta, podria dir que és com la música electrònica de Vangelis, però versió heavy-metal. Però amb el mateix sentit per la poètica dels sons i la generació d’estructures musicals belles i contundents.
I de fet la “contundència” va ser el nexe, la impressió dominant, de la performance irrepetible que els primers premis Tendències van tenir com a acte inaugural, el passat dimecres 22 d’agost. La proposta que van fer els organitzadors del premi és que músics i artista, mostressin i combinessin els seus arts a l’escenari. Així que els No Parfum van posar en marxa les seves taules de so, gravacions i la guitarra elèctrica i la Marina Berdalet es va posar a pintar empesa per l’onada simfònica dels músics. L’espectacle era multisensorial: si els músics posaven al límit les capacitats auditives, la pintora no va ser menys amb la sorpresa de generar una obra nova, que revivia el seu estil característic de finals dels anys 90, en que feia participar els regalims i les taques de pintura carregada d’aiguarràs. Potser el més abstracte i expressiu dels estils que ha trobat i que ha revisitat en altres ocasions (“El ventre de la terra”, 2008). Gent del públic es va arribar a aixecar, no per aplaudir la potència i bellesa del conjunt, sino per considerar-ho massa estrident. La meva humil opinió és que ni els No Parfum, ni la Marina podien rebaixar propostes, perquè per alguna cosa se’ls hi havia donat el premi. I si hi havia un lloc públic on podien manifestar-se amb llibertat, era aquell, aquell dia. Llibertat i sinceritat és el que més valoro dels artistes i el que fa honor al seu esperit creatiu. Menys volum, com menys abstracció haurien significat, com a mínim, deu passes endarrere a la història de l’art català del segle XXI. Se suposa que tots sabíem on anàvem i, almenys a mi, em va aportar unes bones dosis de plaer.


Un espai noble

Tornem a l’exposició: la sala de la Plana de l’Om és un espai amb passat gòtic, que conserva arcs apuntats de pedra a cada tram de la seva planta rectangular, llarga i estreta. La Marina ha organitzat la seva revisió d’acord amb el circuit que formen  els trams i hi ha sumat una vitrina amb quaderns i llibres d’artista, així com un pedestal amb un vitrall. La mostra es centra amb el dibuix i la pintura, amb la mateixa franquesa com ambdós llenguatges formen part de la biografia de la Marina. Hi trobem des de les grans obres pictòriques i tintes amb regalims i intervencions de caràcter filiforme, com representants de la seva etapa de grans dibuixos de “Traços del gest”.
Les obres més recents estan representades pels dibuixos més depurats i sintètics de la sèrie de paisatges interiors, amb xipressos filiformes que projecten l’ombra. També hi trobem les pintures sobre paper que Marina va començar a fer fa poc. També hi trobem la pintura del 1997 “Estructura I” (amb perfil d’una brancada negre sobre un fons blau mar) que tant bé explica la bifurcació que va portar a l’artista a tirar per un camí molt diferent al de la simple mimesis formal de la naturalesa. En definitiva es tracta d’un catàleg físic excel·lent per conèixer i valorar els “hits” artístics de l’artista.
I també hi ha un catàleg de paper. L’exposició a Manresa, la Marina l’ha complementat amb l’autoedició del “Quadern de natura”, un catàleg de fotografies de les seves obres, representatives del seu interès per deconstruir el seu motiu estrella . El volum és d’edició limitada i es reproduirà a mesura que el pressupost de l’artista ho permeti. En aquest sentit, crec que és d’agrair que hi hagi iniciatives de promoció d’artistes a tot Catalunya. Espero que hi hagi continuïtat i també que l’empenta permeti als tres artistes arribar a tenir el plat a taula, gràcies a l’esforç de la seva principal vocació.

EXTRA: VIATGE D’ESTIU

1 a 0 a favor de Lisboa

Foto: Aleix Mataró
Caminant per la galeria de la plaça del Comerç a Lisboa

Sentir parlar portugués et fa sentir a un altre país, però alhora prop de casa. Som a 

Lisboa amb l’Assumpta i l’Anna, de fet a l’altra xemfrà de la Península. Aviat farà vint-i-quatre hores que hi som. Tenim per endavant, encara quatre dies. Em visitat una mica el Barrio Alto, una mica cap a l’esquerra i una mica cap a la dreta. L’Alfama, a peu i amb un autobus que vam agafar per anar a una plaça cèntrica, però que ens va portar a fer un petit períple per la Lisboa oblidada dels circuits. Hem recorregut carrers d’una gran bellesa urbana, amb moltes façanes decorades amb ceràmiques de colors. Carrerons estrets, avingudes amples. Poc trànsit. Veiem cases no molt altes en carrers estrets i en un terreny costerut. Hem trobat la Seu (la Sé), i l’església que recorda el lloc de partença de Sant Antoni de Pàdua, aquí Sant Antoni de Lisboa. Encara no hem tingut ocasió de pujar al tranvia, perquè sol anar molt carregat de turistes. Podríem dir que hem trobat una ciutat vella, però no pas d’aspecta decadent. Esta cuidada i la gent sembla que se l’estima. Una ciutat cosmopolita, però alhora molt popular. Amb gent propera i amable.
Avui toca el Barri de Betlem, amb la torre i el monestir de Sant Jeronim. I els pastissos que diuen hem de provar. Com que caminem molt ja cuidarem la línea!

TREBALLS D’ESTIU (2)

Rosa Vives: Gravar silenciosament
 
Fotos: Aleix Mataró



Mostra de monotips de Rosa Vives, fets sobre paper japó



Centelles. Conec a la Rosa Vives des de fa uns quants anys. Sempre que vaig al seu estudi en surto amb una idea nova: una tècnica, un nom, una història. L’última, una espècia de plàstic que va bé per fer linòleum i punta seca.
Vives és gravadora i estudiosa dels gravats dels altres. És professora d’aquesta tècnica a Belles Arts. També ha fet Història de l’Art. Ara està de respòs mentre no es reactiven les classes a la Facultat, o els criden per noves reunions. Fa un mes que podria estar generant obra creativa. Però ens confessa que ha treballat poc, tot i que espera poder complir amb el seu ritual particular de cada estiu. Una pèrdua familiar important l’obliga a reorganitzar-se, però també ha hagut de complir amb encàrrecs d’estudis de gravats per institucions d’aquí i de fora. Un dels estudis que ha fet l’ha portat a conèixer un llibre amb gravats barrocs, fets per documentar el trasllat de l’obelisc egipci de la plaça de Sant Pere del Vaticà. Així les planxes que la Rosa treballa per ella s’han hagut d’esperar. Mentrestant, i per no perdre el costum, ha fet alguns monotips sobre paper japó. Colors, textures, formes orgàniques.
Rosa Vives començant a obrir la gran carpeta
L’estudi-taller de Rosa Vives es troba al cor de Barcelona, prop de la Plaça del Pi. Es tracta d’un principal on els mobles s’han substituït per pintures guardades i calaixos i carpetes amb gravats. Perquè la Rosa també pinta, tot i que és una faceta que té més abandonada. En un cantó hi té la magnífica biblioteca.
En un racó del seu taller hi trobem guardats els papers que formen part dels seus treballs d’estiu, i que ara estan callats. Des d’en fa uns quatre o cinc, quan la Rosa, a l’estiu va al taller dels Barbarà, és per treballar amb unes planxes de coure que fan, ni més ni menys, que uns dos metros per un i mig. La Rosa treballa una temporada les planxes per una cara i, sessió darrera sessió, any darrera any, hi va afegint coses. Quan es cansa d’una cara, gira la planxa i expandeix el seu esperit creatiu per l’altre. I potser al cap d’un temps, la tornarà a girar i reprendrà la cara que havia donat per esgotada. Rosa Vives és de les que veu que les obres es poden anar refent i, una mica com vèiem la setmana passada amb l’Imma Parés, li costa donar aquestes obres immenses per acabades. Però com que és gravat, cada estampa, cada prova d’estat, sí, és un estadi únic, original i finiquitat.
L’artista treballa en aquestes planxes, amb punta seca i en alguns treballs gira la matriu per estampar amb diferents colors. La punta seca permet treballar la incisió, la línia, el gruix, el traç. Un traç que no es fa tan ràpid com si fos llapis, però sí que amb paciència el pot recordar. Els grans gravats de la Rosa són rectangulars i també n’hi ha de circulars, els tondos. A veure si té temps de fer créixer aquestes planxes!
La primera gran estampa d’una punta seca treballada diversos cops
De moment la Rosa no es planteja exposar aquestes obres enlloc. Tot ho fa per ella, pel seu gust i perquè ja té les espatlles cobertes gràcies a les classes. No és gaire amiga de les exposicions, realment. Però estaria bé que algun dia es poguessin contemplar aquestes obres i d’altres recents penjades en una sala d’exposicions. Els gravats de la Rosa Vives es caracteritzen per l’esperit experimentador, el control compositiu i el domini de la tècnica. El seu llenguatge correspon a un àmbit abstracte, però a vegades recrea formes florals o de la naturalesa.
Recordo quan fa uns anys, em va suggerir utilitzar un súper-netejador-desinfectant comercial com a solució àcida per cremar planxes de metall i fer un altre tipus d’aiguafort. Treu recursos de qualsevol lloc.

Problemes d’espai

Tondo, amb dos colors fets amb la mateixa planxa girada.
Perquè com ho fa la Rosa Vives, per guardar uns gravats tan grans? L’artista no podia ni volia cargolar els papers estampats, ni podia disposar d’unes calaixeres d’aquestes dimensions. De manera que ho va comentar amb un amic escultor i aquest es va cuidar de desenvolupar una espècia de carretó, amb uns cavallets per aguantar una gran carpeta de fusta. Els cavallets es mouen i es poden fixar en diferents posicions, de manera que la carpeta pot estar tancada o oberta i permetre guardar, mantenir plans i visionar la feina feta. L’enginy dels humans!