TREBALLS D’ESTIU (2)

Rosa Vives: Gravar silenciosament
 
Fotos: Aleix Mataró



Mostra de monotips de Rosa Vives, fets sobre paper japó



Centelles. Conec a la Rosa Vives des de fa uns quants anys. Sempre que vaig al seu estudi en surto amb una idea nova: una tècnica, un nom, una història. L’última, una espècia de plàstic que va bé per fer linòleum i punta seca.
Vives és gravadora i estudiosa dels gravats dels altres. És professora d’aquesta tècnica a Belles Arts. També ha fet Història de l’Art. Ara està de respòs mentre no es reactiven les classes a la Facultat, o els criden per noves reunions. Fa un mes que podria estar generant obra creativa. Però ens confessa que ha treballat poc, tot i que espera poder complir amb el seu ritual particular de cada estiu. Una pèrdua familiar important l’obliga a reorganitzar-se, però també ha hagut de complir amb encàrrecs d’estudis de gravats per institucions d’aquí i de fora. Un dels estudis que ha fet l’ha portat a conèixer un llibre amb gravats barrocs, fets per documentar el trasllat de l’obelisc egipci de la plaça de Sant Pere del Vaticà. Així les planxes que la Rosa treballa per ella s’han hagut d’esperar. Mentrestant, i per no perdre el costum, ha fet alguns monotips sobre paper japó. Colors, textures, formes orgàniques.
Rosa Vives començant a obrir la gran carpeta
L’estudi-taller de Rosa Vives es troba al cor de Barcelona, prop de la Plaça del Pi. Es tracta d’un principal on els mobles s’han substituït per pintures guardades i calaixos i carpetes amb gravats. Perquè la Rosa també pinta, tot i que és una faceta que té més abandonada. En un cantó hi té la magnífica biblioteca.
En un racó del seu taller hi trobem guardats els papers que formen part dels seus treballs d’estiu, i que ara estan callats. Des d’en fa uns quatre o cinc, quan la Rosa, a l’estiu va al taller dels Barbarà, és per treballar amb unes planxes de coure que fan, ni més ni menys, que uns dos metros per un i mig. La Rosa treballa una temporada les planxes per una cara i, sessió darrera sessió, any darrera any, hi va afegint coses. Quan es cansa d’una cara, gira la planxa i expandeix el seu esperit creatiu per l’altre. I potser al cap d’un temps, la tornarà a girar i reprendrà la cara que havia donat per esgotada. Rosa Vives és de les que veu que les obres es poden anar refent i, una mica com vèiem la setmana passada amb l’Imma Parés, li costa donar aquestes obres immenses per acabades. Però com que és gravat, cada estampa, cada prova d’estat, sí, és un estadi únic, original i finiquitat.
L’artista treballa en aquestes planxes, amb punta seca i en alguns treballs gira la matriu per estampar amb diferents colors. La punta seca permet treballar la incisió, la línia, el gruix, el traç. Un traç que no es fa tan ràpid com si fos llapis, però sí que amb paciència el pot recordar. Els grans gravats de la Rosa són rectangulars i també n’hi ha de circulars, els tondos. A veure si té temps de fer créixer aquestes planxes!
La primera gran estampa d’una punta seca treballada diversos cops
De moment la Rosa no es planteja exposar aquestes obres enlloc. Tot ho fa per ella, pel seu gust i perquè ja té les espatlles cobertes gràcies a les classes. No és gaire amiga de les exposicions, realment. Però estaria bé que algun dia es poguessin contemplar aquestes obres i d’altres recents penjades en una sala d’exposicions. Els gravats de la Rosa Vives es caracteritzen per l’esperit experimentador, el control compositiu i el domini de la tècnica. El seu llenguatge correspon a un àmbit abstracte, però a vegades recrea formes florals o de la naturalesa.
Recordo quan fa uns anys, em va suggerir utilitzar un súper-netejador-desinfectant comercial com a solució àcida per cremar planxes de metall i fer un altre tipus d’aiguafort. Treu recursos de qualsevol lloc.

Problemes d’espai

Tondo, amb dos colors fets amb la mateixa planxa girada.
Perquè com ho fa la Rosa Vives, per guardar uns gravats tan grans? L’artista no podia ni volia cargolar els papers estampats, ni podia disposar d’unes calaixeres d’aquestes dimensions. De manera que ho va comentar amb un amic escultor i aquest es va cuidar de desenvolupar una espècia de carretó, amb uns cavallets per aguantar una gran carpeta de fusta. Els cavallets es mouen i es poden fixar en diferents posicions, de manera que la carpeta pot estar tancada o oberta i permetre guardar, mantenir plans i visionar la feina feta. L’enginy dels humans!

TINT SOCIAL

ENTREVISTA [ ] IVETTE NADAL, CANTAUTORA

“No t’assemblis a ningú!”

                 Foto: Aleix Mataró
Ivette Nadal, cantautora, al final de l’entrevista a Granollers
Granollers/ Centelles. El divendres 10 d’agost va ser el dia de la trobada amb la Ivette Nadal, la jove cantautora de Granollers (1988) que fa uns pocs anys va introduir-se a l’escena musical amb els discos “Guerres Dolcíssimes” i “A l’esquena d’un elefant”. Temes com “L’aristòcrata” formen part ja del repertori que va sonant de tant en tant a les ràdios del país. Ara hi ha hagut però, com un silenci major de la veu d’Ivette, perquè fins que no publiqui el seu tercer disc, no tornarà a donar corda a l’interès dels mitjans. No obstant sap que compte amb un nodrit nombre de seguidors, públic minoritari si es vol, que va als seus concerts i també l’ha ajudat en el seu nou treball a través d’un procés de micro-mecenatge. El tercer disc, ja té nom “Mestres i Amics”. I data d’estrena: 29 de setembre, a Granollers.
Volia parlar amb la Ivette perquè m’agrada la seva música, la seva veu i l’esforç que hi ha darrera les seves lletres i treballs. El segon disc, per exemple, “A l’esquena d’un elefant”, està cuidat fins l’últim detall, amb un estoig pel Cd de cartró, que quant s’obre és com si fos la boca d’un peix. Les lletres tant del primer com del segon disc, són pura poesia i de lectura oberta. Amb un to nostàlgic –ella parla de tristesa, però per mi evoquen altres sentiments- conviden a analitzar el món de les emocions i els moments especials.
La Ivette és bastant accessible i també està posada al Facebook. Un dia l’hi vaig fer un comentari sobre la implicació social de les seves lletres. I a partir d’aquí vaig començar a estirar el fil per quedar un dia amb ella i incidir les seves reflexions al blog  i a la secció Tint social on s’analitza el binomi entre art i societat. Hem quedat al bar de la Fonda Europa, un lloc molt petit i tranquil, adient per poder parlar. Hi ha molts cambrers –pel servei del restaurant-, però no els sentim. Aquest cop la gravadora sí que enregistra tota les respostes sense protestar.
Aleix Mataró. – Vius de la música?
Ivette Nadal.- Econòmicament no, però sí, és el que m’ocupa més temps. Tot el dia pensant i treballant en el projecte –el cambrer demana a la Ivette què vol i tria una camamilla, indici de que els nervis l’hi ha fet passar uns dies delicats de salut-. És a dir sí que hi visc de pensament, d’intenció, de ganes, d’il·lusió i treball. Una mica d’això i de l’ajuda del meu company anem sumant. Viure de la música és una cosa que intentaré quatre o cinc anys més, com a molt, o un parell de discos més. I si no va una mica millor no podré dedicar-hi tant, ni invertir-hi tant, sobretot. Més que res, el que faig ara és invertir molt econòmicament. La inspiració és més relativa. Ho faig perquè vull. Però econòmicament és una inversió important, que no es recupera.
A.M.- Què et faria falta per viure de la música?
I.N.- Segurament em fan falta moltes coses per fer un tipus de música que pugui estar més de moda o que pugui agradar més a les masses. Tampoc això és una cosa que vulgui. D’acord amb la música que faig, caldria que hi hagués més públic, empreses de manegament que poguessin recolzar aquest tipus de projecte més minoritari, que barreja la música i la poesia. Costa molt entendre el que faig a nivell d’empreses i a nivell de revistes i de ràdios. En aquests àmbits és on trobo menys suport. Ells necessiten etiquetes i que la resposta sigui ràpida. Quan no ho són, per ells no val la pena i “has de canviar coses”. Jo opto per seguir treballant a fons i  intentar que arribi a més gent. Evidentment haig de canviar coses, a nivell musical. Crec que m’haig d’atrevir més, les lletres potser que no sigui tant poètiques i si ho són que ho siguin molt més: que no siguin aquell entremig de pop-rock una mica immadur. Ara quan escolto el primer i el segon disc sí que veig que per l’edat que tenia estava molt bé. Però ara veig que on haig de millorar molt més és a nivell escènic. Però és que és tot una roda: si  et contracten poc tens poca experiència de concert amb banda.

L’entrevista continua a Tint Social

TREBALLS D’ESTIU (1)

Imma Parés: 
el diàleg entre la precisió i l’expressió
Fotos. Aleix Mataró
                                  
Centelles. L’estiu és un moment especial dintre el curs creatiu dels artistes. Es poden reprendre projectes aparcats durant l’any o si es va fora i no es poden atacar grans projectes, es pot dedicar a omplir els quaderns. L’Imma Parés ho té complicat per pintar o dibuixar durant l’any. És professora de pintura a La Farinera de Vic i també està immersa en uns estudis universitaris a la UOC que li demanen molta dedicació. Es reserva les hores plàcides de l’estiu per ocupar el garatge de casa seva i distribuir el cavallet, la taula, les pintures, les obres velles i les noves.
Quan va de viatge amb la família se’n du quaderns per fer-hi esbossos. Com cada estiu ha passat uns dies a Cadaqués i a més de visitar la mostra del Mini-Print o de la galeria Marges-U, recorre les cales i racons equipada amb el bloc i les aquarel·les. En aquests quaderns hi veiem bàsicament apunts d’entorns urbans i marins: la costa, cases, àrees ajardinades, etc. M’ha cridat l’atenció que fa les línies també amb la mateixa aquarel·la, prescindint del punta-fina o de la tinta per definir les formes. Es tracta de treballs precisos, atacats de forma segura i expressiva.
En els seus viatges i excursions, sempre porta també una càmera i si un tema li crida l’atenció, click!
Quan l’Imma torna a casa seva, es posa al taller per fer obres de temàtica més concreta i més relacionada amb els interessos seus artístics. El gran motiu, que ha cultivat des de fa anys són els reflexos aquàtics. Reflexos i jocs cromàtics vistos en diferents situacions: rius, cascades, estanys, mars. Una de les obres que l’Imma té quasi acabada ens dóna una idea de per on passa ara: es tracta d’un canal on ha trobat una manera diferent de recrear els reflexos del cel i les formes del voltant. Aquesta troballa li fa revisar altres obres antigues i en curs, com una peça de ja fa uns quants anys que pensa refer del tot per reconduir cap aquesta nova direcció. I segurament també impulsarà una altra obra quadrada de grans dimensions, que està plantejant per participar en un concurs. L’Imma vol treballar aquesta obra pel concurs, amb varies zones amb graus diferents d’abstracció i definició del paisatge. Però no acaba de veure com ho pot continuar. Segurament el suport d’esbossos intermitjos i d’altres obres l’ajudaran a conduir-la cap a nou port.
Construir
L’Imma no es defineix ni vol ser una pintora realista, si no que li agrada treballar amb un estil que combina també un caire abstracte. En les seves obres veiem bé aquella idea, expressada per mm, que la pintura és una construcció abstracte. Perquè es veu molt bé que l’obra és una suma de pinzellades i taques. L’obra que té en el cavallet és un bon exemple. Es tracta d’una aquarel·la sobre fusta que representa un primer pla d’una zona calmada d’aigua, d’un estany o riu. Això li permet fixar-se amb les diferents tonalitats que agafa reflectint el terreny i el cel circumdant i crear un joc de colors, d’atmosferes i veladures molt potent.

La mateixa idea de “construcció pictòrica” la veiem encara millor en una altra sèrie d’obres de format petit i fetes sobre paper. Però aquestes no són de temàtica aquàtica, si no que l’Imma les fa desprès de passejar, per exemple, per Tona, amb els seu paisatge agrícola, pla i d’horitzons muntanyosos. En aquestes peces, fetes amb acrílic,  l’Imma cerca deixar-se anar i experimentar amb la forma de crear la sensació de camp o muntanya, amb recursos allunyats de la simple pinzellada.

Una altra obra que ens mostra el seu estil compositiu i el seu diàleg entre l’abstracció i la figuració és el dibuix amb el que va participar en el Concurs Ynglada-Guillot.  No va ser seleccionada i ja hem pogut conèixer l’obra presentada retornada a l’estudi de Tona. Es tracta de la interpretació d’una branca reflectida a les aigües del Ter, treballada amb llapis grafit, carbonet i pastels blancs. Les zones fosques, degradats de tons que van des de grisos fins a negres intensos, es combinen amb les llums creades amb traços de goma o tocs de pastel blanc per crear un paisatge aquàtic d’aspecte ambigu i, no se si volgudament, obert a la reinterpretació, ja que per exemple hi veig la ombra d’un tigre.
L’Imma Parés participa freqüentment a concursos. Ara ha estat seleccionada al Premi Centelles, però desprès de quatre o cinc anys d’intentar-ho i no passar el filtre del jurat. Aquesta serà l’última obra d’aquest estiu, que coneixerem de l’Imma un cop obrin l’exposició i segurament serà un bon pretext per tornar a parlar d’aquest artista i del seu diàleg intens entre precisió i expressió.

BARROC CATALÀ

L’Albergueria treu la pols a escultures del Barroc
                                                                  Foto: Aleix Mataró
Dibuix actual que dialoga amb dues escultures barroques.
A la dreta, “L’Ecce Homo”
Centelles. El blog de l’Albergueria ja diu que al seu espai s’hi està fresquet. És veritat: un racó ombrívol, parets de pedra i poca gent. L’Albergueria, és a darrera de la catedral de Vic, i és el centre de difusió cultural del Bisbat. Fa exposicions, excursions, conferències, presentacions, etc. A la Sala Romànica actualment hi ha una exposició dedicada al Barroc. Concretament hi ha dues talles del segle XVII, procedents de la parròquia de Moià. Hi tenim una peça que representa Sant Josep i que pertanyeria a un retaule. L’altre talla és un “Ecce Homo”, i hauria estat fet per ser portat en processó. Les dues escultures dialoguen amb un dibuix gran i actual, que ocupa una paret, sota l’arc de la volta. Es tracta d’un dibuix fet a tres mans: Ferran Blancafort, Toni Garcia i Marià Dinarès. Els tres artistes són professors a l’Escola d’Art de Vic. Blancafort és també l’organitzador dels sketchcrawls vigatans. Proposen una interpretació de les formes barroques i daurats sobre fons blanc.
El diàleg entre escultures i dibuix permet posar de relleu un art català que no sempre ha estat prou ben valorat i que a més, tampoc en tenim molts testimonis, ja que moltes escultures eren de fusta i es van cremar a la Guerra Civil. Quan es parla d’escultura Barroca, normalment es parla abans de les contribucions dels escultors castellans o andalusos, però els catalans restem més al marge i la opinió és infravalorada. No obstant, tot i que ens movem en l’estil més o menys recarregat del període, els retaules catalans compleixen en escreix la funció pedagògica i propagandística, per la que van ser creades i molt sovint es tracta d’obres belles i ben fetes. En són exemple les escultures exposades a L’Albergueria. Més informació a http://albergueria.blogspot.com.es/