PRÈVIA EXPOSICIÓ

Art analògic a l’era digital

Centelles. Els divendres i dissabtes a la tarda i els diumenges i festius al matí obra la sala Ciutat del Centre Cultural de Granollers, gestionat pel museu d’aquesta ciutat. La sala està dedicada a exposicions i  posa una especial incidència als artistes del territori. L’exposició que inauguren aquest dijous a les 8 del vespre reuneix a dos artistes de Caldes de Montbui i un de Barcelona. Parlem de Jaume Parera (Barcelona, 1970), Ferran Vidal (Caldes de Montbui, 1974) i Helena Pielias (Caldes, 1982), artista aquesta última que vam conèixer en una exposició a una sala de la seva vila pel pont de la Puríssima.
El tema de l’exposició no està en el contingut de les obres sino en la pertinença d’aquests artistes a unes coordenades generacionals concretes que fan que el seu treball tingui unes constants comunes, a parer de Pere Báscones, comissari de la proposta. Ens referim a que són artistes que no són emergents i es troben en una fase de consolidació de la seva carrera i discurs. I en segon lloc són artistes que, en plena era digital continuen apostant per tècniques que el comissari defineix com “manuals”, “tradicionals” i que des d’aquest blog no puc deixar de constatar de plena vigència. La mostra posa en relació la seva obra amb el mòn actual, tot i que hem de dir que tenen mòbil i compte de Facebook.  
Dibuix i fotogrames

 En quan al contingut físic de l’exposició també trobem dues característiques comunes: es tracta d’obra molt fresca, recent sortida dels forns i d’obra que forma part d’una sèrie o projecte concret. Jaume Parera i Ferran Vidal presenten dibuixos. La mare de totes les arts. Parera crea narratives i qüestiona la realitat. Es fixa amb l’arquitectura industrial, amb espais perduts de la infància. Presenta les sèries “7 variacions” i “Contranatura”. Vidal també parla de la seva vida, la quotidianitat. Ha fet un sèrie de dibuixos, que al final constarà de 365 peces, cada un sobre un paper de 100×50 cm, explicant el dia a dia i fent com una novel·la. Parla de la vida i també de la història de l’art. El seu projecte es titula “365” i serà l’origen d’un llibre.

Helena Pielias no mostra dibuixos sinó les seves fotografies i un vídeo. Les imatges filmades de “L’observatori” es fixen amb els turistes que retraten realitats idealitzades. A Prisma Sociològic utilitza el seu ull clínic per escodrinyar en la realitat urbana que l’envolta. Una visita a l’exposició permetrà entendre millor el què he descrit i decidir si darrera de l’exposició “trending utòpics” s’hi troba un grup de despenjats de la vida moderna o, tot al contrari, unes persones lliures i connectades amb el seu món.  La Sala Ciutat està al carrer Joan Camps, 1 de Granollers. Web: www.centreculturaldegranollers.cat

EXPOSICIÓ DE PINTURA

Els pensaments pictòrics 
de Salat en un pis

Centelles. La cita és al carrer Petritxol. Entro a l’estret carreró per Porta Ferrissa i passo per les granges que queden, les noves botigues i la Sala Parès. Ara a l’espai on hi havia la galeria Trama hi han posat una botiga, crec que és de pastissos. Una mica més avall, abans d’arribar a la llibreria d’excursionisme trobo el número 4, un immoble on havia passat els últims dies de la seva vida Àngel Guimerà. Pico al 2n pis, primera porta i m’obren sense dilacions. Són les dues tocades i segurament la gana apreta a tothom. Pujo per una escala estreta i sinuosa: principal, primer i segon. La porta ja està oberta i de seguida es desfan els misteris.
Carmina Gaudes i la seva sòcia Sílvia Gonzàlez, responsables de la galeria nòmada Cis Art Lodgers esperen per ensenyar l’exposició que fa poc han obert dedicada a Elisabet Salat. En aquesta ocasió les dues galeristes han aconseguit un pis buit d’estructura laberíntica, parets blanques i erosionades pel temps, centrat per un pati interior amb finestres lluminoses.
Reordanar

Les pintures de la mostra “Dos a dos” de Salat s’ordenen per les diferents sales. Cada obra és una “ruta” –així es titulen-, a un món pictòric que, segons m’explica Gaudes, reflecteix una experiència traumàtica. Però no descriu aquest moment, sinó que fa una conceptualització del procés viscut i a partir d’aquí es construeix la sèrie que centra l’exposició. Una primera visió dels acrílics suggereix una artista interessada en tapar, netejar i emblanquinar. Les capes es situen sobre elaboracions pictòriques prèvies i es farceixen de retalls i collages, així com de paraules escrites i destacades, que evoquen conceptes. En una de les obres, un retall de diari em dóna una paraula que em serveix per intuir el rumb de l’artista en aquestes obres: deconstrucció. El fet de desmuntar un concepte, una idea i també una pintura i tornar-la a muntar però de forma diferent. Salat remena i destria conceptes, pinzellades, etc.
Gaudes em fa adonar que Salat repeteix uns xifres i m’explica que vol parlar de les forces positives i negatives que es combinen per donar lloc a l’equilibri. Una mica Salat expressa plàsticament la consciència que en el curs d’un procés de crisi, a vegades s’arriba a estadis d’equilibri emocional, fruit de reflexió i lluita interna.

L’exposició reuneix aquesta sèrie d’obres emblanquinades, però dintre aquestes n’hi ha dues que són una mica diferents: tenen un major contrast de colors –entre foscos i clars. I un aire més dramàtic. Gaudes aclareix que una és la peça inicial i l’altra la que tanca el cicle. També hi ha una sèrie de quadres en que l’artista explora moments d’incertesa. Finalment hi ha una sala cèntrica on Salat hi ha col·locat un conjunt d’obres sobre paper fetes amb les sobres de retalls i materials utilitzats per les altres pintures. Són com una síntesis de la seva obra. Un d’aquests papers s’exposava a la mostra del concurs Joan Vilanova de Manresa. L’exposició del carrer Petritxol de Barcelona es podrà veure fins el 29 de març. Podeu trobar més informació al web: http://www.cisartlodgers.com

ENTREVISTA

FRANCESC ARTIGAU [ ] pintor

“El meu projecte és pintar cada dia”

Centelles. Fa uns quants anys vaig entrar en contacte amb el Francesc Artigau. Era qüestió de preparar una exposició al Marçó vell. Aleshores em vaig trobar un Artigau submergit de ple en un projecte ambiciós que quan vaig arribar estava casi acabat: il·lustrar el “Tirant-lo-Blanc”. Però aleshores faltava trobar com es finançava per arribar a tenir el llibre físicament. Hi havia les aquarel·les fetes, tot el treball creatiu a punt, però faltava la part editorial. Per això m’he dirigit a l’Artigau i l’hi he demanat per aquest llibre. Aprofitem la trobada per parlar dels seus projectes i de les seves idees sobre el món de l’art.
A.M.- Com està el llibre de Tirant-lo-Blanc?
F.A.- Aquest llibre es va acabar fa cinc anys, just quan va començar la crisi. El llibre està acabat i l’editor que és el Hans Meike de Círculo del Arte va portar els originals a Alemanya, a un impressor que és el millor que hi ha a Europa en aquest moment de llibres d’art, perquè escanegés les obres que són tres-cents vuitanta originals en color. Això s’ha fet i s’ha preparat la maqueta. Però en aquests moments no s’ha trobat la manera de finançar l’edició final del llibre, si bé a mi ja m’han pagat els drets i els originals. Durant aquest temps s’han anat pensant solucions i l’editor ha proposat el següent: s’han emmarcat els originals repartits en quaranta vuit plafons per exposar-los al local de Círculo del Arte al carrer Princesa de Barcelona. A partir d’aquesta mostra se’n proposaran d’altres itinerants, a través potser de la Generalitat o del Instituto Cervantes. En la presentació d’aquests plafons es faria una proposta de subscripció popular en que el interessat es comprometria a comprar el llibre en el moment en que surti. Suposo que necessitaríem com a mínim uns vuit-cents subscriptors. El preu bàsic dels dos toms del llibre serien 200 Euros i segurament inclouria un obsequi. Després hi hauria un altre llibre de semi-luxe, d’un preu de 500 Euros, que inclouria uns gravats, d’un tiratge de cinquanta. Finalment hi hauria un llibre de luxe, de 1000 Euros, que inclouria una aquarel·la original.
A.M. – Quan es faria aquesta exposició dels originals?
F.A.- A voltants de Sant Jordi. També s’han fet contactes per fer itinerar l’exposició a l’Espai Blanquerna de Madrid i hi la voluntat de portar-ho a Berlín i Frankfurt, inclús per portar-ho a la Xina.
A.M. – Pots recordar les característiques del llibre?
F.A. Hi ha tres-centes vuitanta aquarel·les, unes cent vint de pàgina sencera de 26×21,5 i noranta a doble pàgina de 56×26 i la resta són mitges pàgines i quarts de pàgina. Les pàgines senceres i les dobles estan pintades amb caseïna sobre cartró de pH neutre. I la resta estan fetes amb aquarel·la. Són dos toms perquè, a més de les aquarel·les hi ha les pàgines del text i la presentació a càrrec de Martí de Riquer. També es faria un catàleg-facsímil per a l’exposició d’algunes pàgines del llibre amb una presentació del Mario Vargas Llosas.
A.M.- Parlant de l’aquarel·la, això em recorda que fas classes a Sant Lluc?
F.A. – Així és. M’he jubilat de totes les altres classes. A part de Sant Lluc, a l’escola Eina hi faig dotze classes magistrals a l’any. De Belles Arts ja em vaig jubilar fa anys, de fet per poder dedicar-me al Tirant-lo-Blanc.
A.M. – En quins projectes treballes actualment?
Clica sobre la imatge per veure-la bé
F.A. – Ara estic preparant una exposició per a la Fundació Vila Casas, que es farà a l’Espai Volart el mes d’abril. Entre altres pintures, n’estic fent una obra de caseïna i oli sobre fusta de cinc metres setanta d’amplada per un metre noranta-sis d’alçada. El tema és el carrer Sant Pere mes baix. A l’Espai Volart hi ha dues plantes. A la de dalt hi haurà tot obra inèdita: és a dir aquesta peça gran i altres obres també grans, ben bé de cent seixanta per cent trenta. A l’espai de baix no hi haurà exactament una antològica sinó antecedents meus, des dels anys seixanta fins l’actualitat. Obra ja exposada o que fa molts anys que no ha sortit. En total hi haurà vint-i-vuit peces. El catàleg de l’exposició ja està a la impremta. La presentació l’ha feta en Daniel Giralt-Miracle. Un catàleg que m’agrada força perquè hi ha l’obra, hi ha detalls, hi ha esbossos. Quedarà bé.
A.M.- Quan Hockney va inaugurar fa unes setmanes la seva exposició a la Royal Academy de Londres, va escriure en un lloc ben visible: “les obres que hi ha aquí estan pintades per mi”. Qué en penses?
F.A. – Penso que això és una cosa puntual, fruit d’una certa rivalitat que hi ha a Anglaterra entre Hockney i artistes que es prenen la seva feina d’una manera completament diferent. Naturalment soc un admirador de Hockney, de la seva obra, del seu enginy, de la seva manera de fer. Però si ara jo tingués trenta anys menys i comencés a fer d’artista, segurament pel meu temperament ja no faria d’artista. Dintre el món de l’art ha entrat tot una part que no és art, és mercat. Tant el Jeff Koons com el Daniel Hirst, són gent que en el moment que comencen a fer d’artista ja munten un taller amb seixanta “tios” que fan la feina. És com el Takashi Murokami. L’artista es converteix en un empresari de productes artístics. Això no té res a veure amb actitud de Hockney i la meva. El que fa Hirst és una mica copiat de les desfilades de moda, en que per sortir a la passarel·la posen coses cridaneres. Això seria com la propaganda de la marca i després ja fan la producció que es pot reproduir. Amb Hirst ha estat claríssim això amb els quadres dels cercles de colors o, un altre cas, el sostre del mercat de Santa Caterina que ho posen en un ordenador i fan 1500 peces. Tot això acaba amb el Murokami. En el llibre de Sarah Thornton, “Siete días en el mundo del arte”, un dels capítols és un dia en el taller d’un artista i parla de la factoria del Murokami. Explica que en aquest taller el més important és la sala de juntes on hi fan negocis. I té un equip que li fan els projectes i els presenten en un consell d’administració i després s’encarrega la seva producció.
A.M. – Has dit que si fossis més jove no t’haguessis dedicat a fer d’artista?
F.A. – Cadascú serveix pel què serveix. Ara no serviria per anar a preparar tallers, buscar clients… Ho he fet perquè era una cosa que ho podia fer pel meu compte, jo sol, amb un estudi. De petit havia somiat que tindria un lloc que seria meu i les coses les faria jo. El que em serveix en la meva feina és començar una obra i deixar que se m’emporti. I tenir al final la sorpresa d’allò que he fet, si m’agrada o no m’agrada. Una cosa que depengui de mi, i per això estic d’acord amb el Hockney. Aquella sorpresa de dir “ostres, aquesta vegada t’ha sortit, a veure si et surt a la propera”. El que no nego és que aquest fet creatiu és impossible per la gent jove.
A.M. – Quins són els teus projectes?
F.A.- El meu projecte és pintar cada dia. He fet una sèrie d’aquarel·les sobre varietats de raïm que hi ha plantades a Catalunya i m’agradaria fer una sèrie sobre els diferents tipus d’oliva. Però això ho haig de fer del natural i a la seva temporada.

EXPOSICIÓ DE PINTURA

El concepte matèric de Cisquella a l’Espai Volart
Centelles. A moltes cases tenim les parets pintades amb una matèria granelluda, a vegades hi ha esquerdes, reixes, finestres, etc. Normalment no prestem atenció a aquests elements en detall, si no és que tenen un disseny especial. El terreny d’acció de Josep Cisquella no eren grans parets monumentals, sino les de vivendes cotidianes, que sota la seva mirada podien dir més coses de les aparents. Enginyer professional i artista a hores lliures, a més de pintar es dedicava a evocar amb material plàstic elements de cases, del paviment d’asfalt, carcassa de vaixells, etc. Però no en sentit merament científic, sino delicadament poètic: si l’ombra no posa acció a les seves pintures, són les coloracions de parts desgastades, el rovell, parts erosionades, les esquerdes, etc. Però és que si hi ha d’anar un vidre glaçat, no sé com s’ho feia, però en reprodueix l’aparença i el tacte.
Tocar les seves obres encara no se si es pot fer, però a això conviden  els organitzadors de la mostra que es fa a l’Espai Volart, i que es podrà veure allà fins l’1 d’abril. Cisquella va néixer a Barcelona el 1955 i ens deixar a la mateixa ciutat el 2010. Un mort jove, certament. L’obra que es pot veure data de la primera dècada del nou segle. Els temes són uns de concrets: superfícies de façanes amb elements funcionals, paviments de carrers amb voreres i senyalització vial, proes de vaixells metàl·lics i el que l’artista titula com a “taules de logaritmes”. Dintre del tema de les façanes hi ha una petita variació quan a través només de les ombres introdueix narrativa: el cas més clar és el de “Jazz Club” en que veiem l’ombra d’una bateria. Però també ho veiem en quadres en que pinta el reflex de branques o bicicletes. És un concepte de realisme pictòric particular, però diferent de l’estil fotogràfic més consagrat, ja que les pintures de Cisquella, si bé són realistes, tenen més de matèric que de fotogràfic. Una exposició que val la pena veure.
Cliqueu a sobre del requadre i s’ampliarà
Al mateix Espai Volart, seu de la Fundació VilaCasas també es pot veure una mostra de l’obra més recent de Romà Vallès, juntament amb obres pertanyents a la seva llarga carrera. En el seu cas em de parlar d’abstracció i collage. Destaca la sèrie de pintures dedicades a Heràclit, que protagonitza la major part de la individual. Tons foscos i expressió.