ENTREVISTA

FRANCESC ARTIGAU [ ] pintor

“El meu projecte és pintar cada dia”

Centelles. Fa uns quants anys vaig entrar en contacte amb el Francesc Artigau. Era qüestió de preparar una exposició al Marçó vell. Aleshores em vaig trobar un Artigau submergit de ple en un projecte ambiciós que quan vaig arribar estava casi acabat: il·lustrar el “Tirant-lo-Blanc”. Però aleshores faltava trobar com es finançava per arribar a tenir el llibre físicament. Hi havia les aquarel·les fetes, tot el treball creatiu a punt, però faltava la part editorial. Per això m’he dirigit a l’Artigau i l’hi he demanat per aquest llibre. Aprofitem la trobada per parlar dels seus projectes i de les seves idees sobre el món de l’art.
A.M.- Com està el llibre de Tirant-lo-Blanc?
F.A.- Aquest llibre es va acabar fa cinc anys, just quan va començar la crisi. El llibre està acabat i l’editor que és el Hans Meike de Círculo del Arte va portar els originals a Alemanya, a un impressor que és el millor que hi ha a Europa en aquest moment de llibres d’art, perquè escanegés les obres que són tres-cents vuitanta originals en color. Això s’ha fet i s’ha preparat la maqueta. Però en aquests moments no s’ha trobat la manera de finançar l’edició final del llibre, si bé a mi ja m’han pagat els drets i els originals. Durant aquest temps s’han anat pensant solucions i l’editor ha proposat el següent: s’han emmarcat els originals repartits en quaranta vuit plafons per exposar-los al local de Círculo del Arte al carrer Princesa de Barcelona. A partir d’aquesta mostra se’n proposaran d’altres itinerants, a través potser de la Generalitat o del Instituto Cervantes. En la presentació d’aquests plafons es faria una proposta de subscripció popular en que el interessat es comprometria a comprar el llibre en el moment en que surti. Suposo que necessitaríem com a mínim uns vuit-cents subscriptors. El preu bàsic dels dos toms del llibre serien 200 Euros i segurament inclouria un obsequi. Després hi hauria un altre llibre de semi-luxe, d’un preu de 500 Euros, que inclouria uns gravats, d’un tiratge de cinquanta. Finalment hi hauria un llibre de luxe, de 1000 Euros, que inclouria una aquarel·la original.
A.M. – Quan es faria aquesta exposició dels originals?
F.A.- A voltants de Sant Jordi. També s’han fet contactes per fer itinerar l’exposició a l’Espai Blanquerna de Madrid i hi la voluntat de portar-ho a Berlín i Frankfurt, inclús per portar-ho a la Xina.
A.M. – Pots recordar les característiques del llibre?
F.A. Hi ha tres-centes vuitanta aquarel·les, unes cent vint de pàgina sencera de 26×21,5 i noranta a doble pàgina de 56×26 i la resta són mitges pàgines i quarts de pàgina. Les pàgines senceres i les dobles estan pintades amb caseïna sobre cartró de pH neutre. I la resta estan fetes amb aquarel·la. Són dos toms perquè, a més de les aquarel·les hi ha les pàgines del text i la presentació a càrrec de Martí de Riquer. També es faria un catàleg-facsímil per a l’exposició d’algunes pàgines del llibre amb una presentació del Mario Vargas Llosas.
A.M.- Parlant de l’aquarel·la, això em recorda que fas classes a Sant Lluc?
F.A. – Així és. M’he jubilat de totes les altres classes. A part de Sant Lluc, a l’escola Eina hi faig dotze classes magistrals a l’any. De Belles Arts ja em vaig jubilar fa anys, de fet per poder dedicar-me al Tirant-lo-Blanc.
A.M. – En quins projectes treballes actualment?
Clica sobre la imatge per veure-la bé
F.A. – Ara estic preparant una exposició per a la Fundació Vila Casas, que es farà a l’Espai Volart el mes d’abril. Entre altres pintures, n’estic fent una obra de caseïna i oli sobre fusta de cinc metres setanta d’amplada per un metre noranta-sis d’alçada. El tema és el carrer Sant Pere mes baix. A l’Espai Volart hi ha dues plantes. A la de dalt hi haurà tot obra inèdita: és a dir aquesta peça gran i altres obres també grans, ben bé de cent seixanta per cent trenta. A l’espai de baix no hi haurà exactament una antològica sinó antecedents meus, des dels anys seixanta fins l’actualitat. Obra ja exposada o que fa molts anys que no ha sortit. En total hi haurà vint-i-vuit peces. El catàleg de l’exposició ja està a la impremta. La presentació l’ha feta en Daniel Giralt-Miracle. Un catàleg que m’agrada força perquè hi ha l’obra, hi ha detalls, hi ha esbossos. Quedarà bé.
A.M.- Quan Hockney va inaugurar fa unes setmanes la seva exposició a la Royal Academy de Londres, va escriure en un lloc ben visible: “les obres que hi ha aquí estan pintades per mi”. Qué en penses?
F.A. – Penso que això és una cosa puntual, fruit d’una certa rivalitat que hi ha a Anglaterra entre Hockney i artistes que es prenen la seva feina d’una manera completament diferent. Naturalment soc un admirador de Hockney, de la seva obra, del seu enginy, de la seva manera de fer. Però si ara jo tingués trenta anys menys i comencés a fer d’artista, segurament pel meu temperament ja no faria d’artista. Dintre el món de l’art ha entrat tot una part que no és art, és mercat. Tant el Jeff Koons com el Daniel Hirst, són gent que en el moment que comencen a fer d’artista ja munten un taller amb seixanta “tios” que fan la feina. És com el Takashi Murokami. L’artista es converteix en un empresari de productes artístics. Això no té res a veure amb actitud de Hockney i la meva. El que fa Hirst és una mica copiat de les desfilades de moda, en que per sortir a la passarel·la posen coses cridaneres. Això seria com la propaganda de la marca i després ja fan la producció que es pot reproduir. Amb Hirst ha estat claríssim això amb els quadres dels cercles de colors o, un altre cas, el sostre del mercat de Santa Caterina que ho posen en un ordenador i fan 1500 peces. Tot això acaba amb el Murokami. En el llibre de Sarah Thornton, “Siete días en el mundo del arte”, un dels capítols és un dia en el taller d’un artista i parla de la factoria del Murokami. Explica que en aquest taller el més important és la sala de juntes on hi fan negocis. I té un equip que li fan els projectes i els presenten en un consell d’administració i després s’encarrega la seva producció.
A.M. – Has dit que si fossis més jove no t’haguessis dedicat a fer d’artista?
F.A. – Cadascú serveix pel què serveix. Ara no serviria per anar a preparar tallers, buscar clients… Ho he fet perquè era una cosa que ho podia fer pel meu compte, jo sol, amb un estudi. De petit havia somiat que tindria un lloc que seria meu i les coses les faria jo. El que em serveix en la meva feina és començar una obra i deixar que se m’emporti. I tenir al final la sorpresa d’allò que he fet, si m’agrada o no m’agrada. Una cosa que depengui de mi, i per això estic d’acord amb el Hockney. Aquella sorpresa de dir “ostres, aquesta vegada t’ha sortit, a veure si et surt a la propera”. El que no nego és que aquest fet creatiu és impossible per la gent jove.
A.M. – Quins són els teus projectes?
F.A.- El meu projecte és pintar cada dia. He fet una sèrie d’aquarel·les sobre varietats de raïm que hi ha plantades a Catalunya i m’agradaria fer una sèrie sobre els diferents tipus d’oliva. Però això ho haig de fer del natural i a la seva temporada.

EXPOSICIÓ DE PINTURA

El concepte matèric de Cisquella a l’Espai Volart
Centelles. A moltes cases tenim les parets pintades amb una matèria granelluda, a vegades hi ha esquerdes, reixes, finestres, etc. Normalment no prestem atenció a aquests elements en detall, si no és que tenen un disseny especial. El terreny d’acció de Josep Cisquella no eren grans parets monumentals, sino les de vivendes cotidianes, que sota la seva mirada podien dir més coses de les aparents. Enginyer professional i artista a hores lliures, a més de pintar es dedicava a evocar amb material plàstic elements de cases, del paviment d’asfalt, carcassa de vaixells, etc. Però no en sentit merament científic, sino delicadament poètic: si l’ombra no posa acció a les seves pintures, són les coloracions de parts desgastades, el rovell, parts erosionades, les esquerdes, etc. Però és que si hi ha d’anar un vidre glaçat, no sé com s’ho feia, però en reprodueix l’aparença i el tacte.
Tocar les seves obres encara no se si es pot fer, però a això conviden  els organitzadors de la mostra que es fa a l’Espai Volart, i que es podrà veure allà fins l’1 d’abril. Cisquella va néixer a Barcelona el 1955 i ens deixar a la mateixa ciutat el 2010. Un mort jove, certament. L’obra que es pot veure data de la primera dècada del nou segle. Els temes són uns de concrets: superfícies de façanes amb elements funcionals, paviments de carrers amb voreres i senyalització vial, proes de vaixells metàl·lics i el que l’artista titula com a “taules de logaritmes”. Dintre del tema de les façanes hi ha una petita variació quan a través només de les ombres introdueix narrativa: el cas més clar és el de “Jazz Club” en que veiem l’ombra d’una bateria. Però també ho veiem en quadres en que pinta el reflex de branques o bicicletes. És un concepte de realisme pictòric particular, però diferent de l’estil fotogràfic més consagrat, ja que les pintures de Cisquella, si bé són realistes, tenen més de matèric que de fotogràfic. Una exposició que val la pena veure.
Cliqueu a sobre del requadre i s’ampliarà
Al mateix Espai Volart, seu de la Fundació VilaCasas també es pot veure una mostra de l’obra més recent de Romà Vallès, juntament amb obres pertanyents a la seva llarga carrera. En el seu cas em de parlar d’abstracció i collage. Destaca la sèrie de pintures dedicades a Heràclit, que protagonitza la major part de la individual. Tons foscos i expressió.

EXPOSICIÓ DE PINTURA

La potència d’Arribas a la Tecla Sala
Centelles. Els incomprensius potser veuran en l’obra d’Albert Arribas una barreja de pinzellades, però si es mira en calma i es fa un repàs en el catàleg més recent de les seves obres descobrim un pintor d’una força extraordinària, que tot just ha superat les primeres etapes de la seva carrera. Parlo d’un artista nascut a Blanes el 1981, que protagonitza una exposició a l’espai de la Tecla Sala de l’Hospitalet administrat per la Fundació Arranz-Bravo.Aquesta entitat, dipositaria del patrimoni d’un dels pintor catalans més importants dels nostres temps, promociona també artistes de les noves fornades sortides d’escoles i belles arts. Aquest és el cas d’Arribas que el 2003 va passar per la Massanai el 2008 es va llicenciar a la facultat de la UB.
La mostra que es podrà veure a la Tecla Salades del dijous 23 de febrer reuneix obra realitzada entre el 2007 i el 2011, uns anys en els que clarament trobem dues etapes: la primera que s’estén més o menys fins el 2010 l’ocupen una sèrie de pintures caracteritzades per unes composicions com de camps i zones agrícoles vistes des del cel, aplanades i de formes imbricades, pintades amb colors vius i primaris, amb un especial predomini del verd.. L’hi agrada molt el color verd, perquè és present en casi tots els quadres de l’exposició. Són quadres que denoten com una base en la naturalesa, en les formes orgàniques. Obres com “Conte d’estiu” o “Metamorfosí”. Semblen paisatges aeris, però també poden ser composicions merament abstractes destinades a descriure el paisatge interior. Si voleu parlar de referents estilístics, a mi em fa pensar una mica amb Miró, pels colors plans i primaris, la presència també de vermells i les formes geomètriques delineades a mà. Datades a partir del 2008 veiem uns “paisatges” construïts a partir d’una base quadriculada, en la que ha anat delimitant i afegint àrees de colors –obres com “To sit on Fence”. El 2009, dintre aquesta etapa quadriculada, participa al Premi Centelles de pintura i és reconegut amb una menció honorífica.
Si prenem les obres de la mostra com a base per un repàs cronològic diria que el 2010 es produeix una petita inflexió amb l’obra “Naixement” on hi ha un tastet de l’etapa següent. Però encara continuarà fent obres “paisatgístiques” ben bé fins que ens trobem en el 2011. En l’oli “Naixement” comença a experimentar amb una idea de pintura que forma com una xarxa quadriculada d’un sol color, pintat sobre un fons més fosc també fet a base de franges d’aquestes xarxes, que poden recordar plànols urbans. En aquest cas els laterals estan presidits per unes grans àrees verdes. Després trobem obres del mateix any i posteriors que encara són paisatges, però va introduint com una idea clarament més de planta urbanística i geografia.
Però aquestes obres s’aturen i apareixen les pintures que dominen l’última part de la mostra. De fet es tracta de grans composicions i díptics en que hi destaquen aquelles xarxes de colors que contrasten amb el fons d’un color viu o clar. Apareixen altres gammes de colors –verds pàl·lids, torrats, negres-, tons com més dramàtics. Finalment seran les mateixes xarxes les que jugaran amb tons diferents crean com una espècia d’aurores boreals. No he vist encara l’exposició, però fotografies de detall permeten veure que gasta bastanta pasta pictòrica. En l’obra d’Arribas, trobem per tant un discurs cronològic clar, expressiu i potent. La mostra es pot veure fins el 29 d’abril.La Tecla Sala és una antiga fàbrica tèxtil reconvertida en biblioteca –crec que és la més gran de la Diputació-i espai d’exposicions. Està ubicada a l’avinguda Josep Tarradellas, 44 de L’Hospitalet.

EUGÈNE DELACROIX

Delacroix espera a Goya a Barcelona
Centelles. Marxen els impressionistes francesos del Caixaforum de Barcelona i allà mateix hi arriba un altre gran revolucionari: ni més ni menys que Eugène Delacroix (1798-1863), el gran pintor romàntic francès, autor d’obres com “La llibertat guiant el poble”. Aquesta obra no serà a Barcelona, però n’hi trobarem d’altres d’importants claus per revisar la trajectòria de l’artista amb la retrospectiva que reuneix cent-trenta obres, entre pintures, dibuixos, litografies i gravats.
L’obra és representativa dels diferents interessos artístics i temàtics de Delacroix: temes literaris, al·legories de la independència de Grècia, temes orientals, etc. Ja als seus inicis trobem una incursió al camp de la il·lustració d’un text, com és el de “Faust” de Goethe, que Delacroix fa seva a través d’una tècnica jove aleshores: la litografia, inventada el 1796.
A la dècada del 1820 s’interessa per la pintura anglesa i la literatura d’autors més antics com Dante i Cervantes, però també de més actuals per ell com Chateaubriand, Walter Scott i sobretot Lord Byron. Aquest altre romàntic influirà en l’interès de Delacroix per la independència de Grècia i l’hi suggerirà algunes obres fins i tot.
Una de les obres més importants que es pot veure a l’exposició, pertany a aquesta etapa, es tracte de “Grècia expirant sobre les ruïnes de Missolonghi” (1826), una al·legoria de l’actualitat grega que feia referència a la resistència del poble autòcton. L’obra es va presentar a una exposició benèfica per ajudar als revolucionaris hel·lens.
Visita ibèrica
El 1832 Delacroix viatge al Marroc i per això ha de creuar la Península Ibèrica i visita ciutats com Sevilla o Algecires  i sobretot fa aquarel·les del seu viatge. En aquest sentit la mostra de Caixaforum també vol incidir en la relació del pintor francès amb Espanya cercant les influències i paral·lelismes. Una d’aquestes referències espanyoles és Goya, de qui Delacroix coneixia els gravats i va inspirar-se en aquests en la seva producció. Per rematar aquest paral·lelisme Caixaforum inaugurarà el 16 de març una altra retrospectiva dedicada al gran Goya. Ambdues exposicions representen una aposta ambiciosa i es fan per commemorar els deus anys de l’estrena de Caixaforum a Barcelona, en aquella bonica fàbrica modernista de Puig i Cadafalch.
Però retornem a Delacroix i al Marroc, que visita el 1832. Una visita que serà l’origen de tota una sèrie de quadres que farà al llarg de la seva vida. A partir del 1830 també comença l’etapa de Delacroix dedicada a fer les grans pintures murals per edificis públics francesos. Paral·lelament també comença a fer pintura de temàtica mitològica i religiosa, com són quadres dedicats a Medea i Sant Sebastià. També pinta Crucifixions, que no és que representin un gran passió de l’artista, si no que són temes que l’artista identifica amb la lluita de l’individuo amb el seu destí i la mort.
En una data més avançada, el 1855, Delacroix va formar part d’una retrospectiva a París, on va presentar una obra de grans dimensions en la que investigava la pintura de temàtica zoològica: “La caça dels lleons”. L’obra s’inspira en Rubens, a qui Delacroix volia emular. A la mostra de Caixaforum es presenta un esbós d’aquesta obra. A la década dels 50 també seran importants els paisatges interessats pels efectes atmosfèrics.
En definitiva l’exposició permet revisar la carrera d’un dels grans artistes de la història de l’art. La mostra s’ha organitzat amb col·laboració amb el Museu del Louvre, i és el projecte expositiu sobre Delacroix més important en mig segle. Es podrà veure fins el 20 de maig.