EXTRA: ENTREVISTA

Sara Puig [ ] directora de la Fundació FranciscoGodia
“Barcelona Col·lecciona anirà a Oviedo i afegirà fons asturians”
Centelles. Actualment la Fundació FranciscoGodia té en exposició temporal una “col·lecció de col·leccions”. S’han seleccionat cinquanta-vuit obres de fons particulars de Barcelona i s’ha organitzat una exposició d’art contemporani: “Barcelona Col·lecciona”. Grans noms de l’art actual integren la mostra, que obeeix sobretot a la voluntat de subratllar el col·leccionisme d’art recent a la Ciutat Comtal. La Fundació FranciscoGodia sempre ha destacat els fons particulars propis o aliens, però l’exposició d’ara representa una proposta ambiciosa. Els organitzadors de la mostra han detectat un increment de les persones interessades en adquirir art contemporani i calia reflectir-ho. Però com s’ha observat aquesta tendència? Com són aquests col·leccionistes? Preguntem aquestes i altres qüestions a la Sara Puig, directora de la Fundació FranciscoGodia i comissaria de l’exposició.
Aleix Mataró.- Com vas detectar que el col·leccionisme a Barcelona d’art havia millorat?
Sara Puig.- Més que millorat jo diria evolucionat cap a un interès més contemporani. He anat visitant moltes col·leccions privades durant molts anys.
A.A.- Parlem d’un major interès per l’art contemporani o per l’art en general?
S.P.- Primer cap a l’art contemporani i aquest després du a un interès sobre l’art en general.
A.M.- Com expliques aquest augment?
S.P.- Les fires d’art, en concret ARCO a Espanya, els nous museus d’art contemporani, les biennals, han anat popularitzant l’art, que fins fa uns anys semblava més inaccessible. I ara està de moda.
A.M.- Com i perquè has escollit aquests col·leccionistes?
S.P.- Col·leccionistes que són senyera dins el col·leccionisme a Barcelona junt amb altres que fa menys temps que han començat. Tots tenen en comú la verdadera passió i estimació per l’art.
A.M.- Ha estat difícils involucrar-los en l’exposició?
S.P.- La majoria no, però alguns sí.
A.M.- Es tracta de col·leccionistes inversors o de grans amants de l’art contemporani?
S.P.- M’ha agradat seleccionar els amants de l’art. Alguns d’ells tenen peces que ara es veu que han estat bones inversions.
A.M.- Heu parlat de si fa falta una plataforma firal d’art contemporani a Barcelona? Què en penses?
S.P.- Tenim Swab a Barcelona que anirà prenent més empemta. Però crec que encara falta augmentar l’interès per a que hi hagi més i bons col.leccionistes.
A.M.- Heu parlat de si fan falta més oferta de galeries dedicades a l’art actual? Com ho veus?
S.P.- Crec que fa falta més oferta de qualitat internacional a Barcelona.
A.M.- Quin criteri de selecció has seguit amb les peces?
S.P.- La qualitat, el seu valor estètic i la seva capacitat de transmissió de sensacions.
A.M. – A les acaballes de l’exposició com la valores? Creus que ha servit per posicionar el col·leccionisme d’art contemporani a Bcn?
S.P. – La valoro molt positivament, més del que em pogués imaginar quan l’organitzava. Per una banda, em sorprenc de que ha sorprès la gran representació de tendències contemporànies internacionals que hi ha a la ciutat, ha sorprès el plantejament estètic i visual de la selecció realitzada, i s’ha agraït molt, des del punt de vista dels mitjans, del galerisme i del col.leccionista privat que es reconegués el valor de la feina del col.leccionista.
L’exposició ha estat demanada per la Fundació Banc Sabadell per ser duta a les sales del Banco Herrero a Oviedo per celebrar el seu Centenari. L’interès en recolzar a la figura del col.leccionista es vol traslladar allà, a on sumarem obres de col.leccionistes d’Astúries i l’exposició es transformarà en “Col.lecciona. Art contemporani en les col.leccions privades”.
A.M.- Darrerament la Fundació Godia ha adquirit obres d’art contemporani. Teniu la intenció d’anar cobrint buits d’artistes o èpoques?
S.P.- Sempre ha estat aquest el nostre objectiu i ho continuarà sent.
A.M. Hi ha alguna adquisició en perspectiva?
S.P.- Alguna hi ha.
A.M.- Seria viable amb el vostre fons plantejar una espècia de comperativa entre art antic i contemporani?
S.P.- Sí, hem fet exposicions dins del Festival Loop de Videoart en que l’art contemporani fet amb video es contrastava amb la nostra col.lecció d’art antic. Però encara no hem contrastat peces dins la nostra mateixa col.lecció d’art antic i contemporani que es podria fer.
A.M.- Quines exposicions prepareu? 
S.P.- La propera és dins de la celebració del 10 Aniversari de Loop. Consisteix en la presentació per primer cop a Espanya de la col•lecció de videoart del matrimoni francès Lamaître. Ell, Jean Conrad,  ha estat un dels pares espirituals de Loop, entusiasta recolzador i president del comité de invitacions internacionals per Loop. Hi ha molta il•lusió dins de Loop de presentar ara la seva col•lecció celebrant el 10 Aniversari de Loop. L’exposició inaugurarà el Festival Loop el pròxim mes de maig.

PRÈVIA EXPOSICIÓ

Art analògic a l’era digital

Centelles. Els divendres i dissabtes a la tarda i els diumenges i festius al matí obra la sala Ciutat del Centre Cultural de Granollers, gestionat pel museu d’aquesta ciutat. La sala està dedicada a exposicions i  posa una especial incidència als artistes del territori. L’exposició que inauguren aquest dijous a les 8 del vespre reuneix a dos artistes de Caldes de Montbui i un de Barcelona. Parlem de Jaume Parera (Barcelona, 1970), Ferran Vidal (Caldes de Montbui, 1974) i Helena Pielias (Caldes, 1982), artista aquesta última que vam conèixer en una exposició a una sala de la seva vila pel pont de la Puríssima.
El tema de l’exposició no està en el contingut de les obres sino en la pertinença d’aquests artistes a unes coordenades generacionals concretes que fan que el seu treball tingui unes constants comunes, a parer de Pere Báscones, comissari de la proposta. Ens referim a que són artistes que no són emergents i es troben en una fase de consolidació de la seva carrera i discurs. I en segon lloc són artistes que, en plena era digital continuen apostant per tècniques que el comissari defineix com “manuals”, “tradicionals” i que des d’aquest blog no puc deixar de constatar de plena vigència. La mostra posa en relació la seva obra amb el mòn actual, tot i que hem de dir que tenen mòbil i compte de Facebook.  
Dibuix i fotogrames

 En quan al contingut físic de l’exposició també trobem dues característiques comunes: es tracta d’obra molt fresca, recent sortida dels forns i d’obra que forma part d’una sèrie o projecte concret. Jaume Parera i Ferran Vidal presenten dibuixos. La mare de totes les arts. Parera crea narratives i qüestiona la realitat. Es fixa amb l’arquitectura industrial, amb espais perduts de la infància. Presenta les sèries “7 variacions” i “Contranatura”. Vidal també parla de la seva vida, la quotidianitat. Ha fet un sèrie de dibuixos, que al final constarà de 365 peces, cada un sobre un paper de 100×50 cm, explicant el dia a dia i fent com una novel·la. Parla de la vida i també de la història de l’art. El seu projecte es titula “365” i serà l’origen d’un llibre.

Helena Pielias no mostra dibuixos sinó les seves fotografies i un vídeo. Les imatges filmades de “L’observatori” es fixen amb els turistes que retraten realitats idealitzades. A Prisma Sociològic utilitza el seu ull clínic per escodrinyar en la realitat urbana que l’envolta. Una visita a l’exposició permetrà entendre millor el què he descrit i decidir si darrera de l’exposició “trending utòpics” s’hi troba un grup de despenjats de la vida moderna o, tot al contrari, unes persones lliures i connectades amb el seu món.  La Sala Ciutat està al carrer Joan Camps, 1 de Granollers. Web: www.centreculturaldegranollers.cat

EXPOSICIÓ DE PINTURA

Els pensaments pictòrics 
de Salat en un pis

Centelles. La cita és al carrer Petritxol. Entro a l’estret carreró per Porta Ferrissa i passo per les granges que queden, les noves botigues i la Sala Parès. Ara a l’espai on hi havia la galeria Trama hi han posat una botiga, crec que és de pastissos. Una mica més avall, abans d’arribar a la llibreria d’excursionisme trobo el número 4, un immoble on havia passat els últims dies de la seva vida Àngel Guimerà. Pico al 2n pis, primera porta i m’obren sense dilacions. Són les dues tocades i segurament la gana apreta a tothom. Pujo per una escala estreta i sinuosa: principal, primer i segon. La porta ja està oberta i de seguida es desfan els misteris.
Carmina Gaudes i la seva sòcia Sílvia Gonzàlez, responsables de la galeria nòmada Cis Art Lodgers esperen per ensenyar l’exposició que fa poc han obert dedicada a Elisabet Salat. En aquesta ocasió les dues galeristes han aconseguit un pis buit d’estructura laberíntica, parets blanques i erosionades pel temps, centrat per un pati interior amb finestres lluminoses.
Reordanar

Les pintures de la mostra “Dos a dos” de Salat s’ordenen per les diferents sales. Cada obra és una “ruta” –així es titulen-, a un món pictòric que, segons m’explica Gaudes, reflecteix una experiència traumàtica. Però no descriu aquest moment, sinó que fa una conceptualització del procés viscut i a partir d’aquí es construeix la sèrie que centra l’exposició. Una primera visió dels acrílics suggereix una artista interessada en tapar, netejar i emblanquinar. Les capes es situen sobre elaboracions pictòriques prèvies i es farceixen de retalls i collages, així com de paraules escrites i destacades, que evoquen conceptes. En una de les obres, un retall de diari em dóna una paraula que em serveix per intuir el rumb de l’artista en aquestes obres: deconstrucció. El fet de desmuntar un concepte, una idea i també una pintura i tornar-la a muntar però de forma diferent. Salat remena i destria conceptes, pinzellades, etc.
Gaudes em fa adonar que Salat repeteix uns xifres i m’explica que vol parlar de les forces positives i negatives que es combinen per donar lloc a l’equilibri. Una mica Salat expressa plàsticament la consciència que en el curs d’un procés de crisi, a vegades s’arriba a estadis d’equilibri emocional, fruit de reflexió i lluita interna.

L’exposició reuneix aquesta sèrie d’obres emblanquinades, però dintre aquestes n’hi ha dues que són una mica diferents: tenen un major contrast de colors –entre foscos i clars. I un aire més dramàtic. Gaudes aclareix que una és la peça inicial i l’altra la que tanca el cicle. També hi ha una sèrie de quadres en que l’artista explora moments d’incertesa. Finalment hi ha una sala cèntrica on Salat hi ha col·locat un conjunt d’obres sobre paper fetes amb les sobres de retalls i materials utilitzats per les altres pintures. Són com una síntesis de la seva obra. Un d’aquests papers s’exposava a la mostra del concurs Joan Vilanova de Manresa. L’exposició del carrer Petritxol de Barcelona es podrà veure fins el 29 de març. Podeu trobar més informació al web: http://www.cisartlodgers.com

ENTREVISTA

FRANCESC ARTIGAU [ ] pintor

“El meu projecte és pintar cada dia”

Centelles. Fa uns quants anys vaig entrar en contacte amb el Francesc Artigau. Era qüestió de preparar una exposició al Marçó vell. Aleshores em vaig trobar un Artigau submergit de ple en un projecte ambiciós que quan vaig arribar estava casi acabat: il·lustrar el “Tirant-lo-Blanc”. Però aleshores faltava trobar com es finançava per arribar a tenir el llibre físicament. Hi havia les aquarel·les fetes, tot el treball creatiu a punt, però faltava la part editorial. Per això m’he dirigit a l’Artigau i l’hi he demanat per aquest llibre. Aprofitem la trobada per parlar dels seus projectes i de les seves idees sobre el món de l’art.
A.M.- Com està el llibre de Tirant-lo-Blanc?
F.A.- Aquest llibre es va acabar fa cinc anys, just quan va començar la crisi. El llibre està acabat i l’editor que és el Hans Meike de Círculo del Arte va portar els originals a Alemanya, a un impressor que és el millor que hi ha a Europa en aquest moment de llibres d’art, perquè escanegés les obres que són tres-cents vuitanta originals en color. Això s’ha fet i s’ha preparat la maqueta. Però en aquests moments no s’ha trobat la manera de finançar l’edició final del llibre, si bé a mi ja m’han pagat els drets i els originals. Durant aquest temps s’han anat pensant solucions i l’editor ha proposat el següent: s’han emmarcat els originals repartits en quaranta vuit plafons per exposar-los al local de Círculo del Arte al carrer Princesa de Barcelona. A partir d’aquesta mostra se’n proposaran d’altres itinerants, a través potser de la Generalitat o del Instituto Cervantes. En la presentació d’aquests plafons es faria una proposta de subscripció popular en que el interessat es comprometria a comprar el llibre en el moment en que surti. Suposo que necessitaríem com a mínim uns vuit-cents subscriptors. El preu bàsic dels dos toms del llibre serien 200 Euros i segurament inclouria un obsequi. Després hi hauria un altre llibre de semi-luxe, d’un preu de 500 Euros, que inclouria uns gravats, d’un tiratge de cinquanta. Finalment hi hauria un llibre de luxe, de 1000 Euros, que inclouria una aquarel·la original.
A.M. – Quan es faria aquesta exposició dels originals?
F.A.- A voltants de Sant Jordi. També s’han fet contactes per fer itinerar l’exposició a l’Espai Blanquerna de Madrid i hi la voluntat de portar-ho a Berlín i Frankfurt, inclús per portar-ho a la Xina.
A.M. – Pots recordar les característiques del llibre?
F.A. Hi ha tres-centes vuitanta aquarel·les, unes cent vint de pàgina sencera de 26×21,5 i noranta a doble pàgina de 56×26 i la resta són mitges pàgines i quarts de pàgina. Les pàgines senceres i les dobles estan pintades amb caseïna sobre cartró de pH neutre. I la resta estan fetes amb aquarel·la. Són dos toms perquè, a més de les aquarel·les hi ha les pàgines del text i la presentació a càrrec de Martí de Riquer. També es faria un catàleg-facsímil per a l’exposició d’algunes pàgines del llibre amb una presentació del Mario Vargas Llosas.
A.M.- Parlant de l’aquarel·la, això em recorda que fas classes a Sant Lluc?
F.A. – Així és. M’he jubilat de totes les altres classes. A part de Sant Lluc, a l’escola Eina hi faig dotze classes magistrals a l’any. De Belles Arts ja em vaig jubilar fa anys, de fet per poder dedicar-me al Tirant-lo-Blanc.
A.M. – En quins projectes treballes actualment?
Clica sobre la imatge per veure-la bé
F.A. – Ara estic preparant una exposició per a la Fundació Vila Casas, que es farà a l’Espai Volart el mes d’abril. Entre altres pintures, n’estic fent una obra de caseïna i oli sobre fusta de cinc metres setanta d’amplada per un metre noranta-sis d’alçada. El tema és el carrer Sant Pere mes baix. A l’Espai Volart hi ha dues plantes. A la de dalt hi haurà tot obra inèdita: és a dir aquesta peça gran i altres obres també grans, ben bé de cent seixanta per cent trenta. A l’espai de baix no hi haurà exactament una antològica sinó antecedents meus, des dels anys seixanta fins l’actualitat. Obra ja exposada o que fa molts anys que no ha sortit. En total hi haurà vint-i-vuit peces. El catàleg de l’exposició ja està a la impremta. La presentació l’ha feta en Daniel Giralt-Miracle. Un catàleg que m’agrada força perquè hi ha l’obra, hi ha detalls, hi ha esbossos. Quedarà bé.
A.M.- Quan Hockney va inaugurar fa unes setmanes la seva exposició a la Royal Academy de Londres, va escriure en un lloc ben visible: “les obres que hi ha aquí estan pintades per mi”. Qué en penses?
F.A. – Penso que això és una cosa puntual, fruit d’una certa rivalitat que hi ha a Anglaterra entre Hockney i artistes que es prenen la seva feina d’una manera completament diferent. Naturalment soc un admirador de Hockney, de la seva obra, del seu enginy, de la seva manera de fer. Però si ara jo tingués trenta anys menys i comencés a fer d’artista, segurament pel meu temperament ja no faria d’artista. Dintre el món de l’art ha entrat tot una part que no és art, és mercat. Tant el Jeff Koons com el Daniel Hirst, són gent que en el moment que comencen a fer d’artista ja munten un taller amb seixanta “tios” que fan la feina. És com el Takashi Murokami. L’artista es converteix en un empresari de productes artístics. Això no té res a veure amb actitud de Hockney i la meva. El que fa Hirst és una mica copiat de les desfilades de moda, en que per sortir a la passarel·la posen coses cridaneres. Això seria com la propaganda de la marca i després ja fan la producció que es pot reproduir. Amb Hirst ha estat claríssim això amb els quadres dels cercles de colors o, un altre cas, el sostre del mercat de Santa Caterina que ho posen en un ordenador i fan 1500 peces. Tot això acaba amb el Murokami. En el llibre de Sarah Thornton, “Siete días en el mundo del arte”, un dels capítols és un dia en el taller d’un artista i parla de la factoria del Murokami. Explica que en aquest taller el més important és la sala de juntes on hi fan negocis. I té un equip que li fan els projectes i els presenten en un consell d’administració i després s’encarrega la seva producció.
A.M. – Has dit que si fossis més jove no t’haguessis dedicat a fer d’artista?
F.A. – Cadascú serveix pel què serveix. Ara no serviria per anar a preparar tallers, buscar clients… Ho he fet perquè era una cosa que ho podia fer pel meu compte, jo sol, amb un estudi. De petit havia somiat que tindria un lloc que seria meu i les coses les faria jo. El que em serveix en la meva feina és començar una obra i deixar que se m’emporti. I tenir al final la sorpresa d’allò que he fet, si m’agrada o no m’agrada. Una cosa que depengui de mi, i per això estic d’acord amb el Hockney. Aquella sorpresa de dir “ostres, aquesta vegada t’ha sortit, a veure si et surt a la propera”. El que no nego és que aquest fet creatiu és impossible per la gent jove.
A.M. – Quins són els teus projectes?
F.A.- El meu projecte és pintar cada dia. He fet una sèrie d’aquarel·les sobre varietats de raïm que hi ha plantades a Catalunya i m’agradaria fer una sèrie sobre els diferents tipus d’oliva. Però això ho haig de fer del natural i a la seva temporada.