“Si nosaltres no fem res per canviar, el món no ho farà pas”

Ahir dijous va inaugurar al Museo de Arte Moderno de Bucaramanga l’exposició “Intersección”, amb dotze artistes catalans i dotze colombians. Entrevistem als organitzadors del projecte d’intercanvi

Fotografies: gentilesa dels artistes i col·legues colombians

Centelles. Avui tenim text per a una estona. Bon moment per preparar un llarg cafè, però que sigui colombià. I, per exemple, amb una ensaïmada típica de les pastisseries catalanes. Ahir dijous 7 d’abril, va inaugurar -finalment- la part colombiana de l’exposició “Intersección”, al Museo de Arte Moderno de Bucaramanga. Com ja es va avançar, s’uneixen dotze artistes catalans, amb dotze colombians. Segons Angélica Ramírez la inauguració va ser tot un èxit: hi va haver resposta del públic, van comptar amb persones que valoren l’art i, la cosa va ser tal que van haver de fer fora la gent del museu, per poder-lo tancar a altes hores de la nit.

Però parlem una mica millor del projecte. Avui tindran l’ocasió de comprovar una vegada més qui està per construir ponts de pau i humanitat, davant d’altres entestats a destruir, matar amb guerres i altres mals que tenyeixen els nostres sentiments i esperances de vergonya i preocupació.

Us plantegem una entrevista a tres bandes amb les persones que han fet possible aquest intercanvi artístic Catalunya-Colòmbia. Des de les costes del Mediterrani interroguem Jaime Moroldo, artista i impulsor dels intercanvis i responsable de l’entitat Acciones creativas de intercambio; i a la Mercè Jordà, directora del Centre d’Art La Rectoria, a Sant Pere de Vilamajor, que s’ocupa de “forma executiva” de gestionar aquest intercanvi, coordinar els enviaments i més endavant acollir l’exposició al torn català. Des de les costes del Mar del Carib i l’oceà Pacífic, respon les nostres preguntes, Angélica Ramírez, artista i gestora cultural, que ha comissariat el projecte a Colòmbia. És un treball en equip. Som-hi!

Pregunto a JAIME.- Quin és el teu objectiu en aquests intercanvis?

JAIME.- -L’objectiu principal en aquests intercanvis és primerament anar involucrant cada vegada més artistes per tal de fomentar la interacció entre ells i la comunitat. Em sembla que créixer estimularia la iniciativa i seria anar en la direcció correcta.

A ANGÈLICA – Com vau formar la selecció dels artistes colombians?

ANGÈLICA.- Volia mostrar la diversitat que hi ha a Colòmbia i a Llatinoamèrica a través de les tècniques plàstiques, el color i les temàtiques. També volia reunir el talent d’artistes de diferents generacions i d’experiència. Entre els artistes residents a Colòmbia, trobem colombians, veneçolans i cubans. També es poden distingir creadors que porten a la indústria més de 10 anys o que estan començant el seu camí a les arts. La meva prioritat va ser el talent, les ganes o “l’empenta” com diem a Colòmbia, la disposició i el professionalisme, tot això és el que trobaran als 12 artistes que componen la planeta de residents a Colòmbia.

A ANGÈLICA- Com es viu l’exposició a Bucaramanga, per part del públic local i la crítica o l’audiència sensible?

ANGÈLICA.- Hi ha moltes expectatives a la comunitat en general, no només a Bucaramanga, a Colòmbia. Encara que sóc la gestora, compto amb un equip d’artistes meravellosos i des del dia un hem treballat units pel mateix objectiu. Això ha fet que els resultats esperats a l’hora d’organitzar l’esdeveniment o el procés de les obres, sigui perfecte. El treball de divulgació que hem realitzat també ens ha donat molt bons resultats, tenim artistes que fan part de moltes comunitats de l’art al país, també hi ha membres d’importants universitats de Colòmbia. El treball en equip que hem fet, ha donat per parlar de manera positiva sobre aquesta exposició i sobre l’intercanvi.

Entre els convidats a l´exposició comptarem amb mestres consagrats, directius d´institucions importants a Bucaramanga, col·leccionistes, compradors i la comunitat bumanguesa amant de l’art, així que tot va per bon camí.

A MERCÈ – Com vau seleccionar a Catalunya els artistes participants?

MERCÈ.- Hi ha dos grups d’artistes relacionats des de fa molt de temps amb el Centre d’Art La Rectoria: el format a La Garriga al voltant de Jaime Moroldo; I el relacionat amb el Centre d’Art des de la seva creació el 1987, alguns dels quals formen part de l’equip de gestió i direcció artística del Centre. Ignoro el sistema de selecció al grup de Jaime. Al Centre d’Art se’ls informa de la possibilitat d’intercanvi i cadascú decideix si està en disposició de participar-hi o no.

A JAIME.- Has pogut veure una mica les propostes. Què et semblen?

JAIME.- En general hem pogut veure una sèrie de propostes variades, tot resulta interessant perquè hi ha expressions diferents. Des del dibuix a la pintura, el collage, la gràfica, la tècnica digital, la fotografia, el tèxtil, la tècnica mixta. És un ventall ampli de manifestacions artístiques les que en podrem gaudir.

A ANGÈLICA .– Creus que a través dels participants hi ha una visió local o globalitzada de l’art?

ANGÈLICA.- Per descomptat que sí, aquesta era una de les meves prioritats, mostrar el talent llatinoamericà acompanyat del talent d’artistes catalans. Definitivament, la visió de l’art en aquesta exposició serà molt global.

A MERCÈ.– Des de la Rectoria ja heu acollit altres intercanvis. Amb l’intercanvi amb Colòmbia veus alguna singularitat o creus que pot aportar algun aspecte nou?

MERCÈ.- Cada intercanvi és una oportunitat per conèixer la vitalitat artística de cada país i Colòmbia no n’ha estat una excepció. Tots comporten un coneixement de nous artistes i noves inquietuds.

A JAIME: És el primer intercanvi del projecte amb Llatinoamèrica. I tu ets italià-veneçolà. En aquest cas de l’intercanvi, creieu que va més enllà d’una “antiga relació de conquesta”? Com veus la situació des d’ara (2022). És una relació sense complexos?

JAIME.- No et puc dir gaire en relació a temps passats però si et puc explicar que aquí i ara ens basem en alguns acords clars i senzills que han funcionat bé per continuar, per tant veig una relació força transparent i com dius tu, sense complexos.

A ANGÈLICA: Seguint la pregunta a Jaume: Creus que l’exposició va ser una oportunitat per revisar i actualitzar les potencialitats de cada comunitat?

ANGÈLICA.- Han passat molts anys i crec que cadascú ha evolucionat i s’ha transformat en pro a la cultura, moltes tradicions s’han transformat i l’art s’ha vist enriquit per aquest mateix esdeveniment. Aquest intercanvi és l’oportunitat per ressaltar aquesta unió, aquesta germandat i aquest creixement com a comunitat.

A MERCÈ – Creus que coneixem bé la realitat artística de Colòmbia? Què podem fer per millorar-ho?

MERCÈ.- No. Justament la proposta d’intercanvi va, com he dit anteriorment, en aquesta línia, la de conèixer la realitat artística de diferents països. L’intercanvi és, al nostre parer, un mitjà excel·lent per fer-ho

A ANGÈLICA.- Heu fet res per revisar l’actualitat artística de Catalunya?

ANGÈLICA.- Sí, va ser fonamental. Sempre vaig sentir el compromís de conèixer la història de l’art a Catalunya i la seva evolució fins avui. A més, a la història de l’art occidental sempre han estat presents les aportacions de Salvador Dalí i Joan Miró. Aleshores ja tenia un coneixement previ a l’intercanvi. Un dels meus referents contemporanis és Alfons Borrell el seu expressionisme i l’abstracció dels seus treballs sempre m’ha captivat.

A ANGÈLICA.– Partint del teu coneixement privilegiat de l?exposició: podries descriure una obra catalana?

A.- Podria parlar de moltes, per esmentar només una “Waiting for spring” d’Stefano Puddu, poder comunicar un missatge, un sentiment o un estat d’ànim a través d’una paleta de color, per mi és guanyador. En aquesta obra gairebé puc caminar sobre totes les estacions i sentir el desig real d’arribar a la primavera.

A JAIME: Partint del teu coneixement “general” de les obres… t’has fixat en alguna obra colombiana que t’agradaria comentar?

JAIME.- Ha cridat la meva atenció l’obra d’Isabella Arenas que presenta un dibuix de petites dimensions el nom de les quals és “Ànimes que passegen” el contingut de les quals és ric en personatges on expressa una visió complexa de l’etèric món de les ànimes.

A MERCÈ – Quina obra colombiana tens ganes de tenir a La Rectoria?

MERCÈ.- Totes ens semblen summament interessants.

 ALS TRES: És fàcil organitzar exposicions d’intercanvi, comptant amb artistes, un tipus d’obres i uns marcs estàndards universals?

ANGÈLICA.- No, cap feina és fàcil i aquesta tampoc no ho seria. És un compromís gran, treballar amb 24 artistes requereix molta coordinació entre les dues parts, molta disciplina, compromís, agilitat per resoldre problemes i fins i tot un punt flexibilitat. Crec que la Mercè, en Jaume i jo, vam haver de canviar de rumb moltes vegades i reinventar-nos per aconseguir tenir èxit en aquest projecte. Pel que fa a les obres hi ha situacions que se surten del nostre abast, per exemple el transport internacional, 12 obres provinents de Catalunya, havien d’arribar a temps per a la marqueteria i l’exposició a Colòmbia, ho vam aconseguir però sens dubte hi van haver contratemps i dificultats.

JAIME – No és fàcil fer-ho però un cop tens la idea clara llavors la qüestió és

trobar els socis que facilitaran la iniciativa, moltes vegades són els mateixos artistes aquestes persones. Establir detalls en comú com a mesures i marcs semblants contribuirien a portar a bon port el projecte.

MERCÈ.- No és fàcil, però tampoc revesteix una complexitat extraordinària. Certament és més senzill quan coneixes prèviament els coordinadors dels altres països, com en el cas d’anteriors intercanvis (EUA, Japó, Suècia), que si s’interactua per primera vegada amb artistes amb qui no hi ha aquest coneixement previ i es parteix pràcticament de zero. Però tot i així, si hi ha interès i bona voluntat per les dues parts, no és difícil. En tot cas, el més complex és l’enviament de les obres pels detalls que cal considerar (embalatge, sistema d’enviament, etc.).

La majoria dels artistes colombians que participen a l’exposició

ALS TRES – Creieu que l’art és una bona medicina per construir un món millor –precisament ara (amb conflictes i crisis per tot arreu)? On portaries ara mateix l’exposició, si poguessis?

ANGÈLICA – Per descomptat que sí. La pandèmia n’ha estat un exemple. La música, el vídeo art, els projectes audiovisuals, la imatge d’una obra bidimensional, la poesia, etc., van ser i segueixen sent la manera com la humanitat ha aconseguit suportar moments difícils. Les arts ens donen oxigen, desig de viure i apaivaguen el dolor.

Portaria aquesta exposició a molts llocs, em sento molt orgullosa per la feina que van fer els artistes, les obres són fantàstiques, hi ha una varietat increïble i això parla molt bé de la feina que s’ha fet a Colòmbia i Catalunya.

MERCÈ – Pel que fa a la primera pregunta, és clar que sí. Pel que fa a la segona, estem oberts a totes les propostes.

JAIME. – Crec de manera ferma que “l’art” és un vehicle per desenvolupar-nos, tant com per als artistes però també per al públic que hi interacciona. En tots dos casos encara que sigui molt subtil aquesta relació, existeix i és semblant a una espurna per construir aquest món millor.

Amb seguretat diré també que el fet creatiu és un procés intern que té la seva arrel en l’essència que ens defineix com a humans. Si paréssim més atenció a aquests impulsos veuríem que aquests podrien fer canvis en nosaltres. Recordem que si no fem res per canviar, el món molt menys ho farà ja que el canvi comença a cadascun de nosaltres però després s’estén en aquest entorn immediat on habitem.

També he de dir que hem de ser espontanis ja que això ens condueix a una autenticitat, que és la que fa la diferència entre els uns i els altres. Es tracta de dissoldre esquemes que funcionen de manera repetitiva i que ens mantenen captius d’una societat desgastada on sembla que hem perdut la identitat i també la nostra capacitat de pensar i actuar.

(JAIME) On portaries ara mateix l’exposició, si poguessis? El lloc pot ser qualsevol sempre que hi hagi les adequades possibilitats perquè això sigui possible i que hi pugui haver veritable interès a poder fer-ho. Accions Creatives d’Intercanvi està oberta a escoltar propostes que vinguin de tot arreu.

entrevistaa3Baixa

Recuperar i exposar

La Sala Parés revisa l’obra de Josep Hurtuna i exposa obra nova de Leticia Feduchi dedicada a paisatges mallorquins

Barcelona/Centelles. Finalment entrem a  la Sala Parés. Hi arribem molt desprès de perdre’ns algunes propostes interessants, com l’última individual de Marcos Palazzi o una mostra anterior, dedicada al viatge, amb pintures històriques. També van presentar un llibràs de l’Isabel Coll, dedicat a l’escultor Enric Clarassó. Ara el tenen al taulell. I dimarts passat, un historiador de l’art feia un comentari públic d’una marina de Josep Amat.  

Les dues exposicions principals d’ara també valen la pena. Tant la de dalt, dedicada a recordar l’obra de Josep Hurtuna (Barcelona, 1913-1974), com la de la planta baixa amb olis recents de Leticia Feduchi (Madrid, 1961).

A Hurtuna, sincerament no el coneixia. Però és summament interessant. La mostra recull testimonis dels seus inicis fins a la consolidació del seu llenguatge. Primer, amb una figuració més o menys normaleta, fins que cap als anys seixanta fa un salt cap a un magnètic treball amb tinta negra, que escampa sobre el paper, formant trames o geometries i a vegades hi ha més idea de traç a la manera d’una cal·ligrafia oriental. I sabia la manera de trobar els matisos dels grisos. Més endavant, trobem exemples amb colors amb obres amb oli. I molt més endavant –dintre la saleta amb obra gràfica-, també hi trobem algunes litografíes d’època (anys seixanta). Però crec que la part més interessant, és la del treball amb la tinta negra i el joc simple i poètic amb la línia.

Una de les tintes d’Hurtuna, aquesta amb un accent oriental i amb un magnífic domini dels matisos de negre i grisos – Foto: Sala Parés

L’exposició ha  comptat amb la col·laboració de Francesc Mestre, qui el va arribar a conèixer. En un dels seus recents escrits d’art, el situa com unió “entre el Noucentisme i l’Avantguarda” i diu que va estar a París el 1935. Actiu al front de la guerra espanyola (com també testimonia un dibuix de la mostra), posteriorment hauria participat en diversos certàmens, com a set dels deu Salons d’Octubre (1948-1957). Tant Mestre com Corredor-Matheos, -que firma un text per l’exposició-, no acaben d’explicar-se que Hurtuna hagi quedat oblidat. No obstant, em sembla que aquesta és la fortuna de molts artistes  i sort n’hi ha de l’esforç i dedicació d’uns quants per treure la pols dels oblidats.

Sol i terra

La planta baixa, com he esmentat al principi, està protagonitzada per obra recent de Leticia Feduchi. El nucli de l’exposició són uns paisatges, fets a fora, al camp. Particularment capturant a pinzellades arbres i conjunts d’arbres. Sembla ser que a la pintora, el paisatge, li era un gènere que se l’hi resistia, fins que ha trobat una via d’exploració. Els olis estan pintats a Mallorca, l’estiu del 2020.

Una de les oliveres de Feduchi, oli del 2020 – Foto: Sala Parés

Just entrar, a la dreta, hi destaquen tres pintures dedicades a una olivera, que capten l’atenció per la manera intuïtiva d’esbossar l’arbre. I com ho centre en un envoltori de pinzellades blanques i ràpides, que aïlla l’arbre de tot. La resta de paisatges són a l’altra punta de la sala. Entre mig hi ha temes amb fruites vermelles i amb drapejats blaus, que no em semblen tant interessants com les relíquies del final de tot: especialment una fusteta vertical, amb un llimoner; una altra pintura petita dedicada a la “calima” i unes  pintures més complexes, amb un jardí, amb punts com a flors vermelles. Aquestes peces –juntament amb les oliveres- em van semblar sensacionals i representatives de la “prima idea” de l’artista.

Hi ha uns altres arbres pintats, on destaquen uns xipressos. Però em semblen menys espontanis. Tot i que em  suggereixen una estranya associació: la forma que la pintora aïlla amb aquest conjunt d’arbres i xipressos, em recorda la silueta i la forma subjacent de la basílica de la Sagrada Família. Hurtuna fins el 14, Feduchi fins el 17 d’abril.  

Deriva a Sant Cugat: Serra de Rivera

El pintor torna a La Galeria amb vibrants olis de natures mortes i interiors domèstics

Sant Cugat del Vallès/ Centelles. Crec que no ho faré més textos de conjunt de vàries exposicions. Massa llargs, poca atenció a cada treball i encara no hi va cabre tot. De dissabte passat, faltarien les dues exposicions de la Sala Parés: Josep Hurtuna i Leticia Feduchi. Ja hi arribarem.  Tenim una mica de marge. I el cas és que de camí a la sala degana de Barcelona vaig trobar altres coses: primer volia conèixer a l’Esther Porta, que a partir de Sant Jordi exposarà a Artemisia (les Franqueses del Vallès). Aquesta artista posa parada a la plaça de Sant Josep Oriol. Aquell dissabte plujós no fallava, vam parlar i ens va recordar el seu lligam amb el grup Art-Tra i també que el què prepara per la galeria de la Cristina Requena, serà nou, ho presentarà a allà i tardarà a mostrar-ho a la parada de Barcelona.

Oli de Serra de Rivera, “Magranes en un plat i drap”, de 38×46 cm, en aquest cas sobre tela – Foto: La Galeria

Ja al carrer Petritxol, venint des de la plaça del Pi, es passa pel número 4: als aparadors hi tenien un dibuix de la Sok Kan Lai i una pintura del Xavier Serra de Rivera. Amb un cartell que ens remetia a la nova exposició d’aquest darrer, a La Galeria, a Sant Cugat del Vallès –c/Sant Jordi, 14-. Avui he anat a veure aquesta exposició santcugutenca, que és la segona que el pintor fa a aquella galeria (la primera, el 2019). La imatge del cartell és un angelet, una escultura pintada a l’oli sobre cartró gris. Suport que Serra de Rivera va incorporar, crec que al voltant del 2015, segons tenim anotat a la crònica de l’exposició seva a Km7 (Saus-Camallera).

Efectivament, el “putti” és a l’entrada, pintat al mig d’un gran cartró gris, amb força suport a la vista –no acabo de discernir si el fons està pintat o és el to natural, crec que és això. Com ja havíem vist fa tres anys, on la imatge del cartell era una safata lluent. I potser m’equivoco, però a la nova col·lecció de pintura, Serra de Rivera (Sant Joan Despí, 1946) ha anat més enllà: ara ja ocupa i ho tapa tot. I hi ha acabat abocant altres gèneres seus. Hi ha peces del 2020, algunes del 2021. I els temes dominants són natures mortes: el “putti” potser hi podria entrar, fruites –les magranes, les cebes, etc-. I també hi ha temes d’interiors, pel què entenc,  domèstics. I temes “mixtes”: les cebes a la cuina o la representació dels aliments en una taula parada per fer un “brunch”, que també llegeixo com una invitació a una celebració, a la festa, al goig de viure. A banda hi ha alguna peça d’etapes anteriors, obres sobre tela i temes protagonitzats per noies o models. Però les obres més importants són bodegons i interiors, recents.

Perquè hi ha una data que no ens passa desapercebuda: 2020. Això és l’any del confinament. I hi ha un tema dedicat a un dormitori. I un altre a la porta d’entrada, oberta, amb una bossa penjada –de menjar, segurament-  i el diari. A més pintures d’interiors amb miralls, cavallets del pintor i teles. En un s’autoretrata. I per tant, entenc que aquestes són pintures fetes durant el tancament decretat fa dos anys, amb les limitacions que va comportar. On l’artista aprofita al màxim tot allò que té a l’abast.  

Històries viscudes

Evidentment, enlloc de passar el temps fent pinzellades atzaroses, Serra de Rivera ho aprofita  per explicar històries: la bossa a la porta, el llit per fer amb el calaix obert. Sempre és una història de pintura, i quan els protagonistes són verdures o fruites, després, l’accent l’interpreta el color i la bellesa de les coses feta art.

Avui m’he fixat especialment que aquest pintor, en unes peces evoca clarament llums, detalls i materialitat –sempre cal tenir present que és un enamorat de Chardin-. I en d’altres es mostra molt més esquemàtic i ràpid. Això ho he vist sobretot comparant un quadre de cebes amb el del costat, de magranes i un altre amb maduixes i mongetes verdes –vaja combinacions alimentàries-. I també amb el “brunch”, que a més el suport és molt més gran. Se’m fa una mica difícil comparar amb obres d’anys anteriors, però he tingut aquestes impressions. En resum, m’ha semblat una molt bona exposició. I pel que he vist d’altres ulls ja ho han copsat, perquè he comptat més de dos punts vermells. L’exposició hi serà fins el dissabte del 23 d’abril. Sant Cugat del Vallès.

A primera vista (I)

Comento les exposicions de Jaume Ribas, Isidre Manils i Marina Berdalet a Barcelona i Sant Feliu

Barcelona/ Sant Feliu de Llobregat/ Centelles.  No m’agrada gaire fer articles de conjunt de diverses propostes. Millor un article per exposició. Però el temps vola. Tot i que, primer, volia resumir tota la ruta de dissabte passat, al final ho faré amb dues parts.

“Laberint XIII-2”, oli sobre tela, de 170×170 cm, de Jaume Ribas – Foto: Atelier

Dissabte, a Barcelona, vaig poder visitar la mostra de Jaume Ribas a Atelier (Pl. Rovira i Trias, 9); Isidre Manils a Can Framis (C/ Roc Boronat, 116); I Leticia Feduchi i Josep Hurtuna a la Parés. Al Palau Falguera de Sant Feliu de Llobregat (C/ Falguera, 6) ) hi exposa la Marina Berdalet. Aquesta exposició i la de Ribas, acaben ja: diumenge i dimecres, respectivament. Avui comentarem aquestes dues i la de Manils.

Jaume Ribas s’ha de veure. Per internet les imatges no fan justícia. Va ser entrar a la galeria i quedar atrapat. Albert Gran, el galerista, ens els situa a l’òrbita d’un Ràfols Casamada o un Pijoan. Ribas és del 1944. Fill de Palou, a les afores de Granollers. Presenta obres de dimensions  importants , oli sobre tela o fusta, en les que pinta fons neutres no uniformes, sinó amb matisos i gradacions. Sobre aquests fons marca línies –Gran diu que ho fa amb barres d’oli- que dibuixen límits i emmarquen zones .  Com si delimités camps i d’aquí el títol de la mostra “Cleda”.  És molt interessant el rastre que deixa la línia. I la seguretat amb el traç. Tot plegat –fons i delimitacions- respiren un aire protector i càlid. Una col·lega ens indica que Ribas també és gravador. I Gran comenta que aquest artista és sobretot considerat a Alemanya. Les darreres exposicions d’Atelier repesquen artistes imprescindibles de casa nostra.

De la Plaça Rovira i Trias a la Joanic, a peu, i d’allà amb metro fins a Llacuna. Can Framis no queda tant lluny. El museu de la Fundació Vila Casas ocupa des de fa uns vint anys, una antiga fàbrica. De les primeres que es van restaurar, quan l’època del Fòrum. Us en recordeu? Al mur de l’entrada del museu, que fa uns coberts i als espais que queden protegits de l’edifici, ara hi ha tendes i pertinences de sense-sostre. Però l’accés és tranquil –sobretot al migdia – i a dintre es respira pau.

De cine

L’Isidre Manils (Mollet del Vallès, 1948) és a l’espai d’exposicions temporals. Pintor –avui tot són pintors-, del que se’n subratlla la seva aproximació al cinema, per biografia, per la llum i per la manera de compondre les obres. Això es veu molt bé en la sèrie  d’olis “Acoblaments”, dels últims quatre anys. Tots de 38×61 cm, que divideixen la tela amb dues imatges, a priori inconnexes, com si fossin fotogrames d’una peli.  Faltaria el sofà –i crispetes- per  cavil·lar sobre els seus significats. Seguint el plantejament de l’exposició –molt freda i racional-, Manils passaria a pintura idees d’una sèrie de polaroids dels anys setanta, d’ell mateix, amb el mateix títol o concepte.

Carbó sobre paper de 142×92 cm, , del 2011, d’Isidre Manils – Foto: Fundació Vila Casas

 Aquesta inspiració es veu molt millor amb la sèrie “Palimpsest” -diria que hi ha tant fotografia, com retalls de revistes, com pintura, collage-. D’aquí sembla que en reprèn temes pels grans carbonets que hi ha a prop. Aquestes peces, crec que són el millor de l’exposició. No tinc clar si per fer els negres de fons, aplica una mena de carbó líquid, ja que hi ha com unes petites arrugues en el paper, que d’entrada interpretava com a part de l’obra. Però és indiferent, perquè el resultat i sobretot el dibuix és excel·lent. En els altres àmbits de la sala hi ha més pintures –hi ha una sèrie que s’han de mirar amb ulleres 3D- altres carbonets més petits i al final una pintura tipus panoràmica. Efectivament, com una pantalla de cinema –Cinemascope-.

Però quina mena de gènera cinèfil segueix Manils? En general, aquest pintor fa gala d’un estil realista mimètic, pulcre i detallista. S’interessa sobretot per fragments, per cossos, per cares, cares tapades, esquenes, espais, arquitectures, miralls rodons (del que no en veiem el reflexa, només la claror). De vegades crec que fa referència a ferides o al pas del temps. I en general la seva obra evoca suspens o drama, més que comèdia. Els grans carbons –de 140×92 i el més gran, de 140×184-, són sensacionals.

Fum i vida

Ribas i Manils són artistes diferents, però coincideixen en el rigor i l’empatia. Proposen obres fetes amb seguretat i solvència. El mateix que podem trobar en l’obra de la Marina Berdalet (1965). Tot i que comentada freqüentment en aquest blog, no l’hi havia vist encara bé, les obres fetes amb fum. Fum de flama de llumí o barreta d’encens o palo-santo, que l’hi deixen rastres sobre el paper. Amb segons quin tipus de fum pot arribar a insinuar una línia. Amb els altres s’originen unes ombres i flamarades.

Dibuix amb intervenció d’instruments fumejants i el seu rastre “apagat” en la línia amb negre. Obra de Marina Berdalet – Foto: Aleix Art

D’entrada em feia una mica de por aquesta via experimental, per si l’atzar es  feia massa l’amo de la situació. Ja em sembla interessant l’experimentació, però sóc més amant d’una altra mena d’atzar o millor dit del paper de la intuïció artística. Però hem de tenir la ment oberta. Ella –pel què veiem- ha seguit l’estela del fum en un moment vital i –com ella fa sempre- ho ha anat experimentant i desenvolupant. Però a més, veig que no falta la presència d’un traç negre, que a més l’origina amb el mateix llumí o barreta apagada –i a vegades sembla carbonet i a vegades pintura.  El traç inspira seguretat, vitalitat, valentia i ens remet a la natura i també a l’experiència personal. Fum, traç, tot acaba bé. 

Les obres de fum, en general clares, són una part de l’exposició al Palau Falguera. A la banda dreta de la sala, hi ha “la foscor”, amb obres amb carbonet, de cels negres. L’exposició que acull obra dels darrers anys, s’emmarca a la Setmana de la Poesia i celebrava la presentació primera del llibre ”Notes”, del Pep Sindreu, professor de literatura i company de vida de la Marina, que ens va deixar l’octubre del 2020. Per Sant Jordi, el llibre es tornarà a presentar a l’Estany.