Els rostres al Penjador de la Peluqueria – rentar, tallar i mirar – Foto: Aleix Art
Centelles. Es pot arribar a ser artista, aprenent-ne o perquè es porta alguna cosa a la sang. I pel que vaig veient, qui ja ho persegueix des de petit –però en qualsevol ofici: l’art en sentit ampli-, ho sol fer bé i amb gust. Amb domini. Els del flamenc diuen alló de que la persona porta un “duende”, com un geni personal, que m’agrada com a idea.
La proposta d’Alícia Mesas sorprèn i apunta a una artista talentosa. És una amb el duende ben format. No la coneixem massa, tot i que viu al poble. La proposta amb la que es presenta és d’11 retrats, uns quants d’actors de cinema i també de personatges inventats. 6 a El Trabuc, 5 al Penjador (imatge).
Captiva la versemblança i la contundència del plantejament, ja sigui amb aquarel·la o dibuix. Hi ha obra dels últims anys.
Ella ens explica que dibuixa des de ben petita. Té una germana més gran i “volia dibuixar tant bé com ella”. Fins als 17 anys ha set autodidacte. Després ha passat pel batxillerat artístic i classes particulars. A l’escola “sempre ha destacat” en aquesta matèria.
Els retrats estan molt ben plantejats i em pregunto si ho pot fer d’una sola atacada o s’ho prepara, amb dibuixos previs. I ens diu que sí. “M’haig de fixar molt bé en cada detall”. Pensa molt bé el que vol fer i es prepara esbossos, abans de posar-se amb el paper final.
El dibuix vol d’un treball acurat. Com qualsevol activitat. És art, però també necessita d’un ull clínic i ben calibrat. Amb formació, els gens i experiència. Errors inclosos.
A veure si coneixeu tots els actors que ha representat. N’hi ha alguns que són bastant icònics. I bastant carregats d’una aurea de paios bons, valents, amb valors. No són actors secundaris.
També hi ha espai per a retrat de rostres femenins. I en aquest cas ens crida l’atenció un d’una mena de guerrera vikinga -al Penjador-, que vam estar una bona estona rumiant d’on podria haver sortit, mentre muntava l’exposició. Però l’Alícia ens va aclarir que era “inventada”.
Però l’expressió i la força del personatge està carregada. Tant podria ser un personatge de cine, com evocar una idea de “dona valenta”. Hi ha altres rostres femenins i també són interessants els tractats amb un sol color, amb llapis. Una bona exposició. Fins a finals de mes i uns dies.
El MNAC explica al gran paisatgista britànic. Paral·lelament exposa dibuixos d’artistes catalans del XIX, per analitzar com abordaven la natura
William Turner, “Lluna nova”, oli exposat el 1840. Veieu el fum del veixell? Però la Lluna ni és nova, ni és plena. – Foto: Tate/ MNAC
Centelles. Amb el títol, quants heu pensat primer amb Tina Turner, que amb Joseph Mallord William Turner (Londres, 1775-1851)? La rockera no: parlem del pintor, sino el millor, un dels grans pintors paisatgistes de la història de l’art. Potser després més que en el seu temps, reconegut per la seva mirada “abstracte” de la natura, les forces meteorològiques i també atent als signes de la industrialització. Tenim una exposició d’ell a “casa”. La pel·lícula del 2014, de Mike Leigh, amb Timothy Spall en el paper del pintor, sembla versemblant i és interessant. Però això és cel·luloide. Res, volem obra de veritat: ara tenim l’oportunitat de “tocar-ne” sense creuar el Canal. Be, sí s’ha d’anar a Barcelona, al Museu Nacional d’Art de Catalunya, al Palau Nacional, Montjuïc, a partir del divendres. I fins el setembre. Dijous, és dia 19. Dimecres, 18, Dia Internacional dels Museus. Però la labor, els museus la fan tota la vida.
Processos
Preparada amb col·laboració amb la Tate, trobarem penjades un centenar de peces, entre pintura a l’oli, aquarel·les, dibuixos i gravats. Aquest material cobreix el període creatiu centrat entre 1790 i el 1840 i es posa l’accent en la manera com treballava el pintor.
A l’espera de conèixer bé la mostra i d’acord amb les dades de que disposo, suposo que podrem veure bé quin pes tenien els apunts del natural –els dibuixos o les aquarel·les- o en què es fixava. Ens diuen que hi aplicava un sentit “científic”, igual que intuïtiu. I del material de treball en sortirien els olis. Veurem bons formats? Podrem apreciar la seva pinzellada ben de prop?. També consten gravats: veurem si són per “difondre” les seves pintures –com un catàleg- o obra autònoma. Turner va recórrer el seu país, però també va viatjar per Europa: a París, el Louvre; Suïssa, Venècia, Roma, etc. Pensem amb ell pels paisatges. Com a tals. Per la seva manera expressiva de traslladar la natura i també introduir referències més concretes: perquè tant es fixava amb el temps, com amb els invents fruit de la industrialització -el tren-, feia referència a la història –els vaixells i les batalles navals angleses-, i les cites mitològiques.
Natura indòmita
En aquesta obra de Baldomer Galofre, d’entre 1880 i 1886, la Lluna sí és plena. Com la d’aquests dies – Foto: MNAC
Mentre en unes sales tenen d’hoste a Turner, en unes altres el MNAC aprofita per mostrar obres del propi fons del museu, però d’artistes catalans del XIX, que guarden i a vegades desconeixem. Parlant-ho amb el comissari d’aquesta mostra paral·lela i conservador del Gabinet de Dibuixos i Gravats del museu, Francesc Quílez, el propòsit no sembla tant el de subratllar l’ombra o la coincidència dels paisatges del britànic amb els catalans; sinó plantejar diferents maneres d’entendre i representar la natura. Però no en sentit històric, sinó temàtic o com d’enfocs. Pel què entenc, la coincidència amb l’expo de Turner, estarà en la manera com dibuixos i aquarel·les són material del procés creatiu. Les obres que s’exposaran de Baldomer Galofre, Marià Fortuny, Ramon Martí Alsina, Lluís Rigalt, Antoni Fabrés, Alexandre de Riquer i tants d’altres, són precisament dibuixos. Apunts o estudis del natural, o a partir de fotografies, amb sentit més o menys científic, però sempre d’ulls observadors que volien explicar paisatges o natures “nostàlgiques”, “simbòliques”, amb presència de ruïnes, rurals o més urbanes, més o menys idealitzades o realistes, segons els gustos de cada ànima o moment. Quílez ens diu que també exposaran un Piranesi, un aiguafort del “vedutista” de la Roma romana, del XVIII, pel tema de les ruïnes. Potser com a referent “internacional” per als pintors del XIX, ajudi en el context de l’exposició, veurem. També justifica la visita. Però també crida l’atenció un dels àlbums de dibuixos de flors –i aquarel·les- d’Alexandre de Riquer, que custodia el MNAC, i del que vam començar a tenir coneixement en l’article del centenari.
L’article d’avui és una prèvia, optimista, una mica a l’expectativa i no del tot documentada. Espero d’aquí unes setmanes publicar un bon resum. Recordo que les exposicions inauguren divendres (es presenten a la premsa dijous). Però ho publico avui, perquè és que aquest dimecres, és el 18 de maig. És el dia Internacional dels Museus. El seu dia, per tota la tasca i la missió que tenen. Podeu visitar, gratuïtament, el que tingueu més a prop. Si us toca el MNAC i voleu “avançar”, podríeu recórrer les sales d’art modern, per veure els olis de paisatges -i temes de natura-, del país, que no abundaran a l’exposició de baix.
També tenen altres exposicions temporals: una de nova on subratllen obra d’artistes, dones, que han passat a incrementar el fons d’art de postguerra i segona avantguarda: Mari Chordà, Roser Bru, Parvine Curie i Núria Pompeia. I en tenen una altra on mostren el fons donat per Benet Rossell, artista conceptual i de “performances”. L’Hamada-Artigas, ja no hi és.
Ens posem al dia de l’activitat de la Marina Berdalet, per poder explicar més endavant els nous projectes personals i els de més envergadura social
A la presentació hi havia les aquarel·les originals que ha fet la Marina per a les noves cartes Lenormand Foto: Aleix Art
Centelles. Podria dir que faig dos tipus d’articles: els que presenten novetats. I els que, de mica en mica, van fent un seguiment. Si mai em decidís a imprimir en paper els articles, seleccionant per artistes hi hauria uns poquets noms que es van repetint. Un dels més freqüents és el de Marina Berdalet. La conec des d’abans del 2011. Però al blog trobareu una entrevista de l’època d’art teràpia i cròniques d’exposicions petites i grans. Un itinerari pels processos creatius i la construcció d’un univers plàstic engrescador.
Mentre a Centelles esperàvem amb paciència la presentació de les cartes de Lenormand a la Biblioteca –que s’havia de fer pel Cau de Bruixes, però la pluja…-, ella ha fet dues exposicions, presentat un llibre i encara nous “papers” amb implicació social.
Ja vam parlar de l’exposició a Sant Feliu de Llobregat. Però no de la que poc després ha presentat dintre l’Espai 11 de Vic, convidada pel Joan Vall –c/ Riera, 11, 2n, 2a, Vic- . Dissabte 14 acaba, amb una performance amb música. Encara teniu temps de veure alguns dels seus treballs amb fum. I sobretot el mural amb llapis i grafit que ha anat fent, poc a poc, sobre la paret blanca. Un gran dibuix –efímer- de la família de “traços del gest”, que per ser fet in-situ i en directe, davant de gent l’hi ha permès explicar i rellegir el seu art, ofici i filosofia.
No es pot parar
El llibre: mentre preparava les cartes de Lenormand també va tirar endavant l’edició d’un recull de textos , les “Notes” del seu marit, Pep Sindreu. Amb el recolzament de col·legues del professor literat, el llibre es va presentar, primer a Sant Feliu de Llobregat (quan l’exposició) i, el 23 d’abril, al claustre romànic del monestir de l’Estany. Un llibre que és una joia d’escrits, pel què es diu i el com i ens ajuda a valorar al seu autor i reviure el seu sentit de l’humor.
Cada traç és dibuix i forma part de l’experiència vital – Foto gentilesa de Joan Vall
Finalment s’han presentat les cartes de Lenormand. Trobareu més explicacions a la secció Sírius. Aquí només apuntarem que a nivell de dibuix, la proposta ens descobreix una altra Marina, sobretot pel que fa al color. A nivell de traç, pels skethcrawls i també sabent que fa retrat, ja intuíem que fins ara ens havíem centrat en una part del seu univers. I hi ha més. Les cartes són una mostra policromada. Ella mateixa diu que tot ha estat un procés. La Marina havia proposat croquis més austers: línia i alguna taqueta. Però la Lola Clavel –que va encarregar les cartes- volia color. I la Marina ha acabat generant unes cartes que són un tresor que honora l’Alhambra -lloc a què estan dedicades- i a tot el Mediterrani –la terra de tots: color i llum. I expandint-se. La Biblioteca de Centelles disposa d’una baralla.
Exposicions, llibres, cartes. Què més? Fa uns dies la Marina va acceptar ser la nova coordinadora del projecte de Parelles Artístiques, dintre de l’equip d’Osonament. Aquesta empresa cultural porta 15 anys combinant artistes amb usuaris dels serveis de salut mental. En binomis d’uns i altres es fan obres d’art que al final participen d’exposicions i, evidencien, entre altres coses, els beneficis socials de l’Art. Ara la Marina es cuidarà de tirar endavant les noves edicions. Inicialment era una cosa d’Osona. Ara ja és una activitat escampada per més país.
La Marina també és ara vicepresidenta de l’Associació d’Arts Visuals de la Catalunya Central (amb Roser Oduber de presidenta i Lourdes Fisa també a la vicepresidència). I també forma part de la cinquantena d’artistes que empeny perquè es faci realitat un centre cultural potent a les Faixes de Moià. Algunes coses arriben a un punt i a part. D’altres, tot just les comencem a comentar. Tenim recorregut per estona. Bona nit i bon dia!
Finalment arriba al Marçó l’exposició de pintura, dibuixos i gravats que la recorda en el seu centenari
Conxa Sisquella treballant amb el seu tòrcul al taller de La Garriga – Foto: Fundació Fornells Pla-Conxa Sisquella
Centelles. Si no ho està, amb poques hores quedarà muntada l’exposició de Conxa Sisquella al Centre d’art el Marçó vell. S’inaugura el dissabte 7, a les 7 de la tarda. La mostra “Interaccions” ha estat orquestrada amb la Fundació Fornells Pla-Conxa Sisquella de La Garriga, que custodia totes les obres que es penjaran. Sisquella i Pla tenien casa i taller a la veïna vila termal.
La “visita” de Sisquella a Centelles es podria emmarcar encara dintre el centenari del seu naixement (1920), més quan va ser a la falda del Puigsagordi, a Centelles mateix, on va néixer. Sembla que el seu pare era enginyer de ca l’Estabanell i es van estar per aquí, uns pocs anys.
L’exposició al Marçó serà similar a la que l’any passat es va fer a La Garriga, a la mateixa seu de la fundació de l’artista i a la fundació Maurí: dibuixos –dels inicis, amb interessants retrats-, pintures –olis, ceres- i gravats calcogràfics. Hi haurà algunes peces diferents i sobretot es podrà apreciar tota la seva carrera junta. Des dels seus inicis acadèmics, passant per la recerca d’un llenguatge singular –fixeu-vos amb la contundència de la línia, en les corbes, les diferents tècniques i el color-; fins al salt a l’abstracció i als camps de color. Pel què sembla bastant relacionats amb l’estada del matrimoni d’artistes, als Estats Units.
D’alguna manera sospito que a partir d’aquesta estada introdueix el color també en el gravat –aiguatintes- utilitzant diverses tintes. Però realment desconec com s’ho feia i també la seva obra gràfica prèvia als anys seixanta. I d’altra banda, tinc curiositat per valorar la importància del contacte amb les pintures d’un Rothko o un Pollock i mirar fins a quin punt la contribució de Sisquella va ser important, a escala personal o més de país.
Un dels gravats de Sisquella amb vàries tintes
Tot això ho podrem reviure i repassar “amb obra de veritat” durant un mes al Marçó i tindrem l’oportunitat de rubricar la curiositat per la carrera de Sisquella, amb dues activitats extres. La primera, el dissabte 14, amb una visita a la fundació de La Garriga. La seu era l’antic habitatge dels artistes i evidentment inclou el taller d’ella –ara una sala d’exposicions- i preserva un fons important, que ens mostraran i explicaran en detall. Per anar a l’excursió, us heu d’apuntar al Marçó. 5€. És al matí i si va amb autocar, que ens deixarà i recollirà al davant mateix (carrer Calàbria). Al cap de quinze dies, el dissabte 28, Fina Bernad, professora d’història de l’art i membre de la Fundació, impartirà una conferència monogràfica. Bernad i Jaume Guardis, president de la Fundació, són les dues persones que juntament amb la Comissió del Marçó han facilitat la mostra i ens ajudaran a explicar millor la figura de la Conxa Sisquella. Exprimirem l’oportunitat!
badaluc 