Artistes entrellaçats

Aprofitant uns estudis oberts coneixem a la Marta Montcada
Marta Montcada, a l’esquerra, explicant el retrat que Grau-Garriga va fer de Mercè Escaiola, mare d’ella, quan estudiaven – Foto: Aleix Art

Barcelona/ Centelles. Tinc la costum d’anar fent llista de propostes llamineres i quan en tinc unes quantes, baixar a Barcelona. Per veure i anotar per futurs articles.  Però per ahir dissabte, la llista que primer era llargueta es va anar reduint fins a dues activitats: William Turner i Marta Montcada. A les 6 hi havia conferència sobre la Conxa Sisquella a Centelles i ho vaig limitar tot al matí. Turner s’està cuinant al vapor. El de la Marta Montcada és aquest:

Gràcies a les exposicions de la galeria Artemisia i, en especial a les del grup Art-Tra, vaig conèixer que hi havia una altra artista fascinant que es movia pel terreny del gravat i la pintura.  Que a vegades era al Japó i a vegades a Barcelona. Viu als dos llocs.  Aquest cap de setmana passat i també l’anterior es feien a la capital catalana, estudis oberts. Ella era al seu estudi de Gràcia. Era el moment. El matí a les 10 era al carrer Sant Lluís, prop de la plaça Joanic, on tenia aparcat el cotxe.

La Marta Montcada (Barcelona, 1961) té l’estudi a dalt de tot d’un àtic, el cinquè pis. L’estudi de pintura. El de gravat, amb el tòrcul i demés material seria en un altre lloc, que pel que vaig entendre l’està posant a punt, de nou.

És una persona molt amable, engrescadora i amb molt per explicar.  Efectivament vam estar parlant una bona estona i a part de saber més d’ella i del seu treball, també vaig aprendre coses del seu passat artístic i familiar.

L’estudi té obra d’ella –hi ha pintura i també algun gravat i ceràmica-, així com de la seva mare, Mercè Escaiola, que ha complert els 90 anys; i del seu pare Joan Montcada (Barcelona, 1925-2017). La Marta fa gravat amb color. No ho explicarem tot ara. El cas és que potser el gravat s’ha escampat a les pintures i a les ceràmiques, perquè quan pot hi acaba aplicant elements d’obra gràfica. Ella fa calcografia, serigrafia, litografia. Òbviament en cada llenguatge hi ha màniga més  àmplia i per exemple en les pintures em fixo amb unes “abstraccions” -ja no sé que significa això- on hi aplica pols daurada. I també hi estampa un segell vermell, a la japonesa.

Tot és possible

De la Mercè, la mare, exposa de forma destacada unes aquarel·les de tema floral, d’ara, que posen de costat amb uns altres papers, guardats en carpetes, de quan estudiava. Mercè Escaiola va estudiar a Belles Arts. A l’any 50 o 51 era a l’aula.  La Marta ens indica que de fet, en aquella època de dones alumnes, a belles arts n’hi havia algunes més.  Estudiaven al Borsí, aquell edifici del carrer Avinyó, que segons la Marta, van ser els seus pares –i els companys- qui van recuperar com espai de belles arts.

Al taller –al carrer Sant Lluís- també mostra olis dels anys de formació de la mare i en especial uns retrats que es feien, entre alumnes, com a exercici. El retrat de la Mercè, amb uns vint anys que té, és fet pel Josep Grau Garriga, el dels tapissos de Sant Cugat. 

Racó de l’estudi. La pintura amb geometries i la “banderola” és del seu pare, Joan Montcada. Era un artista polifacètic. La pintura amb tocs de daurats, grisos i blancs és de la Marta. – Foto: Aleix Art

Joan Montcada, el pare, també era pintor. En una fitxa biogràfica veiem que era alumne del Nolasc Valls –el mateix del nostre Josep Musach. Va passar per moltes etapes. Com hem vist amb altres artistes  es va implicar molt en la redecoració d’espais i altres edificis. La comparació del matrimoni amb el de Fornells Pla i Conxa Sisquella resulta una mica inevitable, aquests dies.  Encàrrecs de restauració o projectes nous.  A Vic, a les Vedrunes, hi ha unes pintures que són d’ell, procedents com a llegat d’un prevere de Barcelona.

Va tenir moltes etapes, es va anar apartant de la representació d’objectes. I sobretot experimentava. La Marta ens explica que es feien encàustica i ho feien tant bé que van acabar produint-ne per alumnes i col·legues. Fins que van decidir entre  crear o vendre pintura. Completant dades via internet, llegim que el Joan també va ser professor i també va tenir algun paper en la creació de les assignatures d’animació a la facultat, on s’hi va incorporar també l’Anna Miquel. El Joan era pintor, també treballava amb robes i teixits. Era també ceramista. I aquí ens fixem amb el mural de totxos esmaltats a l’auditori de l’IESE de Barcelona. Segur és un repàs incomplet i vaig donant pals de cec.

En quan a l’amfitriona, ja he escric que és pintora, ceramista i també i en especial gravadora. De fet, tant ella com els seus pares coneixien el gravat. La Marta, fa uns anys disposava d’un taller d’estampació al principal de l’edifici  on ens trobàvem, que va haver de buidar. Tot l’immoble era propietat de la família materna. I els pisos s’alcen per sobre unes naus d`una antiga i extingida fàbrica familiar de corbates. L’Albert Gran de la galeria Atelier ja ens havia dit que tot allò, no fa tant eren camps i granges o fàbriques. 

Taula amb una sèrie de Mini-Prints. No s’aprecia, però alguns són vernissos tous amb dos tintes. – Foto: Aleix Art

La Marta és gravadora de creació i –i ho subratllo-  d’edicions per a altres. De mica en mica anem trobant als gravadors del país i anem veient com les seves habilitats els serveixen per crear i facilitar la d’altres. Es coneixen  amb els  Barbarà –pare, fill i nèts-, amb els Fort. Un dels treballs que mostra la Marta són mini-prints. Gravats on explora les possibilitats gràfiques amb més d’un color. Si ens pensàvem que el gravat monocromàtic era el rei, preparem-nos pel ventall de treballs actuals que vaig clissant.

La Marta, els seus pares, són d’aquesta mena d’artistes que generen complicitats i la seva tasca té una dimensió socio-artística enriquidora. Per a les persones i per la renovació i la creativitat. Al cap de poca estona de ser al taller, es va presentar la seva amiga Vicenta Nevado, també artista –té unes xilografies al taller d’ella- i també la pintora Adelida Murillo,que fins ahir només coneixíem a través de l’obra vista a Artemisia. Però això ja són altres fils per estirar un altre dia. Punt i a part.

Un Jordi Díez al carrer Casp

La nova escultura instal·lada al pati de llums de l’Hotel Melià del carrer Casp – Foto: Alba Guiu / Jordi Díez

Centelles. Una bona notícia: l’escultura de fils d’acer de Jordi Díez, inspirada en un personatge de Lita Cabellut ja està  “penjada” al ME Barcelona hotel (un flamant 5 estrelles del grup Melià), al carrer Casp 1-13 de Barcelona. A tocar de la Plaça Catalunya. Ja en va parlar l’escultor a la xerrada que hi vam tenir el 17 de setembre (la tenia al taller). Ara ja està culminat.

Si entreu  a l’hotel de nova planta… ja trobareu una parella d’enamorats i una “mà caminant” que ja és del Díez. Però en faltava una: la van penjar, el dilluns 9 de maig, i a l’espera d’alguns retocs i de la inauguració oficial, ja es pot comunicar i veure.

La localitzareu des del passatge exterior, amb accés des del carrer Casp. I des de dintre, pujant i cercant el pati de llums.

L’escultura exenta, de 220 cm d’alt per 210 d’ample i 135 de fondo, és una figura femenina de fils d’acer soldats. Jordi Díez desenvolupa la tècnica que el va projectar, amb el Cerdà de Centelles i l’ha portat fins a París, pel  monument de Rafa Nadal.

La nova escultura s’inspira en un personatge de la pintura de Lita Cabellut. Artista natural de la província d’Osca, amb arrels gitanes, criada a Barcelona i resident a Holanda i amb projecció internacional.

Díez ens va dir que l’artista estava al cas i encantada amb el seu projecte.  L’escultor oriünd de Valladolid i amb taller a Centelles, està molt actiu i sabem que prepara altres projectes i algun altre per Barcelona, com una escultura per a la plaça Urquinaona, ben propera a  l’hotel de Casp.

Regirar els horitzons

Esther Porta exposa olis i obra sobre paper a Artemisia
Detall dels collages i transparències amb papers i de dos olis amb horitzons “muntanyosos” insinuats – Foto: Aleix Art

Corró d’Avall / Centelles. La proximitat de les pintures de Turner, potser ho magnifico, però d’entrada desvirtua una mica la mirada. Perquè si –aquests dies, almenys- ens trobem una altra pintura que està a mig camí entre la figuració i l’abstracció, ell, empeny a veure les teles com que estem parlant una mica del mateix. Però en mans d’un altre i dos segles amunt. Esperant que aviat tornarem a posar les coses al seu lloc, tinc també una mena d’idea que  funciona com de “salvaguarda” i que ja puc avançar: tota pintura –tot art-  “autèntica”, implica un procés personal. I no em refereixo a l’aprenentatge, sinó a cada procés creatiu que es genera amb cada obra i amb cada etapa de producció. Al final s’ha de pintar. Amb aquesta energia, partint del pòsit formatiu i l’experiència, la creativitat inclús es pot nodrir amb préstecs, però tot el crisol porta a unes “solucions”. Unes decisions, que com a part d’un procés, són madurades. Un artista bo fa aquesta feina bé. I el resultat es pot valorar com a genuí.    

De fet, la llista de coneguts en aquesta “situació” crec que és molt àmplia. Estic convençut que a través d’aquest blog vaig donant fe de la passió i ganes amb que diferents autors proposen obra. I ara, en especial, pensant amb els que es mouen a mig camí entre figuració i abstracció.

Tinc una nova coneixença per introduir: Esther Porta (Badalona, 1964). Actualment, però fins dissabte, podeu veure la seva exposició a la galeria Artemisia. De Porta ja n’havíem parlat, perquè la vam anar a veure al mercat d’art de la plaça del Pi. Però a Corró d’Avall hi ha algunes peces “reservades” i que de moment no  es mostraven a Barcelona. Porta ja tenia una peça a la col·lectiva del decenni dedicada als horitzons. Ara amb la individual fem un zoom a la seva obra.

La galerista, la Cristina Requena, ens fa adonar que Porta té vàries línies creatives. Però és una la que potencia al mercat i ara revisa a Corró d’Avall. La seva línia “oficial” són unes pintures de mitjà i gran format, protagonitzades per grans fons abstractes i atmosfèrics centrats per una línia d’horitzó o unes formes, que tant podrien ser muntanyes, roques o onades, com taques distribuïdes estratègicament, per contrastar colors i jugar amb la plàstica de les pinzellades i els matisos. Les gammes, de forma general, es mouen entre grisos, cremes, negres, marrons. Amb accepcions. Fons atmosfèrics i formes centrals, horitzontals, línis d’horitzó, degradats que es troben al centre, són la tònica de les peces que porta més temps fent.

Sota control

Una de les pintures on Porta explora la incorporació d’una porta arquejada o un arc de mig punt – Foto: Aleix Art

Però per a l’exposició a Artemisia ha volgut provar una cosa nova: ha introduït la forma d’un arc de mig punt. O d’un porta amb llinda arquejada o un arc aguantat per muntants, que molt sovint tan sols són un esquema. Amb aquesta forma canvia l’orientació dels eixos compositius amb una forma vertical. Les peces que formen part d’aquesta sèrie, entenc que són diferents proves per integrar la forma. Porta cerca el joc amb el fons que continua sent atmosfèric. A vegades s’insinua més la idea d’arrambador; En d’altres omple de textures i tons els voltants. Pel que observo l’Esther controla bastant els resultats i res és posat per atzar. I per tant el final s’ha de poder argumentar, pictòricament. No és una forma fàcil, l’arc. Perquè domina molt la composició. La proposta em sembla interessant. Però sospito que encara pot continuar explorant més enllà.

La major part d’obres són olis.  També hi ha una petita col·lecció d’obres amb papers i collages, on juga amb transparències, superposicions i surten altres tons –uns verds i tons càlids-, exclosos de les grans pintures. I em pregunto perquè.   Per veure l’exposició –en principi oberta fins dissabte-, heu de concertar la visita amb la seva directora, la Crisitina Requena. Artemisia es troba al carrer Sant Ponç, 65, Corrò d’Avall. Tel.617.23.10.23. Mail: info@artemisiacultura.com

Retrats de cine  

Alícia Mesas sorprèn amb una selecció de dibuixos i aquarel·les dedicada a rostres, alguns inventats i uns quants del món del cinema

Dedicat a Vangelis (Agria, Grècia, 29 març 1943-París, 17 maig 2022)

Els rostres al Penjador de la Peluqueria – rentar, tallar i mirar – Foto: Aleix Art
 

Centelles. Es pot arribar a ser artista, aprenent-ne o perquè es porta alguna cosa a la sang. I pel que vaig veient,  qui ja ho persegueix des de petit –però en qualsevol ofici: l’art en sentit ampli-, ho sol fer bé i amb gust. Amb domini. Els del flamenc diuen alló de que la persona porta un “duende”, com un geni personal, que m’agrada com a idea.

La proposta d’Alícia Mesas sorprèn i apunta a una artista talentosa. És una amb el duende ben format.  No la coneixem massa, tot i que viu al poble. La proposta amb la que es presenta és d’11 retrats, uns quants d’actors de cinema i també de personatges inventats. 6 a El Trabuc, 5 al Penjador (imatge).

Captiva  la versemblança i la contundència del plantejament, ja sigui amb aquarel·la o dibuix. Hi ha obra dels últims anys.

Ella ens explica que dibuixa des de ben petita. Té una germana més gran i “volia dibuixar tant bé com ella”. Fins als 17 anys ha set autodidacte. Després ha passat pel batxillerat artístic i classes particulars. A  l’escola “sempre ha destacat” en aquesta matèria.

Els retrats estan  molt ben plantejats i em pregunto si ho pot fer d’una sola  atacada o s’ho prepara, amb dibuixos previs. I ens diu que sí. “M’haig  de fixar molt bé en cada detall”. Pensa molt bé el que vol fer i es prepara esbossos, abans de posar-se amb el paper final.

El dibuix vol d’un treball acurat. Com qualsevol activitat. És art, però també necessita d’un ull clínic i ben calibrat.  Amb formació, els gens i experiència.  Errors inclosos.

A veure si coneixeu  tots els actors que ha representat. N’hi ha alguns que són bastant icònics. I bastant carregats d’una aurea de paios bons, valents, amb valors. No són actors secundaris. 

També hi ha espai per a retrat de rostres femenins. I en aquest cas ens crida l’atenció un d’una mena de guerrera vikinga  -al Penjador-, que vam  estar una  bona estona rumiant d’on podria haver sortit, mentre muntava  l’exposició. Però l’Alícia ens va aclarir que era “inventada”.

Però l’expressió i la força del personatge està carregada. Tant podria ser un personatge de cine, com evocar una idea de “dona valenta”. Hi ha altres rostres femenins i també són interessants els tractats amb un sol color, amb llapis.  Una bona exposició. Fins a finals de mes i uns dies.