La galeria, que continua des del carrer Mèxic, ofereix obra de l’artista barceloní dintre la sèrie “pintura catalana”
Barcelona/ Centelles. Encara em queda una exposició de la Weekend guardada al sarró. Perquè aprofitant la fira Swab em vaig acostar a la galeria Carles Taché, que actualment està en un carreró sense sortida, que s’hi entra pel carrer Mèxic, número 19, darrera els pavellons firals de Montjuïc. És com una entrada de pàrquing. I diria que amb el temps en aquella espècia de call, s’hi ha instal·lat altres projectes d’arrel cultural o artística. Ara es veu més arreglat i la galeria del Carles Taché està al mig. No obstant, per circumstàncies que se m’escapen, la galeria ha reduït espai. I tot i això hi ha parets suficients com per mostrar una selecció de peces de gran format, obra recent de l’artista barceloní Guillermo Pfaff (1976).
Algunes de les obres de Pfaff a la Carles Taché – Foto: Aleix Art
El que es mostra a la Taché va més enllà de la peça testimonial de Pfaff, que vam veure a l’exposició de l’Espai Guinovart, la primavera passada. Si bé coincideix en que s’escapa de la pintura convencional i es fixa molt en aprofitar plàsticament la tela mateixa. La tela ja compte en la seva mirada. En les peces de gran format que ens proposa, les teles semblen sense preparar, com si fossin teles de sac i les retalla, hi enganxa coses, hi pinta formes: una mica com esbossades i mal pintades, com si tant sols ho plantegés. Formes geomètriques amb tons negres, marrons i grisos. I posa les lletres del seu curiós cognom. Però més que una signatura vistosa el que em sembla que és un tema tipogràfic. En tot cas partint sempre, com en la resta d’elements, del més mínim, bàsic i proper. Per això em sembla una proposta bastant d’essencials.
Pel que sembla, des de que es va llicenciar el 1999, sempre ha estat un artista crític amb la pràctica de la pintura. Hi ha obra seva a la Fundació Vila Casas. Ha exposat a casa i a l’estranger. Ha viatjat per diferents capitals europees. A la galeria Taché forma part d’una sèrie d’exposicions dedicades a “pintures catalanes”. Perquè encara n’hi ha i té molta salut.
L’artista barceloní torna a exposar a Senda, però amb pintura que explora una direcció diferent
Barcelona/ Centelles. En Yago Hortal va animar fa poc l’escena pictòrica de Barcelona, sobretot durant els llargs mesos de la pandèmia. Va ser amb una individual a Can Framis. Va destacar per aportar una pintura colorista, feta de grans traços multi-colors, amb tons fluorescents, que dibuixaven senders i expressions a les teles. Ara, Yago Hortal (Barcelona, 1983) torna a exposar i ho fa a la galeria Senda, on porta una sèrie de teles de gran formats, que disparen cap a una direcció diferent.
Dues de les grans pintures de Yago Hortal a l’exposició – Foto gentilesa Galeria Senda
Hi ha color i grans traços, però es redueix tot a una gamma de dos tons, a vegades tres, per tela. A alguns llocs diuen que són tons primaris. Però són blaus, vermells i grocs de to elegant, sense ser cridaners, potser una mica continguts. Seriosos. Tons primaris, sense matissar. Només importa el rastre contundent que deixen. Traços de colors continguts i oposats a negres i altres contrastos ben triats. Hortal canvia i experimenta, perquè les teles semblen tenyides i els traços travessar una espècia de reserves per construir un univers pictòric vibrant, d’un atzar ben intuït. A mi m’agrada més aquest tipus de pintura que l’altre. Quan diem reserves volem dir tapar parts per protegir-les del pas dels pinzells o l’espàtula –Hortal deu pintar amb alguna eina que l’hi permet escampar gruixut. Tapant amb les reserves es creen contrastos de color.
L’exposició es pot veure des del passat 15 de setembre –des de la Weekend- i encara hi ha temps fins el dia 13 de novembre. Una peça seva també es va poder veure a l’stand de Swab. I és que val la pena cridar l’atenció sobre els nous passejos pictòrics. Hortal ha exposat sovint a la Senda. Va estudiar Belles Arts a Barcelona i a Sevilla. Ha exposat per Espanya i a l’estranger i és valorat com una jove promesa.
Les Finestres i el Penjador acullen divuit fotografies dels dos alpinistes centellencs Maria Rosa Aregall i Josep Maria Parareda
Centelles. Totes les fotografies tenen un autor i en el cas de la mostra d’octubre a les Finestres i al Penjador o són del Josep Maria Parareda o de la Maria Rosa Aregall. Una parella que fa molts anys que “caminen junts” i comparteixen paisatge i passió per l’enregistrament visual de la muntanya.
Fan fotografies i també pel·lícules. Casa seva és com un petit estudi amb un arxiu i una filmografia impressionant, dedicada sempre a la muntanya caminada o escalada.
Aquesta foto pertany a una part boscosa dels senders que condueixen al Puigsacalm, ben a prop de casa nostre. Tenim racons ben impressionants formats per les forces de la naturalesa durant molts anys. Foto Parareda/ Aregall
Les dues exposicions reuneixen a Centelles, una selecció de divuit fotografies dels seus recorreguts, tant per casa nostra com per altres latituds del món. Les podeu veure a les Finestres de la Cafeteria El Trabuc (C/ Socós, 1) i al Penjador de la Perruqueria Camps-Figueras (c/ Marquès de Peñaplata, 11). Per conèixer més el rerefons dels nostres autors, Josep Maria Parareda ens rep a casa seva per respondre algunes preguntes.
La fotografia ha acompanyat al Josep Maria des de que camina. Des de que camina per les muntanyes, s’entén. Va començar a fer excursions quan tenia 11 anys i escalada als 13. I als 15 el seu pare ja l’hi va comprar una càmera. Fill de Centelles, primer anava amb el grup de l’Andreu Coll i la Maria Soler i després amb els Pioners del Norbert Gómez. Un dia van anar a Montserrat i va veure una gent fent escalada: ho havia de provar!
Ens explica que aleshores feien escalada com per intuïció. Ell i uns amics. Perquè no hi havia escoles, ni informació, ni massa tradició. Amb la colleta van començar anar al Centre Excursionista de Vic, per llogar material. Però se’n fotien d’ells, perquè eren molt joves. I per postres els hi deixaven material en mal estat. Ara llogar material està prohibit i cadascú es porta el seu per fer escalada, “ja que no saps com l’ha tractat la persona que ho ha utilitzat abans”. Amb el temps van començar a sortir llibres i amb els anys l’escalada s’ha estès i popularitzat fins a límits que en Parareda no havia imaginat.
Diapositives i digital
Amb quinze anys ja coneixia algunes de les seves passions de tota la vida i ja tenia de companya de viatja a la Maria Rosa: compartint interessos per conèixer món i explicar-ho amb imatges. Tots dos han recorregut els cims del nostre país i han anat fins a Egipte, Jordània, Algèria, Irlanda, Escòcia, Xile. A més de les fotografies, primer preparaven projectes audiovisuals amb diapositives. I ara ho fan amb vídeo. En Josep Maria porta la càmera de vídeo i la Maria Rosa la de fotografia.
Els hi agrada fer reportatges ben documentats dels llocs on van i que caminen, més que explicar la història personal. Tenen un bon varem crític quan veuen la predisposició en les projeccions de Sant Esteve –que fan gratuïtament, al Casal, des de fa molts anys. I també quan reben premis i distincions de certàmens tant importants com el Festival de Cinema de Muntanya de Torelló. Per cert, enguany també hi hauran projeccions, el dia després de Nadal. Com a mínim tres pel·lícules.
En Parareda ens explica que camina més que ningú, amunt i avall, carregat amb la càmera, el trípode i el material d’excursió. Quan filma l’hi agafa com una borratxera d’escenes que vol capturar i és un no parar. I tornen carregats de material interessantíssim. Munten les pelis amb tomes úniques. Amb els anys ha adquirit l’habilitat d’anticipar-se a les escenes i construir una narració sense forçar a cap excursionista a fer res. Veurem si d’una zona que desconeixien de les Dolomites, d’on venen ara, surt un projecte nou. La Maria Rosa normalment s’ocupa dels guions i a vegades de la narració, quan no cerquen altres veus.
El desert d’Atacama, a Xile, també recorregut pels nostres excursionistes. Foto: Parareda / Aregall
En Parareda, com a escalador és l’impulsor de la Via Ferrata de Centelles. Fa uns divuit anys van presentar el projecte pensant que seria cosa per quatre amics. Actualment la ruta rep milers de visitants al mes! Ara, arrel de la pandèmia s’ha de demanar cita prèvia. I l’ajuntament prepara un marc normatiu, pioner, per blindar el seu funcionament. Tot i que per sort no hi ha hagut cap accident important. En Josep Maria fins ara s’ha ocupat del manteniment i inclús de la neteja de deixalles de la Via Ferrata –perquè hi ha gent molt porca-. Amb la popularitat de la Via Ferrata, en Parareda creu que es podria millorar el turisme local, amb producte dedicat a la via i també amb locals de restauració que es converteixin en punts de trobada dels escaladors, com passa a altres llocs. Els escaladors saben dels llocs, es troben i ja entren en ambient. L’ajuntament ofereix una web de la Via Ferrata amb informació i les condicions d’us.
El muntanyisme viu un moment bo i és cosa de tots que passa a passa, respectem i cuidem l’entorn. Ara tenim divuit fotos per remirar-ho a poc a poc i conèixer llocs propers i llunyans, les grans muntanyes i les petits cuques.
Nova exposició a l’Espai Guinovart d’Agramunt amb obra que amb tema i forma vehicula les necessitats de la societat reprimida per la Dictadura.
Imatge capçalera: detall de la pintura-assemblatge “Amsterdam”, del 1977, exposada a l’Espai Guinovart – Foto: Aleix Art
Agramunt/ Centelles. Ahir divendres havia de passar per Agramunt, camí de Cervera. Eren quarts de dues tocats. L’Espai Guinovart tanca a les 2. Podia fer la visita. I posats a fer, dinar al davant, que fan menú i ho fan molt bé. M’hi vaig quedar fins a les 6 de la tarda, entre art, teca i sobretot les visites comercials.
Ara entre les arcades de l’antic mercat, seu de l’Espai Guinovart, tenen una nova mostra monogràfica, inaugurada el passat dia 10, dedicada a obres del Josep Guinovart, que per sobre de tot, el tema, defensa algun aspecte prohibit o maleït pel poder de la Dictadura. Per això són peces dels anys seixanta i setanta, dedicades a aspectes com la llengua, la sexualitat, l’accés a les tecnologies o a una societat moderna, temes polítics, la repressió, etc.
Guinovart utilitzava el linòleum per criticar el poder. Aquests treballs els feia pel col·lectiu anti-franquista Estampa Popular. Foto: Aleix Art
L’obra de Guinovart (Barcelona, 1927-2007), sempre va tenir un esperit lliure, i quan s’hi implica amb el tema, no s’està ni d’insinuacions, ni sordines. És directe i ho aborda amb peces que tècnicament hi estan a l’altura: pintura abstracte, materials reaprofitats (com caixes de fusta o plats) i composicions que escapen de classificacions. Ara penso sobretot amb la gran peça “Amsterdam”, a mig camí entre l’escenografia, la instal·lació, la pintura i l’escultura. La recordava de l’exposició de Montserrat (2016) on hi havia unes maquetes, i es referia a un viatge a la capital holandesa. Ja és del 1977 però s’ha d’entendre que encara hi havia temes, com la sexualitat que eren tabú. En definitiva, totes són peces que escapen de la tradició, les acadèmies i les etiquetes.
L’acció reivindicativa de Guinovart també arribava a altres disciplines com el linòleum –per gravats, per a Estampa Popular- i a les cobertes de discs (dedicats per exemple a poemes de Salvat-Papasseit).
Tallers d’art
L’exposició “Anhels de llibertat”, comissariada pel Bernat Puigodellers –que s’ha ocupat de la programació de la sala durant un període-, reuneix obra del mateix fons de l’Espai Guinovart i de cedida per altres col·leccions privades. La mostra es podrà veure fins el març. L’espai del Guino ja ens és familiar a Badaluc. Hi vam ser fa poc per veure i ressenyar l’exposició de Jordi Alcaraz, que per cert, acaba el dia 24 d’aquest mes.
El camp de batalla després de la visita escolar. Segur que se’n van emportar un bon record – Foto: Aleix Art
La nova visita a la sala d’Agramunt la vaig fer casi bé sol, només acompanyat de la senyora de la neteja, que posava a punt l’espai, després d’una visita escolar, ja que havien fet un taller plàstic. Els alumnes eren a fora dinant, i de tant en tant n’entraven per anar al lavabo. Al cantó del Petit Espai hi havia encara una taula llarga amb tot de material típic de l’obra de Guinovart, com el fang o el blat, amb els que els nanos havien passat un matí ben creatiu, recordant les maneres de fer art d’un artista ben lliure.
badaluc 