badaluc

Subirachs des del Poblenou

Introduïm l’Espai Subirachs i comentem algunes coses que ens explica la seva filla, Judit Subirachs, que s’ocupa del centre museïtzat al Poblenou de Barcelona

Totes les imatges pertanyen i han estat cedides per l’Espai Subirachs

Barcelona/ Centelles. He escrit algunes vegades sobre Josep Maria Subirachs (1927-2014) en aquest blog i en una de les entrades feia referència a un futur incert pel que era la col·lecció de peces aplegades a l’Espai Regomir, al casc antic de Barcelona, ja que havien de marxar perquè tot l’edifici s’havia de convertir en hotel.

La crisis econòmica havia escombrat, un temps abans, el projecte previst amb Caixa Penedès. Quan l’Espai Regomir tancava –parlem del 2014, abans que morís l’artista- algunes poblacions van veure l’interès pel fons i es van oferir.

Inclús Centelles es va postular, oferint el Palau dels Comtes com a seu, quan encara faltaven uns anys perquè l’Ajuntament el comprès. Cap oferiment era prou adequat per la família i el cas de Centelles va quedar com un trist globus sonda, perquè no hi havia encara l’espai ni en propietat ni arreglat. El nostre poble té un lligam amb l’artista, ja que la dona de Josep Maria Subirachs era filla del poble. Però la proposta va quedar en fum.

Abans que morís l’escultor, els seus fills i especialment la seva filla Judit, historiadora de l’art i principal especialista en l’obra del seu pare, van decidir tirar endavant, ells sols, l’Espai Subirachs. El pare, trist pel fracàs amb les promeses de les entitats bancàries , va desitjar que el futur espai s’ubiqués al Poblenou: el barri barceloní –de fet antiga vila- on havia nascut l’11 de març de 1927, en el sí d’una família treballadora.

Al cap de tres anys l’Espai Subirachs s’inaugurava al número 6 del carrer Batista del Poblenou, molt a prop de la Sala Beckett i de la rambla del barri. El nucli de les peces en exposició és una selecció de les peces que guardava l’artista i la família i que van enretirar del mercat reservades pel futur espai.

A través d’elles es fa una selecció cronològica de la seva evolució escultòrica, des dels primers anys figuratius, cap a l’abstracció i el treball en diversos materials i temes. També hi ha testimonis dels seus treballs en altres disciplines, com el dibuix –les fabuloses tintes-, el gravat, la pintura o les medalles.

La Judit Subirachs, la filla, ens recalca que a través de les peces es vol subratllar una trajectòria artística llarga i singular, que va quedar eclipsada quan el 1986 l’hi van encarregar el grup escultòric de la façana de la Passió de la Sagrada Família de Gaudí.

La Judit ens recalca que en cap cas amaguen la seva tasca al Temple, perquè hi ha una frase a l’entrada que valora el seu paper i també se’n parla en el vídeo. Però aquella obra ja es pot veure a la mateixa Sagrada Família, que és prou coneguda. I el que interessa és subratllar la carrera artística del Subirachs, en conjunt i divulgar l’obra més personal de l’artista.

Vint anys

De la Sagrada Família ens explica moltes coses més: aquesta empresa el va ocupar vint anys. La Judit ens recalca que l’encàrrec l’hi va arribar quan era un artista madur. Tenia 59 anys. Hi va treballar intensament, inclús tenia taller als peus de la Sagrada Família. I hi va deixar obra, la paciència i la salut, degut a la crítica furibunda que va generar el seu treball.

Personalment no entenc com hi poden haver crítiques tant negatives, al marge de que una obra agradi o no, que és una cosa normal que sempre passa. Ara amb els anys potser les coses s’han apaivagat, i hi haurà encara crítiques negatives o positives, però potser el seu treball s’ha acceptat més i es més valorat. La Judit ens diu que als estrangers els hi agrada molt. Però ens recorda que el 1990 es va organitzar una manifestació davant el temple expiatori, perquè l’escultor escoltés tota mena de crítiques negatives i inclús insults.

Una de les coses que alguns col·legues l’hi retreien era que hagués acceptat un encàrrec religiós, ell que era agnòstic i que el 1965 havia signat un manifest en contra la continuació de la Sagrada Família. La Judit hi veu en tot una coherència: perquè el que ell havia signat era que no es continués l’obra seguint mimèticament l’estil de Gaudí. Igual com havia passat amb les catedrals gòtiques, desitjava que com a gran projecte arquitectònic de molt de temps, aglutinés estils diferents, fidels a la manera de cada època. Quan va acceptar l’encàrrec escultòric–segons la Judit-, va deixar molt clar que si ho tirava endavant seria amb un estil propi, modern i diferenciat de les escultures que ja hi havia a l’altra façana. Va recuperar cert estil figuratiu, però molt expressiu i característic de la seva manera.

Subirachs devia viure les obres a la Sagrada Família amb passió. Les crítiques sembla que el van estimular encara més a tirar endavant segons la seva visió. Però quan sortia de la illa gaudiniana i tornava al seu propi taller, es dedicava a fer una obra deslligada de tantes pressions i preocupacions.

Aquestes peces fetes durant els vint anys “de temple gaudinià” també es poden veure a l’Espai Subirachs, junt amb altres peces de totes les èpoques. La família però tira endavant el centre museïtzat amb els seus propis recursos. No tenen subvenció de cap mena. I a més obren gratuïtament. Si bé per les visites comentades per a grups, que fa la mateixa Judit, s’han d’abonar uns pocs euros. Però ens diu que la gent paga encantada i surt contenta. I que amb tot això de la pandèmia han tingut bastants grups de visitants de la mateixa Barcelona, que com que no podien marxar fora, anaven a descobrir els racons de la ciutat.

Ara una altra batalla de la Judit, és aconseguir una major presència de l’obra del seu pare en els museus del país. Subirachs té obra en molts museus d’aquí i de fora. I cal dir, fora dels museus, té molta obra en espais públics per tot Catalunya. Però en el cas dels museus, la Judit ens recalca que si tenen obra, no vol dir que la tinguin exposada. Per exemple en el MACBA fa molts anys que l’Artur Ramon, representant de l’artista, els hi va donar una peça molt maca. Però no l’han treta mai del dipòsit.

En canvi al Museu Nacional tenen una peça escultòrica, un ferro del 1956, que està exposat a la Sala 81, amb l’art de postguerra i segona avantguarda. Des de fa molt poc té de veí una pintura de Miró, prestada en dipòsit pel Museo Reina Sofía de Madrid. Tot això ajuda, si bé a la Judit li agradaria que la representació del seu pare fos més significativa, ja que si ve la peça de ferro és important, en va fer molt poques.

La Judit creu que l’obra del seu pare i de molts artistes de la seva generació, han quedat com silenciats. Falten encara sis anys per fer el centenari del naixement de Subirachs, però la seva filla ja ens esmenta algunes exposicions previstes. N’ anirem parlant. Desitgem que amb el pas dels anys i amb l’ajuda de tothom les coses s’aniran posant a lloc.

Escombrant cap a casa, la Judit va deixant anar que encara té peces que no exposen, i que si el Palau dels Comtes disposés d’un espai potser es podria plantejar un projecte local amb obra del seu pare. Crec que n’hauríem de parlar. Amb la cantera d’artistes que té Centelles seria un bon fitxatge.

Art salvaguardat

El Museu Nacional d’Art de Catalunya revisa l’operació de salvaguarda de les col·leccions durant la Guerra Civil i posa de relleu la tasca ingent de personalitats com el seu primer director Joaquim Folch i Torres

Foto de la capçalera: Entrada de les obres d’art decomissades per a ser salvaguardades al Museu d’Art de Catalunya. Palau Nacional, Barcelona, juliol 1936. Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Fotografia: Joan Vidal Ventosa

Barcelona/ Centelles. Aquests dies l’incendi de Llançà era a prop del monestir de Sant Pere de Rodes i vaig pensar que potser li tocaria el rebre. Per sort ja l’han apagat. Però aquest cenobi d’aspecte espectacular és una trista ombra d’un passat esplendorós, que en temps dels pirates i de guerres va ser saquejat i es va convertir en ruïnes. La Bíblia de Rodes, del segle XI, fou espoliada el segle XVII i avui es troba a la Biblioteca Nacional de França. I la portada romànica del Mestre de Cabestany està trossejada.

La sensibilitat per conservar el patrimoni va arribar anys més tard. Parlem de Catalunya i en general. Sortosament avui disposem de grans institucions i polítiques culturals que vetllen per conservar el què ens queda i el patrimoni movible es troba als museus. Però inclús en temps civilitzats com el nostre, la guerra i actituds iconoclastes han amenaçat el patrimoni.

Ja vam parlar fa unes setmanes de l’exposició al Museu de Granollers on explicaven com s’ho van fer durant la Guerra Civil per salvaguardar el patrimoni artístic de la zona. I ja vam veure que allò era una política de país, encomanada per la Generalitat. No era per menys: nombroses esglésies van cremar a l’inici de la guerra, com la catedral de Vic amb les pintures “noves” de Sert. O Santa Maria del Mar a Barcelona. Però hi havia també altres amenaces que van venir del cel.

Ara arriba la gran exposició prevista, “El museu en perill!” muntada pel Museu Nacional d’Art de Catalunya per explicar com s’ho van fer i què en van fer del patrimoni artístic evacuat de museus i col·leccions privades, per protegir-ho de la ferocitat dels revolucionaris i també del perill que suposaven els bombardejos feixistes.

Les obres es van inventariar, es van carregar en camions i es van portar primer a la universitat de Cervera i masies i després es concentrarien en llocs propers a la frontera, com a la parròquia d’Olot. Traslladar els frescs romànics ha de ser complicat i delicat, però ho van haver de fer vàries vegades per salvaguardar-ho i també per mostrar-ho al món, a París.

Salvar art d’ahir i d’avui

La mostra, de caràcter documental, reuneix els inventaris que es van fer, abundants fotografies d’aquells anys en que es veu com carreguen i descarreguen els camions; els viatges cap Olot o França; els dipòsits provisionals preparats en masies i a Olot; els tallers de restauració; i els catàlegs, cartells i imatges de les dues exposicions que es van fer a París, amb una selecció de peces d’art medieval. Però també reuneix algunes peces testimoni de la salvaguarda. No tot era art medieval. A la mostra també hi ha la pintura d’El Greco, de Sant Pere i Sant Pau, i pintures “modernes” de Sunyer i Joaquim Mir. Evidentment això és un afegit, perquè només cal passejar pel museu per valorar el seu paper. Es salvava l’antic i el modern. Totes les disciplines. Dels museus i de les col·leccions privades. De Barcelona i altres indrets.

*Arribada de les obres d’art romànic a Paris, 1937. Arxiu Nacional de Catalunya / © RMN – gestion droit d’auteur François Kollar*

Tot el procés de salvaguarda estava coordinat per Joaquim Folch i Torres (Barcelona, 1886-Badalona, 1963). La mostra subratlla el seu paper, perquè desprès de ser l’impulsor de l’arrencada de les pintures romàniques per preservar-les de l’espoli, i d’ocupar-se de diverses iniciatives museístiques, va ser nomenat primer director del museu, inaugurat ja al Palau Nacional, el 1934. Així que, al cap només de dos anys, li va tocar coordinar, per segon cop, la protecció del seu fons per la nova amenaça.

Folch i Torres comptava amb una “brigada” de persones que es van cuidar d’inventariar, transportar i també restaurar les peces. Hi havia per exemple, un historiador vinculat amb Centelles, Josep Maria Font i Rius, que tenia un carnet que l’acreditava per anar pels llocs a valorar els objectes per si s’havien de protegir.

Un capítol important de l’exposició són les mostres que es van fer a París, al Jeu de Paume i a les Maisons-Laffite. Es va fer una tria de les peces més importants d’entre els segles X al XV i es van portar a la capital francesa. Hi havia, per exemple, els absis de Taüll, pintura gòtica. Peces dels museus o d’altres col·leccions com el Tapís de la Creació de la catedral de Girona.

Hi ha dues seus perquè l’exposició es va voler prorrogar i al primer lloc no tenien més dates. La mostra a les Maisons-Laffite es va ampliar amb peces i, com la primera mostra, també es va fer un catàleg. Aquest material i diverses fotos i documents es mostren en l’exposició temporal i també en un annex situat amb les pintures de Sant Joan de Boí, a les sales d’art romànic del MNAC.

Amb tot plegat les peces es van salvar, però a l’acabar la guerra, els responsables de l’operació com el propi Joaquim Folch i Torres, van ser represaliats pels franquistes i apartats de les seves responsabilitats, sense ni donar les gràcies.

Al MNAC porten tota la temporada investigant i focalitzant en el període de la guerra civil, i han obert noves seccions a les sales d’art modern amb obra d’aquells anys. Han fet la monografia de fotografies de la guerra d’Antoni Campañà; han plantat els dos avions russos en la instal·lació de Francesc Torres a la Sala Oval. No us oblideu de passejar-hi per veure aquestes rèpliques a escala real i el muntatge: hi ha fragments amplits d’un retaule dedicat al martiri de Sant Pere i fotografies ampliades com les del camp d’aviació de la guerra, que hi havia a la Sènia.

*La Sala Oval del MNAC amb les avionetes russes que van combatre a la Guerra Civil, part de la instal·lació de Francesc Torres – Foto: Aleix Art*

Relacionat amb la instal·lació “Aeronàutica (vol)” de Torres, però al marge del museu, s’ha fet un llibre d’artista que ha editat Tinta Invisible, que reuneix tres gravats glicée amb tintes de pigment basats en dibuixos de Torres, que representen avions bèlics volant, amunt o caient en un estil que homenatja al cartellisme dels anys trenta. La nova exposició del MNAC es pot veure fins el 27 de febrer.

Els Beatus de Tábara

Un programa de televisió ens obra els ulls sobre aquest petit poblet de Zamora, origen de tres Beatus, com el de Girona, del segle X. Revisem una mica la història i coneixem el seu Centro de Interpretación

Imatge de la capçalera: els dos volums facsímils del Beatus Morgan, tal i com es mostren al Centro de Interpretación de los Beatos de Tábara. Foto cedida pel Centro.

Centelles. Al Museu del Tresor de la Catedral de Girona han renovat la museografia de les peces en exposició. Caldria tornar-hi per comprovar com es veuen ara el “Tapís de la Creació” i una altra joia de la corona, com és el Beatus de Girona.

Aquesta còpia del segle X, dels comentaris a l’Apocalipsi de Sant Joan, és dels exemplars amb més il·lustracions dels Beatus que es conserven i és una mostra importantíssima de l’art gresol de cultures que es donaria a l’altra punta de la Península Ibérica, al segle X, en l’estil que alguns anomenen mossàrab. Entre el segle IX i l’XI es produeixen alguns dels grans còdexs il·lustrats europeus, com el Llibre de Kells, el Saltiri d’Utrecht, els Beatus mossàrabs o les Bíblies de Ripoll, ja d’estil romànic.

Origens

Els Beatus d’algun indret d’Espanya havien de procedir. A la catedral de Girona ja ho tenen clar i a Tábara, també. Tábara és un petit poblet, verd i rural, de set-cents quaranta habitants, a 45 quilometres al nord de Zamora.

Al segle X tenien en bon funcionament el monestir de San Salvador, que era conegut per tenir un “scriptorium” on feien i copiaven llibres, amb textos i il·lustracions. Segons els especialistes, d’allà van sortir com a mínim tres Beatus: el de Tábara, conservat al Archivo Histórico Nacional de Madrid, el de Morgan i el de Girona. Els mateixos copistes es van cuidar de deixar senyals i hi ha dades amb dates i noms.

El monestir de San Salvador ja no existeix, perquè hauria estat destruït cap el 988 per una ràtzia d’Almansor. El mateix personatge que tres anys abans havia saquejat Barcelona. Sobre les restes del cenobi, el 1137, es va edificar l’església de Santa Maria. I avui, aquest espai, gràcies als esforços de l’ajuntament local, dels especialistes i dels seus responsables conté un Centro de Interpretación de los Beatos, que es cuida de recordar el paper del lloc en el mapa de la història de l’art. Compte entre altres eines amb facsímils dels Beatus que es van copiar a allà.

Foli amb la torre scriptorium del monestir de San Salvador de Tábara, pertanyent al Beatus de Tábara, com es mostra en el seu facsímil. Foto: Centro de Interpretación

Recapitulem: primer hi va haver Beat, el Beat de Liébana, que era monjo a Santo Toribio, monestir de la comarca càntabra de Liébana, als peus de los Picos de Europa, que al segle VIII va escriure i va recopilar uns textos que comentaven l’Apocalipsi de Sant Joan. Estem en temps de la dominació islàmica i els cristians cerquen la seva manera de resistir. En algun lloc he llegit que l’original ja no es conserva. Però d’aquest text, entre els segles X i el XII se’n van fer còpies, que per extensió s’anomenen “Beatus”. Actualment es conserven vint-i-un beatus. A Potes, prop de Santo Toribio, també tenen una exposició dedicada al Beat i als beatus i mostren reproduccions de tots els còdexs conservats. Alguns dels còdexs van acompanyats amb bellíssimes il·lustracions que expliquen el contingut del text.

Tres d’aquests Beatus procedirien de San Salvador de Tábara. Tábara formava part de la zona propera al Duero, reconquistada pel regne d’Astúries. A finals del segle IX, el rei Alfons III, va encarregar a San Froilán que fundés monestirs. El de Tábara sembla que aprofitaria antigues estructures visigòtiques, segons mostren les investigacions. Al segle X, quan el monestir estava en ple funcionament hi havia residint-hi monjos i monges i eren uns sis-cents! D’aquí s’explica que entre les il·lustradores hi haguessin dones.

Pobles petits

Foli amb la il·lustració del “Festín del Rey Baltasar”, pertanyen al Beatus de Tábara, com es mostra al seu facsímil. Imatge: Centro de Interpretación

Segons les nostres dades, el Beatus de Tábara té un centenar de folis, però de les il·lustracions que n’hauria tingut moltes, només se’n conserven nou. Hauria estat fet pel monjo Magius, considerat un gran mestre, i acabat per Emeterius, el 27 de juliol del 970. En un dels seus folis més coneguts s’hi representa una torre amb monjos preparant llibres i escrivint i il·luminant. Representen al propi Emeterius i a Senior. La torre seria un element característic del cenobi i l’actual església romànica té una torre que la vol recordar.

Del Beatus de Tábara se’n va fer una còpia, el Beatus de Las Huelgas, el facsímil del qual també es mostra al Centro de Interpretación.

Emeterius i Senior, que mencionàvem, juntament amb la monja Ende van acabar el 975 el Beatus de Girona, segons consta en les inscripcions. Sempre s’ha considerat Ende com una de les primeres dones reconegudes com a artista i està darrera el nom de la galeria barcelonina Eude.

El Beatus de Girona, consta de 568 folis, dels quals 114 van il·lustrats. Va arribar a la catedral del riu Onyar, el 1078. Vol dir que es va acabar poc abans de la ràtzia i va arribar al Principat uns anys després de la desaparició del cenobi de San Salvador. Del Beatus de Girona, també se’n va fer una còpia en temps del romànic, que es conserva a la Biblioteca Nacional de Torí.

Encara hi ha un tercer Beatus fet a Tábara, que és diu Beatus Morgan, perquè es conserva a la Pierpoint Morgan Library & Museum, a Nova York. Fins al segle XIX, el manuscrit estava a Espanya, però sembla que amb la desamortització va acabar amb mans de comerciants i lladres, fins que va anar a parar als Estats Units. Un investigador americà, John Williams -que tampoc és el compositor, ni el guitarrista-, va determinar que aquest còdex havia estat fet a Tábara i no a San Miguel de la Escalada, com inicialment es pensava.

Per tant com a mínim són tres els Beatus fets a Tábara i tres són els facsímils que, ben reproduïts, es mostren al Centro de Interpretación de los Beatos i es poden veure en el si d’una exposició que explica tots els detalls. També hi ha una monografia publicada d’un expert, Hermengildo García-Aráez, les aprotacions del qual han ajudat a organitzar el Centro de Interpretación. La història de l’art també la fan els pobles petits. Tábara es troba a uns 800 km de Centelles.

Los Beatos de Tábara Baixa

L’Estany des de l’interior

Marina Berdalet enceta el cicle d’artistes locals a la Sala Polivalent de l’Estany, amb una selecció de pintures i dibuixos dedicats a la influència del seu paisatge des del 2001

Imatge de la capçalera: la primera pintura de l’exposició és una de les més estimades per l’artista que ens explica els seus primers contactes amb l’entorn. Foto: Aleix Art

L’Estany/ Centelles. Fa poc al Salonet parlàvem de les aquarel·les de Marina Berdalet presentades a Magadins Vell. En aquella sèrie i a totes les que s’han fet, l’Estany ha inspirat el paisatge. Des de fa temps que el paisatge amable i verd del poblet del Moianès va sortint a les obres de la Marina. Fins al punt que pot fer una selecció des de la instal·lació al lloc, el 2001, fins ara i fer una repàs de les seves etapes estel·lars a través d’elles. Això és el que ha fet per a l’exposició que presenta a la Sala Polivalent de la Casa de Cultura, ubicada a la plaça del monestir.

Els artistes sensibles noten els canvis de seguida: les llums i colors i les formes d’allò nou en un moment. La Marina Berdalet va arribar a l’Estany acompanyant al Pep Sindreu, amb qui s’havia casat, iniciant un nou projecte vital en un nou indret i amb nous veïns i noves maneres de fer.

Fins aleshores la natura s’havia acostat a la Marina a través de les llavors que plantava al seu balcó de l’Eixample i de les que en seguia el creixement minuciosament i detalladament, en centenars de dibuixos que conformem una etapa passada interessantíssima.

De cop el paradigma canvia: la natura s’amaga tot just darrera la finestra i és així com la Marina ens la comença a ensenyar. Efectivament la primera gran pintura de l’exposició està feta des de dintre casa i pinta una finestra amb els porticons característics, dues plantes ben descrites al primer terme i un paisatge que s’intueix darrera les fustes verdes. L’Estany està inserit en la natura.

Aquest oli que encapçala l’exposició a la Sala Polivalent, és de les teles més estimades per l’artista. Aquesta la conserva com un tresor i d’ella, la Marina ens comenta que hi ha un diàleg entre la planta de la l’esquerra verda, viva i ufanosa i la pobra planteta de la dreta, petita i seca.

Les altres pintures de l’exposició insisteixen en el paisatge i fan evident la influència del lloc en el treball de l’artista. Però potser es produeix un canvi important, respecte la pintura de la finestra: no són paisatges directes, representats com si fossin una postal, sino que han passat pel magí de l’artista i en són una interpretació digerida i traduïda per l’ànima de la pintora. Ho veiem clarament en el dibuix testimoni de l’etapa dels traços del gest, en que la Marina hi veu un paisatge de l’entorn amb neu, però sempre he pensat que hi havia una voluntat més abstracte. I també ho veiem clarament en els paisatges en els que es destil·len les formes dels plataners de la carretera, les migracions d’ocells, en els nocturns i en els reflexos aquosos de l’estany que reapareix quan plou molt (per exemple durant el temporal Glòria de l’any passat).

Genius loci

*No és la primera vegada que veiem el nocturn blau però cada cop ens agrada més. Foto: Aleix Art*

No són pintures realistes, sinó que apel·len més a l’expressió i a les impressions. En etapes sobretot recents hi ha un treball important amb els blancs. I apareixen com en etapes prèvies els regalims i les superposicions de capes. Algunes vegades la pintora reaprofita teles pintades. Totes les pintures són vives d’acord amb la voluntat de la pintora i totes estan seleccionades, per a la mostra, perqué tenen un significat especial per l’artista. Crec que era la pintura blava amb el nocturn, que la guarda perquè representava la fi de l’etapa docent a Barcelona i per tant l’inici d’una dedicació més exclusiva a la pintura i des de l’Estany.

Després d’uns anys centrats en promocionar culturalment el poble i de dedicar-se a explicar aspectes com la mina de desguàs de l’estany, ara, en un nou context vital, es torna a dedicar exclusivament a tirar endavant projectes de creació artística. Hi ha vàries coses en expectativa. Explicarem les que puguem! L’exposició “Evocant l’Estany” es podrà visitar fins el 19 de setembre. Horari: de dilluns a diumenge, de 10 a 2 i dimecres, dijous i divendres, de 5 a 8.