Els gravats londinencs de Raquel Martínez

Ens informem de la vida i els progressos de  la gravadora catalana que viu, treballa i fa obra pròpia a la capital britànica des de fa set anys

Foto de la capçalera: “Maternity”, fotopolímer de Raquel Martínez, sobre paper Somerset Satin de 300 gm. La imatge fa 60×48,5cm. Foto del Portfolio de l’artista

Centelles. Fa uns dotze anys anàvem a taller de gravat amb en Carles Vergés, a la Guixa. Érem un grupet. Recordo que hi havia la Marina Berdalet que ja coneixeu, que més aviat ha abandonat el gravat, però continua pintant i dibuixant des de l’Estany. Ella era més de matins. També vam coincidir un temps amb en Sebastià Plans d’Artés, que ens  parlava de les seves fotografies. A la tarda coincidíem més amb la Marta Calvo, de Santa Eulàlia de Riuprimer, que fa uns delicats dibuixos a llapis de colors –fa uns anys va exposar a les Finestres d’El Trabuc-, i continua anant a classe amb en Vergés. Però crec que ara va  amb el grup de pintura. També hi havia en Marc Sangrà, que va obrir un estudi de tatuatges a Prats de Lluçanès, que encara funciona. Ell era qui feia linòleum i em va aficionar al tema.

I  també vam coincidir amb la Raquel Martínez (Granollers, 1984) que aleshores vivia a Tona. Podríem dir que del grup, és la que amb la dèria del gravat ha arribat més lluny. Perquè des de fa set anys treballa en una editora de  gravats i viu a Londres, amb la seva parella i la seva filla, nascuda allà fa pocs anys. Treballa a la Thumbprint Editions com a studio manager, sota les ordres de Peter Kosowicz.

També continua creant gravat propi i els jurats s’han fixat amb ella: fa poc va tenir una menció honorífica al Mini-Print Internacional de Cantàbria i més darrerament ha guanyat el premi Printmaking Today que otorga la fira de gravats Woolwich Contemporary, que es celebra a la capital britànica.  

Per  la Raquel,  les classes del dilluns amb en Carles van ser un aperitiu, una  introducció. Com tants d’altres es va trobar el gravat de forma casual, fent un certificat  d’educació a l’Escola  d’Art de Vic. Després va venir la carrera  de Belles Arts, a Barcelona on es va especialitzar en fotografia i vídeo,  mitjans que després l’hi servirien per trobar els límits i plantejar el treball  que actualment fa amb gravat.

Noves llums

L’especialització amb gravat  la va fer a la Llotja de Barcelona. Va acabar els estudis amb una beca a la  Escuela de Grabado y Diseño de la Real Casa de la Moneda,  a Madrid.

“Channel #2″, fotopolímer de 20×16,5 cm., imatge guanyadora del premi Printmaking Today que otorga la fira de gravats Woolwich Contemporary, obra de Raquel Martínez. Foto de l’artista.

Ja som pels volts del  2014 i és quan fa el sal a Londres. Ens explica que primer hi va anar un estiu a fer pràctiques i que un temps després la van trucar per anar-hi a treballar.

 L’estada a Londres també l’hi ha obert les portes a artistes d’altres geografies. El seu treball creatiu diu que es mou sota la influència d’artistes com Cathy Wilkes, Cornelia Parker o Anish Kapoor.

El tipus de gravat que fa utilitza fotopolímers, que entenc és una tècnica derivada del fotogravat. La seva obra s’allunya de les estampes monocromàtiques i juga amb colors i gammes cromàtiques i blancs. Parteix d’imatges extretes per exemple de la televisió, que manipula a  l’ordenador i  treballa fins a convertir en una imatge  suggerent. L’hi agrada veure com es perd informació i la imatge que va treballant en guanya de nova.

El gravat premiat a Woolwich encara es percep una mica alguns trossos d’objectes, però els  miniprints de Cantàbria i tota una altra sèrie d’imatges que podem veure, per exemple, a  Instagram, sembla que hagi tendit més evocar aurores o esclats de llum. D’aquesta sèrie en mini-prints i en gravats més grans hi ha diverses variants.

La Raquel de moment no es planteja tornar de  Londres. Quí sap si temporalment haurà de venir per rebre les felicitacions si guanya un dels sis premis  del Mini-print de Cadaqués, a on també s’ha presentat. Això ho sabrem a partir del 26 de juny.

Patrimoni en perill!

El dimarts és el Dia Internacional dels Museus i es podran visitar gratuïtament tots els equipaments del planeta. Badaluc visita el Museu de Granollers per una exposició que posa l’èmfasi en patrimoni salvaguardat durant la Guerra Civil.

Foto de la capçalera: ceràmiques i pintures salvaguardades i conservades al museu. Imatge pròpia.

Granollers/ Centelles. Dimarts quan normalment s’escriuen els articles coincideix que és el dia 18 de maig que  serà el Dia Internacional dels Museus i no estaria bé avisar de propostes a les 8 del vespre.

Sigueu on sigueu, aprofiteu dimarts, per visitar museus perquè és un bon dia per conèixer les seves col·leccions, propostes i recordar el seu paper i importància en la conservació i revalorització  del patrimoni.

Al Museu de Granollers coincideix la diada amb una mostra que recorda bé la seva missió. Als seus  dipòsits s’hi guarden tota una sèrie de peces, algunes de les quals  pertanyen al context de la Guerra  Civil. Entre 1936 i 1939 foren ingressades per la Junta de Salvaguarda per preservar-les de la fúria d’uns i d’altres, ja fos d’esglésies o cases particulars i llocs públics. De les 7.872 peces ingressades procedents de Granollers  i rodalies  se’n pogueren retornar 4.186 i la resta s’han quedat en els dipòsits del museu. Hi havia registres d’entrada, inventaris fotogràfics i sembla ser que darrerament s’ha trobat un nou registre de sortida que ha  esperonat als arqueòlegs del museu a evolucionar en la seva tasca documental.

Darrerament –fa més d’un any- s’ha afegit al seu treball l’artista Ignasi Prat (Sant Esteve de Palautordera, 1981), ja de per si interessat en la memòria històrica de la Guerra i ha col·laborat en el creuament de dades.

S’ha d’entendre que a vegades les dades dels inventaris fan riure: “una ceràmica” i n’hi ha moltes i de molts tipus. El cas és que s’han identificat cinquanta-sis objectes del  museu  que clarament pertanyen al gruix de peces reunides per la Junta de Salvaguarda i que encara guarda el museu.

Un altre racó de la instal·lació d’Ignasi Prat amb peces salvaguardades. Imatge pròpia

La col·laboració de Prat l’ha completada el comissari Frederic Montornés que han presentat  com un resum  de la feina: una instal·lació i un catàleg. La instal·lació –que es  veu des del carrer-, no són un recull de “pedres del paleolític”, com deia una veïna abans d’obrir el museu, sino un representació d’objectes de la Salvaguarda col·locats emulant un dipòsit. Sense criteri expositiu, ni artístic. La idea és subratllar la seva custòdia i inclús hi ha pintures i  caixes de ceràmica embalades i protegides. Les pintures es mostren dintre d’una estructura de fusta que recorda els armaris estrets dels museus.

El conjunt és variat: pedres escultòriques d’estructures arquitectòniques, pintures religioses i del XVIII, escultura barroca, ceràmica catalana, etc. Hi ha un lot important de peces que pertanyien a la Casa Bòria (o dita també Castell) de Samalús. Ves a saber perquè no les van retornar o recollir.

Venda afortunada

La visita a  la  instal·lació d’Ignasi Prat es pot allargar amb els documents i els inventaris que hi ha exposats en unes vitrines, però hi ha un altre visita al  museu que empeny cap amunt: si seguiu les escales i les rampes i deixeu endarrere la sala de la col·lecció permanent –que val la pena conèixer. I seguiu encara rampes cap més amunt trobareu uns quants trossos del retaule gòtic de Sant Esteve.

Aquesta obra pictòrica del taller dels Vergós, feta entre 1495 i el 1500 presidia, fa segles, l’altar major de la parròquia de Granollers. Però a mitjans del segle XVIII fou substituït per un retaule barroc  procedent de la Mercè de Barcelona i el vell va ser malguardat sense massa  miraments, perquè ja estava deteriorat. Amb el temps es varen perdre algunes taules d’aquest retaule que era immens: per això cinc anys per completar-lo amb totes les figures, escenes, el pa d’or i els relleus. Fins que la  Junta de Museus –que vetllava per protegir el patrimoni i evitar espolis i pèrdues  irreparables-  hi posà l’ull i el 1914 s’iniciaren els tràmits per adquirir-lo, per al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Les negociacions culminaren anys més tard i finalment des d’aleshores les tretze peces que s’han conservat, les guarda el MNAC, a Montjuïc.

Ara algunes han retornat temporalment a Granollers i es poden admirar acompanyades d’una  exposició que parla de la ciutat de l’època de la venda del retaule, en que hi havia grans canvis  i, per exemple es construïa el nou hospital. A molts granollerins no els hi va agradar que es  venguessin l’antic retaule, però gràcies  això, les  peces es salvaren de les salvatjades de la Guerra Civil.

La instal·lació és representiva del patrimoni salvat. Imatge pròpia

Salvaguarda arreu

Perquè al MNAC també es varen espavilar per treure totes les obres del museu i portar-les a un lloc segur, que en el seu cas va ser París on moltes varen poder ser vistes en una exposició sobre l’art català.

Precisament el museu del Palau Nacional també prepara una altra exposició sobre la salvaguarda  del seu patrimoni, prevista d’inaugurar el 15 de juliol. Un mes abans, també inauguren una instal·lació de Francesc Torres –es veu que ha reproduït unes avionetes de guerra a escala real—i l’1 de  juliol també obren noves sales dedicades a l’art fet durant la Guerra Civil. Encara més batalla: actualment tenen una exposició de fotografies de la guerra, fetes per Antoni Campañà. Es nota que fa vuitanta-cinc anys del seu inici. Cal no oblidar-ho.

El MNAC, el Museu de Granollers, El Louvre, El British Museum, el Moma, tots obren les  portes gratuïtament el dia  18. Alguns ja han fet activitats aquest cap de setmana. Però el seu sant és el dimarts. Gràcies a ells hi ha patrimoni salvaguardat i valorat.

Bany de mestratges artístics

Visitem les exposicions de Sergi Barnils a Atelier, Vicenç Viaplana a la Marc Domènech i Santilari a l’Artur Ramon

Foto de la capçalera: “Després vaig veure un cel nou i una terra nova”, pintura de Sergi Barnils, acabada enguany i exposada a la galeria Atelier. Foto de la galeria

Barcelona/ Centelles. Després de mesos de parlar de grans  propostes artístiques penjades en exposicions, finalment ha arribat l’hora de poder-se moure i anar a veure i casi tocar alguna de les obres. Això va ser possible dissabte passat.

A dos quarts d’11 ja era a la galeria Atelier del barri de Gràcia, on vaig poder veure en viu l’obra que uns mesos abans, Josep Canals havia exposat a la seva galeria de l’artista barceloní Sergi Barnils. A l’Atelier hi ha alguns dels papers que va fer durant el confinament, però també hi ha obres grans de pintura amb les que es construeix una petita retrospectiva titulada “Gènesis”. Nom bíblic que enllaça amb el rerafons de la pintura de Barnils, molt coneguda i apreciada a Itàlia i que ara es va donant a conèixer bé a casa seva, talment com el profeta.

Com ja  vam explicar en l’article de la mostra santculgatenca Barnils  sol partir del  llibre de l’Apocalipsi, i fa al·lusions a conceptes com “ciutats celestials”. I les formes  cal·ligràfiques  tenen una traducció  simbòlica en conceptes com fortalesa, Trinitat, cases celestials, etc. Més aviat es tracta d’una visió alegre i optimista.

El que no prevèiem és que els símbols de cal·ligrafia i l’estructura lineal serien incisions fetes sobre la pasta d’encàustica que Barnils escampa. El mateix artista, a qui vaig tenir l’oportunitat de conèixer aquell dia, va explicar que realment  ho treballa com una planxa de gravat.  A vegades prepara el fons amb pintura, després hi aplica la cera calenta i un cop freda fa l’estructura lineal. I un cop ha fet les incisions ho “entinta” amb pintura a l’oli i al cap d’uns tres dies, quan s’ha assecat, ho neteja. De manera que la pintura queda incrustada i dóna color als  solcs. Després pot venir una altra treball més directa amb colors i encara poden venir atreviments, propis d’artistes molt segurs, com atacar el quadre amb grans traços negres. Barnils combina obra més estructurada amb d’altres  més expressives.

La pintura de Barnils i la de Vicenç Viaplana no tenen gaire a veure. A part de partir de la figuració i treballar el tema de les transparències i veladures.

Galeries a peu

A la galeria Marc Domènech fan una exposició comparativa entre l’obra inicial dels anys setanta i l’actual de Viaplana. Un exercici que destil·la la comissària Montse Frisach. A cop d’ull veiem grans diferències tècniques en l’obra de l’artista granollerí: dels setanta hi ha molt dibuix, col·lage, transferències i treballs experimentals sobre “papers emolsionats”, que provenen del món de la fotografia.  Dels anys de cap aquí, hi ha les grans pintures que amaguen la pinzellada amb l’acrílic i ofereixen com vistes trancades i angles i grans objectes. Potser en el fet de partir, jugar amb fragments i en el fet compositiu s’hi trobi una de les línies  continuistes. I també amb certs objectes com les esferes.

A la dreta, obra amb llapis i col·lage de papers sobre paper, de 65×49,5 cm, de 1976. A l’esquerra, un acrílic del 2019, sobre fusta de 100×90 cm. Ambdues, obres de Vicenç Viaplana exposades a la galeria Marc Domènech. Fotos de la galeria.

Hi ha també unes curioses pintures que recorden una mica l’atmòsfera de Dau al Set, amb personatges amb màscares, del 1974. Frisach diu que és el primer cop que es mostra aquesta obra, teòricament desconnectada de la producció de Viaplana. Però no se si es podria cercar encara  una connexió més fonda amb El Bosco i estirar el fil fins a les obres dels grans incendis que Viaplana  farà posteriorment, que em recorden els inferns de l’artista del “Jardí de les Delícies”.  

Tornant a les pintures més recents  de l’exposició, la galeria també acull dues peces de gran format de la sèrie feta “Sota el Sui”.  Grans teles que sí tenen restes i marques d’haver estat pintades a l’exterior.

Tant l’exposició de Sergi Barnils com la de Vicenç Viaplana  a les dues galeries barcelonines hi ha temps de veure-les fins al juny. La mostra que sí acaba aquest divendres és la quantiosa col·lecció de bodegons que els Santilari tenen exposada a l’Artur Ramon. Es veu que a la mostra s’hi ha sumat obra del fons de la galeria i també hi ha peces de la producció més recent, en especial les dedicades al pintor Fantin-Latour.  Pintura i dibuix. Obres en color i en grisos d’una gran minuciositat i paciència que recorden la fugacitat de la vida, la condició humana –les famoses “Vànitas” amb els cranis o les nous que també són petites referències al temps humà-  i també la qualitat material dels aliments sota la llum.

Una de les natures mortes, en aquest cas obra de Josep Santilari. El tema de les flors és comú a les obres fetes sota la influència de Fantin-Latour amb qui els artistes badalonins s’han fixat. Foto: galeria Artur Ramon

Fantin-Latour inspira natures mortes de flors amb al·lusions a la  pintura o als artistes. M’agrada molt contemplar com dibuixen els pètals de les flors i veure fins on arriben amb el llapis  abans no l’aixequen per deixar fluir el blanc. Uns mestres.

De fet tots els artistes citats en aquest article crec que tenen molta experiència i és una pena que a vegades no se’ls  valori prou i que la seva obra costi tant d’entrar a les cases catalanes. Els Santilari s’acaben de moment. Ells van treballant. Hi haurà altres propostes expositives. De moment tenim anunciada una mostra a la Marlborough, del pintor d’Almeria  Abraham Lacalle, que a través del paisatge ens parla dels seus neguits.     

Clam colombià per cuidar la Terra

Tercera proposta d’Acciones Creativas de Intercambio que presenta vint-i-un artistes colombians que reflexionen sobre la Terra

Centelles. Fa uns mesos, el juliol del 2020, vam presentar la iniciativa Acciones Creativas de Intercambio, vehiculada a través d’Instagram i de la pàgina web i que coordina Jaime Moroldo i el seu fill Endgork Moroldo. Jaime proposa un tema o un treball, els artistes responen amb obra i a través  d’Acciones es dóna a conèixer per la xarxa d’internet. Ja porten algunes accions i ara n’estan presentant una tercera en la que han implicat  vint-i-un artistes colombians a reflexionar sobre la Terra.

Cada dia des de dijous passat i fins que acabin aniran presentant una obra, amb la  informació de l’artista, la fitxa tècnica i també s’inclou una breu explicació que l’artista fa de la seva obra. 

Aquest dies el país  sud-americà és notícia per les protestes socials contra unes reformes fiscals i per la  resposta del govern que ha acabat treien els militars als carrers.

Colòmbia és un país amb casi cinquanta milions d’habitants. Terra d’antigues cultures indígenes, conquerida i “esborrades del mapa” pels espanyols. Oficialment la llengua és el castellà però encara s’hi parlen una seixantena de  llengües autòctones. Econòmicament es considera com un estat emergent.

Parlem d’un país que representa un amalgama cultural i segurament els trets culturals distintius també es destil·laran d’alguna manera en els artistes d’avui, connectats també amb el món.

Els  artistes  participants són Fidel Castro (@fidelumen), Natalia Manzo (@_nataliamanzo), Danny Sánchez  (@dajasaba), Bibiana Camargo (@bibicamargoart), Jean Barbato (@jean.barbato), Santiago El Cortés (@santiago.elcortes), Fabio Castrillon (@artist.fabiocastrillon), David Cornelia (@davidcorneliart), Mari Menez (@mari.menez), Iván Acevedo (@ivan_acevedo2717), Adrián Preciado (@art.preciado), Giscard (@mrgisLucía), Diego Pérez  Moreno (@diegoperezfotografo), Santiago Orozco (@santiagoorozcorivera), Miguel Arias (@miguelarias_cuadros), Héctor Diaz de la Hoz (@diazdelahozart), Isabella Arenas (@isabella_arenas), Daniela Barbosa (@danibarbosa30), Juan Fuentes (@pinky180_art), Lucia Carvajal (@art.lulucarvajal) i Angélica Ramírez (@angelicaramirezarte).

Tota mena d’art

Les acciones han començat per la Bibiana  Camargo, artista de Bogotà que presenta “Raíces”, una oli de 35×35 cm, que inclou brodats sobre la tela. Aborda la relació de nosaltres amb l’entorn que hem de cuidar a través de la representació d’un retrat femení –no estic segur sigui autoretrat- i un magnífic colibrí brodat.

A l’acció hi participen tot tipus d’obres. Aquesta és una escultura de Álvaro Iván Acevedo Foto: Acciones Creativas

L’artista de nom Fidel Castro Cabello és de  Bucaramanga i va ser el segon en ser presentat. Ell aporta un altre oli de 40×40, titulat  “Llave”, que reflexiona sobre la nostra relació amb el  món a partir  del budisme, a través de la representació simbòlica d’una clau, d’un pany i la  fricció d’unes mans de Buda. Una obra interessant que amb la  forma circular i les textures que inclou també evoca al planeta.

Per l’article ens han passat imatges d’un treball encara per presentar: la pintura de Fabio Castrillón, que embolica una persona que porta una  màscara antigàs amb la bandera colombiana. 

Hem anat referint-nos a pintures però el projecte “Tierra” està oberta a totes  les disciplines: escultura, fotografia, etc i també inclou, fins i tot, graffity: Juan Felipe Fuentes Maza és  l’autor d’un gran mural sota un pont que posa “Hogar”, dedicada a les  persones que malviuen pels carrers.

Però perquè una  “Acción Creativa” dedicada  a artistes colombians? Jaime Moroldo ens explica que una cadena de contactes el van portar a establir aquest lligam internacional. I que a mitjà termini es farà una exposició d’intercanvi entre artistes catalans i artistes colombians. Potser no seran  tots els mateixos artistes  dels de la “Accción”, però n’hi haurà dotze i es  podran veure a la sales de la Rectoria de Sant Pere de Vilamajor. I a Colòmbia l’exposició “catalana” s’està planificant i es preveu que sigui itinerant: Bogotà i Bucaramanga, que ja hem mencionat. Moroldo ha col·laborat en l’organització d’altres exposicions d’intercanvi internacional, amb Suècia i Japó. La pandèmia en va minar una però ara  les  coses es tornen a posar en marxa. Però tot això és el futur: ara toca presentar l’acció “Tierra” a Instagram i a la web.