Anna Ill guanya el segon premi en una edició que ha batut rècord de participants amb 401 inscripcions
Imatge de la capçalera: Vista general de l’escultura guanyadora “CO(NH2)2 (sèrie)”, d’Stella Rahola Matutes. Imatge facilitada per la Fundació Vila Casas
Centelles. Aquest migdia s’ha entregat a Can Mario, Palafrugell, el premi d’escultura que atorga la Fundació Vila Casas. El primer premi, dotat en 15.000 Euros i una exposició a Can Framis (a Barcelona), ha estat per l’artista Stella Rahola Matutes (Barcelona, 1980), per l’obra “CO(NH2)2 (sèrie)” . El segon premi, que també passarà a formar part del fons de la fundació, ha estat per Anna Ill (Vilanova i la Geltrú, 1990), per l’obra “Desaparèixer cap endins”.
El jurat estava format per la galerista Ana Mas, el crític Bernat Puigdollers, la historiadora Cèlia de Diego, la historiadora de l’art Glòria Bosch, així com el president de la fundació, Antoni Vila Casas, el seu vicepresident Antonio Sagnier i el director d’art Àlex Susanna. Han participat multitud d’escultors en un premi que és dels més importants de la disciplina: hi havia 401 inscrits. Més que en els altres premis que atorga la fundació de pintura i fotografia. Han fet una tria fins a seleccionar quaranta obres, que junt amb les premiades es podran veure a Can Mario, fins el 4 de juliol.
L’obra guanyadora reuneix un conjunt de peces tubulars -com recipients- de vidre borosicilicat incolor “fallides o esbarlades”, sobre una gran safata emmirallada. El conjunt recorda un laboratori i a mi em fa pensar en una espècia d’homenatge per les proves fetes per trobar les vacunes per la Covid-19. El segon premi són objectes intervinguts: un xerrac i un vestit de tafetà, ajuntats i recolzat a la paret. Podríem dir que es tracta de dues obres de caràcter molt concret i conceptual.
A les properes setmanes tornarem a parlar de la Fundació Vila Casas, per les diverses exposicions d’estiu que inauguren aquests dies a les seves seus de Barcelona i l’Empordà. I aviat també sabrem el guanyador i els seleccionats del premi de dibuix Ynglada-Guillot.
Dues exposicions d’estiu al Museu Nacional d’Art de Catalunya i a la galeria Artur Ramon cerquen els paral·lelismes entre el ceramista Josep Llorens Artigas i artistes internacionals
Foto de la capçalera: forn japonès del taller de la Fundació J. Llorens Artigas. Per més informació us enllaço a l’article de l’agost del 2014 quan ho vam visitar. Foto pròpia.
Centelles. Per les classes de Francesc A. Galí (Barcelona, 1880-1965) hi passaren un grapat d’artistes que aviat es convertiren amb noms respectables. I uns quants si no foren singulars amb l’estil ho foren també per decantar-se cap a una disciplina singular. Miró, pintura; Enric-Cristofol Ricart, xilografia, Josep Llorens Artigas, ceràmica.
Cada un ha esdevingut el mestre o màxim representant en el seu art. Hi hagué encara un altre ceramista i pintor i gravador, deixebla de Galí, però de més edat: Josep Aragay. I potser va més associat amb el noucentisme i en canvi Artigas, hauria connectat més amb un llenguatge modern i universal i el seu nom en solitari o associat amb noms com el de l’amic Miró, assolí un reconeixement més internacional.
La formació de tots comença a Barcelona, però és a París on aprenen a volar. L’estada a l’estranger els hi obra la porta a nous contactes d’allà i de més enllà. Tant Artigas com Miró i altres artistes tindran molt en compte les notícies culturals del Japó. En el cas del ceramista arribarà a conèixer el màxim representant de la disciplina del Japó de l’època, Hamada Shöji (1894-1978), amb qui els unirà una admiració mútua.
Dues exposicions
De relacions, contactes i influències és del què parlen les dues exposicions estivals que estan a punt d’inaugurar-se. Primer, el Museu Nacional d’Art de Catalunya, obra dijous la mostra “Els colors del foc” en els que posarà de costat l’obra d’Hamada i la d’Artigas, en primera instància. I en segon lloc, també explorarà les relacions artístiques entre Catalunya i el Japó, a través d’altres artistes actius a mitjans del segle XX, com el ja citat Miró o de més joves com Eudald Serra, Elisenda Sala o el fill d’Artigas, Joan Gardy Artigas. També hi haurà obres japoneses com les de Kawai Kanjiro o Munakata Shiko.
Gerro de Josep Llorens Artigas, del 1949. Col·lecció particular. Foto: MNAC/ Josep Casanova
L’altra exposició s’inaugura, dimarts 9 de juny a l’Artur Ramon i seguint l’esquema de la del MNAC, posa en relació l’obra d’Artigas amb la de Miró, específicament.
La influència d’Hamada i del Japó sobre Artigas (Barcelona, 1892-1980) és tal que el seu taller -que continua actiu a Gallifa, gràcies al seu fill-, disposa d’un forn japonès i l’edifici que serveix d’espai de tallers i residències artístiques està dissenyat per un arquitecte nord-americà, Bruce Graham, seguint referents nipons. Artigas va anar al Japó el 1962 per assistir a l’enllaç del fill Gardy Artigas amb la japonesa Mako Ishikawa i de la unió en sortí, un fill: l’Isao que també continua la vena artística.
En aquest forn japonès és on Artigas va culminar l’excel·lència en la ceràmica després d’anys d’experimentació i d’anar investigant els gres i els esmalts fins aconseguir l’objectiu creatiu. I és en aquests forns del taller de Gallifa on Artigas i Miró van fer els grans murals ceràmics , com el que hi ha a l’antiga terminal de l’aeroport de Barcelona o el que guarda el Museu Nacional, sota la cúpula, procedent de la conselleria d’Educació, abans seu d’IBM a Barcelona.
Les dues exposicions disposen les obres dels artistes en solitari per tal d’establir els ponts des de la seva creativitat autònoma.
Miró era un any més jove que Artigas, però podríem dir que la seva passió per la pintura i el seu interès per traslladar el seu llenguatge a altres disciplines no tenen comparació.
Pastel, llapis i tinta sobre paper, obra sense títol de Joan Miró. Foto: Galeria Artur Ramon
Per Artigas la ceràmica era l’art més abstracte i pur de tots, perquè neix de la unió dels quatre elements de la naturalesa. Segons el comissari de l’exposició del museu, Ricard Bru, que també fa el text de la mostra de l’Artur Ramon, Artigas “va fer-se un nom treballant el gres artístic cuit a temperatures elevades, de més de 1200 graus”. Treballava amb el torn per fer els seus gerros i utensilis de formes pures i austeres, despullades de qualsevol decoració supèrflua. En el capítol dels esmalts, la investigació va fer decidir a Artigas, “treballar sempre amb forn de llenya” i va passar tota la vida experimentant “amb terres i minerals per descobrir les fórmules químiques dels colors de la natura”. Amb aquest treball pacient –el forn vol moltes hores-, va aconseguir trobar els seus colors i les seves formes tant sensuals i úniques. L’art d’Artigas va ser reconegut arreu , en una disciplina a vegades mal tractada, però que dóna formes molt poètiques i que a casa nostra ha tingut varis continuadors com el granollerí Antoni Cumella (1913-1985).
A les dues exposicions trobarem exemples d’obres en solitari d’artistes catalans i de fora per singularitzar el seu treball i al mateix temps connectar amb les essències més pures. La mostra del MNAC es podrà veure fins el 12 de setembre. A l’Artur Ramon fins el 30 de juliol.
Ens informem de la vida i els progressos de la gravadora catalana que viu, treballa i fa obra pròpia a la capital britànica des de fa set anys
Foto de la capçalera: “Maternity”, fotopolímer de Raquel Martínez, sobre paper Somerset Satin de 300 gm. La imatge fa 60×48,5cm. Foto del Portfolio de l’artista
Centelles. Fa uns dotze anys anàvem a taller de gravat amb en Carles Vergés, a la Guixa. Érem un grupet. Recordo que hi havia la Marina Berdalet que ja coneixeu, que més aviat ha abandonat el gravat, però continua pintant i dibuixant des de l’Estany. Ella era més de matins. També vam coincidir un temps amb en Sebastià Plans d’Artés, que ens parlava de les seves fotografies. A la tarda coincidíem més amb la Marta Calvo, de Santa Eulàlia de Riuprimer, que fa uns delicats dibuixos a llapis de colors –fa uns anys va exposar a les Finestres d’El Trabuc-, i continua anant a classe amb en Vergés. Però crec que ara va amb el grup de pintura. També hi havia en Marc Sangrà, que va obrir un estudi de tatuatges a Prats de Lluçanès, que encara funciona. Ell era qui feia linòleum i em va aficionar al tema.
I també vam coincidir amb la Raquel Martínez (Granollers, 1984) que aleshores vivia a Tona. Podríem dir que del grup, és la que amb la dèria del gravat ha arribat més lluny. Perquè des de fa set anys treballa en una editora de gravats i viu a Londres, amb la seva parella i la seva filla, nascuda allà fa pocs anys. Treballa a la Thumbprint Editions com a studio manager, sota les ordres de Peter Kosowicz.
També continua creant gravat propi i els jurats s’han fixat amb ella: fa poc va tenir una menció honorífica al Mini-Print Internacional de Cantàbria i més darrerament ha guanyat el premi Printmaking Today que otorga la fira de gravats Woolwich Contemporary, que es celebra a la capital britànica.
Per la Raquel, les classes del dilluns amb en Carles van ser un aperitiu, una introducció. Com tants d’altres es va trobar el gravat de forma casual, fent un certificat d’educació a l’Escola d’Art de Vic. Després va venir la carrera de Belles Arts, a Barcelona on es va especialitzar en fotografia i vídeo, mitjans que després l’hi servirien per trobar els límits i plantejar el treball que actualment fa amb gravat.
Noves llums
L’especialització amb gravat la va fer a la Llotja de Barcelona. Va acabar els estudis amb una beca a la Escuela de Grabado y Diseño de la Real Casa de la Moneda, a Madrid.
“Channel #2″, fotopolímer de 20×16,5 cm., imatge guanyadora del premi Printmaking Today que otorga la fira de gravats Woolwich Contemporary, obra de Raquel Martínez. Foto de l’artista.
Ja som pels volts del 2014 i és quan fa el sal a Londres. Ens explica que primer hi va anar un estiu a fer pràctiques i que un temps després la van trucar per anar-hi a treballar.
L’estada a Londres també l’hi ha obert les portes a artistes d’altres geografies. El seu treball creatiu diu que es mou sota la influència d’artistes com Cathy Wilkes, Cornelia Parker o Anish Kapoor.
El tipus de gravat que fa utilitza fotopolímers, que entenc és una tècnica derivada del fotogravat. La seva obra s’allunya de les estampes monocromàtiques i juga amb colors i gammes cromàtiques i blancs. Parteix d’imatges extretes per exemple de la televisió, que manipula a l’ordenador i treballa fins a convertir en una imatge suggerent. L’hi agrada veure com es perd informació i la imatge que va treballant en guanya de nova.
El gravat premiat a Woolwich encara es percep una mica alguns trossos d’objectes, però els miniprints de Cantàbria i tota una altra sèrie d’imatges que podem veure, per exemple, a Instagram, sembla que hagi tendit més evocar aurores o esclats de llum. D’aquesta sèrie en mini-prints i en gravats més grans hi ha diverses variants.
La Raquel de moment no es planteja tornar de Londres. Quí sap si temporalment haurà de venir per rebre les felicitacions si guanya un dels sis premis del Mini-print de Cadaqués, a on també s’ha presentat. Això ho sabrem a partir del 26 de juny.
El dimarts és el Dia Internacional dels Museus i es podran visitar gratuïtament tots els equipaments del planeta. Badaluc visita el Museu de Granollers per una exposició que posa l’èmfasi en patrimoni salvaguardat durant la Guerra Civil.
Foto de la capçalera: ceràmiques i pintures salvaguardades i conservades al museu. Imatge pròpia.
Granollers/ Centelles. Dimarts quan normalment s’escriuen els articles coincideix que és el dia 18 de maig que serà el Dia Internacional dels Museus i no estaria bé avisar de propostes a les 8 del vespre.
Sigueu on sigueu, aprofiteu dimarts, per visitar museus perquè és un bon dia per conèixer les seves col·leccions, propostes i recordar el seu paper i importància en la conservació i revalorització del patrimoni.
Al Museu de Granollers coincideix la diada amb una mostra que recorda bé la seva missió. Als seus dipòsits s’hi guarden tota una sèrie de peces, algunes de les quals pertanyen al context de la Guerra Civil. Entre 1936 i 1939 foren ingressades per la Junta de Salvaguarda per preservar-les de la fúria d’uns i d’altres, ja fos d’esglésies o cases particulars i llocs públics. De les 7.872 peces ingressades procedents de Granollers i rodalies se’n pogueren retornar 4.186 i la resta s’han quedat en els dipòsits del museu. Hi havia registres d’entrada, inventaris fotogràfics i sembla ser que darrerament s’ha trobat un nou registre de sortida que ha esperonat als arqueòlegs del museu a evolucionar en la seva tasca documental.
Darrerament –fa més d’un any- s’ha afegit al seu treball l’artista Ignasi Prat (Sant Esteve de Palautordera, 1981), ja de per si interessat en la memòria històrica de la Guerra i ha col·laborat en el creuament de dades.
S’ha d’entendre que a vegades les dades dels inventaris fan riure: “una ceràmica” i n’hi ha moltes i de molts tipus. El cas és que s’han identificat cinquanta-sis objectes del museu que clarament pertanyen al gruix de peces reunides per la Junta de Salvaguarda i que encara guarda el museu.
Un altre racó de la instal·lació d’Ignasi Prat amb peces salvaguardades. Imatge pròpia
La col·laboració de Prat l’ha completada el comissari Frederic Montornés que han presentat com un resum de la feina: una instal·lació i un catàleg. La instal·lació –que es veu des del carrer-, no són un recull de “pedres del paleolític”, com deia una veïna abans d’obrir el museu, sino un representació d’objectes de la Salvaguarda col·locats emulant un dipòsit. Sense criteri expositiu, ni artístic. La idea és subratllar la seva custòdia i inclús hi ha pintures i caixes de ceràmica embalades i protegides. Les pintures es mostren dintre d’una estructura de fusta que recorda els armaris estrets dels museus.
El conjunt és variat: pedres escultòriques d’estructures arquitectòniques, pintures religioses i del XVIII, escultura barroca, ceràmica catalana, etc. Hi ha un lot important de peces que pertanyien a la Casa Bòria (o dita també Castell) de Samalús. Ves a saber perquè no les van retornar o recollir.
Venda afortunada
La visita a la instal·lació d’Ignasi Prat es pot allargar amb els documents i els inventaris que hi ha exposats en unes vitrines, però hi ha un altre visita al museu que empeny cap amunt: si seguiu les escales i les rampes i deixeu endarrere la sala de la col·lecció permanent –que val la pena conèixer. I seguiu encara rampes cap més amunt trobareu uns quants trossos del retaule gòtic de Sant Esteve.
Aquesta obra pictòrica del taller dels Vergós, feta entre 1495 i el 1500 presidia, fa segles, l’altar major de la parròquia de Granollers. Però a mitjans del segle XVIII fou substituït per un retaule barroc procedent de la Mercè de Barcelona i el vell va ser malguardat sense massa miraments, perquè ja estava deteriorat. Amb el temps es varen perdre algunes taules d’aquest retaule que era immens: per això cinc anys per completar-lo amb totes les figures, escenes, el pa d’or i els relleus. Fins que la Junta de Museus –que vetllava per protegir el patrimoni i evitar espolis i pèrdues irreparables- hi posà l’ull i el 1914 s’iniciaren els tràmits per adquirir-lo, per al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Les negociacions culminaren anys més tard i finalment des d’aleshores les tretze peces que s’han conservat, les guarda el MNAC, a Montjuïc.
Ara algunes han retornat temporalment a Granollers i es poden admirar acompanyades d’una exposició que parla de la ciutat de l’època de la venda del retaule, en que hi havia grans canvis i, per exemple es construïa el nou hospital. A molts granollerins no els hi va agradar que es venguessin l’antic retaule, però gràcies això, les peces es salvaren de les salvatjades de la Guerra Civil.
La instal·lació és representiva del patrimoni salvat. Imatge pròpia
Salvaguarda arreu
Perquè al MNAC també es varen espavilar per treure totes les obres del museu i portar-les a un lloc segur, que en el seu cas va ser París on moltes varen poder ser vistes en una exposició sobre l’art català.
Precisament el museu del Palau Nacional també prepara una altra exposició sobre la salvaguarda del seu patrimoni, prevista d’inaugurar el 15 de juliol. Un mes abans, també inauguren una instal·lació de Francesc Torres –es veu que ha reproduït unes avionetes de guerra a escala real—i l’1 de juliol també obren noves sales dedicades a l’art fet durant la Guerra Civil. Encara més batalla: actualment tenen una exposició de fotografies de la guerra, fetes per Antoni Campañà. Es nota que fa vuitanta-cinc anys del seu inici. Cal no oblidar-ho.
El MNAC, el Museu de Granollers, El Louvre, El British Museum, el Moma, tots obren les portes gratuïtament el dia 18. Alguns ja han fet activitats aquest cap de setmana. Però el seu sant és el dimarts. Gràcies a ells hi ha patrimoni salvaguardat i valorat.
badaluc 