Les sorpreses de la capsa vermella

  • El MNAC exposa tres-centes imatges dedicades a la Guerra Civil, que posen de relleu el seu excepcional autor, Antoni Campañà
Una de les fotos de l’exposició d’Antoni Campañà, dedicada al retorn de Lluís Companys, l’1 de març de 1936. Foto: Arxiu Campañà

Centelles. No és el primer cas que passen els anys i surt a la llum una caixa amb fotografies de la Guerra Civil. Però la  “capsa vermella” d’Antoni Campañà guardava 5000 negatius i va estar amagada des dels anys quaranta fins el 2018 quan va ser trobada pels familiars. Casi bé trenta anys després de la mort de l’autor.

Campañà va nèixer el 1906 a Arbúcies i va morir a Sant Cugat el 1989. Tota la vida va estar vinculat a la fotografia. Abans de la Guerra Civil ja era conegut mundialment per les seves fotos pictoralistes. Al Museu Nacional d’Art de Catalunya tenen ja de fa uns anys, una obra seva, premiada a diversos indrets, “Tracció de sang”, del 1933.

Ara retorna al MNAC protagonitzant una exposició de tres-centes imatges inèdites de la “capsa vermella” dedicades a la Guerra Civil, que s’inaugura divendres, 19, per Sant Josep. De l’etapa pictoralista es mostren també seixanta-tres imatges que la família ha deixat en dipòsit al MNAC.

L’accent de la mostra està en les fotografies dedicades a fer una crònica visual del que Campañà va viure i veure durant els tres anys de conflicte. Tot i que va col·laborar amb el Comissariat de Propaganda de la Generalitat i amb el de la CNT-FAI, els organitzadors destaquen la seva mirada àmplia, sense condicionants, que el portaren a retratar diversos aspectes: tant activitats de caire anarquista, com la crema d’esglésies, els bombardejos o l’entrada de les tropes feixistes. La guerra ho era tot. Aquest relat complet i el particular  tractament “compositiu” de les fotografies fan d’Antoni Campañà un autor interessant que l’exposició ajuda a tornar a posar a lloc.

Després de la guerra, Campañà amagarà les fotos, però no la càmera. S’ocupava de diferents facetes que denoten que tenia cert prestigi. Farà crònica esportiva, paisatges, però també s’ocuparà de la campanya fotogràfica de la SEAT el 1953. Serà el fotògraf oficial de la construcció del Camp Nou, o l’autor de la primera portada amb color de La Vanguardia, el 1961.

Visita completa

La visita al MNAC per conèixer aquesta exposició es pot completar amb altres propostes. Si la guerra ocupa una de les sales d’exposicions,  l’art de postguerra es pot trobar “escampat” per les sales de les col·leccions permanents. La idea de “Diàleg intrusos” és col·locar unes quantes peces d’art de les segones avantguardes dialogant amb peces d’art del passat. Les peces que pertanyen a la Fundació Suñol, són d’artistes com Sergi Aguilar, Richard Avedon, Lucio Fontana, Antoni Tàpies o Susana Solano.

Una altra proposta que es recomana, que ja fa temps que hi és i que ha estat premiada inclús per l’Associació Catalana de Crítics d’art, és una intervenció d’Oriol Vilapuig. L’artista ha fet “frottage” sobre piques d’aigua i d’oli amb relleus de pedra d’esglésies de les Valls d’Àneu. El frottage consisteix en passar un llapis o una cera sobre paper col·locat sobre una superfície amb relleu. Segur que algun cop ho heu fet amb una moneda. Frotant el llapis surt calcat el relleu al paper.  Vilapuig ho ha fet sobre aquests testimonis pètris del romànic i després sobre elements naturals i minerals, inclús petjades d’animals de la seva zona pirinenca. L’exposició mostra els resultats d’aquesta experiència.

Suport

Fa unes setmanes, abans del trasllat de les obres del Museu de Lleida cap a l’Aragó, el MNAC es va unir a la vintena de museus catalans que s’oposaven, en un  manifest, a la desintegració de la col·lecció lleidetana. Evidentment és una vergonya que per raons polítiques, més que històriques i de fraternitat, es sostreguin les obres del museu lleidetà. Esperem que entre tots recuperem el patrimoni i el mantinguem en pau.

Quatre mirades sobre la vida humana

  • Francis Bacon i Lucian Freud a la Marlborough i els germans Santilari a l’Artur Ramon animaran la primavera artística
“Triptych August 1972”, litografia de Francis Bacon, del 1989                Foto: Marlborough Barcelona

Centelles. Esperem que els ànims amb els que s’anuncia la celebració del World Mobile Congress es contagiïn i aviat les autoritats alleugereixin les restriccions per a tots. A Barcelona no paren de fer coses i hi ha exposicions a la vista que aniria bé poder veure. Aquesta setmana, demà inauguren els germans Santilari a l’Artur Ramon, una mostra de natures mortes. Pintura i dibuix.  I divendres, a la Marlborough de Barcelona inauguren una exposició d’obra gràfica de Francis Bacon i Lucian Freud, una versió més petita de la que s’ha pogut veure a Madrid.

Francis Bacon i Lucian Freud eren amics, cadascú tenia el seu concepte artístic independent, potser es varen influenciar, els interessava molt la condició humana, formaven part de l’anomenada “Escola de Londres” i a més de pintar, feien gravat.

Francis Bacon (Dublín, 1909-Madrid, 1992) ho tenia com un mitjà de reproducció fidel de les seves pintures. I l’hi interessava poder divulgar tant la composició com el color. Per això practicava sobretot la litografia. Si bé també s’exposen algunes aiguatintes. Bacon treballava amb col·laboració amb impressors que l’hi asseguraven un bon ajustament cromàtic.

L’exposició mostra algunes d’aquestes litografies i també les aiguatintes plenes de color. Les peces mostren les característiques composicions centrades per figures distorsionades violentament. Bacon situava les figures en mig de grans marcs cromàtics més o menys escenografiats per atrezzo o arquitectures. Hi ha retrats i estudis de figures. Algunes peces conformen tríptics i en resum ens apropen l’estil inconfundible que va fer de Bacon un dels artistes més importants. Són gravats grans.

“New Yorker”, retrat, gravat calcogràfic de Lucian Freud del 2006. Foto: Marlborough Barcelona

També va assolir un gran reconeixement Lucian Freud (Berlín, 1922-Londres, 2011). Nét del fundador del psicoanàlisi, emigrat a Londres, Lucian també s’intererssava pel rerafons de l’ànima humana: va ser un pintor reconegut per representar figures amb importants valors volumètrics de les faccions i les parts, que denotava una especial visió de la  psicologia de la persona, més aviat de signe dramàtic i turmentat.

Freud també feia gravat i en el seu cas són especialment importants els retrats. Igual que en  les pintures l’artista precisava tenir el model, durant les sessions que calgués a l’estudi, per poder-lo representar bé. Pel que sembla treballava amb la planxa recolzada en el cavallet. Ens hem informat de la tècnica específica que utilitzava Freud i ens diuen que era el “vernís tou”. Similar a l’aiguafort, en aquesta tècnica  s’empra un vernís especial que protegeix la cara a treballar de la planxa. Aquesta es cobreix amb paper fi, de seda, i es pot dibuixar a sobre amb llapis o similar. No cal el burí, ni la punta seca. El llapis pressiona el paper i quan s’aixeca deixa la marca feta pel  llapis a la planxa, neta de la resina. Es posa a l’àcid i les línies marcades esdevindran les línies negres per la tinta. Freud no li interessava pas el color en els seus retrats. El blanc i el negre remarquen l’expressionisme dels rostres representats. L’artista feia retrats del seu entorn immediat i d’amics. Com el doctor. L’exposició a la Marlborough de Barcelona permet conèixer de ben a prop, algun d’aquests retrats.

“L’artista. Vas amb flors Ii”, oli sobre tela, del 2018, de Josep Santilari. Foto: Artur Ramon

Pelegrinatge per la capital

La Marlborough de l’Artur Ramon es troben relativament lluny si es fa a peu, però és un pelegrinatge que val la pena si es té en compte que ens hi esperen deu quadres dels germans Santilari. Deu peces dels artistes badalonins i dues pintures del segle XVII, de Pedro de Camprobín i Ignacio Arias, amb qui es posen en contraposició. Perquè el tema de totes les pintures són les natures mortes, els bodegons. Segons els germans Santilari ens expliquen, cinc de les pintures presentades, les obres més recents, corresponen a una “visita artística” a la pintura de l’artista francès del XIX, Fantin-Latour, reconeixibles per les flors, menjar, estris de pintor. I també comparteixen el mateix sentit de realisme. Altres peces, representatives dels darrers anys, són marca de la casa, com les “Vanitas”. Amb lleugeres referències eludeixen al final dels dies dels humans. Si bé reconeixen que, en bona mesura les natures mortes, igual que celebren la vida, també parlen de la seva caducitat. Tant en Pere, com el seu germà Josep, porten pintures a l’oli i dibuixos a llapis.

Tot i els senyals de drama de la condició humana, els quatre artistes que hem parlat, aporten un cant a la singularitat de la vida i la potència de l’art per transmetre expressió i bellesa.

L’art que habita en les petites coses

  • Cinc artistes: Íria Rodon, Rita Sala, Anna Sevilla, Júlia Zapata i Joan Trinidad, recentment graduades munten una exposició a l’espai de la Fundació Felícia Fuster
Preparatius de l’obra que presenta Joan Trinidad a l’exposició. Foto de l’artista

Centelles. Dijous a la Virreina de Barcelona s’inaugura una exposició dedicada a Joseph Beuys que gira entorn a l’educació, la política i l’art com a mitjà social a partir de documents. Artistes com Beuys o Duchamp són dels que van obrir l’art cap a noves dimensions, de forma radical. D’alguna manera ningú és alié a les seves aportacions i alguns dels seus ingredients i les de tants d’altres artistes que han sacsejat i reflexionat sobre els límits de les arts, es poden resseguir en l’art d’avui.

També entre els nous: una altra exposició de cinc recent graduats de Belles Arts a la Fundació Felícia Fuster de Barcelona ens apropa al seu treball i a dinàmiques artístiques que van més enllà de les disciplines convencionals.

L’exposició “Bauen. Palpem ecos i murmuris” s’inaugura aquest dimecres 3, al vespre. Ens acosta una revisió dels treballs de final de grau dels cinc alumnes, i com a exposició en si mateix, és un exercici pedagògic treballat com a aprenentatge d’un medi de difusió de l’obra.  Els alumnes estan adscrits al grup docent Professió i Docència de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. Diversos professors han guiat l’organització expositiva que es completarà amb l’edició d’un catàleg.

Conformen l’exposició Íria Rodon, Rita Sala, Anna Sevilla, Júlia Zapata i Joan Trinidad. Pel que sobretot ens diu aquest darrer, tots ja es coneixien i han coincidit i treballat plegats a les aules del Parxís, un dels edificis de la Facultat a la Zona Universitària. Fins que la pandèmia els va enviar a casa.

Els cinc artistes han consensuat tots els punts expositius i han vist les afinitats i diferències d’obra, mètode i discurs. Un exemple d’acord el trobem en el títol: “Bauen” és un terme alemany que significa “construir”, però també fa referència a “habitar”. Segons Joan Trinidad: “«bauen» és una idea teòrica (plantejada pel filòsof Alemany, Heidegger) que ens oferia certa amplitud a l’hora de parlar del verb «habitar» i que ens permetia a totes nosaltres trobar-nos-hi còmodes. D’altra banda, hi havia una preocupació, relacionada amb la construcció d’aquest «habitar»  (d’un lloc, espai real o fictici) que feia necessària abordar la qüestió del llenguatge. D’aquí, el subtítol «Palpem ecos i murmuris».”

Tots cinc artistes generen obra a partir de la seva relació amb l’entorn, amb la quotidianitat, la gent, i moltes sovint aquest context es fa visible a través de la fotografia -molt sovint com a document-, les instal·lacions i els petits objectes trobats intervinguts. La Rita ens fa un  resum conceptual dels cinc artistes: L’Íria ocupa l’espai caminant, la Júlia deconstruint-lo, l’Anna portant-lo a la matèria i al cos, el Joan desplegant-lo i jugant i jo assenyalant-lo”. Per ella “el conjunt són diferents punts de vista d’una mateixa proposta”.

Construir

Per Íria Rodon (Valls, 1998), el fet de caminar ja consisteix una pràctica artística. No és la primera que s’apunta a la pràctica del “walking art”. Ella presenta quatre  imatges de 40×50 acompanyades d’unes pistes d’àudio, que conformen la peça “Caminar per casa”. Sospitem que fa ben visible l’estat de confinament. Qüestiona el concepte “casa” i per ella cada passa genera un procés de pensament i reflexió. Un discurs.

Rita Sala (Barcelona, 1994) presenta vídeos i instal·lacions. “El pont, una caiguda” i “Obertures I i II” que, segons ens diu, “formen part d’una investigació pictòrica”. Però no són pintura. Ja hem vist altres cops que altres mitjans poden tenir una mirada plàstica. Relaciona l’espai amb l’activitat humana, es qüestiona l’entorn i construeix noves mirades.

Anna Sevilla (Barcelona, 1997) vol subratllar els materials i els objectes. Presenta unes caixes, que formen part d’una instal·lació, “Manteniments i caixes de paper”,  amb les quals reflexiona sobre la seva utilitat i la seva necessitat de ser.

Júlia Zapata (Cerdanyola del Vallès, 1995) proposa tres peces, que ens diu “beuen d’anècdotes i de reflexions amb que m’han anat interessant en els últims temps”. Una pinya que té els pinyols cosits amb trossos de camisa, reflexiona sobre “treball i la masculinitat”. Amb un rusc d’abelles, amb una construcció emmotllada, reflexiona sobre la necessitat dels humans de construir, tant arquitectures, com realitats. També presenta un vídeo amb un bucle d’una pilota i uns pots d’aigua estancada, per reflexionar sobre el present.

Finalment Joan Trinidad (Sallent, 1998), presenta una instal·lació “Volaria fins a Delft només», una peça feta durant una estada seva “a Rotterdam –ens diu- la tardor de l’any 2019 i l’hivern del 2020 com a estudiant ERASMUS a la Willem de Kooning Academie”. Trinidad ens descriu que la peça “té dues parts: unes fulles de paper retallades una a una en forma de fulla de Ginkgo Biloba presentades a la intempèrie, al terra de la sala, com si fos confeti. La segona part és un conjunt de papers i objectes conservats en fundes de plàstic, com si fossin extretes d’un arxiu, clavats a la paret”. Amb aquesta peça reflexiona sobre salut, sexualitat i vulnerabilitat.

La Fundació Felícia Fuster es troba al carrer Camps i Fabrés, 3-11, baixos de Barcelona. L’exposició es podrà veure fins el 16 d’abril. Un dels cinc comenta que és una oportunitat de veure obra que potser en un  altra ocasió seria difícil de veure.  Alguns afronten la primera exposició, d’altres ja han superat la novetat. La fundació guarda el  llegat de  la pintora, poeta i traductora  Felícia Fuster (Barcelona, 1921- París, 2012).

L’aigua de Mallorca d’on ve?

  • Parlem de la proposta de residència artística que planteja Casa Planas de Palma, entorn al concepte “afluència”
La imatge correspon a Portlligat, però ens permet remetre a l’aigua i evocar que és barrera i pont entre diferents territoris. Foto: Aleix Art

Centelles. Una de les coses més engrescadores dels artistes és la de fer estades llargues a algun altre indret per crear. Viatjar, conèixer llocs nous,  aprendre i crear. Una de les formules actuals més en boga són les residències artístiques amb la que una institució o centre d’art selecciona els artistes per fer us de les seves instal·lacions i a viure-hi una temporada a allà mateix o a prop.

Aquest any suposo que serà impossible plantejar residències artístiques a l’estranger, degut a les restriccions per la pandèmia,  però en canvi sí que es pot pensar amb llocs dintre el territori català o ibèric. Ben a prop de Centelles, a Calders, hi ha el Cacis que sol oferir residències artístiques. Però la Roser Oduber, responsable del centre, ja ens avisa que de moment, si poden, culminaran les residències que van quedar penjades l’any passat per culpa de la Covid. Al Cacis les residències es solen vincular al seu territori natural.

Ses Illes

També podem plantejar un petit viatge: a Mallorca. A Palma hi ha la Casa Planas, que és un espai d’encontre de creativitat i activitats artístiques. La pandèmia ha posat en risc la continuïtat del centre, però amb una campanya de cerca d’aportacions econòmiques obert a la gent, han aconseguit una injecció de 15.000 Euros, que els permet tirar endavant amb dificultats, però superant l’indesitjable tancament.

Casa Planas s’ha afegit a un projecte proposat i liderat per la catalana Idea Associació Cultural i que compte amb el suport del conglomerat polític Euroregió Pirineus Mediterrània. Proposen elaborar un projecte artístic i de reflexió crítica, que tingui en compte aspectes com l’aigua, el territori, la pandèmia, la sostenibilitat social i mediambiental. Diferents aspectes que s’han de treballar entorn al concepte “afluència”.  Per això la residència es diu “Aefluents”.

Els maons d’una volta no remeten també a la idea d’afluència? Foto: Aleix Art

Parlem d’afluència quan hi ha abundància de paraules o expressions. O també quan hi ha un corrent de sang o d’un altre fluid devers un òrgan o una part del cos.

En el marc del projecte transpirinenc el terme té un significat més de contactes culturals i dels medis en comunió. L’Euroregió reuneix els territoris d’Occitània, Aragó, Catalunya i Balears. Pels responsables de Casa Planas és un oportunitat per parlar del seu territori i de l’aigua. L’aigua separa i al mateix temps és punt de trobada i expansió d’idees. Casa Planas atesora un arxiu visual dedicat al turisme mallorquí dels anys seixanta i setanta, format pel fotògraf català Josep Planas, que és un dels ingredients que el projecte del futur “residenciable” ha de tenir en compte.

Perquè per accedir a la residència cal primer presentar un projecte. Hi ha de temps fins el 21 de març. Entre altres criteris, cerquen artistes de nova formada, s’interessen sobretot per propostes innovadores que no precisin molta gent –per la pandèmia-, es pugui digitalitzar i es pugui difondre per canals actuals i facin un us sostenible dels materials i mitjans. El futur resident d’Afluències, farà l’estada a Mallorca durant el proper mes de juny.

Casa Planas, amb l’ajuda econòmica de l’Euroregió, posa a disposició del futur resident les instal·lacions, acompanyament del procés, difusió del projecte. El resident haurà de fer una presentació pública a Casa Planas i una altra, al mes d’agost, a La Cellera de Ter, Girona, durant el festival RZM, en que es reuneixen i conviuen trenta artistes. La residència a Palma està dotada d’una beca que cobreix manutenció (500€), material (500€), una part neta de premi (1000€) i inclou viatge, estada i dietes a Mallorca i un viatge a La Cellera de Ter.

El concepte afluència i conjuminar-ho tot plegat sembla difícil però aquí hi ha la capacitat metafòrica de l’art i la imaginació. I ja veig connexions entre ports marítims i terres llunyanes. Una dada curiosa que em donen els de Casa Planas: a Mallorca no hi ha rius, però hi ha una  rica xarxa d’aigües subterrànies.