Centelles. El divendres, 18 de setembre, a les 7 de la tarda, al Casal Francesc Macià de la vila de Centelles –c/ Anselm Clavé, 9-, tindrà lloc la presentació del llibre “Art Trobat” de l’antiquari i galerista Artur Ramon Navarro, editat aquest 2020 per l’editorial Comanegra. L’autor serà present a l’acte, que seguirà el format d’una entrevista sobre el llibre.
Artur Ramon Navarro ha publicat bastants llibres sobre art. Sol tenir una escriptura amena. L’útima entrega es llegeix amb un santiamen. “Art trobat” està dedicat al que més coneix professionalment, que és el món dels antiquaris. Ell pertany a la quarta generació del negoci familiar que actualment continua batallant des del carrer Bailèn de Barcelona.
A través de 180 pàgines “Art trobat” es dedica a treure la pols a l’ofici i a rescatar-lo de la imatge tòpica i de prejudicis que a vegades s’ha guanyat. Explica històries possibles, que ha inventat, viscut o ha sentit i en una dosis més o menys necessària, ha passat pel sedàs de la imaginació. Són com contes que no és tant important si són verídics com l’aspecte de fons que ens vol explicar. Aprenem coses sobre la seva professió, ja sigui vist com una mena de cacera, com a negoci, com a ofici familiar, com a ofici d’intuïcions, de sort, d’operacions exitoses i fallides. També explica anècdotes sobre les subhastes i la història de peces que els antiquaris rescaten de l’oblit. El llibre es completa amb una sèrie de fotografies de Jordi Baron.
L’acte compte amb el suport de l’Ajuntament de Centelles i està organitzat per ÉcfrasisXXI, un grup amics que es reuneix periòdicament per comentar obres d’art. El coordinador del grup i crític d’art, Aleix Mataró serà l’encarregat de plantejar les preguntes a l’autor, sobre el llibre i les curiositats del seu ofici. La vetllada es completarà amb la lectura de fragments del llibre i el visionat de fotografies de Baron.
L’acte es farà seguint rigorosament les mesures de prevenció i seguretat que demana el control de la pandèmia del Covid-19. S’haurà de portar la mascareta posada, es prendrà la temperatura, hi haurà gel hidroalcohòlic i els assistents estaran separats dintre el Casal, on hi haurà aforament limitat. L’entrada és gratuïta. Al Casal es podran adquirir exemplars del llibre.
La Biennal de Fotografia de Palafrugell arriba a l’onzena edició. Consta de cinc exposicions monogràfiques: Leopoldo Pomés, Cristina García Rodero, Eugeni Forcano, Pere Palahí i Lluís Català.
Palafrugell/ Centelles. Ara el calendari ja corre pel mes de setembre i l’agenda retornarà ràpid a les galeries i als museus. Però encara queden activitats de l’estiu. Tornem a Palafrugell on encara fan la XI Biennal de Fotografia Xavier Miserachs que està prevista finalitzi a mitjans d’octubre. Aquest dissabte, 5 de setembre comencen les activitats complementàries.
Hem vist dues exposiciones. Una és la d’Eugeni Forcano, un reportatge fotogràfic dedicat a Josep Plà, fet el 1967, per a la revista Destino. La fan a la Fundació Josep Pla, la casa natal de l’escriptor situada al carrer Nou. Forcano retrata un home proper a la gent, molt xerraire i fumador en l’entorn de la casa pairal, a Palafrugell i a altres pobles propers.
“Bernadette”, fotografia de Pomés del 1961. Foto: Arxiu Leopoldo Pomés
L’altre exposició que hi hem vist i que em sembla una de les més destacades, és al Museu del Suro i reuneix fotografies representatives de la llarga carrera de Leopoldo Pomés. Comissariada per Karin Leiz i Juliet Pomés Leiz, la mostra fa un homenatge al fotògraf, publicista, dissenyador, marit i pare de família, que ens va deixar el 27 d’agost del 2019. Fotografia coneguda i d’altra més inèdita que sobretot insisteix en dos grans temes: la dona i el paisatge humà.
Ja sigui per finalitats purament de fotògraf apassionat o dirigida a alguna campanya publicitària, veiem diferents models desfilar davant la càmera. A vegades amb una mirada més eròtica, a vegades d’admiració per la bellesa del cos, a vegades més funcional, però sempre respectant la independència i la personalitat. Una mirada realment moderna. I primerenca. Perquè moltes vegades estem parlant de fotografies dels anys cinquanta -en endavant- quan la societat dominava una mirada més conservadora.
Mirada moderna
A l’exposició es mostren imatges fetes per diferents finalitats i també caracteritzades pel seu procés. Una de les dèries de Pomés era fer imatges sense ombra i això només ho podia aconseguir en dies especials, amb el cel ple de núvols blancs, o fent-se construir una habitació farcida de llums fluorescents. A la mostra hi ha diverses d’aquestes imatges “sense ombra”, com les d’una noia escampant ciment per un calendari d’una fàbrica d’arenes.
La noia del calendari de la fàbrica de ciments, del 1975. Foto: Arxiu Leopoldo Pomés
Les fotografies de dones es reparteixen pel voltant de la sala. Al centre hi ha les imatges dedicades a paisatges i a Barcelona, que algunes servirien pel seu llibre dedicat a la ciutat, preparat als anys cinquanta, però prohibit i que no es publicà fins el 2012.
Leopoldo Pomés era nascut a Barcelona el 17 de novembre de 1931. Aprengué a fotografiar i revelar de jovenet amb el propietari de la llibreria Vergara, on treballava. Era company de tertúlia dels artistes de Dau al Set –Brossa, Tàpies, Cuixart-. El 1955 va fer la primera exposició fotogràfica a les Galeries Laietanes. Crítiques a favor i en contra per la seva mirada avantguardista del retat. Es va iniciar en publicitat a l’agència Pentágono, que feia també cinema. El 1961 amb Karin Leiz va fundar l’Studio Pomés. Un dels seus espots més reconeguts és el de les bombolles Freixanet. Codirigí l’espectacle d’obertura de la Copa del Món de Fútbol a Barcelona, el 1982. El seu equip humà creà la campanya d’imatge dels Jocs de Barcelona del 92. Com a gastrònom fundà el restaurant Flash Flash, especialitzat en truites i Il Giardinetto, en cuina italiana. Una vida plena de plaer per la feina i les passions.
L’exposició “Després de tot” dedicada a Leopoldo Pomés es pot veure en uns baixos del Museu del Suro, situat a la placeta del Museu, al davant de Can Mario. L’entrada d’admissió permet visitar les altres exposicions, fins l’octubre, quan acabi la Biennal.
Hem visitat algunes exposicions a Palafrugell i encara ens en falten. Ara fan les exposicions d’escultura de Josep Clarà i Tania Font a Can Mario i la XI Biennal de Fotografia Xavier Miserachs, amb cinc mostres. Avui parlem de Clarà.
“Èxtasis” del 1903, primer gran triomf de Clarà a París. Foto: Fundació Vila Casas
Palafrugell/ Centelles. Quan parlem de Palafrugell ens referim a la vila empordanesa de l’interior, molt agradable de visitar amb els seus carrers, el mercat, la seva església, i els espais fabrils de Can Mario i el Museu del Suro. En un altre carrer també hi ha la Fundació Josep Pla.
Can Mario és ara una de les seus de la Fundació Vila Casas i acull la seva col·lecció d’escultura contemporània, que va creixent cada tres anys gràcies al Premi d’escultura. Cada estiu organitza exposicions monogràfiques.
Enguany el plat fort és una mostra de repàs de l’obra de Josep Clarà. Un escultor d’èxit en vida, reconegut a París, internacionalment i també de prestigi a casa seva, tot i que ara experimenta com un mal pas. Ja que des del 1995 el museu monogràfic que hi havia a Barcelona va tancar en mig d’una gran polèmica. Ara el fons el guarda el Museu de la Garrotxa d’Olot, prestador de les peces de l’exposició. Segurament calen exposicions com aquestes per resituar les coses i Olot té el material necessari.
Precisament Clarà era d’origen olotí, nascut el 1878, format a la capital de la Garrotxa sota el mestratge del pintor Josep Berga. Al 1897 fugint de les lleves de reclutament per la Guerra de Cuba, se n’anà a Tolosa de Llenguadoc on prosseguí els estudis de dibuix, anatomia, història de l’art i escultura. Branca que es convertí en la seva vocació. El 1900 s’instal·la a París, on segueix estudiant. I el 1903 presenta l’escultura “Èxtasis” a un Saló, on rep un reconeixement unànime. Clarà viurà una primera etapa d’èxits i bons encàrrecs a París i de retruc a altres països.
Les obres de l’exposició són marbres, bronzes, però també hi ha bastants guixos. Que segons entenem de les explicacions formen part del procés de treball. Després dels croquis amb llapis, venia un model d’argila. D’aquest se’n treien motlles de guix i d’aquest un model de guix des del que traduir-lo a pedra o servir de peça per procedir a fondre l’obra amb bronze. L’exposició inclou un apartat on s’explica el procediment de l’artista.
París-Barcelona
Una materintat de Clarà, un bronze, del 1939. Foto: Fundació Vila Casas
Els primers passos estilístics de Clarà són en el terreny del simbolisme. A partir del 1910 deriva cap al classicisme i el 1911 és inclòs a l’Almanach dels Noucentistes. Clarà és un artista detallista, sensual i imaginatiu. L’exposició permet veure obra, valorar més bé els seus temes i l’estil. Veureu que a Clarà l’hi agradava molt representar dones, responen a conceptes ideals –la banyista, la maternitat, la joventut, la Serenitat, etc-, però també fent retrats. En aquest sentit destaca el marbre “Adela”, de 1935-36. També se sentia atret per la dansa i intentava captar el moviment gestual en la seva obra, inspirant-se en les ballarines Àurea de Sarrà o Isadora Duncan.
Tot i una primera etapa llarga i intensa a París, Clarà no perdrà el contacte amb casa seva i a Barcelona és objecta d’encàrrecs privats i públics, com les escultures a Plaça Catalunya i Montjuïc per l’exposició internacional del 29. Era molt amic de Joaquim Mir, Ramon Casas –amb qui viatjà als Estats Units-, Pau Casals.
Finalment, els anys 30 torna a Catalunya. Així que la guerra i l’etapa de la postguerra la passa a casa, amb poques ganes d’entendres amb els nous amos del país. En l’exposició es destaca el cas de l’escultura “Monument als caiguts” del 1950, que les autoritats l’hi encarregaren, en que representa la fulla de llorer al terra.
L’artista continuarà treballant amb els seus temes i també fent retrats, un gènere en el que excel·lí tota la carrera. A l’exposició hi ha tota una secció amb els busts, entre d’altres, de la duquessa de Braganza o de les filles de Charles Deering, el col·leccionista nord-americà del Palau Maricel de Sitges. També hi ha el bust de Puig i Cadafalch o del tenor Ricard Viñas. També hi ha diversos autoretrats.
Arrels
Josep Clarà va poder dedicar-se plenament a cultivar el seu art i a defensar el seu concepte d’escultura. Va morir el 1958. En un país com el nostre, amb tants artistes, val la pena cuidar els mestres i no oblidar les arrels. Ves a saber quin és el panorama que acompanya l’artista veïna de Clarà, a Can Mario, a la sala dedicada a artistes de la zona. Tania Font és de Palamós, del 1978 (cent anys més jove que l’olotí), i fa unes escultures molt espectaculars. Sobretot “Deconstrucció”, del 2019, amb ciment, ferro i fusta, en que representa l’enrunament d’una persona. Les dues exposicions es poden veure fins el 29 de novembre.
La pintura “Alicia” guanya els 3.500 Euros i l’exposició el 2021; Meggi Pujols i Mònica Dixon mencions honorífiques.
L’obra guanyadora és de mirada agradable i la composició és elegant. Una pintura realista que no amaga les seves pinzellades. Foto: Badaluc
Centelles. El primer acte de la Festa Major de Centelles, no és ni el pregó ni l’obertura de la Tómbola, sino l’acte públic de proclamació del guanyador i dels accèssits del Premi Centelles i l’obertura de l’exposició. Avui diumenge, 23 d’agost, Santa Rosa, a les 12 del migdia, ha tingut lloc aquest acte al Centre d’art el Marçó vell presidit per l’alcalde Josep Paré, acompanyat per la regidora de cultura Anna Chávez i alguns –no tots- els membres de la Comissió organitzadora. L’acte s’ha seguit segons els protocols de salut i la proclamació dels resultats s’ha fet a fora al carrer. Tampoc hi havia molts assistents.
Cristina Megía s’ha emportat la dotació econòmica de 3.500€, l’estatueta del portal i la promesa d’una exposició el juny del 2021 amb l’obra “Alicia”. Es tracta d’un oli sobre lli, realitzat el 2013, de caire realista, que representa una noia asseguda en un sofà en un entorn arquitectònic racionalista. Megía provinent de Granada, nascuda a Valdepeñas, Ciudad Real, el 1977, es mostrava entusiasmada pel premi que representa per ella una passa més en la consolidació de la seva professió, la pintura, per la qual ha hagut de fer molts sacrificis per poder-ne viure. Segons el seu currículum acumula molts altres premis i ha participat en nombroses exposicions. Cara l’exposició del juny de moment només sap que disposa de molta obra. Efectivament un repàs ràpid a la seva web permet veure que té molta obra, de varis anys, de varis temes. Destaca unes sèries d’obres dedicades a interiors de museus, tema que enllaça amb la seva formació. És llicenciada en belles arts i també en història de l’art.
Gran participació
Les dues mencions. A l’esquerra “Sent Zen” de Meggi Pujols i a la dreta “Dark passage” de Mònica Dixon. La diferència de premis entre guanyador i mencions em sembla una mica exagerada. Les mencions només s’emporten una estatueta. Foto: Badaluc
L’obra guanyadora es pot veure juntament amb les dues mencions: “Sent zen” un collage amb cartells de publicitat de Meggi Pujols i “Dark passage” de Mònica Dixon. Ha estat l’any amb més participants, 180, més de la meitat de fora de Catalunya, dels quals n’han quedat 19 per exposar, després de la selecció feta pel jurat. Enguany estava format per Josep Font Fatjó dels Xiprers, Joan Gardy Artigas, la seva dona Mako Ishikawa, Neus Górriz i Francesc Orenes. Entre la vintena de seleccionats també hi ha l’artista centellenca Eulàlia Llopart. La tria del jurat confirma la tendència cap a la figuració del premi. L’exposició del Premi Centelles es podrà veure fins el 12 d’octubre. Després vindrà l’exposició de la guanyadora de l’any passat, la murciana Inés de Haro, que va saltar del mes de juny a l’octubre, per culpa de la pandèmia.
Centelles. El divendres, 18 de setembre, a les 7 de la tarda, al Casal Francesc Macià de la vila de Centelles –c/ Anselm Clavé, 9-, tindrà lloc la presentació del llibre “Art Trobat” de l’antiquari i galerista Artur Ramon Navarro, editat aquest 2020 per l’editorial Comanegra. L’autor serà present a l’acte, que seguirà el format d’una entrevista sobre el llibre.
badaluc 