Dibuix d’un mufló de Rosa Montañà Barnolas Foto: Facebook Rosa Montañà
Centelles. Dibuixar fa por a molta gent que diu que no en sap ni sabria com posar-s’hi. Però és un exercici ben senzill i només la dedicació i la paciència poden augurar un resultat que satisfaci. Igual que fer gimnàstica o tocar un instrument. La qüestió és posar-s’hi. Una altra cosa és que des de ben jove hi hagi una predisposició especial. El que els del flamenc n’hi diuen un “duende”.
Segurament per aquí van les maneres de la Rosa Montañà Barnolas, que des de ben joveneta li agrada dibuixar. I ara en edat universitària encara s’hi dedica i ens deixa sèries esplèndides com les que durant el mes d’agost es podran veure a les Finestres d’El Trabuc.
Les fruites ben fresques per l’estiu de la Rosa Foto: Facebook Rosa Montañà
Els seus temes també són ben especials. Com que des de petita també acompanya al seu pare a caçar i l’hi agraden molt els animals, ha triat les preses més maques per dibuixar-les, com és el cas de l’exposició que fa on veiem cabirols i un mufló. També hi ha dibuixada amb colors, fruita ben fresca: una taronja i una llimona. Però són les peces de caça les que són més originals i que la Rosa representa talment els hi fes un retrat, ben detallat i minuciosament. La Rosa tenia l’avi matern que pintava, una altra tècnica, però també era minuciós. Ella sol dibuixar amb llapis, cercant de representar la forma del cap, els pèls, els morros, els ulls, les textures i les zones cromàtiques. Sol fer més caps que cossos sencers, per això abona la idea de que fa retrats.
Aquesta és la primera exposició que la Rosa fa si bé alguns dibuixos ja els havia ensenyat en trobades de caçadors. Els podreu gaudir fins el mes de setembre, quan els del Trabuc s’agafaran unes setmanes de vacances.
Detall d’una de les obres de la nau principal. Foto: Mucbe
Centelles. Ens situem a Benicarló, al País Valencià. D’allà ens arriben notícies d’una exposició inaugurada el divendres passat, que fa l’artista Nu Díaz al Mucbe. Els preparatius també han estat condicionats pel Covid-19. Les protagonistes són les pedres i els rocs. El Mucbe –carrer de la Pau, 2- està situat en una antiga església de pedra, dedicada a Sant Francesc. L’artista, Nu, de Núria, va quedar afectada espiritualment per la dimensió pètria del temple. I a partir d’allà va orientar el seu treball a trobar pedres, per fer-les parlar a través de la contemplació i l’estètica.
Nu és de La Pola de Gordón, a Lleó, del 1964. Va estudiar belles arts a València i ha desenvolupat gran part de la seva carrera professional i artística a Barcelona. Des del 1998 ha dirigit el màster de Disseny de la Interacció a l’Escola Elisava. Des de fa uns anys passa temporades a Benicarló i recentment ha agafat una nau per la zona, que fa servir de taller (a més del taller principal a Barcelona). Quan va esclatar la pandèmia, Nu es trobava a Benicarló i per sort o per desgràcia, es va haver de quedar allà per preparar l’exposició, que tenia emparaulada amb el Mucbe.
Nu combina material natural i pintura per ressaltar la bellesa de les pedres. Foto: Mucbe
La seva metodologia ha estat passejar per camins, platges, rieres, llacs, visitar pedreres i coves. Fixar-se amb les pedres i a recollir-ne. Nu considera a les pedres com éssers espirituals del món natural, similars a les plantes, als animals i als humans. Les pedres tenen una història mil·lenària amb canvis i accidents obra de la mà del temps, que han donat a cada pedra o roca una forma única. La seva vida i el seu llenguatge ens és un enigma i per això cal l’ajuda de tots els sentits.
Mirada poètica
Nu en una visita a una pedrera de la zona de Benicarló. El bloc blanc i gran no és a l’exposició però més petits, sí. Foto: Mucbe
Nu ha anat per tots aquests racons pels voltants de Benicarló, ha recol·lectat les pedres i després les ha passat pel terreny creatiu: pintar-les, tallar-les, fer-les miques per fer-les servir de pigment natural, i formar els conjunts que es reparteixen per les capelles i la nau central del Mucbe.
L’exposició es un itinerari pel procés creatiu. Hi ha dibuixos que estudien les pedres, grups de pedra mostrant la millor cara, pintada o aparellada amb un altre material. Hi ha homenatges als jardins zen, utilitzant pedres en nombres senars. Hi ha obra intervinguda per la llum i les ombres. I l’obra que com un retaule condensa tota l’exposició, tot el procés creatiu on també hi són convidades la filosofia, la música, la poesia, la contemplació, la dansa, i si es podés el tacte, l’oïda, el gust. Nu Díaz convida a una experiència sensorial amb elements ben naturals i ben simples, però testimonis de temps immemorials. L’exposició “Lo que dicen las piedras” es podrà veure fins el 27 de setembre.
Imatge del vídeo d'”Utopia 2″, amb la participació de catorze adolescents.
Centelles. La quarantena ens ha permès posar l’accent a iniciatives de creadors i expositors. Hem parlat bastant d’iniciatives digitals. Però també hi ha qui ha trobat en aquest temps un espai preciós per realitzar obra física, com vèiem amb Lapin. Una altra de les artistes que més s’ha prodigat a Instagram, amb obra de nova creació és l’Eulàlia Llopart. Resident a Centelles, ha dibuixat, ha fet diari visual, ha ratllat superfícies pintades de fusta i ha intervingut a l’espai, cercant a vegades la complicitat d’altres persones.
Una de les accions més originals ha estat el projecte”Llindar”, en que aprofita la cega d’un camp, per fer dibuixar al tractor la forma simple d’una casa. La forma de la casa s’ha convertit en el símbol del confinament en l’obra de Llopart, que retrobem en una intervenció interessantíssima: va convidar un grup d’adolescents –tots amb mascareta- a les 7 del matí, a trobar-se al camp, per formar amb 80 metres de tela rosa, la forma de la casa i parlar del què podria ser per ells la “Utopia”. Aquest episodi es va recollir en un vídeo penjat a les xarxes que aquí enllacem. En una segona part del projecte “Utopies”, el grup de catorze adolescents, manté la silueta de la casa, però amb uns altres 300 metres de roba, estén lligams amb companys d’un altre angle per “unir sense distinció de gènere, de raça, de nacionalitat, de riquesa econòmica, d’edat…” La tela rosa també es va fer servir per embolicar un sofà, per un petit homenatge a Christo, mort el 31 de maig.
Fa poquet l’Eulàlia ha inaugurat una pàgina web on es poden veure els seus treballs actuals i els anteriors. Aprofitem que la pàgina permetrà fer una recapitulació, per adreçar-nos a l’artista i preguntar-li quatre dubtes:
ALEIX MATARÓ.- Has començat a fer una obra de dimensió més participativa (Utopia). És aixís o ja ho havies fet?
EULÀLIA LLOPART.- No en diria de caire participatiu, si no d’intervenció en el paisatge. Sí que n’havia fet. Fa anys quan vaig estar a Dublín havia fet intervencions en la natura, a la costa, al mar, a les platges, jugant amb les marees i havia treballat molt amb la fotografia. Ara amb el desconfinament vaig veure que fora del meu taller tenia un camp que tenia moltes possibilitats i vaig començar a fer obres intervenint en la natura o de “land art”, com n’hi vulguis dir, va sent el mateix. I per fer això he necessitat col·laboradors. Per què, pel que volia fer, jo sola no podia.
Vista de drone del projecte “Llindar”, amb la forma de la caseta.
A.M. – És com si el Coronavirus t’hagués activat. T’ha anat bé, així el temps de recolliment?
E.LL.- Crec que el confinament i tot el tema de la Covid ha fet reflexionar molt i sí que ha estat un incentiu per crear. M’ha anat bé perque hi ha hagut com molt tema de fons social i de molta reflexió i m’ha activat creativament. Vaig començar amb la tonteria de fer un diari visual. Cada dia anava fent obres. I la veritat és que ha estat tot com molt fàcil i fluid. I m’han sortit coses interessants. Coses que feia anys que havia anat treballant i que han sortit ara. S’han ajuntat moltes coses. En aquest aspecte ha estat positiu el confinament. Ha estat un temps de reflexió per tothom i a mi m’ha sortit així creant obres.
A.M.- Utilitzes alguns símbols recorrents. Com la forma de casa o la figura recollida en si mateixa.
E.LL.- La casa és com el símbol del confinament. La figura recollida s’inicia en el diari visual i l’haig de continuar treballant amb dibuix o a la natura, com a símbol de renéixer, de la mort de la natura i de la societat que ha de tornar néixer. Tinc molts temes començats.
A.M.- T’agraden molt els fons d’un sol color, no? Sobretot el vermell. En “Llindar” el verd. Això és una deriva de la dedicació a l’art gràfic?
E.LL.- M’imagino que hi ha una part d’interès sobre un tipus de paleta de colors com qualsevol artista. He treballat molt el blanc, negre, escala de grisos, el vermell, el blau… el verd perquè és el color del camp. Depèn de quines obres també intervenen altres colors.
A.M.- Tens més projectes “participatius”?
E.LL.- N’he fet dos. D’intervenció en el paisatge, que diria jo, el del “Llindar” i el d’”Utopies”. En tinc pensats més, però ara mateix no tinc temps i he de veure quan ho puc fer, més endavant. El d’”Utopies” ha estat com una mena d’homenatge als adolescents, perquè dintre del desconfinament es parlava molt dels que volien fer esport o de les franges horàries en les quals podien sortir, però els adolescents van ser uns dels grans oblidats entre altres. I vaig pensar que podia fer un homenatge. Els vaig fer parlar del què és l’utopia, i del que és la distopia. Penso que a vegades les coses, els conceptes s’entenen gràcies als contraris. I és com un homenatge als adolescents.
Entrada del Banco Español de Crédito, a Plaça de Catalunya de Barcelona, amb el requadre blanc, que es pot intervenir artísticament i digitalment. Foto: Accionescreativas
Centelles. Jaime Moroldo és un cul inquiet però li falta espai per tanta producció. De fet des de fa bastant temps i ja des molt abans de la pandèmia, ha anat traslladant la seva producció en mitjans digitals. Actualment fa unes esferes molt complexes que amb d’altres treballs, sol mostrar per Instagram i Facebook. Però amb això no en té prou.
Aquest artista veneçolà afincat a La Garriga és el primer que insta als seus col·legues a participar a exposicions i concursos aquí i allà. Quan ha d’intervenir físicament, aleshores agafa una de les imatges digitals que ha treballat i en fa unes quantes poques impressions.
Fa poquet va començar a donar senyals de vida, per Instagram, una nova iniciativa amb el nom d’Acciones Creativas de Intercambio. A darrera d’aquest nou projecte també hi ha en Moroldo. Ningú sabia que era, si per exemple, es tractaria d’enviar-nos obra. El cas és que la setmana passada ja hi havia penjada la primera “acció”, instruccions i un text de presentació.
La primera acció és l’origen del projecte: diu que, un dia, fotografiant per la Plaça Catalunya de Barcelona, es va fixar amb l’entrada principal de l’edifici del Banco Español de Crédito. Va pensar que era un edifici malaguanyat, tant abandonat i va pensar que calia fer-hi alguna cosa, per “interactuar –millor- amb l’entorn i el públic del dia a dia”. Entre que va tenir la idea i que l’ha desenvolupat, d’altres han tingut la mateixa intuïció i els panels del Banco Español, ja estan pintats amb “grafitis”. Però les “Acciones” han tirat endavant igualment. La idea va fer niu i el Covid-19 l’ha acabada de fer concretar.
Moroldo ha preparat la imatge fotogràfica de la façana amb un panell rectangular blanc que cobreix tota l’entrada, deixant a banda i banda les columnes i les dues escultures classicistes. I la seva idea és que els artistes que vulguin, intervinguin digitalment, amb el seu art, sigui quin sigui, sobre aquest espai blanc reservat. Aleix Art ja ha fet la seva intervenció. Però tant els que participin, com qui vulgui veure els resultats, s’hauran d’esperar fins a finals d’agost, quan hi hagin més participants, per veure les propostes de la primera “acció creativa de intercanvi”.
Divendres passat, 17 de juliol, la Fundació Vila Casas va donar a conèixer la guanyadora del premi de fotografia: Sophie Köhler (Essen, Alemanya, 1977), es va emportar els 6.000€ (i una exposició a Can Framis el 2021) amb el tríptic “El joven sin la perla”. L’autora que viu a Barcelona, ha fet un reportatge d’auxiliars de sala de museus barcelonins. Maria Alzamora es va endur el segon premi, valorat amb 3.000€ amb un retrat de la cantant i actriu Keeley Forsyth. La selecció de fotografies finalistes es podrà visitar al Palau Solterra, a Torroella de Montgrí, fins el 22 de novembre. Al Museu Can Mario de Palafrugell, seu de l’obra escultòrica de la fundació, des del 25 de juliol fins el 29 de novembre, s’hi podrà veure un exposició de Josep Clarà, el destacat escultor català, i una altra de l’artista Tania Font.
Fins el 31 d’agost
Amb el primer lot d’imatges penjades a les xarxes, també n’hi ha una altra amb les instruccions i una altra amb la presentació. La imatge de l’entrada es pot descarregar a alta resolució. Es prepara la intervenció (es pot fer a part i es munta sobre el panell, digitalment) i s’ha d’enviar per mail a accionescreativasdeintercambio@gmail.com. S’ha d’enviar la imatge, les dades de la peça i un vídeo o un àudio d’un minut de durada presentant-se l’artista i explicant breument el seu treball.
Moroldo explica que la seva iniciativa ha interessat a varis col·legues tant d’aquí com d’altres països, i també diu que ha cridat l’atenció de bastants crítics d’art.
Moroldo confia que a partir de la primera imatge en surtin d’altres, proposades per ell o per qui vulgui, de llocs per ser intervinguts artísticament i digitalment. Ara paciència, qui vulgui col·laborar que rumiï una peça ben original i que ho traslladi sobre el panell que és com una tela gegant.
badaluc 