badaluc

Entrevista a Eulàlia Llopart, artista visual

 

Centelles. La quarantena ens ha permès posar l’accent a iniciatives de creadors i expositors. Hem parlat bastant d’iniciatives digitals. Però també hi ha qui ha trobat en aquest temps un espai preciós per realitzar obra física, com vèiem amb Lapin. Una altra de les artistes que més s’ha prodigat a Instagram, amb obra de nova creació és l’Eulàlia Llopart. Resident a Centelles, ha dibuixat, ha fet diari visual, ha ratllat superfícies pintades de fusta i ha intervingut a l’espai, cercant a vegades la complicitat d’altres persones.

Una de les accions més originals ha estat el projecte”Llindar”, en que aprofita la cega d’un camp, per fer dibuixar al tractor la forma simple d’una casa. La forma de la casa s’ha convertit en el símbol del confinament en l’obra de Llopart, que retrobem en una intervenció interessantíssima: va convidar un grup d’adolescents –tots amb mascareta- a les 7 del matí, a trobar-se al camp, per formar amb 80 metres de tela rosa, la forma de la casa i parlar del què podria ser per ells la “Utopia”. Aquest episodi es va recollir en un vídeo penjat a les xarxes que aquí enllacem. En una segona part del projecte “Utopies”, el grup de catorze adolescents, manté la silueta de la casa, però amb uns altres 300 metres de roba, estén lligams amb companys d’un altre angle per “unir sense distinció de gènere, de raça, de nacionalitat, de riquesa econòmica, d’edat…” La tela rosa també es va fer servir per embolicar un sofà, per un petit homenatge a Christo, mort el 31 de maig.

Fa poquet l’Eulàlia ha inaugurat una pàgina web on es poden veure els seus treballs actuals i els anteriors. Aprofitem que la pàgina permetrà fer una recapitulació, per adreçar-nos a l’artista i preguntar-li quatre dubtes:

ALEIX MATARÓ.- Has començat a fer una obra de dimensió més participativa (Utopia). És aixís o ja ho havies fet?

EULÀLIA LLOPART.- No en diria de caire participatiu, si no d’intervenció en el paisatge. Sí que n’havia fet. Fa anys quan vaig estar a Dublín havia fet intervencions en la natura, a la costa, al mar, a les platges, jugant amb les marees i havia treballat molt amb la fotografia. Ara amb el desconfinament vaig veure que fora del meu taller tenia un camp que tenia moltes possibilitats i vaig començar a fer obres intervenint en la natura o de “land art”, com n’hi vulguis dir, va sent el mateix. I per fer això he necessitat col·laboradors. Per què, pel que volia fer, jo sola no podia.

 

A.M. – És com si el Coronavirus t’hagués activat. T’ha anat bé, així el temps de recolliment?

E.LL.- Crec que el confinament i tot el tema de la Covid ha fet reflexionar molt i sí que ha estat un incentiu per crear. M’ha anat bé perque hi ha hagut com molt tema de fons social i de molta reflexió i m’ha activat creativament. Vaig començar amb la tonteria de fer un diari visual. Cada dia anava fent obres. I la veritat és que ha estat tot com molt fàcil i fluid. I m’han sortit coses interessants. Coses que feia anys que havia anat treballant i que han sortit ara. S’han ajuntat moltes coses. En aquest aspecte ha estat positiu el confinament. Ha estat un temps de reflexió per tothom i a mi m’ha sortit així creant obres.

A.M.- Utilitzes alguns símbols recorrents. Com la forma de casa o la figura recollida en si mateixa.

E.LL.- La casa és com el símbol del confinament. La figura recollida s’inicia en el diari visual i l’haig de continuar treballant amb dibuix o a la natura, com a símbol de renéixer, de la mort de la natura i de la societat que ha de tornar néixer.  Tinc molts temes començats.

A.M.- T’agraden molt els fons d’un sol color, no?  Sobretot el vermell. En “Llindar” el verd. Això és una deriva de la dedicació a l’art gràfic?

E.LL.- M’imagino que hi ha una part d’interès sobre un tipus de paleta de colors com qualsevol artista. He treballat molt el blanc, negre, escala de grisos, el vermell, el blau… el verd perquè és el color del camp. Depèn de quines obres també intervenen altres colors.

 A.M.- Tens més projectes “participatius”?

E.LL.- N’he fet dos. D’intervenció en el paisatge, que diria jo, el del “Llindar” i el d’”Utopies”. En tinc pensats més, però ara mateix no tinc temps i he de veure quan ho puc fer, més endavant. El d’”Utopies” ha estat com una mena d’homenatge als adolescents, perquè dintre del desconfinament es parlava molt dels que volien fer esport o de les franges horàries en les quals podien sortir, però els adolescents van ser uns dels grans oblidats entre altres. I vaig pensar que podia fer un homenatge. Els vaig fer parlar del què és l’utopia, i del que és la distopia. Penso que a vegades les coses, els conceptes s’entenen gràcies als contraris. I és com un homenatge als adolescents.