Cristina Megía, de Granada, 78è Premi Centelles

La pintura “Alicia” guanya els 3.500 Euros i l’exposició el 2021; Meggi Pujols i Mònica Dixon mencions honorífiques.

L’obra guanyadora és de mirada agradable i la composició és elegant. Una pintura realista que no amaga les seves pinzellades. Foto: Badaluc

Centelles. El primer acte de la Festa Major de Centelles, no és ni el pregó ni l’obertura de la Tómbola, sino l’acte públic de proclamació del guanyador i dels accèssits del Premi Centelles i l’obertura de l’exposició. Avui diumenge, 23 d’agost, Santa Rosa, a les 12 del migdia, ha tingut lloc aquest acte al Centre d’art el Marçó vell presidit per l’alcalde Josep Paré, acompanyat per la regidora de cultura Anna Chávez i alguns –no tots- els membres de la Comissió organitzadora. L’acte s’ha seguit segons els protocols de salut i la proclamació dels resultats s’ha fet a fora al carrer.  Tampoc hi havia molts assistents.

Cristina Megía s’ha emportat la dotació econòmica de 3.500€, l’estatueta del portal i la promesa d’una exposició el juny del 2021 amb l’obra “Alicia”. Es tracta d’un oli sobre lli, realitzat el 2013, de caire realista,  que representa una noia asseguda en un sofà en un entorn arquitectònic racionalista. Megía provinent de Granada, nascuda a Valdepeñas, Ciudad Real, el 1977, es mostrava entusiasmada pel premi que representa per ella una passa més en la consolidació de la seva professió, la pintura, per la qual ha hagut de fer molts sacrificis per poder-ne viure. Segons el seu currículum acumula molts altres premis i ha participat en nombroses exposicions. Cara l’exposició del juny de moment només sap que disposa de molta obra. Efectivament un repàs ràpid a la seva web permet veure que té molta obra, de varis anys, de varis temes. Destaca unes sèries d’obres dedicades a interiors de museus, tema que enllaça amb la seva formació. És llicenciada en belles arts i també en història de l’art.

Gran participació

Les dues mencions. A l’esquerra “Sent Zen” de Meggi Pujols i a la dreta “Dark passage” de Mònica Dixon. La diferència de premis entre guanyador i mencions em sembla una mica exagerada. Les mencions només s’emporten una estatueta. Foto: Badaluc

L’obra guanyadora es pot veure juntament amb les dues mencions: “Sent zen” un collage amb cartells de publicitat de Meggi Pujols i “Dark passage” de Mònica Dixon. Ha estat l’any amb més participants, 180, més de la meitat de fora de Catalunya, dels quals n’han quedat 19 per exposar, després de la selecció feta pel jurat. Enguany estava format per Josep Font Fatjó dels Xiprers, Joan Gardy Artigas, la seva dona Mako Ishikawa, Neus Górriz i Francesc Orenes. Entre la vintena de seleccionats també hi ha l’artista centellenca Eulàlia Llopart. La tria del jurat confirma la tendència cap a la figuració del premi. L’exposició del Premi Centelles es podrà veure fins el 12 d’octubre. Després vindrà l’exposició de la guanyadora de l’any passat, la murciana Inés de Haro, que va saltar del mes de juny a l’octubre, per culpa de la pandèmia.

 

Visites de tarda mediterrània

Vista de Cadaqués, una tarda d’aquest estiu  Foto: Badaluc

Cadaqués/ Centelles.  A Cadaqués les galeries obren a la tarda. El matí el pla pot ser anar a la platja, anar de botigues, dinar, badar. I la tarda veure les exposicions. Hi vam anar –directament a la tarda i a sopar- fa dues setmanes per visitar el Mini-Print, el concurs i exposició de gravats de petit format. Al costat mateix hi ha la galeria Cadaqués, però aquell dissabte estava tancada. Va ser el cap de dos dies que vaig saber que preparaven una nova exposició. També hi havia ja els cartells de l’Elke Daemmrich anunciant la seva mostra. Si hi aneu ara podreu aprofitar més les visites.

El Mini-Print de Cadaqués fa quaranta anys que es fa. Justos. Aquest any havia de ser de celebració. Però la pandèmia ha trastocat els plans. Hi hagut menys participació i al final s’ha decidit premiar menys gravats, i a partir de l’ajuda de jurat de la zona. Els tres guanyadors són l’anglesa Sally Cutler, la japonesa Satoru Yasuda i l’espanyola Elvira Rodríguez. Enlloc dels sis-cents participants, enguany han arribat als quatre-cents, que déu ni do!. Si bé podrien ser més perquè sembla que encara hi ha obres venint per correu. No es faran tantes exposicions individuals. Algunes es posposen per l’any vinent. Aquest any tampoc s’ha enviat una de les quatre estampes participants a Anglaterra. Van dir que sí que farien les exposicions de França i Pineda de Mar. Aleix Art hi participa amb quatre linòleums i en vaig haver de portar més perquè ja n’havien venut tres. El Mini-print es pot veure al Taller Galeria Fort, al carrer Hort d’en Sanés, 9, de 6 a 2/4 de 10. Cada dia.

El tons primaris protagonistes de l’exposició. Foto: Galeria Cadaqués

Vidilla artística

Una mica abans que la galeriar Fort, en un xamfrà hi ha la galeria Cadaqués. Testimoni de la colònia d’artistes internacionals que passaren, a banda de Dalí. I que encara passen. La galeria va ser fundada els anys setanta per Lanfranco Bombelli. Però ja des d’abans freqüentaven la zona artistes tant destacats com Marcel Duchamp o Richard Hamilton. “Red, yellow, blue” no són només els colors de banderes sinó sobretot els tres colors primaris, tret comú de les obres de l’exposició d’estiu de la Cadaqués. Per separat o junts, presenta obra tant de Duchamp com Hamilton, com d’una munió d’altres artistes com: Jean Arp, Joan Brossa, Tom Carr, Hannah Collins, Jasper Johns, Perejaume, i molts d’altres. 

Al mig de la platja gran de Cadaqués destaca l’edifici cúbic del Casino que també acull la Societat l’Amistat, que organitza activitats culturals i exposicions. Fins el dia 23 s’hi pot veure una exposició d’obra de l’artista alemanya Elke Daemmrich. Fa pintura caracteritzada per uns colors molt vius, com si fes vitralls sense la línia de plom. Obres plenes de detalls i formes. També fa gravat i dibuix. L’exposició “Entre els mons” reuneix també obra dedicada als fets de l’1 d’octubre del 2017. Cadaqués continua sent un imant mediterrani pels artistes.

Retrats de natura de Rosa Montañà

Dibuix d’un mufló de Rosa Montañà Barnolas Foto: Facebook Rosa Montañà

Centelles. Dibuixar fa por a molta gent que diu que no en sap ni sabria com posar-s’hi. Però és un exercici ben senzill i només la dedicació i la paciència poden augurar un resultat que satisfaci. Igual que fer gimnàstica o tocar un instrument. La qüestió és posar-s’hi. Una altra cosa és que des de ben jove hi hagi una predisposició especial. El  que els del flamenc n’hi diuen un “duende”.

Segurament per aquí van  les maneres de la Rosa Montañà Barnolas, que des de ben joveneta li agrada dibuixar. I ara en edat universitària encara s’hi dedica i ens deixa sèries esplèndides com  les que durant el mes d’agost es podran veure a les Finestres d’El Trabuc.

Les fruites ben fresques per l’estiu de la Rosa Foto: Facebook Rosa Montañà

Els seus temes també són ben especials. Com que des de petita també acompanya al seu pare a caçar i l’hi agraden molt els animals, ha triat les preses més maques per dibuixar-les, com és el cas  de l’exposició que fa on veiem cabirols i un mufló. També hi ha dibuixada amb colors, fruita ben fresca: una taronja i una  llimona. Però són les peces de caça les que són més originals i que la Rosa representa talment els hi fes un retrat, ben detallat i minuciosament. La Rosa tenia l’avi matern que pintava, una altra tècnica, però també era minuciós. Ella sol dibuixar amb llapis, cercant de representar la forma del cap, els pèls, els morros, els ulls, les textures i les zones cromàtiques. Sol fer més caps que cossos sencers, per això abona la idea de que fa retrats.

Aquesta és la primera exposició que la Rosa fa si bé alguns dibuixos ja els havia ensenyat en trobades de caçadors.  Els podreu gaudir fins el mes de setembre, quan els del Trabuc s’agafaran unes setmanes de vacances.

 

 

Quan les pedres parlen

Detall d’una de les obres de la nau principal. Foto: Mucbe

Centelles. Ens situem a Benicarló, al País Valencià. D’allà ens arriben notícies d’una exposició inaugurada el divendres  passat, que fa l’artista Nu Díaz al Mucbe. Els preparatius també han estat condicionats pel Covid-19. Les protagonistes són les pedres i els rocs. El Mucbe –carrer de la Pau, 2- està situat en una antiga església de pedra, dedicada a Sant Francesc. L’artista, Nu, de Núria, va quedar afectada espiritualment per la dimensió pètria del temple. I a partir d’allà va orientar el seu treball a trobar pedres, per fer-les parlar a través de la contemplació i l’estètica.

Nu és de La Pola de Gordón, a Lleó, del 1964. Va estudiar belles arts a València i ha desenvolupat gran part de la seva carrera professional i artística a Barcelona. Des del 1998 ha dirigit el màster de Disseny de la Interacció a l’Escola Elisava. Des de fa uns anys passa temporades a Benicarló i recentment ha agafat una nau per la zona, que fa servir de taller (a més del taller principal a Barcelona). Quan va esclatar la pandèmia, Nu es trobava a Benicarló i per sort o per desgràcia,  es va haver de quedar allà per preparar l’exposició, que tenia emparaulada amb el Mucbe.

Nu combina material natural i pintura per ressaltar la bellesa de les pedres.  Foto: Mucbe

La seva metodologia ha estat passejar per camins, platges, rieres, llacs, visitar pedreres i coves. Fixar-se amb les pedres i a recollir-ne. Nu considera a les pedres com éssers espirituals del món natural, similars a les plantes, als animals  i als  humans. Les pedres tenen una història mil·lenària amb canvis i accidents obra de la mà del temps, que han donat a cada pedra o roca una forma única. La seva vida i el seu llenguatge ens és un enigma i per això cal l’ajuda de tots els sentits.

Mirada poètica

Nu en una visita a una pedrera de la zona de Benicarló. El bloc blanc i gran no és a l’exposició però més petits, sí. Foto: Mucbe

Nu ha anat per tots aquests racons pels voltants de Benicarló, ha recol·lectat les pedres i després les ha passat pel terreny creatiu: pintar-les, tallar-les, fer-les miques per fer-les servir de pigment natural, i formar els conjunts que es reparteixen per les capelles i la nau central del Mucbe.

L’exposició es un itinerari pel procés creatiu.  Hi ha dibuixos que estudien les pedres, grups de pedra mostrant la millor cara, pintada o aparellada amb un altre material. Hi ha homenatges als jardins zen, utilitzant pedres en nombres senars. Hi ha obra intervinguda per la llum i les ombres. I l’obra que com un retaule condensa tota l’exposició, tot el procés creatiu on també hi són convidades la filosofia, la música, la poesia, la contemplació, la dansa, i si es podés el tacte, l’oïda, el gust. Nu Díaz convida a una experiència sensorial amb elements ben naturals i ben simples, però testimonis de temps immemorials. L’exposició “Lo que dicen las piedras” es podrà veure fins el 27 de setembre.