Exposició a Londres per difondre la pintura catalana

  • Pintors del 1900, com Casas, Barrau, Graner, Miralles o Pruna formen part del projecte que compte amb la col·laboració de la Sala Parés i l’Artur Ramon
“Into the Park. París, Bois de Boulogne”, oli de 46×83 cm, de Francesc Miralles, del 1895-96. Imatge cortesia de Colnaghi.

Centelles. És provable que a fora aprenguin a valorar abans la pintura catalana que aquí? En els últims anys hi ha hagut diverses exposicions internacionals dedicades a revaloritzar l’art català del modernisme i les avantguardes, com “Barcelona and modernity”, del 2006, produïda pel Museu d’art de Cleveland i portada també al Metropolitan de Nova York. Més recentment, el 2016, a la Royal Academy de Londres, “Painting the Modern Garden: Monet to Matisse” incloïa obres de Mir i Rusiñol.

Ahir mateix la galeria Colnaghi, en seu a Londres, va obrir un nou capítol destinat a revisar, reivindicar i difondre la pintura catalana del tombant del segle XX. Efectivament darrera “The Golden Age of Spanish Modern Art” s’hi amaguen dotze pintors catalans. Alguns són prou coneguts a casa nostra, com Ramon Casas, Joaquim Mir i inclús Modest Urgell. Però hi ha noms que segurament seran més desconeguts, com Alfred Sisquella (el tiet de la Conxa Sisquella), Antonio Fabres, Francesc Miralles, Josep Maria Tamburini o inclús Joaquim Sunyer. Altres artistes presents a la mostra són Laureà Barrau, Lluís  Graner, Pere Pruna, Miquel Villà o Fortuny. Els artistes no és que siguin del tot oblidats. La majoria tenen obra a fons com el Museu Nacional d’Art de Catalunya, però segur que a molts noms ens hi costa associar-hi obra o l’etapa a la que corresponen.

A la galeria Colnaghi creuen que amb aquesta exposició trauran la pols als artistes i els ajudaran a resituar, igual com en el passat la historiografia artística ha tret de l’oblit noms com Velàzquez o El Greco. L’exposició londinenca agafa artistes nascuts a finals del segle XIX, que de forma comuna es van formar a Barcelona, però després van tenir una etapa important a París. La capital francesa, ja sabeu que va ser la metròpolis de l’art. Nous temes, noves tècniques, nous mercats, un nou rol pels artistes d’esperit lliure.

La majoria d’aquests artistes es formaven a Barcelona, marxaven a París i en visites a la  família o en etapes posteriors, feien exposicions a la Sala Parés, que fa molts anys que funciona. Per això l’exposició de la Colnaghi compte amb la col·laboració de la Parés i també d’una altra  galeria barcelonina històrica, l’Artur Ramon. Cada galeria aporta cinc obres. La selecció d’artistes permet veure estils i temàtiques diferents. La internacionalització dels artistes és també un mercat que interessa a les galeries d’aquí i és una bona senyal que les galeries com la Colnaghi hi apostin.

Alguns mons

Francesc Miralles, fill de pare valencià i de mare catalana, nascut el 1848, a la ciutat del Túria, però format a Barcelona, amb mestres com Martí Alsina. Marxà a París amb 17 o 18 anys on hi passà una llarga temporada, fins el 1893 que tornà a Barcelona. En les seves biografies s’explica que els seus pares estaven preocupats per si passava penúries i l’hi enviaven diners. Però l’artista es va espavilar i va gaudir sempre d’una vida estable econòmicament. Estava embadalit pel tipus de vida que hi havia a París en aquella època i això és el que va traslladar  en els seus quadres, de pinzellada vibrant i colorista. Va morir a Barcelona, el 1901.

“Female portrait”, oli sobre tela, de 54×46 cm, de Joaquim Sunyer, del 1927. Imatge cortesia de Colnaghi

Joaquim Sunyer era de Sitges, nascut el 1874. Format a La Llotja, on coincidí amb Mir, Nonell, Torres-Garcia o Gosé. Instal·lat a París cap el 1896, es va especialitzar com a gravador i també feia pintura a l’oli, aquarel·la i guaix. Tornarà a Sitges, però no perdrà la relació internacional. També passà per Ceret. Coneixarà l’obra de Cézanne i la seva obra arribarà a ser un exponent del Noucentisme.

Laureà Barrau era de Barcelona, del 1863. Es va formar a Barcelona amb Antoni Caba i a París amb Jean-León Gérôme. Feu pintura històrica, com “La rendició de Girona”, el 1886, però també va fer paisatgisme. Sovint pintava la costa catalana, que amb el tipus de llum que feia, l’acosta a Sorolla. Va morir a Eivissa, el 1957.

La London Original Print Fair que es va clausurà a finals de maig, reobre l’apartat del Viewing room per continuar mirant per internet els gravats presentats a la fira. Al setembre afegiran material nou. També ha anunciat que Sophie Charalambous ha guanyat el premi Jerwood Printmaking Today Prize.

L’exposició a la Colnaghi s’estrena coincidint amb la London Art Week (fins el 10 de juliol), però es podrà veure fins el 25 de setembre, reservant la visita prèviament, degut al Coronavirus. Si no teniu previst anar a Londres també podeu fer una visita virtual, al web de la galeria (us faran inscriure al seu mailing) on hi ha la majoria d’obres amb totes les dades i informació dels artistes. També hi ha una selecció d’imatges fotogràfiques de l’època dels artistes i de la Sala Parés. La galeria Colnaghi és de les galeries més antigues del món (1760) i també té seus a Nova York i Madrid. Potser l’exposició pot viatjar i alguna hora fer-se per aquí.

Les plantes de Lapin

“Kalanchoes”, aquarel·la que fa 38×56 cm         Foto: Lapin

Centelles. Aquests dies s’han inaugurat diverses exposicions dedicades a l’art fet durant el període de confinament. Però costa esbrinar la influència de la pandèmia a les obres que es presenten i sembla que molts artistes, simplement, s’han dedicat a allargar algun tema propi. On es nota més la influència d’aquells dies, en que calia fer front a l’avorriment, és en els practicants del dibuix urbà. A l’article de fa unes setmanes, on parlàvem de l’Swasky ja vam veure que ens enviava plantes en testos, de casa seva. Perquè els dibuixants fan el que tenen a l’abast. Swasky també dibuixava racons de la llar. També la Marina Berdalet va penjar al facebook unes aquarel·les de tema vegetal. I qui també s’ha passat tot aquest temps dibuixant les plantes del terrat de casa és en Lapin. Un dibuixant urbà d’origen francès (1981) que també treballa al camp de la moda, la publicitat i l’edició. Des de fa varis anys viu al barri de Poblenou de Barcelona. Quan fa un decenni es feia el curs de dibuix urbà de Sant Lluc, ell ja feia temps que s’hi dedicava. Lapin també és dels que viatge sempre amb les eines de dibuix i llueix un barret i camises estampades. Sol dibuixar sempre en llibres de comptes (pautats). I a part de tenir un centenar llarg de quaderns de dibuix, ha publicat molts llibres amb sketchos dedicats als llocs per on passa: Barcelona, Cuba, París, Lisboa, Japó… fins una trentena.

“Echinocactus”, el paper fa 38×56 cm Foto: Lapin

Així que davant la perspectiva de quedar-se a casa molts dies, Lapin va decidir aparcar els quaderns i va agafar papers grans (solen fer 56×38 cm i una 56×76) i es va posar a observar meticulosament i a dibuixar lentament la col·lecció de plantes de casa seva.  Agafant un terme francès les anomena “succulentes”, que pel que sembla són un tipus de plantes. Per Lapin dibuixar és una meditació. Dibuixar i pintar amb aquarel·la. Però desprès de dedicar dies, setmanes i mesos a dibuixar fulla per fulla les plantes, li han marxat tots els mals de la civilització i ha arribat a un nivell en que “l’ansietat ha deixat pas a la contemplació”. Les “succulentes” de Lapin es poden veure en el seu web i ha fet un vídeo on les presenta com si fos una exposició.

La Sala Parés de Barcelona ha informat que juntament amb la galeria Artur Ramon col·laboren en una exposició a Londres, en motiu de la Setmana de l’Art, que es fa del 4 al 10 de juliol. La galeria britànica Colnaghi ha sol·licitat obres seves per fer l’exposició “The Golden Age of Spanish Modern Art“. La mostra posa el focus a l’art del 1900 i sobretot als artistes catalans, formats a Barcelona que van fer carrera a París.

Les  “succulentes”de Lapin són una quinzena. Està treballat amb un gran sentit del detall i realisme, però sense deixar de ser dibuix. El color està molt ben aplicat. Es nota és el treball d’un artista capacitat i avesat a observar. Normalment són edificis o cotxes, plens de color i dinamisme. Ara són plantes amb els seus problemes de formes, textures, llums. Lapin es fixa tant en les fulles, com en els troncs o les tiges i les flors.

Sinfonia de verds de Rosina Martínez

Rosina Martínez extreu la llum dels verds oposats al negre. Foto: Badaluc

Centelles. Ja hem escrit més d’una vegada que Centelles és un poble d’artistes i que de mica en mica en coneixem de nous . La nova exposició d’El Trabuc és un petit tastet a l’obra de Rosina Martínez.

La Rosina fa molts temps que està relacionada amb Centelles, si bé últimament és quan s’hi ha instal·lat definitivament. Va deixant endarrere alguns compromisos amb Barcelona, on durant molts anys ha tingut el taller i també ha impartit classes de pintura. Ara, aquesta activitat, la de pintar i també la de fer classes, la vol traslladar a Centelles. De moment ja té un nou taller instal·lat al carrer Socós, on treballa amb noves obres, però d’alumnes encara no se n’hi han apuntat.

Coneixíem l’obra de la Rosina per les seves col·laboracions puntuals a les Mostres d’artistes locals, on sol presentar obra caracteritzada pel predomini dels entorns naturals i a vegades per referències a arquitectures racionalistes, imbricades amb el medi. És també característic de Rosina, els format i la realització de pintures en vàries parts. Molt sovint els formats solen ser allargats i estrets. Pinta amb oli sobre fusta, tècnica que se la va fer seva des de que fa uns anys, va trobar les possibilitats de disposar de nous formats pels suports.

Rosina Martínez és formada a l’Escola Massana. Ens explica que durant uns anys va deixar de pintar, però que es va prometre que hi tornaria. Quan va fer els cinquanta anys, es va traspassar l’escola bressol que tenia i va recuperar els pinzells.

Per a l’exposició del mes de juliol d’El Trabuc, hem seleccionat tres pintures caracteritzades pel domini dels verds. La més petita, representa una Lluna ben rodona envoltada per natura.

Al mig penjarem un quadre més gran en que cauen com unes cortines de fulles verdes.

La tercera peça és un díptic format per dues peces desiguals, unides per la perspectiva i el tema representat, que combina verd natural amb elements arquitectònics.

La Lluna sempre misteriosa. Foto: Badaluc

Rosina ens assegura que les referències arquitectòniques no emulen pas la professió del seu marit, sino que van sorgir a partir d’un treball de la seva filla sobre el pavelló alemany  de Mies van der Rohe a la fira de Barcelona.

La pintura de la Rosina Martínez es refereix a la natura i a l’arquitectura, però quan no hi ha un objectiu important es desfà dels objectes i tendeixen cap a obres abstractes. Abstractes o de taques ordenades per criteris estètics i de composició.

Pels tons que sol utilitzar i les temàtiques podríem dir que és una pintura tranquil·litzadora. Com tenir    l’arbre a casa, però gràcies al poder de l’art provoca tot de sentiments pacífics.

Prop de l’exposició d’El Trabuc, al Niu del Palau, s’ha inaugurat la mostra d’alumnes de l’Escola d’Adults, on fan pintura, dibuix i ceràmica. Les obres presentades estan determinades pels dies de confinament.  De mica en mica Centelles recupera l’activitat cultural.

 

Nova ruta per l’art de Sarrate al Marçó

  • Una trentena llarga de peces revisen la carrera de l’artista centellenc. La mostra substitueix a la que s’havia de fer de la guanyadora del Premi Centelles, que pel Covid19 es trasllada a l’octubre.
“Nena amb nina”, pintura del 1965 i “Paraules. Josep Esteve”, del 1974. Foto: Aleix Art

Centelles. Dissabte 20 de juny entràvem a l’estiu i a Centelles es tornava a inaugurar una exposició amb cava i pastes, la primera després de la pandèmia, al Centre d’art el Marçó vell. Tothom amb mascareta i vigilant l’aforament i les distàncies,  es va obrir al públic una exposició de repàs de la trajectòria de Jordi Sarrate, la segona que fa d’aquest tipus, en un any. Aquesta mostra com aquella del 2019, que es va fer a l’antiga Fonda Giol, van acompanyades per un llibret. Uns catàlegs que van aplegant la nombrosa obra de l’artista centellenc, a partir d’una selecció que fa l’editor Toni Moreno, que també ha ajudat a fer la tria per l’exposició. A la presentació hi havia Francesc Orenes que va glosar l’obra de Sarrate, seguint les línies generals del seu pròleg del llibret.

La nova aproximació a l’obra de Sarrate es titula “Ruta 80” i fa referència a l’edat que ha assolit l’artista, el passat mes de gener. Però també és un sender sinuós per etapes i estils a l’americana (obres grans, assemblages, expressionisme dels colors). Toni Moreno, que també va parlar a la inauguració, va subratllar el paper de Sarrate com a cronista de Centelles, tema de moltes de les seves obres i dibuixos. I també hi ha nombroses obres fetes amb objectes reaprofitats que tal com recorda Moreno són un altre tipus de crònica.

Entre poetes

“Sabates a 10€” una porta als paradisos de la publicitat. Foto: Aleix Art

Però a l’exposició si hi ha una temàtica que abunda són els homenatges pictòrics a poetes i creadors: Josep Esteve, Segimon Serrallonga, Palau i Fabre, i també a Perejaume, persones a qui Sarrate ha tractat personalment. També en aquest cas trobem pintures pintades i pintures amb coses enganxades, collages normals, amb papers plans,o amb objectes més tridimensionals, els assemblage.

Hi ha obres dels anys seixanta, al començament, però a l’exposició hi ha sobretot peces de finals del noranta i primers del segle XXI. Peces grans i plenes del color blau característic de Sarrate. Entre els  assemblage més destacats, hi ha la peça feta amb caixes de sabates trobades al mercat dels diumenges a Centelles –peça que ja vam veure al Temple Romà, al 2018-, que destaquen pel seus dissenys, tipografies i connotacions dels termes, aspectes molt propis de la mirada poètica de Sarrate. Entre els temes centellencs hi destaca la peça “Capella ardent” que recorda la crema de l’església parroquial durant la Guerra Civil. I també les peces que representen els punts cardinals amb el paisatge muntanyós que circumda el territori.

En el llibret que porta el mateix títol que l’exposició hi ha molta més obra i es detalla molt millor l’obra dels primers anys creatius de l’artista, en els anys seixanta. En canvi hi ha poca obra corresponent als anys setanta i els vuitanta. I n’hi torna a haver més dels noranta i de les etapes  més recents. Sarrate continua actiu i no descarta tornar a fer una altra exposició l’any vinent amb més obra que guarda a casa seva.

L’exposició “Ruta  80” substitueix en el calendari, a la que hauria de fer l’artista guanyadora del Premi Centelles, del 2019, la murciana Inés de Haro, que s’ha aplaçat a l’octubre, per les dificultats generades pel Covid19. Mentrestant, el concurs de pintura es fallarà igualment aquest mes de juliol i el resultat es podrà veure, com de costum, per la festa major, al setembre. Fonts de la comissió parlen d’una bona participació i de pretendents del premi procedents d’altres països.