Un mercat d’art digne

Mercat d’Art i del Col·leccionisme de Centelles de l’any passat, celebrat a la pl. Mn. Xandri.

Centelles. Tots sabem que s’acosta la Fira del Col·leccionisme i  Mercat d’art de Centelles i no crec dir cap bajanada si escric que no desperta massa entusiasme.  No som mai massa artistes.  Antiquaris i venedors de pseudoantigualles ens guanyen.  No pot ser. Aquí al nostre poble els artistes amateurs o professionals son  bastants.  Si ens hi poséssim  de debò seria espectacular. Com que a principis  de curs al blog vaig publicar una entrevista del  galerista Artur Ramon, que donava una visió molt pessimista de l’estima local de l’art, tinc interès en contradir-ho, -no pot ser que al país això sigui aixís-. M’agradaria plantejar la següent enquesta  per veure com es pot conjuminar estima real amb una oportunitat d’accés directa, com crec és la fira d’art local.

 

 

Notes de Badaluc:

 

 

El material que volem  vendre és molt sensible perquè té poder estètic i comunicatiu. És  quelcom molt de gust subjectiu, però també  hi ha  “productes” que  tenen un valor indiscutible, que a  vegades no  té ni  preu, perquè va molt més enllà del seus materials o inclús l’autoria. I a vegades –com en altres camps-, el preu s’ha sublimitzat. Posar preu a les obres d’art no és fàcil i com que té un punt  de subjectivitat,  sembla que la relació entre obra i expectatives del client han de trobar com  un  principi d’acord  raonable.  Tant  es pot engrescar la gent  per descobrir una peça assequible d’un sol “carterasso”, com convença que el cost  final es pot desgranar a terminis, igual com es fa amb el cotxe  o el pis.  Però la gent ha de tenir la confiança que l’esforç val la pena. El grau de confiança és gran. L’exposició de l’artista vol també  de risc, negatives i dubtes i també confiar. Error, prova, error, proova i avançar. S’exposa, és té  una posició relativa que no pot infravalorar-se cara al comprador. Que no va al mercat d’art perquè hi hagin d’haver ganges, sino perquè confia trobar-hi material  sensible,  per dignificar o acompanyar-lo silenciosament a casa seva o al lloc de treball. L’art no  es ven igual que la fruita, ni tampoc que els saldos de sabates.  Però si troba un picasso a preu de sabates, millor.

En general, crec que:

-. No es pot confondre la fira d’art amb la del trasto, ni  per continguts ni per manera  aspecte general.

.-  Les obres s’han  de contemplar bé i no es pot posar en perill la seva condició física.  Mostrar-les a fora té riscs que cal acceptar o  millorar.

-. Els  artistes haurien de poder portar obra que s’estimin: últims treballs o dipòsit digne.

-. Els preus o la manera de justificar-los haurien d’anar avalats o pel nom artista o per la confiança comuna.  No hi poden haver coses rares. La sinceritat ha de ser totes les parts.

-.  Els visitants han de trobar coses interessants com artistes de Centelles, representatius o que són com de km 0. Però també val la  pena hi hagin artistes de fora aixís com d’entitats dedicades  a l’art com escoles, sales exposicions,  museus, etc.

“Notes de París”: més de dues visions

Centelles. El Centre d’art el Marçó vell de Centelles ha acullit fins el 19 de març l’exposició “Notes de París”, que reunia fotografia de Joan Pujol-Creus feta a París, fa set anys. El  contingut de  la mostra es pot recuperar en el catàleg editat per la Fundació Josep Pla, el 2014.

El fotògraf centellenc, sent a París durant uns mesos va estar fotografiant pels carrers. I també va trobar el text “Notes de París” de Josep Pla, qui el 1920 hi va iniciar una estada com a periodista de “La Publicitat” . Mentre cobria les notícies, prenia apunts que varis anys més tard reuniria dintre el volum IV de les seves Obres Completes.  Pujol-Creus va veure que d’una manera o altre resseguia les paraules de Pla i es va proposar subratllar les coincidències. La seva “descoberta” literària va atreure atenció dels responsables de la Fundació Josep Pla i es va muntar una exposició que posa de costat text i imatges.

En la nostra primera crònica, a Palafrugell, ens vam fixar sobretot amb les imatges. Ara, a Centelles, les tres visites han anat motivades per la lectura cada cop més absorbent del text de Pla.  Cada cop estic més segur que les fotos de l’exposició són difícils de mirar: són petites i la seva qualitat visual té un to fosc, que és molt millor en l’edició de les mateixes en els catàlegs. En els llibrets les imatges, si no són més grans, la llum té més poesia.  També crec que és una pena que el llibret-catàleg que van publicar la fundació de Palafrugell tingui les imatges reproduïdes literalment sobre el text de Pla i no s’aprofiti per reeditar tot el text amb les imatges, ben maquetades. La lectura tranquil·la del text –a casa o al cafè-, amb el complement de la proposta visual és de fet la millor manera de gaudir d’aquests treballs i és una llàstima i una oportunitat perduda que l’una tapi a l’altra.

Anar a París

Em falta molt per acabar el text, però de moment ha permès descobrir bé l’escriptor, aprendre coses noves de París i anar matisant la relació que Pujol-Creus estableix fotogràficament amb el text.  Ara mateix crec que la coincidència entre unes i altres “notes” és paral·lela. Pla es fixa amb moltes coses i les escriu. És un gran observador de les persones i els seus ambients. I de l’ambient humà urbà.

Pujol-Creus, crec que d’entrada li interessava més la llum i temes atmosfèrics i que a mesura que va anar passejant i també descobrint el text va anar “localitzant” alguns dels ambients o descripcions. Però la relació no és ni mimètica ni profunditzada. Crec que la part fotogràfica és sobretot un experiment: intenta evocar o suggerir.  Hi trobo a faltar llocs o plantejaments concrets que cita el text, com L’Escola de Guerra, la idea dels espais urbans dels bulevards, una imatge més “antropològica” de les gents. Qüestions climatològiques sí que estan ben representades. Ara bé, per exemple,  per Pla és una descoberta  els “hotels”, que anomena “hotel meublé”. Una novetat per ell i ens descriu els interiors de les habitacions o les recepcions amb recepcionistes d’ofici estrany, amb els armaris per les claus i les cartes, al darrera. Aquí les fotos es limiten a fores amb rètols “hotels”, com si tot el demés  es podés donar per suposat. Veiem, això sí, restaurants d’aire romàntic amb les finestres amb cortines.  No obstant, en general, tot plegat em sembla més un treball d’estil fotogràfic que un monogràfic impregnat de Pla.

Sempre ens quedarà anar a París per revisar les “notes”. L’exposició ha acabat el dia de Sant Josep.

 

Altres consideracions

Per que, el que sí, fotos i text animen a fer és una bona expedició a París. D’altra banda és molt divertit correlacionar el text de Pla amb dades històriques de coses que descriu: com la biografia de Max Lander a qui es va trobar en un sopar, junt amb la seva parella, uns anys abans que tots dos es suïcidessin. Pla fa una crítica lacònica del còmic francès, comparant-lo amb un més afortunat i preparat Charles Chaplin. Sembla ser que Pla va arreglar el text parisenc anys després a l’estada i això fa dubtar de en quina mesura les observacions són més o menys genuïnes o matisades pel temps. A vegades en el text, per exemple, té en compte  que hi hauran altres guerres, però tot i això és interessant l’opinió que fa de personatges com aquell actor, o en una altra ocasió, de Picasso (el 1920, ja reconegut, però abans del “Guernica”).

També podem nosaltres correlacionar les observacions i descripcions de Pla amb les d’altres que com ell eren a París al mateix temps. Hi havia molts catalans a París, a aquella època: entre els artistes, Togores, Joan Miró, Francesc Domingo, Llorens Artigas, Joaquim Sunyer, Josep Maria Junoy. El seu amic el dibuixant Pere Ynglada també té un llibre de “Records i opinions” (Editorial Aedos, Barcelona, 1959) i el xilògraf Enric-Cristòfol Ricart també té unes “Memòries” (Parsifal Edicions, escrites cap als anys 30, publicades el 1995). Tots tres i d’altres van coincidir a París,  eren col·legues, bons amics i en els llibres parlen de tot el que els hi cridava l’atenció com a persones i segons els seus interessos. Per ells, pel seu grup, París era anar com a una terra promesa de llibertats i oportunitats, on ja havien sembrat amb èxit els rusiñols i picassos. Però ells hi van just quan s’havia acabat la Primera Guerra Mundial, esdeveniment que trastoca la mentalitat de tot. Som els anys 1920-21. Són els anys de les avantguardes. El 1929 hi haurà el Crack del 29. Nova York acabarà guanyant la capitalitat artística.

Pere Ynglada era català, però nascut a Cuba el 1881. Abans de passar per París ja havia estat  a Nova York i Londres. A França, abans de l’arribada de Pla, ja feu de reporter voluntàriament durant la Gran Guerra i arribà anar al front de les trinxeres per documentar les seves notícies. En el seu llibre parla de Pla, com el seu amic “simpàtic i somrient” (p.89), corresponsal de “La Publicitat” i que l’havia ajudat en organitzar el Saló de Tardor, del 1920, en que a París hi exposaren diversos artistes catalans, manera com es  refermava el vincle entre París i Barcelona. Tal i com també comenta més genèricament Pla (P.86-87), una de les llibreries que visita amb Ynglada, està situada al bulevard dels Italians, és la Llibreria Floury. Pla recorda que Ynglada coneixia a un tal Théodor Duret, biògraf dels artistes impressionistes, coneixença que Ynglada, amb admiració i curiositat explica des de la seva òptica (pp. 85-88). Ell recorda que va arribar a intimar amb Duret, fins al punt d’anar a casa seva, per parlar dels seus records d’amic dels impressionistes com Manet i la seva admiració per l’art japonès o Marià Fortuny (com artista important, que també havia passat per París).  Ynglada no és tant famós com Pla, però el seu nom perdura amb el concurs internacional de dibuix Ynglada-Guillot, instituït després de la seva mort, per ordre expressada en el seu testament, tal i com recull Carles Soldevila, en el llibre de les “opinions” d’Ynglada que va ajudar a publicar.

En tots aquests apunts dels catalans de París abunden les notes d’opinió sobre els seus paisans, siguin o no amics. Pla opina sobre tots. Però qui també fa un repàs agut de Pla és el xilògraf Enric-Cristofol Ricart. Pla també es refereix a Ricart en el seu text en diverses ocasions, com quan es trasllada a l’Hôtel de Nantes (p.60-61) on Ricart l’ajuda a instal·lar-si. De Pla escriu, per exemple, que: “escrivia fins a la matinada, sovint fins al matí i no s’espavilava fins a mitja tarda després d’haver pres un café-natura…”. I “no portava pressa per a res, aparentment”. “Els xecs de La Publicidad… el turmentaven una mica per la seva mesquinesa i irregularitat del cobrament”. Li critica certa falta de criteri d’expert en temes d’art, la seva obsessió pel barret fort , etc.

Encara no hem trobat en el text de Pla la referència al cafè de La Rotonde que en la fotografia de Pujol-Creus surt retratat pels neons.  Però en canvi sí que és un lloc que Ricart en parla molt  bé en les seves memòries. Allà és on parava tot tipus de gent que anava a París per intentar guanyar-se la vida. Els artistes aleshores ja formaven part del paisatge habitual, encara amb l’àurea dels bohèmis que buscaven el talent i el reconeixement.  Allà hi anaven –quan Ricart també hi era-, Picasso, Utrillo o hi trobaven l’artista japonès Foujita.

“Les notes de París” de Pla són una finestra important a aquell període apassionant per a la cultura. Les fotografies de Pujol-Creus evoquen una idea de ciutat que potser ara s’ha diluït en el nostre temps més “modern” en tot. Ara, no érem postmoderns?

Sok Kan Lai, el dibuix de la vida

  • L’artista presenta una nova col·lecció de dibuixos i aquarel·les de natures mortes a Sant Cugat. Vam poder parlar amb ella sobre la seva obra i el seu procés. El 25 de març conduirà una visita pública per la mostra de la Galeria.

10_-gafas-vino-y-frutas-2016 Sant Cugat del Vallès/ Centelles. Fa onze anys vam publicar una crònica al diari sobre l’exposició de Sok Kan Lai a la galeria Llucià Homs de Barcelona. Han passat els anys, algunes coses han canviat. Ara Sok Kan Lai torna a exposar una nova fornada de dibuixos i aquarel·les. Una vintena d’obres de petit i mitjà format sobre paper i cartró. Aquest cop a La Galeria Batlle Argimon de Sant Cugat –Sant Jordi, 14-. No és una artista que faci moltes exposicions,sino que més aviat s’espera a tenir obra a punt. Així que la cita santcugarenca  és significativa.

Nascuda a Hong Kong el 1959, viu des de fa anys al nostre país. Artista professional s’ha guanyat un respecte merescut per una obra en dibuix i aquarel·la que captura composicions de bodegons i natures mortes, amb gran realisme i delicadesa. No ho compararem amb la fotografia,ja que si aquesta no existís –i encara que sigui un recurs de  treball-, s’entendria millor que el dibuix és una construcció manual i il·lusòria per reproduir la realitat. Ella és de les que cerca donar una visió subjectiva, bella i digna. Les xinxetes són amb Sok Kan Lai, no objectes quotidians del despatx, sino materials per jugar amb llums, reflexos i metalls amb una dimensió còsmica.

Petita conversa

d27957Sok Kan Lai és més simpàtica del que pensàvem. I es va prestar, molt amablement, a explicar-nos alguns aspectes de la seva obra. Ens va agradar saber que, tot i que havia fet dibuixos del natural, actualment planteja els temes a partir d’una idea mental. Fa alguns esbossos i planteja la composició fent i retallant fotografies i imatges fins a fixar la que té pensada.  Els objectes estan representants mirant de respectar la seva escala natural. Inicia el dibuix, primer amb el paper pla. En estadis més avançats, dret. Primer ho pot fer amb llum artificial, però quan ho té més plantejat, prefereix la llum natural. Quan treballa amb llapis, la punta cal que li sigui ben afilada, perquè la mina es fiqui a tots els relleus del paper. Si treballa  amb aquarel·la, els pinzells prenen la paraula del llapis i dibuixa i hi pinta.

Obres grises i aquarel·les es converteixen en construccions pacients, que duren molts dies. Pot tenir començats varis dibuixos, que va  continuant a mesura que, després de deixar-los reposar una mica, veu clar com poden seguir. Sok Kan Lai treballa amb un rigor i un gust pel detall com el que precisa un cirurgià  -amb totes les eines disposades i no refusaria un assistent-. Cada part, cada taca, cada guixada és com una peça d’un puzle fet de relacions estrictament necessàries. Cada actuació  determina  el conjunt. Ella, el seu judici, el seu gust, la seva intuïció, li fa explorar o revisar el joc de contrastos:  ho pot acceptar i deixar; o, sinó acaba harmonitzar-ho dintre tot el conjunt. Com un piano ben afinat.

L’explicació del seu treball ens descobreix una persona entregada al seu ofici artístic i també una filosofia de vida. Curiosament no vol situar-se en la posició d’una mestra –ni vol tenir alumnes-,  sinó com una persona que cada dia aprèn del seu treball i que aquest li aporta una gran riquesa. No vol tenir altres obligacions, ni tampoc vol perdre temps amb vida social. Necessita temps pel que realment li importa a la vida, ja que vivim un sol cop i el temps s’ha d’aprofitar. Dissabte de la visita, l’endemà del dia de la inauguració, podia estar a la galeria, perquè, de fet, tenia l’estudi buit i net d’obres. Podia prendre’s el luxe de tornar a començar de 0.  L’exposició també vol una mica d’atenció, que segurament al llarg de la setmana ja l’ha abandonada, moguda per la impaciència d’agafar les eines de nou.

A l’exposició hi veiem molts dibuixos i aquarel·les d’una gran bellesa i qualitat. Però ens centrem en el retrat amb la filla i la morera, fet entre el 1998 i el 2012. Sembla bastant important, perquè resumeix la seva investigació en el dibuix tal i com ens l’ha anat fent conèixer. No sabíem que abans havia fet un altre tipus d’obra amb pintures més grans i amb altres direccions. Aquell dibuix la va anar acompanyant, fins que dibuix darrera dibuix, va anar resolent aspectes i reptes executius. La resta d’obra va sortir com una “conseqüència” i una reacció per explorar nous enfocs, composicions i fer xocar contrastos de llums, tons i matèries. Ara segur que Sok Kan Lai és de les que creu que pot anar més enllà i encara pot donar-li molts més fruits.

Petita ullada:

St Cugat/ Centelles. A la Galeria a part de l’artista i el galerista, també hi havia l’artista Josep Santilari i la seva dona. La presència d’un dels germans pintors quadrava bastant bé amb el tipus d’obra figurativa de Sok Kan Lai, per proximitat amb l’estil, amb el tipus de bodegons, inclús amb el mètode de treball: també dibuixen i fan fotos prèviament abans d’atacar l’obra definitiva. Que  en el seu cas sol ser oli, pot tenir formats més grans quan es tracta dels altres temes  i disposa d’altres secrets de cuina, com pot ser el tema de les grisalles. Una visita lògica i també respectable en la mesura que es tracten tots de bons artistes, amb bases sòlides i recolzats per galeristes.  Santilari va esmentar l’artista modern que potser els uneix a molts: Chardin.

Deixeu-me apuntar que, en un altre moment, o en d’altres artistes com poden ser Serra de Rivera o l’Artigau trobarem altres tipus de pintura més allunyada i inclús violentament diferenciada del que pugui assemblar-se a una fotografia. No obstant per aquest cronista el gust pot ser molt ampli i variat. Importa veure obra “maca” i connectar amb artistes sincers i que fan les coses amb gust, sigui quin sigui la proposta. Entenem bé que en el cas dels artistes aquesta variabilitat tingui un to més limitat i  bel·ligerant en la mesura que l’obra els defineix.

Imatge del conjunt amb la “Magdalena” barroca i els vanitas dels Santilari, en una imatge del muntatge de l’stand al TEFAF de Maastricht on sembla que aquests temes hi tenen bona acollida. Foto: Galeria Artur Ramon

Vam aprofitar per demanar al Santilari com els hi anava tot plegat. Estàvem a l’espera de tenir notícies d’exposicions seves a Londres, que sembla  s’han posposat i de moment resten a l’espera de noves expectatives. L’aventura internacional sembla seguir viva, mentre galeristes com el senyor Batlle confien recuperar el mercat local.

Els Santilari preparaven la seva participació sota el paraigües dels Artur Ramon a les fires de Maastricht i París. En la primera hi portaven una sèrie de “vanitas” que feien conjunt amb una obra barroca, una pintura de Francesco  Trevisani dedicada a una  Magdalena.