Centelles. El Centre d’art el Marçó vell de Centelles ha acullit fins el 19 de març l’exposició “Notes de París”, que reunia fotografia de Joan Pujol-Creus feta a París, fa set anys. El  contingut de  la mostra es pot recuperar en el catàleg editat per la Fundació Josep Pla, el 2014.

El fotògraf centellenc, sent a París durant uns mesos va estar fotografiant pels carrers. I també va trobar el text “Notes de París” de Josep Pla, qui el 1920 hi va iniciar una estada com a periodista de “La Publicitat” . Mentre cobria les notícies, prenia apunts que varis anys més tard reuniria dintre el volum IV de les seves Obres Completes.  Pujol-Creus va veure que d’una manera o altre resseguia les paraules de Pla i es va proposar subratllar les coincidències. La seva “descoberta” literària va atreure atenció dels responsables de la Fundació Josep Pla i es va muntar una exposició que posa de costat text i imatges.

En la nostra primera crònica, a Palafrugell, ens vam fixar sobretot amb les imatges. Ara, a Centelles, les tres visites han anat motivades per la lectura cada cop més absorbent del text de Pla.  Cada cop estic més segur que les fotos de l’exposició són difícils de mirar: són petites i la seva qualitat visual té un to fosc, que és molt millor en l’edició de les mateixes en els catàlegs. En els llibrets les imatges, si no són més grans, la llum té més poesia.  També crec que és una pena que el llibret-catàleg que van publicar la fundació de Palafrugell tingui les imatges reproduïdes literalment sobre el text de Pla i no s’aprofiti per reeditar tot el text amb les imatges, ben maquetades. La lectura tranquil·la del text –a casa o al cafè-, amb el complement de la proposta visual és de fet la millor manera de gaudir d’aquests treballs i és una llàstima i una oportunitat perduda que l’una tapi a l’altra.

Anar a París

Em falta molt per acabar el text, però de moment ha permès descobrir bé l’escriptor, aprendre coses noves de París i anar matisant la relació que Pujol-Creus estableix fotogràficament amb el text.  Ara mateix crec que la coincidència entre unes i altres “notes” és paral·lela. Pla es fixa amb moltes coses i les escriu. És un gran observador de les persones i els seus ambients. I de l’ambient humà urbà.

Pujol-Creus, crec que d’entrada li interessava més la llum i temes atmosfèrics i que a mesura que va anar passejant i també descobrint el text va anar “localitzant” alguns dels ambients o descripcions. Però la relació no és ni mimètica ni profunditzada. Crec que la part fotogràfica és sobretot un experiment: intenta evocar o suggerir.  Hi trobo a faltar llocs o plantejaments concrets que cita el text, com L’Escola de Guerra, la idea dels espais urbans dels bulevards, una imatge més “antropològica” de les gents. Qüestions climatològiques sí que estan ben representades. Ara bé, per exemple,  per Pla és una descoberta  els “hotels”, que anomena “hotel meublé”. Una novetat per ell i ens descriu els interiors de les habitacions o les recepcions amb recepcionistes d’ofici estrany, amb els armaris per les claus i les cartes, al darrera. Aquí les fotos es limiten a fores amb rètols “hotels”, com si tot el demés  es podés donar per suposat. Veiem, això sí, restaurants d’aire romàntic amb les finestres amb cortines.  No obstant, en general, tot plegat em sembla més un treball d’estil fotogràfic que un monogràfic impregnat de Pla.

Sempre ens quedarà anar a París per revisar les “notes”. L’exposició ha acabat el dia de Sant Josep.

Altres consideracions

Per que, el que sí, fotos i text animen a fer és una bona expedició a París. D’altra banda és molt divertit correlacionar el text de Pla amb dades històriques de coses que descriu: com la biografia de Max Lander a qui es va trobar en un sopar, junt amb la seva parella, uns anys abans que tots dos es suïcidessin. Pla fa una crítica lacònica del còmic francès, comparant-lo amb un més afortunat i preparat Charles Chaplin. Sembla ser que Pla va arreglar el text parisenc anys després a l’estada i això fa dubtar de en quina mesura les observacions són més o menys genuïnes o matisades pel temps. A vegades en el text, per exemple, té en compte  que hi hauran altres guerres, però tot i això és interessant l’opinió que fa de personatges com aquell actor, o en una altra ocasió, de Picasso (el 1920, ja reconegut, però abans del “Guernica”).

També podem nosaltres correlacionar les observacions i descripcions de Pla amb les d’altres que com ell eren a París al mateix temps. Hi havia molts catalans a París, a aquella època: entre els artistes, Togores, Joan Miró, Francesc Domingo, Llorens Artigas, Joaquim Sunyer, Josep Maria Junoy. El seu amic el dibuixant Pere Ynglada també té un llibre de “Records i opinions” (Editorial Aedos, Barcelona, 1959) i el xilògraf Enric-Cristòfol Ricart també té unes “Memòries” (Parsifal Edicions, escrites cap als anys 30, publicades el 1995). Tots tres i d’altres van coincidir a París,  eren col·legues, bons amics i en els llibres parlen de tot el que els hi cridava l’atenció com a persones i segons els seus interessos. Per ells, pel seu grup, París era anar com a una terra promesa de llibertats i oportunitats, on ja havien sembrat amb èxit els rusiñols i picassos. Però ells hi van just quan s’havia acabat la Primera Guerra Mundial, esdeveniment que trastoca la mentalitat de tot. Som els anys 1920-21. Són els anys de les avantguardes. El 1929 hi haurà el Crack del 29. Nova York acabarà guanyant la capitalitat artística.

Pere Ynglada era català, però nascut a Cuba el 1881. Abans de passar per París ja havia estat  a Nova York i Londres. A França, abans de l’arribada de Pla, ja feu de reporter voluntàriament durant la Gran Guerra i arribà anar al front de les trinxeres per documentar les seves notícies. En el seu llibre parla de Pla, com el seu amic “simpàtic i somrient” (p.89), corresponsal de “La Publicitat” i que l’havia ajudat en organitzar el Saló de Tardor, del 1920, en que a París hi exposaren diversos artistes catalans, manera com es  refermava el vincle entre París i Barcelona. Tal i com també comenta més genèricament Pla (P.86-87), una de les llibreries que visita amb Ynglada, està situada al bulevard dels Italians, és la Llibreria Floury. Pla recorda que Ynglada coneixia a un tal Théodor Duret, biògraf dels artistes impressionistes, coneixença que Ynglada, amb admiració i curiositat explica des de la seva òptica (pp. 85-88). Ell recorda que va arribar a intimar amb Duret, fins al punt d’anar a casa seva, per parlar dels seus records d’amic dels impressionistes com Manet i la seva admiració per l’art japonès o Marià Fortuny (com artista important, que també havia passat per París).  Ynglada no és tant famós com Pla, però el seu nom perdura amb el concurs internacional de dibuix Ynglada-Guillot, instituït després de la seva mort, per ordre expressada en el seu testament, tal i com recull Carles Soldevila, en el llibre de les “opinions” d’Ynglada que va ajudar a publicar.

En tots aquests apunts dels catalans de París abunden les notes d’opinió sobre els seus paisans, siguin o no amics. Pla opina sobre tots. Però qui també fa un repàs agut de Pla és el xilògraf Enric-Cristofol Ricart. Pla també es refereix a Ricart en el seu text en diverses ocasions, com quan es trasllada a l’Hôtel de Nantes (p.60-61) on Ricart l’ajuda a instal·lar-si. De Pla escriu, per exemple, que: “escrivia fins a la matinada, sovint fins al matí i no s’espavilava fins a mitja tarda després d’haver pres un café-natura…”. I “no portava pressa per a res, aparentment”. “Els xecs de La Publicidad… el turmentaven una mica per la seva mesquinesa i irregularitat del cobrament”. Li critica certa falta de criteri d’expert en temes d’art, la seva obsessió pel barret fort , etc.

Encara no hem trobat en el text de Pla la referència al cafè de La Rotonde que en la fotografia de Pujol-Creus surt retratat pels neons.  Però en canvi sí que és un lloc que Ricart en parla molt  bé en les seves memòries. Allà és on parava tot tipus de gent que anava a París per intentar guanyar-se la vida. Els artistes aleshores ja formaven part del paisatge habitual, encara amb l’àurea dels bohèmis que buscaven el talent i el reconeixement.  Allà hi anaven –quan Ricart també hi era-, Picasso, Utrillo o hi trobaven l’artista japonès Foujita.

“Les notes de París” de Pla són una finestra important a aquell període apassionant per a la cultura. Les fotografies de Pujol-Creus evoquen una idea de ciutat que potser ara s’ha diluït en el nostre temps més “modern” en tot. Ara, no érem postmoderns?