Centelles. És veritat que tenim molts artistes propers i en prou feines tenim una idea precisa del seu currículum.
Amb la Neus Gorriz en passa que tenim notícies disperses sobre la seva carrera i ha arribat l’hora de posar-hi una mica d’ordre. Per això l’hi plantegem les següents preguntes:
F.- Quins llenguatges practiques?
Neus Gorriz – Fa molts anys que rondo i he pogut fer moltes tècniques. La meva principal és el dibuix. Però també he fet pintura, gravat. Però el dibuix està en la base de tots.
F.-Et costa canviar de llenguatge?
N.G.- Doncs no. No em costa. Podia treballar amb animació i després fer dibuix al carbó.
F.- Quins temes tens?
N.G.-El tema més important és la figura humana, en general. I en concret, la figura en moviment. També faig arbres. A les hores que vaig al Cloquer (a Vic), puc fer dibuix de model.
F.-Com et vas iniciar
d’artista?
Quan era petita, més que dir que volia ser, deia que volia dibuixar. Un amic de la família em va posar en contacta amb en Josep Alumar, que vivia a un pis on a una part impartia classes. A casa però em van fer estudiar Comerç.
F.- La docència ha permès desenvolupar la teva carrera artística?
N.G.- Doncs no sempre. Abans de dedicar-me a ensenyar vaig treballar amb empreses pels qui els hi feia animació (dibuixos animats). Va arribar un moment que es van crear ensenyaments cinematogràfics, però l’animació no s’ensenyava enlloc.
Fer animació és complexa, té les seves pròpies normes per reproduir la realitat. Vaig establir un programa d’ensenyament d’animació i vaig començar a impartir-ne a la Facultat de Belles Arts. Feia la part més tècnica i Anna Miquel feia la part d’experimentació.
F.- Què has impartit?
N.G.- He fet classes a la Facultat i també a la Llotja i a l’escola d’art Pablo Gargallo de Badalona. He ensenyat animació, dibuix i també perspectiva.
Centelles. L’exposició que ara tenim a les Finestres ens apropa l’obra sobre paper de Marta Calvo. Es tracta de sis dibuixos, que són sis retrats de persones pròximes a l’artista, a qui a dibuixat com a repte personal. Efectivament el retrat potser és dels gèneres més difícils ja que hi ha la condició de que ha de ser versemblant. Però amb paciència i dedicació la Marta ha aconseguit donar forma a una sèrie de la qual aquí en mostrem una selecció.
Calvo dibuixa i pinta les seves obres amb llapis, llapis de color o aquarel·la. Abans també havia treballat la figura humana o cercat analogies entre el cos humà i instruments musicals. En la sèrie que exposem, el lligam que a l’artista li interessa treballar a part de la versemblança és el de la mirada, que és com hem titulat l’exposició.
Alguns dels dibuixos han estat fets en el taller de Carles Verges, on Calvo va setmanalment i amb qui fa uns deu anys va iniciar-se al dibuix, seguint una formació completa, des de les bases més elementals i carregada de paciència i voluntat, aprenent del mestre els secrets de la línia i el color. No obstant, ara, amb les obres exposades podem observar que a part d’aprendre uns recursos, Calvo ha assumit un llenguatge més personal, distanciat del dibuix característic de Vergés, amb trames de línies. La línia amb Calvo està més integrada en el motiu.
Vic/ Centelles. A l’Escola d’Art Superior de Vic i al Casino si poden veure dues exposicions de Mercè Iglesias.
He pogut veure la del Casino on hi hem descobert una sèrie de dibuixos que podríem situar a l’òrbita dels “dibuixos intuïtius”. Perquè es tracta d’uns treballs que mostren formes de record arquitectònic, fetes de manera mecànica i repetitiva, com deixant-se portar, sense premeditar massa.
Diem formes arquitectòniques perquè predominen formes que semblen blocs de pisos i també hi ha plantes d’espais que recorden el claustre i les aules circumdants de l’Escola d’Art.
Iglesias treballa amb boli i punta fina negre, vermell o verd, traçant les formes i omplint els espais interiors de trames semicirculars. Com exercici de dibuix mecànic necessita de paciència i cura perquè no s’escapi la línia.
Un cop acabat el dibuix hi ha papers que Iglesias els ha enganxat en volums, convertint el treball en part de petites escultures.
Mercè Iglesias és escultora i exerceix de docent a l’EASD.
Proposem un anàlisi erràtic de les obres de l’exposició dels 75 anys de Premis Centelles.
Centelles. Al Marçó vell hi tenim ara l’exposició dels premiats i els seleccionats del Premi Centelles d’enguany i l’exposició del 75é aniversari amb artistes premiats, entre 1978 i 1998, al primer pis.
En l’anterior post dèiem que la tendència del Premi Centelles últimament havia anat de propostes abstractes a figuratives. Aquesta és una variació que potser es podria demostrar amb l’exposició dels 75 anys. Però no és possible traçar el paral·lel: la mostra reuneix obres fetes quan el tema havia de ser Centelles i unes altres de tema lliure. Però d’aquesta etapa lliure, que és la que continua actualment, a la mostra només hi ha tres peces. Falten obres de vuit edicions: 1989 i de 1991 a 1996. Artistes que entenem no s’han localitzat o no han continuat pintant. També falten obres de les peces de tema centellenc: anys 1982, 1983 i 1986. Incomprensiblement falta l’obra de Joan Abancó, del 1982, que s’ha mort, però la família té accés a obra seva.
Per cobrir les absències ho podem fer amb el llibre “58 anys de premi Centelles de pintura”, de l’any 2000. Efectivament les propostes, quan són de tema lliure, acullen diferents estils dintre l’abstracció amb més o menys suggerències d’objectes. Curiosament molts dels premiats pertanyen a una mateixa franja generacional nascuda durant els anys cinquanta i per tant, als anys vuitanta tenen una trentena d’anys.
Un joc
Obres de Martín Carral
La mostra dels 75 anys permet fer un altre exercici. Com que posa de costat l’obra premiada amb una d’actual dels artistes participants, anima a fer una comparativa. Tot i tenint en compte que entre les dues obres hi poden haver entre vint i quaranta anys de distancia i per tant moltes etapes de fer i refer al mig. Però tot i així anima a una especulació que demostra que els pintors han seguit un procés evolutiu individual.
A vegades he pensat que el camí de pintura figurativa a abstracte és el que és normal. Ja que es parteix del coneixement dels objectes i es tendeix cap a una deconstrucció natural de la realitat. Partir de plantejaments abstractes potser es fa com a partir d’un tanteig intuïtiu que no sempre forma part d’un rodatge aprés per l’artista. Com començar la casa per la teulada.
Ens centrarem en tres casos. Martín Carral aporta un exemple interessant: va guanyar el Premi Centelles el 1990, amb una pintura composta de motius concèntrics, “Tensions industrials”, feta amb pintura i matèria, de tons apagats: marrons, beixos, negres. Gràcies al llibre dels “58 anys” podem saber que des dels anys vuitanta que comença a destacar guanyant premis i fent expos individuals. Per tant l’obra de Centelles no és de les primeres que fa. L’obra recent que ha enviat és titula “Cosmos VII”, és del 2014 i inclou motius concèntrics similars que tapen un conjunt d’imatges fotogràfiques transferides dedicades a entorns urbans asiàtics. D’entrada sembla que Carral hagi omplert d’imatges realistes els seus conjunts matèrics abstractes, però no podem dir si retorna o forma part d’un sender en el que ha anat introduint formes.
Al costat de Carral hi ha les pintures de Julio García Iglesias, que el 1984 va guanyar el Premi amb un tema centellenc. Amb falta de dades més precises, veiem
Obres de Julio García
que torna al Marçó amb una tela a l’oli, “Harmonia al mercat” dedicada a un espai difícil de reconèixer, poblat sobretot de formes desdibuixades i suggerides. L’harmonia del títol sembla estar en el co
ntrast de tons, de forma similar a la pintura centellenca, que també es mou entre gammes clares i terroses.
El 1984 sembla que va ser el primer que es va fer un doble premi, escollint una altra pintura de tema lliure, que també es va endur 75.000 pessetes, que va ser per a Ma Rosa Terradellas, de Manlleu, que no es troba a l’expo dels 75 anys. Anys més tard es va deixar de premiar el tema local.
Obres de Pablo Rodríguez
Seguint amb la nostra comparació, un altre cas prou interessant l’ofereix Pablo Rodríguez Guy que el 1979 guanyava el Premi Centelles amb una tela dedicada al poble que ja oferia una imatge amb tocs geomètrics i una figuració abstractiva, perquè per sota imatge urbana distorsiona les formes i ofereix tocs pictòrics suggestius. La pintura del 2016, “Travessia”, està plantejada amb una poètica de formes expressives i tessel·les de piscina enganxades, totalment destinada a l’exploració lliure dels sentits.
Segurament si coneguéssim millor l’obra dels Premis Centelles del passat podríem valorar millor l’obra que presenten. Potser la missió del Marçó s’hauria de cenyir a reconstruir i informar d’aquestes biografies artístiques que actualment tenim exposades amb bastants buits. Encara és més difícil valorar aquests noms dintre el context general de la pintura catalana, on d’entrada hi trobem una munió important d’artistes pintors, molts amb propostes prou interessants. D’entrada parlem d’èxits individuals.
Centelles. L’exposició que ara tenim a les Finestres ens apropa l’obra sobre paper de Marta Calvo. Es tracta de sis dibuixos, que són sis retrats de persones pròximes a l’artista, a qui a dibuixat com a repte personal. Efectivament el retrat potser és dels gèneres més difícils ja que hi ha la condició de que ha de ser versemblant. Però amb paciència i dedicació la Marta ha aconseguit donar forma a una sèrie de la qual aquí en mostrem una selecció.
A l’Escola d’Art Superior de Vic i al Casino si poden veure dues exposicions de Mercè Iglesias.
badaluc 