Visita al taller de Francesc Artigau

Apunts, capritxos i pintures amb independència

La visita al taller del pintor ens permet connectar amb un aspecte del seu treball. Hàbil i tant sensible a la realitat com obert a representar el què vol que sigui. No cal dir que el color de les pintures és inconfusible. Ser lliure és una actitud i l’art un bon vehicle.

Barcelona/ Centelles. La visita al taller de l’Artigau anava motivada per conèixer millor els projectes que l’artista tira endavant. Ara toca una exposició individual a l’estiu i un llibre il·lustrat amb dibuixos i aquarel·les seves, per més endavant. Ja hem escrit en altres ocasions que l’artista, realment, es comporta com un mestre de taller gremial, anant a pencar puntualment, cada dia, seguint un horari i fent la jornada de principi a fi, amb disciplina i ganes. Només amb aquesta actitud, en els seus setanta-i-pico d’anys, Artigau pot donar sortida a tots els seus neguits i afrontar reptes, com els que prepara o l’hi ha encomanat. L’estima per l’ofici també es transmet en les obres, per forma, tema i resultats com els que van reservant-se en parets i carpetes.

L’Artigau fa cinquanta anys que ocupa el mateix espai, en un antic taller de pisos de naus, del carrer Sant Pere més Baix. Destaca la llum natural, els estris localitzables i disposats. És molt xulo l’armari amb els potets dels pigments. Des de l’entrada, a l’altra punta de la nau, on hi ha més espai i les coses semblen disposades com en un escenari o una arena, és on hi sol haver l’obra -ara el grup d’obres- que el pintor prepara. Fa més de deu anys, a allà hi havia els papers del famós llibre il·lustrat de la historia del Tirant i la Carmessina. A allà s’hi van pintar les seves Rondes dedicades al barri i les teles que han viatjat a diverses exposicions. Ara hi ha les teles per a l’exposició i els papers pel llibre en preparació. També ha anat fent una sèrie d’aquarel·les dedicades a menjars o, més ben dit: a peixos, gambes, mol·luscs i també verdures que havia comprat al mercat, que havia representat amb una habilitat impressionant i els seus colors vistosos, abans o després de cuinar i sempre abans d’enforquillar-los.

En un altre punt del taller ara hi té un cavallet petit, amb la tela amb un rostre femení pintat. Darrera, sobre una gran llar de foc hi té molts altres retrats de petit format. Això fa pensar que el tema potser per a l’Artigau, com l’exercici d’assaig constant del violinistes, que constantment busca les sonoritats, per a que tota la praxis es retrobi en composicions més compromeses.

Dibuixos, blocs i àlbums amb croquis, amb els capritxos, es veuen repartits per mides, sobre caixes, o mobles, o arxivats. Realment l’Artigau disposa de blocs molt grans i són també alguns d’aquests que han viatjat fins a llocs com Creta i han tornat carregats d’idees per a composicions sobre les teles. D’altres són més de butxaca i, metros i carrers urbans, serveixen aleshores de pretext constant. Les vies de la inspiració són inescrutables. La gent, la família, uns certs espais i temes es repeteixen i troben nous enfocs a les pintures que prepara, que ja tindrem ocasió de parlar-ne més específicament, quan arribi l’hora.

Aquí, vull destacar que, a part d’obra nova, i de retrobar la dimensió artística, la visita va anar molt bé per ajudar revisar la “pauta creativa” pròpia i fer-la més permeable. Sempre tenint el dibuix com un estadi inicial i pensant amb quines poden ser les seves pròpies motivacions.

Veure per crear

Dèiem que l’Artigau és dels que porta quaderns amunt i avall, quan va per llocs, que té blocs de diferents mides. I en els més grans (o en aquest es veu millor) el tema “primitiu”, inspirat de la realitat, en prou feines està insinuat. L’Artigau té una manera molt hàbil de representar, on aixeca sovint la punta, formant la silueta de les coses a partir de la línia interrompuda de la silueta. Ràpid i suggerent. De seguida que hi veu recorregut, el motiu passa a resoldre els temes i qüestions, d’acord amb la seva mirada i recursos i el tema real original evoluciona cap a terrenys més artigauencs. Preguntat per com defineix aquest tipus d’inventiva, lliure i despreocupada de la fidelitat del tema original, Artigau, n’hi va dir, simplement “Capricis”. Capritxos (igual que ja ens ho recorda Goya en els seus aiguaforts) i aixís ell també ho té apuntat a la portada.

No ens cal cap més terme, per il·luminar un altre direcció de dibuix on hi cap realitat i fantasia. I aquesta observació ha ajudat a revisar criteris per fer els nostres dibuixos, mantenint un respecte sincer per la realitat, fent conscients de que en un moment determinat i per unes motivacions, tenim dret a versionar-la. L’Artigau també ens va dir –que potser ja ho han dit molts-, que els dibuixos es poden repetir. No cal que el primer surti bé ni bonic. Que s’aprèn més dels errors que de voler trobar al primer intent, la perfecció. I que ell, aquesta aventura de la persona davant el paper o la tela, cercant-hi el seu “jo”, sense por i sense por a equivocar-se, era la que volia estimular als seus alumnes de la Facultat i d’on hi ha impartit classes. El llibre que Artigau prepara, és per finals d’any. I l’exposició la farà a l’estiu a Castell d’Aro. També està prevista la seva col·laboració en l’exposició que es farà a Centelles, el mes de juny, amb obra dels artistes que han fet de jurat en alguna ocasió, dels 75 anys del Premi Centelles. Les coses que venen ens permetran tornar a parlar en aquest bloc, i a on sigui, d’obra feta amb gust, agradable i suggestiva, sincera i independent.

Cap a croquis de diferents tipus

Detall d’un dibuix del bloc en actiu, amb un croquis d’Albarracín, acabat de manera especulativa, tal i com dóna idea pot ser un “capritx”

Des de fa uns anys, amb el curs de Dibuix Urbà dels de Sant Lluc, vaig pensar que m’agradava més dibuixar, si el que feia tenia un origen inspirat en la realitat, perquè això dotava l’obra d’un origen sincer, allunyat de la fantasia. De la mirada al paper i dibuixar fins a completar l’exercici perquè quedés bonic. Intentava limitar la imaginació per extreure formes de la realitat, que per si és suficientment “pintoresca”. En el taller, els dibuixos tenen un altre fi: alguns són idees per a un gravat. Reproduir els dibuixos a internet és fàcil i ràpid. De seguida la gent ho veu. Però treu tota materialitat a l’obra. No té cap gràcia digitalitzar aquarel·les per fer circular còpies, ja que com el dibuix, són obres úniques. Així que vaig passar de fer fàbriques més o menys inventades, a fer estampes basades en dibuixos fets in situ, intentant mantenir l’esperit de l’espai, el tema i si hi entrava, l’anècdota (com els nens xutant una pilota al tema de la capella de Sant Antoni).

Però el seguiment d’aquesta pauta creativa tenia un límit: per fer segons quins dibuixos, es necessita molt de temps. I compartint el temps amb el de la fotografia (que evito expressament) i amb altres amics, ho feia inviable. Fa poc vaig tornar a admetre acabar els dibuixos de memòria o fer tota la composició a partir del record (així el dibuix del despatx d’una amiga). A partir d’aleshores han retornat els croquis. És a dir, apuntar el tema, però sense voler acabar el dibuix, ni que sigui bonic. La visita a un taller d’un bon artista, m’ha fet topar amb l’altra terme mig inqüestionable: alguns dibuixos ja no són visions motivadores de la realitat, sino que s’inicien en croquis, que en estones posteriors, es poden completar per anar definint millor una bona idea. Els croquis passen a mans de la inventiva, una mica com hem vist que feia i ens ha explicat Francesc Artigau, a partir d’una visita, de fa uns dies, al seu taller. Així, que ara, en el bloc que porto, tant s’hi trobem “dibuixos de vistes”, com “dibuixos acabats de memòria”, com croquis, com “capritxos”. La sinceritat del principi es muda gràcies acollir noves possibilitats de representació. Revisar i aprendre.

Un mercat d’art digne

Mercat d’Art i del Col·leccionisme de Centelles de l’any passat, celebrat a la pl. Mn. Xandri.

Centelles. Tots sabem que s’acosta la Fira del Col·leccionisme i Mercat d’art de Centelles i no crec dir cap bajanada si escric que no desperta massa entusiasme. No som mai massa artistes. Antiquaris i venedors de pseudoantigualles ens guanyen. No pot ser. Aquí al nostre poble els artistes amateurs o professionals son bastants. Si ens hi poséssim de debò seria espectacular. Com que a principis de curs al blog vaig publicar una entrevista del galerista Artur Ramon, que donava una visió molt pessimista de l’estima local de l’art, tinc interès en contradir-ho, -no pot ser que al país això sigui aixís-. M’agradaria plantejar la següent enquesta per veure com es pot conjuminar estima real amb una oportunitat d’accés directa, com crec és la fira d’art local.

Notes de Badaluc:

El material que volem vendre és molt sensible perquè té poder estètic i comunicatiu. És quelcom molt de gust subjectiu, però també hi ha “productes” que tenen un valor indiscutible, que a vegades no té ni preu, perquè va molt més enllà del seus materials o inclús l’autoria. I a vegades –com en altres camps-, el preu s’ha sublimitzat. Posar preu a les obres d’art no és fàcil i com que té un punt de subjectivitat, sembla que la relació entre obra i expectatives del client han de trobar com un principi d’acord raonable. Tant es pot engrescar la gent per descobrir una peça assequible d’un sol “carterasso”, com convença que el cost final es pot desgranar a terminis, igual com es fa amb el cotxe o el pis. Però la gent ha de tenir la confiança que l’esforç val la pena. El grau de confiança és gran. L’exposició de l’artista vol també de risc, negatives i dubtes i també confiar. Error, prova, error, proova i avançar. S’exposa, és té una posició relativa que no pot infravalorar-se cara al comprador. Que no va al mercat d’art perquè hi hagin d’haver ganges, sino perquè confia trobar-hi material sensible, per dignificar o acompanyar-lo silenciosament a casa seva o al lloc de treball. L’art no es ven igual que la fruita, ni tampoc que els saldos de sabates. Però si troba un picasso a preu de sabates, millor.

En general, crec que:

-. No es pot confondre la fira d’art amb la del trasto, ni per continguts ni per manera aspecte general.

.- Les obres s’han de contemplar bé i no es pot posar en perill la seva condició física. Mostrar-les a fora té riscs que cal acceptar o millorar.

-. Els artistes haurien de poder portar obra que s’estimin: últims treballs o dipòsit digne.

-. Els preus o la manera de justificar-los haurien d’anar avalats o pel nom artista o per la confiança comuna. No hi poden haver coses rares. La sinceritat ha de ser totes les parts.

-. Els visitants han de trobar coses interessants com artistes de Centelles, representatius o que són com de km 0. Però també val la pena hi hagin artistes de fora aixís com d’entitats dedicades a l’art com escoles, sales exposicions, museus, etc.

“Notes de París”: més de dues visions

Centelles. El Centre d’art el Marçó vell de Centelles ha acullit fins el 19 de març l’exposició “Notes de París”, que reunia fotografia de Joan Pujol-Creus feta a París, fa set anys. El contingut de la mostra es pot recuperar en el catàleg editat per la Fundació Josep Pla, el 2014.

El fotògraf centellenc, sent a París durant uns mesos va estar fotografiant pels carrers. I també va trobar el text “Notes de París” de Josep Pla, qui el 1920 hi va iniciar una estada com a periodista de “La Publicitat” . Mentre cobria les notícies, prenia apunts que varis anys més tard reuniria dintre el volum IV de les seves Obres Completes. Pujol-Creus va veure que d’una manera o altre resseguia les paraules de Pla i es va proposar subratllar les coincidències. La seva “descoberta” literària va atreure atenció dels responsables de la Fundació Josep Pla i es va muntar una exposició que posa de costat text i imatges.

En la nostra primera crònica, a Palafrugell, ens vam fixar sobretot amb les imatges. Ara, a Centelles, les tres visites han anat motivades per la lectura cada cop més absorbent del text de Pla. Cada cop estic més segur que les fotos de l’exposició són difícils de mirar: són petites i la seva qualitat visual té un to fosc, que és molt millor en l’edició de les mateixes en els catàlegs. En els llibrets les imatges, si no són més grans, la llum té més poesia. També crec que és una pena que el llibret-catàleg que van publicar la fundació de Palafrugell tingui les imatges reproduïdes literalment sobre el text de Pla i no s’aprofiti per reeditar tot el text amb les imatges, ben maquetades. La lectura tranquil·la del text –a casa o al cafè-, amb el complement de la proposta visual és de fet la millor manera de gaudir d’aquests treballs i és una llàstima i una oportunitat perduda que l’una tapi a l’altra.

Anar a París

Em falta molt per acabar el text, però de moment ha permès descobrir bé l’escriptor, aprendre coses noves de París i anar matisant la relació que Pujol-Creus estableix fotogràficament amb el text. Ara mateix crec que la coincidència entre unes i altres “notes” és paral·lela. Pla es fixa amb moltes coses i les escriu. És un gran observador de les persones i els seus ambients. I de l’ambient humà urbà.

Pujol-Creus, crec que d’entrada li interessava més la llum i temes atmosfèrics i que a mesura que va anar passejant i també descobrint el text va anar “localitzant” alguns dels ambients o descripcions. Però la relació no és ni mimètica ni profunditzada. Crec que la part fotogràfica és sobretot un experiment: intenta evocar o suggerir. Hi trobo a faltar llocs o plantejaments concrets que cita el text, com L’Escola de Guerra, la idea dels espais urbans dels bulevards, una imatge més “antropològica” de les gents. Qüestions climatològiques sí que estan ben representades. Ara bé, per exemple, per Pla és una descoberta els “hotels”, que anomena “hotel meublé”. Una novetat per ell i ens descriu els interiors de les habitacions o les recepcions amb recepcionistes d’ofici estrany, amb els armaris per les claus i les cartes, al darrera. Aquí les fotos es limiten a fores amb rètols “hotels”, com si tot el demés es podés donar per suposat. Veiem, això sí, restaurants d’aire romàntic amb les finestres amb cortines. No obstant, en general, tot plegat em sembla més un treball d’estil fotogràfic que un monogràfic impregnat de Pla.

Sempre ens quedarà anar a París per revisar les “notes”. L’exposició ha acabat el dia de Sant Josep.

Altres consideracions

Per que, el que sí, fotos i text animen a fer és una bona expedició a París. D’altra banda és molt divertit correlacionar el text de Pla amb dades històriques de coses que descriu: com la biografia de Max Lander a qui es va trobar en un sopar, junt amb la seva parella, uns anys abans que tots dos es suïcidessin. Pla fa una crítica lacònica del còmic francès, comparant-lo amb un més afortunat i preparat Charles Chaplin. Sembla ser que Pla va arreglar el text parisenc anys després a l’estada i això fa dubtar de en quina mesura les observacions són més o menys genuïnes o matisades pel temps. A vegades en el text, per exemple, té en compte que hi hauran altres guerres, però tot i això és interessant l’opinió que fa de personatges com aquell actor, o en una altra ocasió, de Picasso (el 1920, ja reconegut, però abans del “Guernica”).

També podem nosaltres correlacionar les observacions i descripcions de Pla amb les d’altres que com ell eren a París al mateix temps. Hi havia molts catalans a París, a aquella època: entre els artistes, Togores, Joan Miró, Francesc Domingo, Llorens Artigas, Joaquim Sunyer, Josep Maria Junoy. El seu amic el dibuixant Pere Ynglada també té un llibre de “Records i opinions” (Editorial Aedos, Barcelona, 1959) i el xilògraf Enric-Cristòfol Ricart també té unes “Memòries” (Parsifal Edicions, escrites cap als anys 30, publicades el 1995). Tots tres i d’altres van coincidir a París, eren col·legues, bons amics i en els llibres parlen de tot el que els hi cridava l’atenció com a persones i segons els seus interessos. Per ells, pel seu grup, París era anar com a una terra promesa de llibertats i oportunitats, on ja havien sembrat amb èxit els rusiñols i picassos. Però ells hi van just quan s’havia acabat la Primera Guerra Mundial, esdeveniment que trastoca la mentalitat de tot. Som els anys 1920-21. Són els anys de les avantguardes. El 1929 hi haurà el Crack del 29. Nova York acabarà guanyant la capitalitat artística.

Pere Ynglada era català, però nascut a Cuba el 1881. Abans de passar per París ja havia estat a Nova York i Londres. A França, abans de l’arribada de Pla, ja feu de reporter voluntàriament durant la Gran Guerra i arribà anar al front de les trinxeres per documentar les seves notícies. En el seu llibre parla de Pla, com el seu amic “simpàtic i somrient” (p.89), corresponsal de “La Publicitat” i que l’havia ajudat en organitzar el Saló de Tardor, del 1920, en que a París hi exposaren diversos artistes catalans, manera com es refermava el vincle entre París i Barcelona. Tal i com també comenta més genèricament Pla (P.86-87), una de les llibreries que visita amb Ynglada, està situada al bulevard dels Italians, és la Llibreria Floury. Pla recorda que Ynglada coneixia a un tal Théodor Duret, biògraf dels artistes impressionistes, coneixença que Ynglada, amb admiració i curiositat explica des de la seva òptica (pp. 85-88). Ell recorda que va arribar a intimar amb Duret, fins al punt d’anar a casa seva, per parlar dels seus records d’amic dels impressionistes com Manet i la seva admiració per l’art japonès o Marià Fortuny (com artista important, que també havia passat per París). Ynglada no és tant famós com Pla, però el seu nom perdura amb el concurs internacional de dibuix Ynglada-Guillot, instituït després de la seva mort, per ordre expressada en el seu testament, tal i com recull Carles Soldevila, en el llibre de les “opinions” d’Ynglada que va ajudar a publicar.

En tots aquests apunts dels catalans de París abunden les notes d’opinió sobre els seus paisans, siguin o no amics. Pla opina sobre tots. Però qui també fa un repàs agut de Pla és el xilògraf Enric-Cristofol Ricart. Pla també es refereix a Ricart en el seu text en diverses ocasions, com quan es trasllada a l’Hôtel de Nantes (p.60-61) on Ricart l’ajuda a instal·lar-si. De Pla escriu, per exemple, que: “escrivia fins a la matinada, sovint fins al matí i no s’espavilava fins a mitja tarda després d’haver pres un café-natura…”. I “no portava pressa per a res, aparentment”. “Els xecs de La Publicidad… el turmentaven una mica per la seva mesquinesa i irregularitat del cobrament”. Li critica certa falta de criteri d’expert en temes d’art, la seva obsessió pel barret fort , etc.

Encara no hem trobat en el text de Pla la referència al cafè de La Rotonde que en la fotografia de Pujol-Creus surt retratat pels neons. Però en canvi sí que és un lloc que Ricart en parla molt bé en les seves memòries. Allà és on parava tot tipus de gent que anava a París per intentar guanyar-se la vida. Els artistes aleshores ja formaven part del paisatge habitual, encara amb l’àurea dels bohèmis que buscaven el talent i el reconeixement. Allà hi anaven –quan Ricart també hi era-, Picasso, Utrillo o hi trobaven l’artista japonès Foujita.

“Les notes de París” de Pla són una finestra important a aquell període apassionant per a la cultura. Les fotografies de Pujol-Creus evoquen una idea de ciutat que potser ara s’ha diluït en el nostre temps més “modern” en tot. Ara, no érem postmoderns?