Sant Jordi, també a Centelles

Centelles. Avui és Sant Jordi, dia dels llibres i de les roses. O de les roses i els llibres. A Centelles possiblement trobareu de tot, com a d’altres indrets del nostre país i dels llocs on es celebra Sant Jordi. No és només al nostre raconet. Però a la vila comtal, situada a la falda del Puigsagordi, avui, a part del mercat setmanal, també trobareu el que pertoca.

A nivell cultural i artístic, cal ara destacar la inauguració de la primera exposició dels 75 anys del Premi Centelles, al Centre d’art el Marçó vell, amb deu dels artistes premiats, que bàsicament agafen des del 1978 fins el 1998. L’últim Premi és el de la pintura de José Manuel Aznar Díaz, dedicada als mil-cent anys de la fundació de la nostra vila. La seva pintura amb l’escut dels Centelles i bandera de l’Ajuntament és la imatge del cartell de la mostra.

Hi ha altres artistes, Premi Centelles: Pedro Roldán, Pablo Rodríguez, Josep Prim, etc. També els pintors fills o veïns de la vila, com Albert Pujol, Joan Subirà. Ja tindrem ocasió d’ampliar la informació i explicar millor les obres.

Avui també hi trobareu una fira d’art i tota mena d’activitats que per un cantó o altre, de manera “programada” o no, assenyalarant que avui, particularment al nostre país, celebrem una festa prou important on, de manera especial hi surt guanyant l’amor i la cultura.

També es pot encara veure l’exposició a les Finestres d’El Trabuc, dedicada a recordar el puzzle de fusta, de 1908 peces, dedicat al cavaller i al drac, amb el que Centelles va assolir un rècord històric –durant un temps-, al construir el puzzle més gran del món. Era un puzzle de 1908 peces que muntades van permetre mesurar un total de 767,35m².

Adjuntem el pdf del butlletí de les Finestres. El número 24, amb aquesta i altres informacions.

Finestres24

Visita al taller de Francesc Artigau

Apunts, capritxos i pintures amb independència

La visita al taller del pintor ens permet connectar amb un aspecte del seu treball. Hàbil i tant sensible a la realitat com obert a representar el què vol que sigui. No cal dir que el color de les pintures és inconfusible. Ser lliure és una actitud i l’art un bon vehicle.

Barcelona/ Centelles. La visita al taller de l’Artigau anava motivada per conèixer millor els projectes que l’artista tira endavant. Ara toca una exposició individual a l’estiu i un llibre il·lustrat amb dibuixos i aquarel·les seves, per més endavant. Ja hem escrit en altres ocasions que l’artista, realment, es comporta com un mestre de taller gremial, anant a pencar puntualment, cada dia, seguint un horari i fent la jornada de principi a fi, amb disciplina i ganes. Només amb aquesta actitud, en els seus setanta-i-pico d’anys, Artigau pot donar sortida a tots els seus neguits i afrontar reptes, com els que prepara o l’hi ha encomanat. L’estima per l’ofici també es transmet en les obres, per forma, tema i resultats com els que van reservant-se en parets i carpetes.

L’Artigau fa cinquanta anys que ocupa el mateix espai, en un antic taller de pisos de naus, del carrer Sant Pere més Baix. Destaca la llum natural, els estris localitzables i disposats. És molt xulo l’armari amb els potets dels pigments. Des de l’entrada, a l’altra punta de la nau, on hi ha més espai i les coses semblen disposades com en un escenari o una arena, és on hi sol haver l’obra -ara el grup d’obres- que el pintor prepara. Fa més de deu anys, a allà hi havia els papers del famós llibre il·lustrat de la historia del Tirant i la Carmessina. A allà s’hi van pintar les seves Rondes dedicades al barri i les teles que han viatjat a diverses exposicions. Ara hi ha les teles per a l’exposició i els papers pel llibre en preparació. També ha anat fent una sèrie d’aquarel·les dedicades a menjars o, més ben dit: a peixos, gambes, mol·luscs i també verdures que havia comprat al mercat, que havia representat amb una habilitat impressionant i els seus colors vistosos, abans o després de cuinar i sempre abans d’enforquillar-los.

En un altre punt del taller ara hi té un cavallet petit, amb la tela amb un rostre femení pintat. Darrera, sobre una gran llar de foc hi té molts altres retrats de petit format. Això fa pensar que el tema potser per a l’Artigau, com l’exercici d’assaig constant del violinistes, que constantment busca les sonoritats, per a que tota la praxis es retrobi en composicions més compromeses.

Dibuixos, blocs i àlbums amb croquis, amb els capritxos, es veuen repartits per mides, sobre caixes, o mobles, o arxivats. Realment l’Artigau disposa de blocs molt grans i són també alguns d’aquests que han viatjat fins a llocs com Creta i han tornat carregats d’idees per a composicions sobre les teles. D’altres són més de butxaca i, metros i carrers urbans, serveixen aleshores de pretext constant. Les vies de la inspiració són inescrutables. La gent, la família, uns certs espais i temes es repeteixen i troben nous enfocs a les pintures que prepara, que ja tindrem ocasió de parlar-ne més específicament, quan arribi l’hora.

Aquí, vull destacar que, a part d’obra nova, i de retrobar la dimensió artística, la visita va anar molt bé per ajudar revisar la “pauta creativa” pròpia i fer-la més permeable. Sempre tenint el dibuix com un estadi inicial i pensant amb quines poden ser les seves pròpies motivacions.

Veure per crear

Dèiem que l’Artigau és dels que porta quaderns amunt i avall, quan va per llocs, que té blocs de diferents mides. I en els més grans (o en aquest es veu millor) el tema “primitiu”, inspirat de la realitat, en prou feines està insinuat. L’Artigau té una manera molt hàbil de representar, on aixeca sovint la punta, formant la silueta de les coses a partir de la línia interrompuda de la silueta. Ràpid i suggerent. De seguida que hi veu recorregut, el motiu passa a resoldre els temes i qüestions, d’acord amb la seva mirada i recursos i el tema real original evoluciona cap a terrenys més artigauencs. Preguntat per com defineix aquest tipus d’inventiva, lliure i despreocupada de la fidelitat del tema original, Artigau, n’hi va dir, simplement “Capricis”. Capritxos (igual que ja ens ho recorda Goya en els seus aiguaforts) i aixís ell també ho té apuntat a la portada.

No ens cal cap més terme, per il·luminar un altre direcció de dibuix on hi cap realitat i fantasia. I aquesta observació ha ajudat a revisar criteris per fer els nostres dibuixos, mantenint un respecte sincer per la realitat, fent conscients de que en un moment determinat i per unes motivacions, tenim dret a versionar-la. L’Artigau també ens va dir –que potser ja ho han dit molts-, que els dibuixos es poden repetir. No cal que el primer surti bé ni bonic. Que s’aprèn més dels errors que de voler trobar al primer intent, la perfecció. I que ell, aquesta aventura de la persona davant el paper o la tela, cercant-hi el seu “jo”, sense por i sense por a equivocar-se, era la que volia estimular als seus alumnes de la Facultat i d’on hi ha impartit classes. El llibre que Artigau prepara, és per finals d’any. I l’exposició la farà a l’estiu a Castell d’Aro. També està prevista la seva col·laboració en l’exposició que es farà a Centelles, el mes de juny, amb obra dels artistes que han fet de jurat en alguna ocasió, dels 75 anys del Premi Centelles. Les coses que venen ens permetran tornar a parlar en aquest bloc, i a on sigui, d’obra feta amb gust, agradable i suggestiva, sincera i independent.

Cap a croquis de diferents tipus

Detall d’un dibuix del bloc en actiu, amb un croquis d’Albarracín, acabat de manera especulativa, tal i com dóna idea pot ser un “capritx”

Des de fa uns anys, amb el curs de Dibuix Urbà dels de Sant Lluc, vaig pensar que m’agradava més dibuixar, si el que feia tenia un origen inspirat en la realitat, perquè això dotava l’obra d’un origen sincer, allunyat de la fantasia. De la mirada al paper i dibuixar fins a completar l’exercici perquè quedés bonic. Intentava limitar la imaginació per extreure formes de la realitat, que per si és suficientment “pintoresca”. En el taller, els dibuixos tenen un altre fi: alguns són idees per a un gravat. Reproduir els dibuixos a internet és fàcil i ràpid. De seguida la gent ho veu. Però treu tota materialitat a l’obra. No té cap gràcia digitalitzar aquarel·les per fer circular còpies, ja que com el dibuix, són obres úniques. Així que vaig passar de fer fàbriques més o menys inventades, a fer estampes basades en dibuixos fets in situ, intentant mantenir l’esperit de l’espai, el tema i si hi entrava, l’anècdota (com els nens xutant una pilota al tema de la capella de Sant Antoni).

Però el seguiment d’aquesta pauta creativa tenia un límit: per fer segons quins dibuixos, es necessita molt de temps. I compartint el temps amb el de la fotografia (que evito expressament) i amb altres amics, ho feia inviable. Fa poc vaig tornar a admetre acabar els dibuixos de memòria o fer tota la composició a partir del record (així el dibuix del despatx d’una amiga). A partir d’aleshores han retornat els croquis. És a dir, apuntar el tema, però sense voler acabar el dibuix, ni que sigui bonic. La visita a un taller d’un bon artista, m’ha fet topar amb l’altra terme mig inqüestionable: alguns dibuixos ja no són visions motivadores de la realitat, sino que s’inicien en croquis, que en estones posteriors, es poden completar per anar definint millor una bona idea. Els croquis passen a mans de la inventiva, una mica com hem vist que feia i ens ha explicat Francesc Artigau, a partir d’una visita, de fa uns dies, al seu taller. Així, que ara, en el bloc que porto, tant s’hi trobem “dibuixos de vistes”, com “dibuixos acabats de memòria”, com croquis, com “capritxos”. La sinceritat del principi es muda gràcies acollir noves possibilitats de representació. Revisar i aprendre.

Un mercat d’art digne

Mercat d’Art i del Col·leccionisme de Centelles de l’any passat, celebrat a la pl. Mn. Xandri.

Centelles. Tots sabem que s’acosta la Fira del Col·leccionisme i Mercat d’art de Centelles i no crec dir cap bajanada si escric que no desperta massa entusiasme. No som mai massa artistes. Antiquaris i venedors de pseudoantigualles ens guanyen. No pot ser. Aquí al nostre poble els artistes amateurs o professionals son bastants. Si ens hi poséssim de debò seria espectacular. Com que a principis de curs al blog vaig publicar una entrevista del galerista Artur Ramon, que donava una visió molt pessimista de l’estima local de l’art, tinc interès en contradir-ho, -no pot ser que al país això sigui aixís-. M’agradaria plantejar la següent enquesta per veure com es pot conjuminar estima real amb una oportunitat d’accés directa, com crec és la fira d’art local.

Notes de Badaluc:

El material que volem vendre és molt sensible perquè té poder estètic i comunicatiu. És quelcom molt de gust subjectiu, però també hi ha “productes” que tenen un valor indiscutible, que a vegades no té ni preu, perquè va molt més enllà del seus materials o inclús l’autoria. I a vegades –com en altres camps-, el preu s’ha sublimitzat. Posar preu a les obres d’art no és fàcil i com que té un punt de subjectivitat, sembla que la relació entre obra i expectatives del client han de trobar com un principi d’acord raonable. Tant es pot engrescar la gent per descobrir una peça assequible d’un sol “carterasso”, com convença que el cost final es pot desgranar a terminis, igual com es fa amb el cotxe o el pis. Però la gent ha de tenir la confiança que l’esforç val la pena. El grau de confiança és gran. L’exposició de l’artista vol també de risc, negatives i dubtes i també confiar. Error, prova, error, proova i avançar. S’exposa, és té una posició relativa que no pot infravalorar-se cara al comprador. Que no va al mercat d’art perquè hi hagin d’haver ganges, sino perquè confia trobar-hi material sensible, per dignificar o acompanyar-lo silenciosament a casa seva o al lloc de treball. L’art no es ven igual que la fruita, ni tampoc que els saldos de sabates. Però si troba un picasso a preu de sabates, millor.

En general, crec que:

-. No es pot confondre la fira d’art amb la del trasto, ni per continguts ni per manera aspecte general.

.- Les obres s’han de contemplar bé i no es pot posar en perill la seva condició física. Mostrar-les a fora té riscs que cal acceptar o millorar.

-. Els artistes haurien de poder portar obra que s’estimin: últims treballs o dipòsit digne.

-. Els preus o la manera de justificar-los haurien d’anar avalats o pel nom artista o per la confiança comuna. No hi poden haver coses rares. La sinceritat ha de ser totes les parts.

-. Els visitants han de trobar coses interessants com artistes de Centelles, representatius o que són com de km 0. Però també val la pena hi hagin artistes de fora aixís com d’entitats dedicades a l’art com escoles, sales exposicions, museus, etc.