badaluc

Montecino, de Zamora, guanya el Premi Centelles del 2016

exposicio — Premi Centelles 2016: al mig l’obra guanyadora i als costats, detall de les obres seleccionades exposades.

Centelles. El diumenge passat es va conèixer el fallo del jurat que va decidir qui s’emportava el Premi Centelles d’enguany. En la seva LXXIV edició, la distinció va ser per José Antonio Montecino Prada, artista de Zamora, que participava amb l’obra “Paisaje de silencio”.

A la lectura pública del veredicte i a la recollida dels premis, al Centre d’art el Marçó vell, també es van conèixer les dues Mencions Honorífiques, una per a Rosa Solano (Barcelona), amb l’obra “Seguint el Fil II” i Josep Vernedas Pinilla, artista centellenc, amb la pintura “Animalada”. En la convocatòria d’enguany actuaven de Jurat Albert Cruells, Albert Pujol, Jordi Díez, Ramon Pujol i Rosa Permanyer. Xavier Serra, com a president Comissió organitzadora i Tere Roma com a secretària.

Montecino va estar present a l’acte. Pel que sembla és artista pintor amb una trajectòria relativament recent (1993) en el que destaca la participació insistent en concursos i exposicions. De premis n’ha anat recollint bastants (una mica com el pintor de l’any passat). Casualment una de les poques exposicions sense premis, a les que ha participat, va ser a les parets del restaurant de l’Hotel NH de Vic (en el blog vam ja explicar, fa uns mesos, una exposició al mateix lloc, per part de la Núria Manent).

La pintura guanyadora, “Paisaje de silencio”, oli sobre fusta, format gran, sembla actualitzar des de l’òptica individual, els trets culturals identitaris de Zamora, amb l’expressió més moderna de la pintura. Geometria i estructures entrellaçades (visigots, musulmans, mossàrabs, etc), la voluntat de l’artista de generar una imatge “espiritual” (la forma circular recorda una cúpula vista per sota) i la seva mirada i destresa personal. Preguntant-li coses del seu Premi Centelles, ens precisa que “el silenci”, correspon a l’actitud (més o menys atenta) amb la que l’espectador es situa davant la pintura. Gaudir de l’obra que s’incorpora al fons del Marçó és el que podrem fer els visitants, de l’exposició del Premi Centelles, fins el 12 d’octubre.

El Premi mereix un respecte

Les dues pintures amb mencions de Rosa Solano i de Josep Vernedas, a l’esquerra i a la dreta, respectivament.

Centelles. Enguany l’organització del premi havia reforçat les mesures per tal d’evitar que els guanyadors no fossin a la recollida del Premi i procurar que tot el curs culmini, tal i com estableix les bases, amb una exposició. En l’edició anterior, l’artista guanyador dels 3000€ i d’una exposició individual al Marçó, no va ser ni a la recollida del premi, ni tampoc va voler fer l’exposició, adduint raons que, més aviat, desmereixien el respecte pel Premi Pictòric del nostre poble.

No obstant, la revisió de les bases, ha permès ampliar l’àrea geogràfica de participants. I per agilitzar la selecció, va establir una pre-selecció, a través de la valoració d’obra, a partir d’imatges digitals. La mesura, no exempta de certs riscos (per la desmaterialització de l’obra), ha permés estimular artistes d’altres països –inclús del Canadà-, i permetre que gràcies a les deliberacions més o menys enceses del Jurat, el guardó, com el Gordo de la Loteria, anés cap a l’altra punta de la Península Ibérica.

En total es van enviar 117 imatges digitals, de les que es va fer una selecció de 84, de les quals se n’han presentat 77. El Jurat va fer dues tries, abans de tenir definit el grup d’obres que constitueixen l’exposició d’obres seleccionades. D’aquest grup en van sortir les tres obres més destacades, una pel Premi i les altres per a dues Mencions.

Rosa Solano, una de les “finalistes”, és com a mínim,el segon cop que aconsegueix una Menció (una el 2011). L’any passat va ser la guanyadora del Premi Paco Merino, de Granollers, amb una pintura de la mateixa sèrie que la presentada a Centelles, dedicada a P. Ayarza.

L’altra Menció, pintura titulada “Animalada” és d’un pintor veí de Centelles, Josep Vernedas (Ripoll, 1962), que també ens explica que ja va aconseguir una Menció el 1993. Llicenciat en Belles Arts per a la U.B., ens explica que ha fet diverses exposicions (Barcelona, Granollers, Centelles, Vic, Sant Cugat) i ha guanyat uns quants premis i reconeixements (Premi Col·leccionistes del XXXII Premi a la Pintura Jove de la Sala Parés, Barcelona, 1990; o artista seleccionat per a la XI Mostra d’Art Contemporani Català, el 1998). Però per diverses raons ha estat alguns anys sense pintar. Ara vol intentar dedicar-si de nou, “completament”. Feia molts anys que no participava al Premi, però li ha resultat un estímul important, tornar a guanyar un guardó, després de tant de temps. El 1991 i el 1996, va exposar a Amics de Centelles, el primer cop, a la seu de l’entitat al Palau dels Comtes.

Des del 2001, com a artistes pintors, veïns de Centelles, només han estat menció del Premi, Berta Noguer (any 2002, amb Josep Ma Cadena o Eusebi Baucells entre el jurat). El 2003, l’any següent, David Casals va guanyar el concurs (amb el crític d’art Josep Corredor Matheos entre els membres del jurat). Des del 1973, any que s’inicia la pinacoteca, de Premis Centelles, de pintors fills o veïns de Centelles, també podem gaudir de les pintures de Josep Musach (1975), Albert Pujol (1981) i Joan Subirà (1987).

El 2017 el Premi Centelles complirà 75 anys

marco — Centre d’art el Marçó vell, seu de la col·lecció local, fruit dels Premis Centelles col·leccionats des del 1973

Centelles. L’any vinent el Premi arriba als 75 anys. No se si és el més antic de Catalunya. Realment no crec que sigui molt important això, si el contingut no es fa “créixer”. A Pittsburgh, Pennsylvania, Estats Units, ciutat industrial, el 5 de novembre de 1896, ara farà 120 anys, van crear la Carnegie International, exposició amb cita anual, que volia ser i encara segueix mirant de ser un resum exemplar de la pintura contemporània internacional. La cita expositiva té associada un premi amb el que reconeixien l’artista i també es queden l’obra per completar el fons del que és el Carnegie Museum of Art de Pittsburgh. Actualment el premi econòmic és de 10.000$ i una medalla d’honor dissenyada per Tiffany & Co.

El sistema de selecció internacional funcionava d’una altra manera, diferent a la del Premi Centelles. Entre els primers premis (primer només de pintura, més tard també per escultura) des de 1896, hi trobem noms més o menys coneguts i més o menys “revaloritzats” a posteriori: John Lavery (el 1896, amb “Lady in Brown”), André Dauchez (el 1900, amb “The Kelp Gatherers”). El 1927 el premi va ser Matisse, amb “Still Life”; el 1928, André Derain; el 1930, Picasso amb “Portrait of Mme Picasso”; el 1934, Peter Blume amb “South of Scranton”; el 1937, “The Yellow Cloth” va donar el premi a George Braque. El 1958 amplien els llenguatges i Tàpies, guanya el premi de pintura amb una peça matèrica i Calder amb una escultura. El 1967, Miró. 1985, Anselm Kiefer. 1988: Rebecca Horn (escultura). 1995: premi de pintura per a Sigmar Polke. Escultura per a Richard Artschwager. La nomina artistes és interessantíssima. El premi es segueix celebrant però sembla han canviat els períodes i ara és trianual. El 2013 va ser per Nicole Eisenman. El cas és que entre artistes més desconeguts en trobem d’altres que per a nosaltres són més significatius. D’alguna manera a Pittsburgh han sabut anar connectant el seu fons amb l’art contemporani viu i el seu fons és testimoni d’ahir, de l’ara i pel demà.

Situant-nos novament a Catalunya, el 19 de setembre, sabrem també els noms dels guanyadors i seleccionats del premi de pintura de la Fundació Vila Casas.

“Qui té més dret a reinventar-se és un mateix”

Entrevista a Jordi Ginesta, músic dels Bonobos

El grup centellenc anuncia que a finals de l’any vinent gravarà un nou cd

Centelles. Va ser el dia de la Marató de la Sang de Centelles, de l’abril passat, quan els Bonobos van fer sentir per primer cop, al seu poble, el seu nou treball discogràfic “Crida!”. Ara ja hem tingut temps de sentir-lo, ja sigui gravat en un llapis, del cd o en algun concert dels que el grup ha fet durant la campanya d’estiu, per festes i bolos de tot tipus, per tot el país. Avui comencem setembre i podem fer com una parada al camí i demanar als joves músics, alguns dubtes i preguntes que ens ha motivat el seu flamant treball. No és la nostra primera entrevista al grup, però si que és la primera que publiquem al nou blog Badaluc –on la llegiu-. I ens la respon una de les ànimes mater del grup, Jordi Ginesta, qui d’alguna manera encapçala el grup, sempre amb estreta col·laboració amb els seus companys.

-. Badaluc: Tinc la impressió que temes del primer cd, primer es van coure en concerts i després es van enllaunar, i que ara amb el cd “Crida!”, l’operació ha estat enllaunar primer i després presentar: això no és un risc? i si el cd no agrada?

-. Jordi Ginesta: Sí, tens tota la raó, en aquest cas tots els temes no havien estat presentats en directe. És evident que és un risc, però no hem de deixar de banda que la nostra raó de ser és la música i fer música perquè agradi més enllà del voler fer música perquè t’agrada fer música és trair per complet aquest art tant bonic que tenim la sort de compartir.

Està clar que ens preocupa que agradi més o menys perquè ens devem al directe, i fer concerts a Catalunya depèn d’això, que hi hagi gent que et segueixi, però no volem ser hipòcrites, volem tocar allò que ens agrada de la manera més bonica que podem.

-. BL: La música del nou treball sona com més psicodèlica. En algun punt, crec que es perd el vostre adn i entreu en contacte amb altres dimensions. En canvi, amb alguns temes sona l’esperit de Bonobos, comú als grans temes d’Animalanima. Sons nous semblen interessants, però com hi heu arribat? Heu trobat un filó sonor nou que estirareu més?

-. JG: Tot està per reinventar i qui té més dret a reinventar-se és un mateix. Nosaltres passem per un moment vital en el que buscàvem més compromís i contundència en el so. Això és el que ens va portar a explorar aquesta dimensió. La trajectòria d’un artista és una carrera de fons, això és el que et porta a buscar en cada etapa allò que et fa creure a tu mateix en el teu propi projecte. Per ara, ens ha semblat de fer-ho així, directe i amb lletres molt més clares que a “Animalànima”. A tot això hi ha ajudat la producció del David Rossell (Brams / DEPT).

-. BL: Com heu viscut l’aparició en l’escena musical, d’un grup que es diu “Animal”? És com si volgués imitar el so d’altres grups (Catarres, Blaumut), però a més de nom s’assembla al vostre (o al vostre primer cd) i sembla que ho ha tingut tot més ben disposat per tenir èxit, ràpidament.

-. JG: Els Animal són bona gent i molt amics nostres. Potser el que fan s’assembla ja a alguna altra cosa, però potser tots tenim parts que s’assemblen a música ja inventada. Ells fan el que els hi agrada i ens sembla totalment lícit. Tenim un respecte molt gran pel Gerard i els seus músics que, per cert, són molt bons.

-. BL: No hi ha empatx o saturació de música comercial que sona molt igual i es troba a tot arreu? Com creus que s’ha de marcar la diferència?

-. JG: Sí, certament pot semblar, pel públic, que hi ha molta música comercial que beu de les mateixes influències i que vol sonar ballable i festiva, perquè realment som un país on l’escena que està funcionant millor és la de la Festa Major. Marcar la diferència és difícil i això es demostra en que, qui ho fa, acaba sent un grup amb renom i del que se’n sent a parlar.

La música com a art, el procés creatiu en sí, és molt complex i penso que fer música basada en la comparació amb altres grups és un error que podem cometre sovint. No hem de jerarquitzar-nos en una escala de bandes, hem de centrar-nos en el nostre producte i fer el que volem perquè el resultat sigui pur i de qualitat. Si això és així, potser la simple diferència pot ser el mateix intèrpret i allò que la seva persona desprèn.

-. BL: Vau anar al concert de Bruce Springsteen? Qué heu escoltat o esteu al cas, que us motivi?

-. JG: No vam anar a veure en Bruce Springsteen. És un artista fascinant, certament, però que no hem seguit cap de nosaltres detingudament. Li tenim molt de respecte.

Últimament hem descobert artistes brillants arreu de Catalunya i estem atents de molts dels internacionals que ens agraden, però un cop més, us convido a mirar l’escena “Centellenca” perquè hi ha propostes increïbles i és d’un gran mèrit tenir tant bones propostes al poble: The Sey Sisters, XY, Els Catarres, Funkystep, Gemma Humet i molts d’altres músics que últimament han escollit la nostra població, etc. El dia que algú vulgui muntar un festival només amb músics de Centelles, tindrà un bon cartell!

-. BL: Com us va la presentació de “Crida!”?

-. JG: Els feedbacks han estat totalment positius. Tothom diu que veu un grup més madur i que el 2n disc agrada més que el primer. El primer pas, però, és el saber que nosaltres mateixos també estem més orgullosos de la feina feta. Agradar al públic ha de ser una conseqüència de la feina ben feta.

-. BL: Si tornéssiu a tocar a Centelles per la Festa, sonaria diferent? Que teniu per davant?

-. JG: Estaria al punt i seria un orgull i una satisfacció poder formar part de la Festa Major del nostre poble. Gravarem nou disc a finals de l’any vinent. L’estiu que ve seguirem rodant amb el disc “CRIDA” i amb moltes ganes.