Núria Manent marxa als 43 anys

f92bc-pict3974 — Pintura de la Núria Manent

Centelles. Avui ha transcendit la mort de l’artista Núria Manent Capella, als 43 anys. Una malaltia galopant se l’ha emportat abans de poder-hi fer alguna cosa. Filla de l’Ametlla del Vallès, era veïna de Centelles. Pintora i docent, havia portat una botigueta de productes artesanals marroquins a la Plaça Vella, a Can Tonet.

Va ser arrel de la seva participació a una fira d’art de Centelles, que vam saber que era artista formada a belles arts. A aquella fira hi portava unes teles molt grosses amb grans pinzellades de caire abstracta. Pintava i també havia fet una immersió encuriosida, a la cultura àrab, fins al punt de formar família amb un marroquí. Era mare de dos nens.

En un reportatge pel blog (2012) i posteriorment, vam saber que només pintava quan als estius viatjava a Meski, el poble del seu marit. A allà intentava fusionar la cultura tradicional de geometries aplicades a les catifes, a la pintura moderna abstracta. Aquest era el punt que feia interessant la seva obra, en un context com el nostre en que segons quines diferències culturals, encara pesen molt.

Havia participat a la primera Col·lectiva Aleix Art i el 2015, havia penjat obra nova, per una mostra de petit format, a les Finestres d’El Trabuc. No fa molt, tenia obra exposada al menjador del restaurant de l’Hotel NH Ciutat de Vic. Fet que havia ens havia portat a plantejar un segon article al blog, ja que ens va permetre completar millor la nostra informació sobre el seu camí artístic, per a les etapes prèvies a la que ja coneixíem d’ella.

Malauradament, la seva carrera, encara en definició, i la seva experiència multicultural s’ha vist interrompuda. Ens deixa una obra de tipus expressionisme abstracta. De tons subtils, relacionats amb tons geogràfics de les zones nordafricanes i dibuixos simples de formes de clar reso ètnic. La seva obra ens recordarà el seu exemple i la seva curiositat.

Demà a 2 quarts de 4 de la tarda, es farà una cerimònia en memòria seva al Tanatori de Granollers.

Consulteu també el butlletí dedicat a l’exposició de la Núria Manent, a les Finestres, el novembre passat:

finestres-14

Kaldi i Companyia: cultura i bons cafès contra les guerres

Finestres d’El Trabuc: exposició de l’octubre

Centelles. La nova exposició a les Finestres d’El Trabuc és un homenatge amb varies cares: productes del cafè i partitures homenatgen a la Cultura i als projectes de construcció d’una humanitat lliure i sàvia. El bon cafè com la bona música són una art i ens cal per poder gaudir , evadir-nos i conèixer.

Les partitures pertanyen a l’òpera “Goyescas” d’Enric Granados. Del música català enguany es compleixen 100 anys de la seva desparició fatal en aigües del Canal de la Mànega, víctima del torpedo contra el Sussex, un episodi tràgic emmarcat en els esdeveniments de la I Guerra Mundial.

El 1916 reaccionant contra aquesta guerra innecessària, a Zurich es va crear el moviment vanguardista DADA.

Partitures exposades suggerint un seqüència fins a l’impacta del torpede, cal·ligrames, referències a Goya, pel seus dibuixos “hedonistes” dels tapissos i també per l’obra reaccionaria a les guerres. També els escacs, cafè i tasses de porcellana són un homenatge a aquests esdeveniments, al dadaisme i als signes de Cultura que uns volien promocionar, xafats, decebedorament per les forces hostils de les guerres, que malauradament es van retrobant. La proposta que es podrà veure durant un mes, és una iniciativa conjunt del Trabuc i de l’agent dinamitzador de les propostes artístiques i editor del blog Badaluc, units en el pseudònim “Kaldi i Companyia.”

finestres20

Raport: Swab 2016

20160930_201810

Fils artístics

Barcelona/ Centelles. L’objectiu del nou blog, Badaluc, és fer articles madurats amb més temps. Però com fer-ho sense perdre el pols a la realitat? Puc deixar de mesurar l’entorn, a través de les cròniques, sempre? D’aquí uns dies ens podríem despenjarem amb una referència a una galeria mallorquina, on ens hi haurà portat un dels fils que anem seguint; però encara cal poder fer com un “resum” de la situació, per tal de poder després, plantejar la idea “nova”.

Amb el “Fil” de l’exposició de la ceràmica aplicada a l’arquitectura (Museu del Disseny) passa una mica això. Però ja vam poder fer una referència en el post anterior, dedicat al “interès per l’art”. Quan hagi madurat el fruit que estem engreixant, podrem avançar amb coses noves.

També m’hi trobo amb la visita a la fira Swab. Hi he anat dos o tres edicions i cada any havia fet una crònica, que m’ha servit també per entendre millor el panorama i explorar en endavant. No em va bé deixar-ho de fer cròniques amb tot. Escriure també és una eina. Guardar-ho apuntat és diferent a publicar-ho. Queda com fixa’t, deixa de ser pura especulació.

La fira d’art contemporani té lloc, novament al pavelló d’Itàlia, al costat esquerra de la Font de Montjuïc, Barcelona. Demà diumenge s’acaba. Ja sabreu que la seva presència ha servit també per inaugurar temporades a les galeries i també de pas, coincideix amb inauguracions d’exposicions i cursos artístics a altres institucions.

En el cas de la visita que hi vaig fer, crec que la crònica de situació, pot ser la següent: la fira és com la d’anys anteriors. Els d’stands mostren galeristes o projectes artístics d’emprenedoria. Em va anar bé fer una visita ràpida inicial i després, tornar a fer vàries per visitar coses concretes que m’havien semblat interessants i descobrir-ne de noves.

20160930_201202

Em va agradar molt l’stand d’uns Coreans, que portaven pintures i petites talles de fusta, lleugerament policromades (a vegades trossos de troncs treballats). Sota les escultures hi tenien les caixes de cartró per guardar les peces. Les pintures creuaven aprenentatges globals. Crec que l’artista sabia bé on anava per les referències més o menys suggerides a personatges tipus el Quixot, cal·ligrafia llatina un pel tortuosa i estil “expressionista”. També referències a Dalí. Tot el conjunt es veia mostrat a consciència i optimitzant al màxim els recursos. Utilitzaven la caixa d’embalatge de les obres, tal i com havien vingut, com a taula, banc i centre. Inclús mostrava les etiquetes d’enviament, tal qual.

També em vaig fixar amb els dibuixos d’un artista presentat per un galerista milanès, que recordava al treball “oníric” del Bosco, amb natures foses amb caps i cossos d’ocells. No obstant el punt on hi havia més “xixa” crec que era en les galeries procedents de Grècia i un grup vinculat a un projecte artístic generat a la costa septentrional d’Àfrica. Al marge de la seva dinàmica “internacional” i filosofia més o menys comercial, no podia ser que passés desapercebut per a ells, la situació de conflicte que viuen més d’aprop grecs, tunesians, algerians, marroquins i els pobles en els que situacions més o menys properes, han fet agafar a l’art el nervi de la desesperació. Res és aliè si és sincer i genuí. I podia ser que les obres procedents dels llocs que han conegut la guerra i als refugiats, no ens arribessin aquí amb una subtil denúncia?

Hi havia altres galeries amb altres propostes pertanyents a altres realitats. No obstant aquestes van ser les “històries”, que em van cridar més l’atenció. En el cas de les galeries de l’est i el sud del Mediterrani eren bastant importants les referències més o menys velades a la cultura comuna, a la que eludeix l’exposició de ceràmica aplicada a l’arquitectura del Museu del Disseny, on d’alguna manera, al fang esdevé un dels elements essencials i comuns, des dels segles dels segles. A aquelles galeries les essències semblen un lament.

Que aquí no interessa l’art?

Centelles. Dissabte passat vam passar per l’espai de Km7 a Camallera, regit per José Luís Pascual, qui estava a punt de tancar les exposicions d’estiu , mirant amb un xic més dubte la campanya de l’any vinent. La visita ens va omplir de la força creativa de l’art nou, però ens va deixar un gust amarg, per les incerteses que té l’art català, mirant endavant.

Serà que el panorama de crisis general estén encara la seva ombra. Mentre els artistes veterans de l’Empordà se les empesquen per continuar des dels seus llocs de treball i miren de mantenir la seva aportació cultural, reculen negocis i ofertes expositives. Parlem dels de l’Empordà, però hi ha artistes per tot el país. Alguns han cercat sortides i hi ha una espècia de beneït èxode d’obres catalanes cap al mercat internacional , amb l’esperança de trobar un comprador que les estimi. Però és que a Catalunya, realment, no hi ha mercat per a l’art? Com és que per tot arreu es multipliquen els tallers i cursos d’art i l’accés general als sabers culturals i en canvi no hi ha “vendes locals” per part dels artistes amb ofici i amb taller, acreditats?

xavierpascual — Talles de sabina, artistificades per Xavier Pascual

Km7 reunia fins diumenge passat obra nova del mateix Pascual i també del seu germà, Xavier, arquitecte, que mai no havia volgut exposar unes escultures que fa polint i buidant fusta de sabines (arbre autòcton de les Pitiüses, en perill d’extinció). També pintures d’Isabel Cruellas. En l’exposició anterior, la del juliol, Assumpta Mateu va ser qui ens explicava que, com d’altres artistes d’aquí, tenien planificades exposicions i enviar obres, de manera regular, a la Xina. També és el cas d’altres, com Núria Rossell. Està molt bé que les obres i la carrera de cadascú agafi una dimensió internacional. No obstant, i als d’aquí que ens passa?

Matèria grisa

S’han anat succeïnt molts canvis a tot arreu. Només a Barcelona, la majoria de galeries en marxa -de Consell de Cent i altres llocs- han modificat el tipus de negoci o han buscat un emplaçament nou, sino han abaixat la persiana: Carles Taché, Joan Prat, Senda, etc. Eude és una de les que, de moment continua, més o menys amb el mateix concepte. Més cap al centre, fa ja uns mesos vam saber que la galeria Artur Ramon canviava d’ubicació, per reorientar el seu negoci a nivell internacional.

En un altre pla, fa molt poc, ja sabeu que es va inaugurar una exposició de Renoir a la Casa Garriga-Nogués, seu de la Fundación Mapfre. Anteriorment allò havia estat la seu de la Fundació Godia, exponent d’una altra entitat cultural prou prestigiosa, mentre les exposicions i cursos es van anar succeint. Però la crisis els va escombrar. En positiu, tenim que el 19 de setembre, la Fundació Vila Casas, inaugura temporada i també donarà nom guanyadors del seu Premi de Pintura.

A nivell d’altres exposicions d’embargadora, el Museu del Disseny va inaugurar una gran exposició sobre la ceràmica aplicada a l’arquitectura: s’ocupen de mostrar les aplicacions del fang, des dels maons fins a dintre les cases, i per això precisen mostrar canonades d’aigua d’Atenes de fa 2500 anys o més; i també tenen obres tan impressionants, com relleus de fang “policromats”, amb lleons i llancers, de l’antiga Babilònia, procedents del museu de Berlín . Per fer aquesta aposta, no només és qüestió de tenir els contactes, el material i el concepte. Sino que per això, cal disposar d’una audiència o, al menys, la missió dels museus és fomentar-la. Barcelona, 3.000.000 d’habitants, Catalunya, 7. No pot ser no hi hagi “audiència” ni “clients”.