FINESTRES D’EL TRABUC

Nadal amb naturalitat

Centelles. L’exposició de les Finestres d’El Trabuc que ha abraçat el temps de Nadal i l’arribada del nou any mostra un conjunt d’estrelles fetes casi com si fossin aquests misteriosos objectes que a vegades s’anomenen “atrapa-somnis”. Fetes artesanalment a Centelles, inclouen robes forrades i tot tipus de detalls. Simplicitat, forma i somnis.

Per acompanyar aquesta mostra “artesanal” hem publicat un nou butlletí, que inclou un raport de l’exposició d’artistes locals que es fa fins el dia 22, al Centre d’Art El Marçó Vell. I està precedit per un còmic, o una espècia de còmic que ha provat de fer en Tar. És com un primer exercici fet per estructurar una petita narració i també trobar una manera coherent de reproduir una obra original, a través de la fotocopiadora, sense enganyar amb les qualitats dels materials. Tot és tinta, tant a l’origen com al final, encara que de diferents tipus. Si fos aquarel·la quedaria molt bonic, però la reproducció seria un altre material i ja no seria única. En Taro té com aquesta mania.

Finestres núm. 22

El bloc d’apunts de Musach al descobert

El bloc és un capítol interessant del treball, perquè mostra com la idea es va desenvolupant. Musach fa apunts, si cal ho repateix, amb la previsió d’anar plantejant una futura sèrie de pintures dedicades a paisatges ben viscuts. Alguns dibuixos s’exposen ara a les Finestres.

20161203_095327

Centelles. Quan el temps o l’espai s’alteren, els artistes autèntics se les empesquen per trobar algun pretext per continuar fent. En Musach no pot ara pintar grans quadres: dibuixa en un bloc. La història artística local no es pot explicar sense tenir en compte l’obra i la tasca docent seva. Josep Musach, sense dubte, un dels artistes més rellevants, amb més obres i etapes i, evidentment amb una trajectòria artística sòlida i coherentment construïda. Malgrat que amb els anys, altres interessos professionals i també la família l’han apartat del primer pla artístic. Però quan artistes com Tàpies o Ràfols-Casamada obrien camí, ell també defensava gallardament el seu concepte de pintura, més interessat pel realisme d’arrel impressionista. Resulta curiosa la comparativa possible amb qui va ser el seu amic, Joan Abancó, per a la zona de Moià i el Moianès. Musach també és un dels artistes de Centelles més influents, un artista d’artistes, per la seva tasca impulsora i de mestre a l’Escola de Dibuix i també ajudant a empenya el Premi Centelles que ha impulsat a d’altres a aprendre i dedicar-se a les arts plàstiques. Darrerament noves circumstàncies familiars l’han frenat encara més a poder plantejar pintures i obres ambicioses. Temporalment. Mentre, però va trobar en el dibuix i el colorejat ràpid en blocs de paper, una manera pràctica d’aprofitar situacions d’espera anodina. Això és el que saben fer els dibuixants i pintors: veure i capturar la bellesa de l’entorn donat. I a partir d’aquesta mirada, descobrir-nos l’entorn de sempre.

Temes propers

En Musach, en aquest bloc que encara va omplint només fa que el que ha fet sempre: dibuixar del natural. Ell és dels que com a principi, prefereix capturar directament del tema, prescindint de la fotografia com a mitjà intermig. A partir de mirar, calibrar l’apunt dibuixar, pot fer un planteig preliminar i després apuntar noves composicions al taller (quan aquestes han deixat de ser fetes a plain air).

Una selecció d’aquests dibuixos, és la que ha prestat per penjar-la a les Finestres del Trabuc. Temes com vistes de Taradell, apunts de platges i paisatges mariners, entorns més arboris. Dibuix de traços ràpids i colors lleugers per descriure l’entorn.

Llegiu el pdf del butlletí Finestres, també disponible al Trabuc:

finestres21

La pintura esborra l’enemistat entre abstracció i realisme

img-20161124-wa0000 — Oli de Díaz Alumar, Premi Vila Casas 2016

Barcelona/ Centelles. El realisme recupera terreny: és un fet palpable en esdeveniments prou aleatoris, com el concurs de pintura de Centelles o també el Vila Casas. No ha deixat mai de practicar-se. Però ha estat considerat poc modern, al costat de l’abstracció o altres formes més radicals.

La mateixa impressió la te Jordi Díaz Alumar, guanyador del Vila Casas, amb la pintura “El tron de Hamelin”. Ell va conduir un comentari públic on va descobrir que l’home de la barba estirat, no es ni un armeni, ni un búlgar, sino un hípster. Per a l’artista, un representant societat contemporània. El va trobar passant pel carrer amb un monopatí i el va convidar a retratar. L’espai circumdant correspon al taller artista, lleugerament retocat. La rata del terra correspon al títol quadre, entenent al flautista com a un personatge líder que arrossega. Per darrera el hípster s’hi ubiquen uns drapejats, que per l’artista, són muntanyes i bàsicament lliga amb el seu concepte de collage pictòric. Els pals i la bossa golf evoquen una visó noble de l’esport.

Diaz Alumar s’explica com a defensor figuració moderna, que per ha arribat a fundar una Acadèmia per a ensenyar de manera rigorosa i disciplinadora el dibuix i les tècniques pictòriques. Com d’altres coincideix amb que a la Facultat els han fet dibuixar poc i que entre els estudiants i futurs pintors hi ha fam de dibuix i mancances.

El seu quadre es tot ell un amalgama de recursos tècnics antics revisats: inclou veladures sobre grisalles i zones mes carregades de matèria. Inclou part emulsionada amb productes químics fotosensibles i pintat a sobre. La fotografia també participa com a eina que l’ha ajudat a acabar el retrat, quan no li calia tenir el model al davant. L’obra esta feta sobre paper enganxat sobre fusta.

Sobre la fotografia com a eina pictòrica:

L’exercici de dibuix o pintura, sobretot quan parlem dels qui s’interessen per la realitat objectiva, sempre és la d’interpretar l’entorn. I el mètode i el fet de prescindir o no de la fotografia és quelcom que porta de corcoll als artistes, ja que per a molts és una eina que altera la percepció de la realitat, mentre que per altres és una eina que ajuda precisament a detallar-la. Hem conegut casos de tots els tipus. Per exemple, els germans Santilari utilitzen la fotografia com a eina habitual, arribant a plantejar primer alguns temes a partir d’una seriosa sessió fotogràfica. No obstant també hi ha un planteig que passa pel dibuix sobre el paper. Serra de Rivera –fins fa poc al Marçó i ell ens explicava-, rebutja sistemàticament la fotografia, perquè creu que fa perdre el fons i la percepció de l’entorn on situa el tema. No obstant, quan ha de fer retrats d’encàrrec tira de la imatge, per no impacientar el model. Com que al final el resultat és sempre una interpretació, potser les eines no són tant importants. Però sí que ho és que el treball es faci de gust, de manera honesta i genuïna. És evident que no hi ha res com la percepció directa de la realitat, la seva materialitat. La foto no hauria de ser la font primària, per fer només una còpia.