“Quan una cosa no es coneix no es pot estimar”

Entrevista  a Artur Ramon Navarro, galerista

Centelles. Aleshores: què passa amb el mercat d’art local?  Per “començar” a  respondre aquests interrogants, hem començat a parlar amb alguns dels agents més posats en el tema.  L’aportació més important, per avui, ens ve de Barcelona, per part de l’Artur Ramon Navarro, hereu del negoci galerístic, qui juntament amb la seva germana Mònica, tiren endavant el trasllat de la galeria, des del carrer de la Palla, fins al carrer Bailén, on els canvis més importants, seran que no faran exposicions  publiques, com  fins ara (diuen que com a molt en faran “dues a l’any quan tinguin coses a dir”); i la seva atenció anirà dirigida a una escala molt més global. Per exemple, per veure els seus  Piranesis, “de forma natural” –igual com “La Divina Comèdia”, en paper, es pot trobar a les  Llibreries-, s’haurà de concertar visita.  No obstant, les “observacions” del galerista, també escriptor i divulgador de la seva tasca i foment del col·leccionista, ens aporta idees prou sucoses.

BADALUC.- Tan malament està el comerç d’art a nivell local com per ser mes efectiu reorientar la galeria, mes al mercat internacional?

ARTUR RAMON NAVARRO.- Aquesta no és la qüestió. Qualsevol negoci cal que es reorienti al llarg del temps i el nostre model no s’adequava al nostre creixement internacional.

Acomplem ara l’estructura a l’activitat per encarar amb més garanties els reptes presents i els deafiaments de futur.

BDL.- El col.leccionista ‘natural’ d’aquí, que li pot estar passant? Desconeix o esta desinteressat per l’Art? No sap perquè serveix o pot voler-lo adquirir? No te peles? Què diríeu que ens està passant?

ARM.- Ens passa que l’art ha deixat d’interessar. Per què? Primerament perquè s’ha deixat d’ensenyar a les escoles i a les cases i quan una cosa no es coneix no es pot estimar, valorar. Després perquè el nostre món és instantani i experencial i l’art va per un altre camí, més reflexiu i més sòlid. I finalment perquè hi ha molta confusió entre el que és local i el que no, el que val i el que no. No hi ha col.leccionistes, tan sols inversors que van com un ramat al so de la última frivolitat. Molt decebedor.

BDL.-  El vostre pas global pot d’alguna manera o intentareu que de rebot serveix-hi per incentivar de nou l’art i el mercat local?

ARM.- Nosaltres apostem i apostarem per l’art en transversal, sense etiquetes, sense èpoques. En el nostre model apostarem per l’excel.lència, el rigor, el servei, i la discussió com sempre hem anat fent. Forma part de la nostra manera de ser i canviem d’espai, no canviem el nostre esperit.

BDL.-  On haurem d’anar ara per veure Piranesis o Fortunys o els artistes que tan ens estimem a nivell d’exposicions i amb la naturalitat que vosaltres ho ensenyàveu?

ARM.- Podreu venir a veure’ns i us els ensenyarem personalment. El que no té sentit és anar fent exposicions que no estan subvencionades fent veure que si ho estan i treballar per la cultura sense rebre res a canvi. Quan vam obrir la galeria a finals dels vuitanta hi havia un equilibri entre activitat comercial i difusió cultural, un ecosistema que funcionava en tant que un alimentava l’altre, ara només quedava la part cultural i sense ajuts no podíem fer el nostre projecte visible. Sense ajuts i sense reconeixement social, ni institucional. Sort que alguns amants de l’art. ens seguiu i valoreu el que fem. Ara ens podrem seguir retrobant a Bailén 19.

BDL.- Una pregunta mes: en el passat vostre, com era el col.leccionista característic i dominant? Realment eren ‘conneisseurs’? 

ARM.- No eren conneisseurs en el sentit estricte del terme però si persones apassionades per l’art que aprenien ràpid i compraven. Molts eren de classe mitja. Un dels efectes de la crisi és que aquesta part de la població no té un diner sobrant que els permetia comprar art. Avui ja no el tenen i els que el tenen, el dediquen a altres coses: prefereixen comprar un cotxe o fer un viatge exòtic a adquirir un quadre. No tenen cultura visual, ni li donen valor a les coses vinculades amb la història o el passat. Hi ha un descrèdit enorme del passat i una sobrevaloració absoluta de l’actualitat i del futur.

 

Montecino, de Zamora, guanya el Premi Centelles del 2016  

exposicio
Premi Centelles 2016: al mig l’obra guanyadora i als costats, detall de les obres seleccionades exposades.

Centelles. El diumenge passat es va conèixer el fallo del jurat que va decidir qui s’emportava el Premi Centelles  d’enguany. En la  seva LXXIV edició, la distinció va ser per José Antonio Montecino Prada, artista de Zamora, que participava amb l’obra “Paisaje de silencio”.

A la lectura pública del veredicte i a la recollida dels premis, al Centre d’art el Marçó vell, també es van conèixer les dues Mencions Honorífiques, una per a Rosa Solano (Barcelona), amb l’obra “Seguint el Fil II”  i Josep Vernedas Pinilla, artista centellenc, amb la pintura “Animalada”. En la convocatòria d’enguany actuaven de Jurat Albert Cruells, Albert Pujol, Jordi Díez, Ramon Pujol i Rosa Permanyer. Xavier Serra, com a president Comissió  organitzadora i Tere Roma com a secretària.

Montecino va estar present a l’acte. Pel que sembla és artista pintor amb una trajectòria relativament recent (1993) en el que destaca la participació insistent en concursos i exposicions. De premis n’ha anat recollint bastants (una mica com el pintor de l’any passat). Casualment una de les poques exposicions sense premis, a les que ha participat, va ser a les parets del restaurant de l’Hotel NH de Vic (en el blog vam ja explicar, fa uns mesos, una exposició al mateix lloc, per part de la Núria Manent).

La pintura guanyadora, “Paisaje de silencio”, oli sobre fusta, format gran, sembla actualitzar des de l’òptica individual, els trets culturals identitaris de Zamora, amb l’expressió més moderna  de la pintura. Geometria i estructures entrellaçades (visigots, musulmans, mossàrabs, etc), la voluntat de l’artista de generar una imatge “espiritual” (la forma circular recorda una cúpula vista per sota) i la seva mirada i destresa personal.  Preguntant-li coses del seu Premi Centelles, ens precisa que “el silenci”, correspon a l’actitud (més o menys atenta) amb la que l’espectador es situa davant la pintura. Gaudir de l’obra que s’incorpora al fons del Marçó és el que podrem fer els visitants, de l’exposició del Premi Centelles, fins el 12 d’octubre.

El Premi mereix un respecte

mencions
Les dues pintures amb mencions de Rosa Solano i de Josep Vernedas, a l’esquerra i a la dreta, respectivament.

Centelles. Enguany l’organització del premi havia reforçat les mesures per tal d’evitar que els guanyadors no fossin a la recollida del Premi i procurar que tot el curs culmini, tal i com estableix les bases, amb una exposició. En l’edició anterior, l’artista guanyador dels 3000€ i d’una exposició individual al Marçó, no va ser ni a la recollida del premi, ni tampoc va voler fer l’exposició,  adduint raons que, més aviat, desmereixien el respecte pel Premi Pictòric del nostre poble.

No obstant, la revisió de les bases, ha permès ampliar l’àrea geogràfica de participants. I per agilitzar la selecció, va establir una pre-selecció, a través de la valoració d’obra, a partir d’imatges digitals. La mesura, no exempta de certs riscos (per la desmaterialització de l’obra), ha permés estimular artistes d’altres països –inclús del Canadà-, i permetre que gràcies a les deliberacions més o menys enceses del Jurat, el guardó, com el Gordo de la Loteria, anés cap a l’altra punta de la Península Ibérica.

En total es van enviar 117 imatges digitals, de les que es va fer una selecció de 84, de les quals se n’han presentat 77. El Jurat va fer dues tries, abans de tenir definit el grup d’obres que constitueixen l’exposició d’obres seleccionades. D’aquest grup  en van sortir les tres obres més destacades, una pel Premi i les altres per a dues Mencions.

Rosa Solano, una de les “finalistes”, és com a mínim,el segon cop que aconsegueix una Menció (una el 2011). L’any passat va ser la guanyadora del Premi Paco Merino, de Granollers, amb una pintura de la mateixa sèrie que la presentada a Centelles, dedicada a P. Ayarza.

L’altra Menció, pintura titulada “Animalada” és d’un pintor veí de Centelles, Josep Vernedas (Ripoll, 1962), que també ens explica que ja va aconseguir una Menció el 1993. Llicenciat en Belles Arts per a la U.B., ens explica que ha fet diverses exposicions (Barcelona, Granollers, Centelles, Vic, Sant Cugat) i ha guanyat uns quants premis i reconeixements (Premi Col·leccionistes del XXXII Premi a la Pintura Jove de la Sala Parés, Barcelona, 1990; o artista seleccionat per a la XI Mostra d’Art Contemporani Català, el 1998). Però per diverses raons ha estat alguns anys sense pintar.  Ara vol intentar dedicar-si de nou, “completament”.  Feia molts anys que no participava al Premi, però li ha resultat un estímul important, tornar a guanyar un guardó, després de tant de temps.  El 1991 i el 1996, va exposar a Amics de Centelles,  el primer cop, a la seu de l’entitat al Palau dels Comtes.

Des del 2001, com a artistes pintors, veïns de Centelles, només han estat menció del Premi, Berta Noguer (any 2002, amb Josep Ma Cadena o Eusebi Baucells entre el jurat). El 2003, l’any següent, David Casals va guanyar el concurs  (amb el crític d’art Josep Corredor Matheos entre els membres del jurat). Des del 1973, any que s’inicia la pinacoteca, de Premis Centelles, de pintors fills o veïns de Centelles, també podem gaudir de les pintures de Josep Musach (1975), Albert Pujol (1981) i Joan Subirà (1987).