Que aquí no interessa l’art?

Centelles. Dissabte passat vam passar per l’espai de Km7 a Camallera, regit per  José Luís  Pascual, qui estava a punt de tancar les exposicions d’estiu , mirant amb un xic més dubte  la campanya de l’any vinent. La visita ens va omplir de la força creativa de l’art nou,  però ens va deixar un gust amarg, per les incerteses que té l’art català, mirant endavant.

Serà que el panorama de crisis general estén encara la seva ombra.  Mentre els  artistes veterans de l’Empordà  se les empesquen per continuar des dels seus llocs de treball i miren de mantenir la seva aportació cultural, reculen negocis i ofertes expositives. Parlem dels de l’Empordà, però hi ha artistes per tot el país. Alguns han cercat sortides i hi ha una espècia de beneït  èxode d’obres catalanes cap al mercat internacional , amb l’esperança de trobar un comprador que les estimi.  Però és que a Catalunya, realment, no hi ha mercat per a l’art? Com és que per tot arreu es multipliquen  els tallers i cursos  d’art i l’accés general als sabers culturals i en canvi no hi ha “vendes locals”  per part dels artistes amb ofici i amb taller, acreditats?

xavierpascual
Talles de sabina, artistificades per Xavier Pascual

Km7 reunia fins diumenge passat obra nova del mateix Pascual i també del seu germà, Xavier, arquitecte, que mai no havia volgut exposar unes escultures que fa polint i buidant fusta de sabines  (arbre autòcton de les Pitiüses, en perill d’extinció). També pintures d’Isabel Cruellas. En l’exposició anterior, la del juliol, Assumpta Mateu va ser qui ens explicava que, com d’altres artistes d’aquí, tenien planificades exposicions  i enviar obres, de manera regular, a la Xina. També és el cas d’altres,  com Núria Rossell. Està molt bé que les obres i la carrera de cadascú agafi una dimensió internacional. No obstant, i als d’aquí que ens passa?

Matèria grisa

S’han anat succeïnt molts canvis a tot arreu. Només a Barcelona, la majoria de galeries en marxa  -de Consell de Cent i altres llocs- han modificat el tipus de negoci o han buscat un emplaçament nou, sino han abaixat la persiana: Carles Taché, Joan Prat, Senda, etc.  Eude és una de les que, de moment continua, més o menys amb el mateix concepte. Més cap al centre, fa ja uns mesos vam saber que la galeria Artur Ramon canviava d’ubicació, per reorientar el seu negoci a nivell internacional.

En un altre pla, fa molt poc, ja sabeu que es va inaugurar una exposició de Renoir a la Casa Garriga-Nogués, seu de la Fundación Mapfre. Anteriorment allò havia estat la seu de la Fundació Godia,  exponent d’una altra entitat cultural prou prestigiosa, mentre les exposicions i cursos es van anar succeint.  Però la crisis els va escombrar. En positiu, tenim que el 19 de setembre, la Fundació Vila Casas, inaugura temporada i també donarà nom guanyadors del seu Premi de Pintura.

A nivell d’altres exposicions d’embargadora, el Museu  del Disseny va inaugurar una gran exposició sobre la ceràmica aplicada a l’arquitectura: s’ocupen de mostrar les aplicacions del fang, des dels maons fins a dintre les cases, i per això precisen mostrar canonades d’aigua d’Atenes de fa 2500 anys o  més; i també tenen obres tan impressionants, com relleus de fang “policromats”, amb lleons i llancers, de l’antiga Babilònia, procedents del museu de Berlín .  Per fer aquesta aposta,  no només és qüestió de tenir els contactes, el material i el concepte. Sino que per això, cal disposar d’una audiència o, al menys, la missió dels museus és fomentar-la. Barcelona, 3.000.000 d’habitants, Catalunya, 7.  No pot ser no hi hagi “audiència” ni “clients”.

“Quan una cosa no es coneix no es pot estimar”

Entrevista  a Artur Ramon Navarro, galerista

Centelles. Aleshores: què passa amb el mercat d’art local?  Per “començar” a  respondre aquests interrogants, hem començat a parlar amb alguns dels agents més posats en el tema.  L’aportació més important, per avui, ens ve de Barcelona, per part de l’Artur Ramon Navarro, hereu del negoci galerístic, qui juntament amb la seva germana Mònica, tiren endavant el trasllat de la galeria, des del carrer de la Palla, fins al carrer Bailén, on els canvis més importants, seran que no faran exposicions  publiques, com  fins ara (diuen que com a molt en faran “dues a l’any quan tinguin coses a dir”); i la seva atenció anirà dirigida a una escala molt més global. Per exemple, per veure els seus  Piranesis, “de forma natural” –igual com “La Divina Comèdia”, en paper, es pot trobar a les  Llibreries-, s’haurà de concertar visita.  No obstant, les “observacions” del galerista, també escriptor i divulgador de la seva tasca i foment del col·leccionista, ens aporta idees prou sucoses.

BADALUC.- Tan malament està el comerç d’art a nivell local com per ser mes efectiu reorientar la galeria, mes al mercat internacional?

ARTUR RAMON NAVARRO.- Aquesta no és la qüestió. Qualsevol negoci cal que es reorienti al llarg del temps i el nostre model no s’adequava al nostre creixement internacional.

Acomplem ara l’estructura a l’activitat per encarar amb més garanties els reptes presents i els deafiaments de futur.

BDL.- El col.leccionista ‘natural’ d’aquí, que li pot estar passant? Desconeix o esta desinteressat per l’Art? No sap perquè serveix o pot voler-lo adquirir? No te peles? Què diríeu que ens està passant?

ARM.- Ens passa que l’art ha deixat d’interessar. Per què? Primerament perquè s’ha deixat d’ensenyar a les escoles i a les cases i quan una cosa no es coneix no es pot estimar, valorar. Després perquè el nostre món és instantani i experencial i l’art va per un altre camí, més reflexiu i més sòlid. I finalment perquè hi ha molta confusió entre el que és local i el que no, el que val i el que no. No hi ha col.leccionistes, tan sols inversors que van com un ramat al so de la última frivolitat. Molt decebedor.

BDL.-  El vostre pas global pot d’alguna manera o intentareu que de rebot serveix-hi per incentivar de nou l’art i el mercat local?

ARM.- Nosaltres apostem i apostarem per l’art en transversal, sense etiquetes, sense èpoques. En el nostre model apostarem per l’excel.lència, el rigor, el servei, i la discussió com sempre hem anat fent. Forma part de la nostra manera de ser i canviem d’espai, no canviem el nostre esperit.

BDL.-  On haurem d’anar ara per veure Piranesis o Fortunys o els artistes que tan ens estimem a nivell d’exposicions i amb la naturalitat que vosaltres ho ensenyàveu?

ARM.- Podreu venir a veure’ns i us els ensenyarem personalment. El que no té sentit és anar fent exposicions que no estan subvencionades fent veure que si ho estan i treballar per la cultura sense rebre res a canvi. Quan vam obrir la galeria a finals dels vuitanta hi havia un equilibri entre activitat comercial i difusió cultural, un ecosistema que funcionava en tant que un alimentava l’altre, ara només quedava la part cultural i sense ajuts no podíem fer el nostre projecte visible. Sense ajuts i sense reconeixement social, ni institucional. Sort que alguns amants de l’art. ens seguiu i valoreu el que fem. Ara ens podrem seguir retrobant a Bailén 19.

BDL.- Una pregunta mes: en el passat vostre, com era el col.leccionista característic i dominant? Realment eren ‘conneisseurs’? 

ARM.- No eren conneisseurs en el sentit estricte del terme però si persones apassionades per l’art que aprenien ràpid i compraven. Molts eren de classe mitja. Un dels efectes de la crisi és que aquesta part de la població no té un diner sobrant que els permetia comprar art. Avui ja no el tenen i els que el tenen, el dediquen a altres coses: prefereixen comprar un cotxe o fer un viatge exòtic a adquirir un quadre. No tenen cultura visual, ni li donen valor a les coses vinculades amb la història o el passat. Hi ha un descrèdit enorme del passat i una sobrevaloració absoluta de l’actualitat i del futur.

 

Montecino, de Zamora, guanya el Premi Centelles del 2016  

exposicio
Premi Centelles 2016: al mig l’obra guanyadora i als costats, detall de les obres seleccionades exposades.

Centelles. El diumenge passat es va conèixer el fallo del jurat que va decidir qui s’emportava el Premi Centelles  d’enguany. En la  seva LXXIV edició, la distinció va ser per José Antonio Montecino Prada, artista de Zamora, que participava amb l’obra “Paisaje de silencio”.

A la lectura pública del veredicte i a la recollida dels premis, al Centre d’art el Marçó vell, també es van conèixer les dues Mencions Honorífiques, una per a Rosa Solano (Barcelona), amb l’obra “Seguint el Fil II”  i Josep Vernedas Pinilla, artista centellenc, amb la pintura “Animalada”. En la convocatòria d’enguany actuaven de Jurat Albert Cruells, Albert Pujol, Jordi Díez, Ramon Pujol i Rosa Permanyer. Xavier Serra, com a president Comissió  organitzadora i Tere Roma com a secretària.

Montecino va estar present a l’acte. Pel que sembla és artista pintor amb una trajectòria relativament recent (1993) en el que destaca la participació insistent en concursos i exposicions. De premis n’ha anat recollint bastants (una mica com el pintor de l’any passat). Casualment una de les poques exposicions sense premis, a les que ha participat, va ser a les parets del restaurant de l’Hotel NH de Vic (en el blog vam ja explicar, fa uns mesos, una exposició al mateix lloc, per part de la Núria Manent).

La pintura guanyadora, “Paisaje de silencio”, oli sobre fusta, format gran, sembla actualitzar des de l’òptica individual, els trets culturals identitaris de Zamora, amb l’expressió més moderna  de la pintura. Geometria i estructures entrellaçades (visigots, musulmans, mossàrabs, etc), la voluntat de l’artista de generar una imatge “espiritual” (la forma circular recorda una cúpula vista per sota) i la seva mirada i destresa personal.  Preguntant-li coses del seu Premi Centelles, ens precisa que “el silenci”, correspon a l’actitud (més o menys atenta) amb la que l’espectador es situa davant la pintura. Gaudir de l’obra que s’incorpora al fons del Marçó és el que podrem fer els visitants, de l’exposició del Premi Centelles, fins el 12 d’octubre.