Artistes amb altres capacitats

La Fundació Setba convoca el seu tretzè premi, per artistes amb discapacitats intel·lectuals de Catalunya
Un dels “trofeus” que es donen als premis – Foto: Fundació Setba

Centelles. Mentre els governants parlen entre ells, els de baix continuem amb les nostres batalles diaries. A la feina i a casa, al carrer. Aquí, en el blog, ens agrada el diàleg. I ensenyar les armes que són: un llapis, una pluma, una punta, etc. Les armes de la cultura i les arts. Que cada dia es fan més lloc. Avui qui discuteix realment, que tothom pugui tenir alguna habilitat artística? Sigui pintar, esculpir, fer ceràmica, cantar, ballar, performance, instal·lacions. Les arts  es multipliquen. Però i si qui vol fer de Picasso o Marcel·lí és una persona amb “discapacitat intel·lectual”? Quedem-nos només però, ara amb dues dimensions. Una pintura…

Fa dotze anys que la Fundació Setba organitza un premi dirigit a artistes d’aquest col·lectiu de persones. Les obres que participen són imatges, pintures, dibuixos, potser amb una mica de relleu. Sobre un suport de 70×50 cm. Tema i tècnica lliure.

Fins ara, aquests “discapacitats” han estat més aviat exclosos. En segons quins sectors intel·lectuals, no tots veuen igual la seva “integració”, potser. Però tots  tenen voluntat de ser comptats en la societat global. L’any passat van participar al Premi Setba, 1432 artistes. I diuen que l’augment és exponencial. Com a fundació. Setba, generen programes pedagògics adreçats a  aquests col·lectius, com el projecte “Magistrals”.

La Fundació Setba no és que estiguin quiets esperant que els artistes truquin a la porta. Des de la seva seu a la plaça Reial van fen tallers i activitats per apropar l’art a col·lectius en risc d’exclusió social, promoure una societat justa, etc. Generen complicitats amb agents, empreses, entitats i les persones. El seu premi és el que està més ben dotat econòmicament, dels que es fan a l’Estat.

Pintura, 1er premi de la convocatòria de l’any passat (2022) de Daniel Temporal / Fundació Ampans – Imatge: Fundació Setba

Aquesta setmana la Fundació Setba ha convocat la tretzena edició del seu premi. A la que els interessats s’hi poden inscriure fins l’11 de maig. Podeu consultar les bases clicant aquí. Resum: una obra sobre un suport de 70×50 cm. Tema i tècnica lliure.

És un certamen obert a tots els artistes residents a Catalunya, majors d’edat i amb certificat de discapacitat intel·lectual (mínim 33%), que pertanyin a una entitat sense ànim de lucre, legalitzada i registrada a Catalunya.

Convocatòria en marxa

Sabem els membres del jurat: Glòria Andreu, de la Fundació “la Caixa”; Meritxell Duran, artista; els galeristes Jose Manuel Jaurena i Mònica Ramon; I Cristina Sampere, artista i directora de la Fundació Setba.

El jurat destaca a tres artistes amb uns premis econòmics,entre els que es reparteixen 7.300 Euros. També hi ha un “premi de disseny” atorgat per l’empresa Bardinet, que serà la imatge de l’etiqueta per un vi de la D.O. Penedès, del celler Lacrima Baccus.

Informen de que enguany s’incorpora també un premi per votació per part de l’audiència. I com a complement dels premis, l’oportunitat de participar en uns tallers a l’Institut Europeu del Disseny de Barcelona.  Sembla important que entre tots anem fem pinya i que la societat compti amb tothom.

“Es va amb partitura perquè si no seria un desgavell”

Entrevista a Albert Guinovart, músic i compositor
Al setembre vam assistir a la presentació de la nova orquestra inclusiva de Centelles. Més que la iniciativa en sí, que ja vam entendre que era possible, em vaig fixar en si portaven o no partitures, si les llegien o anaven tocant de memòria. No entenia massa perquè les podien necessitar o no.

I vaig rumiar preguntar-ho a algú “acreditat”. Vaig pensar amb l’Albert Guinovart, que recordava d’un any a una universitat estival. Recordava que era una persona accessible, i de pas així l’hi podria demanar per altre aspectes. Gràcies a internet, al final, el mestre Guinovart ha respost les preguntes. Cliqueu aquí

Jordi Vila, cap a temes orgànics

Jordi Vila ha aparcat les formes d’arquitectures industrials per formes que s’originen en el medi natural – Imatges de l’artista
Contactem amb al Premi Centelles del 2021, per uns aspectes formatius en el seu tipus de dibuix

En homenatge a Jordi Umbert Pons (+ Barcelona, 4 de gener de 2023)

Centelles. Guanyar un Premi Centelles, fer l’exposició, i desprès oblidar-se dels progressos dels artistes, no serveix de res. El Marçó vell hauria de mantenir el contacte amb els seus “premiats”, vius  o morts. Resulta per exemple, que el Jordi Vila Llacer, ha canviat el formigó per natura, per formes orgàniques.

Jordi Vila (Alcoi, 1967) va guanyar el Premi Centelles, el 2021. I al juny d’enguany va fer l’exposició individual, amb una bateria d’obres de petit i de gran format. Recordeu que treballava per sèries i anava variant unes formes  inspirades sobretot en alçats de naus industrials?

Vila pinta amb acrílic, creant com veladures, apropant-se així, a la pintura a l’oli. Un recurs seu és embrutar les capes de pintura, creant com un efecte d’oxidació, etc. Aspecte, aquest que cridava l’atenció en la seva pintura, guanyadora del concurs, l’any passat.

Els colors no són tan vius com a l’exposició. Suposo que està investigant – Imatges de l’artista

El que també, potser alguns vau observar, és que en el currículum, exposat a l’entrada, mencionava a dos artistes “internacionals”, com a peces clau en el seu treball. Però en el sentit que n’havien estat professors: Susana Solano i William Kentridge. La primera és una dona, artista catalana (Barcelona, 1947), actualment valorada per la seva escultura.

Kentridge és un artista d’origen sudafricà (Johannesburg, 1955), polifacètic com Solano, que també ha pintat. Durant la pandèmia, em vaig dedicar a mirar per internet, una fira de gravat que fan a Londres i em van sortir les obres de Kentridge. El seu tipus de dibuix és molt potent i descriptiu, i de tarannà narratiu. Feia dibuixos i els gravats seguien el mateix concepte.

La qüestió és que vaig demanar-li al Jordi Vila, quina mena d’ensenyament n’havia rebut. I curiosament, la relació ve pel dibuix. Vila minimitza: va ser una “relació superficial” ens diu. Però hi hauria entrat en contacte arrel d’uns tallers al MACBA, fa uns anys. Kentridge feia el 2020, una expo al CCCB.  Solano està representada al museu barceloní. Jordi Vila ens explica que tots dos “van visitar el curs, van veure el que fèiem allà però sobretot ens van explicar els seus respectius procesos de treball i com entenia cadascu el dibuix”. Els artistes són persones normals, amb qui es pot parlar.

No analitzarem aquí tants aspectes. Perquè, de fet volia parlar de l’obra del Jordi, que al contestar, ens indicava també que havia canviat les arquitectures industrials, per motius naturals.

Fotografia d’una exposició de Vila a la galeria Art Enllà, la tardor del 2021 – Foto: Aleix Art

Vila va passar imatges i curiosament el motiu queda encara més difós: arbres? camps? clapes d’herba?  Vila ens diu que ha “deixat de banda l’arquitectura i està treballant del natural”. Afirma que “podríem dir que el tema és el paisatge. M’interessa molt refer la natura i trobar un grau d’abstracció que d’una altra manera no podria assolir. Això resulta molt engrescador perquè em dóna molta llibertat. Trobar noves formes i més orgàniques”. Algunes obres participen en una expo col·lectiva a la galeria Esther Monturiol. I el que precisament veiem és que Vila aplana, com ja feia amb les naus, les formes. El volum hi és abscent.  I juga amb superfícies planes.

El dibuix tant pot ser línia, com taca. Sobre la tela, el que canvia és el material per delimitar i pintar. Retrobem, com deia, les formes tipus patrons o esquemes planimètrics. I d’aquesta manera, l’artista fuig de formes “reconeixibles”. Potser les obres que ha enviat, els colors són com més pàl·lids i freds –déu representar l’hivern-. Suposem que quan agafi el fil al tipus de tema, trobarà nous colors i formes per reinterpretar, amb més vivor. En dos mesos, primavera.

El MNAC adquireix quatre escultures del Mestre de Cabestany

L’Artur Ramon presentarà les peces de l’artista romànic, resultat de la cooperació entre antiquaris i museus del país
Fragments escultòrics procedents del monestir de Sant Pere de Rodes, atribuïts al Mestre de Cabestany i el seu taller – Foto: MNAC

Centelles. El canvi d’any es farà amb noves incorporacions a les col·leccions d’art romànic del Museu Nacional d’Art de Catalunya: quatre fragments de marbre blanc, esculpits pel Mestre de Cabestany. Les peces pertanyen, segons tots els estudis, a la portalada de Sant Pere de Rodes, del segle XII.  El mil·lenari monestir romànic del Cap de Creus havia tingut una “portalada” esculpida (com la de Ripoll), que es va “desmuntar” i dispersar, en trocets, el segle XIX, rematant obscurs segles de desprotecció d’aquell monument.

Després d’anys d’estudis, s’ han anat localitzant fragments de marbre blanc, esculpits per aquest artista del 1100, valorat pel seu virtuosisme per esculpir i interpretar l’art clàssic. El nom de “Cabestany” li ve donat per una de les seves obres més singulars i més ben conservades: el timpà de la parròquia del municipi rossellonès de Cabestany.

Aquest dijous, el MNAC ha anunciat l’adquisició d’aquests quatre fragments, per un import de 250.000 Euros. Les peces, les ha adquirit el Departament de Cultura de la Generalitat, a les galeries barcelonines Artur Ramon, Palau d’Antiguitats, i Clavell & Morgades Antiguitats.

Els ulls del romànic

Aquestes escultures solen ser de figures i caps d’una enigmàtica bellesa i ulls incisius. Totes quatre “adquisicions”, juntament amb altres “localitzades” en col·leccions privades, com la col·lecció Barrachina, del Museu del Castell de Peralada, es presentaran en una exposició a la galeria Artur Ramon, Barcelona, a partir del 19 de gener. Jordi Camps i Manuel Castiñeiras, que han sigut conservadors del MNAC i són uns dels màxims  especialistes en aquest artista, publicaran per aquesta ocasió, el llibre “Mestre de Cabestany. Espurnes de marbre “. En ell descriuran amb tots els detalls les peces, i donaran a conèixer nous estudis de l’obra d’aquest escultor. Un dels aspectes més importants, serà un esquema de distribució de la decoració escultòrica, a la portalada del monestir empordanès. Una proposta que també es tindrà en compte en la col·locació de l’exposició que preparen a la galeria barcelonina. De tot plegat en parlarem amb més propietat, d’aquí quinze dies. Bon any!