Dia al sol post-modern

L’ACVIC acull una exposició de Txema Salvans amb el seu reportatge “Perfect Day”
Què ha de passar perquè les persones acabin fent un picnic entre tant formigó – Foto: Aleix Art

Vic/ Centelles. Podem explicar aquesta exposició així: si pensem amb anar a la platja, imaginem o una cala o un gran bancal de sorra fina i neta. Para-sols i bastanta gent. Però hi ha persones que tenen la platja al costat de fabriques químiques o d’infraestructures de formigó i no els importa massa que sigui a allà on vagin a prendre el sol. Aquesta adaptació de mínims del paradís platgero és el que busca subratllar Txema Salvans (Barcelona, 1971) en el seu documental fotogràfic  “Perfect Day”, cercant situacions al llarg del litoral Mediterrani en llocs com Marina d’Or.   

Podeu descubrir la seva mirada a la sala ACVIC on també hi ha una altra exposició més petita amb poemes de Antoni Clapés il·lustrats per Alícia Casadesús, en la mostra “Recosits”.

Txema Salvans es un fotògraf documentalista i els seus treballs sempre cerquen la sorpresa dintre el que pot semblar normal, per subratllar aspectes de comportament de les persones. A “Perfect Day” no surt mai el mar, només espais post-industrials amb la presencia humana que aprofita l’espai que troba, en condicions una mica pèssimes, per gaudir del sol i l’aigua, en espais residuals.

L’exposició reuneix vares desenes de fotografies amb aquesta mirada entre crítica, cínica i irònica, que també formen part dels llibres fotogràfics que Txema Salvans publica.  

Salvans està considerat un dels millors fotodocumentalistes del país. Ha col·laborat amb premsa del país o de l’estranger com “El País”, “Le Monde” o “The New York Times”. El 97 va guanyar el premi FotoPres de La Caixa i el 2005, el PhotoEspaña pel llibre fotogràfic “Nice to meet you”. L’exposició es pot veure fins el 29 d’abril. L’ACVIC es troba al número 1 del Carrer Sant Francesc, a Vic.

L’Alabau més ecològic

El Museu de l’Art de la Pell repassa la carrera de l’artista de Ripoll
Imatge del web de l’artista amb l’os polar fet de cordes, que s’aguanta dret quan està glaçat – Foto: de l’artista

Vic/ Centelles. Hi ha artistes que necessiten un taller per crear i altres que els hi va millor moure’s per la natura i cercar la complicitat de l’espectador. Aquesta és la situació d’Eudald Alabau. L’exposició al Museu de l’Art de la Pell de Vic reuneix els testimonis més perenne de l’artista de Ripoll. La que ha fet durant els darrers cinquanta anys, molta d’ella dedicada a temes ecològic. Bàsicament escultura, en forma de peça exempta o sobretot molts relleus en cartró, pasta de paper o pols de marbre.

També guarda un bon espai a fotos, documentació i testimonis artístics d’obres que ha fet a fora, cercant la col·laboració del públic o la intervenció de la mateixa mare natura. La mostra ocupa tots els àmbits que el museu dedica a les  temporals.

La “merdarada” de materia que hi ha en aquest mapa del món representa als vessaments de petroli al mar – Foto: Aleix Art

Se’ns diu que Alabau es base en dotze paraules: Les quatre estacions de l’any: “primavera”, “estiu”, “tardor”, “hivern”. Els quatre elements: “aire”, “terra”, “foc” i “aigua”. I quatre verbs : “néixer”, “créixer”, “reproduir-se” i “morir”.

Alabau, nascut a Ripoll el 1950, va ser molts anys professor d’escultura a l’escola d’Art de Vic. Qui el coneix, el defineixen com un explorador diferent. Els seu materials de treball són prou senzills: cartró, cordill, cordes , fustes, fang, pasta de paper i també gel.

Em semblen interessants els relleus amb cartró, que l’artista perfora i estripa per fer-ne sortir l’estructura acanalada i jugar amb diferents capes.

Relleu fet amb cartró i pintat – Foto: Aleix Art

Pero les escultures més interessants, per mi, són les que Alabau hi fa participar el gel. Ha fet escultures de gel, amb formes o en una peça demana que en una maqueta de fang, s’hi tirin glaçons per desfer i evocar el canvi climàtic. També hi ha un os polar fet de cordes que la idea és que amb les gelades es manté dret i quan el sol escalfa l’ambient es desfà i cau. Metàfora climàtica de la fragilitat de les espècies animals. Alabau és un manetes creant les seves obres. L’exposició es pot veure fins el 2 d’abril.

Riera i Aragó a la Marlborough

L’artista barceloní exposa obres especials guardades al seu taller
Detall dels submarins – Foto: Sara Riera / galeria Marlborough

Barcelona/Centelles. La primera exposició del nou any a la Marlborough reuneix obra representativa de la carrera de Josep Maria Riera i Aragó. L’any passat ja vam anunciar que es preparava aquesta individual, que a més coincideix amb els 50 anys de trajectòria de l’artista barceloní.

Riera i Aragó és nascut a Barcelona el 1954 i el 73 va ingressar a la facultat de Belles Arts. A partir dels anys vuitanta va definir uns trets diferencials, dedicats a artefactes marins i aeris. L’obra de Riera i Aragó es caracteritza per esquematitzar i personalitzar les formes d’un avió, un submarí o un zepelí. En les obres més característiques  repeteix aquestes formes esquematitzades. Podria semblar que és un exercici molt fàcil. Però cada repetició és diferent i li serveix a l’artista per evocar conceptes, paisatges o persones. Els seus avions, en forma com de “4”, simbolitzen homes i dones drets.  I per exemple, el conjunt de submarins de bronze i altres metalls, que s’exposen a l’entrada, es refereixen amb el seu cromatisme metàl·lic a la geografia de les Illes Balears.

Les representacions dels submarins no són amb la forma sencera de la nau, sino com un tall longitudinal, amb el pont i tota la carcassa superior, amb les cantonades irregulars, menjades, com si fos les onades que trenquen la  forma. De fet semblen estris oxidats per l’aigua, com recuperats del fons marí. Crec que en el passat l’artista havia treballat amb objectes trobats en el mar i potser l’hi haurien inspirat aquestes formes erosionades i minimitzades.

Els submarins es mostren drets, dirigint-se cap avall – Foto: Sara Riera / galeria Marlborough

L’exposició “El bell viatge” de Riera i Aragó, presenta a la Marlborough sobretot escultura sobre metall, però també hi ha pintura i obra sobre paper. Concretament dibuixos sobre papers manuscrits antics.

També hi ha treballs d’un tipus  que desconeixíem. Riera i Aragó fa una mena de maquetes de paisatges marins amb roques, amb metall i materials vidriosos. A l’exposició es mostra una d’aquestes peces, que podeu  conèixer millor, en el catàleg on-line de l’artista. En el seu web també hi figuren nombroses escultures d’avions, per exemple, convertides en monuments en diferents espais públics.

L’exposició a la Marlborough posa  l’accent a un treball particular d’un artista teòricament poc conegut, però respectat internacionalment, ja que ha exposat a molts indrets.  L’exposició a la galeria barcelonina es pot veure fins el 25 de març, al carrer Enric Granados, 68.

Neus Gòrriz, individual al Marçó

Centelles. Fa ja uns anys que Neus Gòrriz viu a Centelles. Procedent de Barcelona,  amb un interessant bagatge com a especialista en animació i docent, la seva creació més personal passava silenciosa entre els seus veïns del poble. Gòrriz continua explorant tècniques i temes des del seu taller a Centelles, que es va poder visitar durant els estudis oberts d’aquest estiu.

Fa uns anys, a les Finestres d’El Trabuc ja vam poder veure algun exemple de la seva obra gràfica. Però la resta de facetes era bastant desconeguda. Fa també uns deu anys d’una altra seva individual a la cabanya del Castell de Montesquiu, amb gravat, dibuix i pintura, on hi havia un accent temàtic en la figura, valorant la forma del cos i el moviment.

La individual que protagonitza al Marçó, fins el 5 de març, ens endinsa per els seus temes més actuals i amb tres disciplines, a les que hi pot arribar a través del dibuix:  dibuix com a tal, pintura i gravat. Tres grans temes: els arbres, les mirades i l’expressió gestual amb tinta.

Gòrriz ens va explicar que un dia va trobar-se al mig d’un bosc i li va fer l’efecte que els arbres la miraven i es dirigien a ella. Pintant els troncs i amb collage de papers de diaris amb text, recrea aquesta impressió, que també repeteix amb els aiguaforts i els gravats amb sucre, on juga amb les intensitats  i les textures que ocasionen les cremades dels àcids, per representar els troncs com línies  paral·leles.  Les textures que li permet la tinta, també les busca en la representació en pintura, creant efectes matèrics amb tons clars. Semblen paisatges hivernals. Aquestes pintures  s’acompanyen de petits poemes, els  “haikus”, fet segons els esquemes de la poesia japonesa tradicional.

La sèrie més actual són un conjunt de dibuixos i pintures de mitjà format, on recrea la mirada d’homes i dones que pertanyen a ètnies no europees. És com si amb la seva mirada ens interrogessin. Gòrriz dibuixa amb agilitat amb carbó i pintura negres. Com veieu, no és una artista que utilitzi un paleta de colors variada: abunden els tons pàl·lids i negres sobre els blancs de paper. Potser una senyal més de la seva passió pel gravat.

A l’entrada de l’exposició també hi exposa un sèrie de dibuixos amb formes circulars dibuixades amb tintes, com si fes caligrafia japonesa.  El dia 5 de febrer, a les 12, farà una visita guiada a l’exposició.