TRIANGLE EMPORDANÈS (III)

Artigau  i Serra de Rivera, 
la realitat per davant de la idea

  • Els dos pintors barcelonin es reparteixen l’espai de km7 amb obra recent i fidel al seu combat. Fins diumenge.


Aleix Art
Artigau presenta a Camallera la sèrie dedicada a parres, raïms i noies que
estava preparant quan el vam anar a  veure per la pintura de l’entrevista-
debat. A l’Empordà podem gaudir  del punt i a part d’un cicle temàtic
que l’artista havia iniciat uns anys abans amb papers petits i que ha acabat
traslladant a formats grans. Pintures grans.
Camallera/ Centelles. Posem el tercer punt al triangle expositiu per l’Empordà, si bé repetim visita a l’espai de Km7 a Camallera. Era una visita prevista i esperada. 
Tots els artistes en actiu, es poden qualificar d’artistes contemporanis? O qué és el que fa que el seu treball pugui ser contemporani? És un joc de significats: si “contemporani” és “tots els que  treballen en el mateix temps o període”, sí:  tothom ho és de contemporni. Però sí “contemporani” ho volem interpretar en clau com del qui pren un compromís seriós per aportar o amb la voluntat de connectar per construir el present, interpretant o innovant, conscientment en les formes de l’art, potser aleshores es comença  a ser selectius. També qui actua per destruir o violentar, es fa contemporani. Però al cap del curs, només compte el que suma. En les exposicions antològiques de períodes, el criteri del comissari, agrupa o exclou artistes en funció d’aquest criteri de contemporani. Per a alguns –penso amb la nova del MNAC-, sembla ser que als 70 no es pintava i que les línies pictòriques més “tradicionals” es van anar fonent.  Això és mirar amb un calidoscopi trucat.
A Camallera, a l’espai Km7 tenim  l’exposició de dos pintors de carrera prolongada: Francesc Artigau i Xavier Serra de Rivera.  No estic segur que la seva “contribució” estigui valorada correctament per tots els que poden traçar relats històrics. El mesurador del temps encara no ha tret la pols, perquè fins ara, els tòtems que s’han remarcat són uns altres, empesos  per una interpretació tendenciosa del que és modern i el que no. La moda, el diner, el poder i coses de tota mena han desvirtuat el panorama. Però no l’han enfonsat! Perquè aquesta petitesa de mirades?
Francesc Artigau, com Xavier Serra de Rivera, un cop assimilades les etapes de formació i incorporades l’actitud i l’aventura contestatària –anys 60-, es van posar a pintar fermament i ja sigui mirant als grans mestres o cercant afinitats amb la pintura internacional del moment, sempre han pintat i han cregut amb la pintura com el llenguatge fonamental amb el que expressar-se.  Són uns pancaires. En el seu cas, lliurement, van seguir un camí especulatiu, entorn a la figuració. Tots dos han participat intensament de la vida expositiva a Barcelona i a altres indrets. De forma inqüestionable han incidit en la  pintura posterior, a través del mestratge directa o de l’exemple amb peces o, potser més ben dit, amb un estil o manera que ha creat una marca de referència.  Però la seva carrera sempre s’ha construït al mateix temps i a vegades visceralment  al marge que l’esforç d’artistes i crítica per donar preferència a l’abstracció, el informalisme, l’art conceptual  i els nous formats. Tot és vàlid, si l’art és sincer, però és enganyar no tenir en compte que, al marge de gustos, el treball d’aquests dos pintors, com el de tants d’altres,  també percep i interpreta el temps present i els seus neguits a través de procediments manuals, originals i molt antics,  que es poden fer tant o més contemporanis. Qüestió de voluntat. Perquè un cop assajat o practicat, l’art abstracta i tot el que s’engloba normalment com a art contemporani, també pot generar els seus academicismes i obres produïdes sistemàticament. La sistematització, és per molts la mort de la vida de l’art. Ser contemporani, no  és només qüestió de “com”, si no també de “què” i de no aborrir(-se).
 Som el 2015 i a l’Empordà hi ha obra nova de tots dos pintors. Cada artista ocupa la meitat de la sala gestionada pel també artista  José Luís Pascual. A mi m’hauria agradat més que les obres dels dos dialoguessin entre elles i estiguessin barrejades, com en una batalla sense sang. Però  tal com s’exposen  també va molt bé per veure com han construït i han experimentat unes sèries o una línea de treball que a Camallera  compta amb treballs recents, però que en tots dos artistes, formen part de línies formulades fa alguns anys i que continuen motivant-los. Són puntes del s seus icebergs
A l’exposició a Sant Joan de les Abadesses, Artigau ja hi tenia exposats alguns treballs en aquarel·la de parres i raïms. Tot allò formava part d’uns estudis de tipus de vinyes que anava fent pacientment. Algunes troballes potser havien passat a les pintures grans. Però no ha estat fins ara i per a Camallera, que Artigau ha passat el tema de les parres en pintures grans i els hi ha donat protagonisme dintre el seu propi món pictòric. Una pota que fa la pintura d’Artigau contemporània és perquè forma part d’un relat personal, fet de referències literàries,  artístiques i imaginació individual. Ell és l’autor de tot. L’individu és important. Les parres s’acompanyen de figures femenines.  L’estudi de la figura femenina, vestida, amb la  seva naturalitat i bellesa és un tema important en Artigau que en aquest cas  juxtaposa amb les parres. Sabem que un i altre tema s’han  preparat per separat. I que la pintura els ajunta. Els límits encara estan clars: la lògica de la llum encara els separa: en les parres, i amb el fons verd,  la preocupació és més com de modulació de tons per matissar fulles i transparències del sol. Les  fulles bordeus incorporen l’avís general: no és un problema de llum, sino de color. Tot i la figura femenina oposen colors al conjunt, per donar vibració a la pintura. Però les noies no semblen adonar-se de que estan a un camp, sino que estan allà, semblen amigues urbanes i “actuen” pel pintor.  Les pintures estan al servei de la pintura, i dels neguits de l’artista, no de representar una escena natural de la verema. Res d’idealitzar les costums!

En matèria

A.A.
Serra de Rivera ha recuperat la pràctica d’apranent, de pintar sobre cartró,
amb oli. Però perquè és un recurs agraït: pintar amb oli sobre cartró es veu
que és tota una experiència. Però en aquests treballs del 2015, Serra de Rivera
hi aplica tota l’experiència i la seva actual idea sobre els temes 
de natura morta. A Camallera també hi ha pintures d’altres gèneres.
En el cas de Serra  de Rivera les referències –el citacionisme és un tret de la societat neobarroca-, és amb relació amb certs pintors moderns del passat.  Dels que carregaven el pinzell de matèria oliosa. Ell va ajudar a refer el retrat i també la pintura d’espais interiors, del taller amb la model. Fa natures mortes A Camallera veiem pintures de tots aquests gèneres i tot i el seu origen antic en la història de la pintura moderna europea, no hi ha cap dubte que és pintura del segle XXI.  El matís és simple i natural: per una banda,  elabora per a nosaltres, tècniques de sempre, les revisa per aconseguir transmetre unes sensacions d’espai i llums.  Serra de Rivera –i en converses amb ell-, la idea és més que cada obra és un exercici diferent i que sap com comença, però no com acabarà, perquè la pintura el condueix i té uns límits. Pot preveure o dir que hi ha punts variables, però hi ha un moment que la pintura diu prou, i en tot cas, ha de continuar en un altre tela. Però quan diu prou, les peces s’ajusten, connecten i hi ha energia, hi ha empatia. Però no és com amb Abancó que semblava que pintés  sempre la mateixa  obra, com en un procés de reelaboració, evolució i  millora constant. Sinó que és com si partís d’un camp més ampli de possibilitats d’estil  i procediment i en funció del seu cuquet intuïtiu, predeterminés una obra amb més o menys matèria. Aquesta versatilitat, aquest ofici el fa lliure. I aquesta llibertat connecten amb nosaltres per la manera com encadena els temes per pintar i com els hi treu el suc, perqué siguin “pictòrics”. En Serra de Rivera  no hi ha més literatura que l’objecte que té al davant. Les seves models no són Venus, sino formes  que aborda per exaltar-na la simpatia. Això és un concepte antic, però encara és vàlid. I en alguns casos, el nostre artista, reinterpreta els gèneres històrics amb mirada de persona,  que  gràcies al cinema o la  fotografia, es pot plantejar els punts de vista o perspectives convencionals. Serra de Rivera és especialment contemporani –penso-, quan  és capaç de concentrar el procés en es objectes que representa.  Del  conjunt de l’exposició destaca uns olis sobre cartró, que són natures mortes. En ells, el punt de vista és un contrapicat. El punt de vista que tu o jo tenim al veure les coses al passar pel costat de la taula o al aixecar-nos d’una cadira, amb una taula de marbre d’un bar. Els objectes, la tassa, el plat –i en ell, la fruita, la cullera, la composició-, queden per sota. Aquest punt de vista és el que ha introduït i el separa del bodegó tipus anterior. Això i  el fet que només –en els cartrons-, pinta  i detalla amb oli, els objectes. El fons no està pintat. La pintura es concentra en el què representa i això també és un ingredient interessant,  ja que no completa la pintura, com en un formalisme acadèmic de pintar-ho tot, sino que va a l’essència i al fragment. I aquests són conceptes que connecten de ple amb la sensibilitat del nostre temps.

 Serra de Rivera i Artigau no  tenen problemes amb el com, perquè són gats vells de l’ofici. La seva actualitat està en trasmetre’ns el seu jo individual, a través d’una mirada curiosa de la realitat, feta de sensacions, records i referències de tota mena. Això està al marge d’etiquetes teòriques i té més a veure amb opcions d’estils i maneres i gustos de pensar i sentir.

MICRO CRÒNIQUES D’ESTIU

Tarda a Girona


Dibuix fet in-situ a Girona, el dimecres 5 d’agost.

Centelles. Puc reconèixer que he perdut la regularitat en la publicació dels posts. Això també ha portat a reflexionar sobre com reemprendre el fil i quina línia seguir, perquè el post sigui o notícia o una reflexió interessant. No un passa temps. Miro  d’explicar coses sempre. Però quan el  dia a  dia es menja el temps per dedicar-se al blog, les notícies passen i perden actualitat i interès. Avui reinicio els posts amb un article més breu, però que es podrà anar continuant i enllaçant amb idees i notícies. El tema de fons és com la gent visita els llocs i què passa si ho fa amb mirada de turista, curiós o passejant. A mi no m’agrada tenir l’etiqueta de turista, però m’agrada anar a visitar llocs. Tindrem ocasió d’avançar en aquest tema.
Mentre l’exposició Col·lectiva  continua pacientment, esperant a la gent encuriosida pels temes artístics, dimecres a la tarda amb una amiga,  vam arribar-nos fins a Girona per anar a veure l’exposició de Josep Aragay al Museu d’art. La crònica d’aquesta exposició monogràfica dedicada a un dels pesos forts artístics del Noucentisme sortirà aviat al blog germà. El fet és que després de la visita, que ens va ocupa, ben bé dues hores –amb l’entrada podies visitar tot el museu, però no donava pas temps de fer-ho tot: o una cosa o l’altra-, ens en vam anar a buscar un lloc per fer canvi d’aigües i refrescar-nos. Vam trobar una taula a un cafè proper a la lleona del cul. La conversa va derivar de seguida a recursos de dibuix  i no vam tardar en treure els blogs per mostrar exemples del què dèiem, amb un exercici pràctic. La fita segona de la visita ja era dibuixar i en aquell moment la proposta va ser esbossar exactament el que cada un tenia al davant, sense cercar la millor vista. A la Gemma li va tocar la vista cap al final d’un carrer. A mi la proposta que acompanya aquestes línies. El fet és que al cap d’uns vint minuts de ser allà, la sensació interna era de que ens trobàvem a milers de kilometres de casa. Sentíem parlar català, però l’aire humà era diferent, l’espai urbà poc familiar. El temps corria més lent (de fet no miraven rellotges).
 La lleona, que n’em dit del cul, és una escultura de pedra, del s. IX, enfilada a una columna. A mi m’ho va explicar el meu germà. Però per saber exactament la història, ja hi ha un cartell que t’explica que els gironins de fa molts anys, havien adquirit el costum popular de que als nouvinguts els hi feien tocar el cul de l’animal de pedra, com a senyal de bon acolliment i una estada prospera. Nosaltres no sabíem massa la història, però de cop venien estrangers  i sense més prèambuls, s’enfilaven a l’escala i tocaven el pompis. Es ben bé que les guies turístiques, ja sigui en paper o on-line, el que són detalls curiosos, els disparen amb facilitat, millor de que els “paisanos” arribem a saber, de normal.
A Girona tenen una bona  oferta patrimonial  i cultural per oferir. Tot i que per exemple, al museu d’art, i al que és específicament l’exposició temporal, no hi vam ser més que nosaltres dos. Això per una proposta que es vol per reivindicar un artista bo, però oblidat. Als carrers i al que era per les botigues sí que hi havia gent. Per entrar a la catedral fan pagar. A Centelles, no fem pagar en els llocs “públics”, però això tampoc porta molta gent. O, no se si volem molta gent. Però la que ens  visita, visita el què ha de visitar per conèixer el poble o es queda en una visió superficial? Exactament tampoc se què volem, ni si el turisme també ha de ser un salvavides de futur o una oferta “natural” del poble. 

TRIANGLE EMPORDANÈS (II)

Alba Roqueta: el moviment com a pretext

Aleix Art / Alba  Roqueta
Castelló d’Empúries /Centelles. Fa uns dies el ritme de constància en els posts als dos blogs s’ha com alterat i alentit: internet no em funciona tant bé i no va bé aprofitar les ganes de publicar amb estar en llocs amb accessos. Els preparatius de la Col·lectiva també van pressionar contra el temps útil. El temps més ociós permetrà recuperar l’impuls. El compromís amb explicar i informar  de l‘activitat artística no es perd. Encara que per aquest segon triangle empordanès (visita ajuntada amb la de la de Km7), haureu i podreu completar el post amb la visita directa al web de l’artista. Perquè l’exposició que vam anar a veure i que era un dels plats forts de l’excursió de mitjans de juliol també ha acabat. Però esperem que el seguiment d’aquest treball artístic, no s’acabi a aquí.
Efectivament la visita a Castelló d’Empúries la fèiem per visitar l’exposició de pintura d’Alba Roqueta. La  cita era a un antiga església de l’antic convent de Clarisses de Castelló. Molt a prop de  la basílica i d’altres encants de la vila comtal. Realment val la pena cercar temps per tornar i visitar més amb calma Castelló. En la nostra visita fugaç amb prou feines ens vam poder perdre a gust pels carrers laberíntics i visitar com deu mana, la  presó, la farinera o veure amb temps de debó la basílica, joia gòtica de la Corona.
Tornem, però al nostre plat fort, a l’església de l’antic convent de Santa Clara. Desconec si és a partir de dibuixos previs, fotos o potser ninots articulats, que Alba Roqueta trasllada a teles mitjanes i grans figures humanes en moviment. El tema són persones que dansen. Coreògrafs dels que Roqueta n’explica la lògica i força del moviment a través d’un estudi acurat dels recursos pictòrics i de dibuix, que anem trobant i descobrint en les teles que formen la sèrie que ha anat construint. No se establir una cronologia de les troballes, però veiem recursos com els de fragmentar el moviment (seqüències), diluir els extrems de les extremitats i també crear, amb l’acrílic, transparències i veladures amb capes inferiors, per tal de superposar elements, tapats pel moviment capturat pictòricament. També hi ha l’atenció a explicar l’escena de ball  a partir dels plegs i drapajats de la roba.
El cas és que m’és fàci connectar amb el treball de l’Alba Roqueta, simplement perquè també m’interessa a mi capturar  el moviment per exercitar el dibuix i la descripció anatòmica en moviment. És un exercici estimulant que va formar part dels dibuixos dedicats als assajos de musica dedicat a Tarzan i de les planxes linogravades directament, dedicades a la Zenda. Des d’aleshores que, per exemple, m’he fixat que hi havia posicions que eren com les que sempre dibuixava. Dibuixar o pintar persones ballant amb els braços estirats o drets, resulta més representatiu, però també són com les més fàcil, alhora de capturar d’un moment de la coreografia del cos. Les superposicions a través de veladures d’Alba Roqueta, li permet anar una mica més enllà i valorar pictòricament el moviment del cos, en actituds “més tancades”, però que formen part, com les “obertes” del ball. Les meves sèries són de dibuixos fets in-situ i alguns gravats després. L’Alba pinta: la intensitat o opacitat de la pintura permet a l’Alba, a través de la matèria pictòrica, suggerir l’organicitat de l’anatomia masculina i femenina, en moviment. En aquest sentit, el treball de l’Alba, potser per ser pictòric, ofereix una versió més acabada… o més ben dit, més descriptiva i detallada del que en dibuix un servidor explicava de manera més esquemàtica. Digue’m que la proposta pictòrica de l’Alba entra més en el tema.  Em sembla una proposta xula pictòricament i al mateix temps alliçonadora cara l’ampliació d’un tema similar en un altre camp. Roqueta va fer el seu treball o el situa en el marc d’unes escenografies gaudinanes, accent estilístic que li permet  donar nom a la sèrie. Una bona aposta!

ECOLOGIA HUMANA

Exposició i tertúlia
Dijous, 30 de juliol, a les 8  del vespre, encetarem les tertúlies amb Núria Puigsasllosas, a la Col·lectiva sobre Ecologia Humana, de la Capella de Jesús.
Centelles. Ahir es feia difícil dir si les nuvolades que recorren el nostre cel eren més producte del temps o eren conseqüència de l’incendi a Odena. Les calors d’aquests dies: són producte del canvi climàtic provocat per l’us abusiu de l’Home, del seu planeta-hàbitat? Som nosaltres que ens passem o és ell –el planeta-, que passa de nosaltres, hi va fent el seu camí, al marge? Hi ha moltes qüestions que es podrien tocar dintre els temes de l’ecologia humana. Nosaltres, a Centelles, en el context de l’exposició Col·lectiva del blog Aleix Art, que tenim a la Capella de Jesús, dijous a les 8, encetarem la part de tertúlies ecològiques. Ho farem, començant amb un text que ha preparat la persona que hem pres com a “assessora científica” de l’exposició. La Núria Puigsaslloses és biòloga. Els centellencs més joves la vam conèixer com a professora, amb idees fresques que començava a l’Escola Sagrats Cors. Encara hi continua. Però també continua amb les antenes posades amb les coses de l’entorn. I serà amb ella i amb un text que ha preparat que començarem a abordar les preocupacions ecològiques, des d’un punt de vista més teòric, humanista i dialogat. I amb ànims de que si hi podem fer-hi alguna cosa, des del nostre petit racó de món; doncs fer-ho. La xerrada serà dijous a partir de les 8. Altres dies, si hi ha ganes i gent, repetirem i allargarem les tertúlies, aprofundint amb algun o altre tema més sucós.
Mentre l’exposició Col·lectiva avança a la capella, a les Finestres d’El Trabuc, hi tenim encara una exposició que també relaciona molt bé amb l’ecologia humana. Es tracta d’una col·lecció de dibuixos de Joan Puig, dedicat als ocells. Aquests senyors del cel que s’han acostumat tant a nosaltres!
Copiant ocells
Aleix Art / Joan Puig
Auca amb ocells dibuixats per Joan Puig Redondo
Quan ens falta espai en el Trabuc, al marge de les Finestres, algun cop hem despenjat uns dibuixos fets a llapis que representen la cafeteria d’abans i la d’ara. Finalment hem conegut a l’autor d’aquells dibuixos que hem forçat compartir-ne el ganxo. L’autor és Joan Puig Redondo. Fa catorze anys que viu a Centelles. I crec que el tenia vist. Però, evidentment, calia un contacte seriós per saber que darrera aquell home hi havia tot un “background” i que quan va entomar la jubilació, va cercar la millor manera d’optimitzar el temps amb les coses que més l’hi interessava. Ell havia estat –ens va explicar-, delineant i havia fet també de torner. Havia treballat a una fàbrica de Barcelona que feien peces per trens. Com a delineant va arribar a projectar les grans grues del port. Però d’un temps cap aquí tot allò es va quedar en el passat i van començar coses noves. De totes les coses que ha fet i que pot exposar, li he demanat que ens deixes primer gaudir dels seus dibuixos d’ocells. En Joan li costa dir que és un dibuixant o artista de la llei, perquè ell diu que el què fa és copiar. Agafa llibres o fa fotos i les passa a llapis, i hi posa colors. Però realment, s’ha de dir que té molta paciència i una habilitat sana. Potser algú pot qüestionar el nivell científic de les representacions de les aus, però trobo que és enginyós a l’hora de cercar solucions gràfiques per representar amb color o línia, característiques concretes de cada espècia. I, en general, veureu que és bastant fidel al dibuix original i que si mai fem l’examen d’ocells –desprès que els hàgim aprés a conèixer-, veureu que si posem fotos reals, són semblants.

En Joan fa els dibuixos, a vegades en fa postals i les regala –també té postals amb dibuixos de Centelles-. Per a les Fines-tres disposem dels fulls originals que en Joan va anar fent. Estan fets amb llapis, però també hi ha tinta de boli o retolador i colors de diferents tècni-ques. Hem mirat de completar l’exposició amb informació extra amb el nom concret, en català i una idea de la ubicació. No som experts, però no seria difícil modificar coses si és per millorar.