Tarda a Girona
 |
| Dibuix fet in-situ a Girona, el dimecres 5 d’agost. |
Centelles. Puc reconèixer que he perdut la regularitat en la publicació dels posts. Això també ha portat a reflexionar sobre com reemprendre el fil i quina línia seguir, perquè el post sigui o notícia o una reflexió interessant. No un passa temps. Miro d’explicar coses sempre. Però quan el dia a dia es menja el temps per dedicar-se al blog, les notícies passen i perden actualitat i interès. Avui reinicio els posts amb un article més breu, però que es podrà anar continuant i enllaçant amb idees i notícies. El tema de fons és com la gent visita els llocs i què passa si ho fa amb mirada de turista, curiós o passejant. A mi no m’agrada tenir l’etiqueta de turista, però m’agrada anar a visitar llocs. Tindrem ocasió d’avançar en aquest tema.
Mentre l’exposició Col·lectiva continua pacientment, esperant a la gent encuriosida pels temes artístics, dimecres a la tarda amb una amiga, vam arribar-nos fins a Girona per anar a veure l’exposició de Josep Aragay al Museu d’art. La crònica d’aquesta exposició monogràfica dedicada a un dels pesos forts artístics del Noucentisme sortirà aviat al blog germà. El fet és que després de la visita, que ens va ocupa, ben bé dues hores –amb l’entrada podies visitar tot el museu, però no donava pas temps de fer-ho tot: o una cosa o l’altra-, ens en vam anar a buscar un lloc per fer canvi d’aigües i refrescar-nos. Vam trobar una taula a un cafè proper a la lleona del cul. La conversa va derivar de seguida a recursos de dibuix i no vam tardar en treure els blogs per mostrar exemples del què dèiem, amb un exercici pràctic. La fita segona de la visita ja era dibuixar i en aquell moment la proposta va ser esbossar exactament el que cada un tenia al davant, sense cercar la millor vista. A la Gemma li va tocar la vista cap al final d’un carrer. A mi la proposta que acompanya aquestes línies. El fet és que al cap d’uns vint minuts de ser allà, la sensació interna era de que ens trobàvem a milers de kilometres de casa. Sentíem parlar català, però l’aire humà era diferent, l’espai urbà poc familiar. El temps corria més lent (de fet no miraven rellotges).
La lleona, que n’em dit del cul, és una escultura de pedra, del s. IX, enfilada a una columna. A mi m’ho va explicar el meu germà. Però per saber exactament la història, ja hi ha un cartell que t’explica que els gironins de fa molts anys, havien adquirit el costum popular de que als nouvinguts els hi feien tocar el cul de l’animal de pedra, com a senyal de bon acolliment i una estada prospera. Nosaltres no sabíem massa la història, però de cop venien estrangers i sense més prèambuls, s’enfilaven a l’escala i tocaven el pompis. Es ben bé que les guies turístiques, ja sigui en paper o on-line, el que són detalls curiosos, els disparen amb facilitat, millor de que els “paisanos” arribem a saber, de normal.
A Girona tenen una bona oferta patrimonial i cultural per oferir. Tot i que per exemple, al museu d’art, i al que és específicament l’exposició temporal, no hi vam ser més que nosaltres dos. Això per una proposta que es vol per reivindicar un artista bo, però oblidat. Als carrers i al que era per les botigues sí que hi havia gent. Per entrar a la catedral fan pagar. A Centelles, no fem pagar en els llocs “públics”, però això tampoc porta molta gent. O, no se si volem molta gent. Però la que ens visita, visita el què ha de visitar per conèixer el poble o es queda en una visió superficial? Exactament tampoc se què volem, ni si el turisme també ha de ser un salvavides de futur o una oferta “natural” del poble.
badaluc 