TEATRE: CAP A LA PROFESSIONALITZACIÓ?

El Triquet puja el nivell

Aleix Art
Sèrie d’estampes fragmentades de la carpeta 
en preparació dedicada als assajos 
de “La Vie en Rouge”, que parteixen de
dibuixos en paper i sobre la mateixa planxa.
Centelles. Avui és la Diada. Ahir tornaven les representacions al Casal. Avui festa. Però dissabte  i diumenge ja  hi ha les dues darreres funcions de “La vie en rouge”. El grup El Triquet ha brodat un treball magnífic. La vox populi ha revertit en ple de públic i que les entrades volin, cada cop.  L’obra és un drama musical amb tocs de romanticisme i comedia. Toca el tema de les arts i l’amor lliure subjugades per l’ambició del diner.
El muntatge s’emmarca al Moulin Rouge de París, però no cerqueu massa historicisme: el musical és un col·lage postmodern radical de música pop cosida ben bé per fer-ho quadrar tot. La música agrada per nassos, perquè són temes coneguts, irrefutables i ben trobats. Però cal que la música i el drama tinguin un tempo dinàmic i agressiu particular. 
El Triquet ha trobat una manera molt xula d’encadenar les escenes com si fos la pintura d’un pot d’spray sortint fins al final. És cosa de l’equip.
La direcció escénica va a càrrec de l’Arnau Casanovas i l’Ester Roca.  Ha ajudat també l’Assumpta Falgueras. També hi ha direcció coreográfica  (Sara Serra, Laura Ballesta, Santi Romeu), de cant (Laura Cruells, David Repullés), musical (Alfred Tapescott) i artística (Jordi Relats). L’equip és jove, amateur, però experimentat.  Hi ha staff creatiu que salta a l’escenari:  Satine, amb Sara Serra, Christan, amb David Repullés. Josep Sobrevies fent de Duc Mordoth i Joan Puig de Zilder.  Entre els actors també trobem Marc Puvill, Jordi Relats, Laura Ballesta, Gina Fernández, Irene Lorenzo o Ariadna Colomer. També hi ha música en directa, amb teclats, batería, corda.

El somni d’un somni

La proposta de la “via roja” millora l’experiència del que va suposar “Entre lianes”, fa tres anys. L’equip funciona com un motor aglutinador de talents i habilitats: actors, músics i cantants amb els seus pinitos a l’esquena, troben aquí un nou encaix,  un repte i a més arrosseguen a l’escenari a gent jove, sense tanta pràctica, però amb ganes, amb qui comparteixen experiència i formen.  Fan escola. I mentre inverteixen temps, ocupats en assajar el text sobre la llibertat en la vida i els negocis esclavitzadors, no somnien amb un futur estable i professionalitzat?
La història del molí bohemi ara esgota les seves hores. Per l’equip del Triquet, un cop diumenge s’abaixi definitivament el teló, en principi es passarà pàgina a l’obra. Tota la feinada que comporta entomar un espectacle com aquest no es planteja ni allergar-ho, ni fer bolos pel país. Ja  sabem que espectacles com l’òpera també tenen un temps de vida limitat. Però en el cas dels nostres joves, potser caldria intentar projectar les funcions amb més amplitud de mires. Fer una temporada, per mirar d’arribar a més públic encara. Que a Barcelona s’enterin que aquí també es fa bon teatre! I a Tàrrega!
Vaig anar a preguntar-els-hi perquè no ho plantejaven així. Vaig poder parlar amb la Sara i també amb l’Ester Roca, l’Arnau i en David Repullés. En general, ens diuen que costa molt reunir i mantenir el compromís de tants joves durant l’any: també tenen altres prioritats. “Això del teatre s’ho prenen com un hobby”. Però realment, assejar-ho ja els ha ocupat un any. L’Arnau Casanovas, tampoc dóna al muntatge un valor més enllà de l’àmbit local. Però bé sembla que tots s’hi fan com si fossin al mateix Moulin Rouge. Centelles és una poble, però ja no  som tant “de poble”. Però de moment el plantejament d’El Triquet és fer teatre aquí. I això fa que els muntatges d’entrada ja pressupostin una escenografia complexa, que no preveu ni resulta eficient de moure.  
Com a obra teatral per la Festa Major crec que seria adequat que l’entrada fos molt més assequible –com la resta d’espectacles de la Festa-, minimitzant costos i tenint present que ja compten amb sponsors. Aquesta obra de teatre per la Festa, hauria de ser un regal pel poble. 
Però també crec que El Triquet té recursos humans i materials per plantejar-se un futur més estable, i pel qué vindria de gust invertir si es pogués. El Centre Parroquial iniciarà aviat les obres de reforma per assegurar el seu futur. El Triquet com a grup que hi farà estada, perfectament es pot plantejar assumir una programació seriosa i pensar en com funcionaria si fos una companyia professional, com han fet Dagoll Dagom o Els Comediants.  Ja és hora que algú pugui viure de l’art! Centelles té plataforma i recursos.

DESFENT UN NUS GORDIÀ

Constructors amb llums i ombres


Resumir un projecte definit com el Noucentisme, no és igual que intentar resumir un període més ampli, intentant incloure a tothom, amb diferents sensibilitats i objectius. No és només que el discurs sigui més concret o molt més divergent, sino que també depén de si han passat prous anys com per separar bé el gra de la palla.
Centelles. El museu Thermalia de Caldes de Montbuí acull fins diumenge, una exposició dedicada als artistes Noucentistes. Hi ha obra de Togores, Pruna, Smith, Andreu, Ricart, Nogués i d’altres. Les obres prestades per muntar l’exposició, a càrrec d’un equip de la Diputació, son peces que han passat a fons municipals. Però no són sols obres testimonials, sino peces ben dignes i perfectament representatives dels seus autor. Especialment em va agradar molt poder veure els boixos –les matrius-, d’Enric-Cristòfol Ricart, o diferents usos d’un mateix motiu de X. Nogués. Desconeixia el treball de la Laura Albéniz.  La mostra de fet és il·lustrativa per ampliar la nòmina d’artistes coneguts. No està formada per moltes obres,  però és suficient i resulta pedagògica, per explicar bé la intensió de millorar la tècnica en totes les arts:  hi ha pintura, ceràmica, dibuix, mobiliari, llibres.

els artistes, com els mestres i els metges

La mostra és fidel amb el repertori que acull amb el concepte global i integrador de les arts i les malnomenades artesanies.  Un projecte político-cultural, enfortit durant l’època efectiva de la Mancomunitat, en que s’invertia en art i en conèixer bé les tècniques, com a criteri bàsic de futur i de país. El que cadascú aprenia com a especialista, era per practicar bé i ensenyar a d’altres, des de les escoles i els tallers i contribuir a millorar la societat (els artistes, com els mestres, els metges, etc).  Els artistes Noucentistes no  representen tots els de la seva època, però es poden comptar i són molts els que poden tenir-hi punts en comú: a Caldes afegeixen a Manolo Hugué, perquè és “el seu artista” i té punts coincidents amb la la mirada sofisticada al classicisme i, al mateix temps, amb altres cotes de l’art modern. 

Josep Aragay: l’hora de la rajola historiada

Aleix Art/ internet
Detall del dibuix per a ceràmica de Josep Aragay i el
color d’esmalts que va aplicar
El Museu d’art de Girona es centra en un dels artistes Noucentistes imprescindibles: Josep Aragay. L’exposició repassa la seva capacitat polifacètica, en dibuix, croquis satíric, pintura, gravat. Però és en la ceràmica i especialment amb la que té iconografia aplicada (actualitzant la tradició de la rajola catalana del XVII i XVIII) on la seva contribució és més important.  Aragay va trobar el fang, després de formar-se en les arts pictòriques. Va inclús aprendre a pintar al fresc. El dibuix satíric segueix els estàndards comuns amb altres dibuixants de l’època. La mostra reuneix molts papers originals per a premsa. En els altres dibuixos o pintures més personals, primer feia una obra d’aires barrocs. Però a partir d’una visita a Itàlia, es va orientar cap a refinar un estil sensible amb el concepte d’art llatí, de tipus clàssic, però centrant-se amb representar alló essencial . També fa gravat, sobretot aiguafort. L’estada a Breda, li inspira una sèrie de vistes  que ve poden ser la seva versió de les vedute romanes de Piranesi.
La ceràmica és en Aragay, el que la xilografia en Ricart. De ceràmica a la mostra, no n’hi ha molta, però és suficient per copsar el seu accent per actualitzar la tradició: artista millor format,  aplica amb seguretat i de manera sofisticada el dibuix i el color. Les antigues auques ja eren com “contes”, però ell les dota de caràcter més pedagògic i l’argument resulta molt més descriptiu: observem per exemple la narració dels treballs del camp en un magnífic gerro. La marca més especial de l’artista està en els colors dels esmalts:  els tons vermells vinosos sobre fons beixos. L’exposició també mostra un altre tipus d’obra amb motius iconogràfics, però treballat amb baix relleu, que és la producció que es correspon a l’etapa de Breda. El fet és que la seva obra va sentar unes bases importants. L’exposició mostra també un vas ceràmic vinculat amb la restauració de la font barcelonina de Santa Anna, que és un obra emblemàtica.

Accions per apropar l’art modern a la gent

El laberint de la postguerra

MNAC
Cada obra té la seva poètica i empatia. És indiscutible que
cada una pot oferir un moment de gaudi. El tema és 
argumentar si l’exposició està formada per obres mestres, 
importants sense discusió, o estan al servei d’un discurs
que entre els defectes, prima més la quantitat que la qualitat.
L’exposició dels artistes noucentistes és “eficient”, perquè amb poques obres s’explica tot. El visitant té una idea inicial de l’espai i pot destinar a cada obra un temps raonable. D’altres exposicions temporals, incorporen tanta obra,  que es fan perdedores i excessives. Només falta que estiguin muntades com un laberint.
Quaranta anys més tard del Noucentisme, el panorama social i artística anava marcat per la postguerra. Però els artistes continuen tot i les adversitats. L’exposició temporal actual del MNAC entra en un esbarzer complicat, perquè vol resumir trenta anys i l’activitat de molts individus i direccions: amb el suport d’un equip d’especialistes del MACBA,  proposa a més, una idea del què podria ser el futur fons, pel què correspon a l’etapa que va de 1950 al 77.
La missió és bona, però el resulta és una mica pobre i no se decidir si és perquè falta perspectiva històrica o que els comissaris facin net de teories artístiques fragmentaries.
La proposta té una part vàlida, quan emfatitza el paper d’obres resultat de projectes de col·laboració o que van destinades a ser conegudes pel  pública, en forma d’intervencions:  les maquetes escenogràfiques de Clavé, les accions al carrer de pintors o de Miró a les finestres del COAC. També la virtuosa activitat de galeries i crítica artística esta ben representada. En aquests punts, la mostra està bé perquè es fixa  en el compromís i l’acció dels artistes per fer  arribar el seu treball lliure i modern a la gent.
Paral·lelament en aquests episodis, la mostra compte també amb altres obres, que representen a molts artistes: Moisès Villela, Ràfols Casamada, Dalí, Artigau, Heràndez-Pijoan, Benito, etc.  El problema  es que, dintre la tria de l’exposició, es fa difícil reconèixer obres importants. Sembla que interessi més tenir als artista representats que obres significatives, per a la historia. Com que, a més de revisar la història de l’art català, proposem obres pel MNAC, no sembla que s’ofereixin obres amb prou valor, o  com a mínim, que s’argumenti que estem davant obres mestres, comparables a St Climent de Taüll o “la Vicaria” de Fortuny.

Molts artistes, mal representats

Tot i això, sí que estaria bé que el MNAC aprofités que té sota la teulada, algunes perles imprescindibles, com l’escultura “Tekel” de Subirachs –aquesta sí de les primeres abstractes de l’artista-, l’escultura i el dibuix de la primera escultura de bambú de Moisés Villela i la documentació de catàlegs i publicacions de galeries, per incorporar i conservar pel futur.
Potser en una altra revisió de l’art català es tindran més en compte les activitats de fora de Barcelona. I estaria bé que, si no es deixa que el temps faci net, la crítica prengui més distància de la moda i d’antigues teories historiogràfiques desfasades:  en l’exposició, a mesura que es representen les dècades, el qué és la pintura va desapareixen, substituïda per les noves tecnologies i el que són obres documentades (fotografia, vídeo, instal·lacions). Ja sabem que als anys 70 es van generalitzar nous llenguatges empesos per l’art conceptual i que aquests generaran els seu propis “hits parades”. Però no és menys cert que també es continuava pintant i que alguns artistes representats en els períodes anteriors, encara estaven pendents de fer molta feina en els anys següents. L’exposició es desvia i potser pretén resumir la història retallant dintre una història massa amplia. Crec que serà millor que el MNAC revisi la història amb un altre tempo.

73È PREMI CENTELLES

La figuració empeny

Pintura d’Eugenio Ocaña,
guanyador del 
73è Premi Centelles



La festa ens ha deixat bons records. Uns dies llargs de vida al carrer, de retrobaments amb amics i coneguts, amb l’excusa del programa. El grup d’Havaneres, El Bergantí, La banda rockera de les noies, crec  que han aportat positivament. El ball de la festa major, sonava bé, però crec que toca renovar ja els hits (revisar clàssics del selge XX i XXI). El pregó: David Bach ho va fer àgil i entretingut. Potser  m’hauria agradat saber més de la seva visió de l’economia global o de la realitat de la Xina, que no pas el seu perfil biogràfic, però ho va fer ben argumentat i amè. Hi ha hagut molts altres actes. Avui ens centrem amb el Premi Centelles:
CRÒNICA GRÀFICA: detall del concert
d’havaneres a càrrec del grup “El Bergantí”, un
dels primers actes de la Festa Major. Van fer un bon 
homenatge a la tradició vinguda dels 
viatges atlàntics i de la vida dels pescadors.
Centelles. Ja tenim els resultats definitius del 73è Concurs de Pintura Premi Centelles. El Premi, premi: Eugenio Ocaña Afán de Rivera, pintor granadí, autor de l’oli “Joven sobre fondo verde” (s’emporta els 3000 Euros i l’expo l’any vinent).  Ramon Trias Torres, pintor barceloní, amb “Santa, portal, usurpadora” i “Tetera, plat i llimona” del valencià Alejandro Casanova Barberán són les mencions honorifiques. Es van presentar 115 obres i l’exposició repartida entre el Marçó i la Capella de Jesús,  n’exposa 25. 
Una visió general de la selecció remarca ja el signe clarament figuratiu i realista del jurat. Desconeixem com eren els refusats, però els premis figuratius van sent com cada cop més constants. La “joven” també és un retrat. Les mencions també. Sigui com sigui, la  selecció i el Premi Centelles em semblen raonables. Tot i que, el cuquet emprenyador del meu interior demana assegurar si és que en els  cercles de decisió del poble es dóna l’abstracció per finiquitada. El fet és que l’esperit innovador ja té una ruta visible ben palpable a  través de les obres seleccionades: hi ha diferents propostes de suports, diferents estils i diferents temàtiques  dintre d’un clima general preocupat per la figura i un cert accent traumàtic. Perquè els artistes seleccionats, en general, semblen  estar patint: records, somnis, vivències? De fet les notícies dels diaris no son gens tranquil·litzadores.  
Eugenio Ocaña és nascut a Granada el 1978. Llicenciat en Belles Arts a la Universitat de Granada. Podríem dir que ha saltat en l’escena pictòrica des del 2000 amb exposicions i també sent reconegut amb bastants premis. L’any 2013 obté tres premis, entre aquests, dos primers, a Melilla i Oliva de la Frontera. El 2013 també feia una indicadora exposició individual a la Fundación Caja Rural de Granada, titulada “Ellas” que encaixa bastant amb el tipus de pintura que ha portat a Centelles (que per  cert surt en el seu catàleg on-line, amb el títol de “Modelo”). Està centrant el seu tema en retrats de noies i dones, amb  una expressió de caire psicològic  desconcertant, com volen separar-se d’una mirada convencional. El nou Premi Centelles és d’aquest tipus. El seu estil mostra com un tipus de pinzellada “llapada” i també uns grumolls que em fan pensar amb Gerard Richter. Però de lluny.
Altres pinzells

CRÒNICA GRÀFICA: detall del pregó i 
d’un flashmod espontani actuat per la Violeta. 
Diumenge al migdia, es van aixecar per sorpresa, 
diversos cantors asseguts en les taules 
del passeig i van començar a cantar
i a unir-se tots als acors d’un contra-baix 
que havia iniciat
el ritme un moment abans. Tot es filmava 
i suposo que algun
dia en podrem donar l’enllaç.
La tonenca Imma Parès ja sabíem que havia estat seleccionada. Presenta una obra en línia amb l’intent  anterior, en que defuig el seu realisme naturalístic habitual per provar sort amb un tipus de tema més experimental. Es posa al límit entre la realitat interior i l’objectual. Entre les obres seleccionades també hi trobem un dibuix, que dret a llei, s’hauria d’haver exclòs (o el dibuix és també pintura?). Però la construcció lineal de Xavier Pujol és una passada, i val la pena haver-la “descobert”. Ell és de Vic, igual com un altre seleccionat, també familiar, Joan Peiron, que fa un retrat amb aquarel·la,  fantàstic, de l’home de Porlock, que perfectament podrien fixar-lo els dimonis de Manlleu. L’exposició del Premi Centellenc es pot veure fins el 12 d’octubre. 

FESTA MAJOR 2015

Moments de retrobaments


Centelles. Els  gràfics del temps meteorològic pels propers dies apunten línies ascendents de temperatura i pocs núvols amb gotes. De fet el clima de moment, es manté i sols bufa un vent que porta aires alpins, però sense passar-se. S’acosta la Festa Major i és important començar a saber si els actes que es preparen es podran fer a fora: hi haurà els gegants, l’arrossada popular, els concerts i balls. I molta vidilla al carrer.
Aleix Art
Pepita Casals, llegint el text referit als inicis primers 
dels aplecs al turó de Puigsagordi, diumenge a la tarda,
durant la inauguració de l’exposició d’estiu a Can Manso.
Al darrera membres de la  Coral La Violeta i altres dels
col·laboradors de la lectura i recitat de textos de la  vetllada. 
El diumenge al migdia és el que sabrem finalment el fallo del jurat del Premi Centelles. De moment ja sabem els vint-i-pico  artistes que han estat seleccionat , d’entre el centenar  llarg de quadres presentats. No tenim ni idea de qui ha guanyat o els accèssits, si bé  un ocellet ha deixat anar que es tracta d’una pintura figurativa, “molt diferent a la resta del patrimoni”. Sigui què sigui, a veure si ajudem a  pujar el nivell del Fons. Quants dels artistes que integren el fons avui, han continuat o construït una  carrera pictòrica interessant? o han sigut com músics d’un hit de vida, una flor d’estiu?. Si la teoria passa per davant de les obres, malament. També sabem que d’entre els artistes més propers, han seleccionat a la tonenca Imma Parés, artista de tarannà realista, que fa uns mesos va protagonitzar una exposició individual al mateix Marçó. Dels artistes familiars, també sabem que han descartat al Pere Relats i al Jaume Moroldo. Però això no vol dir que  no siguin bones obres. Perquè a n’en  Moroldo mateix, a vegades el seleccionen i a vegades no. Depèn ben bé del jurat, que cada any és diferent i s’embranca en criteris de selecció desconnectats. La Imma Parés mateixa també pot parlar d’etapes de sequia selectiva.  El que em sembla verdaderament important és que qui s’hi presenti, aporti una obra connatural al seu estil i no vulgui forçar-se a fer una cosa “moderna”, purament per impressionar als altres. Les avantguardes es van acabar fa molts anys i el qué és el “com” ja està bastant explorat. Només  falta mirar bé el quí i el qué: que cadascú explori el seu camí artístic natural.  
Ara ja sabem qui és  el pregoner: David Bach, centellenc  “emprenador” que exporta productes catalans –com vins-, a la Xina i països de l’Orient llunyà.  Normalment viu a Pequin amb la seva parella. Emprendre projectes en  temps de crisis com els que arrosseguem és instructiu i indicatiu. Si l’ànima és jove i apreta des de  geografies complexes, la proposta és com a mínim pintoresca. Però també hi ha emprenadors en el  nostre poble: avui mateix, a cal Parador hi estaven pintant el logotip d’una  empresa de pernils  de Centelles, amb una altra botiga al centre. En una altra coordenada, un  altre  ex-pregoner del poble, David Viñolas, destacat per la seva voluntat de ferro, continua també la seva batalla de conquesta d’ espai vital d’intèrpret de música i recolzant empreses  concertístiques. Recentment ens ha parlat del seu treball de col·laboració, amb altres col·legues, amb Feliu Ventura, homenatjant Ovidi Montllor. L’espectacle preparat ha tingut diversos bolos a Granollers o  Sant Feliu de Codines, però el poble mare encara no s’hi ha aproximat. Un vídeo penjat al Youtube permet testimoniaraquesta  col·laboració del centellenc ambel valencià.    
Aleix Art
Que petit es pot arribar a ser i quines embrancades pot
fer el  curs de la vida. Però el turó sempre és un lloc de trobada.
La Festa Major d’enguany té ja el programa tancat: la Tómbola de Mans Unides, comença el dijous i serà a l’antiga Auto-escola Puigsagordi. Dijous també hi ha havaneres. El dilluns, l’orquestra i ball de festa major toca La Salvatana. Els “cavallitos” ja s’estan posant als camps  de la carretera  General. Els Estudis Oberts comencen  el dissabte, de 6 a 9.  Ruta possible de 6: la novetat és en Pere Ballesta, pintor. Hem parlat del Premi Centelles, però no hem dit que es podrà veure a El Marçó i a la Capella. “La vie en rouge” , teatre musical. Un vodevil espectacular, amb joves actors i coreogràfs, que servirant un cant a l’amor i a l’art pur, sense pretensions historicistes –sí Rusiñol, aixequés  el cap!-  , és l’obra preparada per El Triquet per els dies de festa i fins el 13 de setembre(reserveu entrades).

Exposició d’homenatge

A la Plaça  Vella, a Can Manso ahir diumenge s’hi va inaugurar l’exposició dedicada als 50 anys d’aplecs al turó de Puigsagordi. Tal i com l’alcalde va dir, és de fet el primer acte, de la festa major. I com els altres, també és producte de la participació popular: el tema de l’exposició s’ha cuinat durant cinquanta maigs: ha calgut qui va pujar la capelleta, d’altres la Mare de Déu. D’altres han  fet els camins o els han anat caminant amb la canalla des de petits. Els gegants, els rams, els mossens. I  hi ha hagut gent que ha anat fent fotos, d’altres poemes. Els aplecs han esdevingut una cita viscuda i estimada pels centellencs, que cada Primer de maig tenen una trobada engrescadora amb l’entorn natura i un cim magnífic per trobar amics, veïns i novies, a part de divisar de manera formidable el poble i el seu  creixement.
Noèlia Marín / Aleix Art
L’aplec compte amb la seva pròpia liturgia i estacions,
com l’arribada a Riucerdà on es recull el tiquet que promet
un bon esmorzar. Foto de la Noélia Marín feta aquest 2015,
pel reportatge que forma part de l’exposició.
 Tot aquesta història, té els seus records –fotos, recordatoris, banderins, cartells, medallons, etc- i és el que Francesc Mataró ha anat reunint, ordenat i documentant per exposar en sentit cronològic. Primer hi va haver la voluntat de dedicar el turó a la Mare de Déu de Montserrat. Això va ser el 1965. Es va pujar, es va plantar i es va fer la cerimònia i tota la festa; i a partir d’aleshores es va decidir fer els aplecs, cada 1 de maig, seguint el mateix esquema.
Durant uns anys, es podia acampar al cim, però aquesta costum inicialment cívica i amical, es va anar adulterant –alcohol, drogues i brutícia-, i es va anar apartant i prohibint.  Però el primer any, l’aplec naixia amb la mateixa sensibilitat d’obertura del  Concili Vaticà, a l’ombra de la dictadura, però a la primavera de les ànsies de recuperació cultural i de llibertats.  Imatges i records, fan memòria d’aquells pioners del poble, de com pujaven l’estructura de la capelleta, del camí, abans del camí d’ara, dels actes oficials, religiosos i de vida social que es vivia aleshores. En els altres plafons, l’exposició va repassant els aplecs fins l’actualitat, amb imatges de gent i famílies que hi han participat.
L’exposició també compta amb la col·laboració destacada de Maria Rosa Aregall, Maria Rosa Viñets, Noelia Marín i Miquel Garcès, fotògrafs amb bon fer, que a la tercera sala de Can Manso, presenten  reportatges exclusius i personals del darrer aplec. A l’aparador de l’antiga sabateria, Josep  Roca ha recreat la capella de fusta del turó, que durant aquests diez guardarà a la  Moreneta i uns rams, com els que es fan pels aplecs, que ha collit i preparat la Rosa Fontseca.  
Els aplecs han atrapat a vàries generacions de centellencs i moltes persones  ja  ens han deixat. Però a la inauguració d’ahir encara hi havia alguns dels  responsables, com els Roca, la Pepita Casals, els Vila-Vall.llovera. Aquests i Pere “Moliner”, Mercè Vilar, Norbert Gómez, Montserrat Llavina, Josep Sobrevies i Albert Prat  van prologar la inauguració i van fer de rapsodes i representants de la  memòria popular. Qué interessant el poema glosant l’empenta pel sisè aplec! O que sentides les paraules teixides per Miquel Martí  Pol, no fa tants anys!

La Violeta va completar l’acte amb cançons “campestres”. Pere Mas, a la direcció, va fer cantar al  públic “Dalt del Cim” i “el Virolai”.  En moments com aquests, a la plaça Vella, escoltant i cantant patrimoni significat, i compartint un indret agradable -i en això l’aplec és una cita paradigmàtica-,  es percep de debò  el sentit de comunitat centellenca que fa estrenya els llaços entre veïns.