COL·LECTIVA ALEIX ART 2015

La col·lectiva ecològica 
arranca amb 15 artistes

La proposta expositiva, es complementa amb activitats performatives, tertúlies 
i mirades crítiques a diferents temes  propis de la relació de l’Home amb la Naturalesa

Centelles. L’agenda expositiva apreta: ahir inauguraven a Km7, 
a Camallera-Saus, l’exposició dual entre Francesc Artigau i Xavier Serra de Rivera. Tindrem temps  de  comentar-la si anem a veure-la abans del 16 d’agost. També tenim notícies fresques d’una exposició al  Museu d’art de Girona, dedicada a Josep Aragay. Artista pintor i també amb dots ceramistes, vinculat amb Breda i amb el noucentisme. Hi ha temps per recordar la seva petjada fins el febrer de  2016! L’exposició de Calsina a Montserrat, s’acaba  abans… I molt abans, la nostra cita a Centelles:
Ahir inauguràvem  la tercera Col·lectiva Aleix Art. El blog té quatre anys. La primera exposició ja suplia amb els artistes participants, el buit del primer any. Ara ja tenim una dinàmica participativa i la roda organitzativa, ha fet que d’acord amb la selecció i les voluntats, enguany  reunim quinze artistes, comptant autors de suports físics i els artistes d’acció. I encara cal sumar l’equip de col·laboradors que permetran  aprofundir en el tema general, amb el seu criteri, experiència i visió.
Les exposicions Col·lectives del blog, volen ser una aposta de qualitat per poder permetre tocar i veure en directa la matèria de la que es parla cibernèticament en el blog d’internet, Aleix Art i també al blog Crònica de Centelles. Enguany, 2015,  ocupen la Capella de Jesús artistes que són nous en la selecció o inclús que no havien exposat mai  a Centelles i també d’altres formen repeteixen perquè l’any que passat ja es van mostrar disposats a aportar una  proposta de qualitat per al tema marc d’enguany. Aquests  mesos d’estiu la col·lectiva estarà dedicada a l’ecologia humana. Un concepte molt ampli, difícil de concretar, però que a mesura que en surten els temes específics –recursos materials, usos dels entorns geogràfics, convivència amb éssers vius, etc-, motiva debats i reflexions  constructives per abordar el futur de l’home al planeta.
Des de sempre la relació nostra, dels humans amb el  nostre planeta. La manera com ens n’aprofitem i ens en servim. Els abusos i les malifetes. Els  crims ecològics i sovint, acompanyant aquests, els abusos sobre els drets humans, són qüestions que preocupen. En el nostre entorn més immediat potser hi  ha coses millor abordades, però no podem descuidar que tots compartim una casa global  i que tard o dora, haurem de prendre de manera més global i seriosa l’estratègia per continuar convivint tots a la Terra, amb una població humana superlativa.  L’atenció ecològica és una línea que cal revisar i actualitzar, perquè coincidirem en que és des del compromís personal-local, que es podrà incidir en la reorganització del sentit comú global que ha de conduir la relació de l’home amb la naturalesa, d’ara endavant.  
En l’exposició hi participen, com a artistes: Marta Postico, Marta Torres, Maria Picanyol, Esther Parellada, Sílvia Valenciano, Gemma Uribe, Josep Musach, Aleix Mataró, Noelia Marín, Neus Gorriz, Meritxell Codina, Núria Calsapeu, l’equip Alucinamandarinas, Pili Vila (Nouestil) i Laura Marsal. Les dues darreres i el seus equips aportaran dues coreografies.

A més de l’aportació artística, comptem amb la centellenca Núria Puigsaslloses, biòloga i docent, que actua com a assessora científica de l’exposició i encetarà el “debat ecològic” en el sí de la col·lectiva amb la presentació d’un text sobre el tema. Més endavant, altres persones participaran a la Col·lectiva amb altres propostes:  Josep Ginestet farà una demostració participativa, del que malament definim com “karate de la salut”. Aquest tipus  de  karate, així com els dos exemples d’acció coreogràfica mostren de manera molt clara i directa  la relació nostra amb el medi, a través del cos i la gestualitat “manada” pel sentit, els  sentiments, una ètica, unes impressions, etc.  Mn. Joan Torra, rector de Torelló ens explicarà les línies bàsiques de la recent encíclica del Papa Francesc, “Laudato si”, dedicada precisament al  tema de l’ecologia humana.  Volíem  també tocar el tema de l’alimentació. La nutricionista Queralt Aguilà ens permetrà reflexionar sobre com hauria de ser una cistella d’aliments bàsica, sobretot pensant amb la que caldria distribuir a través de Càritas i el Banc d’Aliments, perquè les famílies en moments difícils,  gaudissin també d’una minuta equilibrada. 

TRIANGLE EMPORDANÉS (I)

Flexibles com el bambú


Noelia Marín
Detall de les escultures de Lo a Km7
Saus-Camallera/ Centelles. Ja hem fet la primera excursió triangular a l’Empordà. Si propostes bones, alegries noves, posts cap aquí. Dissabte el primer objectiu indispensable  era visitar l’exposicio que Laurent Martin, “Lo” té a l’espai Km 7. El centre d’art que gestiona J.L. Pascual. Hi va haver més “xixa” la resta del dia, per les terres costaneres del nord, però anirem pam a pam. La nostra “logística” també fa que parlem de can Pascual quan falten quatre dies per tancar aquesta exposició. I per tant cal optimitzar el temps. Per cert: després toca l’altra exposició per la qual també esperem pujar a Camallera: Francesc Artigau i Xavier Serra de Rivera. Cada tità ocuparà mig espai del que abans era una sola sala. No estaran barrejats, com si fos una batalla entre Alien i Predator. J.L. Pascual  ha dividit l’espai i també això ara li permet dedicar a Lo, mitja sala amb un repàs de les obres, amb les que l’artista ha exposat durant deu anys, a la sala i una altra part, amb l’obra amb la que Lo, renova el seu compromís amb el lloc, amb obra nova.
Fins ara sabíem que Moisés Villela era un geni amb les escultures  fetes amb bambú. Però no és l’únic. N’hi ha que o han arribat al mateix material o l’han continuat, però l’hi han donat un impuls nou. Lo és un bon cas.  En Lo tot és molt més simplificat materialment (no pinta les peces): només sol utilitzar el bambú, un fil negre de pescar, que es veu és típic del Japó i és molt fort; i unes boles negres que havien set de metall i ara són de fang. Amb aquests tres elements bàsics, Lo, “transforma” la canya de fusta de bambú amb filaments i estructures que formen formes. No sé si ho he dit: estem parlant d’un escultor. Però és com si Lo dibuixés formes abstractes i geomètriques amb la canya “linealitzada”. El fil i un complex i estudiat joc de tensions i pesos (les boles) li permet mantenir l’estructura estable i ferma. Tant sols sensible a l’aire que pot tendir a fer-la moure com un mòbil pesat. No se si cal cercar referents reals: a vegades semblen àtoms amb els seus camps magnètics o planetes… el fet és que són formes que són ben simples, però per ser, precisen d’una “condició” física i material, ben estudiada i experimentada. Més enllà de l’’estructura general, el bon observador pot deleitar-se amb els “accents” materials del propi bambú i com l’artista aprofita la seva estructura, per fer-hi delicats forats i passar-hi o lligar-hi el fil de pescar. L’obra inspira paciència i respecta a la feina feta amb ganes. 

MNAC

FOTO NOTÍCIA:

La col·lecció de romànic i gòtic 
d’Antonio Gallardo cap al MNAC
Ahir el Museu Nacional d’Art de Catalunya 
va anunciar que la Generalitat faria entrega en aquest 
nostre museu, la col·lecció d’art donada per 
Antonio Gallardo Ballart. 
Es tracta de 17 peces d’entre els segles XII a XV,  
que inclouen obres d’artistes gòtics destacats 
com els Serra, Lluís Borrassà, Bernat Martorell, 
Martín Bernat o Nicolás  Francés. I també peces romàniques 
d’àmbit català i castellà. Segons fons del museu serà més cap 
a la tardor quan s’ingressarà efectivament aquest fons particular, 
i es podrà exposar i detallar millor el seu contingut. 
El col·leccionista Antonio Gallardo ha donat aquest fons 
i el govern català ha acceptat part d’aquesta col·lecció 
com a forma de pagament per a futurs impostos.  
El pagament d’impostos amb obres d’art és una fórmula 
legalment prevista i que ja ha estat l’origen d’algunes 
incorporacions museístiques. 
La fotografia recull el moment 
de la signatura dels compromisos i acords 
per la donació entre membres del govern, patronat 
del museu i el col·leccionista, 
feta a la sala Sert del MNAC.
Les peces noves semblen més grans i de tema còsmic. Però no sabem si això és prou important. El cas és que les obres noves són les que l’artista ha estat ultimant. I l’obra de la retrospectiva són  peces que actualment pertanyen al fons de Pascual. Entre aquestes hi ha peces que normalment es pengen al sostre –per cert, recurs comú en Lo-, però també hi ha  petites peces com de sobre-taula en les que descobrim el geni de l’artista per fer aguantar la peça, sense complicar-ho molt. Sigui en una banda o altre, les peces es fan mirar per gaudir de les seves sorpreses.

Treballs d’estiu: galeries sota la calor (i III)

Meifrén i sorpreses de dibuix a l’Artur Ramon
Artur Ramon
Un dels dibuixos impressionistes
d’Eliseu Meifrén.
Barcelona/ Centelles. La primera de les visites que vam fer el dissabte de la calorada per Barcelona, era a l’Artur Ramon. La galeria del carrer de la Palla sol ser la primera en visitar-se en les rutes bloggeres, perquè obren dora al matí. Normalment és agraït fer-hi visites perqué solen tenir la capacitat de renovar les exposicions amb material engrescador. Ara a la “capelleta d’art” hi penja obra de l’artista Eliseu Meifrén. Pintor barceloní de la generació modernista. Col·lega dels Rusiñol i Casas, el seu nom ha seguit un prestigi bastant estable en les sales d’art especialitat en pintura del canvi de segle i també en la de subhastes. El cas és que quan hom munta una exposició amb cara i ulls com la present, permet revisar millor la seva petjada. La mostra acull pintura, però sobretot dibuixos. Ambdós llenguatges ens traslladen a la marca estilística dels impressionistes. Meifrén va assimilar-ho sobretot amb les visites a París junt amb altres col·legues barcelonins, que ho aprengueren com a via per distanciar-se de l’art acadèmic. Meifrén fou alumne de l’Escola de Llotja. Tingué de professors a Ramon Martí Alsina i a Antoni Caba. Dos mestres importants. No tinc clar si la seva “oposició acadèmica” tenia res a dir contra aquests dos titans de l’art català o era una qüestió de crítica més contra l’estatus general.
El cas és que Meifrén va anar creant-se un llenguatge propi, d’arrel impressionista, en que abunden els paisatges mariners o rurals. La seva especialització és en el tractament qüestions llumíniques i atmosfèriques.  Meifrén tenia coses amb comú amb els pintors de l’escola lluminista formada a Sitges: aplicació de la llum marítima de la costa mediterrània. A l’Artur Ramon hi ha una marina important.
Però el pes més important de l’exposició són els dibuixos. La factura no és molt diferent de la d’altres artistes influenciats pels impressionistes. Era una manera per dibuixar! El cas és que Meifrén acostumava a fer-los a París  o, almenys in situ. L’artista alternava les estades a París amb les de Barcelona. Els seus dibuixos també s’exposaven ja aleshores en galeries franceses i d’altres llocs i van ser del primer material que es va “popularitzar” de l’artista. Ajudat per les seves pintures, a partir de la bona acceptació dels dibuixos es va guanyar una reputació internacional. Per tant la mostra de l’Artur Ramon revisa Meifrén, però ho fa amb el material fonamental per valorar la seva fortuna crítica.

Més dibuix

A la sala adjunta de la galeria també hi ha una esplèndida mostra de dibuix modern. És a dir des dels segles XV al XIX. A més del fantàstic esbós de Joan de Joanes per un retaule, la selecció de papers és interessant per trobar estudis preparatoris, usos de la sanguina, papers amb dibuixos reticulats per traslladar a formats grans, dibuixos per traslladar a gravat, etc. Entre altres perles, hi ha un dibuix de Piranesi que detalla una de les seves figures que com extres acompanyen i posen l’escala humana a les seves vedutes romanes.  

TORNEM AMB ELS COLORS

Pretel  this afternoon

A.A.
Part de les pintures dels alumnes de l’EPA. L’exposició
dedicada al color es pot  veure fins el proper diumenge.
Centelles. Sigui com sigui els dies han continuat el seu pas impecable i la Crònica s’ha quedat aturada al 26 de juny!  Amb Sarrate  a Badalona. No és pas que quedessim tant esturats o no hi hagi més ganes d’escriure, ni coses noves que hagin passat. Però el temps apte per dedicar-se a aquests afers de reporter, s’han aprimat i el teclatejat s’ha de deixar per moments més residuals. Al blog  Aleix Art sí que hi ha hagut més assiduïtat, però també hi ha dos o tres temes que s’han quedat parats en el temps. La que encara es pot salvar és un resum sobre el taller d’estampació que vam fer el dissabte de la fira de la Ratafia. Volia descriure una mica com havia anat i tinc estampes dels nens per fotografiar i tot. Però no hi ha prou temps.  
També hi ha exposicions  a la capella i al Marçó que van passant. Crec que aquesta tarda sortiré de casa per veure, definitivament, l’exposició del Xavier Pretel al Marçó.  Però sincerament em fa mandra! Però, ara que  ho penso, podria aprofitar per visitar el pis de dalt i revisar antics P.C…
A la Capella de Jesús ara és temps per les exposicions dels  tallers d’art i de l’Escola d’Adults dedicats a la creativitat. L’altra dia pensava que a l’Epa s’hi fan molts  cursos i tallers, però que els “artistes” són els que tenen una visibilitat major.  No sabem res dels finals de curs dels que  fan informàtica o anglès o algun curs curiós… Encara que les pretensions siguin diferents, trobo que no estaria per demés que els finals de curs fossin més transversals i que per exemple, els  d’anglès oferissin com visites guiades o xerrades per practicar paraules i gramàtiques en un context il·lustratiu com és el de la Capella. O que els d’informàtica s’ocupessin de coses com fer  els cartells, publicitar-ho tot per les xarxes, fer un catàleg on-line, qui sap…. O que pels els artistes un any el tema fos l’escola en sí mateixa i el seu capital humà i sapencial.

Eco de l’eco

Aquesta transversalitat és la que m’agradaria orquestrar dintre la Col·lectiva Aleix Art’15 que s’inaugura el dia 25 de juliol. Recordem, el tema és l’ecologia humana. Falta poquet i el què és el treball dels artistes, em consta que esta a punt de passar a la sala d’espera prèvia a muntar l’exposició. També hi ha una sèrie d’activitats paral·leles previstes, com dansa . Però hi ha una part de tertúlies i xerrades que m’agradaria que fos una altra pota vertebradora de l’exposició. Precisament per fer visibles les relacions de l’home amb la naturalesa i les mancances o millores que caldria enfocar per poder continuar la nostra estada amb salut en aquest gran planeta. Aquesta pota s’està ja formant i només falta que quan els dies d’exposició es dispari, la gent respongui i s’animi  a seguir les trobades de diàleg.  Sino a dintre,  crec que les escales de la capella serien com un bon auditori.
 L’exposició del blog es començarà muntarà a partir del 20 de juliol. Segurament aquell dia, però, just hi haurà els professors i alumnes de l’Escola d’Adults que desmuntaran la mostra dels pintors i els ceramistes. Uns i altres, cara aquest punt i final  del curs, han treballat de forma comuna el tema del color. El tema és una mica ambigu perquè en aquests terrenys plàstics tot té alguna tonalitat. I el tema estava en veure com es potenciava i centrava. En el cas dels pintors veiem que tant hi ha qui ha destacat uns tons en concret o ha com estampat  la paleta a la tela, com qui ha cercat o fet un exercici de complementarietats, jugant amb els colors primaris i els complementaris. Les pintures d’Antoni Codina, Miquel Matavacas, Martín, Ramona Ruvireta i Rosa Fontseca crec que són les més ben plantejades, treballades i acabades. Les altres més o menys, tant podrien ser en aquesta exposició com en un altre de qualsevol altre tema.
A.A.
Conjunt de les casetes de color de ceràmica. Una presència
potser massa discreta dels artistes del  fang, aquest final de curs.
En quan als de ceràmica hem sap greu haver d’escriure que, en general, ho trobo pobre. A part de que a nivell de volum de l’espai, resulta una presència discreta, trobo que la idea de fer cases per aplicar-hi el color, s’ha basat massa en unes formes típiques, repetitives  i també no tots han aplicat esmalt de color sobre el fang, tal i com s’havia demanat. Evidentment la  llibertat creativa no es pot condicionar, però com a peça vam entendre que era un exercici especial per aplicar el color sobre al fang, que alguns vam respectar i en d’altres al final el compromís s’ha acabat fonent i oblidant.  En les obres tipus encàrrec  trobo que està bé que l’artista s’ho prengui com un exercici d’estil per resoldre els requisits concrets, tots els que es demanen, per complir.  Si en manquen és com  un menyspreu als desitjos del comitent i aleshores, personalment. D’alguna manera les expectatives es poden igualar, superar o provocar un disgust. En la història hi ha obres mestres en totes aquestes variables, però crec que te més valor final, l’obra de qui dintre els seus límits ha sabut assumir i combinar tots els ingredients necessaris. És igual que sigui pintura, ceràmica o unes sabates.
Per cert, dijous hi va haver reunió per engegar una nova edició dels Estudis Oberts cara els dies de la Festa Major. Serà el cap de setmana darrer d’agost, fins el dia 1 de setembre, Sant Llop. Participaran David Casals, Marta Postico, Jordi Sarrate, Pere Mas i Aleix Mataró. Només obrirem els tallers. No es prepara cap exposició especial, si bé sembla que tots participarem d’una iniciativa més ambiciosa dedicada a homenatjar a Idelfons  Cerdà, pels dos-cents anys del seu naixement a la seva casa pairal. I que aquesta obra “cerdaniana” podrà ser la  que els visitants dels estudis, trobin en preparació en els distints espais creatius.