badaluc

COL·LECTIU ARTÍSTIC MANLLEUENC

La Solitària deixa Can Patalarga, carregada de dimonis

Manlleu / Centelles. És una mica lleig tornar una visita, després d’haver coincidit amb ells, en una pàgina de premsa i sabent que van com per desmuntar una pota del seu projecte artístic. La Solitària de Manlleu fa l’última exposició col·lectiva a Can Patalarga – carrer de la Font, 10-, abans d’abandonar el local i iniciar una etapa d’artistes a la diàspora. Els integrants del col·lectiu s’han anat distanciant de la gestió del local i actualment, i segons un dels integrants ens comenta, es feia més aviat pesat guardar l’espai, cada cop més per a exposicions externes, que pròpies del grup i mentre aquest s’anava desinflant i mutant. Però el que desapareix és el niu comú i el curs nòmada que s’acosta també pot aportar nous projecte individuals i col·lectius. A l’exposició hi trobem Eduardo Moyano, els germans Pau i Beth Robles, Bibiana Gala, Alba Panadero, Roger Roca, Martina Tarabal, Jacob Cabezas, Albert Pratdesaba, Iraida Arcasons i o Marc Tañà. Dotze artistes, tretze obres (Pol Robles aporta dues peces).

D’entrada hi ha hagut corda per reajuntar aquests dotze integrants i preparar una col·lectiva final amb força que indica prou bé que cada “solitari” continua actiu. Els integrants de La Solitària, no tots han passat per les classes d’art de títols oficials, ni tenen la mateixa edat. Entre els veterans i els joves, la franja d’edat s’eixample entre els 20 i els 38 anys. Eduard Moyano , que és amb qui vam parlar, perquè guardava la sala, a més del cuquet per la creativitat comparteixen l’interès per temes de misteri i morbosos. Per això ha estat fàcil agrupar-los i fer-els-hi descriure “dimonis”.

Aleix Art

Tema compartit

Es veu que hi ha una espècia de tractat del segle XVII que descriu els àngels dolents, dient-ne els noms, explicant-ne la seva funció malèfica i pecaminosa, la seva relació amb cultes antiquíssims i pagans. No m’havia plantejat mai que el gremi dels dimonis tingués més personal “reconegut” i identificat que els nostres dimonis casolans dels Pastorets, Satanàs i Llucifer. De fet, aquests dos no hi surten pas. Més aviat els de la Solitària han triat el personal subaltern, la jerarquia d’especialistes que fan tasques concretes. Sort que hi ha, un poder superior que els té tots controlats i replegats i que la fe de cadascú és el millor antídot per no arrestrar-se per les seves temptacions i seduccions. La majoria de dimonis fan referència a “pecats” com la possessió de béns, els desitjos corporis i el domini sobre altres.

En general els integrants de La Solitària els han “interpretat” en formes antropomòrfiques. Entre els éssers malèfics abunden les personificacions en dones i també les simbiosis amb animals. Els artistes manlleuecs s’hi ha acostat a través del dibuix, la pintura. Hi ha bastants treballs processats a través de recursos infogràfics i digitals. La familiaritat amb el còmic i altres llenguatges gràfics narratius és present en la col·lectiva.

Entre les obres més singulars, crec que val la pena destacar el llibre d’artista de Marc Tañà que ha dissenyat un retrat gràfic de diferents personatges de l’staff dels inferns, amb dibuix i parts del paper que es despleguen volumètricament. És interessant tenir en compte que hi ha treballs que fa temps que es van cuinant i que no tots s’han fet expressament del tot. La visita a aquesta col·lectiva, oberta les tardes dels caps de setmana fins el diumenge 30, permet també veure algunes altres peces del col·lectiu, en un mini-fons permanent que recorda els anys d’estada del grup en aquest local manllauenc i el seu currículum extens i de qualitat de propostes i accions artístiques.

ART MODERN A MONTSERRAT

Recer de Calsina i Scully

Aleix Art

Vista de les agulles de Montserrat des del punt on es troba Santa Cecilia. Des d”aquí es pot aparcar i anar per engrascar-se per terrenys artístics i espirituals o enfilar-se amunt i escalar terrenys difícils i estimulants.

Montserrat/ Centelles. La visita a Montserrat era obligada des del moment en que vam saber que s’havia consagrat l’antic monestir de Santa Cecília a un pintor contemporani d’arrel abstracte, Sean Scully. Com a mínim anar-ho a veure. Després va venir la notícia de que s’inaugurava una mostra dedicada a revifar l’interès per l’obra de Ramon Calsina. També teníem altres coses a la llista d’aquestes per les que va bé aprofitar una pujada al santuari marià. Finalment, avui hem materialitzat dues terceres parts de la llista. M’ha acompanyat en la visita el pintor veneçolà Jaime Moroldo, que no havia estat mai a Montserrat. M’ha parlat d’unes muntanyes similars al cor del seu país, del que va marxar fa uns deu anys, però res incomparable. Quants milions d’anys per posar dretes aquelles impressionants pedres?

La primera etapa i inicialment única prevista, era anar a Santa Cecilia. El primer monestir construït en tot el massís, està a la cara septentrional, a quatre quílometres del santuari marià. Potser amb un altre plantejament es podria fer a peu tot. Però el primer plantejament era “poc i ben vist” i el mitjà més pràctic és amb cotxe particular. El cenobi, que va acollir una comunitat benedictina a partir del segle X ha estat recentment restaurat per la diputació. L’actual intervenció deixa al descobert els diferents estrats constructius, situant al nivell primigenis el paviment de fusta. La resta de murs i la coberta de volta, estan arrebossades. L’antic refugi-alberg que li era adossat, actualment està fora d’ús (espai per futurs tallers?). Degut a una bona sintonia entre el patronat del museu de Montserrat i l’artista irlandès Sean Scully, l’espai interior de l’església ha estat “embellit” amb pintura i obra seva, creada expressament per aquest lloc. Per aquest motiu el cenobi ara també es denomina Espai Sean Scully. L’entrada general val 6€. Però val la pena.

Detall d’una de les pintures de la nau central

Scully és un pintor que ha adoptat com a recurs propi les formes de l’expressionisme abstracte avançades per Rothko. Podríem dir que és com un deixeble, un admirador , que de mica en mica ha sabut assimilar i donar una solució personal als ritmes de formes i colors del gran pintor nord-americà. Se n’ha distanciat i avui és un pintor reconegut. Si bé aquesta seva intervenció a Santa Cecilia, segurament competeix de tu a tu, amb la que Rothko va fer per la capella de Houston, fa cinquanta anys. En aquell encàrrec privat, Rothko va imposar una paleta fosca. En la proposta montserratina de Scully, hi ha grisos, però hi ha un diàleg més vibrant amb l’amabilitat del blau, el vermell ingres i altres tonalitats que responen a altres realitats personals (el Mediterrani, “la fugocitat de Santa Cecília”, etc). De totes maneres no és nova ni estranya la relació de l’art abstracte amb l’espiritualitat. Ja no ens hauria de venir de nou.

Treball complex

Vista de l’absis des de la nau lateral dretana

La relació de Scully amb Montserrat passa perqué el pintor crec que ha passat temporades a Catalunya i és un artista representat pel galerista Carles Taché. Proposat i encarregada l’obra, la tasca de Scully, l’ha ocupat varis anys en la recerca dels plantejaments més oportuns, que inclús ha hagut de modificar a la llum de troballes inesperades en les tasques de restauració. Al final, el projecte s’ha resolt amb unes cinc o sis peces de gran format, tres de mitjanes i elements de suport com el plafó de pasta vidrada del darrera altar, la creu escultòrica de l’altar, les dues exemptes dels intradós de l’arc, vitralls a les cinc finestres i petits quadrets pintats sobre la paret mateixa. Cada peça està pensada en termes de mesura, per un dels espais i amb combinació amb la resta d’elements plàstics. Sobretot amb la lluminositat de cada sector i la claror que difonen els vitralls translúcids de colors groc, vermell i blau –els colors primaris-, que hi ha repartits entre cada una de les dues absidioles i l’absis principal. Una qüestió que potser es percebria més si tot fos a mercè de la llum solar, amb la llum elèctrica interior apagada. Però ara és qüestió de fixar-se amb les peces.

Els grisos, de lligam rothkonià, prenen la paraula a la peça que rep al visitant. Una peça gran. Scully treballa cercant ritmes cromàtics, oposats amb ritmes geomètrics i repeticions. Sobretot fa faixes. I pinta colors plans directament sobre la superfície o a sobre de tons contraris de base, cercant l’expressió a través de la transparència, els límits entre tons, el ritme concret de la pinzellada. Als peus de la nau hi ha dues pintures dedicades a Santa Cecília, a les que evocaria a través de la personificació del vermell amb la Santa. També ha introduït retallar la superfície per introduir com un pegat, amb un motiu discordant. En la pintura de la dreta, un retall de fons blanc, creuat de línies negres, evoca un pentagrama –Santa Cecilia, patrona de la música o personificació de la dona que s’expressa a través de l’art musical-.

Segons l’audio-guia, les pintures estan carregades de simbolismes mitològics i referències al lloc. Però com a art abstracte expressionista, l’empatia primera apel·la a sentiments de reserva, inclús de por, misteri. El blau, que es diu “mediterrani”, em sembla fosc, inclús embrutat. Els núvols que coronaven avui el massís i que es passegen encara pel país són més amics dels bordeus i mostasses d’Scully que els tons vermells i grocs, més vibrants, més afins a Miró. Com uns companys de viatge, les pintures d’Scully no s’acaben de conèixer el primer dia. I certament seria interessant veure com respondrien si l’espai s’utilitzés per a celebrar-hi alguna missa o comentari dels evangelis, ja que a vegades les idees revoten amb l’art i aquest es significa de manera diferent. No farem la prova?

Amb tot crec que és un treball xulo, si bé en termes generals es parla de la intervenció a Santa Cecilia com a pintura mural. Però no em sembla el més adequat: realment, la part de formats més grans, són pintures a l’oli sobre alumini, penjades sobre la paret. Sobre la pròpia paret, només hi ha com uns petits requadres, amb les franges de colors geomètrics pintades sobre un fons preparat. Pintura mural per mi hauria d’haver estat pintura al fresc o seca sobre el mateix mur o amb la tela, adaptada de manera molt més dissimulada, a la superfície parietal (com les grans teles de Riquer o Llimona a la basílica). Però de pintors al fresc, amb estils abstractes purs i de motivacions cristianes, n’hi ha? En qualsevol cas la intervenció de Scully retorna a Santa Cecilia un paper important com a espai per reflexionar sobre la fe a través d’una imatgeria contemporània i que com l’art romànic, podrà ser perenne, mentre hi hagi connexió entre l’obra, el “jo” i el seu significat teològic.

Calsina al Museu

L’exposició montserratina de Calsina inclou pintures

com aquesta de primers dels anys 30. Calsina va formar

aviat el seu estil i temes característics. Aquesta tela la

va donar a la Generalitat per ser subhastada per generar

fons per les víctimes de la Guerra. Però el transport

fou interceptat i el contingut confiscat. Fou retornat

a la Generalitat fins el 1979.

Quan hem marxat de Santa Cecilia, hem estat a punt de marxar lluny de Montserrat, perquè l’entrada al santuari amb vehicle particular es veia complicada. Però al passar pel pont del cramallera hem recuperat el desig de completar bé la visita. Així que hem anat a l’aparcament de Monistrol i hem pujat pel camí de ferro. Vint minuts. 10 Euros, anar i tornar. Un cop dalt hem anat directes al museu. L’objectiu era visitar la proposta montserratina dedicada a Ramon Calsina. I sort que l’hem visitat. Perquè sent una mica més petita que la de Terrassa, inclou, sobretot pintures diferents a les vistes a l’antiga caixa egarenca. Sobretot es destaquen les que tenen la muntanya serrada de fons. Perquè Calsina hi tenia un lligam familiar, i com molts catalans, espiritual. La visita és extraordinària, per revifar interès pel treball d’aquest artista, nascut el 1901. Ara, mesos després, sé més sobre el lligam del seu tipus de figures amb el dibuix propi del Noucentisme (Aragay, Obiols, etc), però també estic convençut de la seva singularitat. Aquest cop he vist les pintures més ben plantejades per un fi significatiu i també molt millor el deix de nostàlgia, soledat i la protesta implícita en olis i dibuixos. També m’he fixat amb cites a grans pintors com Poussin o Manet. Aquest darrer el veig darrera la pintura dedicada a Tolouse-Lautrec, que també conecta amb els olis bohemis de Casas. En resum, és una altra exposició per passar-hi estona. I per anar descobrint: si que guarda fons la fundació familiar de Ramon Calsina! L’entrada a les exposicions temporals es pot separar de la visita general al museu.

No hem marxat de Montserrat sense entrar a la basílica. Hem saludat a la Moraneta des de lluny (la cua per anar al cambril frenava) i hem trobat altres coses com la làmpada donada per Veneçuela el 1953 o el relleu de bronze de Subirachs amb textos de Salvador Espriu. Que de fet hi ha moltes obres de Subirachs. Però això dóna matèria per un altre dia

PASSAT PRESENT

Espais i objectes pel demà

Centelles. El patrimoni es revaloritza. Avui a l’ajuntament es començava a distribuir el programa de la Festa Major. Portada de l’Eulàlia Llopart. Enguany està dedicat a inventariar i explicar la història dels antics molins que hi havia hagut a Centelles. Encara n’hi ha restes i en funciona algun a nivell testimonial. La investigació de Francesc Roma repassa la seva datació, característiques, tipus i les situa dintre la ruta dels molins que tots podem resseguir a peu, perquè és aquí mateix. A finals de mes el Marçó vell incorporarà una altra pintura al patrimoni pictòric. Veurem si és un trasto o un bon fitxatge. De moment és un secret d’estat. Però hi ha més coses per guardar dignament. Dissabte a la tarda, a les 7, una mica abans de la pluja, la parròquia presentava un nou projecte ben tramat: en el que ara sé n’anomenen el cor de Sant Llop hi han encabit un petit espai museístic. Fins ara era un traster. Amb els objectes malendreçats, bruts i desconeguts. Però un grup de voluntaris es va fer càrrec de posar ordre a l’espai. I a partir del primer pas, es va veure la idoneïtat de millorar la guarda i presentació d’aquells objectes, que un cop netejats de la pols del temps, recuperaven el seu valor històric. El grup de voluntaris, primer format per col·laboradors dels grups parroquials va anar creixent fins a incorporar l’ajuda d’un arquitecte i altres col·laboradors professionals per acabar de plantejar i materialitzar una adequació mínima de l’espai, per guardar i exposar els objectes. Després van sumar la complicitat de l’equip de patrimoni del Bisbat, que va aportar la seva visió més científica i museològica per a orquestrar el nou espai. Els mesos han anat passant i la data per inaugurar no s’ha triat fins que el regal a la comunitat ha estat ben polit i acabat. Les presses són males amigues. El museu és per un futur pacient i tolerant.

Temps propicis

A.A.

Els espais que entren en desús a Centelles, també

inspiren futurs diferents per no perdre patrimoni amb arqui-

tecures interessants i encara ben útils

Paral·lelament a l’adequació física s’ha preparat un catàleg amb les dades de cada peça. Una eina útil tant per conèixer el contingut, més enllà del visionat especulatiu i també necessària per a la salvaguarda dels objectes de la mirada maliciosa. El museu inclou calzes, sacramentaris, la talla processal de la Mare de Déu dels Dolors, creus, un baldaquí de fusta amb talles d’àngels. La majoria són peces d’orfebreria i imatgeria enretirades del primer pla després de la reforma litúrgica del 65. Hi ha qui no veurà un gran valor artístic. Potser el pes és més històric. Però no deixen de ser objectes de disseny o creació per embellir la celebració i el temple. A vegades fets amb materials nobles i sobretot amb la saviesa dels grans artesans del passat. Amb ofici. Hi ha processos que potser avui ja s’han perdut, com les encarnacions del rostre de les talles. En qualsevol cas, en aquest blog tenim problemes per dir que una producció humana no inclou un valor artístic, ja que per definir-ho mantenim vàlid el concepte grec de “teckné”. El cas és que més enllà del valor artístic, a vegades el valor històric ja és suficient. Perquè molts d’aquests objectes han estat utilitzats i vistos i compten amb la seva traça en el passat, en forma de memòries biogràfiques i usos particulars. El record. Però crec també que el fet que s’obri un museu a Centelles, amb contingut eminentment religiós, suposa també un pas de normalitat i afirmació de la comunitat cristiana, que amb el nou espai, dintre un temple amb salut física, treu la pols als seu passat material, per preparar el seu futur. Cada peça, més enllà del seu valor artístic o històric, tenia una funció dintre la lògica litúrgica de la seva època, que en alguns casos s’haurà d’explicar de nou, perquè avui ja no s’utilitzen així. Però som on som perquè amb més o menys fe, l’Església s’ha anat adaptant. La seva administració depèn dels Homes. Les peces expliquen part de la cadena. La resta de la historia està en els llibres, al Museu Episcopal i sobretot en una comunitat viva. Recordar, revisar, mirar endavant. Construir. A finals de mes, hi ha la Festa Major. Després comença l’aventura de reformar un altre espai, parroquial, cultural i social: el teatre del Centre Parroquial. Potser el Nadal del 2016 els Pastorets tornaran a explicar la història d’Amor.

FINESTRES D’EL TRABUC

Moroldo en clarobscurs

Zoom a les pintures del veneçolà, de fragments amb colors discutin sobre límits

Totes les fotos: Aleix Art

Centelles. Una de les intencions de les Finestres és capturar amb rapidesa, propostes artístiques ben fresques. Com fem en el blog. Però més com si algú acaba una pintura important, ensenyar-la ja (això ho intentem fer amb la secció Salonet de blog) . En aquest extrem tant immediatista encara no hi hem arribat, a les Finestres. De moment són persones amb actiu, obres del curs i propostes contrastades que mirem que tinguin el seu moment a les Finestres, per omplir d’art d’actualitat la mirada del carrer i la companyia del interior del café. Del Trabuc. La proposta que tenim ara, hi serà fins el 19 de setembre.

Canvi d’aires

Jaime Moroldo és un artista pintor, i també un dinamitzador. Prové de Veneçuela, però per circumstancies personals s’ha instal·lat a la Garriga. I ha hagut de guanyar-se de nou el seu espai com a creador i refer la seva carrera en unes altres coordenades. No havíem pensat mai que a Veneçuela hi poguessin haver pintors “moderns”. Les imatges mediatitzades sobre els països sudamericans, sincerament, desvirtuen i desinformen sobre les cultures crítiques i diverses de països políticament radicalitzats.

A Catalunya, Moroldo és dels artistes que vol que es conegui que existeix, perquè no és una especulació extra-laboral, sino que és la seva professió. Però no és un artista que destaqui per vendre amb una radicalitat polèmica, sino que segueix uns paràmetres fets de constància i procés personal.

Les obres que avui pengen a les Finestres d’El Trabuc formaven part de la individual que vam poder veure fa mig any a Montcada i Reixac. Podríem dir que va ser de les exposicions que no vam poder explicar al blog Aleix Art, perquè la vam anar a veure poc abans de tancar-la. I com que la volíem comentar, i si no es veu, no existeix, l’hem portat a Centelles. Ara s’està quieta: l’exposició en sí a Montcada subratllava el reconeixement de Moroldo en un premi de pintura local. Com a artista la línea de batalla en premis segueix activa, perquè el mercat artístic al nostre país és bastant erm. No hi ha vida. Potser per això l’obra del nostre artista juga amb alegria amb els negres i els tons foscos i en fa barrera per filtrar l’esperança de la llum i els colors vius.

En les obres primerenques d’un grans artista com Ràfols-Casamada, el pintor català, no se si va haver de fer un cop de puny i decidir mentalment que no feia paisatges, sino obres abstractes. Poden ser les dues coses perquè en les peces frontera, només canvia el títol. En Moroldo també sembla que espiem paisatges. Però no són familiars, ni tenen signes descriptius singulars. No és difícil deixar-se endur per la imaginació i especular amb els neguits de l’ànima de l’artista, que crea paisatges interiors fets de llums i sombres. Llums interiors que connecten amb una mirada filosòfica o espiritual, per la que no calen textos instructius: mireu i gaudiu. Assumir que no són paisatges físics, és una conquesta de l’art contemporani, particularment de la generació anterior, que encara no ha inculcat a tothom aquesta possibilitat, però que acceptem com a bona. Podria ser que Moroldo assumís aquest enfoc abstracte estan aquí (terra natal de Miró i Guinovart), però Veneçuela també està a la sombra de Nova York, i potser a allà ja havien assumit de temps, el que proposava un Rothko (de caire espiritualista i que per cert té etapes negres, com les pintures que va proposar per decorar el Four Seasons).

L’obra de Moroldo està feta de fragments i el conjunt dóna mides mitjanes. Moroldo ha practicat i assajat durant anys aquestes formes. Les seves “targetes” de paisatges interiors han participat sovint en les altres exposicions i en les deliberacions del jurat del Premi Centelles. A vegades l’han seleccionat, a vegades no. Però no ha fet d’això un sistema repetitiu. Ja a Montcada, quan s’ha tractat d’abordar pintures més grans, Moroldo ha cercat completar el seu món de negres transparents amb la rotunditat de materials introduïts directament i cercant major sensualitat en l’expressió del gest que configura la base del seu llenguatge a dos nivells: entre el fons atmosfèric colorista i les teranyines negres.

Teoria en cocció

La galeta dels gelats, millora l’estiu a la Plaça

Redacció. La dinamització de la plaça Major,

amb l’ús públic entregat als ciutadans,

ha contribuït a convertir l’àrea urbana,

plena de patrimoni, en encreuament

d’oci i gastronomia, cada cop millor.

En el Trabuc parlem de cafès i

aliments lleugers. Però per l’estiu també

estan preparats per mimar amb una

oferta de gelats i refrescos de caire

més artesanal. O en que el pas industrial

permet encara intervenir als barmans,

dosificant i presentant. Amb tot el que això

resta de package innecessari i el que aporta de

detalls com la galeta del gelat, la xufla de

l’orxata o la fruita als tes.

Així que les pintures del Trabuc són un capítol. Un testimoni del procés de Moroldo, que en aquests moments ja ha revisat i deixat endarrere i que si féssim una nova individual completa, aportaria variants noves respecta la mostra de Montcada. L’encaix rendible difícil de Moroldo no li elimina les ganes per desenvolupar una pintura que en el fons és una vocació i una necessitat. I el més important és que la seva proposta reflecteix un estat genuí. I no és aquest el signe de contemporanietat, que reclamàvem a un artista per connectar compromesament amb el nostre temps? És igual quin sigui el llenguatge. Són importants les conquestes de les avantguardes i les aventures conceptuals. Però ara, quaranta anys després dels grans espatecs artístics que van redefinir les arts, no arriba el moment d’acceptar que en els camins de l’art el que realment importa és l’ofici, el motiu (el que) i la capacitat de generar empatia? Tot el demés és camp per als prejudicis i els arguments interessats.

Aquest punt arriba després visita i post per a l’exposició d’Artigau i Serra de Rivera (al blog), i abans del post en preparació entorn a l’exposició del MNAC, dedicada al període 1950-77. La tria no coincideix amb un criteri de ment oberta.