badaluc

FILOSOFADA D’AGOST

Terra Santa a la vista

Gravat historicista de Jerusalem, amb informació que subratllen imaginari sobre la ciutat.

Recta final pels preparatius del viatge-pelegrinatge a Terra Santa, organitzat des de la parròquia de Centelles, que es farà la primera setmana de setembre. Reflexiono sobre els pros i contres d’un destí intrigant i que de moment he posposat per qüestions de voler i poder.

Centelles. Ahir hi va haver una reunió preparatòria, de darreres informacions, per encarar el viatge a Terra Santa que s’ha organitzat des de la parròquia de Centelles. Es volia que fos un viatge de i per la comunitat. Al final, els centellencs que hi van són poquets i el viatge s’ha tancat donant entrada a viatgers d’altres indrets. Però al final es fa. Jerusalem i el seu entorn no semblen estar a l’abast del general dels centellencs. Això que estaria molt bé poder organitzar viatges de caire comunitari a llocs significatius.

Aleix Art

Rajola de ceràmica esmaltada, del barri armeni de Jerusalem,

que representa el Sant Sopar, que es situa en aquesta ciutat.

Gentilesa de la família Vallduriola-Mataró

Però ara d’entrada, Jerusalem, -baixo a l’escala personal-, era per mi és un dispendi important –podria haver estalviat, sí. Però a més coincideix en dates que a l’empresa ja ens hi volen al peu del canó i no ens podem permetre triar el calendari vacacional. Però reconec que en contra, personalment, també hi vaig afegir altres pors, dubtes i criteris que no he resolt a favor. El punt últim que no he començat tampoc a resoldre és que l’avió trasllada en poc temps la gent d’un lloc a l’altra. I amb això es canvia de coordenades de manera massa sobtada. Per un viatge ociós, però que pot aportar tant, millor com va fer Maillol, per anar a Grècia, que hi va anar a poc a poc, passant per diferents ports. Però nosaltres no tenim tants mesos per viatjar. I la dinàmica actual permet fer com transplantaments constants de cactus al Pol Nord. I la neurona asèptica indica que millor preparar els “grans desplaçaments” per adaptar-se i disfrutar del lloc, havent completat un procés, com una escala de cargol, que al final, positivament tindrà una incidència important. La cosa va venint i ho vas preparant. Així que abans d’anar a Jerusalem, el meu poc a poc, i segons el meu criteri, crec que ha de ser anar a altres llocs “preparatoris”, més propers, que amb prou feines conec. Perquè no he superat els 2000 km a la rodona, en cap dels viatges “importants”. Què hi ha d’Aquisgrà, Canterbury o Nursia o els pobles petits i grans (París, Londres, Roma, Túnez) d’entre mig, que són molt més propers i també ens agermanen i parlen de Jerusalem? No té sentit anar tant lluny de cop –que no és lluny-. S’ha de preparar i argumentar.

Dissabte passat vaig aconseguir quedar una estona amb la Bàrbara Virgil que és la centellenca, gran viatgera, professional dels tours culturals, que ha tramat el viatge a Terra Santa. Volia provar de plantejar-li els dubtes i pors, cara a un futur viatge al lloc. Com ha de ser el viatger que va a Terra Santa? És un lloc segur o no? Es pot visitar tot? Què els hi expliqueu? Parleu més dels conflictes de les comunitats o dels punts d’encontre?

La Bàrbara Virgil viatge constantment per la zona oriental del Mediterrani. En un arc que cobreix zones d’antigues comunitats que bé podrien tenir de lligam, la cadena d’expansió de la Humanitat, a través de la Gran Vall del Rift: Etiòpia, Jerusalem, Armènia. El Cristianisme també va seguir aquests camins terrestres. Els viatges que organitzen tenen finalitats diferents. Pel què explica, sobretot són visites culturals, per a grups amb diferents mirades (laics, religiosos, estudiosos, etc).

Suposo que volen que el viatge suposi una experiència vital pels visitants que van a llocs singulars, a través de trepitjar el terreny i explicar-lo amb els guies. Per mi el viatge, a qualsevol lloc, ha de significar, per definició i com a condició, un enriquiment personal, comunitari (des d’un a tots o tots per a un), enriquiment per a estudis en marxa, enriquiment espiritual (enfortir llligams fraternals amb el cosmos i éssers dels llocs). No em plantejo anar a Terra Santa o a Roma, per anar a la platja. Si bé passar-s’ho bé és important, però implícit en els altres fins. Però Jerusalem no solament calibra l’atenció per la seva importància històrica i religiosa, sino també per sortir a les notícies, per misèries humanes:

Per la Bàrbara, aquell lloc, tot i la seva presència en la premsa, no és tant perillós. No li sembla bé que la gent tingui por, per ser qui és (els Occidentals por dels altres, com els jueus del món). És del parer de que poden passar coses a qualsevol lloc i que el risc està repartit. De totes maneres els titulars hi són i la pólvora també. Per altra banda, no sembla fàcil visitar lliurement els llocs d’Israel. Almenys actualment. En molts llocs si va acompanyat. Com si el guia o anar amb grup fos una protecció, al mateix temps. I hi ha sectors o racons que estan subjectes a condicions no sempre coincidents amb els interessos dels turistes. De totes maneres si un va aquests llocs, ja ha de saber que no està a casa seva i que la història encara es dirimeix per vies més expeditives.

Consumir llocs?

Coincideixo amb ella que ens hem de separar del turisme que pren les destinacions com un producte de consum, que no sap exactament on va i només valora el fet de poder fotografiar, comprar i usar el lloc, dintre una rutina hedonista, i que quan ha vist el lloc, marxa com si allò hagués caducat: “ja ho he vist, ja no importa”. La Barbara ens recorda que els viatgers a Terra Santa, i sobretot entre nosaltres, saben perfectament on van, perquè han sentit a parlar d’aquells llocs, tota la vida: Betlem, Natzaret, Jerusalem i altres llocs propis de la història bíblica i cristiana. Anar a allà és posar imatge geogràfica a un relat molt interioritzat per tots els Europeus, que fa l’afecta que és com si ja el coneguéssim sense haver-hi estat. Però en canvi no ens adonem prou de la proximitat d’Israel amb Egipte o no sabem ben bé sí allò és un terreny més desèrtic o verd o on està Betlem respecta de Jerusalem i Natzaret i si el que havia de caminar Josep i Maria eren distàncies importants.

En el cas del viatge centellenc sabem que estarà enfocat a explicar la vida de Crist, pels llocs on va fer feina i protagonitzar fets importants. Però a ningú se l’hi escapa que Israel i Jerusalem, actualment està compartit amb diferents comunitats que a vegades es busquen les pessigolles, més enllà del conflitcte hebreo-palestí. No pot ser que una visita cristiana, descuidi amb indiferència, la marginació o la violència amb la que a vegades es tracten homes, justament als llocs importants i entre gents que comparteixen textos sagrats que parlen de la pau i la dignitat humana amb termes bastant coincidents. Jerusalem és la capital, al mateix temps, per a la discòrdia i pels grans exemples sagrats i fraternals. No podem passar per allà com esquirols!

Pel que ens diu la Bàrbara no és costum comentar aspectes de les altres comunitats. I no és prioritari accentuar els episodis d’encontre i diàleg. S’explica el programa que toca. A més a Jerusalem les comunitats estan perfectament dividides: Jueus, Armenis, Musulmans i Cristians. Però els signes de contactes i relacions són evidents (vull Romeos i Julietes intercomunitaris!). Virgil ens recorda que les sinagogues, en hebreu, tenen el mateix terme que per a les assemblees eclesiàstiques, les esglésies (com a lloc de formació, a més de pregària). I hi ha pobles apartats de Jerusalem on les comunitats estan perfectament barrejades. També hi ha el cas ridícul i paradigmàtic en la comunitat cristiana, pel que pertoca a la cura i manteniment del Sant Sepulcre. L’espai inclou una església de pedra sobre l’espai. Diferents confessions cristianes es cuiden d’administrar el lloc, però amb una actitud gelosa i malaltissa pels límits i control pel què pertoca a cadascú. Per a la Bàrbara és una situació necessària per a cuidar d’espais importants per a molts. Però supera el ridícul quan s’equipara el valor de control d’una làmpada amb uns terrenys urbanístics; i quan se suposa que tots compartim el mateix text que parla d’amor, generositat i col·laboració. Després d’això t’adones de que aquells pobres del Sant Sepulcre han confós manies personals amb pretextos religiosos i que per tant estem lluny de que alguna cosa serveix-hi per construir la casa global, mentre ens perdem en els petits detalls.

Ex-cursos

El que resulta més curiós de valorar, és que els cristians ortodoxos, encara se’n recorden com si fos d’una espina clavada, de la croada que va assetjar Constantinoble, enlloc de Jerusalem. Vulnerats una vegada, altres pobles ambiciosos no van tardar en repetir-ho i en escombrar Bizanci. Em pregunto quants episodis antics (de mil anys) condicionen encara l’agenda actual fins aquest punt que pot generar ràbia o rencor. A vegades em sembla que si els musulmans estan emprenyats amb Occident, és perqué al segle XV, amb la nostra revolució científica, els hi vam xafar el seu predomini sapencial. Tantes estrelles que porten noms àrabs i qué queda d’ells, com a savis?

Portada d’una edició anglesa d’El Talisman,

de Walter Scott. La novel·la, ben romàntica,

es troba també traduïda per Edicions 62, dintre

la col·lecció de grans obres universals (tapes verdes).

Visitar Jerusalem i els pobles del costat no m’atreveixo a equiparar-ho a les ciutats europees més properes, com Roma o París, per molt que totes puguin enriquir l’experiència. Així com quan entrem a una església observem un respecta especial, a Israel, l’atenció no pot ser menys important, tot i evitant caure en la idolatria i la superstició pels llocs. El tema és que Terra Santa és l’escenari i també el referent i cita omnipresent per a Occident (Jerusalem, ciutat exemple moral, pel temple, per l’art, la literatura, etc). Cal una mirada natural, però conscient de la importància i si pertoca, connectada amb els favors de Déu. Amb la Bàrbara vam parlar de que és després del viatge que normalment els viatgers, experimenten o fan alguna aportació important (tipus millora personal o regal a la comunitat). Com un acte de gràcies per la sorpresa per visitar els llocs. A mi encara em sembla que és abans d’anar a Terra Santa que un s’ha de com preparar, informar i també… fer com una promesa. La proposta del viatge centellenc a Terra Santa s’ha plantejat sempre com un pelegrinatge. Així doncs, tampoc es pot anar allà ben bé amb la pretensió de que l’atenció espiritual la guardaran per cada celebració o reflexió circumscrita a cada lloc “sant”, com si la connexió espiritual fos fragmentada o anés per hores. Ens recorden una i altra vegada que la fe i l’actitud moral i cristiana ha de ser constant, dintre i fora església. Però és estrany que la Bàrbara, que ha fet molts viatges a allà, no li consti que els altres pelegrins tinguessin una missió espiritual especial prevista. Ha estat després que tot això ha sortit. Però per mi ha de passar abans: no podem esperar anar al lloc i que ens sorprengui, com si fos un regal o ens despertéssim, justament a allà. El lloc ja existeix mentalment, moltes coses ja les coneixem. Potser sí que pot refermar pensaments. Però si ens sorprèn ha de ser per coses diferents a les que se suposa un pelegrí desitja trobar-hi. Hi ha una part de la història que ja la coneixem. La mateixa que anima la fe. Aleshores el viatge és com una “confirmació”. Sumar la geografia al relat històric i al diví. I si diem i creiem que és l’escenari real, per força s’ha d’anar allà amb una actitud respectuosa, crítica i agraïda. Agraïr és també donar i rebre. No trobo les millors paraules per resumir aquesta idea, però si cal ja ho resumiré més endavant. A veure i per acabar: si es va a Terra Santa, que és el país per antonomàsia dels pelegrinatges, la persona ha com d’assumir un compromís de que com a mínim, espera tornar millor del que ha marxat. I per això crec que cal fer com una promesa personal o col·lectiva, que retorni a la persona o a tota la comunitat, com a signe de la missió pelegrina del viatge. Cal una finalitat, més enllà que la curiositat.

Per cert, a banda de la Bíblia, un bon relat per anar a Jerusalem des del sofà és amb la novel·la “El talismà”, de Walter Scott. Ambientada a les croades és un bon text de diplomàcia i encontres secrets entre pobles enfrontats per interessos mundans.

TRIANGLE EMPORDANÈS (III)

Artigau i Serra de Rivera,

la realitat per davant de la idea

Els dos pintors barcelonin es reparteixen l’espai de km7 amb obra recent i fidel al seu combat. Fins diumenge.

Aleix Art

Artigau presenta a Camallera la sèrie dedicada a parres, raïms i noies que

estava preparant quan el vam anar a veure per la pintura de l’entrevista-

debat. A l’Empordà podem gaudir del punt i a part d’un cicle temàtic

que l’artista havia iniciat uns anys abans amb papers petits i que ha acabat

traslladant a formats grans. Pintures grans.

Camallera/ Centelles. Posem el tercer punt al triangle expositiu per l’Empordà, si bé repetim visita a l’espai de Km7 a Camallera. Era una visita prevista i esperada.
Tots els artistes en actiu, es poden qualificar d’artistes contemporanis? O qué és el que fa que el seu treball pugui ser contemporani? És un joc de significats: si “contemporani” és “tots els que treballen en el mateix temps o període”, sí: tothom ho és de contemporni. Però sí “contemporani” ho volem interpretar en clau com del qui pren un compromís seriós per aportar o amb la voluntat de connectar per construir el present, interpretant o innovant, conscientment en les formes de l’art, potser aleshores es comença a ser selectius. També qui actua per destruir o violentar, es fa contemporani. Però al cap del curs, només compte el que suma. En les exposicions antològiques de períodes, el criteri del comissari, agrupa o exclou artistes en funció d’aquest criteri de contemporani. Per a alguns –penso amb la nova del MNAC-, sembla ser que als 70 no es pintava i que les línies pictòriques més “tradicionals” es van anar fonent. Això és mirar amb un calidoscopi trucat.

A Camallera, a l’espai Km7 tenim l’exposició de dos pintors de carrera prolongada: Francesc Artigau i Xavier Serra de Rivera. No estic segur que la seva “contribució” estigui valorada correctament per tots els que poden traçar relats històrics. El mesurador del temps encara no ha tret la pols, perquè fins ara, els tòtems que s’han remarcat són uns altres, empesos per una interpretació tendenciosa del que és modern i el que no. La moda, el diner, el poder i coses de tota mena han desvirtuat el panorama. Però no l’han enfonsat! Perquè aquesta petitesa de mirades?

Francesc Artigau, com Xavier Serra de Rivera, un cop assimilades les etapes de formació i incorporades l’actitud i l’aventura contestatària –anys 60-, es van posar a pintar fermament i ja sigui mirant als grans mestres o cercant afinitats amb la pintura internacional del moment, sempre han pintat i han cregut amb la pintura com el llenguatge fonamental amb el que expressar-se. Són uns pancaires. En el seu cas, lliurement, van seguir un camí especulatiu, entorn a la figuració. Tots dos han participat intensament de la vida expositiva a Barcelona i a altres indrets. De forma inqüestionable han incidit en la pintura posterior, a través del mestratge directa o de l’exemple amb peces o, potser més ben dit, amb un estil o manera que ha creat una marca de referència. Però la seva carrera sempre s’ha construït al mateix temps i a vegades visceralment al marge que l’esforç d’artistes i crítica per donar preferència a l’abstracció, el informalisme, l’art conceptual i els nous formats. Tot és vàlid, si l’art és sincer, però és enganyar no tenir en compte que, al marge de gustos, el treball d’aquests dos pintors, com el de tants d’altres, també percep i interpreta el temps present i els seus neguits a través de procediments manuals, originals i molt antics, que es poden fer tant o més contemporanis. Qüestió de voluntat. Perquè un cop assajat o practicat, l’art abstracta i tot el que s’engloba normalment com a art contemporani, també pot generar els seus academicismes i obres produïdes sistemàticament. La sistematització, és per molts la mort de la vida de l’art. Ser contemporani, no és només qüestió de “com”, si no també de “què” i de no aborrir(-se).

Som el 2015 i a l’Empordà hi ha obra nova de tots dos pintors. Cada artista ocupa la meitat de la sala gestionada pel també artista José Luís Pascual. A mi m’hauria agradat més que les obres dels dos dialoguessin entre elles i estiguessin barrejades, com en una batalla sense sang. Però tal com s’exposen també va molt bé per veure com han construït i han experimentat unes sèries o una línea de treball que a Camallera compta amb treballs recents, però que en tots dos artistes, formen part de línies formulades fa alguns anys i que continuen motivant-los. Són puntes del s seus icebergs

A l’exposició a Sant Joan de les Abadesses, Artigau ja hi tenia exposats alguns treballs en aquarel·la de parres i raïms. Tot allò formava part d’uns estudis de tipus de vinyes que anava fent pacientment. Algunes troballes potser havien passat a les pintures grans. Però no ha estat fins ara i per a Camallera, que Artigau ha passat el tema de les parres en pintures grans i els hi ha donat protagonisme dintre el seu propi món pictòric. Una pota que fa la pintura d’Artigau contemporània és perquè forma part d’un relat personal, fet de referències literàries, artístiques i imaginació individual. Ell és l’autor de tot. L’individu és important. Les parres s’acompanyen de figures femenines. L’estudi de la figura femenina, vestida, amb la seva naturalitat i bellesa és un tema important en Artigau que en aquest cas juxtaposa amb les parres. Sabem que un i altre tema s’han preparat per separat. I que la pintura els ajunta. Els límits encara estan clars: la lògica de la llum encara els separa: en les parres, i amb el fons verd, la preocupació és més com de modulació de tons per matissar fulles i transparències del sol. Les fulles bordeus incorporen l’avís general: no és un problema de llum, sino de color. Tot i la figura femenina oposen colors al conjunt, per donar vibració a la pintura. Però les noies no semblen adonar-se de que estan a un camp, sino que estan allà, semblen amigues urbanes i “actuen” pel pintor. Les pintures estan al servei de la pintura, i dels neguits de l’artista, no de representar una escena natural de la verema. Res d’idealitzar les costums!

En matèria

A.A.

Serra de Rivera ha recuperat la pràctica d’apranent, de pintar sobre cartró,

amb oli. Però perquè és un recurs agraït: pintar amb oli sobre cartró es veu

que és tota una experiència. Però en aquests treballs del 2015, Serra de Rivera

hi aplica tota l’experiència i la seva actual idea sobre els temes

de natura morta. A Camallera també hi ha pintures d’altres gèneres.

En el cas de Serra de Rivera les referències –el citacionisme és un tret de la societat neobarroca-, és amb relació amb certs pintors moderns del passat. Dels que carregaven el pinzell de matèria oliosa. Ell va ajudar a refer el retrat i també la pintura d’espais interiors, del taller amb la model. Fa natures mortes A Camallera veiem pintures de tots aquests gèneres i tot i el seu origen antic en la història de la pintura moderna europea, no hi ha cap dubte que és pintura del segle XXI. El matís és simple i natural: per una banda, elabora per a nosaltres, tècniques de sempre, les revisa per aconseguir transmetre unes sensacions d’espai i llums. Serra de Rivera –i en converses amb ell-, la idea és més que cada obra és un exercici diferent i que sap com comença, però no com acabarà, perquè la pintura el condueix i té uns límits. Pot preveure o dir que hi ha punts variables, però hi ha un moment que la pintura diu prou, i en tot cas, ha de continuar en un altre tela. Però quan diu prou, les peces s’ajusten, connecten i hi ha energia, hi ha empatia. Però no és com amb Abancó que semblava que pintés sempre la mateixa obra, com en un procés de reelaboració, evolució i millora constant. Sinó que és com si partís d’un camp més ampli de possibilitats d’estil i procediment i en funció del seu cuquet intuïtiu, predeterminés una obra amb més o menys matèria. Aquesta versatilitat, aquest ofici el fa lliure. I aquesta llibertat connecten amb nosaltres per la manera com encadena els temes per pintar i com els hi treu el suc, perqué siguin “pictòrics”. En Serra de Rivera no hi ha més literatura que l’objecte que té al davant. Les seves models no són Venus, sino formes que aborda per exaltar-na la simpatia. Això és un concepte antic, però encara és vàlid. I en alguns casos, el nostre artista, reinterpreta els gèneres històrics amb mirada de persona, que gràcies al cinema o la fotografia, es pot plantejar els punts de vista o perspectives convencionals. Serra de Rivera és especialment contemporani –penso-, quan és capaç de concentrar el procés en es objectes que representa. Del conjunt de l’exposició destaca uns olis sobre cartró, que són natures mortes. En ells, el punt de vista és un contrapicat. El punt de vista que tu o jo tenim al veure les coses al passar pel costat de la taula o al aixecar-nos d’una cadira, amb una taula de marbre d’un bar. Els objectes, la tassa, el plat –i en ell, la fruita, la cullera, la composició-, queden per sota. Aquest punt de vista és el que ha introduït i el separa del bodegó tipus anterior. Això i el fet que només –en els cartrons-, pinta i detalla amb oli, els objectes. El fons no està pintat. La pintura es concentra en el què representa i això també és un ingredient interessant, ja que no completa la pintura, com en un formalisme acadèmic de pintar-ho tot, sino que va a l’essència i al fragment. I aquests són conceptes que connecten de ple amb la sensibilitat del nostre temps.

Serra de Rivera i Artigau no tenen problemes amb el com, perquè són gats vells de l’ofici. La seva actualitat està en trasmetre’ns el seu jo individual, a través d’una mirada curiosa de la realitat, feta de sensacions, records i referències de tota mena. Això està al marge d’etiquetes teòriques i té més a veure amb opcions d’estils i maneres i gustos de pensar i sentir.

MICRO CRÒNIQUES D’ESTIU

Tarda a Girona

Dibuix fet in-situ a Girona, el dimecres 5 d’agost.

Centelles. Puc reconèixer que he perdut la regularitat en la publicació dels posts. Això també ha portat a reflexionar sobre com reemprendre el fil i quina línia seguir, perquè el post sigui o notícia o una reflexió interessant. No un passa temps. Miro d’explicar coses sempre. Però quan el dia a dia es menja el temps per dedicar-se al blog, les notícies passen i perden actualitat i interès. Avui reinicio els posts amb un article més breu, però que es podrà anar continuant i enllaçant amb idees i notícies. El tema de fons és com la gent visita els llocs i què passa si ho fa amb mirada de turista, curiós o passejant. A mi no m’agrada tenir l’etiqueta de turista, però m’agrada anar a visitar llocs. Tindrem ocasió d’avançar en aquest tema.

Mentre l’exposició Col·lectiva continua pacientment, esperant a la gent encuriosida pels temes artístics, dimecres a la tarda amb una amiga, vam arribar-nos fins a Girona per anar a veure l’exposició de Josep Aragay al Museu d’art. La crònica d’aquesta exposició monogràfica dedicada a un dels pesos forts artístics del Noucentisme sortirà aviat al blog germà. El fet és que després de la visita, que ens va ocupa, ben bé dues hores –amb l’entrada podies visitar tot el museu, però no donava pas temps de fer-ho tot: o una cosa o l’altra-, ens en vam anar a buscar un lloc per fer canvi d’aigües i refrescar-nos. Vam trobar una taula a un cafè proper a la lleona del cul. La conversa va derivar de seguida a recursos de dibuix i no vam tardar en treure els blogs per mostrar exemples del què dèiem, amb un exercici pràctic. La fita segona de la visita ja era dibuixar i en aquell moment la proposta va ser esbossar exactament el que cada un tenia al davant, sense cercar la millor vista. A la Gemma li va tocar la vista cap al final d’un carrer. A mi la proposta que acompanya aquestes línies. El fet és que al cap d’uns vint minuts de ser allà, la sensació interna era de que ens trobàvem a milers de kilometres de casa. Sentíem parlar català, però l’aire humà era diferent, l’espai urbà poc familiar. El temps corria més lent (de fet no miraven rellotges).

La lleona, que n’em dit del cul, és una escultura de pedra, del s. IX, enfilada a una columna. A mi m’ho va explicar el meu germà. Però per saber exactament la història, ja hi ha un cartell que t’explica que els gironins de fa molts anys, havien adquirit el costum popular de que als nouvinguts els hi feien tocar el cul de l’animal de pedra, com a senyal de bon acolliment i una estada prospera. Nosaltres no sabíem massa la història, però de cop venien estrangers i sense més prèambuls, s’enfilaven a l’escala i tocaven el pompis. Es ben bé que les guies turístiques, ja sigui en paper o on-line, el que són detalls curiosos, els disparen amb facilitat, millor de que els “paisanos” arribem a saber, de normal.

A Girona tenen una bona oferta patrimonial i cultural per oferir. Tot i que per exemple, al museu d’art, i al que és específicament l’exposició temporal, no hi vam ser més que nosaltres dos. Això per una proposta que es vol per reivindicar un artista bo, però oblidat. Als carrers i al que era per les botigues sí que hi havia gent. Per entrar a la catedral fan pagar. A Centelles, no fem pagar en els llocs “públics”, però això tampoc porta molta gent. O, no se si volem molta gent. Però la que ens visita, visita el què ha de visitar per conèixer el poble o es queda en una visió superficial? Exactament tampoc se què volem, ni si el turisme també ha de ser un salvavides de futur o una oferta “natural” del poble.

TRIANGLE EMPORDANÈS (II)

Alba Roqueta: el moviment com a pretext

Aleix Art / Alba Roqueta

Castelló d’Empúries /Centelles. Fa uns dies el ritme de constància en els posts als dos blogs s’ha com alterat i alentit: internet no em funciona tant bé i no va bé aprofitar les ganes de publicar amb estar en llocs amb accessos. Els preparatius de la Col·lectiva també van pressionar contra el temps útil. El temps més ociós permetrà recuperar l’impuls. El compromís amb explicar i informar de l‘activitat artística no es perd. Encara que per aquest segon triangle empordanès (visita ajuntada amb la de la de Km7), haureu i podreu completar el post amb la visita directa al web de l’artista. Perquè l’exposició que vam anar a veure i que era un dels plats forts de l’excursió de mitjans de juliol també ha acabat. Però esperem que el seguiment d’aquest treball artístic, no s’acabi a aquí.

Efectivament la visita a Castelló d’Empúries la fèiem per visitar l’exposició de pintura d’Alba Roqueta. La cita era a un antiga església de l’antic convent de Clarisses de Castelló. Molt a prop de la basílica i d’altres encants de la vila comtal. Realment val la pena cercar temps per tornar i visitar més amb calma Castelló. En la nostra visita fugaç amb prou feines ens vam poder perdre a gust pels carrers laberíntics i visitar com deu mana, la presó, la farinera o veure amb temps de debó la basílica, joia gòtica de la Corona.

Tornem, però al nostre plat fort, a l’església de l’antic convent de Santa Clara. Desconec si és a partir de dibuixos previs, fotos o potser ninots articulats, que Alba Roqueta trasllada a teles mitjanes i grans figures humanes en moviment. El tema són persones que dansen. Coreògrafs dels que Roqueta n’explica la lògica i força del moviment a través d’un estudi acurat dels recursos pictòrics i de dibuix, que anem trobant i descobrint en les teles que formen la sèrie que ha anat construint. No se establir una cronologia de les troballes, però veiem recursos com els de fragmentar el moviment (seqüències), diluir els extrems de les extremitats i també crear, amb l’acrílic, transparències i veladures amb capes inferiors, per tal de superposar elements, tapats pel moviment capturat pictòricament. També hi ha l’atenció a explicar l’escena de ball a partir dels plegs i drapajats de la roba.

El cas és que m’és fàci connectar amb el treball de l’Alba Roqueta, simplement perquè també m’interessa a mi capturar el moviment per exercitar el dibuix i la descripció anatòmica en moviment. És un exercici estimulant que va formar part dels dibuixos dedicats als assajos de musica dedicat a Tarzan i de les planxes linogravades directament, dedicades a la Zenda. Des d’aleshores que, per exemple, m’he fixat que hi havia posicions que eren com les que sempre dibuixava. Dibuixar o pintar persones ballant amb els braços estirats o drets, resulta més representatiu, però també són com les més fàcil, alhora de capturar d’un moment de la coreografia del cos. Les superposicions a través de veladures d’Alba Roqueta, li permet anar una mica més enllà i valorar pictòricament el moviment del cos, en actituds “més tancades”, però que formen part, com les “obertes” del ball. Les meves sèries són de dibuixos fets in-situ i alguns gravats després. L’Alba pinta: la intensitat o opacitat de la pintura permet a l’Alba, a través de la matèria pictòrica, suggerir l’organicitat de l’anatomia masculina i femenina, en moviment. En aquest sentit, el treball de l’Alba, potser per ser pictòric, ofereix una versió més acabada… o més ben dit, més descriptiva i detallada del que en dibuix un servidor explicava de manera més esquemàtica. Digue’m que la proposta pictòrica de l’Alba entra més en el tema. Em sembla una proposta xula pictòricament i al mateix temps alliçonadora cara l’ampliació d’un tema similar en un altre camp. Roqueta va fer el seu treball o el situa en el marc d’unes escenografies gaudinanes, accent estilístic que li permet donar nom a la sèrie. Una bona aposta!