GALERIA ARTEMISIA

Les Franqueses remira l’obra de Ramon Bufí

Les Franqueses V./ Centelles. Al costat de l’església de Corró d’Avall hi ha una galeria d’art. La galeria Artemisia (c/ Sant Ponç. 65). Va ja algú ironitzar que quan van inaugurar, ningú li donava ni sis mesos de vida. Ara ja en porten al voltant de quaranta-vuit. El cas és que divendres, a quarts de nou, encaraven una nova exposició individual. El protagonista: Ramon Bufí, pintor granollerí, de 79 anys. La mostra és un repàs a les seves principals tècniques, temes i etapes.
Artemisia/ Aleix Art
Una de les aquarel·les exposades a Artemisia, 
obra de Bufí, dedicades a l’entorn de Llerona. 
Artemisia, com les de Consell de Cent de  Barcelona, és un negoci privat de promoció i divulgació artística, el porta i cuida la Cristina Requena. Vam saber de les seves activitats, sobretot arrel de l’anterior exposició,  amb gravats de la Rosa Permanyer. Es pot aprofitar la visita a l’exposició per conèixer el fons de la galeria, que s’exposa i inclou dintre l’ espai visitable, però en un nivell subterrani.  La galeria de la Cristina Requena prioritza als artistes del seu entorn. Permanyer viu a Caldes. Ramon Bufí viu per la zona de les Franqueses. La seva obra, pel què van explicar, és la d’un veterà,  que s’ha guanyat una repercussió local important –com l’Abancó a Moià, Joan Capella a Montcada o Abelló a Mollet -. També Bufí actualment està present a cases il·lustres i amatents de l’entorn. L’alcalde diu que en té al despatx de l’ajuntament i a casa seva. Per això la retrospectiva pot ser un homenatge a aquest veterà i per això la galeria Artemisia va sumar la col·laboració del consistori municipal i també el suport d’altres talents locals. Tot per un i al mateix temps, tots per reclamar l’atenció sobre les qualitats dels habitants de Les Franqueses. En la inauguració, per exemple, es servia un cava lila amb gust de xocolata, produït per un celler local.

Entrem en matèria

L’exposició de Ramon Bufí, més que reunir molta obra és un compendi de peces seleccionades. Es pot veure fins el 31 de juliol. A la sala principal, a nivell carrer, hi ha les peces de pintura més representatives. Al subterrani també hi ha algunes perles seves, però el primer contacte amb la seva obra són uns grups de pintures a la sala principal a nivell del carrer: aquarel·les, pastels i olis. I també dibuixos amb carbonet i també tres gravats calcogràfics. Finalment  hi ha un dibuix amb tintes xineses reduïdes amb aigua, que representa el curs actual de Bufí. Després de la visita “introductòria” i de tastat el cava lila, vam poder parlar amb el mateix artista i ens va confirmar que tota l’obra exposada, o està feta “in-situ” i a “plein air”. O disposa, entre mig, d’un dibuix –o una fotografia-, des d’on han derivat els gravats. Però la idea, és que tota l’obra és de “producció immediata” , de la idea al suport, primer atac, l’error s’assumeix, el resultat és un exercici completat.
Olis, pastels i aquarel·les fan sobretot referència a paisatges. Hi ha moltes referències als turonets de Llerona. Però no penseu molt amb “entorns verds”, perquè precisament una de les singularitats de Bufí és que destaca els cromatismes adjectius de l’entorn  donats , ja sigui per la geografia, l’estació o l’hora del dia: argilosos, grocs, blaus marins i verds camuflats. Bufí pinta amb taques i a partir d’una lectura impressionista dels temes.
Els dibuixos amb carbonet ens situen en un altre terreny: també són moments viscuts i coneguts. Però solen pertànyer a un entorn molt més social i urbà. De fet, podem  confirmar que Bufí ja fa temps que fa “d’urban sketcher”, si bé ho fa amb papers grossos. Però també és dels que va a una tertúlia amb els amics, treu el cartipàs amb els papers i dibuixa el què veu. Ens explicava ahir, que quan era jove, se n’anava al Casino de Granollers, es posava darrera la barra del bar i dibuixava àmpliament als jugadors de cartes o pòquer. A l’exposició d’Artemisia hi ha dibuixos d’aquests temes i també fets per Bufí a Tossa i en diverses ocasions.
D’alguns d’aquests dibuixos i d’altres fets in-situ n ‘han sortit els gravats. Els que s’exposen directament a les parets d’Artemisia són calcografies.  Planxes grosses de coure treballades amb aiguafort o aiguatinta. Hi ha una estampa amb la imatge de l’ajuntament actual de les  Franqueses –les antigues escoles-. També una estampa amb un catàleg d’esglesietes romàniques. I després hi ha un grup d’estampes dedicades als temes “urbans” de Bufí:  les tertúlies o llocs de vida social, com una estampa dedicada a la Fonda Europa, amb començalls i l’ambient de gent que ha fet del lloc una institució gastronòmica i cultural.
Si en dibuix i pintures, Bufí es mostra “impressionista”, en gravat l’estil és com si tingués més en compte l’exemple de Hogarth o dels  vedutistes venecians, ja que basant-se més en la línia i el dibuix, ens explica i dignifica coses del nostre país i temes quotidians, com les tertúlies, que formen part de la identitat local. Bufí és descriptiu en els gravats,  però quan pot en les aiguatintes hi ha com un sentit “aquàtic” i sobresurt el seu gust per les taques pictòriques, a través d’uns fons “embrutats degudament”. Destaca també que tira els gravats amb tintes de colors verdosos oliva i que a la part inferior de l’estampa sempre hi ha un segell identificatiu de la col·lecció a la que pertany el tiratge.
A la part inferior de la galeria hi ha altres obres de Bufí, però criden l’atenció una carpeta amb unes sèries de linòleums amb  figures i altres temes –com la decoració per una tapa d’una guitarra- que són d’un estil d’aires molt clàssics i totalment diferent al conjunt de l’exposició.  Per la seva dinàmica, el linòleum estampa sempre amb un sol color, però Bufí combina diferents planxes i entinta també diferents parts amb tintes diferents –potser utilitza la tècnica de la planxa perduda. La línia sol ser la part buidada i és blanca. Són treballs d’un estil com bastant sintetitzat i també tirats amb un  tipus de tintes d’aspecte “boirós”, com  si fos aquarel·la. És un treball  interessant, certament.

Per altres racons  de la galeria es poden veure algunes tintes xineses de les que fa actualment en Bufí. Són interessants però potser fora millor parlar-ne un cop l’artista hagi com conclòs un cicle experimental amb aquests papers. Perquè una  cosa és resumir seixanta anys de carrera artística i l’altra entrar a analitzar unes peces que s’allunyen bastant del conjunt. Gràcies a Artemisia ara tenim una altra mà artística a la que vetllar i anar descobrint. La galeria es troba al carrer Sant Ponç, 65, de Corró d’Avall, molt a prop  de l’estació de tren de les Franqueses.

JORDI SARRATE A BADALONA

Artista entre poetes

Aleix Art
Detall del sector dedicat a “La Fàbrica”, amb els tapissos.
Badalona/ Centelles. Estem acostumats a que quan en Jordi Sarrate fa una exposició,  els primers destinataris som els de Centelles. Però a vegades, aquest artista, un dels veterans de la creació artística de la falda del Puigsagordi,  fa incursions a altres llocs. Perquè la seva acció no es circumscriu només  a casa nostra. Últimament ens havia habituat a passar emails d’activitats amb uns col·legues de Molins de Rei. Aquesta dinàmica ha portat també la visita a Centelles de col·legues del Baix Llobregat, com en Toni Moreno, fa ben poc.
És a Badalona on ara hi trobem una bona finestra expositiva dedicada a Sarrate. La història es diu  “Mar de poetes”.  Perquè ja hi ha qui ha vist que la seva tasca ha tingut una incidència més àmplia i en el context de relacionar art i literatura ell és un bon representant. A l’Espai Betúlia el comissari és en Víctor Suñol. El poeta vigatà i durant molts anys capità de l’Associació de les AAC’s de Vic ha comissariat una exposició amb el material de Sarrate dedicat a poetes (una proposta similar ja es va veure a Vic mateix). A Centelles ja coneixem la Col·lecció El Bordiol i la relació que aquests llibres de Sarrate han tingut amb grans poetes dels Països Catalans, com Miquel Marti i Pol, Miquel Bauçà, Joan Vinyoli,  Vicent Andrés Estellés i Miquel Desclot. Precisament l’ull de Sunyol es fixa en quina relació i en quines derivades han tingut els diferents poemes. D’entrada, més enllà de cada tiratge, cada aproximació poètica ha incentivat al Jordi Sarrate generar un corpus il·lustratiu. I a  vegades, de manera paral·lela hi ha hagut activitats com presentacions teatralitzades, algunes de les quals prou importants. I en molts casos Centelles hi surt pel mig. I aquí, és on hi trobem referències a “La Fàbrica” de Miquel Martí i Pol o a “L’Abelone” de Vinyoli en que, a més d’espais, també hi ha referències als actors i rapsodes que hi han col·laborat.
 El que tampoc passa desapercebut i que Sunyol  destaca ja en el primer text de sala és que darrera cada “Bordiol” Sarrate ha anat bordant un contacte directa i personal amb cada poeta. L’obra exposada a Betúlia, és fruit d’una gran complicitat entre l’artista i entre poetes que actualment són estimats per tothom.
A.A.
Ullada a l’estructura espai però també als papers penjats
amb la intervenció dedicada a la poesia d’Estellés
L’Espai Betúlia està situat en el lloc d’una antiga fàbrica tèxtil de Badalona. No us se dir amb exactitud què han conservat i què han fet de nou. Però l’arquitectura visible és una passada: la meitat de l’espai és una biblioteca i l’altra disposa de l’espai expositiu, tallers i un auditori. El dia que hi vaig anar –divendres passat a la tarda-, hi feien la presentació d’un llibre de poesia. L’autora llegia poemes i al final la gent demanava qüestions sobre el procés creatiu. A poc a poc,  i sense fer soroll, vaig anar mirant l’exposició de Sarrate.  Vàries vegades: perquè d’entrada es veuen les pintures i els gravats tan familiars: la gran pintura blava amb els trossos de mirallets, les sèries noves i darreres per a Vinyoli –amb les planxes de pneumàtic o l’home penjat- i sobretot els linòleums –amb les planxes “enguixades”- de la “Fàbrica”. Al mig hi ha un senyor biombo amb els collages i “objectes trobats” que Sarrate va anar reunint per fer “El Bordiol” per a Desclot: amb el “martí mocós”  fossilitzat, la bossa de la Sirena i multitud de material  perenne i caduc, que l’artista centellenc va anar fent servir per descriure  els poemes.
Això i tota l’exposició són també  apèndix i a vegades inicis de recorreguts per a les distintes etapes creatives.  El Cançoner amb la Pilar Cabot i en Jordi Domènech –que no hi és-, són de la mateixa època. Però això o l’aproximació a  Espriu, a través d’El Tarot  o els homenatges més propers a Palau i Fabra, han quedat aparcades, perquè el fil conductor són els Bordiol i en una carrera de tants anys, no hi pot pas ser tot.

Bon lloc

A.A.
L’Espai Betúlia és discret per fora.  Per dintre val la pena.
Però en canvi sí que, dintre de la selecció, hi ha peces que desconeixia i que no se fins i tot si pels “centellencs de tota la vida”, seran noves: hi ha tres tapissos vinculats amb “La Fàbrica”. En un d’ells, a part de la paciència en el motiu teixit, hi ha puntades amb noms. Em  criden l’atenció dos: Rosa Pous  i Magadelena Parés. També hi ha l’obra d’il·lustració i El Bordiol preparat en relació a la poesia de Vicens Andrés Estellés. La presència d’aquesta mà literària permet relacionar directament Sarrate  amb Ovidi Montllor, ja que era el seu poeta de calaixera (igual que Espriu, per Raimon, per exemple).  I també el  treball il·lustratiu m’era desconegut:  papers vegetals en  els  que Sarrate hi ha dibuixat l’estructura geomètrica del joc de la “xarranca”. I a vegades també hi ha la forma com d’un paper doblat com un sobre,  amb les puntes cap al mig. Dintre de les estructures,  Sarrate hi va fer intervencions.  A més, en aquest cas, en que Sarrate, a més busca persones que presentin  els seus llibres d’art, el prologista és Jordi Sarsanedas, prou vinculat amb Badalona. En resum: la proposta  de Sunyol sobre l’obra de Sarrate, val la pena.  I és, si no un pretext magnífic  per conèixer el continent. L’Espai Betúlia ocupa l’antic espai de l’empresa Casacuberta i es troba al carrer Enric Borràs de Badalona. 

FINESTRES D’EL TRABUC

Lliçons d’història i d’art

Tere Roma exposa els dibuixos dels calendaris a El Trabuc

A.M.
Centelles. Hi ha coses que es queden al record i d’altres que no.  Per exemple, no recordo quantes assignatures o totes les matèries vaig fer sota el mestratge de la Tere Roma, a l’Escola Sagrats Cors. Però sí que recordo que va ser amb ella de qui vaig escoltar les primeres lliçons series d’història. Ja no fèiem “socials”. Sino que ja posàvem dates i fèiem una cadena de fets: les coses adquirien una dimensió molt més humana, assequible i també comprensible. Això sí que era interessant! Amb la Tere també vam fer dibuix i plàstica. I ja aleshores, de la Tere vam saber que hi havia professors, que darrera seu podien tenir una carrera o etapa artística, que l’educació, havia deixat com en segon terme.
Fa setze anys (1999)  la Tere Roma va començar a fer la il·lustració dels calendaris que publica l’Ajuntament. Sempre són de taula, en forma de “toblerone”. Primer eren de plàstic, ara jo són d’un tipus de cartró. Sembla que l’equip municipal va recórrer a la Tere, perquè aleshores, ella havia passat a dirigir l’Escola Municipal de Dibuix.  Efectivament ens situem en els anys 1998-99, en que en Josep Musach es va enretirar de professor de l’Escola. Uns pocs anys després agafaria el relleu en David Casals, que encara continua. Aquests han estat de moment els tres professors titulars de l’Escola de Dibuix, si bé encara podríem afegir a la Margarida Musach, que algun cop havia substituït al seu pare, i que també, a la dècada dels 90, teníem de professora de plàstica a l’Institut Pere Barnils.
A.M.
La Tere Roma ens explica que per fer els dibuixos, primer havien de ser com en dues tintes, per adequar-se als resultats cromàtics que admetien els calendaris de plàstic. Però més cap aquí ho van millorar. El fet és que darrerament, com a mínim els quatre últims dibuixos són d’una qualitat molt millor.  A més de tenir més color estan molt més ben plantejats i acabats. Per exemple el dibuix per a l’Aplec o el mateix de l’Escola, tenen com un major nivell de dificultat i ambició, alhora d’explicar espais i ambients que tots els centellencs coneixem de primera mà. La Tere ens explica que normalment són els de l’Ajuntament qui li diuen el tema que toca. Ella després ho esbossa i fa el dibuix definitiu, que moltes vegades inclou com un mostrari de colors, per suggerir els tons addients per la part informativa del calendari. La tasca de la Tere per tant, inclou tant el dibuix com el resultat estètic del porta dies.
A.M.
Per plantejar l’exposició al Trabuc, ens va atrapar la qualitat dels darrers dibuixos. Però al revisar els anteriors ens adonem que el dibuix original és cent elles millor que el que permet l’enginyeria del plàstic: en  els que tenen un plantejament més bicolor, hi trobem recursos de veladures i aiguades atmosfèriques de tons grocs i lluminosos que resulten molt càlids. La Tere a més té ull i recursos per representar llocs comuns, com la Plaça Major, amb els músics;  o l’escultura de Cerdà de l’entrada del poble.  En aquest cas va fer servir un  collage per apropar-se millor a la filamenta  metàl·lica del prohom representat amb acer per Jordi Díez. La Tere  Roma utilitza sovint matèria aquarel·lable o similar. Per exemple, aplica una espècia de pastel que es pot aigualir. Em sembla que també utilitza gouache (com dèiem de Josep Obiols, en un post al blog).
Per penjar els dibuixos a les Finestres d’El Trabuc, hem fet una selecció de vuit. A la finestra petita, podeu veure el dibuix d’enguany. Tots els  que formen la mostra, són els dibuixos originals i que la Tere va donar per bons, per fer els calendaris. A les altres dues finestres hi ha una selecció representativa dels setze anys, amb dibuixos interessants en sí i també pel tema: els 50 anys dels gegants, la plaça Major arreglada, etc. Alguna hora es podria fer una exposició de racons comuns pintats pels artistes, a Centelles. A la  paret interior s’hi pot veure un altre dibuix matèric i de tema nocturn: la parròquia des de la Pista, amb una Lluna ben màgica a dalt. La Tere Roma també forma part de la Comissió del Marçó Vell. Aquest 13 de juny, mateix inauguren l’exposició de trofeu, al guanyador del  Premi Centelles 2014, Javier Pretel.

EXEMPLES I VULGARITATS

En record dels grans artistes 

Aleix Mataró
Crònica paral·lela: aquests dies estem pendents del blat. Perquè amb aquests dies tan variables, en que la pluja i el Sol no es  posen d’acord, encara no  sabem bé si tindrem una bonca collita de gra i palla. Les últimes pluges l’hauran fet crèixer?


Centelles. Si passeu sovint pel carrer Hostalets us haureu fixat ja que de les reixes de l’Escola  Xoriguer, pengen tres murals de  Joan Miró, fets pels alumnes de l’escola prefabricada. Segons la directora del centre, Joana Aregall, a dintre n’hi ha una altra sèrie dedicada a Tàpies. Aregall ens detalla que els alumnes de diferents cicles han treballat aquests dos artistes, enguany. Ja m’agradaria tenir un temps per entrar a  veure la versió xorigueresca dels quadres informalistes, però no crec que doni temps. Sí que vaig parar-me a llegir la informació que acompanya  les pintures sobre lona a la manera de Miró. El que serien les cartel·les expliquen quina pintura representen, on es troba i alguna dada interessant o que els alumnes han considerat. La majoria fan referència a la manera de treballar de l’artista. En especial, em va agradar que en una de les informacions, els alumnes s’havien adonat que el fons blau del quadre no era uniforma, tal i com a primera vista aparenta. Perquè la pintura de Miró pot semblar “fàcil”, “infantil” o tot el què volgueu.  Però hi ha bastant de treball premeditat per part de l’artista que,  lliurament, amb el seu estil particular, sabia molt bé com volia les coses. Dues dades: el crític Santos Torroella, que l’havia visitat al seu taller, explica que Miró començava obres i a  vegades les apartava fins que trobava l’ocasió anímica o emotiva per reempendre-la i acabar-la. Com els escultors de bloc, cada pintura tenia com un final que  s’havia d’extreure, degudament al seu temps. L’altra dada: una de les pintures que guarda la Fundació Miró de Barcelona, és una línia en diagonal. A vegades la voluntat de l’artista, pot estar no tant en el final, com en l’execusió en sí: qui seria capaç de fer una línia com aquella, sense aixecar la mà? Fem una extrapolació forçada: quantes vegades els alumnes han aixecat el pinzell per fer les rodones negres mironianes, per completar el cercle o recarregar el pinzell de pintura? El gest o l’economia resolutiva del gest també  compten.
A.M.
Zona d’El Gorrador, prop de La Llavina. Un dels llocs més
bells i tranquils de Centelles.
 Casualment l’aproximació didàctica del Xoriguer –i potser d’altres escoles-, a Miró i Tàpies, conclou els mateixos dies que les respectives fundacions que guarden la memòria dels artistes, compleixen anys: la  Fundació Miró en fa 40 des de que va obrir al magnífic edifici de Sert, a Montjuïc. Tàpies va inaugurar la seva pròpia fundació fa 25 anys, a l’antiga seu d’una editorial al carrer Aragó, davant del Servei Estació. Una i altra artista són summament importants en la història de l’art català i occidental –com a mínim-. Les seves fundacions tenen uns bons fons d’autors de renom. Però la seva tasca ha estat fonamental per vetllar per la transmissió futura del seu llegat. De Miró, recentment s’ha inaugurat una magna exposició a Sao Paulo.
Els aniversaris de les respectives seus, es van celebrar dimecres (Miró) i dijous passat (Tàpies). El divendres, casualment ens deixava Antoni Pitxot. Pintor ell mateix, la seva tasca ha estat sobretot relacionada a vetllar i cuidar el patrimoni de l’altra geni català, Salvador Dalí. Pitxot va col·laborar amb Dalí a fundar el seu museu a Figueres i també a museïtzar espais com la casa Dalí de Portlligat o la caseta de Púbol. La Fundació Gala-Salvador Dalí, que crec que  té els mateixos anys que la de Miró, també és fonamental per valorar la repercussió posterior de Dalí. Divendres marxa Pitxot. I dilluns Eduard Vallés. Un altre artista, que per casualitat feia poc que havia trobat una “llar” pel seu fons dintre l’antiga seu cultural de Caixa Terrassa. Els tres primers, com a artistes van ser bons i van també assentar un exempla de com s’havia de gestionar el seu llegat. Les fundacions de Dalí,  Miró i Tàpies són importantíssimes en la història de la cultura i els museus catalans. Vallès no va tenir la mateixa sort que aquells i ha quedat en un segon pla –com molts artistes que hi ha que ni coneixem. El fet és que la seva “victòria postuma”, per estil i per futur museístic, en part s’explica gràcies al camí que van obrir les grans patums que hem esmentat.
En Pitxot va morir amb 81 anys, per una  leucèmia. Fa vuit anys estava molt més sa. La recerca i la investigació per aturar el Càncer i frenar altres malalties es imprescindible. Com a mínim, diumenge, al matí, a Centelles hi havia diversos voluntaris empipant amb la gerra guardiolera, per recaptar fons per aportar a la campanya d’enguany. La salut està clar que és una prioritat indiscutible. Centelles amb aquest tema està al cas i la gent, amb més o menys bon humor, col·laborava. De moment s’ha de fer així i pel què sembla, pel què diu la jefa del Càncer d’Osona, Montserrat Feixer, estan satisfets d’aquest sistema, perquè de mica en mica, han anat aportant millores als hospitals i equips investigació, sense dependre massa de les administracions. Curiosament els que més participaven en la col·lecta eren aquells que havien viscut de prop la malaltia.
A.M.
A  Centelles hi ha bastants espais abandonats que fan entristir l’ànima: si un Qatarí ens ajudés o algu trobes els ous de les gallines d’or, podríem treure molt suc d’espais que són molt grans  i útils. A la nau enfilada amb el troç de porta hi ha com una altra capella de Jesús. L’exposició de l’Abancó hi trobaria lloc. El troç de porta ja va bé així. La conservaríem
i hi posaríem un vidra al voltant. “Porta d’art del temps”

Fira de la Ratafia?

Dissabte i diumenge era el cap de setmana de la Fira de la Ratafia. El cel va  respectar les activitats, va fer bo, hi havia gent corrent pels carrers i també es va veure moviment als restaurants amb  menús (impressió a ull). Però, ai l’as, al Passeig hi havia poques parades i les que eren de ratafia eren tres.  Les altres eren les parades canòniques: formatges, embotits i coques. Quatre gats. Potser sí que els ratafiers ara fan cervesa artesana! El cas és que sigui perquè es fan massa coses a tot arreu o perquè no es fa un bon estudi de camp previ i es prepara tot a sal de mata, la fira  era una misèria i em sembla indigna d’un poble com Centelles, capaç d’organitzar les millors trobades i amb talents confirmats per tots costats. Potser ara seria un bon moment per revisar, si es continuen, com es milloren les fires sectorials i les altres cites anuals que poden estar arribant a un cert esgotament de l’esquema, com pot ser el Cau de Bruixes. Crec que es precisa un canvi en sentit qualitatiu i constructiu.   
A.M.
Preparatius de les carpes a la Plaça Major
per fer-hi els tallers per completar
la Fira de la Ratafia. Aleix Art hi feia
un taller de monotips, del qual sortirà un
raport complet a la secció Badaluc, ja
que com activitat va suposar una experiència
didàctica interessant.
Mentre al passeig la fira, feia poca cosa, al Marçó vell s’inaugurava l’exposició de Javier Pretel . Pintor. Artista jove. Va guanyar el Premi Centelles l’any passat. Tothom pot pintar com vulgui. Però trobo que el jurat hauria de ser una mica més auto-exigent. Sembla que a vegades importa més l’opinió o el punt de vista teòric, es a dir la Teoria, que la qualitat real, de l’obra que seleccionen. D’entrada la pintura d’aquest noi sembla fluixa. Sense força.  Colors bonics, formes suaus. Em semblen pintures “low cost”. Mentre al Março entra una altra exposició aburrida, a Moià inauguren aquest dissabte, una retrospectiva tal i com deu mana, dedicada a Joan Abancó, mort fa un any. Pintor, molt vinculat amb Centelles i especialment amb el taller dels Musach. Va ser també un dels primers Premi Centelles, dels quals el Marçó en té una obra. El nostra Josep Musach, uns anys més jove, va coincidir amb ell en el taller familiar i van compartir aficions pictòriques,  en les seves etapes de formació. Abancó i Musach compartien una mica el gust per la pintura feta a partir d’una bona composició de formes i volums. En Sarrate també té una etapa coincident que els vincula a tots amb referents del país, com Sunyer, Domingo o el “pare” de tots, Cezanne.  En Musach després va evolucionar cap a etapes més impressionistes i en Sarrate, cap a la línia de  l’art brut i de protesta.  El cas és que tots  es poden trobar a partir del dissabte, a Moià per revisar les obres d’un col·lega comú i amb afinitats evidents. Tampoc seria inapropiat cercar lloc a Centelles per l’exposició de l’Abancó. Les obres que aporten pertanyen al fons familiar. Hi havia prevista una itinerància amb Manresa, però sembla que al final no es farà. Una llàstima, perquè Abancó  sí que és un pintor, que per mèrits i qualitats es mereix tenir l’atenció d’espais culturals del país. Una carta que a Centelles també podem jugar al seu favor i també en un futur per promocionar bons artistes, de casa i de fora.  Però que valguin la pena. La vulgaritat al cubell.

Per cert: en Jordi Sarrate també té una exposició pròpia i individual, a la sala Bètulo, a Badalona. Però aquest és un tema que reservo poder-vos detallar i explicar bé, aviat, després de la visita prevista a la ciutat de l’Anís del Mono, aquest divendres al vespre.