ART I NATURA MARINA A LA GARRIGA

Blues sobre el blau 
per Núria Rossell

Aleix Art
Vista parcial exposició de Rossell a La Garriga amb les
escultures i pintures al  fons
La Garriga/ Centelles. Diumenge 7 de juny, fa una setmana, al matí, vaig baixar amb tren a La Garriga. Sabia que hi hauria molta gent perquè era el dia de Corpus. En els carrers cèntrics de la vila termal, a l’hora que hi vaig passar, petits i grans estaven molt enfeinats posant flors per fer les catifes naturals i de colors de primavera. Crec que em va agradar més poder veure el frenesí i el treball de la gent i com s’organitzaven uns i altres, que poder gaudir, de tornada de l’obra acabada. El que em va cridar l’atenció –ai la mania en criticar-, és  que hi havia varis treballs amb els lemes en anglès.  Ja sabem que l’anglès és un idioma dominant en el planeta, però per dir segons què, el català serveix igual.
Les flors, les catifes, la festa, el diumenge aquell, era magnífic, però  l’objectiu real de la visita era anar a veure l’exposició de la Núria Rossell, a l’espai expositiu de la Fundació Fornells-Pla.  En l’antic taller de la Conxa Sisquella, dona de Fornells-Pla actualmente hi fan exposicions . L’obra del matrimoni d’artistes es custodia a la casa.
Incís
En la visita, esperava també poder saludar al Jaime Moroldo, que també és un bon artista i un bon instigador d’iniciatives i projectes artístics i expositius. Si tot va bé exposarà a les Finestres d’El Trabuc el mes d’agost. Portarà una sèrie de quadrets que va presentar a una individual més ambiciosa que li van dedicar a Montcada i Reixac, fa uns mesos. Havia vist l’exposició, inclús tenia fotos per poder-la comentar, però vaig perdre la batalla del temps.
El cavaller dels rellotges de sorra, també ha posat pegues perquè pugui sortir un altre article sobre la Rosa Permanyer , per una mostra a la galeria Artemisia de les Franqueses. Tenia intenció d’anar a conèixer el lloc i obra nova de la gravadora de Caldes, però quan semblava que podria organitzar l’agenda, per mala pata, les peces seran ja a una fira que fan Sitges, el proper cap de setmana.
A La Garriga encara hi haurà l’exposició de la Núria Rossell fins 28 de juny. Si els que van a Sitges o si un va a Arenys de Mar,  mirem el mar, potser quedarem impregnats del blau i de la  vida marinera mediterrània. L’exposició de Rossell també parteix del contacte amb el mar, la sorra fina, i els  objectes pol·lïts i retornats per l’aigua i la sal. L’exposició es diu blues. I per això, potser sospiteu que el blau mironià hauria de ser el to dominant…. però es va més enllà. Quan Rossell diu “blues” és també per la relació amb aquella música de sentiments  que pertany a la tradició afroamericana. L’exposició és tota com un cant íntim al mar, fet amb objectes trobats, objectes convertits en art i obres d’art nascudes com a tal. El blau no domina pas. Són més colors fets d’impressions de l’ànima i que cerquen l’essencial. Núria Rossell, que el diumenge de Corpus també va ser a la sala d’exposicions per fer una visita, ens va poder explicar en petit comitè, que sol plantejar les exposicions com a projectes estancs, que es generen i completen de mica en mica, per a si mateixos, de manera autònoma.  I quan acaba, fa un punt i a part, i recomença de nou en una altra direcció.
Naufragis de paper
A.A.
La mostra inclou varis tipus d’obres:
escultures, pintures, collages o
llibres d’artista.
No conec l’obra anterior de Rossell, però ella mateixa ens indica que això no li importa molt.  I de fet les peces exposades, més que un estil característic, tenen com una “manera particular” de resoldre’s i presentar-se. L’exposició en sí, tot el conjunt, ja és una xarxa artística: al centre hi trobem com una representació de la vida del mar. Feta amb escultures penjades, fetes de paper, filferro i altres materials, amb les que Rossell recrea formes de peixos  o cargols de mar, barques. Ja en aquesta `sèrie d’escultures sí que hi veiem un recurs habitual, com és que les parts tapades de les geometries zoomòrfiques, estan fetes amb tires de papers escrits, estripats i enganxats. Papers que a vegades pertanyen a llibres o a documents antics, que Rossell col·lecciona per reutilitzar com a obra. Ens assegura que “no tenen cap valor documental”.És més pel fet de la  cal·ligrafia o la tipografia que tenen disposada. O el tipus de paper. Aquí, en això hi surt la vena filològica de l’artista, que s’ha format en aquesta carrera, parenta de la branca històrica de la paleografia.
Pedres gravades
Les escultures mòbils dels peixos, amb la manera com estan construïdes sí que deixen veure algunes maneres de fer de l’artista: ja hem parlat de l’escriptura, el paper. D’alguns materials. I de retallar, enganxar. Rossell sembla sobretot una constructora de formes. Una de les parts que ja Moroldo ens va dir d’entrada, que a la gent els hi agradava molt, són uns còdols que Rossell havia recollit i col·leccionat de la platja, i que amb l’ajuda de diferents processos, els hi ha anat fent relleus i incisions, de manera que es converteixen amb pedres humanitzades. Són pedres gravades –podrien servir de segells-, amb formes geomètriques –com petits mandales-. Els peixos es construeixen amb la idea del buit i el ple, les pedres, de la part natural i la part erosionada intencionadament. Rossell cerca també la manera de reflectir en la seva obra, la idea de negatiu/positiu com resumeix la forma geomètrica simbòlica del  in i  el ian.

A.A.
Una de les catifes florals que preparaven a La Garriga,
el dia de Corpus (7 de juny)
Personalment la part que més m’agrada és la de les sis pintures. Particularment un paper treballat amb acrílic molt aigualit. Rossell ens confessa que té formació d’aquarel·lista. Però no sospitàvem que l’acrílic es pogués diluir tant, casi com si fes veladures. En aquesta peça  el to dominant és un turquesa. De blaus mediterranis n’hi ha pocs en l’exposició. L’altra peça pictòrica interessant és una pintura amb un component més matèric. Utilitza sorra que tenyeix i sense voler fer un paisatge, sí que ressegueix com la separació clara però bellugadissa, entre la platja, el mar i el mar de fons. La peça té un sentit vertical i Rossell troba la manera de que l’equilibri s’aguanti intuïtivament. La col·lega fotògrafa Noelia Marin, ens recordava pel cas de  Gabriel Casas, la norma de les tres parts en la composició fotogràfica. En les pintures de Rossell hi cercava equiparar-hi aquesta lògica compositiva. I si bé en la pintura, el treball és més lent, la història està en que formes, composició i colors, no caiguin o no facin caure la tensió estètica. Rossell ho clava. A veure què varia en la propera exposició. Sembla que al taller hi ha quedat peces sobre paper, amb acrílics aigualits, però suposo que això per ella ja deu ser com un  treball del passat. Passarem pàgina i esperarem coses noves. La Fundació Fornells-Pla és al carrer Calàbria, 208 de La Garriga.

COM L’ESCORPÍ

El gospel recorda l’esperança i la dignitat

Dies d’activitats culturals, finals de cursos i iniciatives solidàries. 
Des del blog ens disposem a plantejar una nova exposició Col·lectiva, 
prenent dues notícies centellenques com a pretext reflexiu.
Fotos: Noelia Marin

Totes les imatges d’aquest post corresponen al concert
de gospel celebrat el diumenge, 7 de juny al Casal Francesc
Macià de Centelles. 
Centelles. Ja em perdonareu si el pebre que tiraré sobre les següents paraules, resulta un mica discordant. Però voldria provar d’esbossar amb exemples, la idea general que sustenta un nou projecte expositiu, que ja s’acosta. El tema està clar. És la lletra petita, la que pot donar mareig, perquè és un tema profund. I val la pena intentar incentivar el debat. Ja sabeu que cada any, a l’estiu, cau una exposició col·lectiva, representativa dels artistes que han aparegut als dos blogs que editem. I també donem cabuda a les activitats que ens han semblat interessants de recollir i mostrar físicament, més enllà de la pantalla digital del blog cibernètic. Ara encarem una Col·lectiva Aleix Art que, potser més que les altres dues, predisposa a un compromís major. Ja que com a exposició també podrà aportar un punt d’inflexió, per des de l’escala local, fer alguna cosa respecta a “la relació de l’home amb la naturalesa”. No són inexistents les propostes en aquest sentit, ni a nivell local ni internacional. Però crec que ens hi cal sumar. Des del blog i des de la Col·lectiva pretenc assumir i batallar per aquesta atenció a l’entorn, en la mesura del possible. Els nostres canals són l’art i la cultura, però és que això ho pot ser tot. La cultura és per a l’home, la praxis intuïtiva i de costums genètics dels animals.  La Col·lectiva Aleix Art, que preparem per inaugurar el 25 de juliol, comptarà amb una desena d’artistes. Em sembla que guanya la ceràmica per major presència i també un accent bastant més femení. Però el resultat final serà més plural  i divers del que us podeu imaginar. Em consta que hi haurà gravat, pintura. I també dansa i altres activitats paral·leles que aportaran la seva visió del tema, que genèricament denominem “Ecologia humana”, títol que hem adoptat i extret d’un llibre.
Un llibre on s’expliquen els usos que els homes fan en funció del seu hàbitat amb zones amb un tipus o altre de disponibilitat dels recursos naturals. El tema de l’exposició sembla fàcil, però quan hom vol decidir un camí on agafar-se, hi ha moltes possibilitats i resulta perdedor. Ja que l’home en sí és natura i tot el què fa, sigui el què sigui, el condiciona i condiciona a la naturalesa. Però tots sabem que quan parlem de la humanitat, i fins i tot en el segle XXI, es poden fer unes llistes molt llargues sota el concepte d’ecologia humana, en el que  la coincidència no són les medalles, sinó faltes i“males praxis”. I és sobretot aquí on crec que l’exposició, els artistes i col·laboradors s’han d’agafar, per poder criticar l’estatus quo i fer reflexionar, per poder canviar, millorar i sobretot millorar l’encaix ecològic.

D’animals domèstics

Aquest preàmbul podria haver sortit al blog Aleix Art, però aquesta Crònica comparteix la mateixa filosofia i missió. La Crònica de Centelles és la plataforma receptora més local, i és des d’aquest àmbit que la batalla per l’ecologia humana ha de prendre força.
I és que només amb els actes del passat cap de setmana – 6 i 7 de juny-, ja en tenim prou per informar, i alhora valorar el respecte que mereix, en cada cas, aquesta nostra relació amb el seu entorn. Aquest entorn poden ser el món natural, l’animal i també el dels germans d’espècie. En una altra revista centellenca, llegim un titular que posa: “hem aprés sobre els animals i ens hem divertit amb ells”. Ja està bé, que aprenguem. Però quan s’acaba la distracció, què passa? Què ha passat amb aquells animals? Han continuat amb una vida lliure, i tot i que potser domèstica, disposen d’una bona vida i esperança de futur? O més aviat temen el seu propi destí, tant si és per passar el dia a dia, o per satisfer les necessitats educatives i juganeres dels nens?
El dissabte a la tarda, a la terrassa superior del pàrquing de sorra del costat de Can Sopes, al carrer Rodolf Batlle, s’hi feia una espècia de fira, en que els “productes a vendre”, eren gossos que “sobren”: cans que o han estat abandonats o els seus antics amos no poden o ja no volen mantenir-los. L’estoneta que hi vaig anar, una associació de joves, presentava, per noms i donant quatre detalls, els gossos que cuiden i que voldrien recol·locar, mentre passen una part de la seva vida “sense amo”.  En l’escenari hi feien aquest tipus de presentacions, a part d’oferir concerts o donar premis per concursos de dibuix. Potser no hauria de ser estrany que hi haguessin gossos de carrer, com els gats. Però ens hem acostumat que normalment pertanyen a alguna persona. I si acaben a una gossera o una associació d’adopció, és perquè hi han anat a parar, resultat d’alguna situació normalment problemàtica. I a vegades, passant per maltractaments. Aleshores, i com per fer llista, de les coses que caldria revisar: els humans hem d’actualitzar la relació de respecte i protecció amb els animals. Si es converteixen en mascotes, no són joguines que es puguin abandonar quan ens fem grans o n’estem tips. No són residus del sistema, que facin nosa, com a vegades podem pensar de les rates o els mosquits tigres.
Mentre era a la fira d’adopcions, vaig tenir temps de començar un dibuix per explicar la fira i la seva situació. Feia molt de sol. Cap a les 6 no hi havia molta gent, però el lloc és xulo i dóna de sí. Es veu bé el Montseny.  I el tema de la fira, interessès molt o poc, és una patata calenta de la nostra societat. Quan traçava la línia –que és on encara passo-, van seure al costat una parella de joves i els seus dos fills. Fins que no vaig parlar amb ells no hem vaig adonar que el nen que seia en un cotxet rebia una atenció especial. Els seus pares hem van explicar que col·leccionaven taps d’ampolles i que quan en tenien un feix, els podien portar a un lloc on els hi compraven per uns quants diners. Amb aquests cèntims i taps, darrera taps, podien fer alguna cosa per ajudar a que algun metge els hi fes cas i investigués la malaltia i les vies de cura que podien servir per sanar el seu fill. Si baixés un alienígena o els ximpanzés es posessin a parlar i preguntessin; realment els hi sabríem explicar perquè en certs punts, la salut de les persones, té menys importància que unes quantes tonalades de taps? Realment és necessari que perquè s’investigui s’hagi de fer tanta feina extra? No n’hi hauria d’haver prou amb la necessitat o el fet de la malaltia, per moure les ganes de cercar respostes dels investigadors?

El gospel ajuda

El  diumenge a la tarda, a l’església parroquial es reunien cinc corals per fer el festival, amb la Violeta com a conjunt amfitrió. Mal programat una altra vegada –hi ha algú que no controla-, coincidint en temps, però al Casal Francesc Macià, es feia un concert de gòspel amb finalitats benèfiques. Tal i com van informar membres del grup local de Mans Unides, la recapta dels tiquets -5 € per persona-, es sumarà al fons que la ong s’ha marcat enguany per assistir a les seves campanyes de desenvolupament. L’activitat de les ong ens posa en plata tot un altre aspecte divers i infinit on el concepte d’ecologia humana, rep bufetades per tots els cantons. Ja que molt sovint, on hi ha aquestes fragilitats i precarietats socials, hi ha també altres problemes més eternitzats: conflictes entre grups, dificultats per accedir als recursos i també prejudicis o mirades infravaloritzadores  per part d’altres parts del món, que sigui per negligència o mirada simplificadora, sembla que tinguin com uns “països preferits”. Si hi ha un problema al Nepal, correm-hi tots. Si a Nigeria, Boko Haram, arrasa un poble de 400 persones, si l’Ebola continua activa i encara no s’ha erradicat; o si el mar encara és cementiri de migradors… o si les victimes de tants altres terratremols o volcans o accidents… tot això ja ha passat a pàgines secundàries i residuals de la nostra “actualitat”: on és un autèntic fons monetari interestatal o intercontinental, per ajudar a qualsevol crisis humanitària o medioambiental, per quan fa falta?  No pot ser que es destinin recursos espontanis, com per tapar forats.
Tornem a Centelles: el concert de gospel va valdre la pena. No podia ser d’una altra manera, saben que l’Edna Sey estaria al capdavant de les dues formacions que van actuant. És com si tingués una màgia especial per fer cantar a tothom i dipositar a cada orella i cor una nota alegra i engrescadora de la seva ànima musical. Un predicador autèntic dels que fan missa de gospel a Amèrica, potser no ho faria tant bé, perqué almenys l’Edna explica i introdueix els temes per la seva sinceritat genuïna. No hi ha segones lectures. Tant sols el simple sentiment i la necessitat d’expressar l’amor dels antics esclaus, cap al germà i la seva esperança amb Déu, el futur i la llibertat. Vaig sentir molt fort les paraules “Josué” i “riu Jordà”. Potser perquè algu ens va dir que Josué era una forma antiga de dir Jesús; i perquè Josué en si mateix, personatge bíblic de l’Antic Testament, company de Moisés durant l’Èxode, era un guerrer dels de veritat. Aquell Josué i el nostre Jesús, potser no se si s’avindrien molt per les maneres. Però el pebre que en el gospel posen quan recorden la batalla de Josué a Jericó, desprèn una èpica i un sentiment d’admiració que no sé justificar, a pesar del meu respecta profund a la pau. No recordo si aquesta cançó de gospel , al concert de diumenge, la van cantar el grup de joves,  tot nenes, que integren la formació més nova de les que assaja l’Edna; o el grup d’adults. Tots  dos grups, amb diferència de nombre d’integrants, ho van fer molt bé i trapitgen un terreny amb seguretat, a pesar del seu caràcter amateur. Les nenes, em va agradar observar que per marcar el ritme, apreten fort el peu contra el terra: “crok, crok, crok”. Marquen el pas i segueixen un ritme amb moviment, que crec que com el metrònom o el piano d’acompanyament en el grup dels grans, els hi dóna el sentit i la força per cantar i entonar els cants d’esperança.
Quan es fan els concerts de gospel, particularment m’agrada quan es fan les peces que correspondrien als estadis inicials de formació del gènere. Aquell moment històric, no se molt bé si situar-me mentalment al port d’Àfrica o en els camps de cotó. Però en aquell nexe comú, entre els cants africans, el gospel, el blues, el jazz. M’imagino –perquè així ens ho han explicat- que els cants i ritmes, eren com un residiu, un crit o necessitat de l’ànima, que en mig de la calor i la pols de la terra, cercava una via d’alleujament i cridava a l’esperança i la confiança. El concert va incloure grans hits del gospel o temes una mica estranys en el genera però xulos com el “Flying to the moon” de Sinatra, versionat a capella per les nenes.  

Però perquè els destins dels projectes d’una ong rebin una mica d’atenció, ha calgut sumar varis talents, que de forma desinteressada, ens han distret i han propiciat aquest intercanvi col·laboratiu. A l’antiga Grècia, el teatre es feia per ajudar a pegar projectes de tercers? Com vehiculaven l’ajuda solidaria? Perquè ha de ser a través de les arts, que es vehiculin projectes solidaris? I si s’ajuda directament i cadascú pot viure del seu ofici? No vull pas suggerir que es deixi d’ajudar i col·laborar, però crec que d’alguna manera s’està com abusant de les iniciatives que barregen iniciatives amb finalitats dobles.  Siguem conscients del problema i fem-hi front de cara! 

JOSEP OBIOLS I GABRIEL CASAS:

Art i compromís al voltant del saló del tron

Aleix Art
Vista de Barcelona, des del que és el Saló del Tron al Palau Nacional, seu del Museu Nacional d’Art de Catalunya. A la foto inferior es pot veure millor una de les pintures que hi trobem, fetes per Josep Obiols, el 1929
Barcelona/ Centelles. El nom de Josep Obiols, per a mi va associat a una visita  imprevista, a una casa vella d’Olesa de Montserrat, fa com setze anys endarrere, en que un home gran, de barba blanca, ens va mostrar una col·lecció particular de gravats i pintures. Tenia de tot. Nosaltres érem en edat universitària, no distingíem el blat de la palla, i teníem un amic que ens ensenyava el seu poble i ens va voler mostrar el lloc i el personatge.  Recordo que el veí de molts anys, ens va voler parlar amb llatí i també amb rus, per donar idea del seu passat erudit i també de combatent.
A.A.
El referent clàssic és una constant, tant en l’edifici en sí, com
en les pintures i decoracions, com a la base del ideari de país. 
En algun lloc del seu fons domèstic ens va mostrar una obra –ja no recordo si era pintura o dibuix-, de Josep Obiols. I no recordo si va ser ell o algu altre que va comentar que aquest Obiols era el pare o l’avi del Raimon Obiols, que tots coneixem com a prohom de l’arena política del país. El nom d’Obiols artista ha anat reapareixen, igual com el d’altres noms  que et sonen del món de l’art, sense conèixer molt la seva obra. Però al final són noms familiars: com en Rafael Benet, Junceda, Ismael Smith, Josep Pijoan,  etc. Només quan algú planteja una exposició monogràfica, hom té l’oportunitat. I normalment és una oportunitat brillant, d’associar millor el nom amb l’obra.
Ja fa dies que està en marxa una exposició dedicada a Josep Obiols. S’ha d’anar a la galeria de Francesc Mestre, al carrer Enric Granados. En aquest  espai, referencial  per redescobrir i aprendre a revalorar l’art català, disposen sobretot d’obra sobre paper i alguna tela. Josep Obiols seria un dels artistes de la mateixa generació que  Miró o E.C. Ricart.  D’Obiols em van cridar l’atenció, sobretot una espècia d’escenes narratives ambientades a l’antiga Grècia. En ells, Obiols, utilitza el gouache. Des d’aleshores que tinc ganes de provar aquesta tècnica per valorar l’opacitat i fluïdesa de la pinzellada –si bé després d’una visita a la Fundació Fornells-Pla, ahir, es veu que el gouche deixa anar pigment, com el pastel sense fixar. Però també  em vaig fixar amb els tipus de personatges, que s’escapaven una mica del tipus de fisonomia més idealitzades pels cànons classicistes. En aquests temes d’Obiols m’hi va semblar veure un tractament  més naturalitzat i proper dels homes, i de les dones, la seva fisonomia, el color dels cabells,  etc. Hi ha molts altres dibuixos  i treballs. Alguns associats a publicacions de l’època. El fet és que és un treball que val la pena tenir-lo present. Es pot col·locar  fàcilment dintre el paquet d’artistes noucentistes, però també ens cal reconèixer que la nomina d’artistes que  s’havien fet seu allò de la “feina ben feta” o el gust per l’art, són més dels que habitualment comptem.
Josep Obiols també havia fet pintura mural. O com a mínim va ser un dels autors que va participar en la pintura historiogràfica que dóna vida a la zona de la cúpula del Palau Nacional. L’edifici, el més monumental dels projectats per l’Exposició Universal de 1929, alberga actualment el Museu Nacional d’Art de Catalunya. A pesar dels anys i de les reformes, les pintures murals es  conserven al mateix lloc : Josep Obiols va fer les dues llunetes de sota els arcs del Saló del Tron, annex a la sala de la Cúpula. El Saló del Tron acull actualment el restaurant del museu. Les escenes d’Obiols són d’aire clàssic. A la cúpula, en el que és el tambor, les patxines i la closca en sí, hi ha pintures de Togores, Humbert i Francesc d’A. Galí, respectivament.
Gabriel Casas/ MNAC
Encontra entre Niceto Alcalá Zamora, president
de la República Espanyola, i Francesc Macià, president de
la Generalitat de Catalunya, el 1931. Fotografia de
Gabriel Casas, autor al qui s’hi treu la pols a la 
interessantíssima revisió que es fa al MNAC
Les pintures d’Obiols, al Palau Nacional,  són del 1929.  Dels mateixos anys i posteriors, són les fotografies de Gabriel Casas, que s’exposen a la sala petita del MNAC.  Casas no sé si fins ara era tant conegut com els gurus de l’avantguarda fotogràfica catalana. Però segur que amb l’exposició es farà un lloc en el Paradís dels artistes: era reporter fotogràfic i en aquest context va disparar la càmera en distints contextos que avui són magnífics com a document de l’època, de la història i com a fotografia en sí. Casas, dominava molt bé els recursos i sabia disparar en el moment just, perquè el vidre fotogràfic quedés impragnat amb una imatge perfectament composada i informativament eficaç: tenia intuïció per trobar els eixos de perspectiva o utilitzar l’espai per enquadrar i situar la figura en un relat, que passava de ser “real” a “informatiu” i al mateix temps donava  una idea del dinamisme, la modernitat de la ciutat. I també de les seves crisis socials: l’exposició recull tant fotografies quotidianes, com la del retratista de la Rambla, com fotografies de vagues, de detenció de sindicalistes, la polícia  muntada, disparant en una vaga; manifestacions i actes públics amb polítics com Macià  o Companys. També hi ha una secció amb retrats periodístics de prohoms de la cultura catalana o internacional: Pau Casals, Manolo Hugué, Buster Keaton… no m’havia aturat a pensar mai que Lluís Millet, anairia amb una gorra “obrera”.
Aleix Art

La Fundació Sorigué i el MNAC se sumen al LOOP 
La fundació ilerdenca ha cedit una sèrie de propostes 
videogràfiques, que s’han repartit al llarg de
les sales de romànic i modern del MNAC. Així participen
de la fira  dedicada al videoart, que va començar aquest 
cap de setmana i ha tendit a expendir-se per la ciutat.
Entre les sales de les col·leccions del  MNAC, hi trobem 
treballs d’artistes de primera fila, 
com Bill Viola, amb una proposta 
instal·lada a la portada de Santa  Maria de Taüll. També  hi
ha obra d’artistes internacionals, com Jacco Oliver o 
Ger van Elk. La tria està feta amb amor 
i la ubicació està molt ben estudiada. Això es veu molt bé
en la proposta de Matt Callishaw, un treball del 2009,
que és dels més bonics de la “escampada” d’obra
pel museu. Es tracta d’un mirall, emmarcat amb motllures
barroques, que al mateix temps  és una pantalla i 
deixa visionar
com un fum de tabac que forma objectes i cares
(com els  dibuixos que fa Gandalf amb la pipa).
La proposta està dedicada a valorar el rol i
la influència de la dona (en el món dels homes). Per això
-i si la nostra lectura és correcta-, trobem encertadíssima 
la seva instal·lació, casi camuflada, entre una sèrie de retrats
de les mullers d’artista i també d’un oli d’autor
femení. Efectivament al voltant del mirall, hi tenim a Maria
del Pilar Casanovas, dona de Marià Fortuny. 
A Maria Sampere retratada pel seu home, 
Francesc Pausas. I també, a l’esquerra,
un retrat fet per la pintora modernista Lluïsa Vidal.    
L’exposició de  Gabriel Casas mostra també imatges corresponents a l’àmbit publicitari o treballs més específics, com uns reportatges dedicats a la pobresa i mendicitat de Barcelona. Hi ha  tot un conjunt de fotos dedicades al Barri Xino. Però no de fora, i d’amagat, com després feria Joan Colom, sino que uns trenta anys abans, Gabriel Casas entrava a les cases i fotografiava la seva gent amb la seva dignitat de persona i la seva misèria sistèmica. Aquestes fotos tenen un caire com antropològic, igual com avui hi ha magazines que a vegades comparen families estàndard de diferents indrets, amb una espècia de bodegó personal i d’objectes, amb les coses característiques del seu estil de vida.   Gabriel Casas feia tot això seguint unes pautes i tècniques que devien vindre dels seus contactes amb altres fotògrafs o cercles més d’àmbit europeu i modern.
L’exposició de Gabriel Casas i la visita a les pintures de la Cúpula, són un bon pretext per conèixer el nostre patrimoni i capital humà.

CAMPANYA D’ESTIU

Artigau, una pota a L’Empordà, i l’altra a Londres

Noèlia Marín/ Aleix Art
Fotografia amb vistes a la pintura d’Artigau, comentada
pels candidats a l’alcaldia de Centelles.
Centelles. Quan vam plantejar el debat- entrevista  als candidats alcaldables, vam contactar amb el gran pintor Francesc Artigau perquè fos l’artista que ens deixés l’obra. Primera idea, primera opció. El quadre que vam portar a la caseta del costat del “matadero”, està dedicada a l’arribada dels immigrants del sud, a l’Estació de França de Barcelona. La pintura captura amb mirada d’artista un fet que passava el 1962 i que encara avui forma part del nostra present. Aquells són els avis i les àvies d’avui. I ara també tenim altres migracions locals i mundials. Els humans som migradors o viatgers.  En el 1962 ho feien per necessitat. I avui encara cal fer-ho.
Tornem a l’Artigau: cas que la pintura no hagués pogut ser, teníem un pla B: també era una obra de l’Artigau: només calia fotocopiar la portada de la revista Grama del 1978, en que quatre barres o columnes aixequen un “plat” amb un poble… A la revista és Santa Coloma de Gramanet. Però com que de Colomes també n’hi han a Centelles, el dibuix, reproduït originalment amb un ciclostil, també podría ser la vila  de la falda del Puigsagordi…Era una portada molt interessant  per parlar de la gent com agent constructor i era l’obra “low cost”, possible de comentar.
Però no va caldre el pla b. Vam trobar totes les claus i va anar bé. El fet és que amb la visita al taller de l’artista vam poder prendre nota de les coses que prepara: perquè en Francesc Artigau no és pas dels artistes que als 75 anys hagi abandonat les eines, sinó que segueix actiu. Fa poc va presentar una de les seves grans pintures, dedicades a una sessió de model al seu taller. La va presentar a Vinçon, local que per cert, tancarà. Però l’Artigau continua. És més: s’ha com reorganitzat i segueix casi un horari feiner indiscutible. S’equipara als botiguers i altres oficis que es troben al carrer de St. Pere mes Baix. La referència a artesans i gent de gremis em sembla molt apropiada en el seu cas i també és un punt per a mi, familiar i de coincidència amb ell. Però què està preparant?

Reunió d’artistes

Aleix Art
Cofret amb el doble joc de cartes de pòker preparat per 
l’Artigau, per a la  Creu Roja d’Angleterra
El secret de les coses grans i més vistoses que prepara, el reservarem per a la crònica que farem en ocasió de l’exposició que el mateix Artigau compartirà amb en Xavier Serra de Rivera, a l’espai Km 7 de Camallera. A la sala d’exposicions i galeria de José Luís Pascual, a tocar de L’Escala. Només podem avançar que prepara una sèrie nova i complexa. Fidel al seu estil i també traslladant a gran format, alguns temes que ha recollit darrerament en treballs d’aquarel·la, que feien referència a natures mortes. Hi ha molt verd. Verds lluminosos de pastel a pistatxo. L’exposició s’inaugura a l’agost.
En la conversa també vam parlar d’altres projectes de ben frescos: darrerament, Artigau, ha estat a Londres i sembla que l’estada l’hi ha reportat alguns contactes que poden obrir-li les portes a noves exposicions a allà. Artigau era a la ciutat del Temessis per concloure, amb un acte oficial,  la seva col·laboració en la tasca d’il·lustració de baralles de cartes de pòker, encarregat per la Creu Roja d’allà. El joc de cartes es distribueix en un cofret-farmaciola blanca. L’artista es va ocupar de tots els dibuixos que va poder: va fer tant la cara del revers, amb dibuixos aquarel·lats de figures d’infermeres o personal de la Creu Roja, prohoms, etc. I també els símbols que identifiquen cada carta de pòker. Evidentment els jocs que es distribueixen són reproduccions digitals, però estan molt ben acabats i presentats.

Amb tot això, m’adono de que hi ha artistes que tenen ganes de treballar. De viure del seu ofici, encara. I que no poden deixar de pintar o fer, perquè també és la seva vocació. L’Artigau ara pot fer el què li vingui de gust perquè té una bona carrera sembrada i recollida a les espatlles, com a pintor i professor. Però com qualsevol gat vell o jove, encara pot donar molt de sí. I el fet és que no és el primer cop que sentim a parlar de Londres o París com a llocs molt millor que aquí, per a que els artistes del país, trobin un sender més optimista per donar a conèixer i col·locar la seva obra.  On és el mercat d’art local?