JOSEP OBIOLS I GABRIEL CASAS:

Art i compromís al voltant del saló del tron

Aleix Art
Vista de Barcelona, des del que és el Saló del Tron al Palau Nacional, seu del Museu Nacional d’Art de Catalunya. A la foto inferior es pot veure millor una de les pintures que hi trobem, fetes per Josep Obiols, el 1929
Barcelona/ Centelles. El nom de Josep Obiols, per a mi va associat a una visita  imprevista, a una casa vella d’Olesa de Montserrat, fa com setze anys endarrere, en que un home gran, de barba blanca, ens va mostrar una col·lecció particular de gravats i pintures. Tenia de tot. Nosaltres érem en edat universitària, no distingíem el blat de la palla, i teníem un amic que ens ensenyava el seu poble i ens va voler mostrar el lloc i el personatge.  Recordo que el veí de molts anys, ens va voler parlar amb llatí i també amb rus, per donar idea del seu passat erudit i també de combatent.
A.A.
El referent clàssic és una constant, tant en l’edifici en sí, com
en les pintures i decoracions, com a la base del ideari de país. 
En algun lloc del seu fons domèstic ens va mostrar una obra –ja no recordo si era pintura o dibuix-, de Josep Obiols. I no recordo si va ser ell o algu altre que va comentar que aquest Obiols era el pare o l’avi del Raimon Obiols, que tots coneixem com a prohom de l’arena política del país. El nom d’Obiols artista ha anat reapareixen, igual com el d’altres noms  que et sonen del món de l’art, sense conèixer molt la seva obra. Però al final són noms familiars: com en Rafael Benet, Junceda, Ismael Smith, Josep Pijoan,  etc. Només quan algú planteja una exposició monogràfica, hom té l’oportunitat. I normalment és una oportunitat brillant, d’associar millor el nom amb l’obra.
Ja fa dies que està en marxa una exposició dedicada a Josep Obiols. S’ha d’anar a la galeria de Francesc Mestre, al carrer Enric Granados. En aquest  espai, referencial  per redescobrir i aprendre a revalorar l’art català, disposen sobretot d’obra sobre paper i alguna tela. Josep Obiols seria un dels artistes de la mateixa generació que  Miró o E.C. Ricart.  D’Obiols em van cridar l’atenció, sobretot una espècia d’escenes narratives ambientades a l’antiga Grècia. En ells, Obiols, utilitza el gouache. Des d’aleshores que tinc ganes de provar aquesta tècnica per valorar l’opacitat i fluïdesa de la pinzellada –si bé després d’una visita a la Fundació Fornells-Pla, ahir, es veu que el gouche deixa anar pigment, com el pastel sense fixar. Però també  em vaig fixar amb els tipus de personatges, que s’escapaven una mica del tipus de fisonomia més idealitzades pels cànons classicistes. En aquests temes d’Obiols m’hi va semblar veure un tractament  més naturalitzat i proper dels homes, i de les dones, la seva fisonomia, el color dels cabells,  etc. Hi ha molts altres dibuixos  i treballs. Alguns associats a publicacions de l’època. El fet és que és un treball que val la pena tenir-lo present. Es pot col·locar  fàcilment dintre el paquet d’artistes noucentistes, però també ens cal reconèixer que la nomina d’artistes que  s’havien fet seu allò de la “feina ben feta” o el gust per l’art, són més dels que habitualment comptem.
Josep Obiols també havia fet pintura mural. O com a mínim va ser un dels autors que va participar en la pintura historiogràfica que dóna vida a la zona de la cúpula del Palau Nacional. L’edifici, el més monumental dels projectats per l’Exposició Universal de 1929, alberga actualment el Museu Nacional d’Art de Catalunya. A pesar dels anys i de les reformes, les pintures murals es  conserven al mateix lloc : Josep Obiols va fer les dues llunetes de sota els arcs del Saló del Tron, annex a la sala de la Cúpula. El Saló del Tron acull actualment el restaurant del museu. Les escenes d’Obiols són d’aire clàssic. A la cúpula, en el que és el tambor, les patxines i la closca en sí, hi ha pintures de Togores, Humbert i Francesc d’A. Galí, respectivament.
Gabriel Casas/ MNAC
Encontra entre Niceto Alcalá Zamora, president
de la República Espanyola, i Francesc Macià, president de
la Generalitat de Catalunya, el 1931. Fotografia de
Gabriel Casas, autor al qui s’hi treu la pols a la 
interessantíssima revisió que es fa al MNAC
Les pintures d’Obiols, al Palau Nacional,  són del 1929.  Dels mateixos anys i posteriors, són les fotografies de Gabriel Casas, que s’exposen a la sala petita del MNAC.  Casas no sé si fins ara era tant conegut com els gurus de l’avantguarda fotogràfica catalana. Però segur que amb l’exposició es farà un lloc en el Paradís dels artistes: era reporter fotogràfic i en aquest context va disparar la càmera en distints contextos que avui són magnífics com a document de l’època, de la història i com a fotografia en sí. Casas, dominava molt bé els recursos i sabia disparar en el moment just, perquè el vidre fotogràfic quedés impragnat amb una imatge perfectament composada i informativament eficaç: tenia intuïció per trobar els eixos de perspectiva o utilitzar l’espai per enquadrar i situar la figura en un relat, que passava de ser “real” a “informatiu” i al mateix temps donava  una idea del dinamisme, la modernitat de la ciutat. I també de les seves crisis socials: l’exposició recull tant fotografies quotidianes, com la del retratista de la Rambla, com fotografies de vagues, de detenció de sindicalistes, la polícia  muntada, disparant en una vaga; manifestacions i actes públics amb polítics com Macià  o Companys. També hi ha una secció amb retrats periodístics de prohoms de la cultura catalana o internacional: Pau Casals, Manolo Hugué, Buster Keaton… no m’havia aturat a pensar mai que Lluís Millet, anairia amb una gorra “obrera”.
Aleix Art

La Fundació Sorigué i el MNAC se sumen al LOOP 
La fundació ilerdenca ha cedit una sèrie de propostes 
videogràfiques, que s’han repartit al llarg de
les sales de romànic i modern del MNAC. Així participen
de la fira  dedicada al videoart, que va començar aquest 
cap de setmana i ha tendit a expendir-se per la ciutat.
Entre les sales de les col·leccions del  MNAC, hi trobem 
treballs d’artistes de primera fila, 
com Bill Viola, amb una proposta 
instal·lada a la portada de Santa  Maria de Taüll. També  hi
ha obra d’artistes internacionals, com Jacco Oliver o 
Ger van Elk. La tria està feta amb amor 
i la ubicació està molt ben estudiada. Això es veu molt bé
en la proposta de Matt Callishaw, un treball del 2009,
que és dels més bonics de la “escampada” d’obra
pel museu. Es tracta d’un mirall, emmarcat amb motllures
barroques, que al mateix temps  és una pantalla i 
deixa visionar
com un fum de tabac que forma objectes i cares
(com els  dibuixos que fa Gandalf amb la pipa).
La proposta està dedicada a valorar el rol i
la influència de la dona (en el món dels homes). Per això
-i si la nostra lectura és correcta-, trobem encertadíssima 
la seva instal·lació, casi camuflada, entre una sèrie de retrats
de les mullers d’artista i també d’un oli d’autor
femení. Efectivament al voltant del mirall, hi tenim a Maria
del Pilar Casanovas, dona de Marià Fortuny. 
A Maria Sampere retratada pel seu home, 
Francesc Pausas. I també, a l’esquerra,
un retrat fet per la pintora modernista Lluïsa Vidal.    
L’exposició de  Gabriel Casas mostra també imatges corresponents a l’àmbit publicitari o treballs més específics, com uns reportatges dedicats a la pobresa i mendicitat de Barcelona. Hi ha  tot un conjunt de fotos dedicades al Barri Xino. Però no de fora, i d’amagat, com després feria Joan Colom, sino que uns trenta anys abans, Gabriel Casas entrava a les cases i fotografiava la seva gent amb la seva dignitat de persona i la seva misèria sistèmica. Aquestes fotos tenen un caire com antropològic, igual com avui hi ha magazines que a vegades comparen families estàndard de diferents indrets, amb una espècia de bodegó personal i d’objectes, amb les coses característiques del seu estil de vida.   Gabriel Casas feia tot això seguint unes pautes i tècniques que devien vindre dels seus contactes amb altres fotògrafs o cercles més d’àmbit europeu i modern.
L’exposició de Gabriel Casas i la visita a les pintures de la Cúpula, són un bon pretext per conèixer el nostre patrimoni i capital humà.

CAMPANYA D’ESTIU

Artigau, una pota a L’Empordà, i l’altra a Londres

Noèlia Marín/ Aleix Art
Fotografia amb vistes a la pintura d’Artigau, comentada
pels candidats a l’alcaldia de Centelles.
Centelles. Quan vam plantejar el debat- entrevista  als candidats alcaldables, vam contactar amb el gran pintor Francesc Artigau perquè fos l’artista que ens deixés l’obra. Primera idea, primera opció. El quadre que vam portar a la caseta del costat del “matadero”, està dedicada a l’arribada dels immigrants del sud, a l’Estació de França de Barcelona. La pintura captura amb mirada d’artista un fet que passava el 1962 i que encara avui forma part del nostra present. Aquells són els avis i les àvies d’avui. I ara també tenim altres migracions locals i mundials. Els humans som migradors o viatgers.  En el 1962 ho feien per necessitat. I avui encara cal fer-ho.
Tornem a l’Artigau: cas que la pintura no hagués pogut ser, teníem un pla B: també era una obra de l’Artigau: només calia fotocopiar la portada de la revista Grama del 1978, en que quatre barres o columnes aixequen un “plat” amb un poble… A la revista és Santa Coloma de Gramanet. Però com que de Colomes també n’hi han a Centelles, el dibuix, reproduït originalment amb un ciclostil, també podría ser la vila  de la falda del Puigsagordi…Era una portada molt interessant  per parlar de la gent com agent constructor i era l’obra “low cost”, possible de comentar.
Però no va caldre el pla b. Vam trobar totes les claus i va anar bé. El fet és que amb la visita al taller de l’artista vam poder prendre nota de les coses que prepara: perquè en Francesc Artigau no és pas dels artistes que als 75 anys hagi abandonat les eines, sinó que segueix actiu. Fa poc va presentar una de les seves grans pintures, dedicades a una sessió de model al seu taller. La va presentar a Vinçon, local que per cert, tancarà. Però l’Artigau continua. És més: s’ha com reorganitzat i segueix casi un horari feiner indiscutible. S’equipara als botiguers i altres oficis que es troben al carrer de St. Pere mes Baix. La referència a artesans i gent de gremis em sembla molt apropiada en el seu cas i també és un punt per a mi, familiar i de coincidència amb ell. Però què està preparant?

Reunió d’artistes

Aleix Art
Cofret amb el doble joc de cartes de pòker preparat per 
l’Artigau, per a la  Creu Roja d’Angleterra
El secret de les coses grans i més vistoses que prepara, el reservarem per a la crònica que farem en ocasió de l’exposició que el mateix Artigau compartirà amb en Xavier Serra de Rivera, a l’espai Km 7 de Camallera. A la sala d’exposicions i galeria de José Luís Pascual, a tocar de L’Escala. Només podem avançar que prepara una sèrie nova i complexa. Fidel al seu estil i també traslladant a gran format, alguns temes que ha recollit darrerament en treballs d’aquarel·la, que feien referència a natures mortes. Hi ha molt verd. Verds lluminosos de pastel a pistatxo. L’exposició s’inaugura a l’agost.
En la conversa també vam parlar d’altres projectes de ben frescos: darrerament, Artigau, ha estat a Londres i sembla que l’estada l’hi ha reportat alguns contactes que poden obrir-li les portes a noves exposicions a allà. Artigau era a la ciutat del Temessis per concloure, amb un acte oficial,  la seva col·laboració en la tasca d’il·lustració de baralles de cartes de pòker, encarregat per la Creu Roja d’allà. El joc de cartes es distribueix en un cofret-farmaciola blanca. L’artista es va ocupar de tots els dibuixos que va poder: va fer tant la cara del revers, amb dibuixos aquarel·lats de figures d’infermeres o personal de la Creu Roja, prohoms, etc. I també els símbols que identifiquen cada carta de pòker. Evidentment els jocs que es distribueixen són reproduccions digitals, però estan molt ben acabats i presentats.

Amb tot això, m’adono de que hi ha artistes que tenen ganes de treballar. De viure del seu ofici, encara. I que no poden deixar de pintar o fer, perquè també és la seva vocació. L’Artigau ara pot fer el què li vingui de gust perquè té una bona carrera sembrada i recollida a les espatlles, com a pintor i professor. Però com qualsevol gat vell o jove, encara pot donar molt de sí. I el fet és que no és el primer cop que sentim a parlar de Londres o París com a llocs molt millor que aquí, per a que els artistes del país, trobin un sender més optimista per donar a conèixer i col·locar la seva obra.  On és el mercat d’art local?

JUNY CAP A L’ESTIU

 Final de curs, només

Dibuix propi de la Festa de la Solidaritat al parc del Pla del Mestre, el dissabte 23 de maig passat.

Centelles. Em consta perquè m’arriba que en diversos nivells educatius i de planificació anual, encaren el que és el final de curs. Ara és temps d’exàmens i treballs més ben fets que mai, per passar un bon estiu i tornar el setembre, amb tot superat. En certa manera es podria dir que les eleccions municipals, que es van celebrar a Centelles, però també a  molts altres llocs del país i de l’estat, han estat com un final de curs. Quinze dies abans govern i oposició van apretar l’accelarador amb activitats de contacte i presentació a la gent i també una agenda cultural oportunament més completa.
Dintre la setmana de la solidaritat, tant i va haver moment de solidaritat directa, per aconseguir peles per comprar un dipòsit d’aigua pel Nepal, com per celebrar l’interessantíssim sopar intercultural, preparat per representants de les diferents identitats culturals que conviuen a Centelles. El dissabte, 23 de maig, al Pla del  Mestre, hi havia vàries taules ocupades per mostres típiques de menjar o artesania o informació general, que aportaven veïns de Centelles, d’ara, però que venen o del Marroc, d’Argentina, Cuba, Ucraïna, Xile, Senegal, Japó, Brasil.  En unes taules al  mig parc s’hi va fer el tastet mundial i a l zona  del  monument, hi havia algunes actuacions. Fins on vaig veure, hi van actuar un grup de joves, procedents de Barcelona, que liderats per un xicot brasiler, practiquen un tipus de música  d’arrel popular, originada entre els indígines. Els instruments són de percussió, com uns platarets, però sobretot destaca una espècia de canya llarga amb un cordill, que la doblega com una canya de pescar, que serveix també per percutir. Els joves a més de tocar instruments i cantar, ballen d’una manera similar al rap. El líder del grup, Felipe, és Brasiler de pura sepa, però els seus companys n’hi havia que eren d’Itàlia i d’altres del país nostra, que van a fer bolos interpretant aquest i altres tipus de músiques tradicionals. 
Es podria dir que l’examen final als nostres candidats, no ha suposat ben bé un final de curs, sinó més aviat un canvi de cicle: l’equip liderat per Miquel Arisa ha revalidat la majoria absoluta, amb 7 regidors, però perdent-ne alguns. El segueix, a l’oposició, l’equip plural liderat per Alfons  Giol, 5 regidors, que ha escombrat fort i ha desplaçat a la candidata, de convergent, Isabel Matas, ara a la cua i única representant del grup a l’oposició. Els treballs de final de curs i l’estratègia d’uns i altres sembla que han funcionat i, si es volés caricaturitzar la situació, es podria potser dir, que en general, la gent està satisfeta de la feina feta, però n’hi ha que volen canvis. Personalment espero que s’entri a governar més fent política de diàleg i consens, tot de manera més coral. En el cas de la llista que ha quedat a la cua, personalment crec que els hi aniria bé redefinir prioritats i maneres. L’equip de la llista era jove i ric de talents, però en aquest cas, no se si ha comptat també el curs tot en conjunt i preocupacions rares com omplir autocars per anar al Club Super 3.

Veurem com es formalitza el nou ajuntament i com es reparteixen les carteres: especialment m’interessa saber qui s’ocuparà de cultura o l’àrea de patrimoni. Una o l’altra, alguna cosa deuran tenir a fer sobre el futur del Palau dels Comtes i qui saps si canviaran coses de la política de programacions i activitats… Dissabte proper, 6 de juny, a les 7 de la tarda, hi ha prevista a la Sala de Plens de l’Ajuntament, la presentació en públic del fons documental pertanyen al Mas Cerdà, que ha estat donat a l’Arxiu Municipal. Qui sap si veurem ja cares noves a la taula d’autoritats i ens haurem d’esperar fins el dia 13. 
Per cert: una mica més avall de la zona del polígon del Congost, anant cap a Barcelona, una mica abans del Pinòs, a la ribera del Congost, ens consta que els que tenen cura de l’aigua i els cabdals dels rius, fan una neteja d’arbres per procurar que el llit estigui net cara al setembre o els mesos de les riades. Però no s’estan passant? Fa quinze dies hi teníem una zona verda amb arbres bonics i tranquils. Ara hi tenim una zona desforestada i seca. Crec que els arbres no hi han pogut dir res a que els hi prenguessin el pél d’aquesta manera. 

CosmoCaixa revisa la història del Soyuz 2

El contingut d’aquest article, és pràcticament segur que descriu uns fets històrics, sobre un heroi cosmonauta desaparegut, que és en realitat una ficció muntada pel fotògraf Joan Fontcuberta. En posteriors posts mirarem d’aclarir l’abast de la desil·lusionant mentida. Les informacions consultades per preparar text no advertien clarament d’aquesta invenció. Disculpeu l’entusiasme per uns fets heroics falcejats.

On és Istotxnikov?


CosmoCaixa/ Obra Social “La Caixa”

Passeig espacial de la gossa Kloka i el seu 
“cosmoamo”, Ivan Istotxnikov, que viatjaven a la
nau “Soyuz 2”, el 1968.
Barcelona. Fa dies que l’exposició Sputnik:  l’odissea del  Soyuz 2 està instal·lada al CosmoCaixa de Barcelona. He intentat vegades anar-hi, però fins dissabte, no van quadrar els astres: temps i aparcament. Casi que haureu de còrrer per veure-la, perquè la tanquen diumenge vinent. Però no patiu: si no tots, alguns dels objectes –exactament no sé quins-, formen part de la col·lecció integral d’aquest projecte expositiu i pertany al fons de la Fundació La Caixa. I igual que ja es va mostrar fa 21  anys al MNAC, potser d’aquí un  temps la recuperen, sobretot si esbrinen coses noves.
 Com una bona amiga deia, sembla que hi ha molts “souvenirs”. Però el terme no és adequat: són records, objectes teòricament personals o relacionats amb l’etapa heroica dels cosmonautes russos i en especial a l’episodi d’un d’ells, que a hores d’ara, encara no se sap on es troba. A través de les cartel·les s’expliquen alguns detalls de l’episodi, però el document  més interessant és la separata que es va publicar el 1994, per presentar el mateix projecte,  aleshores al MNAC, de quan estava sota la direcció d’Eduard Carbonell. El llibret és interessantíssim i explica molt bé tota la història, de forma rigurosa i hi ha punts que sembla una novel·la tipus James Bond, però és història. El que m’estranya és que en 20 anys, ara, no es pugui aportar cap novetat, respecta a la història que s’explica a l’exposició,que es va “destapar” aleshores i que sembla que no s’hagi continuat investigant més. Hi ha coses que queden per explicar, i no saps si són part del misteri o que encara hi ha documents  per desclassificar.
La idea bàsica de l’exposició, comissariada per el Premi Nacional de Fotografia, Joan Fontcuberta, és revisar i recuperar la història i els fets esdevinguts al voltant del llançament del Soyuz 2, el 1968, ocupat i conduït pel cosmonauta Ivan Istotxnikov  i la gossa Kloka. Es tractava del primer vol espacial mixta. Degut a un accident  en que probablement home i gos, van perdre la vida –en estranyes circumstàncies-, els líders van ocultar que la Soyuz 2 anés ocupada i, per assegurar el silenci i l’oblit, van confinar els familiars a Siberia i van modificar imatges i versions. Tal i com pronosticava George Orwell en el seu “1984”. Tot per blindar “l’orgull nacional” i per tal que el tema i la sort del cosmonauta Istotxnikov quedés dissolt i pogués desviar la crítica als rumors –alimentats pels serveis secrets-, sobre “els accessos d’accidents especials”. La versió oficial sols parlava d’objectius satisfets. Igual com es veu que van fer amb la famosa gossa Leica, que tots coneixem per ser el primer ésser de la Terra, en donar una volta al planeta,  dintre una càpsula especial. La gossa va tornar a la Terra, però la van trobar rostideta com un pollastre a l’ast (i els xinesos es veu que s’hi van inspirar per fer una recepta de “pollastre a la Leica”). Per resoldre el tema, els polítics van cercar una altra gossa semblant, i amb la fotografia, semblava la mateixa.
L’episodi del Soyuz 2 ens situa a l’any 1968, en el context de la Guerra Freda i sobretot en el de la carrera frenètica per arribar a la Lluna. La proposta la va fer Kennedy però va incentivar a les dues potències a deslliurar una “cursa sense pietat” per veure qui hi arribava primer. Però per fer-ho s’havien de solucionar moltes qüestions tecnològiques i científiques, per enviar un coet a la Lluna,  aterrar, tornar a marxar, i tornar a la Terra, sa i estalvi. En alguns llocs, els resultats sembla que passaven per davant dels riscos i entre els astronautes i els cosmonautes hi ha tant herois, com màrtirs. L’orgull.

Mala pata

Istotxnikov era un cosmonauta reconegut. Com altres formava part de l’equip d’herois de la Unió Soviètica. El somni de la conquesta de l’espai despertava passió. La seva missió era acoplar la Soyuz 2 a la Soyuz 3. Exactament no he entès si acoplar-se com un endoll o més aviat, sols havien de permetre estar prou a prop, perquè un astronauta passés a l’altra nau, a través d’un petit passeig especial. El cas és que un motor de la Soyuz 2 es va engegar de cop, una mica més toca la Soyuz 3, però va passar fragant i es va situar en una òrbita més alta. En el temps que es va tardar en resituar-se una sonda, davant l’altra, tant des de la Soyuz 3,  com des del control de la Terra, es va perdre el contacte amb el capità Istotxnikov. I quan el cosmonauta de la Soyuz 3 va poder entrar a la nau companya, no hi va trobar ningú.
Aleix Art
Imatge general de l’exposició sobre el Soyuz 2 i les seves 
vicissituds, que encara no estan del tot clares. 
L’exposició de Cosmocaixa reconstrueix amb fotografies i objectes personals i de l’època la història del capità Istotxnikov i de la seva missió. El 1993 es van posar a la subhasta objectes dels cosmonautes de l’època pionera a Nova York. Michael Arena, de l’Smithsonian Institute, va tenir curiositat per adquirir uns grapat d’objectes diversos, amb fotografies i papers d’apunts dels cosmonautes. Revisant una de les fotografies es va adonar que hi apareixia un cosmonauta que no surt a una publicació oficial de l’època. Decidit, va indagar sobre l’assumpta i es va posar en contacta amb col·legues russos vinculats en organismes d’estudi de l’espai internacionals. Les seves preguntes “innocents”, van crear polseguera a Rússia, on el desgel polític era una realitat i quan l’hi van respondre, no era abans d’haver inquietat la memòria d’antics cosmonautes, que coneixien el cas, però que havien “callat”.  Des d’aquell moment, Arena i altres col·laboradors russos, van investigar. I a l’empara de la Fundació Sputnik  van anar desvetllant i exposant a la llum pública l’episodi fosc. La fundació russa és filla de la Perestroika  i està dedicada  a”deslliurar-se de les restriccions del passat recent” i a revisar el passat per anar cap el futur. En el 1994 els objectius es proclamaven amb força i les ganes d’establir ponts i diàlegs eren evidents. Avui la guerra a Ucraïna, sembla que dificulta també la disponibilitat dels russos a facilitar segons quins materials relacionats amb el tema. Així es llegeix en un racó del Cosmocaixa, on teòricament s’havia de projectar un  documental amb material rus.  
L’exposició al Cosmocaixa treu la pols a aquest episodi. Però també aporta una sèrie de material científic que avalaria el interès astronòmic d’aquella missió. Però hi ha aspectes que queden una mica “foscos”, encara: per exemple, es parla d’un asteroide que es diu Kadok, però no s’explica massa, com és que es va poder estudiar: si és que passava per la Terra i era molt a prop. En la separata es donen moltes dades i inclús es parla de que l’asteroide en qüestió genera una petita força de la gravetat i té un satèl·lit propi, donant-li voltes. Però encara no sé si se’l pot trobar per aquí o va passar de llarg.  De fet molt material de l’exposició és en rus i faria falta una mica d’ajuda traductora. Per sort, vaig poder llegir “Sarasade”, en un dels discos que  teòricament escoltava l’amic Istotxnikov . Però tota la resta de la paperassa, els dibuixos són molt xulos, però es fa difícil seguir-los si no es pot llegir ni la numeració.

Coses fosques

També hi ha un  habitacle fosc, molt fosc i ben ambientat, com si fòssim a l’espai, que conté un tros de meteorit. Però trobo que es veu malament, molt fosc. Com si no es pogués ensenyar amb la llum d’una bombeta normal i poder observar bé la seva forma i textura. No veiem cada dia una pedra de l’espai! La pedra còsmica és com una cassoleta i al mig hi ha com uns cilindres de fossa metàlics, que encara no sé que són. Però almenys, es veiés millor… Pel que sembla aquest meteorit hauria quedat enclastat a la Soyuz 2 quan l’anaven per retornar a la Terra. Quan ho van trobar, els científics ho van estudiar i van  descubrir com unes incisions que recordaven les escriptures cuniformes.  Però a la separata també es diu que ningú ho ha pogut desxifrar, ni  pot aventurar que sigui la marca d’una cultura extra-terrestre. Tot això no fa més que afegir estranyesa en el cas.
Un altre aspecte que també mereix un comentari “crític”,  és que dintre de l’exposició, a part d’alguns dibuixos d’Istotxnikov, també hi ha dues pintures atribuïdes al mateix cosmonauta. Exactament són reproduccions  digitals sobre tela. S’entén, còpies d’uns originals que no se on són realment, però tal i com veiem, semblen prou interessants, perquè estan formats per collages de fotografies transferides sobre un suport, amb alegories de l’espai o visions planetàries i “desitjos” com els d’un  cosmonauta plantat a la Lluna, amb una bandera de la CCCP. Rauschenberg a la russa. Entre les grans fotografies també hi ha la imatge promocional de l’exposició, amb la gossa ben espantada i l’astronauta fent un passeig especial. El tema és que no consta que arribessin a fer un passeig especial, segons es pot llegir a la separata. És un fotomuntatge?
Comprenc que els objectius de l’exposició potser són més concrets: el material central són les  fotografies que demostren l’omissió d’ Istotxnikov i també i sobretot les imatges del documental en que es veu l’astronauta pujant a la càpsula i la ignició. Tot l’altre material és més contextual i anecdòtic. Excepte el meteorit i les imatges de l’asteroide, que aporten pistes que potser serveixen més a la ciència, però també formen part del projecte real del Soyuz 2 i 3. A partir d’aquí, trobo a faltar que, després de vint anys, no hi hagi cap novetat, encara que sigui saber si la viuda d’Istotxnikov, encara està viva. El 1984, després d’anys a una espècia de presó per “dissidents o perillosos”, es va poder escapar i vivia a Finlàndia. Tampoc em queda molt clar quin ha estat el paper del comissari i, en quina mesura, ell mateix, Joan Fontcuberta, prou interessat en aquest tipus de “reversions” de la realitat, ha afegit a la mostra, material extra, seu.  Això sí: l’exposició val la pena veure-la, per veure de primera mà, documents i documentació de l’època, a més de la cassoleta de pedra de l’espai. També el marc del Cosmocaixa és una passada.