FINESTRES DEL TRABUC

Meritxell Codina omple les Finestres d’equilibri japonès
Fotos: Aleix Art
Centelles. Les Finestres són com aparadors. I en elles, com en qualsevol bon establiment ens interessa mostrar-hi coses “fresques”. Fa més d’un any que hi fem exposicions. I hem preocupat que  d’entrada, quí exposés; o ell o el  seu “producte”, fos nou, original, acabat de treballar. En el blog Aleix Art també hi ha la secció Salonet, que vol servir per capturar fets i obres d’art, amb més rapidesa de la que precisa un article a la portada. Les Finestres en són la idea materialitzada, però tenen vida pròpia i diferenciada. És així com hem  preocupat que els materials fossin inèdits i les persones artistes, a vegades alienes a Centelles o “novelles”  a fer exposicions. Per exemple: en Pere Relats, no sé si havia exposat mai abans. Però ara ja en prepara una per a la capella de Jesús. La Begoña Carrillo  havia  exposat. Però la seva obra no tenia una bona visibilitat a Centelles. Aviat farà una altra exposició a l’Occità de Vic. La Rosa Permanyer, que va ser la segona “finestra”, ja té més anys de guerra i d’exposicions. Però era un artista de prestigi i els seus gravats vermells, no s’havien vist a Centelles . La Montse Font,  la Mercé Pujol. Ara toca a la Meritxell Codina.
La  Meritxell és com un doble fitxatge, però per a tots: perquè amb la seva parella i el seu fill s’han instal·lat a Centelles, fa poc. I ens ha encomanat una mica –i cada cop més- idees de la seva passió pel Japó. En el text que acompanya aquest  butlletí  ens fixa l’origen del seu enamorament cultural. I té poc a veure amb les boles de drac o l’Arare. És un contacte molt més humà i real: les post-olimpiades. Des de que hi vam contactar, ara a Centelles, nosaltres, ens n’hem  “aprofitat” per saber més sobre la caligrafia japonesa i obrir una mica la finestra a la cultura del Sol Naixent, a través dels seus coneixements. Des de fa un temps,ha anat sumant nous cursos i tallers.  Actualment l’escola d’adults d’Hostalets, l’Ateneu, ha ofertat unes classes  que ella impartirà. També sap alguna cosa de recursos terapèutics i forma part de l’equip de salut d’un nou espai inaugurat recentment al carrer de Vic, amb la Rosa Díaz.
Mentre tot això s’anava definint i aclarint, a les Finestres d’El Trabuc ja teníem  apuntat que un dia la Meritxell exposaria als aparadors de la cafeteria .I  així ha passa ara: des de fa dues setmanes, a cada finestra es pot veure una  mostra dels tres diferents camps que la Meritxell pot practicar sobre paper; i també hi trobem en totes tres, una selecció de la seva producció ceràmica. Ens direu que el cavallet de mar potser pertany més a una cultura humanista. Però potser és un  punt de contacta universal: tant el dibuix científic,  com la caligrafia, l’aiguada o les ceràmiques –tot-, són al final, un mitjà artístic de coneixement i també d’auto-coneixement. El resultat estètic és un “efecte”. Primer hi ha la idea, després el procés. I el resultat és la suma de tot això, i del bagatge i la casualitat, també.
L’exposició, la Meritxell, la volia ben simple. És així com hem  prescindit de marcs i els papers  s’aguanten amb pinces i fil de pescar. I el cavallet de mar té una fusta al darrera, però vam evitar posar-hi un vidre, perquè  el paper respirés i prengués vida com els altres dos,  i evolucionés lliurament amb l’escalfor i la llum del nostre sol Mediterrani. Perquè tot estigui amb equilibri intern i amb el seu voltant. El Trabuc és al carrer Socors, 1 de Centelles.
Text de l’artista: 

ESSÈNCIES DEL JAPÓ

Per: Meritxell Codina

L’ Art està lligat Íntimament a l’Ésser humà com a mitjà  d’expressió de les emocions més profundes i com a una de les múltiples formes de materialitzar la creativitat que hi ha dins de tots nosaltres. L’Art Zen, fa un pas més enllà fent de la creació artística una forma de meditació i d’introspecció, com a vies d’auto coneixement i d’alliberació personal.
  La Cultura i l’Art Japonès és present a la meva vida des del 12 anys, quan vaig començar a fer arts marcials i sempre més m’ha acompanyat al llarg de totes les etapes vitals. Als anys 90 vaig estudiar l’ idioma i vaig fer un munt d’amics de la comunitat japonesa de la Barcelona post-Olímpica que bullia de tot tipus d’esdeveniments artístics i culturals de tot el món. Són aquests amics els que em va obrir la porta d’un món de bellesa sublim. Avui en dia segueixo aprenent d’ells i amb aquesta petita mostra vull compartir amb vosaltres la meva fascinació pel País del Sol Ixent.
                                                                                  
SHODŌ O CAL·LIGRAFIA JAPONESA
  Es defineix com l’Art de l’escriptura bella dels caràcters propis de Japó i per practicar-ho no calen coneixements de l’idioma japonès ni dibuix o pintura.  Tampoc és important la tècnica ni el resultat sinó la bellesa artística i el seu ús com a mètode meditatiu.
  Com a mostra d’aquesta disciplina presento l’obra “L’EQUILIBRI”. És una cal·ligrafia en estil Kaisho del kanji o ideograma “naka” que literalment significa “en mig”. D’una forma més abstracte, és un ideograma utilitzat en el budisme Zen per il·lustrar el concepte vital de situar-se en el “el camí del mig”. Evoca un Ésser humà en equilibri dinàmic, lliure de passions i aversions que tot abraça i res li pertany.
SUMI-E,  L’AIGUADA JAPONESA
   És un estil de pintura monocromàtica a tinta negra que busca capturar i comunicar l’Essència de la Natura. És bellesa destil·lada i expressada al límit més essencial. Sense models, són obres d’execució molt ràpida, utilitzant un sol pinzell per tots els tipus de traços i evocant sensacions amb una subtil gama de grisos com a resultat de la simple dilució de la tinta negra en aigua.
  A l’exposició podeu veure l’aiguada titulada “FLUÏR, FLORIR” que representa un cirerer florit, símbol del final del hivern. “Sakura” (cirerer) és un dels 4 motius denominats “Els Honorables Cavallers” emprats a les classes de Sumi-e per l’estudi de les pinzellades i aiguades de tinta bàsiques.
CERÀMICA
  La ceràmica és una de les arts més antigues del Japó i sempre ha estat altament valorada en la societat nipona.  Influenciada per la viva cultura japonesa, les peces ceràmiques estan impregnades dels principis estètics del Zen, on es conjuga Art,  Bellesa i funcionalitat de forma magistral.
  Amb un estil únic en el món, els ceramistes fan ús de coccions i de tècniques de modelat pròpies, especialment les de modelat manual (sense torn) com les diverses peces que es presenten en aquesta exposició. Totes elles són creacions fetes al taller d’una mestra ceramista japonesa de Barcelona a on segueixo aprenent i sorprenent-me constantment dels resultats obtinguts a cada fornada. 
IL.LUSTRACIÓ CIENTÍFICA
  Quan parlem d’il·lustració científica ens referim a un tipus de dibuix molt detallat que te el propòsit de reafirmar visualment els textos d’investigacions de disciplines com: arqueologia, medicina, botànica, zoologia, etc…convertint-se, així, en un mitjà de comunicació universal.

 Per la meva formació en biologia i la feina desenvolupada durant anys en el camp de recerca científica, les il·lustracions tenen molta importància per a mi. Em porten a observar els elements de la natura amb detall, a estudiar les formes i les infinites composicions, a meravellar-me amb la riquesa, la plasticitat i la perfecció de tota la Vida que m’envolta. En voler-los plasmar en un paper, puc unir dos constants de la meva existència: la Natura i el dibuix.

  Com a exemple d’això exposo l’obra “HIPPOCAMPUS”, il·lustració d’una espècie mediterrània de cavallet de mar feta amb grafit. Molt influenciada pels principis estètics del Zen, tinc tendència a fer aquestes il·lustracions en blanc i negre i sense fons com a forma de copsar la bellesa de les formes sense perdre’m en els colors i en el paisatge.

ARRIBA EL DIA DELS MUSEUS

Investigar, divulgar i atraure


Fundació Institut Amatller d’Art Hispànic – Arxiu Mas

El 1961 a l’actual MNAC  ja es va fer una mostra conjunta
de totes les peces que conformen el Davallament d’Erill la 
Vall. El Davallament (amb Josep d’Arimatea i Nicodem) i 
els dos lladres són al MEV. Santa Maria i Sant Joan 
al MNAC, a Barcelona.
Centelles. Ja és un clàssic: almenys cada cop que s’acosta el 18 de maig, els museus es fan sentir per recalcar que hi haurà un dia que obriran gratuïtament, durant més hores que mai. El 18 de maig és la data en que l’ICOM es fa sentir més. Si el 18 us trobeu a Nova York o Shangai, segurament ho tindreu més fàcil per accedir a les col·leccions publiques o privades. Potser serà un bon dia per tornar a visitar el Museu del Bardo de Tuniz, escenari fa pocs mesos d’uns pistolers despietats. Potser molts desconeixíem fins aleshores que guarda una col·lecció impressionant de mosaics romans i altres mostres d’arts ben dignes. Però pels que ens quedem al país català, l’oferta en museus serà igualment important i a més es completen amb activitats paral·leles. Penseu un museu que no hagiu visitat mai, cerqueu a “Sant Google” i reserveu l’agenda. No cal que per nassos, sigui aquest dissabte, perquè obren molt sovint. Els museus hi són sempre i durant l’any també fan moltes activitats: avui (dimecres, 13), al MNAC feien un homenatge al galerista i col·leccionista Salvador Riera. Una persona destacada en afavorir i potenciar la creació artística, en temps de la postguerra. Però dissabte 16, diumenge i sobretot dilluns, és com si fos l’aniversari dels museus.  El dia 18, dilluns, és el dia oficial en sentit estricte.
 A Centelles, museus ben muntats encara no n’hi ha cap. Però en tenim un d’aprop que és dels millors del món. Però costa de visitar: el Museu Episcopal de Vic. Quants heu vist les taules pintades atribuïdes als Gascó (estudiat per Miquel Mirambell), del segle XVII, que acompanyaven la talla gòtica del Crucificat de Centelles? Quant temps fa que no veieu els frontals i laterals d’altar de Lluçà o els esplèndids conjunts de pintura mural romànica del Brull i Sant Martí Sescorts? Heu vist que grans i magnífics són els retaules gòtics? I les gerres de vidra català del segle XVIII? El MEV disposa d’unes col·leccions molt bones i si ja hi heu anat, penseu que tornar-hi és millor que rellegir un bon llibre, perquè a part es tracta d’obres autèntiques. Allà no hi ha versions ni exemplars . Hi ha “les pintures del Brull” o “el sostre del baldequí de Tost”.  Una bona manera de visitar museus no és anar-hi a fer un passeig, com si féssim una excursió pel cementiri; sino triar algunes peces i posar-si al davant i mirar de comprendre-les, gaudir-les, completar-ne informació.
Fundació Institut Amatller d’Art Hispànic – Arxiu Mas
Adolf Mas va fer aquesta fotografia del conjunt
“retrobat”, en la missió arqueològica als Pirineus, de 1907
El MEV segurament farà activitats especials cara els dies dels museus. Però com a veïns, podeu anar-hi quan vulgueu, perquè l’entrada no és molt cara i la idea és que el contingut hi serà sempre i és impagable. També l’equip del MEV està viu i procura que la informació sobre les obres i la seva divulgació vagi millorant. Al voltant de l’exposició de la pintura sobre els frontals d’altar, de l’any passat, han pogut aportar dades molt interessants sobre la tècnica de les obres. La informació i també alguns dels mitjans científics que es fan servir, s’utilitzen ara com elements d’anàlisis i divulgació a l’abast del públic.  Per exemple, no us estrenyeu si veieu acetats amb imatges radiografiades dels frontals: es veu que gràcies això poden extreure molta més informació sobre la distribució de les fustes que formen l’estructura i també el tipus d’arbre que es va fer servir, fa mil anys. En una sala-laboratori mostren  com es fa la pintura al tremp, de manera artesanal: pigment, rovell d’ou i aigua.

En la III Trobada sobre patrimoni, que el MEV va acollir dissabte passat al matí, es van ensenyar als assistents aquests mètodes museogràfics per poder apropar la col·lecció al públic. Les trobades estaven pensades sobretot pel públic escolar. S’explicava als professors com s’articularia la visita, si hi anaven amb els nanos. Però em va semblar que hi ha coses que són per més visitants. Una idea del MEV a generalitzar és també anar introduint aplicacions per poder utilitzar el mòbils com a eina enciclopèdica per accedir i auto-informar-se dels fons. També volen aplicar la tecnologia de les impressions en 3d per fer rèpliques a escala d’escultures, per poder ensenyar-ho millor o permetre que persones cegues ho toquin. Evidentment també han vist les aplicacions de la 3d per fer marchandising.  En les Trobades també van participar professors universitaris  i grups d’alumnes i professorat d’escoles de primària de Vic i voltants, que van presentar estudis d’anàlisi i divulgació. Es va parlar, per exemple, de les muralles de Vic, dels carrers amb noms d’oficis, d’un projecte de geo-localització per l’església de Santa Eugènia de Berga. Al final, el personal del MEV va oferir una visita per les sales dels fons, explicant les novetats metodològiques.
Toquem fusta

Evidentment tota visita al MEV, comença per les sales de romànic i ja d’entrada una de les peces que es troben i que casi es poden tocar, són les talles del conjunt d’Erill la Vall. A Vic disposen de la majoria de peces del conjunt del Davallament. Cinc peces, de les set. Les altres dues són al Museu Nacional d’art de Catalunya. Igual  com en el cas de les pintures romàniques, també hi ha un grup d’investigadors de museus, universitats, i grups d’estudiosos que van aportant i compartint dades. Al MEV tenen una part grossa del tresor, però al mateix temps, al MNAC es pot veure una altra talla d’un Sant Joan Evangelista, procedent del mateix taller que el Davallament. El préstec de la peça “joanina”feta pel museu de Vilafranca, permet mirar-la amb deteniment i completar dades sobre processos tècnics i solucions formals. Comparant-ho amb els conjunts de Vic i Barcelona, els investigadors van recomposant el puzle d’aquell taller pirinenc.  El curiós del cas és que les peces del Davallament fa encara no cent anys, estaven guardades en un espai fosc i de “trastos” de la parròquia d’Erill la Vall. Martí Gironell, en el seu nou llibre “Strappo” fa una interpretació pintoresca del moment en que Mn. Gudiol troba les primeres talles. Quan les troba, ja s’adona de que estan articulades i que podien servir per representar un drama litúrgic. Evidentment la presència de Mn. Gudiol en l’expedició catalana i científica que va trobar i recuperar aquests i altres tresors (com les pintures de Taüll), explica la facilitat amb que una part del Davallament va passar al museu vigatà.  A més, Gudiol en va ser el fundador. El relat de Gironell té de base una historia real que Adolf Mas, que els acompanyava, va retratar amb la seva càmera  i és així com l’Arxiu Mas, ara dintre l’Institut Amatller d’Art Hispànic, guarda la imatge de les talles d’Erill la Vall, “prenent el sol” a fora de l’església, quan les van trobar.  Ara es guarden series i ben pulides entre dos dels millors museus de Catalunya.  Si no dissabte, dilluns 18, i sino, un altre dia, estan oberts sovint (al MNAC a més obren també de franc els dissabtes a la tarda). 

50È APLEC AL PUIGSAGORDI

Dies de molt verd i blau

Dibuix de Lluís Pulido

Centelles. Ha passat una setmana llarga des del darrer post. Coses del maig, les activitats s’han multiplicat. Tant a la vida laboral, com per a la vida paral·lela de formigueta cultural. Em sembla que a partir de la setmana vinent el calendari es tornarà a relaxar. I tornarà la normalitat en la publicació regular als dos blogs. Així ho desitjo, perquè sino hi ha coses que passen i perden com la frescor del moment. Pero a vegades també va bé deixar còrrer el temps, perquè s’ajunten cadenes d’esdeveniments diversos que conformen un tema. I en vistes del blog, alguns temes adquireixen la qualitat de notícia o informació interessant. Em sembla que a tots aquests esdeveniments hi ha ajudat en bona mesura aquest gran bon temps que ens fa. Ara no plou. Potser ja ho farà… Però hi ha uns camps magnífics i uns boscos d’uns verds preciosos: com diu la cançó del Raimon “tots els colors del verd”. I el cel blau immens, de dies lluminosos i molt llargs. Les hores passen però la nit, el final del dia triga una mica més a arribar.
Dibuix de la Gemma Uribe
L’esdeveniment social més important dels darrers dies ha estat, sense cap dubte, l’aplec al turó de Puigsagordi. L’1 de maig, els centellencs, fidels a aquella cita, van fer cap amunt el cim. Una molt bona part pel sender de les Escales del Puig. Uns altres per la ruta de la via ferrada. Alguns amb bici, també alguns cotxes. I el camió de l’esmorzar: l’organització dels aplecs s’havia preparat fort, enguany, per acollir més gent que mai i “atipar-los”, amb bon pa amb tomàquet, botifarra, un iogurt, una poma, aigua, etc. Hi havia 850 tiquets previstos . Però segur que hi va arribar més gent al capdamunt i que abans de la missa, hi havia més gent al turó que als carrers de Centelles, que pel què sembla, durant tota la jornada, va estar una mica mort –els carrers del poble-. Tanta gent al  cim emblemàtic dels centellencs  -encara que pertany-hi als Hostalets de Balenyà-,  s’explica perquè enguany es feia el 50è aniversari. 50 cops que cada any, per l’1 de maig es puja per saludar al bon temps, celebrar la primavera, respirar aire fresc, tocar les pedres de fòssils antiquíssims i donar gràcies a la Verge de Montserrat pels temps que han de venir.
A part dels caminadors experimentats, també hi havia –com cada any- persones i famílies que caminen menys i que aquell dia es proposen la prova de salvar aquests tres-cents metres de desnivell, que per molts suposen ben bé com escalar un mur. Però per senders tant especials… Els camps de la falda, el Puig Vell, les Escales del Puig, la Tosquera, Riu Cerdà. A partir d’aquí la gent majoritàriament tirava pel camí que rodeja el cim per darrera. Però el nostre equip d’excursionistes heterogenis vam pujar pel dret, com es feia abans,  per aquell bassal d’un rierol al mig del camí i cap amunt, sender, carretera… i cim. Per qui fa el recorregut per primer cop, tot això suposa, efectivament un bon bateig a l’excursionisme. I no està mal trobat aprofitar la posada a punt de l’1 de maig per començar a caminar altres caps de setmana.
Dibuix de la Laia Pulido
Però l’1 de maig, a dalt al turó, a més dels excursionistes d’ara, i dels d’abans i dels que ara són petits, hi havia també colles i grups representatius de la cultura catalana i centellenca: els cabrons amb els timbals, els geganters de Centelles i els Hostalets, la gent que feia els rams amb les flors i herbes, la cobla i la gent que balla les sardanes. I també el mossèn que va fer la missa i amb ell els cors de Centelles. Una mica de barreig, però hi eren presents: Violeta, Cantus Firmus, inclús  personal  de les Veus de Tardor i cantors de tota la vida litúrgica de la comunitat centellenca. Entre tots. Tots van donar  color a l’aplec. L’organització va haver de triscar per atendre a tanta gent. Es servia l’esmorzar. Es repartien medallons de fusta commemoratius dels 50 anys. També es venien unes capelletes amb miniatura com les que guarden el cim, amb la figureta de la Mare de Déu de Montserrat. I una veu en off anava cantant en el micro i posant-se cada cop més content per les activitats que venien i les coses que passaven.
Però en el moment de la missa el cel es va esverar una miqueta, es va girar una venterulla atrevida i més aviat el cim es va anar buidant de gent. De fet molts pujaven i tornaven a baixar. Cadascú és lliure de participar-hi com vulgui. La missa va ser correcta, la gent que la seguia participava amb els cants i escoltant les paraules. Al mossén li costava una mica orar, perquè si aixecava gaire els braços, la taula parada li podia marxar amb el vent…. però entre ell i l’escolanet ho van anar dient i passant tots els passos fins a donar la benedicció final. Aquesta part la vam fer a prop  de l’entrada al turó, una mica resguardats, envoltant la taula altar.
Com podeu veure la crònica d’avui sobre l’aplec té un suport visual gràfic, perquè uns quants vam seguir l’acte, quadern en mà, celebrant una altra trobada de dibuixants, però aquest cop no urbans, sino naturals. Vam ser uns cinc adults i uns cinc nanos. Tenim casi tots els dibuixos penjats ja a la galeria de Flickr. Potser demà penjarem els que falten. Els podeu veure clicant aquí sobre

Parlem una mica de l’Ovidi Montllor al Sushi

Dibuix de la Silvia Valenciano
Més cap aquí, cal destacar que diumenge, dia 3, els de Cantus Firmus van substituir la coral habitual a la missa que TVE celebra i filma a Sant Cugat. El dia abans, nosaltres, vam intentar fer una homenatge a l’Ovidi Montllor, al Sushi, però no vam trobar la manera que la proposta enganxés a prou-te gent com perquè l’Ovidi pugui estar content i mirarem de fer-ho un altre cop. La idea era fer xerrar a la gent, ja sigui amb paraules o aportant material artístic o poètic, per explicar qui era aquell valencià, com si féssim una recerca entre tots. Un puzzle  d’idees i versions. Vam ser cinc, tres al final. Teniem com a “cap de cartell” al Pep Puvill que com a membre del grup Els Quatre Gats i també com a fotògraf professional que ha seguit la carrera d’altres cantautors, com en Joan Manel Serrat, podia aportar una visió propera i humana del personatge. Ovidi: home de teatre, reconvertit en poeta i transmissor de poemes a través de la música. Música crítica. Per Pep Puvill, la seva proposta. Però la de tots, volia fugir de la “cançó cigarret”, més de moda o popularitzada a l’època. Es va parlar molt del paper de la censura i del seus mecanismes per aturar una cançó i de les estratègies que es feien per burlar als inspectors que en prou feines sabien català i no veien dobles sentits enlloc.  Una dada curiosa és que la censura i el seus jefes, mai van creure que les cançons surgides en els grups o els entorns que conformaven els circuits de la “nova cançó”, suposessin una amenaça. I una de les victòries culturals, de les que va comptar amb més suport popular, es va construir des d’això. Una altra dada curiosa, és que cap d’ells, ni l’Ovidi, ni Serrat, ni Els Quatre Gats, feien música amb la idea de dedicar-si o viure’n. Tots ho feien com a cosa de més. Va ser per altres circumstàncies –el paper de les discogràfiques o la societat-, que alguns es van anar professionalitzant i amb això també, millorant la seva preparació.

Dibuix de l’Aleix
La figura de l’Ovidi vam anar-la describint també . Un nou capítol “sobrevingut”, sobre l’Ovidi dels contes de la Gemma Uribe va permetre descriure al poeta valencià, més fisícament i aproximar-nos a la seva presència escènica o la seva manera discreta però correcta de vestir.  A través d’un reproductor de cd, vam anar escoltant algunes cançons triades i valorant el paper de les “dones icòniques” (La Teresa de l’’Ovidi, la Teresa d’Ausiàs Marc,“l’Esperanceta Trinquis” d’Espriu, Abalone de Vinyoli.). L’atenció de Montllor a la poesia de Vicenç Andrés Estallés o el color que Toti Soler, dóna a les cançons quan acompanya a l’Ovidi amb la guitarra. Puvill ens va parlar de la formació andalusa de Soler.  En resum va ser una tarda maca. També va participar la Neus  Gorriz i en Jordi d’Aiguafreda, que ens va anunciar un altre concert dedicat a la nova cançó que preparen ell i un col·lega, per presentar a Abancó.
Però en opinió nostra i de les amigues del Sushi, que ens havien ofert un bon dinar i servei, la cosa  s’ha de repatir i intentar fer un homenatge més digne. Mateix format. Potser altres persones. Però el mateix plaer i objectiu.

Dissabte vinent, s’anuncia un macro-dissabte dedicat al Nepal. Però des del blog Aleix Art i grups afins, organitzem també –i fa dies que ho tenim previst-, un altre sketchcrawl a la biblioteca la Cooperativa. Dibuixarem la biblioteca, de 10 a 1 del matí. També penjarem els dibuixos a una galeria com amb els del Puigsagordi o el Cau de Bruixes. I a la tarda, de 5 a 7, l’equip ÉcfrasisXXI, amb l’ajuda de l’Ajuntament, projectarem al Casal Francesc Macià, el film documental “El cuadro”, de David Trueba, dedicat a una pintura de Josep Santilari. Ell i el seu germà Pere, que pinta casi igual, seran amb nosaltres per comentar la seva pintura i participar junt amb tots els que vinguin d’una sessió estil ÉcfrasisXXI. Els que heu vist l’entrevista-debat als nostres candidats a l’alcaldia, ja sabreu una mica com van aquestes sessions. Si bé al Casal, no caldrà que se’n derivin lectures polítiques i entrarem més a fons a comentar aspectes tècnics i de composició.  Bona setmana!

ALEIX ART PROPOSA:

Projectarem el documental “El cuadro” de David Trueba i ho comentarem amb els germans Santilari


Aleix Art
Centelles. Gràcies a l’amabilitat dels artistes germans Josep i Pere Santilari, el proper dissabte, 16 de maig, de 5 a 7 de la tarda, podrem presentar a Centelles, el film que David Trueba va dedicar al quadre “Ell@” pintat pel Josep. El film del cineasta i escriptor documenta els treballs de realització d’aquesta gran i ambiciosa obra i serveix de pretext per explicar la filosofia i l’estil de treball dels dos germans pintors catalans. Com podreu conèixer, els dos germans destaquen per un especial concepte de la pintura, versió moderna i actual de la gran pintura realista europea.

En ocasió de la projecció d’aquest documental, els dos germans Santilari, ens acompanyaran durant la sessió i en acabat de visionar el film, hi podrem parlar i preguntar qüestions per acabar de completar i comentar les qüestions sobre el seu treball i la seva pintura.
El film “El cuadro” de David Trueba s’ha presentat en molts pocs llocs (algunes poblacions, també a Madrid i fa molt poc a la Filmoteca), i mai en els circuits comercials. Els Santilari parlen ben bé del film com un regal del director cap a la seva obra. Trueba es va interessar per l’obra dels dos germans perquè les seves “imatges” solen il.lustrar les portades dels seus llibres.
Aleix Art ha seguit de prop l’evolució dels Santilari tant pel què pertoca a la celebració de noves exposicions, amb obra nova; com pel que es correspon a la presentació d’aquest film documental, que es va esdevenir fa dos anys, al Museu Nacional d’Art de Catalunya, en un moment en que el film encara no disposava de la banda sonora.
La projecció del documental a Centelles serà una oportunitat important per conèixer plenament el treball cinematogràfic de David Trueba i evidentment, entrar a fons en el coneixement de la pintura dels germans Santilari, valorada i apreciada pels bons col.leccionistes i amants de l’art.
J.S./A.A.
Jordi Sarrate informa de la següent activitat, que
també comença el dissabte 16 de maig.
La sessió del documental i la posterior sessió de comentari s’inscriuran en un tipus de trobada com la que habitualment celebrem els integrants del grup ÉcfrasisXXI. Creat el 2012, aquest grup amateur de centellencs, es reuneix de forma periòdica per comentar i analitzar obres d’art, des del punt de vista del plaer estètic, l’anàlisi formal, el iconogràfic, el del context de l’artista i l’entorn, etc. La sessió a Centelles amb els artistes i amb el públic mirarà de ser fidel a l’esperit de comentari obert del grup ÈcfrasisXXI. Els integrants solen ser persona agosarades, capaces de plantejar una lectura o comentari, abans que la veu autoritzada dels artistes, ho confirmi o ho matisi. Però així sempre es deixa espai a la lliure interpretació.

Gràcies a l’amabilitat i compromís de l’Ajuntament de Centelles, la projecció del documental es farà al Casal Francesc Macià, a la sala gran, amb entrada gratuïta i oberta a tots els públics, de 5 a 7 de la tarda. El film dura uns 60 minuts. El comentari posterior ens ocuparà una estona similar.