50È APLEC AL PUIGSAGORDI

Dies de molt verd i blau

Dibuix de Lluís Pulido

Centelles. Ha passat una setmana llarga des del darrer post. Coses del maig, les activitats s’han multiplicat. Tant a la vida laboral, com per a la vida paral·lela de formigueta cultural. Em sembla que a partir de la setmana vinent el calendari es tornarà a relaxar. I tornarà la normalitat en la publicació regular als dos blogs. Així ho desitjo, perquè sino hi ha coses que passen i perden com la frescor del moment. Pero a vegades també va bé deixar còrrer el temps, perquè s’ajunten cadenes d’esdeveniments diversos que conformen un tema. I en vistes del blog, alguns temes adquireixen la qualitat de notícia o informació interessant. Em sembla que a tots aquests esdeveniments hi ha ajudat en bona mesura aquest gran bon temps que ens fa. Ara no plou. Potser ja ho farà… Però hi ha uns camps magnífics i uns boscos d’uns verds preciosos: com diu la cançó del Raimon “tots els colors del verd”. I el cel blau immens, de dies lluminosos i molt llargs. Les hores passen però la nit, el final del dia triga una mica més a arribar.
Dibuix de la Gemma Uribe
L’esdeveniment social més important dels darrers dies ha estat, sense cap dubte, l’aplec al turó de Puigsagordi. L’1 de maig, els centellencs, fidels a aquella cita, van fer cap amunt el cim. Una molt bona part pel sender de les Escales del Puig. Uns altres per la ruta de la via ferrada. Alguns amb bici, també alguns cotxes. I el camió de l’esmorzar: l’organització dels aplecs s’havia preparat fort, enguany, per acollir més gent que mai i “atipar-los”, amb bon pa amb tomàquet, botifarra, un iogurt, una poma, aigua, etc. Hi havia 850 tiquets previstos . Però segur que hi va arribar més gent al capdamunt i que abans de la missa, hi havia més gent al turó que als carrers de Centelles, que pel què sembla, durant tota la jornada, va estar una mica mort –els carrers del poble-. Tanta gent al  cim emblemàtic dels centellencs  -encara que pertany-hi als Hostalets de Balenyà-,  s’explica perquè enguany es feia el 50è aniversari. 50 cops que cada any, per l’1 de maig es puja per saludar al bon temps, celebrar la primavera, respirar aire fresc, tocar les pedres de fòssils antiquíssims i donar gràcies a la Verge de Montserrat pels temps que han de venir.
A part dels caminadors experimentats, també hi havia –com cada any- persones i famílies que caminen menys i que aquell dia es proposen la prova de salvar aquests tres-cents metres de desnivell, que per molts suposen ben bé com escalar un mur. Però per senders tant especials… Els camps de la falda, el Puig Vell, les Escales del Puig, la Tosquera, Riu Cerdà. A partir d’aquí la gent majoritàriament tirava pel camí que rodeja el cim per darrera. Però el nostre equip d’excursionistes heterogenis vam pujar pel dret, com es feia abans,  per aquell bassal d’un rierol al mig del camí i cap amunt, sender, carretera… i cim. Per qui fa el recorregut per primer cop, tot això suposa, efectivament un bon bateig a l’excursionisme. I no està mal trobat aprofitar la posada a punt de l’1 de maig per començar a caminar altres caps de setmana.
Dibuix de la Laia Pulido
Però l’1 de maig, a dalt al turó, a més dels excursionistes d’ara, i dels d’abans i dels que ara són petits, hi havia també colles i grups representatius de la cultura catalana i centellenca: els cabrons amb els timbals, els geganters de Centelles i els Hostalets, la gent que feia els rams amb les flors i herbes, la cobla i la gent que balla les sardanes. I també el mossèn que va fer la missa i amb ell els cors de Centelles. Una mica de barreig, però hi eren presents: Violeta, Cantus Firmus, inclús  personal  de les Veus de Tardor i cantors de tota la vida litúrgica de la comunitat centellenca. Entre tots. Tots van donar  color a l’aplec. L’organització va haver de triscar per atendre a tanta gent. Es servia l’esmorzar. Es repartien medallons de fusta commemoratius dels 50 anys. També es venien unes capelletes amb miniatura com les que guarden el cim, amb la figureta de la Mare de Déu de Montserrat. I una veu en off anava cantant en el micro i posant-se cada cop més content per les activitats que venien i les coses que passaven.
Però en el moment de la missa el cel es va esverar una miqueta, es va girar una venterulla atrevida i més aviat el cim es va anar buidant de gent. De fet molts pujaven i tornaven a baixar. Cadascú és lliure de participar-hi com vulgui. La missa va ser correcta, la gent que la seguia participava amb els cants i escoltant les paraules. Al mossén li costava una mica orar, perquè si aixecava gaire els braços, la taula parada li podia marxar amb el vent…. però entre ell i l’escolanet ho van anar dient i passant tots els passos fins a donar la benedicció final. Aquesta part la vam fer a prop  de l’entrada al turó, una mica resguardats, envoltant la taula altar.
Com podeu veure la crònica d’avui sobre l’aplec té un suport visual gràfic, perquè uns quants vam seguir l’acte, quadern en mà, celebrant una altra trobada de dibuixants, però aquest cop no urbans, sino naturals. Vam ser uns cinc adults i uns cinc nanos. Tenim casi tots els dibuixos penjats ja a la galeria de Flickr. Potser demà penjarem els que falten. Els podeu veure clicant aquí sobre

Parlem una mica de l’Ovidi Montllor al Sushi

Dibuix de la Silvia Valenciano
Més cap aquí, cal destacar que diumenge, dia 3, els de Cantus Firmus van substituir la coral habitual a la missa que TVE celebra i filma a Sant Cugat. El dia abans, nosaltres, vam intentar fer una homenatge a l’Ovidi Montllor, al Sushi, però no vam trobar la manera que la proposta enganxés a prou-te gent com perquè l’Ovidi pugui estar content i mirarem de fer-ho un altre cop. La idea era fer xerrar a la gent, ja sigui amb paraules o aportant material artístic o poètic, per explicar qui era aquell valencià, com si féssim una recerca entre tots. Un puzzle  d’idees i versions. Vam ser cinc, tres al final. Teniem com a “cap de cartell” al Pep Puvill que com a membre del grup Els Quatre Gats i també com a fotògraf professional que ha seguit la carrera d’altres cantautors, com en Joan Manel Serrat, podia aportar una visió propera i humana del personatge. Ovidi: home de teatre, reconvertit en poeta i transmissor de poemes a través de la música. Música crítica. Per Pep Puvill, la seva proposta. Però la de tots, volia fugir de la “cançó cigarret”, més de moda o popularitzada a l’època. Es va parlar molt del paper de la censura i del seus mecanismes per aturar una cançó i de les estratègies que es feien per burlar als inspectors que en prou feines sabien català i no veien dobles sentits enlloc.  Una dada curiosa és que la censura i el seus jefes, mai van creure que les cançons surgides en els grups o els entorns que conformaven els circuits de la “nova cançó”, suposessin una amenaça. I una de les victòries culturals, de les que va comptar amb més suport popular, es va construir des d’això. Una altra dada curiosa, és que cap d’ells, ni l’Ovidi, ni Serrat, ni Els Quatre Gats, feien música amb la idea de dedicar-si o viure’n. Tots ho feien com a cosa de més. Va ser per altres circumstàncies –el paper de les discogràfiques o la societat-, que alguns es van anar professionalitzant i amb això també, millorant la seva preparació.

Dibuix de l’Aleix
La figura de l’Ovidi vam anar-la describint també . Un nou capítol “sobrevingut”, sobre l’Ovidi dels contes de la Gemma Uribe va permetre descriure al poeta valencià, més fisícament i aproximar-nos a la seva presència escènica o la seva manera discreta però correcta de vestir.  A través d’un reproductor de cd, vam anar escoltant algunes cançons triades i valorant el paper de les “dones icòniques” (La Teresa de l’’Ovidi, la Teresa d’Ausiàs Marc,“l’Esperanceta Trinquis” d’Espriu, Abalone de Vinyoli.). L’atenció de Montllor a la poesia de Vicenç Andrés Estallés o el color que Toti Soler, dóna a les cançons quan acompanya a l’Ovidi amb la guitarra. Puvill ens va parlar de la formació andalusa de Soler.  En resum va ser una tarda maca. També va participar la Neus  Gorriz i en Jordi d’Aiguafreda, que ens va anunciar un altre concert dedicat a la nova cançó que preparen ell i un col·lega, per presentar a Abancó.
Però en opinió nostra i de les amigues del Sushi, que ens havien ofert un bon dinar i servei, la cosa  s’ha de repatir i intentar fer un homenatge més digne. Mateix format. Potser altres persones. Però el mateix plaer i objectiu.

Dissabte vinent, s’anuncia un macro-dissabte dedicat al Nepal. Però des del blog Aleix Art i grups afins, organitzem també –i fa dies que ho tenim previst-, un altre sketchcrawl a la biblioteca la Cooperativa. Dibuixarem la biblioteca, de 10 a 1 del matí. També penjarem els dibuixos a una galeria com amb els del Puigsagordi o el Cau de Bruixes. I a la tarda, de 5 a 7, l’equip ÉcfrasisXXI, amb l’ajuda de l’Ajuntament, projectarem al Casal Francesc Macià, el film documental “El cuadro”, de David Trueba, dedicat a una pintura de Josep Santilari. Ell i el seu germà Pere, que pinta casi igual, seran amb nosaltres per comentar la seva pintura i participar junt amb tots els que vinguin d’una sessió estil ÉcfrasisXXI. Els que heu vist l’entrevista-debat als nostres candidats a l’alcaldia, ja sabreu una mica com van aquestes sessions. Si bé al Casal, no caldrà que se’n derivin lectures polítiques i entrarem més a fons a comentar aspectes tècnics i de composició.  Bona setmana!

ALEIX ART PROPOSA:

Projectarem el documental “El cuadro” de David Trueba i ho comentarem amb els germans Santilari


Aleix Art
Centelles. Gràcies a l’amabilitat dels artistes germans Josep i Pere Santilari, el proper dissabte, 16 de maig, de 5 a 7 de la tarda, podrem presentar a Centelles, el film que David Trueba va dedicar al quadre “Ell@” pintat pel Josep. El film del cineasta i escriptor documenta els treballs de realització d’aquesta gran i ambiciosa obra i serveix de pretext per explicar la filosofia i l’estil de treball dels dos germans pintors catalans. Com podreu conèixer, els dos germans destaquen per un especial concepte de la pintura, versió moderna i actual de la gran pintura realista europea.

En ocasió de la projecció d’aquest documental, els dos germans Santilari, ens acompanyaran durant la sessió i en acabat de visionar el film, hi podrem parlar i preguntar qüestions per acabar de completar i comentar les qüestions sobre el seu treball i la seva pintura.
El film “El cuadro” de David Trueba s’ha presentat en molts pocs llocs (algunes poblacions, també a Madrid i fa molt poc a la Filmoteca), i mai en els circuits comercials. Els Santilari parlen ben bé del film com un regal del director cap a la seva obra. Trueba es va interessar per l’obra dels dos germans perquè les seves “imatges” solen il.lustrar les portades dels seus llibres.
Aleix Art ha seguit de prop l’evolució dels Santilari tant pel què pertoca a la celebració de noves exposicions, amb obra nova; com pel que es correspon a la presentació d’aquest film documental, que es va esdevenir fa dos anys, al Museu Nacional d’Art de Catalunya, en un moment en que el film encara no disposava de la banda sonora.
La projecció del documental a Centelles serà una oportunitat important per conèixer plenament el treball cinematogràfic de David Trueba i evidentment, entrar a fons en el coneixement de la pintura dels germans Santilari, valorada i apreciada pels bons col.leccionistes i amants de l’art.
J.S./A.A.
Jordi Sarrate informa de la següent activitat, que
també comença el dissabte 16 de maig.
La sessió del documental i la posterior sessió de comentari s’inscriuran en un tipus de trobada com la que habitualment celebrem els integrants del grup ÉcfrasisXXI. Creat el 2012, aquest grup amateur de centellencs, es reuneix de forma periòdica per comentar i analitzar obres d’art, des del punt de vista del plaer estètic, l’anàlisi formal, el iconogràfic, el del context de l’artista i l’entorn, etc. La sessió a Centelles amb els artistes i amb el públic mirarà de ser fidel a l’esperit de comentari obert del grup ÈcfrasisXXI. Els integrants solen ser persona agosarades, capaces de plantejar una lectura o comentari, abans que la veu autoritzada dels artistes, ho confirmi o ho matisi. Però així sempre es deixa espai a la lliure interpretació.

Gràcies a l’amabilitat i compromís de l’Ajuntament de Centelles, la projecció del documental es farà al Casal Francesc Macià, a la sala gran, amb entrada gratuïta i oberta a tots els públics, de 5 a 7 de la tarda. El film dura uns 60 minuts. El comentari posterior ens ocuparà una estona similar.

DEBAT: ELECCIONS MUNICIPALS – CENTELLES 2015

Els candidats a l’alcaldia dialoguen al voltant d’una pintura de Francesc Artigau

Totes les fotos: Noèlia Marín / Aleix Art
D’esquerra a dreta, Isabel Matas (CIU), Miquel Arisa (PSC) i Alfons Giol (ARA JUNTS), en el moment en que
veien per primer cop, la pintura que havien de comentar i fer servir per desgranar els seus plantejaments polítics.
Centelles. Fa uns mesos vam entrevistar a varis agents de l’activitat política del nostre municipi, per saber què pensaven sobre polítiques culturals, a nivell centellenc. Cara a les properes eleccions municipals de finals de maig, es va fer necessari cercar l’oportunitat per refrescar la memòria i actualitzar informacions, en vistes de la confecció de llistes, amb cares conegudes i de noves. És per això que, en nom d’aquest blog, ens vam dirigir a les tres candidatures que ja sabíem que es presentarien per proposar-els-hi fer un debat-entrevista amb tots tres junts. Tant el candidat que cerca la reelecció, Miquel Arisa, del PSC, com la candidata, Isabel Matas, de CIU; com el flamant candidat d’ARA JUNTS PER CENTELLES, Alfons Giol es van avenir a participar d’aquesta iniciativa.
N.M.
Els tres candidats, durant el debat, amb la pintura
de Francesc  Artigau, de l’any 1962, al fons.
El format els hi va semblar interessant: vam proposar de comentar una pintura, a partir de la qual se’n podrien extreure molts arguments per explicar els seus posicionaments sobre diferents aspectes de la política local. Parteixen d’una pintura, per arribar a qualsevol aspecte i conclusió. L’obra que tenia in-mente, no els hi vam rebel·lar, però sí que sabien que seria de tema social, i que se’n va anar a buscar una expressament, que anava de perla per abordar continguts exposats de forma clara.
Gràcies a la predisposició de candidats i també de l’artista, vam anar a buscar l’obra a Barcelona, i el dimecres 29 de maig, al vespre, els tres candidats, acompanyats d’alguns companys d’equip es van reunir amb l’equip del blog, per analitzar l’obra i sobretot, per a través d’ella poder nosaltres esbrinar què pensen i quin caràcter personal destil·len, a l’hora de defensar els posicionaments que haurien de desplegar si tinguessin l’alcaldia a les seves mans. La reunió es va fer en un lloc discret, apartat, per afavorir un ambient tranquil i neutral. L’experiència en part s’inspirava en una escena del film “El somriure de la Monalisa”, en que la professora interpretada per Julia Roberts, mostra a les seves alumnes, en un vell magatzem i com d’amagat, una pintura de Jackson Pollock. A Centelles hem fet una versió d’aquesta escena, però amb una pintura de Francesc Artigau, del 1962. El local no va ser ni un magatzem, ni una antiga fàbrica, sino una petita caseta, al costat de l’escorxador. El nom del lloc no afavoria massa als ànims, però fa anys que aquell racó ha perdut l’ús i a altres llocs, com a Madrid, del “matadero” n’han fet centres culturals.
N.M.

Tot i tractar-se de “rivals” en l’arena política, en el 
debat es va experimentar un bon ambient i moments simpàtics
entre ells, com els que recorden veïns de temps passats.
L’artista del que se’n va sol·licitar una obra és Francesc Artigau, pintor professional, de Barcelona. Ha tingut una vinculació important amb Centelles, com a resident ocasional i també col·laborant amb exposicions i altres afers. En el blog Aleix Art li hem dedicat varis articles.
La resta de detalls sobre l’obra deixarem ara que les expliquin els candidats i també el moderador, així l’oient –el debat és un àudio, com a la ràdio-, farà el mateix procés. D’aquí uns dies ja publicarem un altre article més complet dedicat a aquesta pintura del 1962 d’Artigau i aprofitarem per parlar d’altres projectes nous de l’entranyable artista.
El debat vol ser una eina útil per afavorir la reflexió i el coneixement sobre els candidats centellencs. Sense inclinar-me per ningú, sí que vull manifestar la bona impressió que em van causar tots tres. No ens són pas desconeguts. Però va ser un plaer compartir l’entrevista-debat amb ells, ja que en tot moment, cadascú amb els seus posicionaments, van mostrar un bon tarannà i amabilitat, entre ells. I també un bon  sentit de la professionalitat com a polítics i persones coneixedores de Centelles i la vida dels ajuntaments. Per tant, d’entrada, crec que com a mínim, els candidats estan a l’altura. Però això és una opinió i ara toca fer-vos-la vostra, escoltant aquest debat i incorporant altres documents i informacions en endavant.

Cliqueu aquí: ENLLAÇ A L’ÀUDIO-VÍDEO

LLIBRES PER SANT JORDI?

Llibres amb molt d’artista
Centelles. Ja som Sant Jordi. En el blog ja anem parlant de tant, en tant d’algun llibre que el trobareu referenciat a l’etiqueta “llibre”. Ara en aquest post especial en repassarem breument algun que ja hem esmentat i n’afegirem algun de nou. No tot són novetats d’ara. Són llibres que em sembla que estan bé. N’hi ha poquets, però bons.


Pintar fa mil anys
Manuel Castiñeiras i Judit Verdaguer, editors
Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona, 2014.
174 pàg.

Catàleg de l’exposició del Museu Episcopal, que recull els estudis i les imatges que han permés aprofundir en els procediments tècnics que emparaven els pintors romànics. Un llibre imprescindible per estar al dia en aquesta etapa  de la història de l’art, molt important a Catalunya, però també comuna amb altres indrets d’Europa.
Agenda “Llatinoamericana mundial 2015·: drets humans”
Varis autors.
Comissió de l’Agenda Llatinoamericana de Girona i Comitè Oscar Romero de Barcelona ,2014
300 pàg, aprox.


Pere Casaldàliga i José María Vigil estan al capdavant  d’aquesta agenda d’ús diari, molt completa, que recull textos i notícies d’activitats de les comunitats i persones implicades en la defensa de la pau i el respecta, especialment als països Llatinoamericans.  S’edita en català, castellà, portuguès, anglès. Concepte ecumènic i enguany dedicat al tema dels “drets humans”. Versions a internet, també
Color de pluja, haikus
Jordi Sarsanedas
La Puça del Petroli, Badalona, 2014
43 pàg.


Llibret que recull uns quants poemes breus de Sarsanedas, escrits seguint la idea i la mètrica d’un haikú japonès. Poemes preparats amb  col·laboració amb Eugènia Bigas  i Yayoi Kagoshima, que en van fer la traducció al nipó (amb l’alfabet llatí i el japonès). El llibret es va finalitzar pòstumament a la mort de l’escriptor. Rosa Vives, que ja havia col·laborat altres cops amb el mateix autor, acompanya els pomes amb una sèrie de dibuixos de tinta.  
Strappo, la novel·la sobre l’espoli del romànic català
Martí Gironell
Ediciones B; Barcelona, 2015
319 pàg.

Versió novel·lada de la història que ens explica el redescobriment de l’art romànic català , i el seu delicat trasllat a col·leccions privades i museus. L’espoli cap a fons estrangers va moure les institucions catalanes a actuar, per salvaguardar un patrimoni importantíssim, aleshores, desprotegit legalment.

La cuina amb Astérix
Receptes de Marie-Christine Crabos
Editorial Timun Mas, Barcelona, 1992
62 pàg.

Ara que està de moda la cuina, per als petits i també bo pels joves solters que s’indepen-ditzen, hi ha o potser encara trobareu a alguna llibreria amagada, aquest receptari, basat en les aventures de l’Àsterix. Més que com cuinar un senglar, hi ha receptes fàcils i xules per preparar diferents àpats: salats, dolços, etc. Una bona eina molt didàctica, per fer sopars “resultons” amb amics o practicar amb temps ociós, cuina “francesa”assequible. Vigileu amb la mantega.
Altres formats:
Tauler de l’Oca,
Dibuixat i pintat per Francesc Artigau
Edita: Tinta Invisible, Barcelona, 2015


S’acaba de presentar: Francesc Artigau ha il·lustrat amb el seu univers humà particular i el seu estil vibrant, un tauler del joc de l’oca. L’editorial “Tinta Invisible” s’ha  ocupat de la reproducció en facsímil del tauler pictòric, que distribueix a partir d’avui, com a peça de joc i de col·leccionista, juntament amb la fitxa i els daus per entretenir-se.  


Més llibres esmentats a Aleix Art