MARATÓ DE SANG

Sang d’herois i de princeses


Fotos:  Noèlia Marin

La fotògrafa col·laboradora del blog, Noèlia Marín va seguir la Marató de la Sang de Centelles amb la seva càmera
i tenim aquestes magnífiques imatges de l’activitat, a fora i a dintre de les Escoles.
Centelles. Ens apropem sense parar, a la cita de Sant Jordi. Suposo que en aquestes altures ja estareu farts de tanta previsió amb els èxits de vendes. Com si no poguéssim ser prou lliures a l’hora de triar un llibre i haguéssim de fer el què ens manen. Sí, a les llibreries hi trobareu el què vulgueu!
Aquest cronista ja ha fet alguna compra estratègica: diumenge, vaig mirar pel poble mateix si trobava el nou llibre de Martí Gironell, “Strappo”, dedicat a la història dels arrencaments de les pintures romàniques catalanes. El tema és una història molt maca, però que s’ha d’explicar bé, perquè implica els fonaments de les col·leccions del MNAC. I com que ara tothom reclama obres… Coneixia  bé el tema per escrits documentats com els de Montserrat Pagès, que no fa massa havia tornat a explicar aquells fets dintre el llibre “Sobre pintura romànica catalana, noves aportacions” (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2009). Doncs bé:  el mateix tema ha estat reprès i novel·lat pel jove escriptor i “home del trànsit” de  Tv3 . Que explica tant la historia de la campanya científica que va anar als  Pirineus a inventariar patrimoni, com l’acció d’espoli de col·leccionistes i també fa un flashback al segle XII,  per narrar la historia de les pintures romàniques que ara són patrimoni mundial.  D’entrada em semblava preocupant que algú sense títol d’historiador de l’art, volgués novel·lar una història, un fet real, que no calia gaires més explicacions. 
Però el cert és que, ja sigui en un o altre format, és com una aventura d’Indiana Jones a la catalana. Així que al final vaig desfer tots els dubtes i vaig obrir la cartera per treure un paper blau amb ponts i, gràcies a un 10% de descompte, al cap d’una estona ja estava fullejant les pàgines. Concretament a Tavèrnoles, esperant el  concert de Cantus Firmus. I el cert, és que està molt bé i fa riure. I que la historia coneguda, real, s’explica tal i com la recordava i que la part novel·lada és ben bé allà on hi pot posar cullerada, perquè no és central. Però és molt graciós, per exemple, quan explica el moment que mn. Gudiol troba el “Jesús” de fusta d’Erill la Vall.  Per tant, xapó. A més el llibre, editat aquest mateix mes d’abril, va cobert amb una tapa de paper, amb un gofrat que emula el tacte de la pintura al fresc, a sobre on hi surten les pintures espoliades pels americans, de Mur. Els arbres d’on han sortit aquests exemplars poden estar contents…
L’Esbart del Pi, en acció de nou
Quan arribi Sant Jordi, a Centelles posarem el colofó a una altra setmana d’activitat i solidaritat. El dissabte es va fer a les Escoles, una nova campanya maratoniana de capta de sang. Des de les 9 del matí fins a les 8 del vespre, tothom podia accedir a les aules, per estirar el braç i deixar treure uns litres de líquid vermell. Per amenitzar la trobada, entitats i col·lectius de tot el poble, van fer activitats al pati per animar: els de Nou Estil, els geganters, els Cabrons, etc. L’artista convidat a fer una obra dedicada va ser l’Ernest Faixedes. Entre les actuacions, cal destacar la participació sorpresa -anunciada al programa, però insolita- de l’Esbart del Pi. Colla de gent que feia molts anys que no vèiem dansar fora del ball propi del dia 30 de desembre. A les Escoles, dissabte, van ballar unes danses de tradició francesa i unes que formen part de la sarsuela catalana, Cançó d’Amor i de Guerra.
El músic Marcel Codina
Una altra actuació destacada, va ser la d’un noi que es diu Marcel Codina. Que va pujar a l’escenari per tocar el saxo i uns teclats, amb una música que havia compost ell mateix. Una melodia de ritmes pop, però de desenvolupament llarg i de caire atmosfèric. Mentre, el comptador de donants de sang, va anar pujant i al final de la jornada, estaven cap a 390. La dada sembla que supera la xifra de l’any passat. Però no se si caldria valorar alguna cosa si ens adonem que, amb tota la gresca, no s’arriba ni al 5% de la població de Centelles.

Coloms
Quí escriu aquestes línies també pot aportar una petita col·laboració en el si de la Marató. Es tracta d’un colom amb armilla anti-bales, que la Lourdes Tuneu va encarregar de fer aquell dia, per posar a la plaça Major, aquest sant Jordi. Un plafó de fusta, de 190×190 cm, anteriorment pintats de gris metàl·lic  per en Musach, que s’exposarà juntament amb l’altre colom que han fet els de l’Escola d’Art. El que vaig fer dissabte, en reprodueix un altre que es troba al mur de Palestina. En el plafó centellenc, la forma i la idea és la mateixa. Però les marques d’objectiu de les escopetes les vaig multiplicar per evidenciar que els que sembla que vulguin “matar la pau”, van a totes. En l’original, apuntava sobre l’armilla. I a mi em va semblar que el risc haviaa de ser major, ja que són molts els fronts oberts. Però és cert, que el fet de posar, de forma il·lustrativa, la “mirilla” sobre un racó com l’ala, fa com pena.  També hi surt representada com una porteta petita, sobre part de l’ala dreta. A la foto original també hi és, i realment és una porteta que s’hi s’obre, deixa veure l’altra banda del mur. Un detall accessori, però que recorda que el colom, realment està al costat d’una “finestra tancada” que separa físicament i violentament dos pobles.

ESTRENA A VIC:

Laura Marsal es prepara per trepitjar fort l’Atlàntida amb Ramon Vila i  Montse Albàs

Aleix Art
Pobre reflex de l’espectacle que s’estrena dissabte, 
18 d’abril, a l’Atlàntida de Vic. 
Vic/ Centelles. Perquè dissabte l’agenda s’havia saturat, comentant el tema, he pogut avançar i anar  a veure “Potser desig de no”, dirigit per la Montse Albàs i actuat pel Ramon Vila i la Laura Marsal. La peça escènica s’estructura a partir de poesies i reflexions escrites, entre altres per Víctor Sunyol, Andreu Vidal i Miquel Àngel Riera. El poeta vigatà i altres persones inquietes  han coincidit aquest vespre a una de les sales d’assaig del Institut del Teatre de Vic, per presenciar la prova final del què definitivament s’estrenarà el proper dissabte, 18 d’abril, a dos quarts de 9, a l’Atlàntida de Vic. No cal explicar gaire, per no desfer sorpreses. Sols us diré que suposa un molt bon pretext per veure en acció el cos i la psicologia dramàtica de la Laura Marsal, ara ja amb una bona base formativa i, no sé si és pot dir, en procés de definir un llenguatge propi. La coreògrafa centellenca, ja sabem per l’entrevista que li vam fer, apunta cap a la dansa contemporània. I en part, aquest nou espectacle, crec que ve a ampliar i a millorar l’experiència de l’espectacle anterior, “Tempo”. Ara la Montse Albàs, la dirigeix dintre d’un marc poètico-teatral, però ja veureu que li dóna molt relleu per poder gaudir dels moviments extraordinaris del cos; però tant em refereixo a grans moviments de contorsió i encadenament de passos, fets de lògica física, rítmica i expressiva, com també atenció a petits detalls, com la poètica del moviment pausat i minimalista dels peus, els dits, els braços, etc. Us podeu fiar de que el què expressen els ulls, és el mateix que ens fa veure la cara i els gestos. També hi ha una mica de veu, d’aquella que cada mot compte –i per això sols diria que cal assegurar que es senti bé tot – per part dels dos personatges, que ja decidireu si comparteixen un espai físic i familiar, o més aviat es tracta d’una gran metàfora sobre les relacions humanes. La dansa i el teatre, però també la no menys important selecció musical i sonora, estan per descriure la poesia, en aquest cas. Ramon Vila, amb la seva paraula, dita  amb seguretat i vigor, determina l’acció de la noia. Ens consta que no queden massa entrades per la funció única de dissabte, però alguna cosa s’ha de fer perquè hi hagi bolos, o el ball i el teatre continuï més temps.

ESTRENA DEL RÈQUIEM DE GOODALL

Música per tot arreu

Cantus  Firmus s’ajunta amb el Cor Ciutat de Mallorca i la Jove orquestra Illes Balears, per estrenar a Ses Illes i a Catalunya, el rèquiem “Eternal Light” de Howard Goodall . A Centelles, han  coincidit amb l’estrena dels Duets de dos en dos, on Josep Valldeneu, tocava a una ben familiar Plaça  Vella


Aleix Art
Aspecte dels cors i de l’orquestra que han interpretat el Rèquiem de Goodall, aquest diumenge, 12 d’abril, a Centelles. El Cor “Cantus Firmus”, de Centelles, s’ocupava de les parts solistes i bàsicament es situava als primers termes. Per darrera hi havia l’orquestra i el cor vingut de Mallorca. Dirigia Joan Barceló.   


Centelles. Altre cop una notícia del diari de l’esmorzar motiva una rèplica:  Luís Racionero s’ha embolicat a escriure un llibre valorant el poder del diner en el mòn de l’art contemporani. En aquest context, i responent a una entrevista, liquida sense miraments, la música contemporània i part de l’art modern en general. Com si el què no li agrada, fos el tot. Ja sabem que tot és subjectiu , però, ara com ahir, hi ha artistes que treballen bé, sigui quin sigui el seu llenguatge, el seu estil i el paper final dels diners. No es pot quedar encantat en una sola cara de la moneda, senyor Racionero.


A.A.
La plaça Vella, escoltant el duet de
Josep  Valldeneu i Joan Motera
Mirem sino els dos exemples que hem tingut avui mateix a Centelles. Els dos de música i música contemporània i, a més, en proposta  gratuïta. Al matí, a la plaça Vella, un racó ben situat i fàcil de trobar per la gent del mercat, s’ha ofert un concert de duets. Música de jazz, a càrrec de Josep Valldeneu al saxo i a la trompeta, i de Joan Motera, al contrabaix. Ambdos col·legues han despullat diversos temes de jazz, tant escrits per ells mateixos, com versions dels seus mestres referents. El concert donava el tret de sortida a un nou cicle de duets musicals, organitzats per David Viñolas, que tindrà lloc bàsicament al Casal Francesc Macià, diversos diumenges dels que venen. Avui mateix a la tarda, hi havia un segon concert, al mateix escenari centellenc, a càrrec de Gemma Abrié i Miquel Àngel Cordero. Però un mal criteri en la programació cultural, ha fet que aquesta mateixa tarda, una mica abans, però solapant-se, a l’església parroquial de Santa Coloma de Centelles, es desgranés un projecte que, al meu criteri, era el doble d’important, pel seu caràcter d’innovador i únic. Per respecte al treball cultural i per no fer mal a altres propostes com la conferència sobre la dona de Mans Unides –també avui, a les 6-, hauria valgut la pena mirar de separar els actes.
Efectivament, a l’església, el grup coral centellenc, Cantus Firmus, vinculat a la Violeta, i potser el sector coral, ara més qualitativament capacitat del poble, ha actuat d’anfitreó a dues formacions mallorquines,  amb qui junts han interpretat, el Rèquiem  “Eternal Light” (2008) de Howard Goodall (Bromley, Kent, Angleterra, 1958). La cantata funerària, estructurada en passatges litúrgics i pregàries de memòria pels difunts, era el primer cop que s’interpretava a tot l’estat Espanyol. El Rèquiem en sí, una peça de composició recent, després de la seva estrena inicial a Angleterra, s’havia escampat ràpidament, com la xocolata suïssa, per altres escenaris internacionals (cap a 400 interpretacions), però aquí, no havia encara arribat. Feliçment, Joan Laínez, el director del Cor Ciutat de Mallorca, va saber de la composició britànica i aviat va engrescar als seus vocalistes i al director orquestral Joan Barceló, de preparar aquesta obra per la seva estrena al nostre país. El cor mallorquí és de formació molt recent (2013): i  l’orquestra la formen músics acabats de formar; l’obra de Howard Goodall representava un projecte ambiciós. L’aparició del cor centellenc Cantus Firmus, dirigit per Gabriel Miralles en una curiosa visita, de l’any passat, a Mallorca, va propiciar que totes tres formacions s’engresquessin a preparar i assajar el rèquiem, malgrat les distàncies físiques i l’esforç econòmic que un projecte així precisa. El rèquiem “Eternal Light” es va estrenar el cap de setmana passat a Felanitx, Mallorca –m’han dit, amb l’església plena a vessar-. Ahir dissabte es va presentar, a Barcelona, a la basílica de la Sagrada Família i, avui, i per tancar la formació a tres bandes, a Centelles. La setmana vinent, diumenge, encara hi haurà una quarta interpretació, a Tavèrnoles, però aquest cop a càrrec solament, de Cantus Firmus. No obstant promet ser una variació prou interessant i enriquidora del treball coral.
A.A.
El cor Ciutat de Mallorca amb membres del Cantus Firmus,
barrejats per completar l’apartat coral. Moments d’assaig,
Per tant aquesta tarda a Centelles, a partir de les 6, hi ha hagut aquesta estrena del Rèquiem de Goodall. Parlem de cent o cent-cinquanta persones, entre cantors i instrumentistes, repartits entre la zona de l’escalinata del presbiteri i dels primers bancs. En aquesta disposició inusual, el director Joan Barceló, dirigia des de la tarima del mossèn, que han situat al terra de la nau. Entre els integrants de l’orquestra, a més d’alumnes avançats, hi havia també varis professors que s’ocupaven sobretot de la secció de cordes. Entre els instruments hi havia també una arpa. I també tres contrabaixos, en un dels quals hi havia un “mallorquí d’adopció temporal”, com és el contrabaixista centellenc Joan Druguet Sallent.
La música de Howard Goodall és de caire melòdic. La veu predomina i la música contrarresta i ajuda a descriure i dignificar el missatge. Es tracta d’un so molt potent, de desenvolupalent tranquil, però amb un accent dramàtic i de  variacions sonores que donen molt de joc i un afecta magnificent i de plaer curador.  No és un  réquiem que provoqui  més tristesa,  pels difunts. Sinó més aviat, és un cant d’esperança i bons pensaments per la vida dels que han entrat ja al Paradís.  El preludi  al rèquiem ha anat precedit per uns peces curtes i instrumentals de Górecki ,que han anat molt bé per situar les coordenades sonores  del compositor britànic.  Gabriel Miralles ha parlat de la relació de Goodhall amb la música del sector audiovisual.  Si es pogués estirar el fil, valdria la pena tornar a escoltar aquest rèquiem per comparar-lo amb altres rèquiems històrics, com el de Mozart. Per exemple, en el què correspon a passatges característics com el kyrie o sobretot la “Lacrymosa”. D’altra banda, en la introducció, Miralles ha comentat que Goodall havia tret els passatges tradicionalment dedicats a remarcar les faltes dels creients i descreguts. I que els havia substituït per textos de la literatura anglesa de vàris segles.
A.A.
Un aspecte interessant era l’alegria continguda i la il·lusió
que transmetien els membres del cor i els instrumentistes.
Tant els de casa, com els de Ses Illes.
Però tot això són conseqüència d’una audició impressionant. Molt ben interpretada pels cors i instrumentistes, que fa sentir-nos orgullosos de les capacitats dels homes i dones d’avui, d’emocionar-nos i fer-se seu i compartir el projecte.  I per això,  val la pena proclamar que, com no hi ha dubte, hi ha creativitat sana i constructiva en els artistes del nostre segle XXI, que contràriament als que alguns es pensen, són dignes hereus de la Història de l’Art.
A la nau hi havia un públic important, tant local, com familiar  dels músics centellencs i mallorquins. Ningú sembla que s’hagi avorrit, ni molt menys, d’acord amb els aplaudiments que han esclatat al final i que han animat a una propina. Detalls a part, una part important dels integrants mallorquins han fet el trajecte en barco. I una porció petita que ho ha fet amb avió, ha trobat problemes amb una vaga aèria. Els mallorquins han passat la nit a Barcelona i aquest matí han cantat gospel a una església de la vila de Gràcia.

Altres temes
A.A.

El cor estava format per membres de
diverses edats.
Ahir dissabte, dia 11, a Centelles hi havia la cursa solidària pel Sàhara. En Pere Viñolas ens ha explicat que va anar bé, tot i que hi havia menys gent. Suposo que encara es pot fer alguna aportació del material que precisaven enguany,  per enviar als campaments. Aquest redactor i un altre centellenc, vam passar el dia d’ahir a Palau-Solità i Plegamants, responent a la crida dels amics d’allà, del Taller d’Art, que organitzaven una sketchcrawl (es veu que és en femení), per donar a conèixer el seu Mercat Medieval. Els dibuixos i l’enllaç sortirant aviat a la secció Crònica de dibuix urbà del blog Aleix Art. Els amics dibuixants de Palau-Solità, són els mateixos que van venir pel Cau de Bruixes. Aquí vam ser uns 15. Allà,  dibuixant, vam arribar als 25.  Per això vam aprofitar per repartir cartells d’un  nou sketchcrawl que celebrarem a Centelles, l’1 de maig , per l’aplec del Puigsagordi. Pujarem a peu i dibuixarem.

L’ACTIVITAT CONTINUA:

La Fundació Vila Casas convoca el Premi d’Escultura 2015

Aprofitem aquest anunci per repassar la seva activitat 
i incloure l’opinió dels seus responsables sobre el tema de la Fundació F. Godia.

Totes les fotos: Noèlia Marín/ Aleix Art
Exposició d’escultura de Josep Subirà-Puig, artista de casi 90 anys, que resideix a París.









Barcelona/ Centelles. En l’article anterior comentàvem que havíem demanat l’opinió a alguns col·legues per publicar-la en el post. Els que van accedir a fer-ho públic i  van omplir el petit  formulari, van ser els de la Fundació Vila Casas. Concretament, tenim les consideracions  de la cap de premsa i adjunta de direcció d’art, Natàlia  Chocarro.
Respost el qüestionari, i com per fer patent que la cultura proposada des d’institucions privades, no s’havia pas mort, la mateixa  fundació ha anat enviant fins a tres anuncis d’activitats i certàmens, que ens obliguen a fer-ne alguna cosa, ja que a més, tenim coses pendents a dir sobre algunes exposicions en curs. A més, acaben el cap de setmana de Sant Jordi. Anem per feina:
La primera notícia, feia referència a la convocatòria d’una nova edició del premi d’escultura. La Fundació Vila Casas, com sabreu, convoca un any, el premi d’escultura. I el següent el de pintura. Ara torna a tocar el d’escultura. En el comunicat, posen a l’abast les bases –  http://premis.fundaciovilacasas.com – i també una direcció per fer les inscripcions per participar.
En el mateix comunicat, expliquen que el premi està obert a tots els artistes nascuts o residents a Catalunya. El premi està dotat amb 15.000€ i també inclou una exposició monogràfica al museu de la fundació a Barcelona, Can Framis.  També informen de que en el veredicte del jurat hi prendran part “Francesc Miralles, crític d’art; Javier Garcés, artista i guanyador de l’edició anterior; Antonio Sagnier, col·leccionista; Eduard Duran, galerista; Joan Uriach, patró de la Fundació Vila Casas; Antoni Vila Casas, president de la Fundació Vila Casas, i Glòria Bosch, directora d’art de la Fundació Vila Casas, en qualitat de secretària sense dret a vot”. El “fallo” es coneixarà  el dissabte 13 de juny al Museu Can Mario, a Palafrugell.

Sorpreses de París

Detall de “l’àngel de la guerra”, del


1968, de Subirà-Puig, feta roure.
L’escultura, la pintura, també la fotografia.  Són arts habitualment presents en  les exposicions dels espais de can Vila Casas. Precisament a l’Espai Volart, a la sala 2, tenen actualment una exposició d’escultura, prou interessant. Es tracta d’obra de Josep Subirà-Puig. Un aspecte positiu de la Vila Casas, és que atrapa a molts artistes i pot acostar-nos l’obra d’alguns que ens són desconeguts. Com aquest mateix. Nascut, a Barcelona, el 1925. Sembla que encara és viu, però resideix a París des del 1955. En la seva formació, primer va passar pel conservatori, música, i després per la Llotja. Va conèixer l’escultura de la mà de persones com Fenosa, Collet i Monjo. Té diverses escultures monumentals repartides per França i altres llocs. A Barcelona, a l’Espai Volart, hi torna amb unes obres de mida més aviat petites. De fusta i algun metall –bronze-. Es tracta de formes d’aspecte antropomòrfic. De concepte, com replagades en si mateixes. Si bé hi ha un desig d’expendir-se. Una mica la raó sembla estar en la base constructiva de les peces: ja que estan fetes com amb fustes enganxades  sempre en sentit longitudinal.  Com si fossin línies de  dibuix de trama rectes. A partir d’aquests “nervis de fusta”, intenta cercar la forma de la peça: hi veiem formes humanes, caps i també sers com àngels i guerrers (com Clavé?). Les fustes s’enganxen i s’ajuden en la seva construcció d’altres peces que donen a aquesta escultura un aire com de collage. Són certament imponents tot i ser petitetes. Les obres pertanyen a diversos anys, separats per dècades. I de fet són bastant fidels al tipus d’obra que Subirà-Puig fa a escala monumental, pel què podem veure en el catàleg.   
L’altre exposició també té un aire escultòric. Són com exercicis tècnics,  esforços creatius, originats en la ment de dos dissenyadors: Joan Pedragosa i Jordi Fornas. Feia temps que no veia una exposició de disseny d’aquest tipus en el que es proposen solucions per originar formes eficients d’una idea o un concepte publicitari o comercial, en un objecte d’una utilitat diferent a la d’una pintura o una escultura. La part més original, a mi em sembla que és la part dels retallables de paper.
Exposició de Fornas i Pedragosa.
Finalment, però és la primera que es veu a l’entrar i al subsol, hi ha l’exposició dedicada a Narcís Comadira. Home de lletres, també té una faceta i una formació artística, que la mostra repassa en sentit cronològic. Un passeig per totes les etapes. Des d’uns anys inicials on hi ha com una recerca de temes i camins estilístics, fins cap al present on va concretant  uns leitmotiv fets de colors vius, arbres i paisatges de caire metafísic, molt concrets, que va  repetint, reformant… com les bandes sonores de John Barry, que hi ha un fil conductor comú. En algunes obres hi ha punts de contacte interessants com amb De Chirico o també el pintor tarragoní Josep Maria Rosselló.
Tenim constància de les altres  exposicions als espais de Barcelona i de l’Empordà. I és en relació als espais gironins que es relacionen les altres activitats que han anunciat des de l’oficina de premsa de la fundació Vila Casas.

Altres accions

Vista d’escaire del “cub” de l’Espai Volart, 
amb pintues
de Narcís Comadira, de la mostra 
que revisa tota la seva carrera.
Seguint una costum de fa ja dotze anys, avui mateix començava a la seu de Palau Solterra, a  Torroella, el Cicle d’Història i Humanitats. Avui li tocava el torn a Rafel Torrella, comissari de l’exposició  “L’artista  al seu taller”, que reuneix dues sèries de retrats fotogràfics d’artistes, fetes per Francesc Serra i Ramon Manent, en dos moments diferents del segle XX. Francesc Fontbona moderarà la conversa.  Més enllà d’avui, uns altres dies tocaran temes com l’art grec de Tanagres,  el fons  arqueològic del Museu de Montserrat o els enigmes de la reina egípcia Nefertiti. Tenim l’enllaç de l’agenda d’aquest cicle.
Aquest cicle humanístic, tindrà lloc a Torroella. Però a la  seu de Can Mario a Palafrugell també han preparat una altra agenda cultural:  precisament avui, Teresa Forcades ha de parlar amb Marta Vergonyós. Ambdues posaran l’accent femení, de forma verbal i dialogada, en el sí del projecte expositiu “Blueism”. Aquesta mostra, proposta de Vergonyós, es pot veure actualment a Can Mario.  El cicle de converses en clau femení, continuarà amb altres veus destacades de la cultura catalana: Denys Blacker, Fina Miralles, Mar Serinyà i Mercè Riba; les cantants Sílvia Pérez Cruz i Marinah (Ojos de Brujo) . Forcades conversava avui. Demà, a les 12 h., Marta Vergonyós conversarà amb Marinah.  Diumenge, 12, a les 12 :Fina Miralles, artista visual i pionera de l’art d’acció a Catalunya.
Evidentment, tota aquesta activitat no és la flor d’un dia. I és en aquest context,  i coneixent una mica l’activitat de la Fundació Vila Casas, que podem passar a llegir i a situar les seves respostes al nostre qüestionari, dedicat a valorar el vel que ha tapat l’activitat de la Fundació Godia. Com dèiem al principi, qui escriu les respostes és la Natàlia Chocarro, cap de premsa i adjunta de direcció d’art.

1.- Com valores el tancament de la F. Godia?
El tancament de qualsevol institució, sigui d’àmbit públic o privat, és quelcom que ens ha de fer reflexionar. El paper rellevant  que han ocupat aquesta i d’altres fundacions a Barcelona i Catalunya en els darrers vint anys, han estat clau alhora de transmetre coneixement i establir vincles amb la societat contemporània.

2.-  Què creus o creieu que s’hauria de fer?
La situació actual en termes de cultura és força decebedora. Una de les principals mancances i que encara  no s’ha posat damunt la taula, és l’escassa col·laboració entre els diferents agents que intervenen al sistema escolar i els representants de les polítiques culturals.


El que sembla segur és que en el camí que ens porta cap al demà, museus, institucions, galeries, també crítics d’art i en general, els agents culturals, hem d’estar desperts i anar revisant la feina i les bases per adaptar-nos als temps i necessitats no previstes.