badaluc

LLIBRES PER SANT JORDI?

Llibres amb molt d’artista

Centelles. Ja som Sant Jordi. En el blog ja anem parlant de tant, en tant d’algun llibre que el trobareu referenciat a l’etiqueta “llibre”. Ara en aquest post especial en repassarem breument algun que ja hem esmentat i n’afegirem algun de nou. No tot són novetats d’ara. Són llibres que em sembla que estan bé. N’hi ha poquets, però bons.

Pintar fa mil anys Manuel Castiñeiras i Judit Verdaguer, editors Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona, 2014. 174 pàg. Catàleg de l’exposició del Museu Episcopal, que recull els estudis i les imatges que han permés aprofundir en els procediments tècnics que emparaven els pintors romànics. Un llibre imprescindible per estar al dia en aquesta etapa de la història de l’art, molt important a Catalunya, però també comuna amb altres indrets d’Europa.	Agenda “Llatinoamericana mundial 2015·: drets humans” Varis autors. Comissió de l’Agenda Llatinoamericana de Girona i Comitè Oscar Romero de Barcelona ,2014 300 pàg, aprox. Pere Casaldàliga i José María Vigil estan al capdavant d’aquesta agenda d’ús diari, molt completa, que recull textos i notícies d’activitats de les comunitats i persones implicades en la defensa de la pau i el respecta, especialment als països Llatinoamericans. S’edita en català, castellà, portuguès, anglès. Concepte ecumènic i enguany dedicat al tema dels “drets humans”. Versions a internet, també
Color de pluja, haikus Jordi Sarsanedas La Puça del Petroli, Badalona, 2014 43 pàg. Llibret que recull uns quants poemes breus de Sarsanedas, escrits seguint la idea i la mètrica d’un haikú japonès. Poemes preparats amb col·laboració amb Eugènia Bigas i Yayoi Kagoshima, que en van fer la traducció al nipó (amb l’alfabet llatí i el japonès). El llibret es va finalitzar pòstumament a la mort de l’escriptor. Rosa Vives, que ja havia col·laborat altres cops amb el mateix autor, acompanya els pomes amb una sèrie de dibuixos de tinta.	Strappo, la novel·la sobre l’espoli del romànic català Martí Gironell Ediciones B; Barcelona, 2015 319 pàg. Versió novel·lada de la història que ens explica el redescobriment de l’art romànic català , i el seu delicat trasllat a col·leccions privades i museus. L’espoli cap a fons estrangers va moure les institucions catalanes a actuar, per salvaguardar un patrimoni importantíssim, aleshores, desprotegit legalment.
La cuina amb Astérix Receptes de Marie-Christine Crabos Editorial Timun Mas, Barcelona, 1992 62 pàg. Ara que està de moda la cuina, per als petits i també bo pels joves solters que s’indepen-ditzen, hi ha o potser encara trobareu a alguna llibreria amagada, aquest receptari, basat en les aventures de l’Àsterix. Més que com cuinar un senglar, hi ha receptes fàcils i xules per preparar diferents àpats: salats, dolços, etc. Una bona eina molt didàctica, per fer sopars “resultons” amb amics o practicar amb temps ociós, cuina “francesa”assequible. Vigileu amb la mantega.	Altres formats: Tauler de l’Oca, Dibuixat i pintat per Francesc Artigau Edita: Tinta Invisible, Barcelona, 2015 S’acaba de presentar: Francesc Artigau ha il·lustrat amb el seu univers humà particular i el seu estil vibrant, un tauler del joc de l’oca. L’editorial “Tinta Invisible” s’ha ocupat de la reproducció en facsímil del tauler pictòric, que distribueix a partir d’avui, com a peça de joc i de col·leccionista, juntament amb la fitxa i els daus per entretenir-se.

Més llibres esmentats a Aleix Art

FINESTRES D’EL TRABUC

“Fem cafés amb passió”

Fotos: Noèlia Marín

Per celebrar el primer any completat d’exposicions a les finestres d’El Trabuc, hem editat un butlletí en paper especial, de tres folis, que va encapçalat amb aquesta entrevista als responsables de la cafeteria, Toni Riera i Judit Muns.

Centelles. S’acosta Sant Jordi. Sempre són uns dies especials. Estem a l’abril. Fa més bo. Els dies s’allarguen i s’allargaran encara fins el juny. A la Plaça Major de Centelles és temps de moltes activitats, a més del bullici del dia a dia, del mercat del diumenge i les grans festes de solidaritat, esport i cultura que preparem.

El Trabuc fa dos anys que serveix i continua la seva activitat des dels baixos de Can Domingo. En uns locals que han conegut diversos usos al llarg de la història del nostre poble. En Josep Musach aquí hi havia tingut una sala d’exposicions i no fa tant hi guardava encara, les peces de fusta del puzle del Record Guinness , precisament dedicat al cavaller de la rosa.

Primer pel Cau de Bruixes del 2014, i al cap d’uns mesos, a l’abril, de forma ja més regular, mes a mes, es van començar a utilitzar les tres finestres del nou Trabuc, com a aparadors i expositors d’obres d’art. Normalment les obres s’han vist des de fora, perqué era una manera de portar l’art al carrer i treure’l dels “cubs blancs” (museus, centres d’art, etc). A vegades els clients de dintre també en podien gaudir. La ubicació és molt bona per poder presentar obres d’art, de manera ràpida i fresca, amb la mateixa agilitat que els cafès i els entrepans, es preparen i recorren la sala de la cafeteria per arribar a la taula. Durant aquest any hem après a muntar exposicions a les Finestres del Trabuc i ara toca revisar una mica i agafar forces per tirar endavant. Per això calia obrir aquest butlletí especial parlant amb els responsables d’El Trabuc. Vam trobar adequat el format entrevista, per resoldre la manera de transmetre sobre el paper, una part del seu amor per la feina, per les coses ben fetes i el gust.

Aleix Mataró.- Quan vau obrir el Trabuc, quina idea de negoci teníeu?

Toni Riera / Judit Muns.- Vam obrir el Trabuc, el 1997, al carrer Socors. Havíem començat els dos junts amb un bar a La Garriga, el 95. Però vam veure l’oportunitat d’obrir a Centelles, d’on som i on vivim i vam fer els passos per obrir a aquí. Primer fèiem brasa, dinars, cafès. De tot. Però a partir del 2002, vam reorientar el negoci i ens hem dedicat, des d’aleshores a cafeteria. Aquell any va venir al món, en Gil, i vam decidir que, encara que no guanyéssim tants diners, ens estimàvem més poder compaginar la vida familiar amb la feina. Quan vam obrir i després en altres moments, hem fet coses diferents: a darrera la barra no hi ha hagut mai les begudes alcohòliques a primera vista. Vam treure la màquina escurabutxaques. I de mica en mica hem anat especialitzant-nos a servir productes distingits. A més de servir cafès, i d’aprendre bé a servir-los –fa quinze anys fèiem ja els dibuixos sobre la crema del cafè-, i a conèixer els diferents tipus, servim cerveses artesanes, tes, xocolates, etc. Ara, des de fa uns anys, oferim un vermut els diumenges, que està tenint molt èxit. El tema del vermut s’està recuperant i ara és “trending topic”, a Barcelona.

A.M.- Quants llocs ha tingut el Trabuc? Perquè el canvi?

T.R./J.M.- El primer lloc on vam obrir El Trabuc –c/ Socors-, hi vam estar des del 1997 fins el 2013. Des de fa temps que vèiem que necessitàvem créixer i havíem comentat amb la immobiliària que hi havia on som ara, que si mai quedava lliure el local, que ens avisessin. .Els anys van anar passant i el 2013, els de la immobiliària van decidir tancar i vam fer el pas: ara estem, també al carrer Socors, però donem a la Plaça Major. Ocupem un immoble, patrimoni del poble, com és Can Domingo. Estem molt ben situats. Molt millor en tot. El nostre desig és continuar oferint cafeteria, esmorzars, entrepans, tes, cerveses i cerveses artesanes, gelats, etc. El servei del cafè dóna per a molt. Creiem que si et dediques als cafès, no t’has de dedicar a servir dinars o sopars, perquè cada cosa vol molta dedicació i ja ens dediquem al nostre àmbit. Segons la terminologia més tècnica, de la gent que posem i servim el cafè se’n diuen “averistes”. Servir cafés, és una passió.

A.M.- Què us sembla l’ús “artístic” de les vostres “Finestres”?

T.R./J.M.- Ens agrada molt que s’aprofitin les finestres per ajudar als artistes a donar a conèixer el seu treball. És una sorpresa, el fet, que el dia que es canvia l’exposició, l’endemà ja hi ha gent que està al cas i s’atura a veure què hi hem posat. No podem dir si per això ens entre més gent, però sí que si entra, es presta més a demanar informació sobre les obres penjades o el seu autor. Troben a faltar el butlletí , quan el demanen i no n’hi ha o no està a punt.

A.M.- Que feríeu o fareu de nou?

T.R./J.M.- Un tema que a vegades hem plantejat però que veiem molt difícil, per qüestions administratives, és millorar la terrassa. Sigui perquè la gent continua fumant o per altres coses, a la gent li agrada estar al carrer i fer vida a fora. Però quan fa fred, no podem tenir estufes, perquè representen una despesa energètica molt gran. Ens agradaria poder muntar una terrassa, amb pèrgoles o amb un tipus d’estructura semi-tancada, com es fa a altres llocs, com Barcelona. No ens faria res que l’Ajuntament decidís uns estàndards per homogeneitzar i poder generalitzar aquest tipus de terrassa a la plaça i altres llocs. Però han de fer la llei per arreglar legislativament el tipus de terrassa que hi ha d’haver a Centelles, per permetre’ns fer coses i oferir un major servei. Segons què fas, t’ho fan treure de seguida, però no hi ha una norma clara. Cadascú, ara, va per lliure. De moment, però estem molt contents de com va anant tot. Havent fet el canvi de lloc, en moments de crisis, les coses han tingut una recepció bona per part dels clients. Som parella des de fa vint-i-vuit anys junts i treballant junts tot el dia. Fem la feina de gust. El Trabuc aviat farà 20 anys.

MARATÓ DE SANG

Sang d’herois i de princeses

Fotos: Noèlia Marin

La fotògrafa col·laboradora del blog, Noèlia Marín va seguir la Marató de la Sang de Centelles amb la seva càmera

i tenim aquestes magnífiques imatges de l’activitat, a fora i a dintre de les Escoles.

Centelles. Ens apropem sense parar, a la cita de Sant Jordi. Suposo que en aquestes altures ja estareu farts de tanta previsió amb els èxits de vendes. Com si no poguéssim ser prou lliures a l’hora de triar un llibre i haguéssim de fer el què ens manen. Sí, a les llibreries hi trobareu el què vulgueu!

Aquest cronista ja ha fet alguna compra estratègica: diumenge, vaig mirar pel poble mateix si trobava el nou llibre de Martí Gironell, “Strappo”, dedicat a la història dels arrencaments de les pintures romàniques catalanes. El tema és una història molt maca, però que s’ha d’explicar bé, perquè implica els fonaments de les col·leccions del MNAC. I com que ara tothom reclama obres… Coneixia bé el tema per escrits documentats com els de Montserrat Pagès, que no fa massa havia tornat a explicar aquells fets dintre el llibre “Sobre pintura romànica catalana, noves aportacions” (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2009). Doncs bé: el mateix tema ha estat reprès i novel·lat pel jove escriptor i “home del trànsit” de Tv3 . Que explica tant la historia de la campanya científica que va anar als Pirineus a inventariar patrimoni, com l’acció d’espoli de col·leccionistes i també fa un flashback al segle XII, per narrar la historia de les pintures romàniques que ara són patrimoni mundial. D’entrada em semblava preocupant que algú sense títol d’historiador de l’art, volgués novel·lar una història, un fet real, que no calia gaires més explicacions.

Però el cert és que, ja sigui en un o altre format, és com una aventura d’Indiana Jones a la catalana. Així que al final vaig desfer tots els dubtes i vaig obrir la cartera per treure un paper blau amb ponts i, gràcies a un 10% de descompte, al cap d’una estona ja estava fullejant les pàgines. Concretament a Tavèrnoles, esperant el concert de Cantus Firmus. I el cert, és que està molt bé i fa riure. I que la historia coneguda, real, s’explica tal i com la recordava i que la part novel·lada és ben bé allà on hi pot posar cullerada, perquè no és central. Però és molt graciós, per exemple, quan explica el moment que mn. Gudiol troba el “Jesús” de fusta d’Erill la Vall. Per tant, xapó. A més el llibre, editat aquest mateix mes d’abril, va cobert amb una tapa de paper, amb un gofrat que emula el tacte de la pintura al fresc, a sobre on hi surten les pintures espoliades pels americans, de Mur. Els arbres d’on han sortit aquests exemplars poden estar contents…

L’Esbart del Pi, en acció de nou

Quan arribi Sant Jordi, a Centelles posarem el colofó a una altra setmana d’activitat i solidaritat. El dissabte es va fer a les Escoles, una nova campanya maratoniana de capta de sang. Des de les 9 del matí fins a les 8 del vespre, tothom podia accedir a les aules, per estirar el braç i deixar treure uns litres de líquid vermell. Per amenitzar la trobada, entitats i col·lectius de tot el poble, van fer activitats al pati per animar: els de Nou Estil, els geganters, els Cabrons, etc. L’artista convidat a fer una obra dedicada va ser l’Ernest Faixedes. Entre les actuacions, cal destacar la participació sorpresa -anunciada al programa, però insolita- de l’Esbart del Pi. Colla de gent que feia molts anys que no vèiem dansar fora del ball propi del dia 30 de desembre. A les Escoles, dissabte, van ballar unes danses de tradició francesa i unes que formen part de la sarsuela catalana, Cançó d’Amor i de Guerra.

El músic Marcel Codina

Una altra actuació destacada, va ser la d’un noi que es diu Marcel Codina. Que va pujar a l’escenari per tocar el saxo i uns teclats, amb una música que havia compost ell mateix. Una melodia de ritmes pop, però de desenvolupament llarg i de caire atmosfèric. Mentre, el comptador de donants de sang, va anar pujant i al final de la jornada, estaven cap a 390. La dada sembla que supera la xifra de l’any passat. Però no se si caldria valorar alguna cosa si ens adonem que, amb tota la gresca, no s’arriba ni al 5% de la població de Centelles.

Coloms

Quí escriu aquestes línies també pot aportar una petita col·laboració en el si de la Marató. Es tracta d’un colom amb armilla anti-bales, que la Lourdes Tuneu va encarregar de fer aquell dia, per posar a la plaça Major, aquest sant Jordi. Un plafó de fusta, de 190×190 cm, anteriorment pintats de gris metàl·lic per en Musach, que s’exposarà juntament amb l’altre colom que han fet els de l’Escola d’Art. El que vaig fer dissabte, en reprodueix un altre que es troba al mur de Palestina. En el plafó centellenc, la forma i la idea és la mateixa. Però les marques d’objectiu de les escopetes les vaig multiplicar per evidenciar que els que sembla que vulguin “matar la pau”, van a totes. En l’original, apuntava sobre l’armilla. I a mi em va semblar que el risc haviaa de ser major, ja que són molts els fronts oberts. Però és cert, que el fet de posar, de forma il·lustrativa, la “mirilla” sobre un racó com l’ala, fa com pena. També hi surt representada com una porteta petita, sobre part de l’ala dreta. A la foto original també hi és, i realment és una porteta que s’hi s’obre, deixa veure l’altra banda del mur. Un detall accessori, però que recorda que el colom, realment està al costat d’una “finestra tancada” que separa físicament i violentament dos pobles.

ESTRENA A VIC:

Laura Marsal es prepara per trepitjar fort l’Atlàntida amb Ramon Vila i Montse Albàs

Aleix Art

Pobre reflex de l’espectacle que s’estrena dissabte,
18 d’abril, a l’Atlàntida de Vic.

Vic/ Centelles. Perquè dissabte l’agenda s’havia saturat, comentant el tema, he pogut avançar i anar a veure “Potser desig de no”, dirigit per la Montse Albàs i actuat pel Ramon Vila i la Laura Marsal. La peça escènica s’estructura a partir de poesies i reflexions escrites, entre altres per Víctor Sunyol, Andreu Vidal i Miquel Àngel Riera. El poeta vigatà i altres persones inquietes han coincidit aquest vespre a una de les sales d’assaig del Institut del Teatre de Vic, per presenciar la prova final del què definitivament s’estrenarà el proper dissabte, 18 d’abril, a dos quarts de 9, a l’Atlàntida de Vic. No cal explicar gaire, per no desfer sorpreses. Sols us diré que suposa un molt bon pretext per veure en acció el cos i la psicologia dramàtica de la Laura Marsal, ara ja amb una bona base formativa i, no sé si és pot dir, en procés de definir un llenguatge propi. La coreògrafa centellenca, ja sabem per l’entrevista que li vam fer, apunta cap a la dansa contemporània. I en part, aquest nou espectacle, crec que ve a ampliar i a millorar l’experiència de l’espectacle anterior, “Tempo”. Ara la Montse Albàs, la dirigeix dintre d’un marc poètico-teatral, però ja veureu que li dóna molt relleu per poder gaudir dels moviments extraordinaris del cos; però tant em refereixo a grans moviments de contorsió i encadenament de passos, fets de lògica física, rítmica i expressiva, com també atenció a petits detalls, com la poètica del moviment pausat i minimalista dels peus, els dits, els braços, etc. Us podeu fiar de que el què expressen els ulls, és el mateix que ens fa veure la cara i els gestos. També hi ha una mica de veu, d’aquella que cada mot compte –i per això sols diria que cal assegurar que es senti bé tot – per part dels dos personatges, que ja decidireu si comparteixen un espai físic i familiar, o més aviat es tracta d’una gran metàfora sobre les relacions humanes. La dansa i el teatre, però també la no menys important selecció musical i sonora, estan per descriure la poesia, en aquest cas. Ramon Vila, amb la seva paraula, dita amb seguretat i vigor, determina l’acció de la noia. Ens consta que no queden massa entrades per la funció única de dissabte, però alguna cosa s’ha de fer perquè hi hagi bolos, o el ball i el teatre continuï més temps.